Unatrompeta de vàlvules giratòries, un instrument típic de metall
Uninstrument de metall és uninstrument musical de vent amb unaembocadura debroquet. Així, doncs, malgrat la denominació, el material amb què es construeixen no és el més adequat per distingir-lo. Laflauta travessera o elsaxòfon, malgrat que estan construïts ambmetall, no tenen embocadura de broquet i per això són considerats instruments defusta. Per la seva banda, unabanya emprada com ainstrument de vent o unacorneta delsegle xvii que es construïa enfusta, es consideren instruments de metall per raó de la seva embocadura.[1][2] Els diferents sons s'obtenen per la combinació de les diferentspressions que elsllavis fan en vibrar dins del broquet[3][4][5] i -en els instruments moderns, a partir del segle xvi, d'algun mecanisme que permet modificar la llargada total del tub. Aquestes mecanismes han estat, essencialment, tres:
Vàlvules,[9] normalment tres, que tant poden ser giratòries com -majoritàriament- depistons.[10][11]
La progressiva incorporació d'aquests mecanismes als instruments d'aquest grup va permetre ampliar enormement les seves possibilitats, especialment permetre que fossin completamentcromàtics, i ampliar la sevatessitura.
Esquema d'una vàlvula, com en el cas d'una trompa.
Esquema d'una vara telescòpica, com en el trombó de vares.
Funcionament d'un pistó de trompeta.
Elso es produeix gràcies a lavibració delsllavis de l'intèrpret a la part denominadafiltre a partir de la columna de l'aire (flux de l'aire). La posició delsllavis és fonamental a l'hora d'executar unanota. Quan la columna d'aire travessa el tub, produeix una sèrie de notes anomenadasèrie d'harmònics naturals. Es poden obtenir altres notes utilitzantvàlvules,pistons o vares lliscants, depenent de la mena d'instrument. El so dels instruments de metall pot alterar-se introduint en la campana un mecanisme conegut com asordina, aconseguint un timbre diferent.
Pel fet que el músic en un instrument de vent-metall té el control directe sobre el vibrador principal (els llavis), aquests instruments poden explotar l'habilitat del músic per a seleccionar l'harmònic al qual el corrent d'aire de l'instrument vibra. Fent que l'instrument sigui almenys el doble de llarg que l'equivalent en instruments de vent de fusta i començant amb el segon harmònic, els músics poden aconseguir un rang de notes molt ampli simplement variant la tensió dels seus propis llavis.
Una diferència interessant entre els instruments de metall i de fusta és que els instruments de vent són no-direccionals. Això significa que el so produït es propaga en totes les direccions amb el mateix volum, aproximadament. Els instruments de metall, d'altra banda, són molt direccionals, amb la major quantitat del so produït viatjant directament des de la campana. Aquesta diferència fa que sigui significativament més difícil de gravar de manera precisa a un d'aquests instruments.
Lasordina és una eina instrumental; aquest artefacte s'introdueix dins de la campana, servint per a canviar el so de l'instrument encara que també pot apagar-ne considerablement el volum.[12] Depenent de l'instrument la grandària de la sordina varia segons la grandària de la campana.
