LaKaba, a laMeca, és el punt central de l'islam vers el qual tots els fidels del món s'orienten per pregar
L'islam (àrab:الإسلام,al-islām (?iescolteu-ne la pronunciació enàrab), ‘submissió [a Déu]’)[1] és unareligiómonoteistaabrahàmica, fundada al segle vii a lapenínsula Aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen queDéu (en àrab:Al·là) varevelar el seu missatge alprofetaMahoma (Muhàmmad) mitjançant l'arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat en l'Alcorà, el llibre sagrat d'aquesta religió.[2] El contingut fonamental d'aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu,[3] així que la finalitat de la vida és sotmetre's a la seva voluntat per tal de viure-hi en acord i obtenir lasalvació.
Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d'una fe primordial monoteista revelada en diverses èpoques i en diversos indrets mitjançant els profetes, en especialAbraham (enàrab: Ibrahim),Moisès (Mussa) iJesús (Issa). La tradició majoritària sosté que els missatges i revelacions anteriors han estat alterats i que Muhàmmad és el darrer profeta, l'home perfecte que aporta el missatge definitiu i que tanca així el cicle profètic iniciat perAdam.[4] Per això, les dites i fetes del profeta constitueixen un model a seguir per a tots els musulmans. Estan recollides en uns texts anomenatshadits, que es consideren gairebé tan sagrats com el mateix Alcorà. El conjunt dels hadits constitueix lasunna, otradició (del profeta).[5]
Les pràctiques bàsiques de l'islam consisteixen a respectar els anomenats «pilars de la religió», que són cinc actes de devoció obligatoris si es vol obtenir la salvació, i la creença en elssis articles de fe. D'altra banda, aquesta religió es caracteritza per no tenirlitúrgia niclasse sacerdotal (excepte en algunes variants minoritàries), considerant que no ha d'haver-hi cap interlocutor entre el fidel i Déu.[2]
Per tal de codificar el comportament dels humans explicat en les fonts documentals, que per la seva naturalesa de missatge revelat permeten diverses interpretacions, s'ha desenvolupat la llei islàmica oxaria, que regeix tots els aspectes de la vida humana, sense que es consideri cap divisió entre vida religiosa, personal, social o política.[6]
Avui dia, els musulmans es divideixen bàsicament entresunnites ixiïtes. Els primers, anomenats tambéortodoxos, constitueixen una majoria aclaparadora (al voltant del 90%), mentre que els segons, situats principalment a l'Iran i a l'Iraq, formen poc més d'un 10% del conjunt de fidels. N'existeixen, però, altres corrents minoritaris així com nombrosesescoles de pensament dins dels corrents principals.
L'islam és la segonareligió més gran del món, i inclou prop de 1.570 milions de fidels, és a dir, aproximadament el 23% de la població mundial.[7] Al voltant d'un 13% viuen aIndonèsia, el major país musulmà,[8] 31% alsubcontinent Indi,[8] 20% a l'Orient Pròxim[9] i 15% a l'Àfrica subsahariana.[7] També n'hi ha comunitats importants a laXina i aRússia, així com en zones delCarib. Tanmateix, es poden trobar comunitats estables de musulmans gairebé arreu del món.
Sovint, aquesta religió es representa amb uncreixent lunar, present en moltes banderes dels països musulmans, a vegades al costat d'una estrella. Igualment, s'hi sol associar el colorverd.
La paraulaislam, de l'arrel s-l-m, deriva del verbàrabaslam, que significa literalment ‘acceptar’, ‘rendir-se’ o ‘sotmetre's’.[10] Així, l'islam representa l'acceptació i submissió davant Déu. Tot i així, l'arabistaPedro Martínez Montávez precisa: «Es diu habitualment que islam significa submissió total a Déu, cosa que és indubtablement certa, encara que no és menys cert que això correspon a la traducció de només una part de la paraula. Resta una segona part per traduir, atenent l'arrel lingüística de la qual deriva, que cobreix el camp semàntic del benestar, de la salvaguarda, de la salut, de la pau. Això vol dir, simplement i profundament, que el creient se sotmet a Déu, es posa a les seves mans, perquè té la seguretat que així es posa fora de perill. Noti's també que islam isalam -que és com en llengua àrab es diupau- són termes germans, en derivar tots dos de la mateixa arrel.»[11]
En el mateix Alcorà, la paraula ja té diversos significats: en algunsversicles (aleia) s'emfatitza la qualitat de l'islam com una «convicció interna»: «A tot aquell que Déu vulgui guiar, li eixamplarà el pit a l'islam»(sura 6:125). Altres versos relacionen la paraula islam ambdin (traduït normalment com a ‘religió’ o ‘fe’): «Avui he perfeccionat la vostra religió (Din) per a vosaltres, he completat la meva benedicció sobre vosaltres, he aprovat l'islam per a la vostra religió»(sura 5:3). Encara d'altres descriuen l'islam com una acció de «tornar a Déu,» més que només una afirmació verbal de fe.[12]
El motmuslim significa ‘sotmès’ en sentit original i ‘musulmà’ en sentit teològic; és a dir, hi ha un salt semàntic en el temps i en la cultura.[cal citació] Per exemple, també és significatiu que en àrab, en començar la frase pel verb, que és l'essència, es vol dir que Déu és el principi de tot; en canvi, les llengües que comencen pel subjecte indiquen que anteposen l'existència, és a dir la humanitat, a l'essència, o sia la divinitat. Usant termes aristotèlics, en àrab es comença per l'essència i en les llengües occidentals es comença per l'existència.[cal citació]
La paraulaislam, en minúscula, defineix la religió predicada per Muhàmmad;Islam amb majúscula es fa servir per a parlar delmón islàmic, el conjunt de pobles musulmans.[cal citació]
L'adjectiuislàmic qualifica tot el que es relaciona amb l'islam, en tant que religió o civilització.
En català també s'utilitzen els mots mahometisme i mahometà, però el seu ús és desaconsellat pels musulmans, ja que impliquen que es tracta d'una religió creada per Muhàmmad (Mahoma), quan per als seus creients l'islam és «paraula de Déu» i el Profeta només n'ha estat el transmissor.[10][13]
El motmusulmà (en àrab:مسلم) designa l'adepte a l'islam; té el mateix origen que islam (s-l-m) i significa ‘el qui se sotmet a Déu’.[10]
El significat religiós del mot «islam» correspon, doncs, a «seguir la voluntat o a la llei de Déu.» Segons l'Alcorà, la mateixa natura és musulmana, ja que obeeix a les lleis a què Déu l'ha sotmesa. Pel que fa als éssers humans, que tenen una voluntat pròpia, la pràctica de l'islam no implica necessàriament una obligació, sinó la lliure acceptació dels manaments de Déu; el musulmà creu en la revelació de l'Alcorà i forma així part de la comunitat islàmica, l'Umma.[1]
Es considera que Déu va crear l'ésser humà i la natura en un acte de misericòrdia primordial, oferint a cada element de la seva creació una naturalesa pròpia i unes lleis que el regeixen. El món és un tot ordenat, harmònic, uncosmos en què tot té un lloc i uns límits. El buit no existeix, per tant la natura no presenta cap ruptura ni fractura.[1]
El segon punt, la fe oiman, es tradueix per la creença (aqida) en sis articles de fe (arkan al-iman):
La unitat i la unicitat de Déu (tawhid): la creença en un Déu únic i omnipotent és el fonament de l'islam; l'essència de l'Alcorà gira al voltant deltawhid o principi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la fórmulaLa ilaha il·la L·lahu, ‘No hi ha més divinitat que Déu’. Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica, del qual es desprèn una concepcióholística de l'existència com un tot integrat.[3] Segons l'islam, Déu presenta quatre funcions particulars: la creació, els mitjans de subsistència, el consell i el judici. Déu, que va crear l'univers per pura pietat, està condemnat a continuar. Déu ha creat la natura per afavorir la humanitat, però l'objectiu final de la humanitat és «servir a Déu,» cosa que significa només adorar-lo i construir un ordre ètic i social a la seva imatge, és a dir, sense «corrupció.»[1]
Muhàmmad acompanyat per quatre arcàngels, miniatura turca del segle xvi
La realitat dels àngels (malàika): la paraula àrab per diràngel (màlak) significa 'missatger', així com els mots equivalents enhebreu (malakh) i engrec (ànguelos). Segons l'Alcorà, els àngels no tenenlliure albir i adoren Déu amb una obediència total. Tenen la missió de «comunicar les revelacions de Déu, glorificar Déu, enregistrar les accions de cada persona i acompanyar la seva ànima en el moment de la mort.» Es creu que poden intercedir en favor de l'ésser humà i és permès adreçar-los pregàries.
La legitimitat de les sagrades escriptures (kútub): d'acord amb la doctrina islàmica, hi ha hagut diverses Escriptures revelades al llarg de la història, de les quals les més conegudes són l'Alcorà revelat a Muhàmmad, laTorà (At-Tawrat) revelada aMoisès, elLlibre dels Salms (Az-Zabur) revelat aDavid i l'Evangeli (Al-Injil) revelat aJesús. Si bé totes han estat veritables revelacions divines, per als musulmans l'Alcorà és l'únic llibre en què el contingut roman intacte, mentre que el dels altres texts hauria estat alterat.
«
Dieu: creiem en Déu i en el que se'ns va revelar, en el que va revelar a Abraham, a Ismael, Isaac, Jacob i a les dotze tribus, i el que va revelar a Moisès, Jesús i als profetes. No discriminem entre ells, i ens sotmetem a Ell.
Els profetes com a veritables missatgers de Déu (nabí): l'Alcorà afirma que Déu va enviar missatgers (profetes) en diferents èpoques per explicar a cada comunitat que cal seguir les seves lleis; afirma que cadascun va ser veraç i just, obeint els designis de Déu, i cap no va canviar o alterar el seu missatge. Especifica que tots van ser éssers humans, creacions de Déu sense qualitats divines, però que se'ls va permetre obrarmiracles (el miracle de Muhàmmad va ser relatar l'Alcorà). Els texts expliquen queAdam va inaugurar aquesta funció profètica[15] i que va ser clausurada per Muhàmmad, qualificat de «segell de la profecia.» S'esmenten més de 20 profetes, entre els qualsAbraham (Ibrahim),David (Dàwud),Isaac (Ishaq),Ismael (Ismaïl),Jacob (Yaqub),Joan Baptista (Yahya),Jetró (Xuayb),Job (Ayyub),Jonàs (Yunus),Josep (Yússuf),Lot (Lut),Moisès (Mussa),Noè (Nuh),Salomó (Sulayman),Zacaries (Zakariyà) iJesús (Issa) (a qui es nega, no obstant, la seva qualitat de «fill de Déu»).
L'existència d'un Judici Final (Qiyama): els musulmans creuen en el «dia de la Resurrecció»,Yawm al-Qiyama (oYawm ad-Din, ‘dia del Judici’ oas-saa, ‘l'Última Hora’) i en tota una sèrie d'esdevenimentsescatològics associats. Aquell dia els humans ressuscitaran de la mort en carn i ossos i veuran Déu, el qual els jutjarà sense intermediaris; segons els seus actes en vida, aniran alparadís (jannà) o a l'infern (jahannama); els profetes podran intercedir davant Déu en els casos dubtosos. Certs d'aquests detalls i d'altres són descrits en l'Alcorà, però molts provenen de la tradició i de les interpretacions dels experts en llei islàmica (ulemes). Per això, alguns aspectes permeten diverses visions i són causa de controvèrsies teològiques, com el temps que passaran els condemnats a l'infern o l'afirmació que es ressuscitarà literalment en carn i ossos. Fins i tot, corrents místics interpreten els plaers del paradís com a símbol de l'obtenció d'una consciènciaextàtica de Déu.[16]
La predestinació (qàdar): segons la creença islàmica en lapredestinació, Déu coneix i controla completament tots els esdeveniments del món; tot el que passa, sigui bo o dolent, ha estat escrit per endavant i no pot succeir res que no estigui permès per Déu. Malgrat això, segons els teòlegs musulmans, l'ésser humà té ellliure albir pel fet de poder de triar entre el bé i el mal i és, per tant, responsable dels seus actes. Segons la tradició islàmica, tot el que ha estat decretat per Déu es troba escrit en unaTaula Preservada (Al-Lawh al-Mahfudh).
La pràctica religiosa islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, elscinc pilars de la religió (arkan al-islam) que tot bon musulmà ha de complir:[10]
Pregària a l'aire lliure (Afganistan)
La professió de fe (xahada): és una fórmula que diu «No hi ha cap divinitat tret de Déu i Muhàmmad és el profeta de Déu». Aquesta frase resumeix l'essència de la creença islàmica, és a dir, la unicitat de Déu i l'única guia constituïda pel seu profeta. És utilitzada en els principals moments de la vida i, per a esdevenir musulmà, no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme: només cal recitar, davant de testimonis i amb sincera convicció, aquesta professió de fe.
La pregària ritual (salat): cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s'han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a lamesquita. Es recitensures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació«Al·lahu àkbar» («Déu és el més gran!»), coneguda com atakbir.
L'almoina (zakat): l'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat), segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
El dejuni durant el mes de ramadà (sawm): elramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en què començà la revelació de l'Alcorà. Durant tot aquest període, es practica un dejuni purificador; des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
El pelegrinatge (hajj): el cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és el pelegrinatge als llocs sants dela Meca, que s'ha de portar a terme almenys un cop a la vida. La visita estricta als llocs sants de la Meca és el pelegrinatge menor oumra i la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (al-balad al-haram) durant el mes dedhu-l-hijja és el gran pelegrinatge ohajj. L'objectiu essencial del pelegrinatge és la visita de laKaba.
En l'islam, la visió de la societat ésteocràtica, en el sentit en què l'objectiu dels musulmans és seguir «la llei de Déu a la Terra.» Per als creients, totes les esferes de la vida (espiritual, ritual, personal, familiar, política o econòmica) formen una unitat indivisible. Així apareix el concepte de «llei islàmica,» laxaria, per ajudar a definir quins comportaments estan d'acord amb la llei divina i quins no. La xaria es basa en les dues fonts documentals musulmanes, l'Alcorà (considerat com la paraula de Déu) i lasunna (l'exemple del profeta), i quan no troba una resposta prou clara en els textos, utilitza diferents mètodes d'interpretació, constituint així una jurisprudència religiosa (fiqh). Això implica que molts costums i regles d'aquesta religió procedeixen de la tradició i la interpretació, i no pas directament de l'Alcorà, per la qual cosa algunes són discutides pels erudits i certes n'han variat amb el pas del temps.[1]
L'Alcorà (Al-Quran, ‘lectura en veu alta’, ‘recitació’, ‘predicació’) és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans, conté textualment la paraula de Déu i és considerat com a etern i miraculosament inimitable (ijaz). En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab i l'estil que utilitza, proper a la poesia, va marcar profundament el desenvolupament de laliteratura en aquesta llengua.[cal citació]
A causa d'això, en els actes religiosos islàmics, es fa servir exclusivament l'àrab: es considera que quan l'Alcorà es tradueix es perd part del missatge que conté; a més, només pot ser copiat en escriptura cal·ligràfica. També es considera que calescoltar-lo, per la qual cosa, quan es llegeix, s'ha de fer en veu alta. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.[17]
Muhàmmad va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuir o ossos. A la mort del profeta, l'any632, es van començar a reunir els textos fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman ibn Affan (644-655), amb la forma que avui presenten: 114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (ayat).
L'Alcorà proposa moltes normes de comportament per als fidels; no obstant això, hi ha molts altres aspectes no especificats, tant religiosos com seculars. Per a trobar respostes, l'islam cerca en elshadits, uns texts que recullen les dites i accions de Muhàmmad, transmesos pels seus contemporanis (els «companys del profeta» osahaba), i que són considerats com a exemples a seguir per als musulmans. El conjunt dels hadits i les seves interpretacions han constituït lasunna, és a dir, «la tradició del profeta.»
Els hadits han estat compendiats en diversos reculls, classificats segons la seva credibilitat, i els més importants són elRecull de Bukharí i elRecull de Múslim.
La llei islàmica, laxaria (‘camí’), es va desenvolupar per permetre als fidels de seguir els manaments divins, ja que es considera que en la seva obediència rau l'única possibilitat de salvació. Per a un creient, tots els actes de la vida quotidiana s'han de practicar a la llum d'aquest principi de submissió a Déu. Aquesta llei cobreix, doncs, tots els àmbits de la vida (des de la manera correcta de vestir-se, l'alimentació, la família, el matrimoni, les herències, els contractes, l'economia o el dret penal, fins al dret militar) i defineix bàsicament el que és lícit (halal) i el que és il·lícit (haram).
La seva aplicació pràctica pren la forma defàtues, decisions doctrinals adoptades per erudits religiosos (muftís) a partir de la interpretació de l'Alcorà i la sunna, seguint les regles tradicionals (ussul al-fiqh). L'ús de la interpretació permet, però, l'adopció de diversos punts de vista, per la qual cosa no es pot parlar d'«una xaria,» ja que no existeix una sola llei islàmica codificada.
Aquesta diversitat jurídica és una característica majoritàriament acceptada en l'islam, legitimada molt d'hora per hadits en què Muhàmmad hauria dit, per exemple, «sigui quin sigui el company meu que seguireu, estareu en el bon camí.»[18]
Elfiqh és la jurisprudència islàmica que mira d'aclarir, en cada cas, «el que s'exigeix (fardh), el que està prohibit (haram), recomanat (mostahab), desaprovat (makrú) o merament permès (mubà).»[19] Va aparèixer per tal de convertir les directives dels texts sagrats en una legislació aplicable, i amb aquest objectiu, els juristes islàmics (alfaquins) utilitzen dos mètodes d'interpretació: elconsens de la comunitat (ijmà) i l'analogia (qiyàs). Aquestes dues fonts d'estudi, junt amb les dues fonts documentals, s'anomenen les «arrels de la llei» (ussul al-fiqh).
Durant els dos primers segles d'existència de l'islam, es van desenvolupar nombroses escoles de jurisprudència (màdhhabs), de les quals actualment en resten actives quatre de principals dins delsunnisme (les escolesxafiïta,hanafita,malikita ihanbalita), que malgrat llurs diferències es reconeixen totes com a legítimes, i una dins delxiisme (lajafarita).
Als seus inicis, l'islam naixent es va confrontar amb les idees de les cultures mil·lenàries que va conquerir i les dels fidels d'altres religions que va assimilar. Per tal d'afirmar-se i distingir-se, la nova religió va efectuar un important esforç de pensament tenint recurs en l'especulaciófilosòfica.[18] Aquest mètode d'estudi va afavorir el floriment d'una gran activitat intel·lectual i va propiciar el desenvolupament de laciència.
Cal distingir, però, dos corrents dins d'aquestpensament islàmic especulatiu: elkalam, que tracta sobretot de qüestionsteològiques, mirant de demostrar que el missatge alcorànic és més plausible que el dels seus adversaris, i lafàlsafa que, centrant-se a interpretar l'aristotelisme i elneoplatonisme, va defensar el valor superior de laraó per a comprendre aquest mateix missatge i el món en general. Hi hagué intents posteriors per part de filòsofs-teòlegs d'harmonitzar les dues tendències, en particular els d'Avicenna iAverrois, així com els d'Ibn al-Hàytham (Alhazen),al-Biruní,Ibn Tufayl iIbn an-Nafís.
La primera escola important de teologia islàmica va ser elmutazilisme, que subratllava la compatibilitat entre religió i lògica, defensant la noció delliure albir i la validesa de l'ús de laraó per a comprendre i explicar lafe. La seva teologia va esdevenir ràpidament molt influent fins a ser establerta com a credo oficial pel califaal-Mamun (r.814-833).[1]
Cap al segle x, però, es va produir una reacció, la delsaixarites; aquests negaven el lliure albir, considerant el concepte incompatible amb el poder absolut i la voluntat de Déu, i rebutjaven que la raó humana pogués conduir al coneixement del bé i del mal. Els conceptes d'aquesta escola es van anar imposant amb lentitud entre els sunnites fins a esdevenir predominants, i el mutazilisme va acabar per dissoldre's completament. Tanmateix, la influència d'aquest corrent va marcar amb profunditat moltes nocions de l'islam.
Altres escoles teològiques van ser elmaturidisme, variant de l'escola aixarita, o elmurgisme, de concepcions tolerants i influent durant el períodeomeia, però que va acabar sent considerada com abida o innovació no ortodoxa. També va ser important l'atharisme, que considerava que calia seguir els texts al peu de la lletra, sense cercar a interpretar-los, i que va influir fortament l'escola jurídicahanbalita i, mitjançant aquesta, elwahhabisme.
El mecenes i erudital-Kindí (segle ix) és considerat el pare de la filosofia islàmica, en contribuir a sintetitzar el neoplatonisme gràcies a les primeres traduccions delsfilòsofs grecs a l'àrab.[18] Tot i així, la seva via era més aviat propera a la delkàlam. Molt més radical va serar-Razí, fervent partidari delracionalisme, però les seves propostes filosòfiques no van obtenir gaire ressò. Va ser a partir d'al-Farabí i els seus successors,Avicenna iAverrois, que van sistematitzar les obres lògiques d'Aristòtil, que lafàlsafa pot considerar-se una plena disciplina. Aquesta va mirar de conciliar raó, revelació i profetisme, però va acabar topant-se amb l'oposició de certs esperits religiosos, comal-Ghazalí, i de mica en mica va periclitar. Amb tot, la feina feta pels filòsofs musulmans va marcar el renaixement de la filosofia occidental medieval i va continuar desenvolupant-se mitjançant aquesta.[18]
Aquesta bullícia d'idees així com altres problemes de caràcter polític van posar ben d'hora de manifest divergències entre la comunitat de creients. Així, van aparèixer els corrents que s'anomenaran més tardsunnisme,xiisme,kharigisme imutazilisme. Amb el pas del temps, encara van sorgir altres variants i corrents, com lacomunitat ahmadia: alguns van evolucionar en religions derivades, com elbabisme, lafe bahai o elsdrusos; d'altres, sobretot a partir del segle xix, van defensar un retorn a l'islam «veritable,» com els moviments fonamentalisteswahhabita isalafista, que van influir l'actualislamisme polític; d'altres, finalment, van mirar de reconciliar religió,secularisme i modernitat, com l'anomenatislam liberal o els correntsseculars.
Paral·lelament, es va desenvolupar un correntmístic, elsufisme, practicat indistintament per musulmans de les diverses branques. Aquest moviment, però, ha estat regularment mal vist i fins i tot condemnat per la visió religiosa ortodoxa.[17]
Elssunnites (ahl as-sunna, ‘la gent de la tradició’) és la gran majoria que defensa que la direcció de l'islam ha d'estar en mans dels califes sense tenir en compte els llaços de sang amb Mahoma.
Elsxiïtes (aix-xia, ‘seguidors [d'Alí]’) són l'únic grup dissident d'importància pel que fa a l'ortodòxia sunnita que sobreviu en l'islam. Van sorgir a conseqüència d'una disputa sobre la successió de Muhàmmad a la mort d'Uthman ibn Affan, el tercer dels «califes ben guiats»; aquest grup va declarar-se partidari d'Alí ibn Abi-Tàlib enfront del pretendentomeiaMuàwiya. Pels xiïtes, el guiatge de la comunitat és un dret diví reservat als descendents del profeta (Ahl al-Bayt) mitjançant la seva fillaFàtima az-Zahrà i el seu marit Alí ibn Abi-Tàlib, que creien que havia estat designat pel profeta per a succeir-lo. L'imam (que per a ells ha de ser un descendent d'Alí i a qui s'atribueix un caràcter semidiví) és, per la seva mateixa condició, l'únic capacitat per a «explicar la llei de Déu»; així, l'autoritat que se li atribueix dona peu a l'existència d'una jerarquia religiosa o clergat. Dins d'aquest corrent, elsimamites (majoritaris) creuen que a partir d'Alí arrenca una sèrie de dotzeimams infal·libles; el dotzè va desaparèixer l'any873 (ocultació) i esperen que al seu retorn el món sigui redimit i presidit per la justícia (creença en elmahdí). El xiisme conté així un componentesotèric imessiànic, que és més o menys important segons les branques.
Elskharigites (al-khawàrij, ‘els que surten’) van ser un grup purista i fanàtic que en el seu moment no va optar ni per recolzarAlí ibn Abi-Tàlib niMuàwiya, considerant que cap dels dos no eren prou purs per a esdevenir califes. Entre els seus punts de vista, destaca la qüestió de si un musulmà podia continuar sent-ho després de cometre pecats greus; els kharigites sostenien que la comissió de pecats greus, sense el degut penediment, podia portar fins i tot a l'exclusió del musulmà de la comunitat islàmica (encara que continués observant els restants articles de fe). Per a ells, les bones obres, i no sols la fe, eren essencials per a l'islam. Els kharigites van arribar a considerar impies gairebé totes les autoritats polítiques musulmanes i, després de nombroses revoltes, van ser eliminats. Tot i així, una facció kharigita més moderada, elsibadites, va aconseguir sobreviure i actualment perviu al nord i a l'est d'Àfrica, i en alguns països de l'Orient Mitjà (Síria iOman).
El moviment místic que hom anomenaràsufisme (tassàwwuf) ja existia al segle viii, quan petits cercles de musulmans pietosos, com a reacció davant la creixent atracció pels béns terrenals que mostrava la comunitat islàmica, van començar a cridar l'atenció sobre la importància de la vida interior de l'esperit i la purificació moral. Durant el segle ix, el sufisme es va desenvolupar com una doctrina mística i amb l'ideal d'una comunió directa o, millor encara, una unió d'èxtasi amb Déu. Aquesta aspiració a la unió mística amb Déu violava el compromís islàmic ortodox amb el monoteisme. Per aquesta causa, va ser executat a Bagdad, l'any922, el sufíal-Hal·laj, acusat d'haver manifestat la seva identitat amb Déu. Destacats sufís van intentar, més tard, aconseguir una síntesi entre el sufisme moderat i l'ortodòxia i, al segle xi, el respectat erudit persaAl-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l'àmbit de l'ortodòxia sunnita.[1]
Al segle xii, el sufisme va deixar de ser patrimoni d'una elit instruïda i es va transformar en un complex moviment popular. La insistència sufí en el coneixement i en l'amor de Déu va augmentar l'atractiu de l'islam per a les masses i va fer possible la seva extensió més enllà de l'Orient Mitjà, arribant a més zones d'Àfrica i de l'Àsia oriental; les germandats sufís (turuq) es van multiplicar des de l'Atlàntic fins aIndonèsia, tot i que algunes comunitats van abraçar tot el món islàmic i d'altres van ser regionals o locals. L'enorme implantació d'aquestes fraternitats es va deure, en primer terme, a la capacitat i a la generositat de llurs fundadors i dirigents, els quals no sols atenien les necessitats espirituals de llurs seguidors sinó que també ajudaven els pobres, sense importar quines eren llurs creences, i actuaven amb assiduïtat com a intermediaris entre el poble i els dirigents polítics.[1]
Percentatge dels diferents corrents per país:verd: sunnisme,vermell: xiisme,blau: ibadisme
Per a no desviar els fidels de la noció d'unicitat divina (només Déu mereix l'adoració), l'islam no integra la devoció envers objectes osants. Nogensmenys, hi ha tres ciutats que es consideren com a sagrades per albergar indrets d'un simbolisme molt especial:
Cúpula de la Roca a Jerusalem
La primera ciutat santa és laMeca (Makka), a l'Aràbia Saudita, on es troba laKaba. Segons la tradició, aquest edifici va ser el primer lloc de culte a la Terra, construït perAdam i reconstruït per Ibrahim (Abraham) per ordre divina. La Kaba és considerada el centre de l'islam, indret vers el qual tots els fidels del món s'orienten per a pregar (alquibla). Cada musulmà ha de pelegrinar-hi almenys una vegada a la vida si en té la capacitat física i financera.
La segona ésMedina (Al-Madina), ciutat on el profeta Muhàmmad va emigrar durant l'episodi alcorànic de l'hègira, i on va morir i s'hi troba enterrat (a lamesquita del Profeta).
Els musulmans d'Etiòpia afegeixen a aquesta llista una quarta ciutat santa,Harar, que va ser l'antic centre de l'islam a labanya d'Àfrica.
Elsxiïtes reconeixen dues altres ciutats santes:Najaf iKarbala, a l'Iraq. A la primera, s'hi troba el mausoleu d'Alí ibn Abi-Tàlib; a la segona, va tenir lloc el «martiri deHussayn», net del profeta i fill d'Alí, esdeveniment conegut com la «matança de Karbala» i que constitueix un dels mites fundadors de l'islam xiïta, commemorat cada any durant l'Aixura. Una altra ciutat santa del xiisme ésQom, a l'Iran, centre principal d'erudició d'aquest corrent.
Elssufís i alguns xiïtes també solen recollir-se a les tombes de certs mestres espirituals (xeics oimams) considerats com a sants.
Per tal d'evitar la temptació d'adorar imatges, l'islam ortodox, basant-se en els hadits, tampoc no encoratja (i fins i tot prohibeix) les representacions de figures humanes, tant en pintura com en escultura. Per això, com a símbols decoratius, s'han desenvolupat més aviat lacal·ligrafia (reprenent sobretot versicles de l'Alcorà), les formes geomètriques o representacions de la Kaba.
El colorverd se sol associar a aquesta religió, ja que es va utilitzar d'hora en les banderes com a símbol del color del paradís. Tot i així, al llarg de la història, l'islam ha estat simbolitzat per altres colors: elsfatimites van utilitzar el verd, però el color delsomeies va ser el blanc, els delshaiximites va ser elvermell (símbol de la sang dels màrtirs) i elsabbàssides van utilitzar elnegre.
Moltes pràctiques socials són especificades per la xaria i l'àdab (codi islàmic de l'etiqueta). Desenvolupades i detallades pelfiqh, les diferents normes han variat al llarg del temps i algunes són diferents d'una contrada a l'altra. D'altra banda, sovint hi ha confusió entre regles religioses i costums locals i, en certspaïsos islàmics, la llei civil pot desaconsellar o teòricament prohibir certes d'aquestes pràctiques. L'Alcorà especifica una sèrie de lleis (hudud), d'altres provenen dels hadits. Elspecats considerats més greus són elpoliteisme, l'assassinat, l'adulteri, elrobatori i lainjustícia.[17]
L'etiqueta inclou costums força estesos, com dir les fórmulesas-salamu alaykum (‘la pau sigui amb vós’) per saludar o labàsmala (‘en nom de Déu’) abans dels àpats, així com el fet d'utilitzar només la mà dreta per a menjar i beure.
Les regles religioses també detallen molts aspectes de lahigiene: per exemple, es practica lacircumcisió, i els rituals de l'enterrament inclouen la recitació d'una oració fúnebre (salat al-janazah), així com rentar i embolcallar el difunt en unsudari abans d'enterrar-lo en una tomba. També es legisla sobre la dieta: hi ha substàncies prohibides com elporc, lasang, lacarronya i l'alcohol; tota carn ha de procedir d'un animal herbívor sacrificat segons un cert ritual purificador (dhabiha), excepte els animals fruit de la cacera personal.
La xaria defineix igualment les obligacions i drets legals dels membres de lafamília, considerada com la unitat bàsica de la societat. Es tracta d'un sistemapatriarcal: el pare és considerat com a responsable financer de la família i ha de vetllar pel seu benestar. Elmatrimoni és un contracte civil que consisteix en una oferta i en la seva acceptació entre les dues parts en presència de dos testimonis qualificats: el nuvi ha de pagar un dot (mahr) a la núvia segons el que estipula el contracte.[20] La llei religiosa accepta lapoligàmia: un home pot tenir fins a quatre esposes a condició de poder garantir un tractament estrictament igual entre elles, mentre que la dona només pot tenir un marit. També es considera larepudiació (talaq).[21]
Pel que fa a laindumentària, l'etiqueta i la llei islàmica preconitzen lamodèstia i elpudor. Un dels costums més estesos per part de les dones musulmanes és el de cobrir-se els cabells amb diversos models de vel ohijab, tot i que els estudiosos no estan d'acord en si els texts sagrats justifiquen aquesta pràctica.
La xaria, fruit del context i l'època en què es van anar dictant les lleis, permet una interpretació variada dels drets i deures de ladona, que en la pràctica sovint s'ha decantat vers el patriarcat estricte. Les prescripcions de l'Alcorà van millorar les condicions de la dona en relació amb els comportaments tribals de l'època preislàmica; l'home i la dona van ser declarats iguals «excepte que l'home se situa en un pla superior, ja que és el responsable de la subsistència de la família.»[1] Així, si la dona rep herència, aquesta és menor que per a l'hereu mascle i, en cas de judici, el seu testimoniatge té la meitat de valor que el d'un home.[17] A partir del segle xx, els reformadors socials musulmans han argumentat, amb un èxit variable, en contra de certes pràctiques tradicionals, com la poligàmia, lapurdah (reclusió de les dones) o certs costums referents als vestits. Alhora, moltes dones musulmanes han tractat de conciliar la tradició amb la modernitat mitjançant la combinació d'una vida activa amb la modèstia exterior.
La unió indissociable dins de l'islam entre totes les esferes de la vida implica que lapolítica estigui igualment associada a consideracions religioses, així com els aspecteseconòmic imilitar.
El sistema polític ideal des del punt de vista religiós és elcalifat: el motcalifa designa el «successor de Muhàmmad,» aquell qui, com el profeta, és capaç de garantir la unitat de l'Umma i de dirigir-la segons les lleis divines. Aquesta institució, però, es va afeblir ràpidament fins a desaparèixer completament amb la fi de l'Imperi Otomà (1923), que encara feia servir aquesta denominació. La seva reposició és el somni de moltsislamistes, considerant-la l'únic remei perquè els creients segueixin la via justa dictada per Déu. Després de lacolonització delmón islàmic pels europeus, certs països s'han constituït enestats islàmics, és a dir, que estan oficialment regits per la xaria, com l'Aràbia Saudita o l'Iran. Els altres han combinat amb percentatge diferent una legislaciólaica amb els continguts de la llei religiosa.
L'economia en l'islam gaudeix igualment d'unes determinades característiques pròpies, com la utilització delzakat (impost canònic) pel bé de la comunitat, la prohibició d'elements d'incertesa en els contractes i la prohibició de lausura. Actualment, aquest sistema econòmic es descriu sovint com una tercera via entrecapitalisme isocialisme sense els seus inconvenients i obté un cert ressò en el món occidental com a alternativa més segura pel que fa als aspectes financers. D'altra banda, històricament, la moneda pròpia del món islàmic ha estat (i continua sent en molts països) eldinar.
L'aspectemilitar també és considerat dins de la xaria. L'Alcorà inclou el concepte degihad, que significa 'lluita'; aquesta es pot entendre a diferents nivells: lluita del bé contra el mal, utilitzada per aconseguir la perfecció moral i espiritual en l'àmbit personal, però igualment lluita legítima de la comunitat contra els seus enemics. Aquest darrer aspecte és el que ha justificat que la gihad s'entengui com a 'guerra santa', la qual està molt codificada per la jurisprudència islàmica.
Barreja d'estils arquitectònics a la Gran mesquita de Kairuan (Tunísia)
Lacultura islàmica va tenir des del començament un caràctereclèctic: els territoris conquerits alsromans d'Orient i als persessassànides pertanyien a dues de les cultures més desenvolupades de la seva època. La integració d'aquestes amb les tradicionsàrabs van donar lloc al que s'anomenacivilització islàmica, que va ser, al marge de la llunyanacivilització xinesa, la més desenvolupada del món durant l'edat mitjana. Tant el califatomeia com l'abbàssida van conèixer una gran esplendor, i quan la fragmentació política semblava debilitar la puixança de l'islam, va sorgir a l'Al-Àndalus el brillantcalifat de Còrdova (929-1031), un dels cims culturals de tota l'edat mitjana. Aquesta cultura islàmica va destacar en els camps de laliteratura, laciència i lafilosofia; això no obstant, des del final de l'edat mitjana es va produir un estancament cultural que contrasta amb la vitalitat que va adquirir la cultura europea.[22]
Lamesquita és el lloc de culte dels musulmans; encara que la seva funció principal és servir de lloc de pregària, també és important per a la comunitat musulmana com a indret de trobada i d'estudi.
Elcalendari islàmic és uncalendari lunar. L'inici oficial de l'època musulmana va ser triat per celebrar l'hègira (any622 dC), que va significar l'acte fundacional de la comunitat islàmica (Umma). Aquest calendari consta de dinou anys ordinaris de 354 dies i onze anys de traspàs de 355 dies en un cicle de trenta anys. Els mesos comencen quan es veu el primer creixent de lluna a partir de la lluna nova. Un dia en el calendari islàmic es defineix de vespre a vespre.
Lesfestivitats islàmiques s'escauen en dates fixes del calendari lunar, per la qual cosa es produeixen en les diferents estacions en relació amb elcalendari gregorià. Les celebracions més importants són l'Id al-Fitr ('festa de purificació'), l'1 dexawwal, que marca la ruptura deldejuni del mes deramadà, i l'Id al-Ad·ha ('festa del sacrifici'), celebrada el 10 dedhu-l-hijja coincidint amb la fi del pelegrinatge a la Meca.
Hi ha molts termes en l'islam per a referir-se als càrrecs religiosos, tot i que, en no haver-hi clergat, aquests mots defineixen, de fet, els diversos tipus d'erudits i juristes dedicats als diferents camps dels estudis islàmics. En el sentit més ampli, es fa servir el termeulema per a descriure aquells que han completat diversos anys de formació i estudi de les ciències islàmiques, com elsmuftís, elscadis, elsalfaquins o elsmújtahids. També hi ha elsmul·làs,imams imawlas, considerats com a autoritats només per alguns corrents de l'islam.
En temps deMuhàmmad, lapenínsula Aràbiga estava habitada per beduïns nòmades dedicats a la ramaderia i al bandidatge, i per ciutadans que vivien del comerç, en general prop de les costes. La religió dels àrabs de llavors erapoliteista, encara que existia una antiga tradició de monoteisme o, si més no, la creença en una divinitat suprema. Les comunitatsjueves icristianes, potser, van contribuir a crear una major receptivitat cap a les doctrines monoteistes, tot i que ni el judaisme ni el cristianisme van atreure els àrabs. Abans de Muhàmmad, hi va haver alguns predicadors monoteistes, encara que amb poc d'èxit. L'islam va incloure elements arrelats en la tradició àrabpreislàmica. Així, per exemple, institucions tan importants com la peregrinació al santuari de laKaba van ser integrades, encara que modificades.[1]
Segons un investigador, l'islam, al contrari que diu la mateixa tradicionalpropaganda islàmica, no va suposar un canvi tan trencador respecte laJahiliyya.[23]
Muhàmmad (570-632) va tenir la seva primera experiència profètica als quaranta anys quan, segons va afirmar, se li va aparèixer l'arcàngel Jibril (Gabriel) en una visió. Muhàmmad va confiar a la seva família (pertanyent a la tribuquraixita, que gaudia del poder política laMeca) i amics íntims el contingut d'aquesta visió i d'altres posteriors. Al cap de quatre anys, va començar a predicar en públic a la seva ciutat natal i principal nucli comercial d'Aràbia, la Meca. Davant l'hostilitat dels habitants d'aquesta ciutat, va marxar aMedina l'any622. Aquest esdeveniment, l'hègira o emigració, marca el primer any delcalendari islàmic. A la ciutat de Medina, Muhàmmad va adquirir ben aviat una autoritat espiritual i temporal, i va arribar a ser reconegut com a legislador i profeta. Després de vèncer l'oposició àrab i jueva que havia trobat a Medina, va emprendre una guerra contra la Meca. De mica en mica, les tribus àrabs li van declarar llur lleialtat i la Meca es va retre l'any630. Quan Muhàmmad va morir era el màxim dirigent d'un estat àrab que incrementava el seu poder amb una gran rapidesa.[1]
Els ensenyaments centrals de Muhàmmad eren que Déu era bo, omnipotent i únic, la necessitat que la generositat i la justícia guiessin les relacions humanes, i va establir la igualtat entre els creients, sense distincions de nacionalitat, ètnia, rang social o sexe (Umma).[1]
Entre els anys632 i750, sota el regnat dels quatreprimers califes i delsomeies, es va produir una expansió territorial fulgurant de l'islam, que va sotmetre imperis tan importants com elpersa o elromà d'Orient, dominant un territori que anava des de lapenínsula Ibèrica fins a l'actualPakistan. Altrament, durant aquestes dues centúries i les dues immediatament posteriors, es van desenvolupar les qüestions legislatives i teològiques bàsiques de l'islam ortodox. Aquest període va veure també les dues primeresfitnes que van provocar elcisma entre sunnites i xiïtes, així com el naixement delsufisme, inspirat en exemples d'ascetes comAl-Hàssan al-Basrí.
Per a l'aristocràcia omeia, l'islam era la religió exclusiva dels àrabs;[24] l'economia de l'imperi es va basar en els impostos pagats per la majoria de no musulmans (dhimmis) a la minoria d'àrabs musulmans. Un no-àrab que volia convertir-se a l'islam havia d'integrar-se primer a una tribu àrab, i fins i tot després de la conversió, aquests nous musulmans (mawali) no aconseguien la igualtat social i econòmica amb els àrabs. Els descendents de l'oncle de Muhàmmad,Al-Abbàs ibn Abd-al-Múttalib, van reunir contra els omeies elsmawali descontents, els àrabs pobres i alguns xiïtes i van enderrocar-los amb l'ajut del generalAbu-Múslim, inaugurant ladinastia abbàssida l'any750.[25]
Durant el primer períodeabbàssida (dinastia que va regnar del750 al1258), amb la seva capital a la cosmopolita ciutat deBagdad, la civilització islàmica va viure una època de gran floriment cultural i econòmic coneguda a vegades com «l'edat d'or de l'islam.» Durant aquest període, es van compilar els principals reculls de hadits i es van establir les quatremàdhhabs sunnites modernes; també es va afinar en gran manera la llei islàmica, gràcies als esforços del juristaAix-Xafií, que va codificar un mètode per establir la fiabilitat dels hadits, un tema fins aleshores objecte de disputes d'erudits; els filòsofs van tractar d'incorporar els principis de la filosofia grega a la teologia islàmica, mentre que els teòlegs argumentaven en contra seva i finalment van prevaler; el sufisme va esdevenir un moviment en tota regla evolucionant cap al misticisme, allunyant-se de les seves arrels ascètiques, mentre que el xiisme és dividit a causa de desacords sobre la successió dels imams.
Va ser una època en què es van produir grans avenços tecnològics i científics, amb astrònoms, matemàtics i metges de gran renom;Ibn al-Hàytham (965 -1040), per exemple, és considerat com el pare del mètode científic modern.[26] Laliteratura àrab també va viure la seva època d'esplendor.
A la fi de segle ix, però, el Califat Abbàssida va començar a fracturar-se en diverses regions cada cop més autònomes fins que l'any929Abd-ar-Rahman III de l'Al-Àndalus va proclamar elcalifat de Còrdova, declarant-se així políticament independent de Bagdad. Alhora, els poderososgaznèvides van conquerir en nom de l'islam les regions dePèrsia, l'Afganistan i gran part delsubcontinent indi i foren reemplaçats al segle xii pelsgúrides. El1055, els turcsseljúcides havien eclipsat els abbàssides en tant que potència militar, tot i que van continuar respectant l'autoritat titular del califa.
A lapenínsula Ibèrica es va iniciar laconquesta contra els principats musulmans, mentre que les possessionsitalianes es van perdre a mans delsnormands. A partir del segle xi, els regnes cristians europeus van establir aliances per iniciar una sèrie de guerres, conegudes com lescroades, amb l'objectiu d'apoderar-se de la part oriental de l'anticImperi Romà, especialmentTerra Santa. L'èxit inicial d'aquestes campanyes va permetre l'establiment delsestats croats, posicions reconquerides més tard per certs generals musulmans comSaladí, que va recuperarJerusalem l'any1187.
A l'est, el1258, l'Imperi Mongol va posar fi a la dinastia abbàssida en laBatalla de Bagdad. Mentrestant, l'any1250, els soldats-esclausmamelucs d'Egipte van prendre el poder en un alçament i, en aliança amb l'Horda d'Or, van aturar la progressió dels exèrcits mongols en labatalla d'Ayn Jalut. Durant el segle següent, elskanats mongols es va convertir a l'islam i aquesta absorció religiosa i cultural va donar pas a una nova era de síntesi mongolico-islàmica (il-kanat), que va propiciar la propagació de l'islam per l'Àsia central, el subcontinent Indi i l'Europa de l'Est (elKanat de Crimea va ser una de les potències europees més importants fins al final delsegle xvii).[27]
Vers la meitat delsegle xiv, lapesta negra va devastar gran part del món islàmic, probablement duta pels comerciants aprofitant la lliure circulació afavorida per laPax Mongolica.
Pel seu cantó, a partir del segle xiii, el sufisme s'havia transformat en un important moviment popular, en gran part com a resultat dels esforços d'Al-Ghazalí per legitimar-lo i reorganitzar-lo. D'aquesta època data la creació delMasnavi, un recull depoesia mística del poeta persaRumi. Aquest recull va tenir una profunda influència en el desenvolupament del pensament religiós sufí, i és considerat per molts dels seus practicants com l'obra més important després de l'Alcorà.[28]
Durant els segles xiii ixiv, va emergir el futurImperi Otomà (del nom d'Osman I), que es va establir com a tal després d'haver conquerit elsBalcans, part deGrècia i l'oest d'Anatòlia. El1453, sotaMehmed II, els otomans van assetjarConstantinoble, la capital de l'Imperi Romà d'Orient, i van iniciar una sèrie de campanyes europees que el1529 els van dur fins a les portes deViena. Sota el domini otomà, molts habitants dels Balcans es va convertir a l'islam. Durant el segle xviii, malgrat els intents de modernització, l'Imperi Otomà va començar a sentir-se amenaçat per l'avanç econòmic i tecnològic europeu.
Delsegle xiv al segle xvi, la major part del món islàmic oriental va experimentar una altra època daurada sota ladinastia timúrida. Al segle xvi, ladinastia safàvida va assumir el control dePèrsia i va establir-hi elxiisme com a religió oficial; els safàvides van romandre en el poder durant dos segles fins a ser-ne foragitats per ladinastia hotaki al segle xviii.
Després de la invasió de Pèrsia i el saqueig de Bagdad pels mongols a mitjans del segle xiii,Delhi va esdevenir el centre cultural més important dels musulmans de l'est. A partir del segle x, diverses parts del subcontinent Indi ja havien estat sotmeses per dinasties islàmiques, però les més destacades van ser elsultanat de Delhi (1206-1526) i l'Imperi mogol (1526-1857). Aquests regnats van permetre la propagació de l'islam cap a l'Àsia del Sud, però al segle xviii l'Imperi marathahindú va esdevenir la potència preeminent del nord de l'Índia, que va dominar fins a l'adveniment de l'Imperi durrani.
Al segle xix, elsbritànics van liquidar oficialment la dinastia mogol i van enderrocar els musulmans delRegne de Mysore, convertint l'Índia en una colònia. Els grecs es van independitzar dels otomans, imitats per diversos estats balcànics a partir de la derrota otomana en laGuerra russoturca de 1877-1878. Durant aquest temps, molts musulmans, majoritàriament de l'Índia iIndonèsia, van emigrar com a servents cap alCarib, on van formar la comunitat musulmana més important en percentatge de tot elcontinent americà.[29] A més, l'augment del comerç a l'Àfrica i la urbanització resultant va decidir força musulmans a emigrar vers noves zones on van difondre la seva fe. Com a resultat, entre1869 i1914, el nombre de musulmans de l'Àfrica subsahariana es va pràcticament duplicar.[30]
Durant els primers anys del segle xx, la major part del món islàmic havia estat absorbit per les potències europees. L'Imperi Otomà, darrer gran regne de l'àmbit musulmà, va dissoldre's a la fi de laPrimera Guerra mundial, i el1924 es va abolir definitivament la institució delcalifat, que havia perdurat simbòlicament fins aleshores.
Durant els seglesxviii ixix, la constatació, per part de diversos pensadors, de la pèrdua d'influència del món islàmic i de l'estancament de la seva cultura va conduir a una renovada insistència en el pensament original i a l'aparició de moviments de reforma religiosa. A diferència dels principals moviments doctrinals i filosòfics medievals, els corrents moderns es van preocupar fonamentalment de les reformes socials i morals. El primer moviment d'aquest tipus va ser elwahhabisme, anomenat així pel nom del seu fundador,Ibn Abd-al-Wahhab, que va sorgir aAràbia alsegle xviii per esdevenir una vasta tendència integrista amb ramificacions en tot el món musulmà. El moviment wahhabita pretenia reactivar l'islam purificat de les seves influències no islàmiques i, en particular, de les que havien «corromput» el seu monoteisme original, subratllant la responsabilitat individual dels musulmans per damunt de l'acceptació passiva de les tradicions.[1]
Altres reformadors islàmics van estar marcats per les idees d'Occident. La figura més influent del segle xix va ser l'egipciMuhàmmad Àbduh, que es troba a l'origen del moviment de la renaixença islàmica conegut com aNahda; per a Àbduh, la raó i el pensament modern occidental confirmaven la doctrina de l'islam en comptes de soscavar-la i, així, podia ser reformulada en termes moderns.Muhammad Iqbal és un altre filòsof modern que va abordar la reinterpretació de les doctrines islàmiques.
Altres intel·lectuals aTurquia,Egipte i l'Índia van tractar de reconciliar els ensenyaments de l'Alcorà amb les idees sorgides després de l'expansió de lademocràcia constitucional, laciència i la lluita per l'emancipació de la dona. L'Alcorà ensenya el principi del «govern per consulta» que en temps moderns, afirmaven, pot ser executat millor per governs representatius que per monarquies. Van advertir que l'Alcorà afavoreix l'estudi i l'explotació de la natura, tot i que els musulmans, després de diversos segles de brillant treball científic i d'haver fet una important tasca de transmissió a Europa, el van abandonar després. Sostenien que l'Alcorà havia donat a la dona els mateixos drets que a l'home i que aquests havien estat usurpats pel patriarcat, el qual va abusar de manera ostensible de la poligàmia i d'altres privilegis semblants.
Encara que les idees modernes estaven basades en interpretacions plausibles de l'Alcorà, elsfonamentalistes islàmics s'hi van oposar enèrgicament sobretot a partir de ladècada de 1930. La reacció contra la modernitat ha pres impuls des d'aquells anys per diverses raons: els fonamentalistes no s'oposen a l'educació moderna, la ciència i la tecnologia per si mateixes, però acusen els reformadors de ser els vehicles transmissors de la moralitat d'Occident. Creuen que l'emancipació de la dona, tal com és concebuda a Occident, és responsable de la desintegració de la família i d'una moral sexual permissiva en excés. A més, alguns fonamentalistes es malfien de la democràcia perquè no confien en el sentit moral de les masses. D'altra banda, els dirigents i funcionaris d'alguns països musulmans no han aconseguit pas millorar de manera significativa la situació econòmica de la majoria de la població.[1] Finalment, el ressentiment que certs grups musulmans senten cap alcolonialisme occidental ha originat que per a molts d'ells tot allò relacionat amb les cultures occidentals sigui sinònim i representació del mal.
En l'àmbit polític, a partir de mitjan segle xx, els antics països islàmics van retrobar la independència i noves qüestions van adquirir preponderància, com ara la riquesa obtinguda gràcies alpetroli o les relacions amb l'estat d'Israel. A principis delsegle xxi, s'hi van afegir els aspectes de l'auge de l'islamisme polític, amb el seu vessantterrorista, i els conflictes (armats o no) entre els occidentals i l'Afganistan, l'Iraq o l'Iran. Des de la fi de l'any 2010 i fins a l'inici del 2011, s'enceten una sèrie d'importantsprotestes i revoltes sense precedents almón àrab en què la població (sovint jove) reclama canvis polítics que permetin millorar les seves condicions de vida.
D'altra banda, l'islam contemporani ha continuat incorporant nous creients a les seves files, de manera molt acusada entre els negres africans i entre alguns grups afroamericans delsEstats Units, atrets pel seu igualitarisme i el seu estricte sentit de lasolidaritat, i darrerament de manera igualment significativa al continent europeu.
L'islam va incorporar importants elements delcristianisme i deljudaisme, i de fet considera els fidels d'aquestes religions amb deferència, en tant que «gent del Llibre.» Malgrat això, convençuts de la veritat absoluta de l'islam, pocs musulmans han cercat entaular un diàleg amb representants d'altres confessions, encara que alguns investigadors islàmics medievals van escriure obres bastant imparcials sobre aquestes. Des de ladècada de 1960, però, els musulmans han iniciat un diàleg amb representants del cristianisme i del judaisme, encara que el record delcolonialisme occidental hagi generat desconfiança i frustrat sovint les temptatives ecumèniques.[1]
A Catalunya, l'islam és present a bona part del territori, i generalment es tracta d'islam sunnita. La comunitat xiïta més important se situa a Barcelona i la seva àrea d'influència, mentre que els sufís estan representats principalment per persones d'origen subsaharià, amb una creixent incorporació de conversos, i n'hi ha allà on aquesta presència és més notable.[32] L'augment de la comunitat islàmica ha estat constant i sostingut: el 2004 hi havia 139 centres de culte a tot Catalunya, 195 l'any 2010 i 231 el 2014, any en què tan sols no hi havia una presència organitzada islàmica en sis comarques.[33]
Accad (2003): SegonsIbn Taymiya, encara que només alguns musulmans accepten la veracitat textual de tota laBíblia, la majoria dels musulmans concedeixen que la major part és veraç.
Esposito (1998), pp.6,12
Esposito (2002b), pp.4–5
F. E. Peters (2003), p.9
F. Buhl. «Muhammad». A:Encyclopaedia of Islam Online [Consulta: 2 maig 2007].
Hava Lazarus-Yafeh. «Tahrif». A:Encyclopaedia of Islam Online [Consulta: 2 maig 2007].
↑Rosanna Gorini (2003),Al-Haytham the Man of Experience, First Steps in the Science of Vision, International Society for the History of Islamic Medicine, Institute of Neurosciences, Laboratory of Psychobiology and Psychopharmacology, Roma, Itàlia:"Segons la majoria d'historiadors Al-Haytham va ser el pioner del mètode científic modern. Amb el seu llibre va fer canviar el sentit del terme òptica i va utilitzar l'experimentació per a establir proves en aquest àmbit. Les seves recerques es basen no en teories abstractes sinó en evidències experimentals, i les seves experiències van ser sistemàtiques i es poden repetir."
↑ «Islamic Art». A:Encyclopaedia Britannica Online [Consulta: 2 maig 2007].
↑Muslim Minorities in the West: Visible and Invisible By Yvonne Yazbeck Haddad, Jane I. Smith, pg 271
↑Bulliet, Richard, Pamela Crossley, Daniel Headrick, Steven Hirsch, Lyman Johnson, and David Northrup. The Earth and Its Peoples. 3. Boston: Houghton Mifflin, 2005.ISBN 0-618-42770-8
.jpg)
.svg)
