ElsJocs Olímpics d'Estiu de 1992, oficialmentJocs Olímpics de la XXV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat deBarcelona entre els dies25 de juliol i9 d'agost de1992. Hi participaren 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, que competiren en 32esports i 286 especialitats.
La cerimònia inaugural va tenir lloc al remodelatEstadi Olímpic de Montjuïc (al qual posteriorment es va donar el nom deLluís Companys), que tot i que va ésser inaugurat en ocasió de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, fou renovat completament per tal d'acollir elsJocs Olímpics de Barcelona'92 i només se'n va conservar la façana.
Els Jocs Olímpics de 1992 varen suposar una transformació profunda de la ciutat deBarcelona i de la societat catalana. La primera com a resultat d'una gran quantitat d'obres d'adequació de la configuració de la ciutat aprofitant l'oportunitat de l'esdeveniment sense caure en l'error d'orientar-los exclusivament al seu servei, sinó per fer canvis a la ciutat que haurien requerit decennis en condicions normals. La transformació social va venir de la mà de la necessitat d'implicació de tots els sectors: ciutadans, empreses, entitats, etc. en el suport de l'esdeveniment i, especialment, de la seva organització. Les múltiples accions generades per aconseguir aquest suport tenien com a resultat un alt grau de complicitat, sentiment de pertinença i orgull individual i col·lectiu que va reforçar la societat en el seu conjunt. A més a més, algunes de les iniciatives engegades, com el foment de lapràctica de l'esport o el foment delvoluntariat es van quedar instal·lades a la societat catalana de forma estable.
Coincidint amb l'etapa de preparació dels jocs es van organitzar múltiples esdeveniments paral·lels que ajudaven a informar, formar i incrementar el grau d'involucració de la ciutadania. D'entre totes elles destaca el conjunt d'exposicions i actes agrupats dins el programa de l'Olimpíada Cultural, una iniciativa pionera que acostava l'esport des d'una perspectiva diferent a la de la pràctica esportiva.
Dins les noves construccions destaca la construcció de l'Anella Olímpica al voltant del reformatestadi olímpic, formada per lespiscines Picornell, les piscines de salts de Montjuïc, el camp d'hoquei de Pau Negre, elPalau Sant Jordi, l'edifici de l'INEFC i d'altres instal·lacions.
Els Jocs Olímpics es van caracteritzar per la seva descentralització en diferents subseus properes a la ciutat que van suposar un important esforç de renovació d'infraestructures i de divulgació de la imatge de la ciutat a tot el món.Per aquest motiu es construïren diferents viles olímpiques per als atletes, alPoblenou,Montigalà (Badalona), entre d'altres.
Els Jocs Olímpics de Barcelona varen ser els primers a incorporar dins una mateixa organització els Jocs Paralímpics corresponents. Fins aquell moment s'havien configurat com a esdeveniments separats. Des del 1992, el model Barcelona es va instaurar com a definitiu.
La reedició delsJocs Olímpics moderns de la mà del baróPierre de Coubertin l'any 1894 era la confirmació d'una tendència en la qual Catalunya era pionera respecte a la resta de l'estat espanyol.
Voluntat per organitzar uns Jocs Olímpics
Abans d'aconseguir la candidatura de 1992, l'Ajuntament de Barcelona havia optat en quatre ocasions a organitzar uns Jocs Olímpics. En una d'elles es va retirar i les tres restants va ser exclosa.
La primera sol·licitud la va realitzar l'any 1920 per tal d'organitzar l'edició de 1924. Les altres ciutats candidates erenAmsterdam,Roma,Los Angeles,Praga iParís. Les pressions del president delComitè Olímpic Internacional, el baró de Coubertin, sobre els seus membres per tal que votessin a favor de París varen fer inviable una competició en condicions.
Animats per l'embranzida que va suposar per la ciutat l'exposició de 1929, l'ajuntament va sol·licitar, per segona vegada, l'organització delsJocs Olímpics de 1936 al que optaven les ciutats d'Alexandria,Berlín,Budapest,Buenos Aires,Colònia,Dublín,Frankfurt del Main,Hèlsinki,Nuremberg,Roma iBarcelona. La instauració de laSegona República i l'exili del reiAlfons XIII varen desanimar els membres del COI que s'havien de reunir a Barcelona per realitzar la votació. A causa de la manca dequòrum, la decisió sobre la seu dels Jocs del 1936 es va ajornar, i es va decidir fer la votació per carta. L'escrutini es va fer aLausana un mes després:Berlín, fou la guanyadora, amb 43 vots; Barcelona, n'havia obtingut 16, i hi hagué 8 abstencions.[2]
Barcelona no va defallir i el 1932 ho va intentar per tercer cop. A la 30a. sessió del CIO aLos Angeles es va presentar com a candidata alsJocs Olímpics de 1940, una candidatura que s'havia de defensar i votar aBerlín, poc abans delsJocs de 1936. En aquest cas, però, la delegació encapçalada perAugust Pi i Sunyer, president delComitè Olímpic Espanyol, no va arribar a assistir-hi, degut al començament de laGuerra Civil espanyola, tot just quinze dies abans.
El quart intent d'aconseguir l'organització dels jocs va ser l'any 1965 quan l'Ajuntament de Barcelona va presentar una nova petició per organitzar elsJocs Olímpics de 1972. Quan es va presentar la proposta alComitè Olímpic Espanyol per obtenir-ne el vist-i-plau, el seu president,José Antonio Elola Olaso, sense cap raó aparent, va canviar la candidatura de Barcelona per la de Madrid, tot proposant de reservar per a la ciutat comtal les proves dels esports nàutics i aquàtics. Madrid, que s'enfrontava aDetroit,Mont-real iMúnic va perdre en favor d'aquesta darrera que va organitzar elJocs Olímpics de 1972, recordats per ser els primers amb la presència delterrorisme dins l'esdeveniment.
A la frustració per haver perdut l'elecció com a seu olímpica del 1936 degut a raons polítiques, ja que s'havia considerat la república com un element desestabilitzador a Espanya, se sumava la designació de Berlín on governava un règim totalitari. La preparació delsJocs de Berlín s'orientava a fer d'ells una apologia delnazisme i dels seus valors racials i militars, cosa totalment en contra de l'esperit olímpic, tant a l'antiguitat clàssica com a l'era moderna. Es van produir protestes a nivell mundial, sobretot per part d'organitzacions jueves i d'esquerres, però finalment el COI va mantenir la celebració dels Jocs a Berlín. Barcelona va decidir organitzar una celebració alternativa, l'Olimpíada Popular, amb l'objectiu de recuperar el veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions, tot el que s'estava negant en l'organització dels Jocs de Berlín amb la complicitat delCOI. S'havien d'inaugurar el 19 de juliol de 1936, però elcop d'estat franquista el dia abans, va impedir-ne la seva realització.
L'any 1980, quanNarcís Serra portava un any com aalcalde de Barcelona en el primer consistori democràtic des de feia més de 40 anys, va proposar la idea de demanar els Jocs Olímpics per a la ciutat. Després de ser aprovat per unanimitat pel plenari municipal del 30 de juny de 1981,[3] es va encarregar aRomà Cuyàs els estudis previs especialment orientats averificar la factibilitat de la proposta. L'informeProjecte de Jocs Olímpics Barcelona 1992. Primeres aproximacions, que es va presentar als mitjans l'11 de novembre de 1982 confirmava la viabilitat inicial, condicionada a la realització d'un avantprojecte detallat que havia de ser aprovat per les autoritats i entitats implicades en comprometre l'impuls i el finançament necessari.[4]
Oficina Olímpica
Va ser creada el 26 de novembre de 1982 per encarregar-se de realitzar tots els treballs i projectes que culminarien en el dossier de candidatura. Reportava al Consell Rector de Candidatura format per l'Ajuntament de Barcelona, laGeneralitat de Catalunya i laCambra de Comerç de Barcelona. Des d'aquests òrgans es varen fixar els objectius i plans, i es va encarregar i liderar els projectes de transformació de la ciutat a realitzar dins del període de candidatura i que tenien l'objectiu de mostrar que la ciutat s'estava preparant i estava implicada per tirar endavant el repte d'organitzar uns Jocs Olímpics.
Es van definir quatre àrees olímpiques on s'havien de concentrar les principals instal·lacions i equipaments relacionats amb els jocs: Parc de Mar (Vila Olímpica), Anella Olímpica, àrea de Vall d'Hebron i àrea Diagonal.
L'elecció per ser la seu de la XXV edició dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 es va dur a terme a la 91a Sessió delComitè Olímpic Internacional, celebrada el17 d'octubre de1986 aLausana,Suïssa. Es presentaven les ciutats d'Amsterdam,Belgrad,Birmingham,Brisbane,Barcelona iParís. A la primera volta, es va descartar Amsterdam, amb 5 dels 85 punts possibles. A la segona volta, es va descartar Birmingham, amb 8 vots. Barcelona va sortir escollida a la tercera volta amb 47 punts, seguida de París amb 23 punts.[5]
L'any1987Freddie Mercury iMontserrat Caballé gravaren la cançóBarcelona, peça principal de l'àlbum del mateix nom i que serví de promoció a la ciutat per tal d'aconseguir els Jocs. La cançó s'havia d'interpretar en la cerimònia d'obertura però la prematura mort del cantant britànic vuit mesos abans de l'inici dels Jocs impedí aquest fet.
Segellucraïnès commemmoratiu dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992.
Els jocs de Barcelona també van significar una renovació pel que fa al tractament de la imatge i la identitat corporativa. Així es va poder comprovar en les nombroses edicions de cartells, en les emissions de Monedes commemoratives i segells que va realitzar laFNMT a Madrid i també en laCol·lecció de 16 Medalles oficials commemoratives dels Jocs de la XXVa Olimpíada que es va realitzar a Barcelona.
Pels Jocs Olímpics de Barcelona'92 es van elaborar un total 32 pictogrames, a partir del logotip creat pel Josep Maria Trias.[6] Això va significar un canvi substancial respecte els pictogrames anteriors, ja que s'imposava un estil basat en el dibuix del cos humà a partir de tres parts úniques diferenciades: cap, braços i cames.
Latorxa olímpica dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 fou dissenyada pelcatalàAndré Ricard. Hi figura el lema "XXV OLIMPÍADA BARCELONA 1992" així com el logotip dels Jocs. La torxa va visitar en 39 dies les 17comunitats autònomes, i va recórrer més de 6.000 km. Va passar per 652 localitats i es va aturar en 60; hi varen participar un total de 9.500 portadors. Actualment es conserva a la col·lecció permanent delMuseu de les Arts Decoratives, que forma part delDisseny Hub Barcelona.
Obra dels dissenyadorsRamon Bigas i Balcells iPep Sant i Pont, inspirada enGaudí i en laMediterrània, per la forma del fust evoca les corbes que sovint l'arquitecte modernista va plasmar en les seves obres, i per la semblança del peveter amb les timons de les barques antigues que solcaven la Mediterrània. La cubeta és de titani oxidat, un metall que té un color blavós i molt irisat, la peanya sobre la que se sosté la cubeta té un revestiment d'alumini. El fust s'alça 12 metres per damunt de la paret de l'estadi i 26 metres sobre el nivell de l'avinguda de l'Estadi. La flama és de color carbassa, aconseguit fent que el gas cremi amb poc aire, és a dir, amb mala carburació. consumeix 450 m³ de gas cada hora.[7]
Seguretat
La seguretat d'aquests Jocs Olímpics va ser una responsabilitat del govern central, que va crear la Comisión Superior de Seguridad Olímpica presidida pel Secretari de SeguretatRafael Vera l'any 1978.[8] També es va crear laComisión de Planificación de Seguridad Olímpica, presidida pel Governador de Barcelona,Ferran Cardenal. La responsabilitat d'aquesta comissió va ser planificar i executar els plans de seguretat olímpica, segons el model deCalgari, en què el mateix organisme planificador va ser responsable de l'execució.[9] En acabar-se l'esdeveniment, la premsa va valorar positivament l'èxit de la seguretat.[10]
Amb un repic de tambors l'arquerAntonio Rebollo va encendre el peveter olímpic mitjançant el llançament d'una fletxa amb elfoc olímpic cremant a la seva punta, el moment més esperat de la cerimònia. Es calcula que uns 2.000 milions de persones van seguir per televisió la cerimònia d'obertura en tot el món.
En la cerimònia de clausura, realitzada el dia9 d'agost a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el president delComitè Olímpic Internacional (COI),Joan Antoni Samaranch, va declarar que els de Barcelona havien estat els millors Jocs Olímpics de la història. L'afirmació va ser corroborada per tots els mitjans de comunicació internacionals i atletes de tots els països, que van tenir en compte la modèlica organització, l'absència d'incidents, la massiva participació de ciutadans voluntaris, la comoditat i bellesa de les instal·lacions i, sobretot, el gran suport popular dels ciutadans barcelonins, que van rebre els jocs amb un entusiasme que va propiciar que la ciutat visqués un gran ambient festiu durant tot l'esdeveniment. Cap al final de la cerimònia de clausura, enmig d'una pluja de focs artificials,Cobi, lamascota olímpica va desaparèixer cel amunt, navegant per l'aire en un vaixell de paper.
Comitès olímpics participants
Comitès Olímpics participants a Barcelona 92.
Encara que no hi va haver, per primer cop des de l'edició de 1972, unboicot organitzat, als Jocs Olímpics de Barcelona'92 la política va estar molt present. Eren temps de canvi de fronteres, sobretot a l'Europa socialista. Els únics membres delComitè Olímpic Internacional que no van enviar representants van ser l'Afganistan,Brunei,Libèria iSomàlia, però cap d'ells ho va fer per motius polítics.
Amb la desaparició de laUnió Soviètica, el1992 laCEI concentrava onze de les quinze antigues repúbliques soviètiques. És a dir, totes excepte les tres repúbliques bàltiques iGeòrgia. Aquesta darrera va decidir anar al Jocs juntament amb la CEI. D'aquesta nova fusió eixí l'Equip Unificat, nom amb el qual van participar, per primera i última vegada, a Barcelona.Estònia iLetònia tornaren als Jocs 56 anys després, mentre que foren 64 en cas deLituània. La disgregació d'un altre estat d'Europa oriental, en aquest casIugoslàvia, va produir el debut deCroàcia,Eslovènia iBòsnia i Hercegovina (aquesta va participar per única vegada amb el codi BSH, canviat amb posterioritat pel BIH). LaRepública de Macedònia no va acudir. Per la seva banda, als atletes iugoslaus no se'ls va permetre participar amb la seva nova bandera per les sancions de l'ONU, de manera ho van fer sota l'empara de la bandera olímpica com aParticipants Olímpics Independents. Només podien prende part en competicions individuals. Hi va haver altres presències innovadores per diferents motius.Corea del Nord,Cuba,Nicaragua iEtiòpia van tornar després del boicot en l'anterior cita.Sud-àfrica, precisament la causant del boicot delsJocs de Munic'72, va tornar a participar després de 32 anys d'absència per la política de l'apartheid.Birmània va inscriure's comMyanmar, després de canviar el nom de l'estat el1989. Un any després l'Alemanya Federal i l'Alemanya Democràtica es fonien enuna sola. Era la primera participació conjunta des dels temps de l'Equip Unificat d'Alemanya, el qual participà per darrer cop enTòquio '64. Però aquell any no va ser l'unica reunificació. ElIemen va acudir com una sola delegació per primer cop, després de la unió delNord i elSud. També el1990Namíbia s'independitzà deSud-àfrica, debutant també a Barcelona. En canvi, eraTxecoslovàquia qui s'acomiadava abans de la seva divisió. La llista de tots els Comitès Olímpics apareix ordenada alfabèticament segons els seus respectiuscodis delCOI. Entre parèntesis apareix el nombre de participants que van aportar cadascun. Després de la coma, el primer número fa referència als atletes masculins i el segon a les atletes femenines:
Als Jocs es van practicar un total de 28 esports, amb 257 esdeveniments. Elbàdminton i elbeisbol foren, per primer cop, esports olímpics. A continuació hi ha una llista dels diferents esports i, entre parèntesis, el nombre d'esdeveniments de casdascun:
"Tots els implicats llavors en el procés de decisions sabíem, és clar, que els Jocs eren un esdeveniment esportiu […] Confesso sense rubor, que per aquell temps no ens importava massa, ja que es tractava […] d'encertar amb la idea que permetés fer en cinc o sis anys el que no s'havia fet en cinquanta, amb el risc de trigar cinquanta anys més si no s'aprofitava l'oportunitat"[11] Josep Miquel Abad.
En l'àmbit econòmic, els Jocs van aconseguir una xifra rècord d'ingressos perpatrocinis privats, amb 1.300 milions d'euros de 2020 que no es van superar en cap de les següents cites olímpiques fins a Río 2016 inclosa. Respecte alretorn de la inversió, o impacte indirecte, només Pequín 2008 van aconseguir superar-lo.[13]
Van generar 20.230 llocs de feina permanents i 41.450 llocs de feina temporals generats durant el període 1986-1993. A més, l'impacte econòmic directe va ser de 12.987 milions d'euros* i un impacte indirecte de 21.641 milions d'euros (*mitjana d'índex de canvi de l'euro al 2000).[14][15] Un dels sectors econòmics que va rebre un impuls pels Jocs va ser el sector turístic. L'oferta hotelera de la ciutat va créixer de 118 l'any 1990 a 223 l'any 2002, i el nombre de pernoctacions va passar del 3.795.522 l'any 1990 a 15.529.218 l'any 2012.[16]
Urbanísticament, la ciutat va tenir un gran impacte. Es van crear noves infraestructures viàries, noves zones urbanes, com laVila Olímpica, es va renovar elPort de Barcelona i l'Aeroport del Prat, entre d'altres millores en infraestructures tecnològiques i embelliment urbanístic.[17]
↑Els Pictogrames dels Jocs de la XXVa Olimpíada Barcelona 1992 = Los pictogramas de los Juegos de la XXV Olimpíada Barcelona 1992 = Les pictogrammes des Jeux de la XXVe Olympiade Barcelona 1992 = The pictogrammes of the Games of the XXV Olympiad Barcelona 1992. Barcelona: COOB'92, 1992.
↑Favà i Compta, Maria.Petits paisatges de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2003, p. 52-55.ISBN 84-7306-860-2.
_-_panoramio.jpg)
.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
