ElsJocs Olímpics d'Estiu de 1908, oficialment anomenatsJocs Olímpics de la IV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat deLondres (Anglaterra,Regne Unit) entre els dies13 de juliol i31 d'octubre de1908. Hi van participar 2.008 atletes, entre ells la presència de 37 dones, de 22comitès diferents.
Aquests Jocs havien de disputar-se originàriament aRoma.[1] En aquells moments es va tractar dels 5ns Jocs Olímpics moderns. Posteriorment elsJocs d'Atenes de 1906 foren degradats i els de Londres es convertien en els quarts Jocs moderns.
Mentre les autoritats italianes estaven preparant els Jocs, es produí l'erupció delVesuvi el7 d'abril de1906, devastant la ciutat deNàpols. Molts fons econòmics van haver de ser dirigits a la reconstrucció de Nàpols, i la seu de la nova Olimpíada va haver de ser canviada. Londres fou escollida i els Jocs es disputaren a la zona de White City, al costat de l'exposició Franco-Britànica.Berlín iMilà foren les altres candidates no escollides.
White City Stadium
ElWhite City Stadium fou construït en un breu període, i tenia una capacitat per a 68.000 espectadors. La pista tenia una corda d'un terç de milla, diferent a l'estàndard actual de 400 metres, amb una piscina, plataformes per salts, lluita i gimnàstica al mig.[2]
Els següentscomitès nacionals competiren als Jocs Olímpics de Londres 1908. En total foren 22 nacions. Finlàndia, Turquia i Nova Zelanda (formant part d'Australàsia) debutaren a uns Jocs. Irlanda, Escòcia, Gal·les i Anglaterra participaren units. Per evitar el boicot dels irlandesos, l'equip participà amb el nom de Gran Bretanya/Irlanda, i en dos esports, hoquei i polo, Irlanda participà de manera separada, guanyant la medalla d'argent en ambdós.
Un total de 22 esports i 24 disciplines formaren part del programa dels Jocs Olímpics de 1908. En aquells temps, eljoc d'estirar la corda era considerat una prova de l'atletisme i elfutbol i elrugbi foren llistats junts, com un únic esport. Actualment el COI llista aquests esports com a separats.[5]
Els Jocs van estar envoltats per la controvèrsia. El primer dia, seguint una pràctica introduïda dos anys abans aAtenes 1906, els equips desfilaren darrere labandera nacional. No obstant això, aquest fet provocà alguns incidents:
Elsfinlandesos havien de desfilar sota la banderarussa, car en aquells anys hi formaven part. Molts d'ells, però, decidiren desfilar darrere de cap bandera.
La bandera sueca no havia estat col·locada sobre l'estadi, de manera que els membres de la delegació sueca decidiren no prendre part en la cerimònia.
Els Jocs de 1908 foren els primers que intentaren l'establiment d'unes regles estàndards per als esports i la selecció de jutges internacionals, en lloc de jutges només de la seu. Les decisions dels jutges eren molt subjectives en aquells anys. Un exemple fou lafinal de 400 metres. El vencedor americà fou acusat d'interferir en la cursa del corredor britànic. Part del problema radicava en la diferent forma d'interpretar la interferència segons les normes americanes i britàniques. Finalment s'ordenà repetir la cursa però els 3 americans refusaren prendre-hi part. El britànicWyndham Halswelle guanyà la cursa corrent tot sol. Amb l'objectiu d'evitar fets semblants en el futur, els organitzadors decidiren delimitar la pista per colors i separar-la per cordes en el futur.[6]
Dorando Pietri finalitza la marató.Medalla del Consell Olímpic Britànic del 1908.
L'incident més famós, però, succeí al final de la prova demarató. L'italiàDorando Pietri fou el primer que entrà a l'estadi, però el seu estat físic era molt dolent i poc abans d'arribar a la meta dos oficials l'agafaren pels braços i l'ajudaren a creuar. Com a conseqüència fou desqualificat. La medalla d'or fou per l'americàJohnny Hayes que havia arribat segon, però la glòria fou per a Pietri. Com a reconeixement al mèrit de l'italià, la reinaAlexandra de Dinamarca li va atorgar l'endemà una copa d'or.[7]
L'actual distància de la cursa deMarató fou establerta en aquests Jocs. La distància original de 25 milles fou augmentada a 26 per tal de fer coincidir la sortida de la prova en elCastell de Windsor i l'arribada a l'estadi.[8] Per assegurar que la prova finalitzés davant del rei, la línia d'arribada també es va moure, quedant establerta la distància oficial de la marató en els actuals 42,195 km (26 milles i 385 iardes).[9]
En aquests Jocs fou quan es pronuncià la frase "el més important en un Jocs Olímpics no és guanyar sinó participar"per primer cop. Fou el bisbe dePennsilvània a laCatedral de Saint Paul el19 de juliol. Posteriorment, aquesta frase fou adoptada per nombroses personalitats.
El suecOscar Swahn, que participà en la modalitat de tir, fou l'esportista de més edat que guanyà una medalla d'or. Swahn també competí i assolí medalles en 1912 a Estocolm i el 1920 a Anvers. En totes aquestes edicions competí amb ell el seu fill Alfred.[6]
John Taylor, un dels membres del relleu atlètic campió olímpic, fou el primerafroamericà que guanyà una medalla d'or.[10] A la prova els Estats Units van guanyar la final amb un temps de 3' 29.4", amb els següents parcials:William Hamilton-200 metres (22.0),Nathaniel Cartmell-200 metres (22.2), John Taylor-400 metres (49.8), iMelvin Sheppard-800 metres (1:55.4)[11]
Els esportistes més destacats dels Jocs foren l'americàMelvin Sheppard, guanyador de tres medalles d'or: 800m, 1500m i el relleu olímpic (200m + 200m + 400m + 800m). A la final de 800m, Sheppard va batre el rècord del món de la distància amb un temps d'1'52"8. El seu compatriota llançador de martellJohn Flanagan s'emportà la prova per tercer cop consecutiu.Ray Ewry[12] guanyà les seves setena i vuitena medalles individuals d'or.
↑The 1908 Olympic Games : Results for All Competitors in All Events, With Commentary by Bill Mallon, Ian Buchanan, page 5«PDF». Arxivat de l'original el 2008-05-28. [Consulta: 12 agost 2008].
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
