| Revolució Cubana | |||
|---|---|---|---|
 Mapa on es mostra la localització exacta de laBahía de Cochinos | |||
 Contraatac de lesForces Armades Revolucionàries de Cuba prop dePlaya Girón el 19 d'abril de 1961  | |||
| Tipus | desembarcament militar idesembarcament militar | ||
| Data | 17 -19 d'abril del1961 | ||
| Coordenades | 22° 13′ 00″ N, 81° 10′ 00″ O / 22.21667°N,81.16667°O /22.21667; -81.16667 | ||
| Lloc | Playa Girón | ||
| Estat | Cuba | ||
| Resultat | Victòria del govern cubà i rebuig de la invasió | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
Lainvasió deBahía de Cochinos (coneguda també com ainvasió dePlaya Girón) és el nom amb què es coneix l'intent frustrat d'invasió de l'illa deCuba per part d'un grup d'exiliats cubans armats, l'abril de1961, amb l'objectiu d'enderrocar el govern cubà deFidel Castro. L'operació comptava amb el suport logístic i el finançament delsEstats Units.[2]
Els Estats Units havien exercit sempre una forta influència sobre Cuba. La seva intervenció en laGuerra de Cuba va ser determinant perquè l'illa s'independitzés d'Espanya, el10 de desembre de1898 i, malgrat l'administració estatunidenca va concedir-li la independència definitiva el20 de maig de1902, va seguir intervenint molt directament en les afers del país caribeny.
La tensió entre els governs deWashington il'Havana, però, havia augmentat des que laRevolució cubana, liderada perCastro, va enderrocar ladictadura del generalFulgencio Batista, l'1 de gener de1959. El govern estatunidenc, que sempre havia donat suport al règim deBatista, no va tolerar, en plenaGuerra Freda, el girsocialitzant que Castro semblava donar a la revolució ni els suports que aquesta rebia de laUnió Soviètica.
Per tot plegat hom considerava la revolució cubana una seriosa amenaça, no només pel fet de tenir tan a prop un règim potencialment aliat de laUnió Soviètica, sinó perquè podia esdevenir també una font d'inspiració de noves revolucions que podrien estendre elcomunisme perLlatinoamèrica.
Les relacions entre els dos països aviat van tensar-se: Cuba va nacionalitzar totes les possessions que les empreses estatunidenques tenien al país. En resposta, elsEUA deixaren de comprarsucre a Cuba, que començà a ser comprat per l'URSS. El president Eisenhower no va trigar a ordenar el finançament d'organitzacions paramilitars, tant de dins com de fora de l'illa, amb l'objectiu de desestabilitzar o derrocar el règim cubà. Els dos països acabarien per trencar qualsevol classe de relacions.
Així les coses, les administracions d'Eisenhower iKennedy van fer mans i mànigues per capgirar la situació i retornar l'statu quo anterior. És en aquest context que cal situar l'intent d'invasió de l'illa. Tanmateix, l'operació fracassà de forma estrepitosa i deixà en evidència el govern de Kennedy d'una manera humiliant.
Els serveis secrets nord-americans, laCIA, van reclutar voluntaris entre els exiliats cubans establerts als Estats Units que van ser entrenats a campaments, principalment deGuatemala, però també dePuerto Rico iNicaragua. Aquests 1.500 homes van formar l'anomenadaBrigada 2506[1] i van rebre instrucció com a artillers, paracaigudistes, pilots d'avions, etc.
Per a l'operació es va aconseguir una petita flota de vaixells i avions servits per l'exèrcit nord-americà. En total, la brigada disposava de vuit avions de transportC-46; sis avions de transportC-54; setzebombardersDouglas A-26 Invader; vuit vaixells i set barcasses per al desembarcament; cinctancsM-41; a banda d'un nombre indeterminat de camions, jeeps, canons i morters.
El pla ideat preveia el desembarcament, a la costa sud de Cuba, de forces arribades amb vaixell des de Nicaragua. Prèviament, els avions procedents de la base nicaragüenca dePuerto Cabezas anul·larien laforça aèria cubana bombardejant els avions i les pistes dels aeroports. Durant el desembarcament diferents vols garantirien l'abastiment i la protecció de les forces invasores. Els paracaigudistes, per la seva banda, mirarien de controlar les carreteres. La infanteria i l'artilleria intentarien controlar laPenínsula de Zapata, prop de la badia deCochinos (des dePlaya Larga aPlaya Girón). Passats tres dies, s'hauria desplaçat, des deMiami (EUA), un govern provisional prèviament escollit que reclamaria formalment l'ajuda militar dels Estats Units.
La zona triada per al desembarcament era una zona pantanosa de difícil accés. Es buscava així una protecció natural davant l'escomesa defensiva de l'exèrcit cubà. A més a més, hom confiava que es produirien nombroses desercions al bàndol comunista, extrem que no es va acomplir.
Vuit avions bombardegen, per sorpresa, els aeroports militars deCiudad Libertad,San Antonio de los Baños iAntonio Maceo deSantiago de Cuba, amb el resultat de cinc avions destruïts. Per la seva banda, les forces invasores van perdre tres bombarders. Aquest va ser, però, l'únic bombardeig que es va produir dels tres que estava previst de dur a terme.
En una acció estratègica perfectament planificada pels Estats Units amb la intenció d'ocultar la seva implicació en l'operació aèria, un dels avions de laBrigada 2506 es va dirigir després del bombardeig cap als EUA. Es va presentar com a desertor de l'exèrcit cubà, informà que ell i altres pilots havien sigut els autors de l'atac als aeroports i va demanarasil polític. Després d'aquest atac, Castro va mobilitzar les seves tropes davant d'una possible invasió. A més, va ordenar una batuda amb l'objectiu d'empresonar un gran nombre de potencials opositors al règim.
Després de dies de navegació, durant la matinada es produí el desembarcament aPlaya Girón iPlaya Larga de 1.200 membres de laBrigada 2506 que van trobar poca resistència. Hores després, un contingent de paracaigudistes va ser transportat terra endins a fi d'ampliar el perímetre d'invasió i controlar les tres carreteres que comunicaven la zona amb la resta de l'illa.
La defensa aèria cubana va reeixir en aquestes primeres hores d'abatre set avions i deixar fora de combat els vaixellsHouston iRío Escondido prop dePlaya Larga, amb la qual cosa es perdia l'armament destinat a les forces invasores de terra. Les tropes regulars del règim de Fidel Castro van arribar gradualment a la zona i van reforçar els milicians que fins llavors havien contingut l'atac. Al final del dia, els vaixells de la brigada assaltant es retiraven i quedava sense desembarcar bona part dels equips i la munició. Castro s'adonà de la importància d'atacar els vaixells a fi i efecte de tallar l'enviament de subministraments; i la Força Aèria Revolucionària cubana (FAR) va acomplir el seu objectiu.
En aquesta quarta jornada d'enfrontaments, les tropes atacants que controlaven les dues carreteres d'accés aPlaya Girón es van veure obligades a retrocedir fins a la zona deSan Blas. APlaya Larga les tropes assaltants, davant la seva compromesa situació, decidiren abandonar les seves posicions i dirigir-se aPlaya Girón per a unir-se als altres membres de la brigada. L'exèrcit revolucionari aconseguia el control dePlaya Larga.
Les forces assaltants han de retrocedir deSan Blas aPlaya Girón; els que queden es rendeixen a primeres hores del matí. A l'escassetat de municions s'uneix la falta de suport aeri, gràcies a l'efectivitat de les bateries de míssils i a la FAR. La negativa de Kennedy d'autoritzar una cobertura aèria va sentenciar els brigadistes. Finalment, els assaltants opten per fugir, uns cap a les barcasses, altres cap a les zones pantanoses. La majoria d'ells, però, són capturats. L'operació acaba amb la victòria de l'exèrcit cubà.
El fracàs de l'operació es traduí, al bàndol assaltant, en 114 baixes mortals i 1.189 presoners, que en poc temps van ser jutjats per traïció i condemnats a trenta anys de presó. No obstant això, al cap de vint mesos de negociacions amb els Estats Units, Cuba accedí a canviar-los per 53 milions dedòlars en aliments imedecines. A la fi de1962 van arribar als EUA, on van ser rebuts i homenatjats pel president Kennedy. Les files cubanes van patir, per la seva banda, unes 150 baixes.
Amb posterioritat als esdeveniments, laCIA va confeccionar un informe intern on mirava d'analitzar quins errors havien comès els serveis secrets estatunidencs i altres analistes nord-americans que els havien assessorat:
Cal afegir, igualment, que l'indret escollit per al desembarcament (Playa Girón) no reunia les millors condicions tècniques. A la vora de la platja s'hi troben abundants coralls que no deixaven acostar els vaixells i les barques de desembarcament de manera fluida a la platja. La zona on es van desenvolupar els combats (Ciénaga de Zapata) és pantanosa i hi viu una espècie decocodril autòcton de l'illa (Crocodylus rhombifer) que també neda en aigua salada. Els milicians invasors, en molts casos, eren presa fàcil d'aquests ferotges animals.
La victòria va reforçar la imatge de Fidel Castro i de la revolució socialista; en canvi, per als Estats Units va significar una dura humiliació. Després d'analitzar els motius de la derrota, vers la fi de 1961 el president Kennedy posà el seu germàRobert F. Kennedy al capdavant de l'anomenadaOperació Mangosta l'objectiu de la qual era promoure sabotatges i actes terroristes que haurien de desembocar en un alçament intern a l'illa i el consegüent enderrocament del règim amb l'ajut, si calia, d'una segona invasió, però aquesta vegada amb la participació directa dels EUA.
Amb tot, un fet de vital importància va frustrar els objectius de l'operació: laCrisi dels míssils de Cuba. Després de la invasió frustrada deBahía de Cochinos, la Cuba castrista buscà l'aixopluc de l'URSS que latardor de1962 instal·là a l'illa míssils nuclears apuntant els Estats Units. Amb aquesta acció, la tensió entre les dues superpotències va acostar la possibilitat d'una guerra nuclear. Finalment, però, Kennedy i el president soviètic,Nikita Khrusxov, signaren un pacte en virtut del qual els soviètics es comprometien a desmantellar els míssils i els estatunidencs a no envair l'illa.
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
