L'illa es troba sota la influència delclima polar, i la seva única formació vegetal és latundra. Pel que fa a lafauna predominen elsocells marins. Jan Mayen és el cim emergit d'unvolcà format en unpunt calent que culmina alBeerenberg, a 2.277 metres.[3] La gran distància de l'illa respecte les terres més properes, juntament amb la duresa del clima, no n'han afavorit l'assentament humà, que es limita als equips científics i tècnics que periòdicament es traslladen aOlonkinbyen.
L'illa no forma part de caparxipèlag i no l'acompanya cap altra illa secundària o illot. És per això que la terra més propera és a les costes orientals deGroenlàndia, a uns 500 kilòmetres a l'oest.Islàndia es troba a 550 quilòmetres al sud-oest,[4]Noruega a 950 quilòmetres al sud-est iSvalbard al nord-est.[5]
L'illa està situada més enllà delparal·lel 66° 33' 39" de latitud nord que delimita elcercle polar àrtic i lluny de qualsevol ruta comercial important.
Jan Mayen és unailla de forma allargada orientada de nord-est a sud-oest i amb una superfície de 377 km².[2] L'illa fa 53,6 quilòmetres de llargada per 15,8 km d'amplada com a màxim i es compon de dues àrees geogràfiques connectades per un estretistme de 2,5 quilòmetres.[5] El punt més septentrional de l'illa és el Nordkapp, encatalà 'Cap Nord', format durant l'erupció al 1985 delBeerenberg, i el més meridional és el Sørkapp, en català 'Cap Sud'.
Mapa topogràfic de Jan Mayen, amb elBeerenberg a la dreta.
La part nord-est de l'illa és de formael·líptica i s'anomenaNord-Jan, i està constituïda pel punt culminant de l'illa i del Beerenberg; el Haakon VII Toppen, que s'eleva a 2.277 metres d'altitud, i està format per l'acumulació de lava durant les diferents erupcions volcàniques. La part sud-oest de l'illa s'anomena Sør-Jan, i es tracta d'un massís allargat que s'eleva fins als 769 metres al Rudolftoppen i forma un continu decràters,cons idoms volcànics i dels respectius materials eruptius, comlava itefres.[5] A banda i banda de l'istme hi ha duesbadies: l'Engelskbukta, encarada al nord-oest, almar de Groenlàndia i formant part de l'oceà Àrtic; i la Rekvedbukta, oberta al sud-est, cap almar de Noruega, a l'oceà Atlàntic.
La línia costanera fa 124,1 quilòmetres de llargada[2] i és formada majoritàriament perpenya-segats i costes rocalloses. Sols l'istme es compon per dipòsits marins, que han creat doscordons litorals que delimiten duesllacunes: Nordlaguna, a la costa nord i Sørlaguna, la més gran, a la costa sud. Altres petites badies, com Guinea-bukta o Kvalrossabukta, es troben a les costes de Sør-Jan. Jan Mayen es troba al límit de labanquisa d'hivern que envoltaGroenlàndia. Amb tot, a causa de l'escalfament climàtic del planeta, cada vegada és més rar veure la banquisa des de l'illa.
Si bé l'illa no té capcurs d'aigua permanent, l'aigua dolça hi és ben present en forma dellacs petits, i sobretot pelcasquet glacial que recobreix fins a 115 km² del Beerenberg, quasi una tercera part del total de l'illa. Durant els mesos més càlids les part menys gruixudes d'aquesta capa de gel es fonen, formant diferentsllengües glacials,[5] cinc de les quals arriben al mar. Aquest casquet glacial ha vist reduïda la seva extensió en els darrers anys a causa de l'escalfament climàtic de la Terra.[6]
Jan Mayen és una illavolcànica en activitat que està situada a laplaca Euroasiàtica. És una illa relativament jove, ja que té menys de 700.000 anys[5] d'antiguitat, i és formada per unpunt calent situat pràcticament al centre de ladorsal mesoatlàntica.[7] Una secció d'aquesta dorsal, ladorsal Mohns, orientada de nord-est a sud-est, que acaba en les proximitats de la costa nord de l'illa, és continuada per la zona de fractura de Jan Mayen, unafalla transformant orientada de nord-oest a sud-est,[7] que a la vegada continua uns 170 quilòmetres al nord-oest de Jan Mayen per ladorsal Kolbeinsey, orientada de nord-oest a sud-oest.[5]
Mapa geològic de l'illa.
Un centenar de boques eruptives, sis cúpules detraquita i una dotzena de fissures eruptives es reparteixen pel conjunt de l'illa,[8] resultat de les erupcions hagudes des de la fi delPlistocè. Leslavesbasàltiques alcalines itraquites componen la majoria de les roques presents a la superfície de l'illa.[9] La resta de roques de la superfície són compostes per materials volcànics erosionats pelscorrents oceànics que formenplatges icordons litorals al fons d'algunes badies de l'illa o immobilitzades per les glaceres.[8]
ElBeerenberg, unestratovolcà que s'eleva fins als 2.277msnm i que es troba cobert per 115 km² de gel, forma el Nord-Jan, la part nord de l'illa. És el principal volcà de Jan Mayen i el situat més al nord de la Terra.[5] Al vessant nord-est, les erupcions volcàniques del 1970 i el 1985 van provocar el creixement de l'illa quan les colades arribaren al mar.[5]
Imatge de satèl·lit de l'illa de Jan Mayen i diversostornados de Karman, materialitzats en forma de núvols, en direcció sud-est.
El Sør-Jan, la part sud de l'illa, conté el nombre més gran de boques eruptives representades per un conjunt decràters, cons d'escòria, cúpules de traquites i restes d'erupcions compostos perlava itefra.[5]
Les mitjanes mensuals detemperatures (corba vermella deldiagrama climàtic de la dreta) varien des dels +4,9 °C a l'agost fins als -6,1 °C del febrer i març, amb una mitjana anual d' -1,4 °C.[12] Les temperatures extremes registrades a l'illa són de -28,4 °C (al febrer del 1965) i de +18,1 °C (al juny del 1953).[13] Les precipitacions (corba blava del diagrama climàtic de la dreta) són relativament escasses, amb una mitjana anual de 613 mm. Les precipitacions mensuals varien dels 36 mm del juny als 83 mm de l'octubre.[12] Aquestes precipitacions, juntament amb les baixes temperatures, són propícies per a la formació i manteniment delscamps de gel presents alBeerenberg.[4]
Aïllada enmig de l'oceà, l'illa de Jan Mayen no està protegida delvent catabàtic que arriba directament de les zones àrtiques del nord deGroenlàndia, situada a l'oest d'aquesta.[13] Sovint, la temperatura es ressent a causa d'un fenomen desensació tèrmica, disminuint la temperatura uns 20 °C amb un vent de 102,6 km/h.[14] Aquest vent del nord pot ser l'origen d'unnúvol orogràfic que formanúvols lenticulars i sobretot pot provocar uncarrer de vòrtex de von Karman en topar amb el Beerenberg.[15] Lescel·les arremolinades formades per aquest fenomen poden arribar fins a 25 km de diàmetre i persistir sobre centenars de quilòmetres, fent llavors perillosa l'aproximació a Jan Mayen pelsavions que venen del sud.[15]
Jan Mayen no téboscos però malgrat això a l'illa hi ha una espècie d'arbre.[5] Es tracta d'una espècie desalze nan, amb una alçada compresa entre 1 i 6 centímetres i amb fulles que mesuren d'1 a 2 centímetres de llarg.[22]
Les autoritats noruegues tenen una especial cura per la protecció del medi ambient de l'illa, restringint molt les activitats permeses.[23]
El descobriment de Jan Mayen encara és motiu de controvèrsia. ElmonjoirlandèsBrandan de Conflert va relatar alsegle xvi que durant el transcurs d'un dels seus viatges es va apropar a una illa negra que escopia foc i produïa un soroll eixordador. Pensant que havia arribat a les portes de l'infern, no va desembarcar. L'illa de Jan Mayen ésvolcànica, i és possible que la descobrís durant alguna de les seveserupcions, però no n'hi ha cap prova. Tanmateix és possible que elsvikings coneguessin l'existència de l'illa, ja que van ser presents aNoruega, lesilles Fèroe,Islàndia,Groenlàndia iTerranova.
Jan Mayen va ser descoberta amb certesa a principis delsegle xvii per balenersholandesos ianglesos a la recerca de noves zones depesca. Nombrosos navegants van reivindicar aleshores el seu descobriment, com el navegant anglèsHenry Hudson, que s'hauria aproximat l'illa sense desembarcar el1607 i l'hauria batejat com Hudson's Tutches o Touches.[6] El primer descobriment incontestable s'atribueix a l'explorador holandèsJan Jacobs May van Schellinkhout que va visitar l'illa el1614.[24] El seu cartògraf la va batejar "Jan Mayen", després de cartografiar les seves costes, i aquesta és per tant la prova més antiga del descobriment de l'illa.[25][26]
Jan Mayen no va ser reivindicada per cap potència, però va servir de campament base estacional durant dos períodes diferents i de lloc d'estudis científics durant elprimer any polar internacional.
Mapa de l'illa del 1720.
Així, durant la primera meitat del segle xvii, elsbaleners van establir a l'illa diverses foses d'oli alimentades a partir del greix de balena. Fins a mil baleners vivien aleshores a l'illa durant el període estival, en el moment àlgid de lacaça de la balena. L'oli de balena era molt cobejat en l'època, per la qual cosa es van construir sistemes de defensa a l'illa per tal de protegir-la dels saquejos com així ens testifiquen els doscanons trobats al final del segle xx. El1633 hi va haver un primer intent de passar l'hivern a l'illa, però va fracassar; cap dels set homes que van quedar a l'illa va sobreviure quan els pescadors hi van tornar l'any següent.[6] La sobreexplotació de labalena de Groenlàndia va fer baixar la seva població en aquest sector de l'oceà Atlàntic, i va fer que l'illa fos quedant a poc a poc deserta entre el1640 i el1650, i durant els següents 230 anys va romandre deshabitada.
L'hivern del1882-1883 va ser declarat el «primerany polar internacional»; un equip científicaustrohongarès va escollir l'illa de Jan Mayen com a lloc d'estudi i es van establir a Maria Muschbukta, en català «Badia Maria Musch».[6] En aquell moment inauguraven la vocació científica que constituïa la seva única activitat actual. Del13 de juliol de1882 fins al6 d'agost de1883 es van efectuar nombroses investigacions com els equips de proves i material destinat a futures expedicions polars, mesuraments de lasalinitat i latemperatura del mar, elmagnetisme, recol·lectes deplantes,animals iroques, i unacartografia de l'illa, que va ser utilitzada fins alsanys 1950 i s'efectuà el primer hivern a l'illa amb èxit.[6][27]
A principis del segle xx, elsnoruecs van començar a anar a l'illa, i a passar-hi els hiverns, amb la finalitat de practicar lacaça. Les preses preferides eren laguineu àrtica, molt apreciada per la seva pell, i també l'ós blanc. La caça intensiva va reduir de manera dràstica les poblacions de la guineu àrtica, que va reduir al seu torn els beneficis generats per aquesta activitat. Els caçadors, desanimats per l'aspecte estèril de l'illa de Jan Mayen i per les dures condicions de vida, van abandonar l'illa a finals delsanys 1920.
L'any següent, l'Institut Meteorològic de Noruega es va annexionar l'illa a favor de Noruega per tal de reforçar la seva presència i un decret reial del8 de maig de1929 va situar l'illa sota sobirania noruega. Finalment, una llei del27 de febrer de1930 va permetre al regne de Noruega comprar l'illa als diferents propietaris i arreglar així el litigi sobre la propietat de Jan Mayen.[6]
Mapa de localització de les diverses estacions meteorològiques i la ràdio de l'illa.
La sobirania noruega sobre Jan Mayen no ha tingut interrupcions des del1921, ni durant laSegona Guerra Mundial. Elsalemanys van envair i van ocupar gairebé la totalitat de Noruega a partir del9 d'abril de1940. La família reial es va exiliar i va organitzar una resistència. El reiHaakon VII es va preocupar de protegir els territoris exteriors del seu regne que encara eren lliures, com l'illa de Jan Mayen,[30] on va enviar el1941 un contingent militar compost d'alguns soldats i un nou equip científic amb la finalitat d'instal·lar una presència noruega capaç de respondre a les eventuals temptatives d'invasió alemanyes.[30] L'equip científic va desertar i va incendiar l'estació meteorològica d'Eldstemetten el 1940 amb la finalitat que no caigués en mans alemanyes, encara que va ser reconstruïda de nou en les proximitats de la guarnició militar, al peu delBeerenberg.
Aquesta nova estació va funcionar al llarg de la guerra malgrat elsbombardejos aeris alemanys. Durant aquests atacs (que no van causar cap dany), dos avions alemanys es van estavellar a l'illa. Un ser un quatre-motors amb nou membres de tripulació a bord, que va caure al Beerenberg prop del campament noruec, el1942.[30] El1950, dosgeòlegsbritànics van trobar les restes de l'altre avió amb les restes dels quatre membres de la tripulació. Aquests, així com els del quatre-motors, van ser repatriats al cementiri militar deNarvik el1959.
En 1943, elsnord-americans van ser autoritzats per construir una estació deradionavegació a l'illa, que van instal·lar en dos campaments a la costa nord i oest, que van batejar amb el nom d'«Atlantic City». Aquesta estació tenia com a principal objectiu localitzar les estacions alemanyes meteorològiques i de ràdio instal·lades aGroenlàndia.[30]
Al final de laSegona Guerra Mundial, elsmeteoròlegsnoruecs van utilitzar el camp occidental de la localitat d'Atlantic City abandonada pels nord-americans, fins que va ser construïda una nova estació anomenada Gamlemetten[29] el1949.[6] Durant els 10 anys següents, l'única activitat a l'illa es redueix a la presa de dades meteorològiques iglobus meteorològics comunicats. L'estació també està equipada amb unaràdio per transmetre missatges entre la part continental de Noruega i els vaixells que creuen prop de l'illa de Jan Mayen. Aquesta ràdio assegura la seguretat al sector per a protegir elsvaixells pesquers ibaleners en cas que fessin unatrucada de socors.
L'activitat a l'illa de Jan Mayen es va diversificar sota impuls de l'OTAN, quan va ser instal·lada a l'illa una estació deradionavegacióLORAN-C el1959 amb la col·locació d'unaantena d'ona llarga de 190 metres d'altura.[31] Aquesta estació, sota la responsabilitat de l'Administració noruega de la comunicació i la defensa, estava connectada ambIslàndia, lesilles Fèroe, laNoruega continental iAlemanya. A part de l'estació, es va construir el primer assentament a la costa sud-est de l'illa, on es van construir habitatges, espais de vida, locals tècnics i una estació d'energia, i va ser batejat com aOlonkinbyen (Olonkin City en anglès; literalment «ciutat d'Olonkin»), en honor d'un dels veterans de l'illa de Jan Mayen. La construcció d'Olonkinbyen no va ser fàcil per l'absència de port, malgrat que es construís unapista d'aterratge a l'istme de l'illa. Aquesta pista permet que l'aeronau es converteixi en el principal mitjà de transport de l'illa de Jan Mayen al món a través d'una dotzena de viatges l'any. El primer aterratge es va dur a terme el1961. Actualment, només el proveïment de combustible, que pot ser transportats per via aèria, continua sent en vaixell a l'estiu.[32]
Des del trasllat de l'estació meteorològica el 1962, anomenada Metten,[29] a prop de la pista d'aterratge, els assentaments humans i les activitats se centren en una zona costanera de cinc quilòmetres de llarg a la costa sud-est de l'illa.
Malgrat laGuerra Freda i la posició estratègica de Jan Mayen en una ruta marítima que uneix l'oceàAtlàntic Nord fins a l'oceà Àrtic, l'estació de LORAN-C va ser l'únic edifici de l'OTAN que mai va albergar instal·lacions militars. De fet, ja hi ha bases de l'OTAN a les àrees circumdants, com araGroenlàndia,Islàndia iNoruega, i l'illa està darrere de l'estret de Dinamarca. Des de ladècada del 1980 que els acords marítims estan assegurats amb les regions veïnes: l'explotació dels recursos marins amb Islàndia va ser acordada el22 d'octubre de1981,[33] i l'establiment de la frontera marítima amb Groenlàndia el14 de juny de1993[34] i el juliol de1994.[35]
Jan Mayen no és només un territori pertanyent a Noruega, qui en té la sobirania i aplica les seves lleis, sinó que també es converteix en una propietat de l'Estat noruec per una llei del27 de febrer de1930. Des de l'agost de1994, l'illa és administrada des d'Oslo pel governador (ennoruec:fylkesmann) delcomtat deNordland,[25] que es troba alcontinent europeu i és l'autoritat directa a l'illa, encara que s'assigni un comandant a l'estació del nord de l'illa (enanglès:Station commander).[2][5]
Jan Mayen és una illa habitada de forma permanent tot i les estacionsmeteorològiques i els equips deradionavegació situats en ella, que eren 88 entre el 1948 i el 2009,[37] retransmetent-se les dades enregistrades cada sis mesos; d'abril a octubre.[32] L'illa té 18 habitants permanents, que són els de les estacions meteorològiques, els de l'estació deLORAN-C i el personal de manteniment.[32] Tot aquest personal viu aOlonkinbyen, l'únic lloc habitat de l'illa, situat a la costa oriental de Sør-Jan. L'assentament està format per uns quants habitatges, tallers tècnics i una estació energètica. L'única carretera de l'illa connecta Olonkinbyen amb l'estació meteorològica situada a tres quilòmetres al nord, l'extrem sud de l'únicapista d'aterratge de Jan Mayen.[38] L'illa no té niport,[4] nimoll, ni cap tipus d'embarcador; l'única cosa que arriba per mar és combustible, i per a arribar-hi s'utilitzen barcasses i canoes.[5][14] A més de l'estació meteorològica i l'estació de LORAN, l'illa de Jan Mayen té unsismògraf de laUniversitat de Bergen,[39] unmagnetòmetre de laUniversitat de Tromsø[40] i des del 1995 una emissora de ràdio controlada persatèl·lit des deBodø.[32] Tota la infraestructura i les activitats humanes se centren des del 1962 en cinc quilòmetres de la costa sud-est de l'illa.[5]
L'aïllament i la duresa del clima ofereixen poques possibilitats dediversió, encara que els equips realitzen laconstrucció naval, laradioafició, lapesca, elmuntanyisme, lapintura o eltir.[5] El personal de l'estació meteorològica, continuant la tradició dels primers científics establerts a l'illa, segueix tenint els gossos utilitzats originàriament per protegir l'estació delsossos polars, malgrat que l'últim os albirat a l'illa va ser al 1990.[18]
L'illa no és una destinació turística de fàcil accés, ja que a més del fet que no hi ha port ni possibilitat d'allotjament per als visitants, així com els vols comercials o privats només es permeten al personal de les estacions terrestres i les persones no autoritzades han d'obtenir el permís del comandant de l'estació per a romandre a l'illa.[41] Elscreuers que surten deNoruega,Islàndia oGroenlàndia cap aSvalbard de vegades passen prop de l'illa de Jan Mayen però mai hi atraquen. No obstant això, una empresa turística de Noruega organitza excursions curtes a l'illa.[5]
Vista panoràmica de la costa nord-oest de Jan Mayen.
.svg)