 | «Joan Oliver» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Joan Oliver (desambiguació)». |
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 29 novembre 1899 Sabadell (Vallès Occidental) | ||
| Mort | 18 juny 1986 (86 anys) Barcelona | ||
| Sepultura | cementiri de Sabadell | ||
| President del PEN català | |||
| 1973 – 1976 ← Josep Vicenç Foix i Mas –Josep Palau i Fabre → | |||
| Dades personals | |||
| Residència | Sabadell | ||
| Formació professional | Dret | ||
| Formació | Universitat de Barcelona | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | poeta, dramaturg, escriptor | ||
| Membre de | |||
| Gènere | Poesia iteatre | ||
| Moviment | Avantguardisme | ||
| Nom de ploma | PereQuart | ||
| Llengua | català | ||
| Obra | |||
| Primeres obres | Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (1929) (teatre) Bestiari (1937) (poesia) | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Conxita Riera i Eulàlia Serra | ||
| Fills | Sílvia Oliver i Serra | ||
| Pares | Antoni Oliver Turull i Dolors Sallarès i Soler | ||
| Premis | |||
| |||
Signatura .jpg) | |||
   | |||
Joan Oliver i Sallarès (Sabadell,29 de novembre de1899 -Barcelona,18 de juny de1986), que emprà com apoeta elnom de plomaPere Quart, fou unpoeta,dramaturg,narrador,traductor, director literari iperiodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de laliteratura catalana del segle xx.[1]
| « | Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules | » |
| — Joan Oliver,Teatre Romea, 1980 | ||
Joan Oliver i Sallarès –fill d'Antoni Oliver i Turull i Dolors Sallarès i Soler– va néixer el 29 de novembre de 1899 al número 8 del carrer del Jardí deSabadell –cals Oliver–, en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca.
El seu besavi patern eraPere Oliver i Salt,alcalde de Sabadell, gran propietari rural i un dels fundadors i primer president de laCaixa d'Estalvis de Sabadell.[2] Ell va fer construir el 1862 les Voltes de ca l'Oliver, avui conegudes com aCasal Pere Quart, obra de l'arquitecteGabriel Batllevell.[3] Un altre besavi fou l'industrial i políticPere Turull i Sallent, conegut a Madrid comEl Rico Catalán.[4] El besavi matern fou l'industrial tèxtilJoan Sallarès i Marra, un dels fundadors de l'Institut Industrial de Sabadell i delBanc de Sabadell.[5] El seu avi matern eraJoan Sallarès i Pla, un dels impulsors deFoment del Treball a les acaballes del segle xix,[1] capdavanter del proteccionisme a tot l'estat i un dels fundadors del Banc Sabadell.[6][2]
Joan Oliver va ser el quart de deu germans, dels quals només en van sobreviure quatre: Justa, Antoni, Enric i Joan.[2] Quan tenia uns dos anys, la família va anar a viure a cals Sallarès, uns metres més amunt del carrer del Jardí. Era una casa fàbrica amb un jardí que Oliver va descriure en diverses ocasions; "era el nostre petit reialme, el nostre paradís", deia.[2] La família feia estades a Ca n'Oliver deCastellar del Vallès, la casa pairal d'on provenia la família del pare, com també alMarquet de les Roques, edifici construït a lavall d'Horta –Sant Llorenç Savall–,[7] l'obra modernista més emblemàtica de l'arquitecte sabadellenc Gabriel Batllevell.[4]
Entre 1909 i 1916 va estudiar alsEscolapis de Sabadell,[8] on va tenirJoan Vila i Cinca de mestre de dibuix.[9] A l'Església dels Escolapis va fer la primera comunió el 25 de març de 1911.[10] Amb només 13 anys va publicar el primer poema en català aLa Gaseta del Vallès.[7] I el 1918 va escriure el primer llibre de poemes:Primícies, exemplar no publicat, que consta de dibuixos del seu germà Antoni.[11] Posteriorment, entre 1916 i 1921, estudiaràDret a laUniversitat de Barcelona.[7]
A redós de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell –que en aquell moment presidia el pare de Joan Oliver–, l'any1918 van coincidir amb un grup que es convertiria en el "Coro" de Santa Rita, també anomenat Grup de la Mirada, Grup de Sabadell oColla de Sabadell,[12] juntament amb el novel·listaFrancesc Trabal i el traductor i crític literariArmand Obiols, en la qual també van participarRicard Marlet,Lluís Parcerisa,Antoni Vila i Arrufat,Josep M. Trabal,Miquel Carreras iJoan Garriga i Manich.[7] La primera acció col·lectiva de la Colla va tenir lloc l'any 1919, amb una acampada a la font del Saüc, aSant Llorenç del Munt. Aquest grup combinà la influència de l'avantguardisme[13] –algun crític el relaciona amb eldadà–,[14] amb l'humor més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herèncianoucentista, amb un estil provocador i rebel que rebutja la burgesia.[1] Es reunien en una casa rònega del carrer d'en Font, 26 que batejaren com a Casino dels Senyors, tot parodiant elCírcol Sabadellès freqüentat pels rics de la ciutat.[15][16] Amb la Colla de Sabadell també van crear l'Associació de Música de Sabadell, que es coordinava amb les 18 Associacions de Música escampades per Catalunya per portar els millors artistes de cambra del moment i que va introduir l'avantguarda musical francesa al nostre país.[15]
Del 1918 al 1920 publica mitja dotzena de poemes a laRevista de Sabadell. Del 1923 al 1928 hi publicar poemes i altres textos i en va ser redactor i director.[17] També hi escrivien els seus dos amics inseparables: Francesc Trabal i Armand Obiols. Oliver, fent-hi de periodista, va fer servir el periòdic com a plataforma per projectar-se públicament com a escriptor.[18] AlDiari de Sabadell Oliver també hi va escriure amb pseudònims diversos, entre els qualsFeliu Camp de la Sang,Florentí Carvallà Cot,Joan Pensionista,Pere Quart,Anicet Serafí iOrella Dreta,[19]Caïm Benaprès,Mau Struc oV. J. Foix, entre d'altres.[15]
L'any 1922, al Marquet de les Roques, funda lesEdicions La Mirada, juntament ambJosep Carner,Jaume Bofill i Mates,Carles Riba, Francesc Trabal i Armand Obiols. Aquesta editorial va publicar 18 volums i uns quants fulls solts entre el 1925 i el 1931. El primer volum que van editar va serL'any que ve, de Francesc Trabal i pròleg de Josep Carner.[20] El 1926 Joan Oliver s'establí a Barcelona.[8] El 1928 va publicar el seu primer llibre de prosa,Una tragèdia a Lil·liput, un retrat de la burgesia catalana i dels moviments socials que observa a Sabadell. Pel març de 1931 estrenàUna mena d'orgull al Teatre Colom de Sabadell –el Casinet- de laCreu Alta.[21] El 1934 l'editorial sabadellenca Contraban li va publicar el primer poemari,Les decapitacions, tot recuperant el pseudònim dePere Quart –ja que tenia per segon nom de baptisme Pere i era el quart dels germans- que havia fet servir als anys vint alDiari de Sabadell i que ja no va deixar per signar els llibres de poesia.[1] L'any 1936 va publicar elBestiari, amb el qual va guanyar el premiJoaquim Folguera.[19]
Durant laGuerra Civil espanyola es va comprometre políticament amb elbàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans, filial de laUnió General de Treballadors i fou autor de la lletra de l'himne de l'Exèrcit Popular Català.
A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de laInstitució de les Lletres Catalanes, depenent de laConselleria de Cultura de laGeneralitat de Catalunya. Fou un dels organitzadors del Servei de Biblioteques al Front. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creàOda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatralLa fam (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant elscomunistes i elsanarquistes).[1]
El gener del 1939, quan l'ocupació de Barcelona per part de l'exèrcit colpista era imminent, molts escriptors van haver de fugir per salvar la vida. S'escapaven no tan sols pel que significaven culturalment, sinó també perquè molts d'ells s'havien implicat directament amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Joan Oliver, juntament ambJosep Pous i Pagès,Carles Riba,Francesc Trabal,Mercè Rodoreda,Anna Murià iArmand Obiols s'havien involucrat amb la Institució de les Lletres Catalanes. Altres, comPere Calders,Avel·lí Artís-Gener (Tísner),Lluís Ferran de Pol,Vicenç Riera Llorca oJoan Sales, havien lluitat directament a les files republicanes. Aquell hivern, que va ser especialment cru, els escriptors catalans, com milers d'exiliats, es van escapar com van poder fins a arribar a la frontera francesa. Al principi es van establir al sud del país veí i, més tard, van poder refugiar-se en un centre d'acollida privilegiat: un castell de la població deRoissy-en-Brie, propera a París. Havien deixat enrere una guerra, però ben aviat en va començar una altra. El setembre del 1939 esclatava laSegona Guerra Mundial i el juny del 1940 els alemanys ocupaven París.[22] Es va traslladar aSaint-Cyr-sur-Morin. Posteriorment s'embarcà al vaixell Florida amb altres refugiat amb direcció aBuenos Aires i s'establí definitivament aSantiago de Xile, on va fundar –ambXavier Benguerel– l'editorialEl Pi de les Tres Branques i on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revistaCatalunya (editada aBuenos Aires) i va dirigirGermanor (editada aXile),[23] combinant-ho amb altres oficis efímers.
El 1948 tornà aBarcelona, on elfranquisme era caracteritzat per l'autoritarisme i la repressió. Poc després d'arribar la policia va regirar casa seva, li va ser retirat el passaport i va ser empresonat dos mesos i mig a lapresó Model de Barcelona. Poc després la seva dona Conxita Riera va morir deleucèmia. És durant aquest període que escriuSaló de tardor iTerra de naufragis, combinant-ho amb la traducció d'obres de teatre i treballant a la impremta familiar. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exempleAnton Txékhov,Bernard Shaw,Samuel Beckett oBertolt Brecht, entre d'altres. Tres anys més tard va rebre el Premi del President de laRepública Francesa alsjocs florals deParís per la traducció al català d'El misantrop deMolière. El 1955 va començar a treballar dirigint una col·lecció de novel·la catalana a l'editorial Aymà.
Posteriorment va col·laborar a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i es va casar en segones núpcies amb Eulàlia Serra, amb la qual va tenir una única filla, Sílvia Oliver. Les seves obres com a dramaturg no obtenen l'èxit esperat. Una de les seves obres més reeixides d'aquest període ésBall robat, que posteriorment seria adaptada perTelevisió espanyola.[24][1]
El 1959 aparegué la seva obra més emblemàtica,Vacances pagades (Premi Lletra d'Or, 1962). És una obra escèptica i sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta alcapitalisme, a la societat de consum i alrègim franquista. L'obra va esdevenir un referent per a tota una generació de poetes, que farien seu aquest estil depoesia social.[1]
Progressivament va anar guanyant notorietat pública, com a figura contestatària del règim i símbol de la lluitaantifranquista. Va participar activament en actes comLa Caputxinada –on va recitar laVaca suïssa i el crit de "Jo sóc la vaca de la mala llet!" es convertí en un crit d'esperança per a tots els que hi havia tancats al convent dels Caputxins de Sarrià– i va fer el discurs de cloenda delPrimer Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d'abril de 1970 alGran Price de Barcelona, també conegut com elPrice dels poetes –on va entonar el crit de "Llibertat, llibertat, llibertat!" mentre la policia envoltava el recinte.[25] El 1970 va rebre elPremi d'Honor de les Lletres Catalanes.[26]
Amb motiu del seu 80è aniversari, al novembre de 1980 li van organitzar un homenatge alTeatre Romea, on van actuar, entre d'altres,Joan Manuel Serrat iRaimon –que no havien coincidit mai en cap recital– i hi van participar mots poetes d'arreu de l'Estat.[27] El 1981 va acceptar de grat la Medalla d'Or de la Ciutat de Sabadell de la mà de l'alcaldeAntoni Farrés; digué aJosep Ferrater i Mora: "Ja saps que l'acte tindrà lloc a Sabadell, la meva petita pàtria?".[28] Va demanar expressament que la medalla no fos d'or, per la qual cosa la va rebre d'ivori.[29] Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia s'havia mostrat especialment disgustat amb la classe política dominant, tant que l'any1982 va rebutjar laCreu de Sant Jordi.[30] També va promoure una de les primeres reivindicacions dels escriptors professionals, ja que després d'anys d'haver dirigit la direcció literària d'Edicions Proa, es va quedar sense prestació per jubilació. Va ser molt crític amb la postura còmoda que havia agafat el sector cultural i polític després del restabliment democràtic a Catalunya.
El novembre de 1985 Joan Oliver es va sotmetre a una operació de la qual ja no es recuperaria.[29] Els darrers mesos els va passar sense tenir interès per gran cosa.[31] Va morir a Barcelona el 18 de juny de 1986 i va ser enterrat –d'amagat de tothom i amb la complicitat del metge– a la seva ciutat natal,Sabadell, seguint els seus desigs,[32] sense corones, ni cerimònies,[33] just quan faltaven quatre dies per a leseleccions generals espanyoles. La filla va rebutjar que hi hagués una capella ardent a la Generalitat ni a l'Ajuntament de Sabadell.[31] Al Cementiri de Sabadell van parlar el pareJordi Llimona, el presidentJordi Pujol i l'alcaldeAntoni Farrés.[34] Ell mateix s'havia redactat l'esquela que els diaris van publicar dos dies més tard, que deia "Joan Oliver, escriptor [...] No s'admeten flors. No s'hi invita personalment".[35] Morí amb un judici pendent, acusat d'ofenses a l'honor militar arran d'una entrevista emesa perTVE que li havia fetJosep Maria Balcells.[36]
Amb motiu del centenari del seu naixement, el 1999 es van tornar a representar algunes de les seves peces o traduccions dramàtiques. Entre d'altres,Lluís Pasqual va dirigir alTeatre Lliure de Barcelona la seva traducció deTot esperant Godot, deSamuel Beckett;Pere Planella va dirigirAixò guixa, alMercat de les Flors de Barcelona, iCarlota Subirós va dirigirJoan Oliver, alTeatre Nacional de Catalunya.[1]
Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors comLluís Llach,Joan Manuel Serrat,Raimon,Ovidi Montllor,Sílvia Pérez Cruz,Carles Belda,Celdoni Fonoll,Toni Xuclà…, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura.
L'obra de Joan Oliver s'ha traduït a l'alemany, l'anglès, el castellà, l'eslovè, l'hongarès, l'italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el rus, el serbo-croat, el suec i el xinès.[37]
Dedicat a Joan Oliver, a Sabadell hi ha elCasal Pere Quart, l'Auditori Pere Quart (al carrer de Lacy, que comparteix pati amb el Casal), l'Institut Joan Oliver i elConcurs Literari Joan Oliver, Pere Quart. Del 1987 al 2010 l'Ajuntament de Sabadell iEdicions La Campana van convocar ellPremi Pere Quart d'humor i sàtira. A més, l'Arxiu Històric de Sabadell conserva el llegat de Joan Oliver, dipositat per la seva filla Sílvia el 1996 i cedit definitivament el 2016.[38] Barcelona té un carrer a nom seu a laVila Olímpica i hi ha la Biblioteca Joan Oliver al carrer de Borrell –propietat de l'Ajuntament de Barcelona–[39] i el Centre Cívic Joan Oliver "Pere Quart" al Districte deles Corts.[40] D'altra banda, la Generalitat és propietària delBibliobús Pere Quart, una biblioteca ambulant que passa per pobles que no tenen biblioteca a les comarques delPallars Jussà,Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça.[41]
Tenen carrer amb nomJoan Oliver a Berga,Castellar del Vallès,Sant Quirze del Vallès,Sant Cugat del Vallès,Polinyà,Caldes de Montbui,les Franqueses del Vallès,Barcelona,Girona,Reus,el Prat de Llobregat,Vilassar de Dalt iVilanova i la Geltrú; avinguda,Vilanova del Vallès, i plaça,Granollers iRipollet. I amb nom dePere Quart hi ha carrer aCerdanyola del Vallès (Bellaterra),Montcada i Reixac,el Vendrell,Flix,Palma iAlcúdia, i plaça aPolinyà.
El 2016, amb motiu del 30è aniversari de la mort de l'escriptor,[42] a Sabadell es va constituir la Comissió Any Joan Oliver, que va organitzar dos grans actes d'homenatge al poeta i va promoure que sorgissin més de 60 homenatges a la ciutat, a diferents poblacions del Vallès Occidental i a Barcelona.[43][44][45][46] El 16 de juny de 2016, laFundació Bosch i Cardellach va anunciar que nomenava Joan Oliver membre bàrbar d'estar per casa.[47]
Creador d'una obra molt diversa, la seva poesia té influències delrealisme amb un to escèptic, influenciat pels efectes de laGuerra civil espanyola i el posterior exili familiar. El seu estil narratiu està clarament marcat per laironia contra totes les convencions establertes.[1]
Com a dramaturg, Oliver va col·laborar a aprofitar les escletxes del règim franquista per recuperar el teatre català. Les seves obres més destacades en aquest àmbit van serPrimera representació iBall robat, iD'una drecera va ser el seu intent d'apropar-se al gran públic.[48]
| En altres projectes deWikimedia: | |
 | Commons |
 | Viquidites |
