 | «Jaume I» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Jaume I (desambiguació)». |
Jaume el Conqueridor[a], anomenat tambéJaume I d'Aragó[b] (Montpeller,Senyoria de Montpeller,2 de febrer del1208[1] -Alzira,Regne de València,27 de juliol del1276;[2] enoccità i català anticJacme; enaragonès modernChaime;[3] enllatíIacobus;[c] encastellàJaime oJacobo iSantiago. Tots provenen del nom hebreuIaakov, que significa 'que Déu protegeixi'[5]), fou sobirà de laCorona d'Aragó amb els títols principals derei d'Aragó,rei de Mallorca,rei de València,comte de Barcelona,comte d'Urgell, isenyor de Montpeller (1213-1276). Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i morí a l'edat de 68 anys. És enterrat alReial Monestir de Santa Maria de Poblet.
Fill i successor del reiPere II d'Aragó al tron de lacorona d'Aragó i deMaria de Montpeller. Quedà totalment orfe de pare i mare el1213, quan tan sols comptava amb 5 anys. Fou pare dels reisPere "el Gran" iJaume II de Mallorca "el Prudent".[6]
| Ramon Berenguer III de Barcelona (el Gran) | ||||||||||||||||
| Ramon Berenguer IV de Barcelona (el Sant) | ||||||||||||||||
| Dolça de Provença | ||||||||||||||||
| Alfons II d'Aragó (el Cast) | ||||||||||||||||
| Ramir II d'Aragó (el Monjo) | ||||||||||||||||
| Peronella d'Aragó | ||||||||||||||||
| Agnès de Peitieu | ||||||||||||||||
| Pere II d'Aragó (el Catòlic) | ||||||||||||||||
| Ramon de Borgonya | ||||||||||||||||
| Alfons VII de Castella | ||||||||||||||||
| Urraca I de Castella | ||||||||||||||||
| Sança de Castella | ||||||||||||||||
| Ladislau II de Polònia | ||||||||||||||||
| Riquilda de Polònia | ||||||||||||||||
| Agnès de Babenberg | ||||||||||||||||
| Jaume I d'Aragó (el Conqueridor) | ||||||||||||||||
| Guilhèm VI de Montpeller | ||||||||||||||||
| Guilhèm VII de Montpeller | ||||||||||||||||
| Sibil·la de Mataplana | ||||||||||||||||
| Guilhèm VIII de Montpeller | ||||||||||||||||
| Hug II de Borgonya | ||||||||||||||||
| Matilda de Borgonya | ||||||||||||||||
| Felicia-Matilda de Mayenne | ||||||||||||||||
| Maria de Montpeller | ||||||||||||||||
| Joan II Comnè | ||||||||||||||||
| Isaac Comnè | ||||||||||||||||
| Prisca d'Hongria | ||||||||||||||||
| Eudòxia Comnena | ||||||||||||||||
| Irene Diplosinadena | ||||||||||||||||
AmbElionor de Castella, filla d'Alfons VIII de Castella, el6 de juny de1221 aÁgreda. Se'n divorcià el1229. Fill:
Primera amant:Elo Álvarez
Segona amant:Aurembiaix d'Urgell, filla delcomte d'Urgell
AmbViolant d'Hongria, filla d'Andreu II d'Hongria, el8 de setembre de1235 aBarcelona. Fills:
Tercera amant:Blanca d'Antillón. Fill:
Quarta amant:Elvira Sarroca. Fill:
Cinquena amant:Guillema Cabrera
Sisena amant:Berenguela Ferrandis. Fill:
AmbTeresa Gil de Vidaure, que seria esposa mitjançant document privat, però que el rei va abandonar quan aquesta va contraure la malaltia de la lepra. Fills:
Setena amant:Berenguela Alonso de Molina
Vuitena amant:Sibil·la de Saga[7]
La història sobre l'engendrament i el baptisme del rei en Jaume són recollits pel mateix rei en elLlibre dels fets i estan envoltats d'una aura llegendària.
Sobre l'engendrament del rei Jaume, fill dePere el Catòlic i deMaria de Montpeller, com que el rei Pere rebutjava la seva muller i hom estava preocupat per l'absència d'un hereu legítim, s'ordí una trama per a enganyar-lo. Als primers de maig del1207, aprofitant que el rei era a Montpeller li digueren que una dama montpellerina que desitjava tenir per amistançada l'esperava en el castell de Mireval no lluny de la ciutat de Montpeller. Però en comptes de la dama fouMaria de Montpeller qui passà la nit amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l'engendrament,Maria de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l'oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze dames i altres tantes donzelles. Quan arribà el matí, entraren tots a la cambra iMaria de Montpeller revelà la seva identitat, explicant-li al rei el que havia succeït; aleshores ell digué que «pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment», i aquell mateix dia marxà de Montpeller a cavall. Passat el temps de l'embaràs, el rei en Jaume I d'Aragó va nàixer alPalau dels Tornamira de Montpeller la nit de l'1 al2 de febrer del1208.[8]
Els testimonis documentals confirmen que el primer nom que s'escollí per al futur rei conqueridor no havia estat el de Jaume, sinó que s'hauria d'haver dit Pere, talment com el seu pare. Amb aquest nom figura en el contracte matrimonial que el1210 pactà el seu pare el rei Pereel Catòlic entre el seu fill i la comtessa d'Urgell; i també figura amb el nom dePere en el nou contracte matrimonial firmat el1211 amb la filla deSimó IV de Montfort. A més, en el text primitiu de lesGesta comitum Barchinonensium et Regum Aragonum se l'anomena per dues vegadesPere Jaume. I el fet és que en elllinatge del Casal de Barcelona els noms tradicionals havien estat els deBorrell, Ramon i Berenguer i les combinacions d'aquests; i en laCasa d'Aragó durant ladinastia Ximena els noms tradicionals havien estatAlfons i Pere. El nom de Jaume no comptava amb cap antecedent en cap dels dos llinatges, així com tampoc apareix en el llinatge de la reinaMaria de Montpeller.
És el mateix rei qui explica en la seva crònica el motiu de l'elecció d'un nom tan estrany a la tradició, Jaume, per a l'hereu de laCorona d'Aragó. Diu que sa mare,Maria de Montpeller, encengué dotze ciris amb els noms dels dotze apòstols; els possibles noms eren, doncs,Pere,Andreu,Jaume (el major),Jaume (el menor),Joan,Felip,Bartomeu,Mateu,Maties,Tomàs,Simó,Judes (Tadeu),Judes (Iscariot). El darrer ciri a consumir-se fou el que duia escrit el nom de Iacobus (en llati) o Jacme (en occita), i aquest fou el nom que la reinaMaria de Montpeller escollí per al seu fill. LaProvidència decidí que fos l'apòstol sant Jaume qui donés el nom al futur rei conqueridor, esdevenintJaume I d'Aragó, i també fouI de Mallorca,I de València,I de Barcelona,I d'Urgell iI de Montpeller.
Després de la victòria cristiana sobre elsalmohades a labatalla de Las Navas de Tolosa, el seu pare i reiPere el Catòlic s'implicà en laCroada albigesa. El rei Pere era vassall de laSanta Seu des que es feu coronar pelPapa Innocenci III a Roma l'any1204 i la seva ortodòxia catòlica era indubtable.[1] Per aquesta raó,Ramon VI de Tolosa, el comte de Foix, el comte de Comenge i el comte de Bearn s'hi reteren com a vassalls buscant un senyor poderós i inqüestionable. Malgrat que el rei Pere mai no va ser favorable envers l'heretgia càtara, car ja des del1198 havia pres mesures contra l'heretgia als seus dominis, va intervenir-hi per defensar els seus nous vassalls i l'hegemonia política adquirida per laCorona d'Aragó a Occitània, que es veia amenaçada perSimó IV de Montfort, cabdill dels croats francesos.
En un primer intent per trobar una sortida pacífica al conflicte, el rei Pere va pactar casar el seu fill primogènit, l'infant Jaume (futurJaume I d'Aragó), amb la filla deSimó IV de Montfort,Amícia de Montfort. A tal fi, el rei Pere entregà com a penyora l'infantJaume, que en gener1211 tan sols tenia 2 anys, aSimó IV de Montfort, en el monestir catòlic de Mezouls a costat de Montpeller. Però un cop aquest va tenir el nadó sota el seu poder, el reclogué alPalau Trencavel de la ciutat deCarcassona i continuà atacant els vassalls del rei d'Aragó i s'imposà finalment la via militar com a única sortida al conflicte. El12 de setembre de1213 es lliurà labatalla de Muret en la qual morí el rei Pere. LaCorona d'Aragó s'havia quedat sense rei, amb el successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra.
A conseqüència del vassallatge que el reiPere el Catòlic havia retut a laSanta Seu l'any 1204, laCorona d'Aragó era jurídicament sota la sobirania directa delPapa Innocenci III. A més,Maria de Montpeller, mare de l'infant Jaume, també li havia encomanat al Sant PareInnocenci III la protecció de l'infant Jaume. Les disposicions d'aquest s'encaminaren ràpidament a la restitució de l'infant Jaume i a l'organització de laCorona d'Aragó per tal que s'establís una regència durant la minoria d'edat de l'infant.
Després de la mort del rei Pere en labatalla de Muret, Maria de Montpeller, la mare de l'infant Jaume, anà a Roma i pregà alPapa Innocenci III que obligués Simó de Monfort a retornar-li el fill.[1] Per la seva part, elRegne d'Aragó iCatalunya enviaren una delegació a Roma formada per l'anticmajordom del Regne d'AragóXimeno Cornel I,Guillem IV de Cervera, elmestre de l'Orde del Temple fraGuillem de Mont-rodon iPero d'Ahones. Davant la negativa inicial de Simó de Montfort, el22 de gener del1214 elPapa Innocenci III trameté una nova carta al comte en què li manava que restituís l'infant i fes acatament i submissió al legat papal, el cardenalPietro di Benevento. El18 d'abril del1214 el legat papal arribà aNarbona i entre aquest dia i el25 d'abril del1214 va efectuar-se la restitució de l'infant Jaume.[9] El varen rebre el comteSanç d'Aragó, elmestre de l'Orde del Temple fraGuillem de Mont-rodon, així com el gran prior de l'Orde de l'Hospital i una comissió de magnats aragonesos i catalans entre els quals figuravenDalmau de Creixell iGuillem I de Cardona. Tanmateix, l'infant Jaume va quedar sota la custòdia i protecció directa del legat delPapa Innocenci III.
.jpg)
A mitjan agost del1214 el legat papal es reuní aLleida amb una assemblea de magnats. Allí,Aspàreg de la Barca, bisbe de Pamplona, els mostrà l'infant Jaume i tots juraren respectar-lo i defensar-lo. A l'assemblea, però, no hi assistiren niSanç d'Aragó, niFerran d'Aragó,abat de Mont Aragón; segons diu el rei en la seva crònica, el motiu seria que ambdós aspiraven a la corona. Després d'aquesta assemblea i seguint els designis fixats en el testament deMaria de Montpeller, mare de l'infant Jaume, el mestre de l'Orde del Temple, fraGuillem de Mont-rodon, es feu càrrec de l'infant Jaume quan aquest comptava uns 6 anys. ElsCavallers Templers l'instruïren com a rei alCastell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. AlCastell de Montsó també s'hi educava l'infant Ramon Berenguer, el futurRamon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l'infant Jaume.
El legat papal, el cardenalPietro di Benevento, feu les funcions de procurador (regent) provant d'ordenar els temes de la corona per tal d'evitar que s'estengués el caos. Primerament designà el jueu Azac com a mediador per tal d'establir una treva entre laCorona d'Aragó i els sarraïns. Aconseguit aquest objectiu, es procedí a l'elecció oficial delProcurador de la Corona d'Aragó (el regent) i el nomenament recaigué en el sexagenariSanç d'Aragó,comte de Rosselló,Provença iCerdanya, tercer fill deRamon Berenguer IV de Barcelona iPeronella d'Aragó, qui havia d'ésser assessorat per unConsell de la Procuradoria. El nomenament degué efectuar-se el mes de novembre del1214;[9] ben aviat però, la seva designació fou posada en dubte per un oncle de l'infant Jaume, l'abat de Mont AragónFerran d'Aragó, qui també aspirava a la regència.
ElConsell de la Procuradoria fou organitzat definitivament pelPapa Innocenci III amb labutlla del23 de gener del1216. En aquest document consten els següents consellers: pelRegne d'Aragó: elbisbe de TarassonaGarcía Frontín I, l'anticmajordom del Regne d'AragóXimeno Cornel I iPero d'Ahones; perCatalunya: l'arquebisbe de TarragonaAspàreg de la Barca, els magnats catalansGuillem I de Cardona iGuillem IV de Cervera, així com elmestre de l'Orde del Temple i educador de l'infant Jaume mentre residia al castell de Montsó, fraGuillem de Mont-rodon.
La política pel regentSanç d'Aragó continuà la del difunt reiPere el Catòlic i es caracteritzà pel suport a la causa occitana i l'ànsia per venjar la mort del rei ocorreguda en labatalla de Muret.[1] Aquesta política topà novament amb laSanta Seu i el nou Papa,Honori III, successor d'Innocenci III i defensor de Simó IV de Montfort, amenaçà novament amb una croada contra la mateixaCorona d'Aragó si el regent no deturava el seu suport a la causa occitana. Aquesta situació de màxima tensió amb el papat fou aprofitada per l'abat de MontaragóFerran d'Aragó, per posar novament en dubte la regència deSanç d'Aragó. Davant d'aquest creixent clima de tensió, un grup de magnats aragonesos i catalans optaren per traure l'infant Jaume del castell de Montsó i posar fi a les disputes per la regència. Així, entre els dies20,21 o22 de juny del1217, a l'edat de 9 anys, l'infant Jaume sortí del castell de Montsó.
Primerament fou conduït alReial Monestir de Santa Maria de Sixena, on reté honors a la sepultura del seu pare, el difunt reiPereel Catòlic.
Les amenaçadores butlles pontifícies del1217 i1218 inclinaren finalment elConsell Reial a oferir la submissió total de Jaume I alpapa Honori III. La continuació de la procuradoria del comteSanç d'Aragó exposava laCorona d'Aragó al perill de l'entredit i a l'excomunió del rei Jaume. Amb aquest argument, l'abatFerran d'Aragó, amb el suport deXimeno Cornel I, dePero d'Ahones i deBlasco Maça, forçaren la fi de la regència cap al mes de setembre del1218. El comteSanç d'Aragó es traslladà alComtat de Provença des d'on prosseguí la seva política de suport a la causa occitana i aRamon VI de Tolosa. Però si d'una banda la retirada del comteSanç d'Aragó significà la fi dels problemes amb laSanta Seu, per altra banda desencadenà alhora tota una sèrie de revoltes de l'aristocràcia militar per dominar elConsell Reial i controlar el poder.
Durant els primers anys del seu regnat, el rei Jaume I va mantenir diverses lluites contra la noblesa. El1219 fou nomenat un nouConsell Reial encapçalat per l'arquebisbe de Tarragona i que es perllongà fins al1221 quan el rei en Jaume es casà i es feren Corts d'Aragó aDaroca.
Amb pràcticament 12 anys, el1220, hagué de fer front a la primera revolta nobiliària liderada perRodrigo de Liçana. La revolta s'inicià quanRodrigo de Liçana es negà a acatar l'ordre del rei que li manava d'alliberarLope d'Albero, queRodrigo de Liçana havia fet presoner per uns deutes. Jaume I (d'11 anys encara i a punt de fer els 12) i elConsell Reial, resolgueren posar fi a la revolta d'una manera contundent atacant el noble rebel. Primerament s'alliberà el castell d'Albero que estava ocupat per les tropes deRodrigo de Liçana. Seguidament s'atacà el feu del noble revoltat, el castell de Liçana, on estava empresonatLope d'Albero.
Davant de la impossibilitat d'aturar l'ofensiva reial, el noble Rodrigo de Liçana optà per refugiar-se a laSenyoria d'Albarrasí, un territori cristià independent enclavat entre laCorona d'Aragó i laCorona de Castella i que estava sota el domini dePero Ferrández d'Açagra. Davant d'aquesta eventualitat, el Consell Reial i Jaume I no dubtaren d'atacar aquesta senyoria independent i iniciaren elsetge d'Albarrasí el juliol del1220. Però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dosfonèvols i unalmanjanec, el rei i el Consell comprovaren que part dels nobles que lluitaven sota les seves ordres també col·laboraven amb els nobles assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es decidí aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats.
El1221, a l'edat de 13 anys, es casà ambElionor de Castella. La decisió del casament es deu al fet que no s'arribava a la majoria d'edat fins als 20 anys, moment en el qual heretaria el regne d'Aragó; aquest precepte només podia ser obviat si contreia matrimoni a partir dels 14 anys, moment a partir del qual esdevindria major d'edat; per la seva banda el mateix rei en la seuacrònica justifica el matrimoni fonamentant-se en les pors dels seus consellers que si moria sense un hereu la terra quedaria novament sumida en el desordre i que tantSanç d'Aragó comFerran d'Aragó aspiraven a la corona. Així, el6 de febrer del1221 a la ciutat d'Ágreda i seguint els designis dels consellers se celebrà el casament. Tot i així, el jove rei hagué d'esperar a complir la majoria d'edat, els 14 anys, per poder tenir relacions i engendrar un hereu amb la reina Elionor.
El rei i la reina sortiren d'Ágreda i anaren cap aTarassona. Allí, a l'església deSanta Maria de la Vega de Tarassona, el rei en Jaume fou armat cavaller, cenyint-se ell mateix l'espasa que hi havia sobre l'altar. Formaven part del seguici del rei elmajordom del Regne d'AragóBlasco I d'Alagón, don Ladrón,Ato I de Foces,Guillem IV de Cervera,Ramon de Montcada, l'oncle del reiBernat Guillem de Montpeller,Guillem I de Cervelló,García Pérez de Meitats,Roldan Laín,Pero d'Alcalà iSanxo Duerta.
El mes d'abril del1221 el rei i la seva muller anaren cap aOsca per celebrar Corts d'Aragó. En el transcurs de les corts es confirmà per un termini de set anys la moneda jaquesa que el rei enPere el Catòlic, pare del rei en Jaume, havia manat fer. A les corts hi foren presents la reina Elionor, elbisbe de SaragossaSanxo d'Ahones, elbisbe d'OscaGarcía de Gúdal, elbisbe de TarassonaGarcía Frontín II, elmestre de l'Orde del Temple fraGuilhem d'Azylach, elmestre de l'Orde de l'Hospital fraFolch de Tornell, elmajordom del Regne d'AragóBlasco I d'Alagón,Nuno Sanç d'Aragó,Ximeno Cornel I,Ato I de Foces,Assalit de Gudal iGuillén d'Alcalà. Finades les corts el rei anà a Saragossa i tot seguit anà cap aDaroca, on arribà el juliol del1221.
El rei s'estigué aDaroca fins al mes de març del1222, que hi celebrà noves corts d'Aragó en les quals el vescomteGuerau IV de Cabrera feu reverència al rei en senyal de la seva reducció al seu servei. Formaven part de la cort del rei elmajordom del Regne d'AragóBlasco I d'Alagón,Nuno Sanç d'Aragó,Vallés de Bergua,Garcia Pérez de Meitat,Assalid de Gudal, elJustícia d'AragóPero Pérez de Tarazona,Pero Sessé III,Pero d'Alcalà,Ruy Ximénez de Luesia,Blasco Pérez de Gotor,Gil Garcés d'Açagra i altres cavallers.
A mitjans del1222Guillem II de Montcada i de Bearn ocupà les terres deNuno Sanç d'Aragó, fill del comte de Rosselló, cosí del rei i antic regent de la corona Sanç d'Aragó i el1223 s'inicià una guerra entre ells. El rei Jaume I d'Aragó va haver de prendre partit pel seu parent,Nunó Sanç d'Aragó, en detriment del seu antic defensor,Guillem II de Bearn. Però novament la noblesa no donà suport al sobirà i es bastí una poderosa aliança nobiliària en contra del rei formada pel mateixGuillem II de Bearn, l'infantFerran d'Aragó,Ramon de Montcada,Guillem Ramon de Montcada,Guillem Ramon Dapifer,Ramon de Cervera,Jaume de Cervera,Guillem de Claramunt,Ramon Alemany de Cervelló iGuerau d'Aguiló. Àdhuc Nunó Sanç d'Aragó fou forçat a unir-se a la coalició contra Jaume I i aquest acabà empresonat aAlagó. El1224 va haver de pagar un rescat de 20.000 morabatins per la seva llibertat.
En les Corts de Tortosa de1225 Jaume I, que aleshores comptava 17 anys, proclamà la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns. El rei marcà com a objectiu el castell de Peníscola, però el setge no reeixí per la defecció de la noblesa, que no acudí a la seva crida. Tot i així, el1226 planejà una nova expedició, aquest cop sobre València sortint de Terol, però l'expedició no es dugué a terme novament pel fracàs de la convocatòria entre la noblesa. Tanmateix, el rei d'Aragó i Comte de Barcelona obtingué delsàyyid Abu-Zayd el compromís del pagament d'una paria consistent en un quint de les seves rendes a València i Múrcia, a canvi d'obtenir una treva. I fou precisament el trencament d'aquesta treva el que provocà una nova revolta nobiliària.
El1226 s'inicià una guerra entre Guillem II de Montcada i de Bearn i els Cardona. El rei Jaume I es posiciona finalment en favor dels Montcada, fet que l'enfrontà amb els Cardona, negant-se aquests a auxiliar-lo en la posteriorConquesta de Mallorca.
El1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa, dirigit per l'infant Ferran, oncle del rei, que es va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tarragona, amb la signatura de laConcòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles i li donà l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans.
El1228 va implicar-se en la guerra pelComtat d'Urgell ocasionada per la mort sense fills mascles del comteErmengol VIII d'Urgell i les pretensions deGuerau IV de Cabrera de controlar el comtat.Aurembiaix d'Urgell, filla única del comte, va reivindicar els drets de successió enfrontGuerau IV de Cabrera iJaume I d'Aragó li donà el seu suport derrotant les hosts dels Cabrera i signant finalment un contracte de concubinatge secret amb Aurembiaix aAgramunt. Fou llavors que elcomte de Barcelona emprengué accions contraels Cabrera, però la noblesa urgellenca signà elConveni de Tàrrega el1236, en prevenció d'una possible unió matrimonial entre elComtat d'Urgell i elComtat de Barcelona.
Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa dePere Martell, aTarragona, per tal de preparar la conquesta deMallorca (1228). L'any següent, el5 de setembre de1229 l'estol català surt deSalou,Cambrils i Tarragona,[10] i conquereix Mallorca aAbu-l-Ulà Idrís al-Mamun:desembarca a Santa Ponça i venç els moros a labatalla de Portopí. Presa Madina Mayurqa el 31 de desembre 1229, comença la repoblació amb pagesos de l'Empordà (1236). Al segle xiii mateix ja es commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, laFesta de la Conquesta, alsegle xiv anomenadaFesta de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al País Valencià.
PelTractat de Capdepera (1231), l'alcaid deMenorca,Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Àhmad ibn Hixam, esdevinguévassall delrei. No va ser fins al regnat d'Alfons III d'Aragó, net de Jaume I d'Aragó, que es conquerí de forma efectiva aquestailla, després de la capitulació de l'arraisAbu-Úmar ibn Saïd (1287). Posteriorment però i d'acord amb elTractat d'Anagni (1295) la cedí aJaume II de Mallorca, el seu germà, qui la incorporà a lacorona mallorquina. L'illa va ser repoblada per catalans, principalment de la zona oriental, concretament, dels comtats deBarcelona,Girona, de l'Empordà i delRosselló. La conquesta és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.
Gregori IX va atorgar a l'expedició deConquesta catalana d'Eivissa i Formentera el títol decroada en una butlla del 24 d'abril de 1235.[11] iGuillem de Montgrí,arquebisbe de Tarragona, i son germàBernat de Santa Eugènia conqueriren lesPitiüses (Eivissa iFormentera) el1235. La festa de la Conquesta se celebra, seguint el model de laFesta de l'Estendard mallorquina, el dia 8 d'agost, Sant Ciríac.
Començà el1232. El1238, tropes catalanes i aragoneses entren a laciutat deValència, que depenia nominalment delcalifa deBagdadal-Mustànsir.
La conquesta de les darreres places originà una topada ambAlfons X de Castella, que pretenia conquerirXàtiva. Però hi renuncià després de signar eltractat d'Almirra (1244), segons el qual Jaume I cedia aCastella la conquesta deMúrcia. El Regne de València va ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són deparla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment deparla aragonesa i avui deparla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps deRamon Muntaner fins avui dia, per imitació de laFesta de l'Estendard mallorquina.
Davant el maltractament alssarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any1244 sota el comandament d'al-Àzraq, que, en aquest any, ja controlava els castells d'Ambra (vall dePego), i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació va anar prenent els castells deXàtiva,Dénia, iAlacant i, amb l'ajut del soldanat deGranada i del suport interessat del reiAlfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud delXúquer del Regne de València.
Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papaCliment IV a canvi de cedir davant les seues pressions i de l'exempció dedelme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de laCorona d'Aragó en un decret amb les corts aValència. Açò comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, que es feren encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada. Per altra banda, uns 100.000 musulmans que acceptaren l'exili, provinents fonamentalment de laCiutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera deMúrcia, escortats amb protecció militar.
En març de 1248 les tropes aragoneses van auxiliar les castellanes que estavenassetjant Sevilla,[12] que va caure en23 de novembre,[13] i l'enviament del contingent va deixar desguarnit els territoris recentment conquerits per ell, facilitant laSegona revolta mudèjar.[14]
En la segona revolta sarraïna (1248-1258)al-Àzraq causà més d'un maldecap del vell Jaume I, ja que estigué a punt de matar-lo en una emboscada però, al final, fou derrotat per la traïció del seu mateix conseller. Per l'antiga amistat, Jaume I no va empresonar-lo i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en les mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.
El1258 Jaume I rebutjà una treva oferta d'al-Àzraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells dePlanes de la Baronia, Pego,Castell de Castells. Al cap de pocs dies al-Àzraq es va rendir, lliurant Alcalà,Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne. Jaume I no complí les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com ho feia Castella, per por de debilitar el Regne econòmicament, i preferí iniciar una sèrie d'accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions.
Signà ambLluís IX, elreifrancès, eltractat de Corbeil (1258),[15] pel qual li cedia tots els dominis que tenia aOccitània (excepte la senyoria deMontpeller, el vescomtat deCarladès i la baronia d'Omelàs), però aconsegueix que elsreisfrancesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobreCatalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors delscomtats catalans. Realment, en aquest tractat no s'intercanviaren territoris, sinó que ambdós reis renunciaren a drets nominals que difícilment podien exercir: el rei de França reconeixia la independència dels comtats de Catalunya, assolida de fet a final del segle x, mentre que Jaume I reconeixia als francesos els territoris dels nobles occitans que havien estat vassalls dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó, ocupats per França a lacroada contra els albigesos després de labatalla de Muret. Tot i això, alLlenguadoc, on encara s'estaven produint revoltes antifranceses, veieren aquesta renúncia de Jaume I com una traïció.
LaCorona de Castella havia sotmès l'Emirat de Múrsiya a vassallatge el1243, quan MuhàmmadIbn Hud Hud Biha-ad-Dawla va signar lescapitulacions d'Alcaraz. Però el1264 els sarraïns murcians es van revoltar contra Castella amb el suport deregne de Granada i elMarroc. Com que Castella era incapaç de controlar la rebel·lió islàmica, la reinaViolant d'Aragó i d'Hongria, filla de Jaume I i esposa d'Alfons X el Savi, demanà ajuda urgent al seu pare.[16] El rei convocà la noblesa militar catalana i, malgrat les reticències inicials, aquests acabaren acceptant la proposta del rei. En canvi no succeí el mateix amb la noblesa aragonesa la qual es negà a participar en una campanya militar per a auxiliar Castella sense cap mena de compensació.[17][18] És per aquesta raó que laConquesta del Regne de Múrcia (1265-1266) va ser efectuada majoritàriament per la noblesa militar catalana i les seues mainades, vassalls i servents reclutats en els seus feus deCatalunya.[18]
La campanya militar fou cabdellada per l'infant Pere d'Aragó (fill de Jaume I i futur Pere el Gran) que derrotà el cabdill de la insurgència islàmica Muhammad ibn Hud Biha al-Dawla i n'expulsà les tropes granadines. Amb l'objectiu d'assegurar el control del territori per part dels cristians, les mainades catalanes s'assentaren en el territori conquerit a fi d'assegurar el sotmetiment de la majoria de la població autòctona andalusí.[18] Pacificat el regne i destruïda la rebel·lió, elregne de Múrcia fou retornat a la jurisdicció de laCorona de Castella, respectant així els límits estipulats anys abans alTractat d'Almizra.[1] La campanya de Múrcia donà origen a un dels elogis més famosos que Jaume I feu aCatalunya, asseverant que era el millor «regne», dels cinc que hi havia aEspanya.[19]
Després delTractat de Viterbo el 1267, elpapaCliment IV i Jaume el Conqueridor van enviar alkan mongolAbaqa una carta, portada perJacme Alaric dePerpinyà[20] per fer realitat la possibilitat que els mongols poguessin unir-se als europeus en unaaliança francomongola contra els musulmans, i com a resposta positiva als missatges anteriors dels mongols, van informar a Abaqa de lapropera croada. El setembre de1269 va sortir deBarcelona amb la seva armada per a una expedició aTerra Santa en laCroada de Jaume I que havia de ser laNovena Croada, però dispersades les seves naus per les tempestes, el rei va haver de desembarcar aAigües Mortes, prop deMontpeller i només 11 naus van aconseguir arribar finalment aSant Joan d'Acre dirigides pels fills naturals del reiFerran Sanxis de Castre iPere I Ferrandis d'Híxar. L'arribada dels reforços cristians va ser resposta pel soldàBàybars I amb un atac sobre Acre que va causar moltes baixes en els croats.[21] El rei va haver de renunciar a aquesta nova empresa, que va continuar el príncepEduard d'Anglaterra.
Jaume el Conqueridor va signar amb eltractat de Barcelona de1274 una aliança militar amb el soldà del Marroc i FesAbu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq, segons la qual va contractar els serveis d'una flota i exèrcit demercenaris cristians per a la conquesta de la plaça deCeuta, en aquella època en poder deMuhàmmad II de Granada.[22]
Jaume I va estar present alConcili de Lió II, que es va celebrar a lacatedral de Lió (França), entre el 7 de maig i el 17 de juliol de 1274. En aquest concili es va deliberar sobre la preparació d'una novacroada centrant-se en els seus aspectes financers, per a això es va decidir que durant sis anys un delme de tots els beneficis de la cristiandat haurien de destinar a la croada. Jaume I es va mostrar partidari d'iniciar-la immediatament però en oposar-se elsTemplers no es va prendre cap decisió. Davant les indecisions dels altres assistents a l'assemblea canònica, Jaume I es va acomiadar del Sant Pare, va abandonar la reunió amb els membres del seu seguici i els va dir:"Barons, anar nos ne podem que huy es honrrada tot Espanya", en referència aEspanya (geografia), el nom històric medieval que es donava a tota lapenínsula Ibèrica.[23]
Mentre l'infant Pere estava alRegne de Navarra per casar-se ambJoana I de Navarra, van acudir alguns nobles catalans, —entre els quals es trobavenRamon Folc V de Cardona,Jofre III de Rocabertí i el seu fillDalmau,Arnau Roger I de Pallars Sobirà iHug V d'Empúries, amb el suport de la noblesa aragonesa:Artal de Luna,Ferriz de Liçana,Pero Cornel IV,Ximeno d'Urrea— amb intenció d'obtenir diners, terres i privilegis. Al capdavant dels nobles s'hi trobavaFerran Sanxis de Castre, fill de la relació del rei ambBlanca d'Antillón, que volia enemistar l'hereu amb el rei.
Jaume I va fer comprometre l'infant a tornar els castells a Ferran, però alhora es preparà per a la guerra entrant a l'Aragó i atacà elcastell d'Antillón, on vivia la mare de Ferran, el qual s'hi va dirigir per alçar el setge, però fou derrotat i fugí el juny de1275 alcastell de Pomar on va anar l'infant disposat a prendre'l a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran va fugir disfressat de pastor mentre els seus homes s'enfrontaren als de Pere, però Ferran fou atrapat quan intentava travessar el riuCinca i Pere manà que fos ofegat al riu.
L'any1276 va tenir lloc la tercera revolta dels sarraïns valencians, amb un exèrcit comandant per al-Àzraq des de l'exterior, al camí cap aAlcoi. Jaume I, combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, fet que provocà disputes internes entre els musulmans, i recuperant terreny.
La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament Alcoi, en els dominis antics d'al-Azraq (Alcalà,Benisili, Pego,Benigànim, oBenissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des deXàtiva, iderrotaren a mort al-Àzraq en una maniobra de distracció. No obstant això, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida, alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'al-Àzraq, els quals es trobaven amagats per a un contraatac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill d'al-Àzraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva. La revolta s'estengué per tot el territori i posà seriosament en perill el Regne de València, amb el fill d'al-Àzraq com a nou cap: mil peons moros atacarenLlíria, els mudèjars deBeniopa es revolten, i l'exèrcit musulmà destruíLlutxent i avançava regne endins per laVall d'Albaida.
Mentrestant, Jaume I es posà malalt i morí el27 de juliol de1276. Aleshores va heretar el tron valencià el seu fillPere el Gran (III d'Aragó i II de Barcelona). El nou rei recuperà fortificacions i arribà a un acord de treva de tres mesos. Després va sotmetre diversos castells i hagué derendir a la força el deMontesa. La revolta finalitzà l'octubre del1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. Pere I ordenà desarmar-los sense que foren castigats, i l'any1283 decretà una llei permetent-los la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat decomerç.
En plenatercera revolta dels sarraïns valencians Jaume I va emmalaltir ràpidament. El9 de juliol del1276, trobant-se a la residència reial d'Alzira (Casa del Rei,Casa Reial oCasa de l'Olivera), el rei signà el decret que autoritzava l'infant Pere a ocupar els castells que cregués convenient en elRegne de València i a poder-hi nomenar els alcaids, traspassant així el comandament de la campanya militar al seu fill. Cada volta més greu, el21 de juliol del1276 feu cridar el seu fill Pere i després de donar-li diversos consells, abdicà de tots els seus regnes en favor dels seus fills, i ara reis,Pere el Gran (III d'Aragó, I de València i II de Barcelona) iJaume II de Mallorca. Es convertí en monjo de l'Orde del Cister i començà aleshores el viatge per a ingressar alMonestir de Santa Maria de Poblet. ElLlibre dels Fets i la documentació de la cancelleria reial[25] situen la mort de Jaume I a la ciutat de València el27 de juliol de1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys. LaCrònica de Ramon Muntaner (cap. 28) també situa la mort a València.
El monarca va ser enterrat a la catedral de Santa Maria de València, davant l'altar major, i dos anys després les restes van ser traslladades al monestir de Poblet, tal com ell mateix havia disposat.
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 2 febrer 1208 Montpeller (Corona d'Aragó) | ||
| Mort | 27 juliol 1276 (68 anys) València (Corona d'Aragó) | ||
| Sepultura | Monestir de Poblet | ||
| Comte de Rosselló | |||
| 1242 – 27 juliol 1276 ← Nunó Sanç I de Rosselló i Cerdanya –Jaume II de Mallorca → | |||
.svg) Rei de València | |||
| 1238 – 27 juliol 1276 ← Zayyan ibn Mardanix –Pere el Gran → | |||
.svg) Comte d'Urgell | |||
| 1234 – 27 juliol 1276 ← Pere I d'Urgell –Ponç IV de Cabrera → | |||
 Rei de Mallorca | |||
| 1230 – 27 juliol 1276 ← Abu-Yahya Muhàmmad ibn Alí ibn Abi-Imran at-Tinmalalí –Jaume II de Mallorca → | |||
 Comte de Barcelona | |||
| 1213 – 27 juliol 1276 ← Pere el Catòlic –Pere el Gran → | |||
 Rei d'Aragó | |||
| 1213 – 27 juliol 1276 ← Pere el Catòlic –Pere el Gran → | |||
 Senyor de Montpeller | |||
| 1213 – 27 juliol 1276 ← Maria de Montpeller –Jaume II de Mallorca → | |||
 Sobirà de la Corona d'Aragó | |||
| 1213 – 27 juliol 1276 | |||
| Dades personals | |||
| Residència | Castell de Montsó | ||
| Religió | Cristianisme | ||
| Es coneix per | Cofundador de l'Orde de la Mercè | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític, guerrer, governant | ||
| Carrera militar | |||
| Conflicte | conquesta de la ciutat de Balànsiya conquesta de Mallorca | ||
| rei | |||
| Celebració | Església Catòlica (culte en l'àmbit de l'orde mercedari) | ||
| Festivitat | 27 de juliol | ||
| Obra | |||
Obres destacables | |||
| Altres | |||
| Títol | Comte de Ribagorça(1213–1276) Vescomte de Carlat Comte de Cerdanya | ||
| Família | Casa reial d'Aragó | ||
| Cònjuge | Teresa Gil de Vidaure(1255–1265) Violant d'Hongria(1235–1251),mort del cònjuge Elionor de Castella i d'Anglaterra(1221–1229),repudi | ||
| Parella | Sibil·la de Saga(1274–1276) Berenguela Alonso de Molina(1264–1272) Elvira Sarroca(dècada del 1250–) Guillema de Cabrera(1250–1252) Berenguera Ferrandis(1242–1244) Blanca d'Antillón(1241–1242) Aurembiaix d'Urgell(1228–1229) | ||
| Fills | Alfons d'Aragó i Castella (  )Elionor de Castella i d'AnglaterraViolant d'Aragó i d'Hongria ( )Violant d'HongriaConstança d'Aragó ( )Violant d'HongriaPere el Gran ( )Violant d'HongriaFerran Sanxis de Castre,fill il·legítim ( )Blanca d'AntillónJaume II de Mallorca ( )Violant d'HongriaPere I Ferrandis d'Híxar,fill il·legítim ( )Berenguera FerrandisSança d'Aragó i Hongria ( )Violant d'HongriaElisabet d'Aragó i d'Hongria ( )Violant d'HongriaMaria d'Aragó i d'Hongria ( )Violant d'HongriaFerran d'Aragó ( )Violant d'HongriaSanç d'Aragó i d'Hongria ( )Violant d'HongriaJaume Sarroca,fill il·legítim ( )Elvira SarrocaPere del Rei,fill il·legítim ( )Elvira SarrocaJaume de Xèrica,fill il·legítim ( )Teresa Gil de VidaurePere I d'Ayerbe,fill il·legítim ( )Teresa Gil de Vidaure | ||
| Pares | Pere el Catòlic i Maria de Montpeller | ||
| Cronologia | |||
| 7 abril 1261 | Jura dels Furs de València | ||
| |||
 | |||
Durant el seu regnat es va introduir laInquisició a laCorona d'Aragó mercès aSant Ramon de Penyafort. Amb les conquestes de Mallorca i València, hi expandí el cristianisme. Donà suport a la fundació de l'Orde de la Mercè en 1235, per part de SantPere Nolasc iBerenguer II de Palou. Com a orde religiós militar, el bisbe Berenguer de Palou va donar la institució canònica als seus membres, mentre que el rei Jaume va donar-los la investidura com a cavallers.
Per aquest motiu, rep culte com abeat dins l'orde mercedari, que el considera cofundador. No ha estat beatificat oficialment, però la seva veneració és permesa només en l'àmbit mercedari.
Jaume I va crear l'any1249 l'estructura fonamental del govern municipal de Barcelona: un consell de quatre membres, auxiliats per vuit consellers i una assemblea deprobi homines —prohoms– que eren tots membres de la mà major. Després de diverses modificacions, l'any1265 l'organització municipal va quedar definitivament estructurada: l'autoritat municipal va recaure sobre 3 consellers (Conseller en Cap, segon i tercer) elegits per unConsell de Cent jurats.
Elpactisme és la fórmula de repartiment del poder que es va començar a establir entre els monarques de laCorona d'Aragó i els grups més privilegiats. Lanoblesa i l'església varen ser els primers a exercir el pactisme amb el rei, però des del segle xiii s'hi va afegir les classes emergents ciutadanes, sobretot de Barcelona (ciutadans honrats). El pactisme va permetre un equilibri entre l'autoritarisme reial i els interessos econòmics de noblesa, clergat i burgesia rica. El pactisme es desenvolupa a lescorts catalanes, on estan representats els tresbraços i no hi són representats ni camperols ni menestrals. Els grups privilegiats van aprofitar els moments en què el rei necessitava el seu ajut monetari per forçar-lo a aprovar acords que reforçaven els seus privilegis.
En1247, el rei Jaume I d'Aragó va convocar Corts Generals del Regne enOsca amb la intenció de continuar l'obra legisladora de la Corona, compilant en un sol document la legislació vigent: era el naixement delVidal Mayor. El bisbeVidal de Canyelles va rebre l'encàrrec de redactar aquesta compilació seguint les deliberacions consensuades en les Corts d'Osca. La intenció del rei era aplicar aquests Furs en tot el regne, incloent-hi elSobrarbe, laRibagorça, laVall d'Aran i algunes comarques castellonenques en substitució d'anteriors furs particulars, que tenien la seva base en elFur de Jaca, i que van ser derogats després de la compilació que suposava elVidal Mayor. El bisbeVidal de Canyelles,conseller reial i expert jurista, va redactar una primera versió en llatí, que es coneix com aCompilatio minor, en la qual es va limitar a ordenar per matèries els preceptes consensuats en les Corts d'Osca, sistematitzant-los sota títols adequats a la manera delDigest que marcava la tradició delCorpus Iuris Civilis.
ElsUsatges de Barcelona (en llatíUsatici Barchinonae) van començar a recollir, a partir del segle xii, textos de diversa procedència normativa: resolucions de la cort comtal, fragments del dret romà i del dret gòtic, icànons religiosos. Encara que tradicionalment s'atribueix la promulgació dels Usatges aRamon Berenguer el Vell, sembla que la redacció definitiva es va fer durant el regnat deJaume el Conqueridor. Davant les discòrdies entre els juristes que prenien partit per la llei gòtica i altres pel dret romà, Jaume I ho va dirimir a lesCorts de Barcelona (1251)[26] on establí la prioritat dels Usatges de Barcelona, i en defecte d'aquests calia recórrer als costums provats o al seny natural. Molts juristes van utilitzar la via delseny per aplicar el dret comú. PelTractat de Perpinyà, els Usatges havien de tenir vigència alRosselló i laCerdanya, malgrat llur separació de laCorona d'Aragó.
ElsFurs de València i, per extensió, Furs del Regne de València o, simplement, els Furs valencians, foren el dret territorial valencià durant més de quatre segles, des del1261, quanJaume I els va jurar i promulgar, durant la reunió de lesCorts Valencianes el mateix any. Els furs s'originen enels costums, sèrie de normes de la vida comuna i ordenació de la ciutat deValència, que es van creant adaptant (però separadament) de les normes aragoneses (furs d'Aragó) i les normes deCatalunya (elsCostums de Lleida i elsUsatges de Barcelona). També s'incorporen als costums (o almenys no es deroga) un tribunal instaurat pels regnes moros, elTribunal de les Aigües de València. El primercostum va ser promulgat perJaume I el21 de març de1238 aXàtiva, conferint jutges civils i criminals, així com la cambra dels jurats de València, a la recent conquistada València. Aquesta creació de lleis pròpies per a València va ser en contra de la noblesa aragonesa que volia estendre els Furs d'Aragó a València. És el1251 quan, inspirat pel nom dels furs d'Aragó, es comença a referir als costums com afurs, després de l'ordre reial de recollir totes les normes que s'havien estat promulgant en els primers anys de la València cristiana. Aquest any, Jaume I ordena que els jutges s'atinguen als furs. El7 d'abril de1261, a València, Jaume I, i reunides per primera vegada les Corts Valencianes, jura els furs de València. A més, l'11 d'abril promulga un privilegi al nou Regne, pel qual tots els successors del monarca també hauran de signar-los a València, en un mes del començament del seu regnat.
L'expansió i supremacia comercial i marítimacatalana té el seu fonament en elConsolat de Mar, que va ser l'organisme deldret marítimcatalà i altres zones a la vora del mar de laCorona d'Aragó, per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal. La competència l'exerceixen dos cònsols de mar i un jutge d'apel·lació, amb independència del govern establert. Aquest Consolat de Mar evoluciona com acodi jurídic i té les seves arrels en el tribunal de laCarta Consular de Barcelona (1258), que té la base en els costums marítims i de comerç tradicionals deBarcelona.
Les normes jurídiques que regulen el dret marítim català, seran aplicades primer per tota laMediterrània com a dret mercantil i de navegació, passant més tard a l'atlàntic com a dret internacional. El Consolat de Mar va néixer a l'època del que es coneix com aius mercatorum. El "dret dels mercaders" regulava les relacions entre els comerciants de l'època. Aquests comerciants, en una societat bàsicament feudal, agrària i rural, es trobaven a les ciutats, entre elles Barcelona. Val a dir que elius mercatorum representa les arrels de l'actualdret mercantil. Va néixerper i per als comerciants, de manera que podem parlar d'un dret corporatiu, atès que calia estar inscrit a la corporació per a poder rebre l'aplicació d'aquest dret. Al mateix temps era d'aplicació autònoma, atès que es va crear una jurisdicció pròpia que tractava eliusmercatorum.
Una d'aquestes jurisdiccions és el Consolat de Mar a Barcelona. Finalment cal dir que les fonts d'aquest dret van ser el costum mercantil, l'ús del comerç, els estatuts de les corporacions i les resolucions dels tribunals d'aquestes. El següent pas en l'evolució del dret mercantil es troba a l'edat moderna. L'expansió i supremacia comercial i marítimacatalana, amb els Consolats de Mar arreu d'Europa, té com a conseqüència que el dret marítim català transcendeixi les fronteres polítiques a tota laMediterrània i el llevant de l'Atlàntic.
 | Aquest article o secció es presenta en forma de llista però s'hauria de redactar en forma de prosa. |
Pel que fa als diferents testaments, Jaume I seguí una concepció patrimonial de l'estat i repartí els seus regnes segons el nombre de fills que va anar tenint; així, des d'un fill únic al primer testament del1223, a quatre fills al quart testament del1248, es preocupa que tots siguin reis i tinguin un territori. Quan arribà el moment de la seva mort, al rei Jaume tan sols li quedaven dos fills vius, l'infant Pere i l'infant Jaume. Així, en darrer testament del1262, deixà al seu segon fill, l'infant Pere, (futurPere el Gran), el Regne d'Aragó, el Regne de València i Catalunya, donant continuïtat a laCorona d'Aragó encara que segregant-ne els territoris insulars, nord-catalans i occitans. D'altra banda, al germà petit, l'infant Jaume (futurJaume II de Mallorca, li deixà elRegne de Mallorca, elComtat de Rosselló, elComtat de Cerdanya i els territoris que conservava a Occitània, elVescomtat de Carlat, laBaronia d'Omeladès i laSenyoria de Montpeller, donant naixement al que s'ha anomenatCorona de Mallorca.
Les conseqüències d'aquesta partició foren que calgué, per una banda, la recomanació al seu fill menor, Jaume, que es mantingués unit al germà gran, Pere. Aquesta recomanació acabà plasmant-se el1279 en elTractat de Perpinyà, mitjançant el qual el rei de laCorona de Mallorca s'infeudava i retia vassallatge al seu germà gran, el rei de laCorona d'Aragó; i més tard, el1343, en elJurament per les Illes, que annexionava i prohibia de manera definitiva que els territoris que havien format l'extintaCorona de Mallorca es poguessin separar mai de laCorona d'Aragó. I és que, de fet, ja en temps de Jaume I els seus contemporanis tingueren consciència dels inconvenients que aquella política patrimonial creava,[42] tal com ho palesà el cronistaRamon Muntaner en la metàfora de laMata de Jonc.
D'altra banda, l'anàlisi de les diferents combinacions de regnes que Jaume I assignà en cada testament mostra la constància en atribuir al fill gran, l'infant Alfons, elRegne d'Aragó; a l'infant PereCatalunya; i a l'infant Jaume elRegne de Mallorca i Montpeller (a excepció del 4t testament on se'l fa rei de València). També s'hi observa que l'ordre de naixement s'associava amb la importància del regne atribuït: els patrimonials, Aragó i Catalunya, pel primogènit; en haver-hi dos fills, Alfons rebia Aragó i Pere, Catalunya, palesant que Aragó era més important. En haver-hi quatre fills, el tercer rebia el Regne de València, el tercer en importància per l'extensió. I en haver-n'hi quatre, el petit rebia les terres nord-pirinenques i Montpeller.
La principal diferència entre el segon i el darrer testament, moments en els quals Jaume I va tenir només dos fills, rau en el fet que en el segon, quan l'infant Pere era el menor, havia de rebre un bloc format pelRegne de València, elRegne de Mallorca i les terres occitanes; per contra, en el darrer testament, també amb dos fills, el petit, en aquest cas l'infant Jaume, no rebé en el seu bloc elRegne de València, el qual passà al bloc de l'infant Pere conjuntament amb elRegne d'Aragó iCatalunya. El motiu pogué ser la voluntat del rei Jaume I de no crear dos blocs prou grossos perquè es poguessin enfrontar entre si. Però la conseqüència fou que laCorona de Mallorca resultava massa dèbil per valdre's per si mateix enmig de la poderosaCorona d'Aragó i l'encara més poderósRegne de França. L'estratègica situació dels territoris nord-catalans delComtat de Rosselló i delComtat de Cerdanya com a zona intermèdia entre les dues potències feren elRegne de França intentés quasi immediatament l'annexió dels territoris nord-catalans mentre que davant d'aquesta amenaça laCorona d'Aragó reaccionés de la mateixa manera i forcés la reincorporació violenta dels territoris de laCorona de Mallorca. Així, quan es produí l'ofensiva francesa durant laCroada contra la Corona d'Aragó, el reiPere "el Gran" emprenguéconfiscació del Regne de Mallorca. I finalment, el reiPere IV d'Aragó "el Cerimoniós" conquerí laCorona de Mallorca de manera definitiva i reincorporà els seus territoris a laCorona d'Aragó.
Testaments de Jaume I | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
Aragó | Catalunya | València | Mallorca | Rosselló i | Montpeller | |
1223 | ||||||
1241 | ||||||
1244 | ||||||
1248 | ||||||
1253 | ||||||
1262 | ||||||
.jpg)
ElLlibre dels feits oCrònica de Jaume I és la primera de "les quatre grans Cròniques". Sembla que la conquesta deMallorca (1229) n'impulsà la redacció.Jaume I mor el1276, per tant, l'obra degué ésser quasi acabada poc abans. No obstant això, les còpies que en tenim són posteriors: el manuscrit més antic conservat és de1343. LaCrònica narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei, sobretot les conquestes deMallorca iValència.
La història comença amb el seu naixement i acaba amb la seva mort (del1208 al1276). Algú proposat per ell en feu el pròleg i l'epíleg: tant per la seva erudició com per la seva perfecció estilística aquest pròleg degué ser fet per algú diferent, de cultura superior, i un cop el rei ja era mort. El conqueridor fou ben explícit a l'hora d'expressar la finalitat de les seves "memòries": "E per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet […] e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món…".
La intenció didàctica i justificativa, i el sentiment religiós i providencialista es reflecteixen al llarg de tota laCrònica. El rei, a qui agrada d'aparèixer com un heroi d'epopeia, no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra els petits fets de la seva vida i els racons més íntims de la seva personalitat. A laCrònica es fa ús d'un llenguatge viu i popular (refranys, dites i expressions col·loquials, utilització de la primera persona del plural, etc.) i de la llengua pròpia per part dels personatges (català, castellà, aragonès, àrab, francès, etc.).
Una obra atribuïda a Jaume I és elLlibre de Saviesa del Rey en Jacme I d'Aragó.
En els primers anys de la seva vida, el rei en Jaume expressà el seu desig d'ésser enterrat almonestir de Sixena juntament amb el seu pare. Així figura en el testament que feu el3 d'abril del1226. Tot i així, ja des del1216 el rei havia decretat mesures protectores en favor delmonestir de Poblet,[43] ordenant als batlles reials que castiguessin aquelles persones que molestessin el monestir o produïssin algun dany en els seus béns.[44] El1222 prosseguí legislant en aquest aspecte i ordenà als batlles que protegissin el monestir com si fos un domini de la corona i per tal que ningú al·legués ignorància disposà que en totes les possessions del monestir hi fossin posats penons reials.
Les donacions del rei Jaume al monestir s'iniciaren el1225, quan durant una visita al monestir prometé lliurar 200 morabatins per a les obres del cenobi. El1232 autoritzà el comteNuno Sanç a dotar en les terres conquerides una nova casa de l'orde del Cister, donant lloc així al naixement delmonestir de Santa Maria de la Real de Mallorca. De la mateixa manera, autoritzàGuillem IV de Cervera a fer donació de les deBenifassà, al nord delRegne de València, per tal que s'hi establís l'orde del Cister.
En el testament que feu l'1 de gener del1231, ja esmentà el seu desig de ser enterrat a Santa Maria de Poblet. En el testament del6 de març del1232 també s'expressà d'aquesta manera. El28 d'agost del1257 manifestà que ja havia escollit sepultura anteriorment i ho confirmà davant l'abat del monestir, donant-li facultats per a traslladar les seves despulles d'allí on fossin fins al monestir. En el testament del26 d'agost del1272 renovà novament el seu desig d'ésser enterrat a Santa Maria de Poblet i, finalment, el20 de juliol del1276 feu un codicil amb les donacions que feia al monestir i expressant novament la seva intenció d'ésser enterrat allí, nomenant executors de la seva voluntat els seus fills i hereusPere el Gran iJaume II de Mallorca.
Jaume I d'Aragó va morir el27 de juliol de1276 quan viatjava des delRegne de València cap almonestir de Poblet per tal d'ingressar-hi com a monjo. En el seu testament, va lliurar al monestir cinc mil morabatins, la seva cinta d'or, la seva vaixella de plata, pedres precioses i anells, un portapau en forma de creu ornamentat amb pedres precioses i la seva capella oratòria personal. A més, va fer-li donació dels castells i llocs de Copons, Timor, Montfalcó, Veciana, Pallerols iSant Vicenç de València, foramurs de la ciutat deValència.
En morir el rei en Jaume, les seves despulles foren dipositades a lacatedral de València, prop de l'altar de Santa Maria. No fou fins dos anys després de la seva mort i un cop sufocada latercera revolta dels sarraïns valencians que el seu fill i hereu, el reiPere el Gran, va poder complir els designis testamentaris del seu pare. Així, el maig del1278, amb grans honors i ornaments, el cos del rei Jaume fou traslladat almonestir de Poblet, on fou soterrat.
La primera sepultura era simple, formada per una urna de pedra del país amb banda de pendent lleugera. Aquesta urna era col·locada sobre mènsules al costat del prebisteri de l'església major de Poblet, tot just enfront d'una altra que contenia les despulles del reiAlfons el Cast. L'epitafi del sepulcre primitiu deia el següent:
| « | "Anno Domini M.CC.LXXX.VI (sic)/Vigilia B. Mariae Magdalenae/Illustrissimus ac virtuosissimus/Jacobus Rex Aragonum, Majori/carum, Valentiae, comesque Barcinonae/et Urgelli, et Dominus Montispesulani/accepit habitum Ordinis Cisterciensis/in villa Algecirae, et obiit Valentiae/VI. Kal. augusti. Hic contra/Sarracenos semper praevaluit/et abstulit eis Regna Majoricarum/Valentiae, et Murciae, et regnavit/LXII annis, X mensibus, et XXV/diebus: et translatus est de Civitate/Valentiae ad Monasterium Populeti/ubi sepultus fuit praesentibus Rege/Petro filio suo, ejus uxore Constantia/Regina Aragonum, et Violante/Regina Castellae filia Domini/Regis Jacobi praedicti, et Archiepiscopo/Terraconae, et multis Episcopis, et/Abbatibus, ac Nobilibus viris./Hic aedificavit Monasterium Bonifazani,/et fecit multa bona dicto Monasterio Populeti./Ejus anima requiescat in pace/Amen". | » |
Posteriorment, a partir del1359, el reiPere el Cerimoniós feu construir els panteons reials d'alabastre deBeuda sobre dos arcs de pedra entre les dues pilastres del creuer de l'església major de Poblet. El projecte escultòric fou encarregat almestre Aloi i al mestreJaume Cascalls. El1363 el sepulcre estava acabat, però aleshores el rei Pere manà la construcció d'un altre arc sepulcral paral·lel al primer. Així mateix manà al mestre Cascalls que bastís una sepultura per a Jaume I en alabastre i esmaltada de vidre. Posteriorment, el1371, signà un nou contracte amb el mestre Cascalls en què manava fer dues imatges de pedra del rei Jaume, una amb el rei coronat i l'altra amb el rei vestit de monjo, de manera que les estàtues jacents fossin de la mateixa alçada que les que havia dissenyat per a ell i la seva muller. A més, hi havien d'anar col·locats deu senyals reials esmaltats i daurats. El1380, el rei Pere manà encara al fuster Bernat Teixidor la construcció d'uns dossers de fusta que s'instal·laren per sobre dels sepulcres reials perquè els protegissin de la pols i els donessin més prestància. Un cop acabada l'obra, les despulles del rei Jaume I foren dipositades al nou sepulcre.
El1809, durant laGuerra del Francès, elmonestir de Poblet va ser saquejat per l'exèrcit napoleònic. El1811 fou confiscat, però el1813, després de l'expulsió dels francesos delPrincipat de Catalunya, els monjos s'hi pogueren reinstal·lar.
Durant elTrienni Liberal (1820-1823), el monestir fou atacat: es van cremar els altars, el cor del segle xvi, l'orgue, les sagristies, l'aixovar sagrat, les imatges i els bancs de fusta; foren saquejats el palau de l'abat Copons i les granges dependents del monestir; els panteons reials, en canvi, es van respectar. El monestir es va salvar de la primeradesamortització, però al final del Trienni els béns del monestir foren novament objecte d'atacs.
El1835 la comunitat de Poblet (llavors de 70 monjos) fou exclaustrada i el monestir quedà abandonat i durant molt de temps amb escassa i mal pagada vigilància. El monestir fou saquejat per colles dels pobles del voltant, saqueig que fou literàriament interpretat més tard perÀngel Guimerà en un cèlebre poema. Aquesta vegada, els assaltants van buscar els tresors que creien amagats pels monjos al monestir i, finalment, van destruir els panteons reials a la recerca de suposades joies reials, profanant les restes allí enterrades. S'acarnissaren especialment amb les despulles deJaume el Conqueridor (que van ser "vestides" amb barretina i trabuc i col·locades a la porta per fer guàrdia),Pere el Cerimoniós,Joan el Caçador i les esposes d'aquests últims, que acabaren trossejades i escampades per terra, mentre altres tombes també van ser obertes, però les restes no van ser extretes dels sarcòfags.
Així quedaren fins que, dos anys més tard (1837), finalment, el govern progressista concedí un permís especial al rector del'Espluga de Francolí, Antoni Serret, per a recollir les restes escampades dels monarques. Ell i els seus col·laboradors les van embolicar i les van traslladar en carro fins a l'església de l'Espluga, on es guardaren juntament amb les d'una vintena més de membres de les dinasties regnants a l'antigaCorona d'Aragó.
El1841, davant l'espoli i saqueig imparable de Poblet, Josep Criviller i l'esmentat Antoni Serret van rescatar els cossos que encara descansaven a les tombes, entre els quals els dels reisAlfons el Cast i el deFerran d'Antequera. L'Ajuntament del'Espluga de Francolí va decidir col·locar les restes en caixes; les deJaume el Conqueridor foren dipositades en una caixa de fusta de noguera i la resta en set caixes de pi. Davant d'aquesta lamentable situació, la ciutat deValència fou l'única en reaccionar i va intentar aconseguir la custòdia de les despulles deJaume I d'Aragó per tal d'oferir-li una sepultura digna. Això esperonà les autoritats catalanes, que el1843 traslladaren les restes de Jaume I a lacatedral de Tarragona.
El1854, l'Ajuntament deTarragona, la Comissió de Monuments de la Província de Tarragona i la Junta d'Obsequis, complint una ordre reial, feren construir una tomba a la catedral per al rei Jaume. Aquest sepulcre fou solemnement inaugurat el7 d'octubre del1857 i comptà amb la presència d'un representant de la reinaIsabel II d'Espanya, que no assistí a l'acte. Posteriorment, l'any1908, l'arquitecteLluís Domènech i Montaner construí un nou monument funerari per al rei Conqueridor, que en l'actualitat es conserva al pati de l'Ajuntament de Tarragona.
El1930 començà la restauració en ferm amb el patrocini delPatronat de Poblet, presidit perEduard Toda i Güell,[45] autèntica ànima de la recuperació del monestir. El 1935 van tornar a Poblet les suposades restes mortals del príncepCarles de Viana. El1940, després de llargues negociacions interrompudes per laGuerra civil, s'hi va reinstal·lar una comunitat de monjos cistercencs, els primers des de feia 105 anys, i el mateix1940 s'iniciaren les obres de reconstrucció, encarregant-se aFrederic Marès la restauració dels sepulcres reials.
El1952 la dictadura del generalFrancisco Franco va patrocinar i finançar el retorn de les despulles del rei Jaume I al monestir en una operació dissenyada per treure'n rèdit polític. Finalitzada la restauració dels sepulcres reials, s'iniciaren els preparatius per la cerimònia de retorn, en tres fèretres i sis armons d'artilleria. Entre les restes hi havia les de Jaume I molt principalment. El3 de juny del1952 un destacament delRegiment d'Infanteria Ebro núm. 56 va fer vigília de les restes a lacatedral de Tarragona, que restaren sota un gran cadafal cobert amb tela de vellut negre. L'endemà es va celebrar una missa de difunts i, a la fi de l'acte, la comitiva sortí de la catedral. El seguici fou pompós i era format per una companyia de gastadors amb armes a la funerala, seguida pel destacament d'infanteria i un esquadró d'heralds a cavall, i tothom era vestit a la manera dels exèrcits de l'antigaCorona d'Aragó; seguien la comitiva una representació de ministres, cardenals, militars, dues centúries delFrente de Juventudes de la Falange i alguns nobles de l'antigaCorona d'Aragó, així com altres personalitats locals. El recorregut, amb els tres fèretres i els sis armons presidits per Jaume I, sortí de la catedral amb carros mortuoris i arribà fins a l'Espluga de Francolí. A partir d'allí, s'hi afegí el mateix generalFrancisco Franco i els fèretres foren portats sobre les espatlles de vuit soldats cadascun, fins a arribar al monestir. Les restes del rei Jaume anaven cobertes amb elPenó de la Conquesta i, finalment, el4 de juny del1952, foren dipositades a les tombes reials reconstruïdes del monestir de Poblet.[46]
Aquesta operació propagandística de la dictadura militar va atreure l'atenció d'un grup d'estudiants catalanistes encapçalats perPere Figuera; aquests prepararen un intent de segrest de les despulles del rei abans que fossin traslladades al monestir de Poblet, amb la intenció de traslladar-les almonestir de Sant Miquel de Cuixà, situat a laCatalunya Nord, en territori de l'actualFrança, i després fer-hi una conferència de premsa denunciant-hi l'intent d'apropiació de la memòria històrica de laCorona d'Aragó per part del franquisme. Tot i això, les discrepàncies internes dins del grup per motius religiosos feren que, finalment, l'operació de segrest fos desestimada.[47]
Joaquim Miret i Sans va donar a conèixer, el1902, undaguerreotip de l'any1856, que s'havia fet quan es produí el canvi d'emplaçament dins la catedral de Tarragona, en el qual es reprodueix el suposat cap momificat del monarca. Segons Miret, l'aparent ferida sobre la cella esquerra delataria que es tractava del de Jaume I, ferit per un dard de ballesta durant el setge de València al mateix lloc.
Uns equips d'experts de laUniversitat de Granada i laUniversitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de la historiadoraMariona Ibars, iniciaren, l'any1996, l'estudi antropològic i genètic de l'ADN mitocondrial[48]de les restes atribuïdes al príncepCarles de Viana, i que es conserven alMonestir de Poblet. Les conclusions de l'estudi, presentades el9 de setembre del2008 al mateix Monestir de Poblet, han revelat que les restes atribuïdes al príncep en realitat no es corresponen amb el personatge, sinó que són la composició de tres persones diferents.[49] De l'estudi es desprèn que la classificació de les restes atribuïdes als reis pot ser totalment errònia, atès que quan Antoni Serret les rescatà estaven totalment barrejades.[50]La recomposició dels tres cossos es fonamentà en el coneixement històric de l'època, donant lloc a una classificació que sembla que és totalment arbitrària. La resta, un total de 28 cranis i 32 fèmurs, fou dipositada en sis arquetes. De fet, al sepulcre del rei Jaume I es dipositaren dos cranis, un amb gran traumatisme cranial i l'altre amb una ferida a la cella que podria ser d'un dard. Fins ara, però, no s'ha fet cap estudi de les restes reials.
Davant d'aquesta incertesa, el mateix equip demanarà estudiar les restes de Jaume I. L'abat del monestir,Josep Alegre i Vilas,[51] ha deixat en mans delPatronat del Monestir de Poblet, format pels governs d'Aragó, Catalunya, València i Balears, i el monestir mateix, l'aprovació definitiva de l'estudi. Si finalment se n'obté l'aprovació, caldrà trobar un finançador privat, ja que els 60.000 euros per a l'estudi del príncep de Viana han estat aportats per l'Obra Social de Caixa Penedès.
La imatge del rei ja és reproduïda en nombrosos documents durant la pròpia edat mitjana[52][53]
El1214, quan Jaume I d'Aragó fou jurat com a rei aLleida per l'aristocràcia militar aragonesa i catalana, ostentava tan sols els títols de rei d'Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. A partir del1227, després de laConcòrdia d'Alcalá que suposà la imposició de la monarquia sobre l'aristocràcia, s'iniciaren els 10 anys de les importants conquestes incorporant el comtat d'Urgell i conquerint els regnes de Mallorca i València. La nòmina de títols del rei reflecteix aquesta època d'agressiu expansionisme militar, guanyant-se l'apel·latiu de Jaume"el Conqueridor":
Jaume el Conqueridor Naixement:2 de febrer1208 Mort:27 de juliol1276 | ||
| Títols | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Pere I "el Catòlic" (pare) | Rei d'Aragó (Llista de reis d'Aragó) Rei d'Aragó,Comte de Ribagorça,Comte de Sobrarb (1213–1276) | Succeït per: Pere II "el Gran" (fill) — Com a: — Rei d'Aragó Comte de Barcelona Rei de València |
| Comte de Barcelona (Llista de comtes de Barcelona) -Principatus[58] - Comtat de Barcelona,Comtat de Girona, Comtat d'Osona,Comtat de Manresa, Comtat de Berga (1213–1276) | ||
| — Territori conquerit: — Conquesta de València (1238) — Destronat — Abū al-Jumayl Zayyan ibn Mardāniš | Rei de València (Llista de reis de València) (1238–1276) | |
| — Territori conquerit: — Conquesta de Mallorca (1230) — Destronat — Abū Yahyā Muhammad ibn 'Alī | Rei de Mallorca (Llista de reis de Mallorca) (1230–1276) | Succeït per: Jaume II "el Prudent" (fill) — Com a: — Rei de Mallorca Comte de Cerdanya i Rosselló Senyor de Montpeller i Omeladès |
| Precedit per: Nunó Sanç I de Roselló i Cerdanya (oncle) | Comte de Rosselló iCerdanya (Llista de comtes de Rosselló) Comtat de Rosselló,Vallespir Comtat de Cerdanya,Comtat de Conflent (1242–1276) | |
| Precedit per: Maria de Montpeller (mare) | Senyor de Montpeller iOmeladès (Llista de senyors de Montpeller) (1213–1276) | |
| Precedit per: Pere I d'Urgell | Comte d'Urgell (Llista de comtes d'Urgell) (1234–1276) | Succeït per: Ponç IV de Cabrera |
PDF). Saragossa: Institución Fernando el Católico, 2009.ISBN 9788499110332. PDF). Saragossa: Institución Fernando el Católico, 2009.ISBN 9788499110271. | En altres projectes deWikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
 | Viquidites |
 | Viquitexts |
