| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 4 octubre 1880 Santa Margalida (Balears) | ||
| Mort | 10 març 1962 (81 anys) Madrid | ||
| Causa de mort | accident de trànsit | ||
.svg) Diputat a les Corts republicanes | |||
| 1r desembre 1933 – 7 gener 1936 Circumscripció electoral:Balears | |||
| Diputat a les Corts republicanes | |||
| 9 juliol 1931 – 9 octubre 1933 Circumscripció electoral:Balears | |||
 Diputat a Corts | |||
| 18 maig 1923 – 15 setembre 1923 Circumscripció electoral:Districte electoral de Palma | |||
| Activitat | |||
| Lloc de treball | Madrid | ||
| Ocupació | empresari, polític, banquer, contrabandista | ||
| Família | |||
| Família | Família March | ||
| Parents | Diana Zaforteza Rodés,nebots valencians segons Manolo March,net Juan March Delgado,net | ||
Signatura  | |||
Joan March i Ordinas, conegut també comel banquer deFranco (Santa Margalida,Mallorca,4 d'octubre de1880 -Madrid,10 de març de1962) va ser uncontrabandista, polític i financer mallorquí.[1]
Era fill d'una família benestant deSanta Margalida.[2] El seu pare fou en Joan March i Estelrich, home de negocis relacionats amb la indústria i l'agricultura, i la seva mare fou Maciana Ordinas i Pastor. Va estudiar comerç en el col·legi franciscà dePont d'Inca, sent expulsat de l'escola.
L'origen de les seves activitats econòmiques se situa en el comerç de porcs, continuació del negoci familiar i que simultaniejava amb una casa de banca autoritzada al domicili. Amb els beneficis obtinguts va comprar terrenys de l'antiga i arruïnada aristocràcia mallorquina (botifarresbotifleurs). Posteriorment, es va dedicar alcontraban, adquirint productes a Àfrica iGibraltar que més tard eren venuts en la costa valenciana. El1906 es dedica a la producció de tabac, comprant part d'una fàbrica de tabac aAlgèria, formant societat amb Josep Garau Tous, també de Santa Margalida; el1911, va obtenir de la Companyia Internacional de Tabacs del Marroc, de capital francès, el monopoli del comerç de tabac a tot el Marroc, inclòs l'espanyol. Va intervenir en la producció d'electricitat a Balears, on també va aconseguir accions de la Companyia de Tramvies de Palma i Canàries.
Durant laI Guerra Mundial (1915) es va veure involucrat en un incident internacional, en donar subministraments als submarins austríacs que operaven en el Mediterrani occidental, protegits a l'illa deCabrera enfront de S'Avall, finca de la seva propietat en la costa de Mallorca. Això va costar, a instàncies delPrimer Lord de l'Almirallat britànicWinston Churchill, l'expropiació immediata de l'illa als propietaris per part del ram espanyol de Guerra i que mai la van recuperar. També desenvolupà activitats d'espionatge a favor de diverses potències, especialmentGran Bretanya.
El 1916 va crear la CompanyiaTrasmediterránea, que amb un capital inicial de cent milions de pessetes integrava diverses navilieres, i controlava les comunicacions entreBalears iMarroc i el tràfic decabotatge alLlevant. L'assassinat a València, el 29 de setembre de 1916, deRafel Garau Planes, fill del seu soci i amant de la seva dona, li va suposar un important rebuig a Santa Margalida i es va veure involucrat en diversos processos judicials, amb canvis inexplicables de jutges i fiscals, que mai pogueren demostrar la seva culpabilitat.[3]
El seu poder i influència augmentaren durant els diferents governs de la monarquia d'Alfons XIII, i va arribar a ser elegit diputat per Palma a leseleccions generals espanyoles de 1923 perIzquierda Liberal, deSantiago Alba Bonifaz. El1926 fundà laBanca March amb l'objectiu de finançar una part de les seves activitats empresarials.
En les activitats denominadesnegocis de guerra i a més de l'avituallament desubmarins cal destacar la venda de milers de fusellsMauser 98 i milions de cartutxos (7,92 x 57) al capitostAbd el-Krim, que en el nord del Marroc assetjava a l'exèrcit espanyol. El genial lliurament es va fer amb els fusells desproveïts d'agulla percutora, emmagatzemades aquestes en una gavarra que no es va alliberar fins que el pagament acordat va ser satisfet i els intervinents es van trobar fora de perill. A conseqüència de totes aquestes actuacionsFrancesc Cambó va dir d'ell que era "l'últim pirata del Mediterrani".
Establerta laSegona República el 1931, fou elegit diputat a leseleccions generals espanyoles de 1931. Va ser detingut acusat de col·laboració amb la dictadura i de contraban. Finalment, va ser empresonat el juny de 1932 en lapresó Model de Madrid acusat de dur a terme activitats econòmiques irregulars. El 1933 va ser traslladat a la presó d'Alcalá de Henares de la qual es va escapolir, subornant l'oficial de guàrdia Eugenio Vargas. Anys més tard, en el règim de Franco, a aquest funcionari seria nomenat per alts càrrecs d'Institucions Penitenciàries.
Fugit de la presó, va arribar aGibraltar i d'allí es va traslladar aParís, on l'evasió aconseguirà interès sensacional, perquè a la seva arribada a la capital de França va convocar els representants de la premsa europea, per raonar de les acusacions i les motivacions ocultes. Va declarar en la seva defensa:
| « | Col·lectivament —afirma el Sr. March— acuso als qui el 1930 van venir a demanar-me dos milions de pessetes per fer la revolució. La República, em van dir, li retornarà un milió per cada pesseta. Acuso als que em van perseguir, prevaricant a gratcient, als qui a costa meva van falsificar documents, als qui van cometre en la tramitació del procés tots els delictes que és factible cometre en un procediment judicial. Col·lectivament acuso de prevaricacions als ministres del Govern Azaña, i d'una manera concreta i individual, als Srs.Carner,Prieto i Domingo. Però no només de prevaricacions, sinó d'altres delictes que revesteixen figura penal. No em refereixo, és clar, als auxilis morals i materials que alguns d'aquells senyors hagin recaptat i obtingut de mi, abans d'arribar al Govern. Als quinze dies d'estar reclòs a la presó de Madrid, uns amics o associats del Sr. Carner, que en aquell temps era ministre d'Hisenda, els Srs. Viellas, van comissionar un estudi relatiu als meus negocis al Marroc, i, al mateix temps, el referit ministre i altres elements del Govern gestionaven «oficialment», prop de la «Societé Internationale des Tabacs du Maroc», la rescissió del meu contracte, amb el propòsit manifest i provat d'adjudicar-ho als seus amics, i prèvia oferta a la Societat que aquesta entitat seria indemnitzada cumplidament. Com ja el director de la Societat, i el conseller espanyol, marquès de Caviedes, van objectar al Sr. Carner la impossibilitat d'executar l'operació sense el meu assentiment, ja que jo era una de les parts contractants, el ministre argüí en el seu despatx oficial: «No es preocupin vostès, March passarà a la presó tota la resta de la seva vida». | » |
| — Joan March, declaracions a la premsa internacional el 1933.[4] | ||
Després de leseleccions generals espanyoles de 1933, en les quals fou reescollit diputat, fou elegit vocal del Tribunal de Garanties Constitucionals, en representació de lesIlles Balears.
Amb l'objectiu de negociar el finançament inicial delcop que va donar origen a laGuerra Civil, participa en diverses entrevistes a Biarritz. Hi tracta d'assegurar el futur dels implicats en cas que la revolta no prosperés. No s'ha demostrat, però hi ha indicis racionals que March va donar sobre aquest tema certes garanties emparades en la seva fortuna.
March va ser un dels principals financers de larevolta de 1936. De fet va ser qui va pagar el lloguer delDragon Rapide, l'avió, que va traslladar el generalFranco des deCanàries al Marroc a fi de prendre el comandament de l'Exèrcit d'Àfrica. Mitjançant la seva influència, els revoltats van obtenir el suport de molts indecisos. Va finançar el primer pont aeri militar de la història, pel qual es van traslladar d'Àfrica a Sevilla les unitats d'elit –mitjançant avions alemanys Junkers Dj. 52– amb la qual cosa es van plantar gairebé a les portes de Madrid en poc temps, alhora que atacaven Extremadura apoderant-se ràpidament de Badajoz.
Cap aquí també citar la seva transferència de recursos a bancs deRoma, al costat dels de Manuel Salas i altres oligarques mallorquins, per aconseguir avions italians que irrompen en el front dePorto Cristo (Mallorca) a fi de frenar eldesembarcament republicà (agost-setembre de 1936). Validats els pagaments i a bord del vapor italiàMorandi, arriben en l'última setmana d'agost al port de Palma -desmuntats- els primers caces que des de l'aeròdrom de Son Bonet i de l'incipient de Son Sant Joan, atacarien els invasors, forçant la seva retirada el 4 de setembre.
Alguns cronistes coincideixen que aquests fets inicials constitueixen la veritable, àgil i efectiva contribució de Joan March en la primera fase de la Guerra i sense la qual els revoltats no haurien obtingut cert èxit. Aquest període coincideix en el temps amb la vigència de laJunta de Defensa Nacional d'Espanya (24 de juliol al 30 de setembre de 1936) per la qual cosa, atribuir a March el finançament de la totalitat de l'esforç bèl·lic és objectivament una afirmació historiogràficament controvertida.[5]
Segons Robert Solborg, agent americà enLisboa el 1942, i d'acord amb documents desclassificats fa poc, el govern britànic va decidir subornar els principals generals deFranco per evitar l'entrada d'Espanya en laSegona Guerra Mundial a favor d'Alemanya. L'agent triat per efectuar el suborn va ser March, que es va encarregar de convèncer-los en major o menor mesura i distribuir entre ells una suma inicial de deu milions de dòlars americans de l'època (segons l'estudi de 2004 de l'historiadorPere Ferrer Guasp), posats a la seva disposició pel govern deChurchill. Els recursos es denominaven en clau La Cavalleria de Sant Jordi i eren els pròpiament destinats a aquest tipus d'operacions estratègiques i confidencials del tresor britànic. El Banc d'Anglaterra tenia clar que Joan March respondria amb la seva fortuna, en cas que l'operació fracassés.[6]
L'estreta relació de March ambWilhelm Canaris, màxim responsable de l'Abwehr fa pressuposar que l'alt comandament alemany n'estava al corrent i, per tant, es va tractar en definitiva d'un joc d'equilibris, no d'una traïció. Tots dos bàndols coneixien les regles del joc.
Acabada laSegona Guerra Mundial, era la setena fortuna del món. Posteriorment, a l'empara de la dictadura franquista, va realitzar diverses operacions financeres de gran calibre, com la compra de laBarcelona Traction en febrer de1948, valorada en 10 milions delliures esterlines per tan sols mig milió, a partir d'una sentència d'untribunal deReus que encara avui s'estudia a tot el món a l'hora de discutir els drets dels inversors internacionals.
Posteriorment, va fundarFECSA. Va ser conegut com el "banquer de Franco". Tot i això, el1944 va començar la promoció deJoan de Borbó, que s'havia convertit a la causa aliada, al tron espanyol.
Joan March va morir el 10 de març de 1962 de les ferides sofertes en accident d'automòbil dues setmanes abans, el 25 de febrer de 1962 aLas Rozas (província de Madrid).
 | ||
••••← 1933-1936 | ||
| ||
