Al país no hi ha grans rius; dels petits rius i rierols, únicament és navegable elKarun, de 830 kilòmetres de longitud, on barques preparades per a navegar en rius poc profunds poden navegar deKhorramshahr aAhvaz (una distància d'uns 180 kilòmetres).
Hi ha un llac salat permanent, l'Urmia, amb un contingut salí tan elevat que no permet la vida dels peixos i de la majoria de les formes de vida aquàtiques. També hi ha diversos llacs salats situats a la frontera Iran-Afganistan, a la província deBalutxistan Occidental.
Mapa climàtic de l'Iran mostrant la situació de les capitals de província
Caspi suau i humit
Caspi suau
Mediterrani amb pluges primaverals
Mediterrani
Muntanyes fredes
Muntanyes molt fredes
Semidesèrtic fred
Semidesèrtic càlid
Desèrtic sec
Desèrtic càlid i sec
Costaner càlid i sec
Costaner sec
El país té un clima variable. Al nord-oest, els hiverns són freds amb importants precipitacions en forma de neu i temperatures per sota els zerograus Celsius durant els mesos de desembre i gener. La primavera i la tardor són relativament suaus, mentre que els estius són humits i càlids. Al sud, els hiverns són suaus i els estius són tòrrids, amb unes temperatures mitjanes durant el dia al juliol que sobrepassen el 38 °C. A la planaKhuzestan, l'alta temperatura estival va acompanyada d'una humitat molt alta.
L'Iran té un climacontinental desèrtic o sec. Tot el país és àrid o semiàrid, excepte la costa del mar Caspi on predomina un climasubtropical.La majoria de les precipitacions anuals es donen entre octubre i abril. A la majoria del país, les precipitacions mitjanes anuals són de 25 cm o menys. Les principals excepcions són les valls de les altes muntanyes de Zagros i la plana costanera del mar Caspi, on les precipitacions mitjanes són de 50 cm anuals, com a mínim. A la part oest del Caspi, les precipitacions excedeixen els 100 cm anuals i es distribueixen força regularment al llarg de l'any. En contrast, algunes conques a l'altiplà central reben 10 cm o menys a l'any.
Més del 10% del país està cobert de bosc. Els més extensos es troben en els vessants muntanyencs que s'alcen des del mar Caspi, ambroure,freixe,om,xiprers i altres arbres valuosos. En l'altiplà en si, zones deQuercus arbustius apareixen en els vessants muntanyencs més irrigats on els vilatans conreen horts i creix el plàtan, àlber,salze,noguera,hagi,auró imorera.Plantes iarbusts silvestres sorgeixen de la terra estèril i permeten que es produeixi pastura, però el sol de l'estiu els crema. Segons els informes de laFAO,[1] les principals classes de bosc que hi ha a l'Iran i les seves zones respectives són:
Ellleopard de Pèrsia és la més gran de totes les subespècies de lleopards del món. La gamma principal d'aquesta espècie a l'Iran s'encavalca de prop amb la de lacabra betzoar. Per tant, es troba a tot arreu d'Elburz i serres muntanyenques delsZagros, així com en serres menors dins de l'altiplà iranià. La població del lleopard és molt escassa, a causa de la pèrdua d'hàbitat, de les seves preses naturals, i a la fragmentació de la població. A part de la cabra betzoar, els muflons, elsenglar, elscèrvids (sigui elcérvol de Maral o elscabirols), i els animals domèstics constitueixen la dieta de lleopard a l'Iran.
l'eliminació de les influències externes a la regió i
buscar amplis contactes diplomàtics amb el desenvolupament i elspaïsos no alineats.
L'Iran manté relacions diplomàtiques amb gairebé tots els membres de lesNacions Unides, a excepció d'Israel, que l'Iran no reconeix, i els Estats Units des de larevolució iraniana.[2] D'altra banda, la república de l'Iran ha tingut tensions diplomàtiques amb les monarquies de l'altra banda delgolf Pèrsic, en l'anomenat conflicte entre Iraq iAràbia Saudita o tambéguerra freda islàmica.[3]
Des del 2005, elprograma nuclear de l'Iran s'ha convertit en objecte de controvèrsia amb la resta del món a causa de les sospites que l'Iran podria desviar la tecnologia nuclear civil a un programa d'armes nuclears. Això va portar elConsell de Seguretat de les Nacions Unides a imposar sancions contra les empreses iranianes vinculades a aquest programa, fomentant així el seu aïllament econòmic en l'escena internacional. El gener de 2012, laUnió Europea va prendre la decisió de deixar d'importarpetroli iranià a partir de l'estiu com a pressió contra el desenvolupament nuclear a l'Iran,[4] al que aquest país va respondre amb l'amenaça de tallar el subministrament de petroli a la UE de manera immediata.[5] En ajustar-se a les demandes internacionals, l'Iran va veure com algunes de les sancions imposades desapareixien el 2015, però tres anys després, elgovern de Donald Trump imposà noves sancions i tallà les negociacions amb el país, que el 2019 va reactivar el seu programa nuclear.[6]
L'Iran està dividit en trentaprovíncies (ostān), cada un governat per un governador (استاندار, ostāndār). Les províncies es divideixen en comtats (shahrestān), i se subdivideixen endistrictes (bakhsh) i subdistrictes (dehestān).
L'Iran té una de les taxes més altes de creixement urbà en el món. De 1950 a 2002, la proporció de població urbana va augmentar del 27% al 60%.[7]LesNacions Unides prediuen que, el 2030, el 80% de la població hi serà urbana.[8]
La majoria dels immigrants interns s'han assentat prop de les ciutats deTeheran,Esfahan,Ahvaz iQom. Les poblacions enumerades són del 2006/07 (1385AP) del cens.[9]Teheran, amb una població de 7.705.036, és la ciutat més gran de l'Iran, i la Capital.Teheran és la llar de prop de l'11% de la població del país. Teheran, igual que moltes grans ciutats, pateix de greucontaminació atmosfèrica. I és el centre de totes les comunicacions i transports del país.
Mashad, amb una població de 2.410.800 milions, és la segona ciutat més gran de l'Iran i el centre de la província deRazavi Khorasan. Mashad és una de les ciutats més sagrades del món pelsxiïtes, amb elMausoleu de l'Imam Reza. És el centre del turisme a l'Iran i entre 15 i 20 milions de pelegrins van al santuari cada any[10][11]
Una altra ciutat iraniana important és Esfahan (amb una població d'1.583.609 habitants), que és la capital de laprovíncia d'Esfahan. LaPlaça Naqsh-e Jahan d'Esfahan ha estat designada per laUNESCO com aPatrimoni de la Humanitat. La ciutat conté una àmplia varietat d'elementsarquitectònics islàmics, que van des del segle xi fins al segle xix. El creixement de la zona dels afores de la ciutat ha convertit Esfahan en la segona àrea metropolitana més poblada (3.430.353).[12]
La quarta ciutat més gran de l'Iran ésTabriz (població d'1.378.935 hab.), la capital de l'Azerbaidjan Oriental, que és també la segona ciutat industrial de l'Iran després deTeheran.Tabriz havia estat la segona ciutat més gran a l'Iran fins al final de 1960 i una de les seves capitals i l'antiga residència del príncep de la corona en el marc de ladinastia qajar. La ciutat ha demostrat ser extremadament influent en la història recent del país.
La cinquena ciutat més gran ésKaraj (població d'1.377.450 hab.), ubicat a laprovíncia de Teheran i situat a 20 km a l'oest de la capital, als peus de lesMuntanyes Alborz; actualment però, la ciutat s'està convertint en una extensió de la metròpolis de Teheran.
Les violacions dels drets humans a l'Iran se centren en l'absència de llibertat d'expressió, de llibertat de reunió, de llibertat de culte, del dret a la informació, del dret a la deguda defensa en judici, la tortura i la pena capital. A Iran es produeixen detencions arbitràries i execucions sumàries, la situació a les presons és catastròfica. Les forces de seguretat cometen greus abusos als drets humans i el poder judicial ho avala. Les manifestacions o protestes de carrer són reprimides encara que siguin pacífiques. No existeix el dret de reunió ni de pensament. S'empresona als opositors polítics, als periodistes que no recolzen al govern de torn, a activistes socials i defensors dels drets humans, a polítics i a advocats.
La pena capital és aplicada tant a adults com a menors d'edat, a delinqüents comuns com a usuaris de drogues, periodistes,bloguers o usuaris de les xarxes socials. Llocs web són bloquejats pel govern i les comunicacions a l'exterior són interferides.
Les dones i les minories racials o religioses són ciutadans de segona. Existeix un estricte codi de vestimenta i les dones que no ho compleixen són empresonades. Es realitzen lapidacions de dones per atemptar contra l'honor. Lesminories sexuals són perseguides. En l'índex global de l'escletxa de gènere realitzat en 2015 pel Fòrum Econòmic Mundial, Iran ocupa el lloc 137 de 140 països.[13][14][15][16][17][18][19][20][21][22][23][24][25][26][27][28][29]
L'economia de l'Iran està en desenvolupament i està marcada per un fort intervencionisme de l'Estat. Es basa en l'explotació dels seus recursos naturals (especialment els agrícoles, elpetroli i el gas) i en un gran pes de la indústria. La seva inversió en recerca nuclear afecta els intercanvis comercials amb altres països. Existeixen grans desigualtats socials, amb una classe alta molt rica i gran quantitat de persones sota el llindar de la pobresa. Té una taxa d'atur d'un 13,2%.[30]
L'Iran té més de 70 milions d'habitants i actualment s'estan duent a terme polítiques de control de natalitat. El creixement urbà durant el segle xx és paral·lel al de la majoria de països. La taxa d'alfabetisme és del 80%. Compta amb més de 80 ètnies. La majoria d'iranians són musulmans: un 89%xiïtes (la religió oficial de l'estat) i un 9%sunnites. Entre les religions minoritàries destaquen lafe bahà'í (actualment perseguida), elzoroastrisme, eljudaisme i elcristianisme.
El país acull refugiats de països propers en conflicte, comAfganistan oIraq, però una directiva de finals de maig de 2025 que afectava als quatre milions d'afganesos indocumentats dels sis milions de residents afganesos reclamats per Teheran va fer que 1,4 milions haguessin tornat al mes de juny.[31] Per altra banda, part de la seva població emigra cap a països del Golf Pèrsic o Occident (sobretot de classes benestants).
El sistema educatiu iranià està altament centralitzat i està dividit en l'Educació K-12 i l'Educació terciària. La K-12 està supervisada pelMinisteri d'Educació i la supervisió de l'educació terciària recau en elMinisteri de Ciència i Tecnologia.
L'Educació Primària (Dabestan) comença als 6 anys, i té una durada de 5 anys. L'Educació Secundària, també coneguda com acicle d'orientació (Rahnamayi), va des del 6è curs fins al 8è. L'Educació terciària (Dabirestan), en què els tres últims anys no són obligatoris, està dividida entre teorica, vocacional/tècnica i manual, i cada programa té les seves pròpies especialitats[32]
LesUniversitats, elsinstituts de tecnologia, lesescoles de medicina i lesescoles de la comunitat, proporcionen l'educació superior. El requisit per entrar a l'educació superior és comptar amb unBatxillerat, i finalment passar l'examen d'accés a la Universitat Nacional (Konkoor). L'educació superior és dividida en diferents nivells de títols:Fogh-i-Diplom Kārdāni (després de 2 anys d'educació superior), elKārshenāsi (també conegut sota el nom de "llicenciatura") es lliura després de 4 anys d'educació superior. ElKārshenāsi-ye Arshad es lliura després de 2 anys més d'estudi (Màster). Després de tot això, un altre examen permet els candidats assolir un programa de doctorat (Doctorat)[32]
Amb dos terços de la població de l'Iran per sota dels 25 anys, molts esports es practiquen a l'Iran, tant tradicionals com moderns. Iran és el bressol delPolo[33] i delVarzesh-e Pahlavani, un tipus de lluita que inclou entrenaments atlètics molt ritualitzats, declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010.[34] Lalluita lliure ha estat tradicionalment considerada com l'esport de nacional de l'Iran, però avui en dia, l'esport més popular a l'Iran és elFutbol amb l'equip nacional havent arribat tres vegades al torneig final de laCopa del Món, i havent guanyat laCopa d'Àsia en tres ocasions.
El1974, l'Iran es va convertir en el primer país de l'Orient Mitjà en acollir elsJocs Asiàtics. Iran és la llar de diverses estacions d'esquí[35] amb el cinquè complex més alt del món (a 3.730 m), i situat a només quinze minuts de Teheran.
Sent un país muntanyós, l'Iran és un lloc molt bo per practicar el senderisme, escalada en roca[36] i el muntanyisme.[37]
Iran presenta vestigis d'ocupació humana i restes culturals pertanyents a gairebé tota l'edat de pedra. Durant elNeolític es va desenvolupar un procés desedentarització, producció estable d'aliments i establiment de rutes d'intercanvi de curta distància.
L'edat del Coure, caracteritzada per l'aparició d'elements de coure i ceràmica pintada aSusiana (sud-oest de l'Iran) i aSialk (centre-oest), s'estén al llarg delIV mil·lenni aC, i s'hi han trobat restes arqueològiques com la ceràmica amb formes animals o abstractes de gran qualitat, algunes de les quals tenien aparent un ús ritual. Les rutes comercials guanyen en extensió i comencen a sorgir assentaments urbans, en un procés regional que es desenvolupa entreAnatòlia,Mesopotàmia, el complex arqueològic deBactriana-Margiana i lacivilització de la vall de l'Indus.
Al començament delIII mil·lenni aC apareix aSusa una forma d'escriptura, possiblement derivada del sistemasumeri per a representar lallengua elamita, i l'imperi elamita sorgeix com el nou poder del sud-oest de l'Iran, en competència amb els imperis veïns deBabilònia iAssíria. L'economia elamita es basava principalment en el comerç, i la seva llarga tradició administrativa s'evidencia per la quantitat de tauletes i registres conservats.
A mitjansegle vii aC, grups de tribus iranianes identificades com elsmedes, establerts al nord i nord-oest de l'Iran, es deslliuren del jou assiri, establint el seu poder sobre la regió. A la fi del mateix segle, els medes i els babilonis acaben amb el poder assiri, prenentNínive el612 aC. D'aquest mateix període són les fonts que esmentenCir I, rei d'Anshan.
Durant el primer terç delsegle v aC, perses i grecs van competir pel domini sobre les ciutats gregues de l'Àsia Menor, les costes del Mediterrani i el control dels ports comercials, així com l'accés alblat de les costes de lamar Negra. Els anys490 aC-480 aC van estar marcats pels conflictes fronterers coneguts com aGuerres mèdiques, que van començar amb les revoltes jònies i van incloure la crema d'Atenes pels perses, en represàlia per la destrucció deSardes durant els aixecaments de principis d'aquest mateix segle.
Després dels fracassos militars de la Segona guerra mèdica, els aquemènides van aturar la seva expansió i van perdre alguns territoris, mentre que els aixecaments i rebel·lions se succeïen per tot l'imperi.
Alexandre el Gran va envair i va conquerir l'imperi aquemènida des de l'any334 aC fins al323 aC (any de la seva mort). Alexandre adoptà costumsorientals establint-se aBabilònia després de consolidar la seva conquesta en el territori que s'estén entre Egipte i el riuIndus. A la seva mort, els successors odiàdocs es van repartir els seus territoris, i l'Iran va passar a formar part de l'Imperi Selèucida.
Una altra dinastia iraniana d'origenseptentrional, la delsparnis, va donar origen a l'imperi part, que durant el segle i aC va funcionar com a intermediari entre l'antiga Roma i l'antiga Xina, i va lliurar una gran quantitat de batalles contra l'Imperi Romà.
El segle xvi va ser el de la independència amb la dinastiasafàvida i següents que es van atorgar el títol dexa.Mahmud Hotaki conquereixIran el1722 establint la dinastia dels Hotaki després de labatalla de Gulnabad.[38] Després de l'assassinat de Nadir Shah el 1747, els safàvides tornaren a dominar el país fins al 1760, quan Karim Khan es va sentir prou fort com prendre el poder nominal del país, posant fi a la dinastia Safávida i establint ladinastia afxàrida.
Al segle xix, Pèrsia va iniciar sota la pressió deRússia i elRegne Unit un procés de modernització. A final del segle xix s'inicià unmoviment constitucionalista que pretenia aturar el despotisme i excessos dels Xas de la dinastia Qajar. Durant laSegona Guerra Mundial va ser ocupada per ambdues potències i es va celebrar laconferència de Teheran. El1953, el primer ministreMohammad Mosaddeq, va ser expulsat del poder en intentar nacionalitzar els recursos petrolífers, en una operació orquestrada per britànics i nord-americans. El xaMohammad Reza Pahlavi va incrementar els seus poders dictatorials amb el suport delsEstats Units, que el consideraven l'aliat més important de la zona. L'any1979 el descontentament de la població va provocar larevolució islàmica que va durar prop d'un any i que va desembocar en l'exili del xa i la instauració derepública islàmica ambRuhollah Khomeini com a màxim dirigent.
Després de la mort de Khomeini l'any1989 el va succeirAli Khamenei com a cap d'Estat, quedant la prefectura del govern oberta a unes eleccions cada quatre anys, en les quals s'ha manifestat una pugna entre el sector reformista liderat perMuhammad Khatami i el sector conservador.
L'Iran és una república islàmica constitucional, el seu sistema polític està establert en la llei fonamental de1979. L'Iran té diverses entitats governamentals amb interconnexions complexes. Algunes d'aquestes entitats són escollides de forma democràtica i d'altres ho són segons les seves inclinacions religioses.
_-_IRN_-_UNOCHA.svg%26amp%3blang%3dca)
.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
.jpg)
