James Patrick Page, popularment conegut com aJimmy Page (anglès: James Patrick Page) (Heston,9 de gener de1944), és unguitarristaanglès conegut per haver estat un dels líders del grup derockLed Zeppelin des de1968 fins a la seva dissolució el1980, i és considerat un dels més grans, influents i versàtils guitarristes de tots els temps.[1]
Jimmy Page és fill únic d'un empleat administratiu, James Page, i d'una secretària i infermera, Patricia Elizabeth Gaffikin.[1] Va néixer a Henston, una antiga vila situada en el suburbi del Gran Londres, a la zona occidental. Quan Jimmy tenia vuit anys, el1952, la seva família i ell es varen mudar aEpsom, un altre gran suburbi del Gran Londres, aquest situat al sud, i allí fou on va rebre els seus primers contactes amb el món de la música.
Als dotze anys, Jimmy aconseguí la seva primera guitarra, i tot i que va rebre algunes classes, és principalment un músicautodidacte. Entre les seves primeres influències destacavenScotty Moore iJames Burton, ambdós guitarristes derockabilly i que havien tocat anteriorment amb artistes molt coneguts, comElvis Presley. També destaca entre les seves influènciesJohnny Day, col·laborador deThe Everly Brothers.[1]
El1957, quan tenia tretze anys, va aparèixer per primer cop a la televisió, en un programa de joves talents,Huw Wheldon Show, tocant el tema "Mama Don't Wanna Play No Skiffle No More".L'afició de Jimmy per a la guitarra era tan gran que solia portar la guitarra al seu col·legi, sent freqüentment requisada.
Tot i que Page estava interessat en les ciències, arribant inclús a rebre una oferta de treball com a assistent de laboratori, va decidir deixar els seus estudis per iniciar una carrera musical. Després de diversos intents, finalment va poder formar part d'un grup de rock, The Crusaders, que tenia com a vocalistaNeil Christian. La seva permanència a la banda fou de més de dos anys, durant els quals va contraure unamononucleosi, que no li va impedir seguir fent concerts, tot i que va decidir deixar momentàniament la seva carrera musical per dedicar-se a la seva altra passió, la pintura, per la que es va matricular al col·legi d'art de Sutton, aSurrey.[1]
Mentre encara era un estudiant, Page improvisava sovint al Marquee Club deLondres, amb guitarristes comJeff Beck,Eric Clapton,Cyril Davies oAlexis Korner.[1] En una d'aquestes sessions, John Gibb, membre deThe Silhouettes, li demanà ajuda per gravar una sèrie de pistes pel segell discogràficEMI, però no fou fins que va rebre una oferta deMike Leander quan va dedicar-se plenament en estudis de gravació. La seva primera tasca com a músic de sessió fou gravar al costat deJet Harris iTony Meehan el single "Diamonds", que culminà les llistes d'èxits britànics l'any1963.[1]
Després de diversos i breus treballs amb alguns dels músics del nou panorama delrock aGran Bretanya, Page aconseguí una moderada fama com a músic de sessió. Durant aquesta etapa, Page era conegut com a "Little Jimmy" per no ser confós ambBig Jim Sullivan, conegut simplement com a "Big Jim". Com a guitarrista preferit del productorShel Talmy, Page acabà treballant amb grups comThe Who oThe Kinks gràcies als encàrrecs que Talmy rebia.
Entre els grups i artistes amb els quals va treballar Page com a músic de sessió hi haThe Rolling Stones,Van Morrison,Marianne Faithfull,Dave Berry oBrenda Lee, a més a més deThe Who iThe Kinks, amb els que treballà gràcies al suport de Talmy. Hi ha rumors que afirmen que Page va participar en un gran percentatge del total de gravacions realitzades entre els anys1963 i1965, aproximadament el 60%,[1] tot i que hi ha fonts que indiquen que aquest percentatge oscil·la entre el 50% i el 90%.
Tot i que Page va gravar temes amb un gran nombre de músics, molts només es poden trobar per mitjà debootlegs, editats juntament amb algunes cançons inèdites deLed Zeppelin.
L'any1964, Page va rebre una oferta per substituir el seu amicEric Clapton aThe Yardbirds, però no va acceptar l'oferta com a mostra de lleialtat al seu amic. Un any més tard, Clapton se n'anà del grup per desig propi, i Page va rebre l'oferta de nou, però va optar per continuar amb la seva carrera com a músic de sessió. Li digué al grup que de moment no estava preparat per sortir de gira un altre cop, i els recomanà el seu amic i companyJeff Beck, amb qui havia treballat anteriorment. El 16 de maig de1966, el bateriaKeith Moon, el baixistaJohn Paul Jones, el teclistaNicky Hopkins,Jeff Beck i Jimmy Page varen gravar el tema "Beck's Bolero" als estudis IBC deLondres. Aquesta experiència li donà a Page la idea de formar unsupergrup ambJeff Beck, juntament amb la base rítmica delsThe Who: el baixistaJohn Entwistle i el bateriaKeith Moon. El projecte però, quedà congelat a causa dels problemes contractuals i del fet que no trobaven un vocalista adequat.[1]
Unes setmanes després de l'intent d'aquest projecte, Page tornà a rebre una oferta per formar part dels Yardbirds, que aquest cop acceptà, i entrà al grup com a baixista, substituint aPaul Samwell-Smith, tot i que acabà sent guitarrista líder juntament amb Jeff Beck després queChris Dreja es traslladés a la posició de baixista. Tot i així, el gran potencial musical del grup es va veure afectat per les gires constants i la falta d'èxit musical, així com els conflictes interns de la banda. Van ser aquests conflictes els que van provocar que Jeff Beck abandonés la formació, deixant el grup en unquartet.[2]
El primer àlbum amb Page com a guitarrista principal fouLittle Games. Aquest disc va rebre crítiques mixtes i no tingué l'èxit comercial que li van atribuir al principi, arribant al lloc número 80 alBillboard. Tot i que les gravacions del grup s'orientaven a un so molt comercial, les seves actuacions eren molt més experimentals per l'ascendènciablues de les seves composicions.
Després queKeith Relf iJim McCarty abandonessin la banda l'any1968, Page, que volia realitzar els concerts pendents aEscandinàvia, reclutà el vocalistaRobert Plant, al bateriaJohn Bonham i al baixista i teclistaJohn Paul Jones per formar un nou grup, que al principi Page batejà com The New Yardbirds, però que poc després reanomenàLed Zeppelin. Aquest nom fou idea de Page degut a un acudit que havia explicat Keith Moon a la sessió de gravació del tema "Beck's Bolero", en el que deia que la banda cauria com un "dirigible de plom" (en anglès Lead Zeppelin). Posteriorment, el mànager de la bandaPeter Grant, tragué la "a" de "Lead" per evitar errors de pronunciació, deixant com a nom final "Led Zeppelin".[2]
L'experiència de Page com a músic de sessió i com a membre de The Yardbirds es va notar des del principi. En les feines de compositor, productor i guitarrista, Page va ajudar a fer queLed Zeppelin es convertís en una de les bandes més influents dels anys 70 i de lamúsica rock en general, a més a més d'influir per si sol en nombrosos guitarristes posteriors. Elriff ràpid i orientat cap alheavy metal de "Communication Breakdown", una cançó que apareix a l'àlbum de debut de Led Zeppelin,Led Zeppelin I és considerat perJohnny Ramone, guitarrista de la primera i extinta banda depunkThe Ramones, com a inspirador del so accelerat i potent de la música de la seva banda. Per altra banda, el solo de guitarra de "Heartbreaker", tocat amb les dues mans al mànec de la guitarra, va influir definitivament aEddie Van Halen per popularitzar eltapping, tècnica molt utilitzada pels guitarristes dels anys 80. A més a més, el solo de guitarra de "Stairway to Heaven", compost i tocat per Jimmy Page, és considerat pels lectors de diverses revistes musicals com el millor solo de la història, mentre que el mateix Page fou nomenat guitarrista de l'any cinc vegades seguides per la revistaCreem durant la dècada dels '70. Per acabar, Page fou un dels primers guitarristes de la història en utilitzar una guitarra de doble mànec, de la marcaGibson inspirada en el model SG de la marca.[2]
Per la composició i gravació de la majoria de les cançons deLed Zeppelin, Page utilitzà diverses guitarresGibson Les Paul amb amplificadorsMarshall.[1] Page també utilitzà guitarresFender Telecaster durant la gravació deLed Zeppelin (àlbum) i per gravar el famós solo deStairway to Heaven. Pel que fa als amplificadors, les seves marques més utilitzades, a part de Marshall, van ser Vox, Orange i Fender. A més a més de laguitarra elèctrica, Page també va utilitzar guitarres slide, guitarres amb pedals d'acer (un tipus de guitarra elèctrica que es toca amb un objecte instrument d'acer en lloc de tocar-se amb els dits i es posiciona de manera horitzontal), guitarres acústiques i pedals d'efectes (Chorus,Wah-wah,Flanger, etc.).[1]
Page també és famós per ser un dels primers a utilitzar un arquet devioloncel per tocar la guitarra en les cançons "Dazed and Confused", "How Many More Times" i a la introducció de "In the Evening". Aquesta tècnica la va aprendre durant la seva etapa com a músic de sessió, tot i que no va ser el primer guitarrista a utilitzar un arquet, ja queEddie Phillips, integrant del grupThe Creation, ho havia provat anteriorment. En una entrevista a laMTV, Jimmy afirmà que va extreure aquesta tècnica en veure el seu companyDavid McCallum, Sr. (pare de l'actorDavid McCallum), també músic de sessió, fer el mateix amb la seva guitarra i un arquet de violoncel.[2]
En algunes cançons de la banda, Page solia utilitzar untheremin, a més del pedalWah-wah per realitzar alguns efectes amb la seva guitarra.
Durant la seva etapa aLed Zeppelin, Page va fer arribar als estudis noves tècniques de gravació. A principis de la dècada dels '60, els productors musicals britànics solien posar els micròfons just davant de la bateria i els amplificadors, cosa que provocava un so lleugerament defectuós, present en gran part de les gravacions d'aquella dècada. Page va comentar en una entrevista realitzada per la revistaGuitar World que els sons de les bateries d'aquella època sonaven com caixes de cartó. En canvi, Page recolzava les tècniques de gravació dels anys '50, especialment les desenvolupades a l'estudi Sun. A la mateixa entrevista, Page digué que el procés de gravació era una ciència, i que els enginyers tenien un lema: "Distància igual a profunditat". Portant aquest lema al límit, a Page se li va acudir la idea de posicionar un micròfon addicional a una determinada distància de l'amplificador i gravar després en equilibri amb els dos. En adoptar aquesta tècnica, Page es va convertir en un dels primers productors britànics en gravar el so d'ambient d'una banda.[2]
Per la gravació de diverses cançons deLed Zeppelin, com "Whole Lotta Love" o "You Shook Me", Jimmy utilitzà la tècnica de lareverberació, que es creu que va ser usada per primer cop per Page durant el seu pas perThe Yardbirds, més concretament a la gravació del tema "Ten Little Indians". Aquesta tècnica consisteix a escoltar l'eco abans del so original en lloc d'escoltar-la després, obtingut situant la pista gravada de l'eco abans de la pista del so original durant el procés de gravació i mesclat de la cançó. Per aquest efecte també posicionava micròfons al fons de la sala de gravació perquè el so arribes més dèbil, creant així noves atmosferes musicals. A més a més, a la gravació de "When the Levee Breaks" situà la bateria de Bonham al forat d'una escala, i a "Since I've Been Loving You" es pot inclús escoltar el grinyol del pedal del bombo de la bateria per la proximitat del micròfon.
Jimmy Page al Cow Palace, San Francisco, California,2 de desembre del1983.
Led Zeppelin se separà l'any1980 després que el bateriaJohn Bonham morís per ofegar-se en el seu propi vòmit després d'una borratxera a una de les cases de Page. Tot i que Jimmy intentà fomrar un altre grup anomenatXYZ amb els exmembres deYes,[1] el seu retorn als escenaris fou l'any1983, quan feu una sèrie de concerts per combatre l'esclerosi múltiple en honor del baixista deSmall Faces,Ronnie Lane, a qui li havien diagnosticat la malaltia poc temps abans. Un video del concert aLondres del 1983 fou publicat el1984 amb dues cançons compostes per Page que havien aparegut a la banda sonora de la pel·lículaDeath Wish II ambSteven Winwood com a cantant. A més a més, el video mostra una improvisació en escena del tema "Layla" juntament ambJeff Beck iEric Clapton, siguent aquests tres el trió de guitarristes que varen formar part algun cop deThe Yardbirds. En el concert aMadison Square Garden deNova York, el vocalista fouPaul Rodgers, futur vocalista de The Firm i antic membre de Free i Bad Company. Durant aquesta sèrie de concerts, l'aspecte de Page era dèbil i malaltís, ja que, segons el llibreHammer of the Gods, Page havia deixat la seva addicció a l'heroïna després de set anys.
Posteriorment, Page s'ajuntà ambRoy Harper per gravar un disc, de nomWhatever Happened to Jugula?, i participar en concerts ocasionals, en els que predominava un estil acústic i orientat cap alfolk acompanyant a grups com The MacGregors o Themselves. L'any1984, Page gravà un disc amb l'exvocalista deLed Zeppelin i antic company seu,Robert Plant, sota el nom deThe Honeydrippers. També es va unir aPaul Rodgers per compondre i gravar dos discs sota la denominació de The Firm. El primer àlbum, homònim al nom del grup, aconseguí el lloc número 17 a la llista depop delBillboard amb cançons d'èxit com "Radioactive" o "Closer", i superà el milió de vendes només als Estats Units.The Firm fou seguit perMean Business, no tan exitós com el seu antecessor, pel qual els seus membres van decidir abandonar el projecte.[1]
A The Firm el varen seguir diversos projectes. Page tornà a treballar com a músic de sessió perThe Rolling Stones,Graham Nash,Box of Frogs iRobert Plant. A més a més, edità el seu propi álbum en solitari,Outrider, i realitzà una col·laboració amb el vocalistaDavid Coverdale en el discCoverdale-Page. També col·laborà en la gravació de les bandes sonores de les pel·lículesDeath Wish II iDeath Wish III, editades els anys1982 i1985 respectivament.
Els membres supervivents deLed Zeppelin es varen reunir el1985 per fer un concert delLive Aid ambPhil Collins iTony Thompson alternant-se a la bateria. Tot i així, els continus problemes de Page amb les drogues i la mala qualitat de la seva guitarraLes Paul van fer que la banda considerés la mala qualitat d'aquesta actuació,[1] negant-se a deixar aparèixer fragments del seu concert alDVD editat per celebrar el 20è aniversari del Live Aid. Un any després, el1986, Page es va reunir temporalment amb els seus excompanys de The Yardbirds per interpretar algunes cançons del discStrange Land, de Box of Frogs.
Led Zeppelin es reformà el 14 de maig del 2007 per tocar únicament al concert de celebració del 40è aniversari d'Atlantic Records, ambJason Bonham ocupant el lloc del seu pare a la bateria.
L'any1994, Page i Plant es van reunir per gravar un concert de la sèrie "Unplugged" de la cadenaMTV. L'especial, anomenatUnledded, no comptà amb la participació deJohn Paul Jones, i fou un dels programes més exitosos de la cadena. L'octubre del mateix any, la gravació va sortir al mercat sota el nom deNo Quarter, i la reedició de l'any2004 es va dirNo Quarter Unledded. Gràcies a l'èxit de la gira de presentació deNo Quarter, Page i Plant van gravar un disc junts el1998, que es publicà amb el títol deWalking into Clarksdale.
ElRock and Roll Hall of Fame va incloure aLed Zeppelin l'any1995, que es va convertir en la segona inclusió de Jimmy Page dins d'aquest Saló, ja que tingué el mateix honor l'any1992, quanThe Yardbirds obtingueren la mateixa qualificació.
També el1998, Page va col·laborar amb el raper americàPuff Daddy per gravar una versió de "Kashmir (cançó)" per la banda sonora deGodzilla. La cançó, titulada "Come with Me", fou interpretada pels seus dos autors en elSaturday Night Live.
El 10 de desembre del2007 donà lloc a l'estadi O2 Arena deLondres un concert deLed Zeppelin, contant de nou a la batería amb Jason Bonham, fill de John Bonham. El concert va congregar a més de 20.000 persones a l'estadi londinenc.
Al 24 d'agost del2008 participà, com a representant de la delegació británica deLondres 2012, a la cerimònia de clausura dels Jocs dePekín 2008. Tocà el tema "Whole Lotta Love", que fou interpretat conjuntament ambLeona Lewis.
Pendent de distribució a Espanya el documental “It might get loud” (2008) de Davis Guggenheim, que reuneix a Jimmy Page amb dos virtuosos més de la guitarra -The Edge deU2 iJack White deThe White Stripes iThe Raconteurs - en el qual cada guitarrista revela les influències que van marcar els seus respectius estils. Presentat alFestival de Cine de Toronto, el documental inclou cançons inèdites i una jam session dels guitarristes.
Jimmy Page va estar casat amb Charlotte Martin, ex-xicota d'Eric Clapton. El matrimoni va tenir una filla, Scarlett Page, fotògrafa reconeguda. Page té en total cinc fills.
"The Tower House", casaneogòtica que comprà Jimmy Page l'any 1972.
El mateix Jimmy Page ha reconegut la seva addicció a les drogues durant la dècada dels '70. En una entrevista a la revistaGuitar World el2003, Page digué: "No puc parlar sobre els altres [referint-se als altres components de la banda], però per a mi les drogues van ser una part integral de tot, des del principi fins al final".[3]
Durant l'any1973, la droga més utilitzada perLed Zeppelin era lacocaïna. Després de la gira perEstats Units d'aquest any, Page li va dir aNick Kent: "Oh, tothom s'ha passat del límit un parell de cops. Sóc conscient que ho vaig fer i, per ser-te honest, no em recordo molt bé del que va passar".[4]
El1976, Page començà a consumirheroïna, i l'any1977 la seva addicció començava a afectar la seva capacitat per a tocar la guitarra.[1]
A començaments de ladècada de 1970, Page regentava una llibreria d'ocultisme aLondres, anomenada "The Equinox Booksellers and Publishers" ("Venedors i editors de l'equinocci"). La llibreria publicà el llibreThe Goetia, d'Aleister Crowley, en la seva edició del1904.
Tot i això, el que més relaciona a Page amb l'ocultisme és la portada del discLed Zeppelin IV, on hi ha quatre símbols que representen els quatre membres de la banda. Durant els concerts de presentació d'aquest treball, Jimmy acostumava a sortir a escena amb símbols delzodíac brodats sobre la seva roba juntament amb un altre símbol del disc, conegut popularment com a "ZoSo". El guitarrista mai ha declarat res respecte al significat del signe.
El logotip deSwan Song, la companyia fundada perLed Zeppelin el1974 per editar els seus treballs discogràfics, consisteix en una figura d'Apol·lo, déu grec de la llum i la raó, tot i que a vegades és malinterpretada com fos una imatge d'Ícar, que va morir abrasat per volar massa a prop delSol, o deLlucifer, un àngel caigut del cel que es convertiria posteriorment enSatanàs. La representació d'Apol·lo està basada en un quadre delWilliam Rimmer,Evening: Fall of the Day, del1869.
Page fou també convidat a escriure la banda sonora del curtmetratge cinematogràficLucifer Rising rodada per un altre admirador d'Aleister Crowley, el directorKenneth Anger. La major part de la banda sonora fou inclosa per la composició deDeath Wish II.[5]
1959Gibson Les Paul Standard. Aquesta és la seva guitarra principal i té diverses modificacions: El mànec és molt més prim i les pastilles són "Burstbuckers" (una d'elles sense la mica, que és la pastilla del darrere). Aquesta guitarra fou un regal del guitarrista deThe Eagles,Joe Walsh.
1959 Danelectro 3021 AKA 59-DC, amb l'afinació en Re (D).
↑Tolinski, Brad, "The Greatest Show On Earth,Guitar World, julio de 2003; 2º publicación enGuitar Legends Magazine, Edición de invierno de 2004, p. 72.
↑Case, George, "Jimmy Page: Magnus, Musician, Man",Hal Leonard Books 2007; publicado enGuitar World, mayo de 2007, p. 52.
