Israel (hebreu:יִשְרָאֵל,Yisrael;àrab:إسرائيل,Isrā'īl), oficialment l'Estat d'Israel (en hebreu:hebreu:מְדִינַת יִשְרָאֵל,romanitzat: Medinat Yisrael; en àrab:àrab:دَوْلَةْ إِسْرَائِيل,romanitzat: Dawlat Isrā'īl), és un estat reconegut per l'àmplia majoria d'estats amb representació a l'ONU —no obstant això, no és reconegut per32 estats—, ubicat a l'Orient Mitjà, en la regió oriental de lamar Mediterrània. Limita amb elLíban al nord, ambSíria al nord-est, ambJordània i el territori palestí deCisjordània a l'est i ambEgipte iGaza al sud-oest. Té costes a lamar Mediterrània, elgolf d'Aqaba (o d'Elat), lamar Morta i elmar de Galilea.
Anys després del naixement delsionisme polític el 1897 i de laDeclaració Balfour de 1917, laSocietat de Nacions va atorgar alRegne Unit elMandat Britànic de Palestina, després de laPrimera Guerra Mundial, i la responsabilitat d'establir «les condicions polítiques, administratives i econòmiques que puguin assegurar l'establiment de la llar nacional jueva […] i el desenvolupament d'institucions d'autogovern, així com per a salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, sense distinció de raça i religió».[1]
Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, i els estats àrabs veïns vanatacar-la l'endemà.[3] Des d'aleshores, els països àrabs han iniciat i perdut diverses guerres[4] i, com a conseqüència, Israel controla mésterritoris dels que estan estipulats en elsAcords d'Armistici de 1949. Algunes fronteres internacionals són disputades, però Israel ha signat tractats de pau ambEgipte iJordània, tot i que els esforços per resoldre el conflicte entre els palestins i Israel no han reeixit.
Després d'anys de denúncies de diferents organitzacions, elTribunal Penal Internacional investigarà presumptes crims de guerra de les forces armades d'Israel als Territoris Palestins.[9][10]
Durant més de tres mil anys, el nom d'«Israel» s'ha utilitzat tant per referir-se al territori com a la nació jueva.[11] L'objecte arqueològic més antic que menciona Israel en un sentit diferent del d'un nom propi, és l'Estela de Merneptah, delsegle xiii aC, que fa referència al poble que habitava aquell territori.[12] El país actualment és oficialment conegut com aMedinat Yisrael o «Estat d'Israel», després d'haver-se rebutjat altres denominacions com araÉrets Yisrael (la «Terra d'Israel»), Sió iJudea.[13] Poques setmanes després de la independència, el govern va escollir el termeyisraelim («israelians»,yisraelí en singular) per referir-se als ciutadans d'Israel, a través d'una declaració oficial del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel,Moshe Sharett,[14] i que hom ha de distingir del terme d'«israelites» en referència al poble històric.
L'estat d'Israel limita amb elLíban al nord, frontera reconeguda oficialment per l'ONU després de la retirada israeliana del sud d'aquest país; ambJordània a l'est i ambEgipte al sud, ambdues fronteres reconegudes a partir dels acords de pau signats amb els dos països. Encara no ha fixat les seves fronteres ambSíria ni amb l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) en la zona deJudea iSamaria, encara que en aquest sentit la comunitat internacional considera com frontera a la «Línia Verda» (les fronteres de fet del dia 4 de juny de 1967, just abans de laGuerra dels Sis Dies), mentre que Israel aspira a annexionar-se els grans blocs d'assentaments pròxims a aquesta línia, especialment el Gran Jerusalem i el Bloc d'Etsiyon, i amb menor probabilitat d'èxit, la ciutat d'Ariel a Samaria. El setembre de 2005, Israel va culminar la seva retirada unilateral de laFranja de Gaza fins a la «Línia Verda».
A Israel es distingeixen tres regionsgeomorfològiques, d'oest a est: la planura litoral mediterrània, la serralada central i la vall delriu Jordà que és la depressió més profunda de la Terra. A aquestes tres regions, s'hi ha de sumar la del desert delNègueb, planícia i muntanyes de calcari, situat al sud d'Israel. Les regions àrides ocupen més de la meitat del territori d'Israel.
Tot i ser bona part del territori desèrtic, a les valls abunden els lliris, i també els arbres compins,eucaliptus,oliveres iacàcies. Lesginestes creixen esporàdicament en el desert del Nègueb. Existeixen iniciatives dereforestació que s'estan duent a terme per tot el país, especialment a les muntanyes, on els pins,roures,xiprers illorers arrelen amb un percentatge d'èxit més elevat.
Situat entre els deserts d'Àfrica i d'Àsia, per una banda, i pelmar Mediterrani, càlid i humit, per l'altre; Israel es troba en una cruïlla d'influències climàtiques que han permès distingir fins a quaranta tipus diferents de clima en una regió de superfície tant reduïda.[15]
El règim tèrmic varia notablement amb l'altitud i la continentalitat, especialment a l'època hivernal: d'oest a est es passa d'un clima típicament mediterrani a un de continental. Les regions muntanyoses majoritàriament es caracteritzen per ser ventoses i moltes fredes, que propicia que de vegades estiguin nevades. El cim del mont d'Hermon està cobert d'una capa de neu gran part de l'any i aJerusalem acostuma a nevar com a mínim un cop a l'any.[16] Les ciutats costaneres, comTel-Aviv iHaifa, posseeixen un típicclima mediterrani de fred, plujós amb hiverns llargs i estius calorosos. A l'extrem sud, en elGolf d'Àqaba, el clima és tropical sec.
La temperatura més alta enregistrada alcontinent asiàtic (53,7 °C o 129 °F) es registrà el 1942 alQuibuts Tirat Tseví, al nord de la vall de Jordània.
En general, hi ha una estació seca (abril-octubre) i una de plujosa (des d'octubre-novembre fins a l'abril). De maig a setembre, són molt esporàdiques les pluges a Israel[17][18] Quan hi ha un percentatge més gran de pluges és entre mitjan gener i principis de març. La pluviositat s'incrementa de sud a nord i d'est a oest.
Amb escassos recursos hídrics, Israel ha desenvolupat diverses tecnologies per a l'estalvi d'aigua, com elreg per gota a gota.[17][18] Els israelians també aprofiten la considerable llum solar disponible per a l'energia solar, que converteix a Israel en la nació líder en ús per capita d'energia solar.[19]
ElGovern d'Israel està estructurat com ademocràcia parlamentària amb la participació ciutadana mitjançant delsufragi universal.[20] Elpresident d'Israel n'és elcap d'estat, però les seves funcions són majoritàriament cerimonials.[20] Un membre del parlament, amb el suport de la majoria dels membres, es converteix en elprimer ministre, usualment el líder del partit majoritari. El primer ministre és elcap de govern i el cap delgabinet. El parlament d'Israel, laKenésset, està integrat per 120 membres. Els escons del parlament són assignats mitjançant larepresentació proporcional de tots els partits polítics, amb un llindar mínim del 2% de tots els vots. Aquest sistema ha tingut com a resultat la conformació degoverns de coalició. Les eleccions parlamentàries tenen lloc cada quatre anys, però les coalicions inestables o unamoció de censura de laKenésset pot dissoldre el govern i convocar a eleccions. La duració mitjana dels governs israelians ha estat de 22 mesos; el procés de pau, el paper de la religió en l'Estat i els escàndols polítics han causat la dissolució de les coalicions o han produït eleccions anticipades.[21] LesLleis bàsiques d'Israel funcionen,de facto com aconstitució no escrita.[20]
El sistema judicial israelià està integrat per tres nivells. El nivell més baix és integrat per les corts de magisteri, situades en la majoria de les ciutats del país. El següent nivell són les corts de districte, les quals són corts d'apel·lació i corts de primera instància; aquestes són situades en cinc delsdistrictes d'Israel. El tercer nivell està conformat pelTribunal Suprem d'Israel, amb seu a Jerusalem. Té el paper dual de ser la cort d'apel·lacions i la cort de justícia més alta del país. Com a cort de justícia, el Tribunal Suprem té les funcions de tribunal de primera instància, fet que permet als individus de demanar la revisió de les decisions de les autoritats de l'Estat.[22][23] Elmatrimoni i eldivorci són facultats de les corts religioses:jueves,musulmanes,drusa icristiana.
Israel està dividit en 6 districtes (mehozot; en singular,mehoz) i 13 sub-districtes (nafot; en singular,nafà), les quals, al seu torn es divideixen en cinquanta regions naturals.[24]
Després de la captura d'aquests territoris, s'hi van establir assentaments israelians. Israel ha aplicat la llei civil als Alts del Golan i a l'Est de Jerusalem, incorporant-los al seu territori i oferint als residents la ciutadania israeliana. Per contra, Cisjordània roman sota ocupació militar, i aquesta regió, i també laFranja de Gaza, són considerats pels palestins, i la major part de la comunitat internacional, com a territoris d'un futur estat palestí. L'estatus de Jerusalem Est en qualsevol acord de pau futur ha estat un tema controvertit en les negociacions entre els governs israelians i els representants dels palestins. La majoria de les negociacions relacionades amb els territoris s'han basat en laResolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, la qual demana la retirada d'Israel dels territoris ocupats a canvi de la normalització en les relacions amb els estats àrabs, principi conegut com a «Terra a canvi de pau».[27][28][29]
Cisjordània va ser annexada per Jordània el 1948, després del rebuig àrab a la decisió de les Nacions Unides de crear dos estats a Palestina. Només elRegne Unit en va reconèixer l'annexió. Cisjordània va ser conquerida per Israel el 1967. La població és principalment palestina, incloent-hi refugiats de laGuerra araboisraeliana de 1948.[30] Des de la conquesta de 1967 fins al 1993, els palestins que vivien en aquests territoris estaven sota l'administració israeliana. Després de les cartes de reconeixement entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, la majoria de la població palestina i les ciutats es troben sota la jurisdicció de l'Autoritat Nacional Palestina i el control militar parcial israelià, tot i que Israel hi ha desplegat tropes i ha reinstaurat l'administració militar completa en períodes d'inestabilitat. Israel va començar la construcció d'unabarrera o mur.[31]
LaFranja de Gaza va ser ocupada per Egipte de 1948 a 1967 i després de laGuerra dels Sis Dies de 1967, conquerida per Israel, que es va retirar el 2005 com a part delPla de retirada unilateral israeliana d'Ariel Xaron. Tanmateix, Israel encara controla l'espai aeri i l'accés marítim de Gaza i en diverses ocasions hi ha enviat tropes. Gaza comparteix frontera amb Egipte un acord entre Israel laUnió Europea, l'Autoritat Nacional Palestina i Egipte determinen com s'ha dut a terme el flux de persones i mercaderia fronterer, supervisat per observadors europeus.[32] Així i tot, després de l'elecció deHamàs al govern, la frontera ha estat tancada la major part del temps.[33] El control intern de Gaza és gestionat pel govern deHamàs.
Israel té relacions diplomàtiques amb 161 estats del món i ha establertmissions diplomàtiques a 94 estats.[34] Només tres membres de laLliga Àrab han normalitzat llurs relacions amb Israel: Egipte i Jordània han signat tractats de pau,el primer el 1979 iel segon el 1994, iMauritània va establir totes les relacions diplomàtiques amb Israel el 1999. Dos altres membres de la Lliga Àrab, elMarroc iTunísia, els quals havien tingut algun tipus de relació diplomàtica amb Israel, van trencar-les al començament de laSegona intifada el 2000.[35] Des del 2003, les relacions amb el Marroc han millorat, i el ministre d'afers exteriors israelià ha visitat aquell país.[36]
Des de 1995, Israel és membre delDiàleg Mediterrani el qual prova de fomentar la cooperació entre set països de laConca del Mediterrani i els membres de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).[39] Les relacions amb elsEstats Units,Turquia,Alemanya, elRegne Unit i l'Índia són molt estretes. Els Estats Units van ser el primer país a reconèixer Israel, seguit de laUnió Soviètica. Els Estats Units són els principals proponents del procés de pau entre els israelians i els palestins. Tot i que Turquia i Israel no van establir totes les relacions diplomàtiques abans de 1991,[40] Turquia va cooperar amb Israel des que el va reconèixer el 1949. Les relacions amb Alemanya inclouen la cooperació en diverses empreses científiques i educatives, i ambdós països són socis econòmics i militars.[41][42] Índia va establir totes les relacions diplomàtiques amb Israel el 1992 i ha fomentat una associació militar i cultural des d'aleshores.[43] El Regne Unit ha mantingut totes les relacions diplomàtiques amb Israel des de la seva fundació, una relació «natural» després delMandat Britànic de Palestina.[44]
LaLlei Bàsica: Dignitat Humana i Llibertat té com a propòsit defendre els drets humans a Israel. Israel és l'únic país de la regió catalogat com a «lliure», segons laFreedom House, qualificació basada en el nivell dellibertats civils i de drets polítics; però, els «Territoris Ocupats Israelians/Autoritat Palestina» són catalogats com a «no lliures».[45][46] Segons l'organitzacióReporters Sense Fronteres, Israel ocupa la cinquantena posició, de 168 països, quant a lallibertat de premsa, la posició més alta dels països de l'occident d'Àsia.[47] Així i tot, altres organitzacions, com araAmnistia Internacional iHuman Rights Watch han criticat l'abús de drets humans a Israel, en relació amb el conflicte araboisraelià. Les llibertats civils d'Israel també han estat objecte de criticisme per grups com arab'Tselem, una organització de drets humans israeliana.[48]
Segons laComissió de Drets Humans de les Nacions Unides, Israel és considerada com una potència ocupant de territori gestionat per l'Autoritat Nacional Palestina.[49] D'aquest rol es deriven una sèrie de responsabilitats i obligacions entre les quals es troben les estipulades pelDret internacional humanitari, en els diferents pactes dels quals Israel és part, i dels principis del dret internacional. Des de Nacions Unides s'ha afirmat en repetides ocasions que els assentaments o colònies jueves en els territoris ocupats són il·legals, i suposen un dels més greus obstacles per a la consecució de la pau en la zona i un impediment per a la completa realització dels drets humans de la població que habita la regió.
El relator especial de les Nacions Unides, en els seus informes sobre la situació dels drets humans en els territoris palestins ocupats des de 1967, I/CN.4/2000/25,[50] A/57/207 (2002),[51] reconeix l'existència aJerusalem Est de violacions greus dels drets humans, especialment en tot el que té a veure amb la revocació arbitrària de la residència aJerusalem Est i la retirada de targetes d'identitat i permisos de residència. Aquestes mesures, considerades com arbitràries han afectat desenes de milers de palestins des de 1967.[50] Moltes de les mesures, segons el mateix informe, podrien ser considerades com a «càstig col·lectiu».[50]
El govern israelià demoleix de cases palestines construits sense permís aJudea,Samària i Jerusalem Est, segons l'Informe d'Amnistia Internacional de 2004.[52] En altre àmbit, la Societat Palestina de Presoners ha denunciat violacions greus als drets humans entre les quals s'inclouen la pràctica de tortures i maltractaments a persones detingudes, detencions arbitràries, abús de ladetenció preventiva, judicis sense garanties i assassinats extrajudicials.[53][54]
Durant l'any 2008 i l'inici de 2009 es varen produir nombrosos atacs amb coets per part de Hamàs des de la Franja de Gaza que provocaren una quinzena de morts. Israel respongué bombardejant el territori palestí, fet que provocà, segons dades d'Amnistia Internacional, la mort de més de 1.300 palestins, la gran majoria civils (entre ells més de 300 criatures) i milers de ferits, a més de nombrosos edificis i infraestructures destruïdes.[55][56]
L'any 2014, i també com a resposta als atacs de Hamàs, que provocaren la mort de més de 70 israelians, la gran majoria soldats, es van produir novament nombrosos bombardejos de les forces armades israelianes a Gaza. Hi van perdre la vida més de 2.300 palestins (molts d'ells també criatures) i milers d'habitatges i infraestructures van ser destruïts.[57][55]
El mes de març de 2021 es va fer públic que la fiscalia delTribunal Penal Internacional (TPI) obriria una investigació formal sobre presumptes crims de guerra comesos contra la població civil per l'exèrcit israelià als territoris ocupats, i també les accions dels grups armats palestins. La fiscal del TPI,Fatou Bensouda, va prometre una investigació “honesta i imparcial”. Israel no és membre del TPI, però Palestina el reconeix des de l'any 2014, per la qual cosa el tribunal va determinar que era competent per jutjar aquests possibles crims.[58][10]
Els diferents conflictes han fet que la coexistència de la població hebrea i palestina es vegi per les dues parts com a molt difícil a curt o mitjà termini.[59]
Israel és una de les economies més avançades del sud-est d'Àsia quant al desenvolupament econòmic i industrial. El país ocupa la tercera posició de la regió segons l'índex de la facilitat per fer negocis delBanc Mundial.[60] Té el nombre més gran de noves empreses del món (després dels Estats Units) i el nombre més gran de companyies que cotitzen alNASDAQ fora d'Amèrica del Nord.[61] El 2008, Israel tenia el 44èproducte interior brut (PIB) i el 22è PIB per capita, enparitat de poder adquisitiu més alts del món, en $200.700 milions i $28.200 respectivament.[20] El 2007, Israel va ser convidat a fer-se membre de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic,[62] la qual promou la cooperació entre els països que s'adhereixen als principis democràtics i operen en una economia de lliure mercat.[63]
Malgrat l'escassesa de recursos naturals, el desenvolupament intensiu de l'agricultura i els sectors industrials durant les últimes dècades ha fet que Israel sigui pràcticament autosuficient en la producció d'aliments, llevat dels grans i el bestiar boví. Les importacions principals d'Israel inclouen combustibles fòssils, matèries primeres, i equip militar.[20] Les exportacions principals inclouen fruites, vegetals, medicines, programari, productes químics, tecnologia militar i diamants. Israel és líder mundial en laconservació de l'aigua i l'energia geotèrmica,[64] i el desenvolupament de les tecnologies de punta en programari, comunicacions i les ciències biològiques.[65][66]Intel[67] iMicrosoft[68] van construir els seus primers centres derecerca i desenvolupament a Israel. Des de la dècada de 1970, Israel ha rebut ajut econòmic dels Estats Units, els préstecs del qual representen la major part del deute extern d'Israel.[20]
Elturisme, especialment elturisme religiós, és una indústria important a Israel. Els problemes de seguretat d'Israel han tingut un efecte negatiu en el turisme, tot i que el nombre de turistes està tornant a créixer.[69] El 2008, més de tres milions de turistes van visitar Israel.[70]
El 2008, la població d'Israel era de 7,2 milions d'habitants.[20] Israel té dues llengües oficials: l'hebreu i l'àrab.[20] L'hebreu és la llengua principal de l'Estat i és parlada per la majoria de la població. L'àrab és parlat per la minoria àrab i els jueus que hi han emigrat d'altres països àrabs. Com apaís d'immigrants, es parlen moltes llengües estrangeres a Israel. Entre 1990 i 1994, la immigració de laComunitat d'Estats Independents va créixer un 12 %.[71] Durant l'última dècada la immigració també ha inclòs un nombre significatiu de treballadors d'altres països com araRomania,Tailàndia, laXina i altres països d'Àfrica i Sud-amèrica. No hi ha xifres precises dels immigrants indocumentats, però s'estima que n'hi ha 200 mil.[72] L'emigració d'Israel a altres països, principalment als Estats Units i al Canadà és modesta.[73]
El 2006, 260.000 ciutadans israelians vivien en assentaments aCisjordània,[74] com araMa'ale Adumim iAriel, i les comunitats que precedeixen l'establiment de l'Estat però que van ser restablertes després de laGuerra dels Sis Dies, en ciutats com araHebron iGush Etsiion; 18.000 israelians viuen als Alts de Golan.[75] El 2006, hi havia 250.000 jueus vivint aJerusalem Est. Aproximadament 7.800 israelians vivien a laFranja de Gaza fins que en van ser evacuats.
Israel va ser establert per mandat de les Nacions Unides com a llar per alpoble jueu. LaLlei del Retorn del país atorga a tots els jueus i tots amb ascendència jueva el dret a la ciutadania israeliana.[76] Prop de tres-quarts, o el 75,5% de la població israeliana és jueva, procedent de diversos pobles ètnics. Prop del 68% dels jueus israelians han nascut a Israel, 22% són immigrants d'Europa i d'Amèrica, i el 10% són immigrants d'Àsia i Àfrica (incloent-hi elspaïsos àrabs).[77] L'afiliació religiosa jueva varia molt: el 55% diu ser jueu «tradicional», el 20% es considera «jueu secular», el 17% es defineix com ajueu ortodox, i el 8% es defineix com ajueu haredi.[78]
Entre els països asiàtics, Israel té, amb el Japó, la segona posició en l'esperança de vida escolar, després deCorea del Sud[81] i una de les taxes més altes d'alfabetització, segons l'Nacions Unides.[82] La Llei d'Educació Estatal, aprovada el 1953, va establir cinc tipus d'escoles: la pública secular, la pública religiosa, la pública ultraortodoxa, les escoles d'assentament comunal i les escoles àrabs. La pública secular és la segona més gran on van la majoria dels estudiants jueus i no àrabs. La majoria dels àrabs envien llurs fills a les escoles on l'àrab és la llengua d'ensenyament.[83]
L'educació és obligatòria a Israel per a tots els nens entre els tres i els divuit anys.[84][85] L'escola es divideix en tres nivells: escola primària, escola intermèdia, i escola superior (secundària), que culmina amb elBagrut, els exàmens de matriculació. S'avaluen coneixements de matemàtiques, la Bíblia, la llengua hebrea i literatura general, la llengua anglesa, història i civisme.[86] A les escoles àrabs i druses, els exàmens sobre Bíblia es reemplacen per exàmens sobre l'islam, el cristianisme o l'herència drusa.[87] El 2003, més de la meitat de tots els israelians van aprovar el dotzè grau i van obtenir el certificat d'aquest nivell.[88]
Segons el punt de vista tradicional, al voltant del segle xi aC, el primer d'una sèrie de regnes i estats israelites s'establiren al territori actual d'Israel, els quals governaren la regió, intermitentment, durant mil anys.[95] Entre els temps dels regnes israelites i lesconquestes musulmanes del segle vii, el territori fou conquerit pelsassiris, elsbabilonis, elsgrecs, elsromans, elssassànides i elsromans d'Orient.[96]
El63 aC Pompeu acaba amb el regnat delsmacabeus iJudea esdevé regne client de l'Imperi Romà. El6 dCAugust deposa al reiArquelau de Judea i s'estableix la província de Judea, una prefectura depenent del governador de la província romana de Síria. L'any 66 dC la població juevaes va rebel·lar contra l'Imperi Romà. Quatre anys més tard, el 4 d'agost de 70 dC[97] leslegions romanes sotaTit Flavi Sabí Vespasià van reconquerir idestruir gran part de Jerusalem i elSegon Temple.Galilea es va convertir en el nou centre de la vida jueva Israel durant diversos segles,[98] i la presència jueva al territori disminuí després del fracàs de larevolta de Bar Kokhebà contra l'Imperi Romà el 132 dC i la subsegüent expulsió dels jueus a gran escala.
Entre el 629 i el 629, l'emperador romà d'OrientHeracli dirigí una massacre i expulsió dels jueus, després de la qual la població jueva arribà al seu punt més baix. Tot i que la major part de la població jueva es concentrà a la regió deGalilea en comptes deJudea,[99] laMixnà i una part delTalmud, alguns dels texts religiosos més importants del judaisme, foren escrits durant aquest període.[100] El territori deixà de pertànyer a l'Imperi Romà d'Orient prop del 636 dC durant les primeres conquestes musulmanes, amb les victòries àrabs a Ajnadain el 634 i a Yarmuk el 636. El 638, elcalifaÚmar ibn al-Khattab, construí una mesquita sobre les ruïnes del temple jueu, que havia estat destruït pels romans, i el 691, el novè califa,Abd-al-Màlik ibn Marwan, construí laCúpula de la Roca i lamesquita d'Al-Aqsa en el seu lloc. Després de la conquesta àrab, la majoria de la població fou arabitzada en cultura i llengua, i la majoria es convertí a l'islam.[101] La regió fou controlada pelsomeies, elsabbàssides i elscroats durant els sis segles següents, abans de passar les mans del soldanat delsMamelucs després de derrotar l'imperi Mongol a labatalla d'Ayn Jalut el 1260.[102]
Ibrahim Paixà d'Egipte, fill del virrei Muhammad Ali, qui, poc abans havia aconseguit l'autonomia d'Egipte dins la sobirania de l'Imperi Otomà, introduí a Palestina, el 1832, les escoles seculars i els drets civils per als cristians, jueus i musulmans a Palestina,[101] però el poble es revoltà a causa dels impostos elevats i el servei militar obligatori.[101] L'autoritat otomana tornà a imposar-se amb la intervenció de les forces europees que forçaren Ibrahim a retirar-se.[101] El govern otomà havia estat forçat a atorgar a les potències europees alguns privilegis, per tal d'evitar la fallida econòmica; aquests privilegis incloïen l'entrada de cònsols no només a Jerusalem, sinó també a les costes de Gaza, Haifa i Jaffa, on promovien els béns europeus mitjançant els mercaders àrabs cristians.[101] A més a més, també se'ls atorgà més control dels llocs sagrats de Jerusalem i es permeteren més assentaments europeus i l'adquisició de terres a Palestina. Tot i que pocs cristians s'hi establiren, a partir de la dècada de 1880, hi arribà un gran nombre de jueus.[101]
La primera gran onada migratòria jueva moderna, coneguda com laPrimera Aliyà (en hebreu: עלייה), començà el 1881, amb la fugida massiva dels jueus delspogroms de l'Europa oriental.[105] Tot i que teòricament ja existia el moviment sionista,Theodor Herzl és considerat el fundador delsionisme polític,[106] un moviment que volia establir un Estat jueu al territori històric de Palestina, i posant laqüestió jueva dins el pla internacional.[107] El 1896, publicàDer Judenstaat ('L'Estat Jueu'), on oferia la seva visió d'un estat futur, i l'any següent presidí el primerCongrés Sionista Mundial.[108]
LaSegona Aliyà (1904-1914), començà després delpogrom de Kixiniov (araChișinău). Prop de 40.000 jueus s'establiren a Palestina.[105] La primera i la segona onada migratòria estava integrada principalment perjueus ortodoxos,[109] però la segonaaliyà també inclogué pioners socialistes que establiren el moviment delsquibuts.[110] Durant laPrimera Guerra Mundial, el secretari britànic d'afers exteriorsArthur Balfour publicà laDeclaració Balfour de 1917 la qual veia «favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu». A petició d'Edwin Smauel Montagu i elLord Curzon, s'afegí una línia que establia que «s'entén clarament que res no es farà que perjudiqui els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves de Palestina, o els drets i l'estatus polític dels jueus en cap altre país».[111]
El nacionalisme àrab, la migració jueva i la Primera Guerra Mundial
Els àrabs palestins començaren a desenvolupar idees nacionalistes relacionades amb el corrent de l'arabisme que establia que els àrabs eren un poble distint amb una història i amb relació els uns amb els altres basat en la seva llengua comuna, l'àrab.[101] La Revolució delsJoves Turcs el 1908 i l'expulsió del soldàAbdul Hamid II el 1909 incrementaren el nacionalisme dels turcs i els àrabs, sovint en conflicte.[101] El Congrés Àrab demanà un «govern descentralitzat per a les províncies àrabs i el reconeixement de l'àrab com a llengua oficial».[101] Els turcs, després de laPrimera Guerra Mundial reaccionaren amb violència en contra de les manifestacions del nacionalisme àrab.
L'Imperi Otomà entrà a la Primera Guerra Mundial al costat d'Alemanya i l'Imperi Austrohongarès el 1914, la qual cosa provocà l'apropament entre Regne Unit i els àrabs i els sionistes, ja que en encoratjar el nacionalisme antiotomà debilitava el seu enemic.[101] Per una banda, els àrabs palestins argumentaven que en la carta entre SirHenry McMahon, l'alt commisionat britànic a Egipte, iHussen ibn Ali, l'emir de la Meca, els britànics havien promès la independència de Palestina.[112] Per altra banda,Arthur Balfour, el secretari britànic d'afers exteriors, en una altra carta dirigida al LordLionel Walter Rothschild expressà el seu desig per l'establiment d'una llar nacional per al poble jueu a Palestina, en allò que es coneix com laDeclaració Balfour de 1917. Tanmateix, el Regne Unit, França i Rússia havien planejat, en elsAcords de Sykes-Picot, el futur del territori,[112] i l'Acord Clemenceau-Lloyd George de l'1 de desembre de 1918 va modificar l'Acords de Sykes-Picot pel que fa a Palestina i el vilayet de Mossul, que van ser assignats als britànics.[113] El 20 de març de 1920, els delegats palestins rebutjaren la Declaració de Balfour el Congrés general siri, però l'abril del 1920, en una conferència de pau aSanremo,Itàlia, els aliats dividiren els territoris:Síria i elLíban serien administrats per França i Palestina pel Regne Unit.[101]
El 1922, laSocietat de Nacions atorgà alRegne Unit elmandat sobre Palestina sota els termes similars als de la Declaració de Balfour.[114] La població del territori era predominantment àrab musulmana, mentre que l'àrea urbana més gran de la regió, Jerusalem, era predominantment jueva.[115] Latercera i laquarta aliyà (1924-1929) portaren 100.000 jueus a Palestina,[105] però des de 1921, els britànics imposaren límits a la immigració jueva.[116]
El sorgiment delnazisme la dècada de 1930, produí lacinquena aliyà, amb un influx d'un quart de milió de jueus i provocà la revolta àrab de 1936-1939 i els britànics posaren un límit a la immigració en elPaper Blanc de 1939. Ja que molts països del món rebutjaren l'entrada de refugiats de l'Holocaust, s'organitzà un moviment clandestí conegut com a l'Aliyà Bet per portar jueus a Palestina.[105] Després de la Segona Guerra Mundial els jueus representaven el 33% de la població palestina (el 1922 només eren l'11%).[117]
La Segona Guerra Mundial i la independència d'Israel
Durant laSegona Guerra Mundial, els jueus foren perseguits i assassinats en un pla sistemàtic delsnazis.[118] Als territoris ocupats pels nazis, els jueus eren transferits aguetos i eventualment alscamps de concentració, onmoriren entre 5,6 i 5,9 milions de jueus.[118] Una conferència sionista aNova York el maig de 1942, establí elPrograma de Biltmore, el qual rebutjava les restriccions britàniques a la immigració jueva i demanava el compliment de la Declaració de Balfour.[118] Així i tot, les restriccions britàniques continuaren i s'intensificaren els anys posteriors a la fi de la guerra, per la qual cosa, la comunitat jueva instituí una xarxa d'immigració il·legal.[118]
Després de la guerra, el govern britànic provà de negociar una solució, però, el 1947, declarà que no podia aconseguir cap solució acceptable tant per als àrabs com per als jueus, i renuncià al mandat de Palestina.[119] La novaOrganització de les Nacions Unides aprovà amb una majoria de dos-terços elPla de Partició de l'ONU, en la Resolució 181 de l'Assemblea General, el 29 de novembre de 1947, que va dividir el territori en dos estats: un d'àrab i un de jueu. Jerusalem seria designada com a ciutat internacional —uncorpus separatum— administrat per l'ONU per prevenir els conflictes sobre el seu estatus.[120] La comunitat jueva acceptà el pla,[121] però laLliga Àrab i l'Alt Comitè Àrab el rebutjaren.[122] L'1 de desembre de 1947, l'Alt Comitè Àrab proclamà una vaga de tres dies i la violència esclatà al territori.
El 14 de maig de 1948, el dia anterior a la fi del Mandat Britànic, l'Agència Jueva per la Terra d'Israel proclamà la independència i anomenà el país «Israel», segons el pla de partició de l'ONU. L'endemà, els exèrcits de cinc països àrabs —Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq—envaïren Israel,[123] segons el pla del comandament militar àrab d'abril.[101] Tanmateix, atesa la divisió entre els governants àrabs mateixos, que sospitaven que el reiAbd-Al·lah I de Jordània de Transjordània volia dominar Palestina, les forces israelianes pogueren repel·lir els exèrcits invasors i aconseguiren guanys territorials que expandien llurs fronteres més enllà dels límits del pla de partició original.[101] Des del començament del conflicte, els atacs sionistes havien produït un èxode de la població palestina; en total, per a l'armistici de 1949, i a conseqüència de la guerra, més de 700.000 palestins havien fugit a les àrees àrabs de Palestina o als altres estats àrabs,[101][124] i des d'aleshores la xifra de refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats deJudea iSamària (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953,012) i altres països, segons dades de l'ONU.[125] Al final de la guerra, la Legió Àrab de Transjordània prengué el control del centre de Palestina, segons un pla que havien negociat el rei de Transjordània i els líders israelians. Els acords d'armistici entre tots cinc països —Israel, Transjordània, Egipte, el Líban i Síria— foren negociats sota els auspicis de l'ONU el 1949. Transjordània annexàJerusalem Est (la ciutat vella) i Palestina central —el territori de Cisjordània— i Egipte mantingué el control de laFranja de Gaza. Israel, per altra banda, a més del 56% de Palestina que l'havia estat donada segons el pla de partició de l'ONU, mantingué el control de les àrees addicionals de Galilea i altres regions del nord, centre i sud del país, i també la nova ciutat de Jerusalem.[101] Israel fou admès com a membre de les Nacions Unides l'11 de maig de 1949.[126] El futur dels refugiats palestins encara és tema contenciós en elconflicte araboisraelià.[127][128]
Durant els primers anys de l'estat, el moviment sionista laboral, encapçalat del primer ministreDavid Ben-Gurion dominà la política israeliana.[129][130] Aquests anys foren marcats per la immigració massiva dels sobrevivents jueus de l'Holocaust i dels que fugien de la repressió dels països àrabs. La població d'Israel cresqué de 800.000 el 1948 a 2 milions el 1958.[131] La majoria arribaren com a refugiats sense possessions i foren albergats en camps temporals coneguts com amabarot. Per al 1952, més de 200.000 immigrants vivien en aquestes ciutats de tendes. La necessitat de resoldre la crisi forçà Ben-Gurion a signar unAcord de Reparacions amb Alemanya que provocà protestes massives de jueus molests per la idea de «fer negocis» amb Alemanya.[132]
El 1956, Israel s'uní a unaaliança secreta amb el Regne Unit i França amb la intenció de recuperar elcanal de Suez que els egipcis havien nacionalitzat. Tot i capturar lapenínsula del Sinaí, Israel fou forçat a retirar-se atesa la pressió dels Estats Units i laUnió Soviètica a canvi de drets de navegació a lamar Roja i el Canal.[133]
Elsnacionalistes àrabs, encapçalats perGamal Abdel Nasser refusaren reconèixer Israel o el seu dret a existir, i en demanaren la destrucció.[134] El 1967, Egipte, Síria i Jordània reuniren tropes a prop de les fronteres israelianes, expulsaren les forces d'emergència de les Nacions Unides i bloquejaren l'accés d'Israel a la mar Roja. Israel considerà aquestes accions com acasus belli per a un atac preventiu que iniciaria a laGuerra dels Sis Dies, en la qual, Israel aconseguí una victòria decisiva capturant els territoris de Cisjordània, la Franja de Gaza, lapenínsula del Sinaí i elsAlts del Golan.[135] Lalínia verda es convertí en la frontera administrativa entre Israel i elsterritoris ocupats. Les fronteres de Jerusalem foren canviades incorporant-hi Jerusalem Est. LaLlei de Jerusalem, aprovada el 1980, reafirmà aquesta decisió, causa de conflicte internacional sobre l'estatus de Jerusalem.
Després de la guerra de 1967 sorgiren sectors no governamentals àrabs en el conflicte, entre els quals, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina compromès a la «lluita armada com l'única manera d'alliberar la pàtria».[136][137] Cap a la fi de la dècada de 1960 i el principi de la dècada de 1970, grups palestins iniciaren una onada d'atacs,[138] contra blancs israelians per tot el món,[139] incloent-hi lamassacre de Munic en elsJocs Olímpics d'estiu de 1972. Israel respongué amb l'Operació Ira de Déu, en què els responsables per la Massacre de Munic foren rastrejats i assassinats.[140] De 1969 a 1970, Israel i Egipte lluitaren en laGuerra de desgast.[141]
El 6 d'octubre de 1973, perYom Kippur, el dia més sant del calendari jueu, els exèrcits egipci i sirillençaren un atac sorpresa contra Israel. La guerra acabà el 26 d'octubre amb la victòria d'Israel, però amb grans pèrdues.[142] LaComissió Agranat exonerà el govern de la responsabilitat de la guerra, però la primera ministraGolda Meïr renuncià al càrrec.
Leseleccions legislatives de 1977 foren un punt significatiu en la història política d'Israel quan elLikkud prengué el control delPartit Laboralista.[143] El mateix any, el president egipciÀnwar el-Sadat viatjà a Israel i pronuncià un discurs davant laKenésset en allò que és considerat el primer reconeixement d'Israel per part d'uncap d'estat àrab.[144] Israel es retirà de la península del Sinaí, retornant-la a Egipte, i acordà entrar en negociacions per atorgar autonomia als palestins a l'altre costat de la Línia Verda, un pla que mai no s'implementà. El govern deMenahem Beguín encoratjà els israelians a assentar-se a Cisjordània, la qual cosa provocà fricció amb els palestins d'aquelles àrees.
El 7 de juny de 1981, Israel bombardejà el reactor nuclear Osirak a l'Iraq, en l'Operació Òpera, i el deshabilità. La intel·ligència israeliana sospitava que Iraq planejava utilitzar-la per desenvolupar armes nuclears. El 1982, Israel intervingué en laGuerra Civil libanesa per destruir les bases que utilitzava l'Organització per l'Alliberament Palestí per a llençar atacs i míssils al nord d'Israel, donant inici a laPrimera Guerra del Líban.[145] Israel es retirà de la major part del Líban el 1986, però mantingué una zona de seguretat fins al 2000. LaPrimera intifada, un aixecament palestí contra el govern israelià,[146] esclatà el 1987. Durant els següents sis anys, més de mil persones foren mortes per la violència tant entre els palestins com entre els palestins i israelians. Durant laGuerra del Golf de 1991, Iraq llençà míssils contra Israel.[147][148]
El suport àrab als acords disminuí després de laMassacre de la Cova dels Patriarques i la continuació dels assentaments israelians i els punts de control, i també el deteriorament de les condicions econòmiques. El suport públic israelià als acords també disminuí després dels atacs suïcides palestins. El novembre de 1995, Yitshaq Rabbín fou assassinat per un jueu d'extrema dreta que s'oposava als acords. A la fi de la dècada de 1990, Israel, sota el lideratge deBinyamín Netanyahu es retirà d'Hebron,[153] i signà elMemoràndum del Riu Wye que donava major control a l'Autoritat Nacional Palestina.[154]Ehud Barak fou elegit primer ministre el 1999. Ordenà la retirada de les forces del sud del Líban i emprengué negociacions amb el líder de l'OAP,Iàssir Arafat i el president nord-americàBill Clinton en laCimera de Camp David de juliol del 2000. Durant la cimera, Barak oferí un pla per l'establiment d'unEstat palestí, però Iàssir Arafat el rebutjà.[155] Després del col·lapse de les negociacions va començar laSegona intifada.
Ariel Xaron fou elegit primer ministre en les eleccions especials del 2001. Durant el seu govern, Sharon complí el seu pla de retirada unilateral de la franja de Gaza, però també començà la construcció delmur de Cisjordània.[156]
Aquest mur ha estat condemnat per l'Organització de les Nacions Unides (ONU) i la major part de la comunitat internacional. ElTribunal Internacional de Justícia dela Haia assenyalà que «La construcció del mur per part d'Israel… en el territori palestí ocupat, inclòs el del voltant de Jerusalem Est… és contrària a la llei internacional. Israel té l'obligació de desmantellar aquesta infraestructura… i fer reparació del dany causat…» en una resolució el 9 de juliol de 2004.[157]
El gener del 2006, després què Sharon sofrís unaccident vascular cerebral sever, els poders del govern foren transferits aEhud Olmert. El juliol del 2006, un atac d'Hesbol·là a una unitat militar israeliana que havia entrat a territori libanès passant la frontera nord d'Israel, que acabà amb la captura de dos soldats israelians en territori del Líban[158] produí laSegona Guerra del Líban.[159][160] Israel bombardejà el Líban, fet que provocà la mort de 1191 libanesos, la majoria civils[161] i la destrucció de bona part la infraestructura civil i econòmica libanesa, amb el pretext de destruir l'estructura militar de la milícia xiïta, que tot i l'atac continuà llançant projectils de resposta contra ciutats israelianes i conservà les seves forces. Per part israeliana moriren 121 soldats i 43 civils.[162] L'Exèrcit Israelià entrà per terra al Líban, on es dugueren a terme combats entre les forces invasores i guerrillers libanesos, majoritàriament d'Hesbol·là, i també d'altres forces libaneses com el movimentAmal o elPartit Comunista del Líban. En els combats moriren 121 soldats de l'exèrcit israelià i una quantitat indeterminada de milicians libanesos. La guerra acabà amb la retirada de les forces israelianes sense haver assolit cap dels seus objectius, com reconegué el seu cap de l'estat majorDan Halutz o el general Udi Shani,[163] en un revés que costaria diverses dimissions entre els màxims comandaments l'exèrcit hebreu. Acabà formalment el 8 de setembre de 2006 després que s'hagués declarat un alto el foc el 14 d'agost.
El 27 de novembre de 2007, el primer ministre Olmert i el president palestíMahmud Abbas, acordaren reprendre les negociacions i lluitar per assolir un acord per la fi de 2008. L'abril de 2008, el president siriàBaixar al-Àssad declarà que Síria i Israel havien negociat un tractat de pau amb Israel per un any, amb el suport deTurquia; Israel confirmà les declaracions el maig del 2008.[164]
El desembre de 2008 es trencà l'alto el foc entre l'exèrcit d'Israel i les forces palestines de Hamàs,[165] després de mesos de bloqueig de la Franja de Gaza, seu del govern palestí d'Ismail Haniyeh, pel fet que Israel no reconeixia els resultats de les eleccions democràtiques legislatives palestines de 2006, que donaren la majoria a aquesta formació. Israel atacà llençant l'Operació Plom Fos amb una sèrie d'atacs aeris.[166] El 3 de gener de 2009, les tropes israelianes entraren a Gaza en una ofensiva terrestre.[167] El 17 de gener, Israel anuncià un alto el foc unilateral, amb la condició del cessament del llançament de coets des de Gaza, i es retirà els dies següents.[168] Hamàs anuncià després l'alto el foc, amb les seves condicions pròpies que incloïen la retirada completa de les tropes israelianes i l'obertura de les fronteres. L'ofensiva Israeliana provocà més de 1.400 morts palestins, la majoria (926) civils, i prop de 5.000 ferits, morint-hi 13 soldats atacants israelians. L'ofensiva, en la qual es denuncià l'ús d'armes incendiàries[169] iurani empobrit[170] i el bombardeig d'infraestructures civils com universitats, escoles i hospitals, de forma voluntària,[171] fou condemnada arreu del món, aixecant una àmplia onada de mobilitzacions.[172][173][174] Nombroses organitzacions de drets humans[175] com Amnistia Internacional acusaren l'Estat hebreu de destruir «gratuïtament» la franja de Gaza i d'utilitzar civils palestins com a escuts humans.[176] Representants de la mateixa ONU, condemnaren l'atac i denunciaren el caràcter indiscriminat i il·legal de l'atac, qualificant-lo de «crim de guerra» i d'acte inhumà.[177][178] L'ONU també denuncià les traves posades per Israel a la investigació dels crims de guerra.[179]
L'any 2014, com a resposta als atacs de Hamàs iniciats amb l'assassinat de tres adolescents israelians, que provocaren la mort de més de 70 israelians, la gran majoria soldats, es va dur a termeuna nova campanya de les forces armades israelianes a Gaza, on van perdre la vida més de 2.300 palestins (molts d'ells criatures) i milers d'habitatges i infraestructures van ser destruïts.[181]
Després de les terceres eleccions consecutives, les demarç de 2020, Netanyahu finalment aconseguí formar un govern d'unitat amb el seu rivalBenny Gantz deBlau i Blanc, continuant com a primer ministre però amb el compromís de ser rellevat per Gantz al cap d'un any i mig,[182] però la manca d'entesa entre els socis de govern causà que no fos possible aprovar el pressupost i elpresident d'IsraelReuven Rivlin arribà a un acord ambNaftali Bennett, líder deYamina, per a la formació d'un govern en que s'alternarien com a primers ministres i aconseguiren el suport de la majoria de laKenésset, així que Netanyahu cessà com a primer ministre d'Israel després de 12 anys el 13 de juny de 2021.[183]
El mes de març de 2021 es va fer públic que la fiscalia del Tribunal Penal Internacional (TPI) obriria una investigació formal sobre presumptes crims de guerra comesos contra la població civil per l'exèrcit israelià als territoris ocupats, i també les accions dels grups armats palestins. La fiscal del TPI, Fatou Bensouda, va prometre una investigació “honesta i imparcial”. Israel no és membre del TPI, però Palestina el reconeix des de l'any 2014, per la qual cosa el tribunal va determinar que era competent per jutjar aquests presumptes crims de guerra.[184][185]
Elsatacs del 7 d'octubre a Israel queHamàs va realitzar en 2023 causant 1.195 morts, 3.400 ferits i el segrest de 251 persones van desencadenar laGuerra de Gaza. Des de l'inici de la guerra, s'estima que com a mínim 1.706 israelians[187] i 67.000 palestins[188] han mort com a conseqüència directa dels atacs israelians, el 72% dels morts durant la guerra son homes en edat militar,[189] i d'ells segons les Forces de Defensa d'Israel (FDI), uns 20.000 eren combatents palestins.[187] La majoria dels comandants de Hamàs moriren durant el conflicte.
Poc després de l'inici de la guerra de Gaza, diverses milícies recolzades per l'Iran a l'Eix de la Resistència es van unir al conflicte contra Israel. Al Líban, Hezbollah va disparar coets contra el nord d'Israelescalant el conflicte[190] fins que a l'octubre de 2024 es va produirla invasió israeliana del sud del Líban, que va acabar amb un alto el foc a finals de novembre en condicions favorables a Israel[191] amb ànim d'implantar laResolució 1701 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides després de la mort dels principals comandants de Hezbol·là i 3.000 persones més, a més d'un milió de desplaçats.[192] Lacaiguda d'Assad el8 de desembre de2024 a laGuerra Civil siriana va trencar efectivament la ruta d'armes, material i personal des de l'Iran a Hezbol·là quedant aïllada al sud del Líban, encara més afeblida i vulnerable a l'atac o la infiltració israeliana.[191]
Vista aèria de Teheran després dels atacs aeris israelians, 13 de juny de 2025
El conflicte directeentre Israel i Iran va començar l'abril de 2024 quan Israel va bombardejar el consolat iranià a Damasc, Síria, matant alts funcionaris iranians, i els països van intercanviar atacs a l'abril i l'octubre. El 12 de juny de 2025, l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica AIEA va aprovar una resolució que declarava que l'Iran no complia amb les seves obligacions nuclears i Israel va atacar l'endemà. Israel va atacar instal·lacions nuclears, instal·lacions militars i residències privades d'alts funcionaris, causant danys a llocs nuclears clau i matant els principals líders militars i científics nuclears iranians. El 21 de juny els Estats Units van atacar diverses insal·lacions nuclears a l'Iran, inclosa la planta d'enriquiment de combustible de Fordow, la instal·lació nuclear de Natanz i un tercer lloc a Isfahan en suport d'Israel i per intentar destruir completament el programa nuclear iranià. El president dels Estats UnitsDonald Trump va pactar unalto el foc a partir del24 de juny.[193]
AlMar Roig, elshouthis amb base alIemenvan atacar vaixells en solidaritat amb Hamàs, cosa que va provocar crítiques internacionals, inclosa una sèrie d'atacs aeris contra posicions houthis duts a terme pels Estats Units i el Regne Unit, que van acabar amb l'alto el foc entre els Estats Units i els houthis el maig de 2025. Les milícies iraquianes liderades per la Resistència Islàmica a l'Iraq també van dur a terme atacs contra bases nord-americanes a l'Iraq, Síria i Jordània, però en la seva majoria es van aturar el desembre de 2024.
↑Barton & Bowden 2004, p. 126. "The Merneptah Stele... is arguably the oldest evidence outside the Bible for the existence of Israel as early as the 13th century BCE."
↑ «Popular Opinion». The Palestine Post, 07-12-1947, p. 1.
↑Grossman, Gershon; Ayalon, Ofira; Baron, Yifaat; Kaufman, Debby. «Solar energy for the production of heat». Samuel Neaman Institute. Arxivat de l'original el 2007-11-06. [Consulta: 7 novembre 2007].
↑Abn, Abi. «Qatar, Mauritania cut Israel ties» (en castellà). Bolivia rompe relaciones diplomáticas con Israel y anuncia demanda por genocidio en Gaza, 18-01-2009. Arxivat de l'original el 2011-01-05.
↑Adriana Kemp, "Labour migration and racialisation: labour market mechanisms and labour migration control policies in Israel",Social Identities 10:2, 267-292, 2004
↑Herman, Pini «The Myth of the Israeli Expatriate». Moment Magazine, 8, 9-1983, p. 62–63.
↑«Human Development Indicators» (PDF). Human Development Report 2005. United Nations, 2005. Arxivat de l'original el 2007-07-02. [Consulta: 4 agost 2007].
↑«Education» (PDF). Ministry of Immigrant Absorption. [Consulta: 5 agost 2007].
↑«The Israeli Matriculation Certificate». United States-Israel Educational Foundation via the University of Szeged University Library, gener 1996. Arxivat de l'original el 2017-09-15. [Consulta: 5 agost 2007].
↑Heylin, Michael «Globalization Of Science Rolls On». Chemical & Engineering News. American Chemical Society, 27-11-2006, p. 26-31 [Consulta: 21 agost 2007].
↑Friedland & Hecht 2000, p. 8. "For a thousand years Jerusalem was the seat of Jewish sovereignty, the household site of kings, the location of its legislative councils and courts."
↑ «Ancient Palestine». A:Encarta (en anglès). Microsoft, 2007 [Consulta: 30 setembre 2007].
↑J. V. W. Shaw, "A Survey of Palestine, Vol 1: Prepared in December 1945 and January 1946 for the Information of the Anglo-American Committee of Inquiry", Reprinted 1991 by The Institute for Palestine Studies, Washington, D.C., pages 148
↑Van Evera, Stephen. «Nature of the Flashpoint» (PDF). Center for International Studies. Massachusetts Institute of Technology. [Consulta: 11 setembre 2007].
↑Walker, Peter; News Agencies «Olmert confirms peace talks with Syria». The Guardian, 21-05-2008 [Consulta: 21 maig 2008]. «Israel and Syria are holding indirect peace talks, with Turkey acting as a mediator...»
_with_disputed_territories.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
