Negara Kesatuan Republik Indonesia (id) Republik Indonesia (ms) Indonesia (ms) Republik Indonesia (id) Republic of Indonesia (en) Unitary State of the Republic of Indonesia (en) Negara Kesatuan Republik Indonesia (ms) Indonesia (id) Indonesia (en)
L'arxipèlag indonesi ha estat una regió decomerç important del segle vi ençà, quan el Regne deSrivijava mantenia contactes comercials amb la Xina i l'Índia. Els governadors locals gradualment van adoptar els models culturals, religiosos i polítics indis des dels primers segles dC, i s'hi van desenvolupar regneshinduistes ibudistes. Posteriorment, els mercaders musulmans hi van portar l'islam. Les potències europees van provar de monopolitzar el comerç amb les illes durant l'Era dels descobriments.
L'economia del país va créixer ràpidament durant les dècades de 1980 i 1990 atesa l'abundància de recursos naturals i el desenvolupament dels sectors manufacturer i de serveis, tot i que la pobresa i la desigualtat encara són un problema molt greu.[2] Lacrisi econòmica d'Àsia de 1997 va afectar greument Indonèsia i va produir canvis polítics importants, com ara la renunciació del president Suharto que havia estat en el poder per més de trenta anys.
El nom d'"Indonèsia" es deriva delllatíIndus, que vol dir "Índia" i delgrecnesos, que vol dir "illa".[3] El nom data del segle xviii, molt abans de la formació de l'Estat indonesi contemporani.[4] El 1850,George Windsor Earl, unetnòleg anglès proposà els termesIndunesians imalayunesians per referir-se als habitants de l'"Arxipèlag Indi" o l'"Arxipèlag Malai".[5] El mateix any, un estudiant d'Earl, James Richardson Logan, va fer ús del terme "Indonèsia" com a sinònim d'"Arxipèlag Indi".[6] Tanmateix, els documents acadèmics neerlandesos a lesÍndies Orientals Neerlandeses refusaven de fer ús del terme "Indonèsia"; per contra, feien ús dels termes "Arxipèlag Malai" (Maleische Archipel), les Índies Orientals Neerlandeses (Nederlandsch Oost Indië), "L'Est" (de Oost); i fins i totInsulinde.[7]
A partir de 1900, el nom "Indonèsia" es va tornar més comú dins els cercles acadèmics fora dels Països Baixos, i els grups nacionalistes indonesis el van adoptar en les seves expressions polítiques.[8]Adolf Bastian, de laUniversitat Humboldt de Berlín, va popularitzar el terme en el seu llibreIndonesien oder die Inseln des Malayischen Archipels, 1884-1894. El primer universitari indonesi a fer ús del nom va serKi Hajar Dewantara (Suwardi Suryaningrat), quan va establir una impremta als Països Baixos amb el nomIndonesisch Pers-bureau el 1913.[4]
Amb 1.919.440 quilòmetres quadrats, Indonèsia és el 16è país més gran del món en superfície[12] La seva densitat de població és de 134 persones per quilòmetre quadrat, ocupa la 79a posició en el món,[13] tot i que Java, l'illa més poblada del món,[14] té una densitat de població de 940 persones per quilòmetre quadrat. Amb 4.884 m,Puncak Jaya, a Papua, és el pic més elevat d'Indonèsia, i elllac Toba, a Sumatra, és el llac més gran amb una superfície de 1.145 quilòmetres quadrats. Els rius més llargs del país són a Kalimantan, entre els quals, elMahakam iBarito; dits rius són els lligams de comunicació i transport entre els diversos assentaments a les ribes.[15]
Atesa la posició d'Indonèsia als extrems de lesplaques tectòniquespacífica,eurasiàtica iaustraliana hi ha nombrosos volcans i els terratrèmols hi són freqüents. Indonèsia té almenys 150 volcans actius,[16] incloent-hiKrakatoa iTambora, ambdós coneguts per les seves devastadores erupcions en el segle xix. L'erupció del supervolcà deToba, fa aproximadament 70.000 anys, va ser una de les erupcions més grans i unacatàstrofe global, segons algunes teories. Les cendres volcàniques són un dels contribuents més importants a la fertilitat agrícola la qual cosa ha sostingut històricament les grans densitats de població de Java i Bali.[17]
Situat sobre l'equador, Indonèsia té unclima tropical amb dues estacions monsòniques humida i seca. La precipitació anual mitjana a les terres baixes varia entre 1.780 a 3.175 mm, i és de 6.100 mm a les regions muntanyoses. Les àrees muntanyoses, en particular la costa occidental de Sumatra, Java Oriental, Kalimantan, Sulawesi i Papua reben la major quantitat de precipitació. La humitat és relativament elevada, amb una mitjana del 80%. Les temperatures varien poc durant l'any.
Atesa la seva extensió, clima i geografia, Indonèsia ocupa la segona posició enbiodiversitat del món;[18] la seva flora i fauna són una combinació entre les espècies asiàtiques i australianes.[19]
Indonèsia és unarepúblicapresidencialistaunitària. Després de larenúncia del president Suharto el 1998, les estructures política i governamental indonèsies han estat reformades. Quatre esmenes a laconstitució d'Indonèsia de 1945 han reestructurat les branques executiva, legislativa i judicial.[20] Elpresident d'Indonèsia és elcap d'Estat,comandant en cap de lesForces Armades Nacionals Indonèsies i el director del govern intern i els afers exteriors. El president designa un consell de ministres que no necessàriament han de ser membres del parlament. Les eleccions presidencials del 2004 van ser les primeres en què el poble va elegir directament el president i el vicepresident.[21] Un president pot estar en el càrrec un màxim de dos períodes de cinc anys.[22]
Lafacultat legislativa a nivell nacional recau sobre l'Assemblea Consultiva Popular (MPR). Les seves funcions principals són donar suport i esmenar la constitució, presidir la inauguració del president i formalitzar la política estatal. Té el poder d'impugnar el president.[23] L'MPR està integrada per dues cambres: elConsell Representatiu Popular (DPR) amb 550 membres i elConsell Representatiu Regional (DPD), amb 128 membres. El DPR aprova les lleis i supervisa labranca executiva; els membres hi són elegits per períodes de cinc anys mitjançant larepresentació proporcional.[20] Les reformes des del 1998 han incrementat el paper del DPR en el govern nacional.[24] La DPD és una nova cambra encarregada de la gestió regional.[25]
La majoria de les disputes civils es presenten davant una Cort Estatal, i les apel·lacions es fan davant l'Alta Cort. La Cort Suprema és la cort més important i rep les apel·lacions de cassació i realitza revisions dels casos. Altres corts són la Cort Comercial, que revisa els casos de fallida i insolvència, la Cort Estatal Administrativa que presideix els casos contra el govern, la Cort Constitucional que jutja les disputes quant a la legalitat de la llei, les eleccions generals, la dissolució dels partits polítics i l'autoritat de les institucions estatals, i la Cort Religiosa, per a casos específics de religió.[26]
A diferència de l'antipatia antiimperialista a les potències occidentals de Sukarno i les tensions amb Malàisia, les relacions exteriors d'Indonèsia des del "Nou Ordre" de Suharto han estat basades en la cooperació econòmica i política amb les nacions occidentals.[27] Indonèsia té relacions estretes amb els seus veïns asiàtics, i és membre fundador de l'Associació de les Nacions del Sud-est d'Àsia i de laCimera del Sud-est d'Àsia.[28] Indonèsia va restaurar les relacions amb la República Popular de la Xina el 1990 després que aquestes es trenquessin amb les purgues anticomunsites de l'era de Suharto.[26] Ha estat membre de lesNacions Unides des de 1950,[29] i va ser un dels fundadors delMoviment No Alineat i l'Organització de la Conferència Islàmica.[28] Indonèsia és membre de l'Àrea de Lliure Comerç de l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic, elGrup Cairns i l'Organització Mundial de Comerç, i ha estat membre de l'OPEC, tot i que ha començat a retirar-se del càrtel, ja que ja no és un exportador net de petroli. Indonèsia ha rebut ajut humanitari i de desenvolupament des de 1966, en especial dels Estats Units, Europa occidental i el Japó.[28]
El govern indonesi ha col·laborat amb altres països per a capturar i jutjar els autors de diversos atacs relacionats amb els militants d'Al-Qaeda i el terrorisme islamista.[30]
Administrativament, Indonèsia està dividida en34 províncies, cinc de les quals tenen un estatus especial. Cada província té el seu governador i parlament propis. Les províncies se subdivideixen enregències (kabupaten) iciutats (kota), i aquestes se subdivideixen al seu torn ensubdistrictes (kecamatan) i aquests enpobles (desa okelurahan). Després de la implementació de les polítiques d'autonomia regional el 2001, les regències i les ciutats han esdevingut unitats administratives claus, responsables de proveir la majoria dels servies governamentals. L'administració dels pobles és la més influent en les vides dels ciutadans i gestionen els afers de poble o veïnat mitjançant unkurah okepala desa (cap del poble).
Les províncies d'Aceh,Jakarta,Yogyakarta,Papua iPapua Occidental gaudeixen de més privilegis legislatius i un grau d'autonomia major del govern central que no pas les altres províncies. El govern d'Aceh, per exemple, té el dret de crear un sistema legal independent; el 2003 va instituir una forma desharia o llei islàmica.[31] Yogyakarta va rebre l'estatus de regió especial en reconeixement del seu paper crucial en donar suport als republicans indonesis durant la Guerra d'independència. Els descendents delSultan de Yogyakarta iPakualaman tenen preferència en els càrrecs de governador i vice governador respectivament, com seria el cas en unsultanat. Papua, anteriorment coneguda com a Irian Jaya, va rebre un estatus especial d'autonomia el 2001. Jakarta va rebre l'estatus especial com a capital de la nació.
ElProducte interior brut (PIB) estimat d'Indonèsia, el 2007, va ser de 408.000 milions de dòlars (o 1,038 bilions enparitat de poder adquisitiu).[32] El mateix any, el PIB per capita estimat va ser de $1.182 en termes nominals i de $4.616 en paritat de poder adquisitiu.[33] El sector dels serveis, el 2005, representava el 45,3% del PIB nacional, seguit del sector industrial, amb 40,7%, i l'agricultura, amb el 14%.[34] Al sector agrícola hi treballa un alt percentatge de la població, el 44,3% de la força laboral de 95 milions de persones, seguit del sector dels serveis (36,9%) i de l'industrial (18,8%).[35] Les indústries més importants són la indústria petroliera i de gas natural, la indústria tèxtil i la mineria. Els productes agrícoles més importants són l'oli de palma, l'arròs, elte, elcafè i lesespècies. Els principals mercats d'exportació per a Indonèsia (2005) són elJapó (22,3%), elsEstats Units (13,9%), laXina (9,1%), iSingapur (8,9%). Els principals països d'importació són el Japó (18,0%), la Xina (16,1%) i Singapur (12,8%).
El 1960, l'economia es va deteriorar dràsticament com a resultat de la inesetabilitat política. Després de la caiguda del president Sukarno, l'administració del Nou Ordre va aplicar mesures de disciplina en l'ecnomia política per tal de reduir la inflació, estabilitzar la moneda, reestructurar eldeute extern i atreure la inversió i l'ajut estrangers.[36] Indonèsia és l'únic membre de l'OPEC que prové del sud-est asiàtic, i durant la dècada de 1970, els preus elevats del petroli van ser una font dre recursos que van contribuir a mantenir taxes elevades de creixement. La caiguda dels preus del petroli va provocar un ralentiment de les taxes de creixement durant la dècada de 1980. A finals d'aquesta dècada, es va introduir una sèrie de reformes que incloïen un pla per a la devaoluació de la moneda per millorar la competitivitat de les exportacions, i la desregulació del sistema financer. Amb l'augment de la inversió estrangera, especialment al sector manufacturer orientat a les exportacions, l'economia va créixer en una mitjana del 7%.[36][37] Indonèsia va ser greument afectat per lacrisi financera asiàtica de 1997 i 1998. La moneda es va devaluar de Rp. 2.000 a 18.000 per dòlar dels Estats Units, i l'economia va caure 13,7%.[38] Des d'aleshores, la rúpia s'ha estabilitzat en Rp. 10.000 per dòlar, i s'ha produït una recuperació lenta però significativa. La inestabilitat política, la lenta reforma econòmica i la corrupció en tots els nivells de govern i dels negocis, han contribuït negativament a la recuperació.[39]
L'economia indonèsia és considerada com una de les noves economies emergents al món, amb un grup de països agrupats amb el nom deCIVETS.
La població d'Indonèsia segons el cens nacional de 2000 va ser de 206 milions,[40] i l'Oficina Cenral d'Estadística iStatistics Indonesia estimen una població de 222 milions per al 2006.[41] De la població total, 130 viuen a l'illa de Java, l'illa més poblada del món.[42] Malgrat els esforços del govern en el control de la natalitat des de la dècada de 1960, s'espera que la població arribi als 315 milions el 2035, segons lataxa de creixement poblacional actual d'1,25%.[43]
La majoria dels indonesis s'agrupen en dos grups, els descendents dels parlants de llengüesaustronèsies que s'originaren a Taiwan, seguit dels descendents delsmelanesis que habiten la regió oriental del país.[44][45][11] Hi ha al voltant de 300 ètnies nadiues d'Indonèsia, i s'hi parlen 742 llengües i dialectes diferents.[46] El grup ètnic més nombrós són elsjavanesos que representen el 42% de la població total.[47] Elssundanesos, elsmalais i elsmaduresos són els grups no javanesos més nombrosos. Hi ha un sentiment d'unió nacional que coexisteix amb sentiments d'identitat regionals.[48] Tot i que, en termes generals, hi ha una unió social, les tensions religioses i ètniques han produït actes de violència extrema.[49][50][51] Elsindonesis xinesos són una minoria petita, menys de l'1% de la població total, però influent.[52]
La llengua nacional oficial és l'indonesi, l'ensenyament de la qual és obligatori a les escoles, i per tant, és parlada per tota la població. És la llengua de negocis, política, dels mitjans de comunicació nacionals i de les universitats. Va ser lalingua franca originalment en tota la regió, incloent-hiMalàisia i, per tant, és molt propera almalai. L'indonesi va ser promogut pels nacionalistes durant la dècada de 1920, i va ser declarada com allengua oficial després de la independència el 1945. La majoria dels indonesis parlen almenys una de lesllengües locals, sovint com aprimera llengua. D'aquestes, eljavanès és la més estesa, com a llengua del grup ètnic més gran.[53] Per altra banda, a Papua es parlen al voltant de 500 llengües papuanes i austronèsies nadiues, en una regió de només 2,7 milions de persones.
Tot i que lallibertat religiosa és protegida constitucionalment,[54] el govern reconeix oficialment només sis religions o denominacions: l'islam, elprotestantisme, elcatolicisme romà, l'hinduisme, elbudisme i elconfucianisme.[55] Tot i no ser unestat islàmic, Indonèsia és l'estat musulmà més poblat; el 86,1% dels indonesis van declarar professar l'islam en el cens del2000.[53] El 8,7% de la població éscristiana, el 3% és hindú, i l'1,8% és budista o practica una altra religió. La majoria dels hindus indonesis sónbalinesos,[56] i la majoria dels budistes en l'actualitat són xinesos.[57] Tot i ser religions minoritàries en l'actualitat, l'hindusime i el budisme van definir la cultura d'Indonèsia. L'islam va ser adoptat pels indonesis al nord de Sumatra el segle xiii, per la influència dels mercaders, i va esdevenir la religió dominant del país per al segle xvi.[58] El catolicisme romà va ser portat a Indonèsia pels primers colons i missioners portuguesos,[59][60] i les denominacions protestants van sorgir a partir dels esforços missioners dels calvinistes neerlandesos durant l'època colonial.[61][62][63]
Indonèsia té més de 300 grups ètnics, cadascun amb diferències i identitats culturals que s'han desenvolupat durant segles, i influenciades per les cultures àrab, xinesa, malai i europea. Les danses tradicionals javaneses i balineses, per exemple, contenen aspectes de la cultura i mitologia hindú. Les influències més dominants en l'arquitectura indonèsia han estat principalment índies; tanmateix, les influències xinesa, àrab i europea també han estat significatives. Els esports més populars són elbadminton i elfutbol; els esports tradicionals són elsepaktakraw així com les arts marcials indonèsies (pencak Silat).
El complex dePrambanan, un dels complexos arquitectònics hindús més grans del sud-est asiàtic
Restes fossilitzades de l'homo erectus, popularment conegudes con l'Home de Java, suggereixen que l'arxipèlag indonesi fou habitat entre fa 2 milions i 500.000 anys.[64] El poble austronesi, que constitueix la majoria de la població actual, emigrà al sud-est asiàtic del Taixan. Arribaren a Indonèsia al voltant del 2000 aC i replegaren els pobles melanesis nadius a les regions orientals en expandir-se.[44] Les condicions del territori permeteren el desenvolupament de l'agricultura i el sorgiment de pobles, ciutats i petits regnes durant el primer segle dC. La posició estratègica d'Indonèsia fomentà el comerç intern i extern. Per exemple, els enllaços comercials amb els regnes indis i la Xina foren establerts molt abans de l'era cristiana.[65] Des d'aleshores, elcomerç ha definit la història d'Indonèsia.[66][67]
Des del segle vii dC, el poderós regne navalSrivijaya florí com a resultat del comerç i les influències de l'hinduisme i elbudisme que aquest portà.[68][69] Entre els segles VIII i X dC, les dinasties agrícoles budista deSaliendra i hinduista deMataram prosperaren i declinaren Java, deixant grans monuments religiosos com ara elBorobudur i elPrambanan. El regne hinduista deMajapahit es creà a l'est de Java en el segle xiii, i sotaGajah Mada, la seva influència s'estengué més enllà d'Indonèsia; aquest període és conegut com l'"Era Daurada" de la història indonèsia.[70]
Mapa neerlandès d'Indonèsia
Tot i que les mercaders musulmans viatjaren alSud-est asiàtic al començament de l'era islàmica, les primeres evidències de poblacions islàmiques a Indonèsia daten del segle xiii a la regió septentrional deSumatra.[71] Altres àrees indonèsies gradualment adoptaren l'islam, i aquest es convertí en la religió dominant a Java i Sumatra a finals del segle xvi. L'islam es mesclà amb les influències religioses i culturals ja existents, la qual cosa formà una pràctica diferenciada de l'islam a Indonèsia, en especial a Java.[72] Els primers europeus arribaren a Indonèsia el 1512, quan els mercaders portuguesos, encapçalats perFrancisco Serrão, provaren de monopolitzar les fonts denou moscada,clavell d'espècia icubeba a lesilles Maluku.[73] Els seguiren els mercaders neerlandesos i britànics. El 1602 els neerlandesos establiren laCompanyia Holandesa de les Índies Orientals, i es convertí en la potència europea dominant a l'àrea. Després de la seva fallida, la companyia es dissolgué el 1800, i el govern delsPaïsos Baixos hi establí lesÍndies Orientals Neerlandeses, com a colònia nacionalitzada.[74]
Durant la major part del període colonial indonesi, el control neerlandès sobre aquest territoris era tènue, només a principis del segle xx el domini neerlandès s'estengué per cobrir les àrees dins les fronteres actuals d'Indonèsia. Lainvasió japonesa i l'ocupació subsegüent, durant laSegona Guerra Mundial, donaren fi al govern neerlandès,[75] i encoratjaren el moviment independentista indonesi que havia estat suprimit anteriorment. Dos dies després de la rendició del Japó el 1945,Sukarno un líder nacionalista influent, declarà la independència de la nació (Revolució Nacional Indonèsia) i en fou designat president.[76][77][78] Els Països Baixos provaren de reinstaruar el seu govern; lalluita armada i diplomàtica subsegüent acabà el desembre de 1949 quan, atesa la pressió internacional, els Països Baixos reconegueren formalment la independència indonèsia,[79] amb l'excepció del territori neerlandès de laNova Guinea Oriental, la qual fou incorporada al territori indonesi després de l'Acord de Nova York de 1962 i l'Acta de l'Elecció Lliure de lesNacions Unides.
El govern de Sukarno es tornà autoritari, i ell mantingué la seva base de poder equilibrant les forces oposades dels militars i elPartit Comunista d'Indonèsia (PKI).[80] Uncop d'Estat el 30 de setembre de 1965 fou suprimit per l'exèrcit, el qual emprengué una violenta purga anticomunista, durant la qual el cop d'Estat fou atribuït al PKI, i aquest partit fou eliminat.[81][82] Entre 500.000 i un milió de persones foren mortes.[83] El cap de les forces armades, elgeneral Suharto, assolí ser designat president el 1968. El seuNou Ordre[84] rebé el suport dels Estats Units,[85][86] i encoratjà lainversió estrangera directa, un factor important en el creixement econòmic de les següents tres dècades. Tanmateix, aquest Nou Ordre, també autoritari, fou acusat de corrupció i supressió de l'oposició política.
El 1997 i 1998, Indonèsia fou el país més afectat per laCrisi financera asiàtica de 1997.[87] Això causa oposició al Nou Ordre[88] i dugué a laRevolució Indonèsia de 1998. Suharto renuncià el 21 de maig de 1998[89] El 1999,Timor Oriental votà per separar-se d'Indonèsia, després de la brutal ocupació militar de vint-i-cinc anys,[90] Des de la renúncia de Suharto, Indonèsia ha enfortit el procés democràtic la qual cosa ha inclòs l'autonomia regional i les primeres eleccions presidencials directes. Tot i així, la inestabilitat política i econòmica, la corrupció, els disturbis socials i el terrorisme, han alentit aquest procés. Malgrat que les relacions entre els diversos grups ètnics i religiosos s'han mantingut estables, hi ha hagut problemes amb grups sectaris en algunes regions.[91]
↑Ricklefs, M C.A History of Modern Indonesian since c.1300. Second. Houndmills, Baingstoke, Hampshire and London: The Macmillan Press Limited, 1991, p. 271, 297.ISBN 0-333-57690-X.
↑Tomascik, T; Mah, J.A., Nontji, A., Moosa, M.K..The Ecology of the Indonesian Seas - Part One. Hong Kong: Periplus Editions Ltd., 1996.ISBN 962-593-078-7.
↑Earl, George S. W. «On The Leading Characteristics of the Papuan, Australian and Malay-Polynesian Nations». Journal of the Indian Archipelago and Eastern Asia (JIAEA), 1850, pàg. 119.
↑Logan, James Richardson «The Ethnology of the Indian Archipelago: Embracing Enquiries into the Continental Relations of the Indo-Pacific Islanders». Journal of the Indian Archipelago and Eastern Asia (JIAEA), 1850, pàg. 4:252–347.;Earl, George S. W. «On The Leading Characteristics of the Papuan, Australian and Malay-Polynesian Nations». Journal of the Indian Archipelago and Eastern Asia (JIAEA), 1850, pàg. 254, 277–278.
↑Central Intelligence Agency. «Rank Order Area». The World Factbook. USCIA, Washington, DC, 17-10-2006. Arxivat de l'original el 2014-02-09. [Consulta: 3 novembre 2006].
↑Whitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A.. Periplus Editions Ltd.The Ecology of Java and Bali, 1996, p. 95–97.
↑Lester, Brown, R.State of the World 1997: A Worldwatch Institute Report on Progress Toward a Sustainable Society (14th edition). Nova York: W. W. Norton & Company, and 1997, p. 7.ISBN 0393040089.
↑20,020,1Susi Dwi Harijanti and Tim Lindsey «Indonesia: General elections test the amended Constitution and the new Constitutional Court». International Journal of Constitutional Law, 4, 1, 2006, pàg. 138–150.DOI:10.1093/icon/moi055.
↑Algunes de les reformes són el control total de la creació d'estatuts sense la intervenció de la branca executiva; tots els membres ara són elegits, en eliminar-se els escons reservats pels representants militars; i la introducció de drets fonamentals exclusius per al DPR.
↑Indonèsia es va retirar temporalment de l'ONU el 20 de gener de 1965 com a resposta al fet que Malàisia havia estat elegida com a membre no permanent delConsell de Seguretat. Va anunciar la seva intenció de "restaurar la cooperació completa amb les Nacions Unides i la participació en les seves activitats" el 19 de setembre de 1966 i va ser convidat a tornar a unir-s'hi el 28 de setembre de 1966.
↑«Official Statistics and its Development in Indonesia» (PDF). Sub Committee on Statistics: First Session 18–20 febrer 2004 p. 19. Economic and Social Commission for Asia & the Pacific. Arxivat de l'original el 2009-09-29. [Consulta: 29 desembre 2008].
↑«Indonesia at a Glance» (PDF). Indonesia Development Indicators and Data. World Bank, 13-08-2006. Arxivat de l'original el 2009-12-23. [Consulta: 29 desembre 2008].
↑Dawson, B.; Gillow, J..The Traditional Architecture of Indonesia. Londres: Thames and Hudson Ltd, 1994, p. 7.ISBN 0-500-34132-X.
↑«An Overview of Indonesia». Living in Indonesia, A Site for Expatriates. Expat Web Site Association. [Consulta: 5 octubre 2006].;Merdekawaty, E. «"Bahasa Indonesia" and languages of Indonesia» (PDF). UNIBZ - Introduction to Linguistics. Free University of Bozen, 06-07-2006. Arxivat de l'original el 2008-01-02. [Consulta: 17 juliol 2006].
↑Kingsbury, Damien.Autonomy and Disintegration in Indonesia. Routledge, 2003, p. 131.ISBN 0-415-29737-0.
↑«Kalimantan The Conflict». Program on Humanitarian Policy and Conflict Research. Conflict Prevention Initiative, Harvard University. [Consulta: 7 gener 2007].
↑J.W. Ajawaila; M.J. Papilaya; Tonny D. Pariela; F. Nahusona; G. Leasa; T. Soumokil; James Lalaun and W. R. Sihasale (1999). "Proposal Pemecahan Masalah Kerusuhan di Ambon".Report on Church and Human Rights Persecution in Indonesia, Ambon, Indonesia: Fica-Net [Consulta: 29 setembre 2006]Arxivat 2012-05-27 atArchive.is«Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-05-27. [Consulta: 18 setembre 2009].
↑Kyoto University: Sulawesi Kaken Team & Center for Southeast Asian Studies PDF
↑ Institute of Southeast Asian Studies.Indonesia's Population: Ethnicity and Religion in a Changing Political Landscape, 2003.
↑Pope «Recent advances in far eastern paleoanthropology». Annual Review of Anthropology, 17, 1988, pàg. 43–77.DOI:10.1146/annurev.an.17.100188.000355.cited inWhitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A..The Ecology of Java and Bali. Hong Kong: Periplus Editions Ltd, 1996, p. 309–312.;Pope, G «Evidence on the Age of the Asian Hominidae». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 80, 16, 15-08-1983, pàg. 4,988–4992.DOI:10.1073/pnas.80.16.4988.PMID:6410399.cited inWhitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A..The Ecology of Java and Bali. Hong Kong: Periplus Editions Ltd, 1996, p. 309.;de Vos, J.P.; P.Y. Sondaar, «Dating hominid sites in Indonesia» (PDF). Science Magazine, 266, 16, 09-12-1994, pàg. 4,988–4992.DOI:10.1126/science.7992059.cited inWhitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A..The Ecology of Java and Bali. Hong Kong: Periplus Editions Ltd, 1996, p. 309.
.svg%26amp%3blang%3dca)
