El terme indologia (en alemany,Indologie) s'utilitza més freqüentment a les universitats alemanyes i europees continentals que als països anglòfons, on és més habitual el terme Estudis sud-asiàtics (South Asian studies). AlsPaïsos Baixos, el termeIndologie es referia a l'estudi de la cultura índia dirigit al servei colonial a lesÍndies Orientals Holandeses.
La indologia clàssica inclou els estudis sobre la literaturasànscrita, la literaturapali itàmil, així com l'estudi deles religions dharmiques, com ara l'hinduisme, elbudisme o elsikhisme. Altrament, la indologia inclou àmbits d'estudi relacionats amb particularitats regionals de l'Àsia del Sud, entre els quals destaquen:
Alguns acadèmics distingeixenla indologia clàssica dela indologia moderna. La primera està centrada en l'estudi delsànscrit, eltàmil i altres llengües antigues; i la segona, en lapolítica i lasociologia de l'Índia contemporània.
A occident, els primers estudis sobre l'Índia van aparèixer gràcies als viatgers que arribaren de fora del subcontinent i començaren a escriure sobre les seves experiències. Un dels pioners va serMegàstenes ( 350-290 aC), qui fou l'ambaixadorgrec delsselèucides a la cort deChandragupta, fundador de l'Imperi Mauryan.[2] A conseqüència de les seves vivències a l'Índia, Megàstenes va escriure les anomenadesÍndiques, en les quals descriu l'estructura social ipolítica de l'Índia i fa un recull de diverses llegendes i faules tradicionals. Amb el temps, aquesta obra tingué una influència cabdal en els geògrafs clàssicsArrià,Diodor iEstrabó.[2]
Des del món islàmic, l'eruditde l'edat d'orMuḥammad ibn Aḥmad Al-Biruní (973–1048) va escriureEstudi sobre l'Índia, en el qual enregistrà fets de la històriapolítica i militar de l'Índia, a més d'aspectes de la vida i la històriacultural, científica, social ireligiosa.[3] També s'interessà per l'antropologia de l'Índia, realitzant una àmpliaobservació participant amb grups de nadius. Al-Biruní va aprendre'n les llengües locals a través de l'estudi dels textos primaris i va presentar-ne les troballes amb objectivitat ineutralitat, mitjançant comparacions interculturals.[4]
Des del punt de vista acadèmic, la indologia[5] encetà el seu camí a les acaballes de l'edat moderna, incorporant-hi els trets essencials de l'època, com ara l'autoreflexivitat crítica, els mecanismes de desintegració i globalització, i l'apropiació reflexiva del coneixement.[6] Una característica important de la indologia, des de finals del segle XVIII, ha estat el desenvolupament de xarxes acadèmiques[7] a través de la creació de diverses institucions, com ara la Societat Asiàtica de Bengala, i la creació de revistes especialitzades com elJournal of the Royal Asiatic Society iAnnals of the Bhandarkar Oriental Research Institute.
Una de les característiques de la indologia és l'aplicació de la metodologia acadèmica delsestudis clàssics europeus a les llengües, literatures i cultures del sud d'Àsia.
Diversos estudiosos del segle XVIII es van interessar pel coneixement del món oriental, com per exempleWilliam Jones,Henry Thomas Colebrooke, Gerasim Lebedev oAugust Wilhelm Schlegel. Al segle XIX, producte d'aquest interès intel·lectual, la indologia va néixer com a disciplina acadèmica en el context del'Índia britànica, juntament amb el conjunt d'estudis asiàtics, impulsats pel correntorientalista de l'època. Així, el 1784 es fundàThe Asiatic Society a Calcuta, la Société Asiatique el 1822, laRoyal Asiatic Society el 1824, l'American Oriental Society el 1842, laGerman Oriental Society (Deutsche Morgenländische Gesellschaft) el 1845 i l'Associació Japonesa d'estudis indis i budistes el 1949.[8]
Abans del segle XIX, la literatura sànscrita ja comptava amb diversos diccionaris premoderns, entre els quals destacava elNāmaliṅgānuśāsana d'Amarasiṃha. Tanmateix, la fita cabdal en l'estudi indològic va ser la publicació delSanskrit-Wörterbuch (diccionari sànscrit) en la dècada de 1850. Va ser a partir d'aquest moment quan començaren les traduccions dels principals textos hindús, que finalment es van publicar amb el títolLlibres sagrats d'Orient, en diferents volums a partir de 1879. El 1887 va aparèixer l'edició d'Otto von Böhtlingk de la gramàticade Pāṇini i, el 1849, l'edició deMax Müller delRigveda. Aquest darrer any, Albrecht Weber publicà la revistaIndologische Studien. A les acaballes del segle XIX, el 1897, Sergey Oldenburg edità una col·lecció dels principals textos en sànscrit anomenadaBibliotheca Buddhica.
Existeixen diferents conferències sobre indologia arreu del món, com ara la conferència de l'Associació Americana d'Estudis Asiàtics, la conferència anual de la Societat Oriental Americana o la Conferència Mundial de Sànscrit, així com diferents trobades periòdiques al Regne Unit, Alemanya, Índia, Japó, França, entre altres països.
També existeixen diverses associacions professionals o entitats de recerca, com ara l'American Oriental Society, la Royal Asiatic Society de Gran Bretanya i Irlanda, la Société Asiatique, el Centre d'Études de l'Inde et de l'Asie du Sud de París, o la Deutsche Morgenlāndische Gesellschaft.
↑Bechert, Heinz.Einführung in die Indologie: Stand, Methoden, Aufgaben (en alemany). Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft, 1993.ISBN 3534054660.OCLC33429713.
↑Giddens, Anthony.The consequences of modernity (en anglès). Cambridge, U.K.: Polity Press, 1991.OCLC874200328.
↑Polanyi, Michael.Personal knowledge: towards a post-critical philosophy (en anglès). University of Chicago Press, 2015.ISBN 9780226232621.OCLC880960082.
