Tirant lo BlancIl·luminació amb gargots i dibuixos (notes marginals), incloent un perfil humà amb la boca oberta, amb múltiples llengües que surten. Copulata, "De Anima", f. 2a. HMD Collection, WZ 230 M772c 1485.Imatge de dues pàgines enfrontades "Phisicorum", fols. 57b and 58a, amb gargots i dibuixos. HMD Collection, WZ 230 M772c 1485.
Unincunable és unllibre, un full, o una imatge impresa –no manuscrita– aparegut alsegle xv,[1] des de la data d'invenció de laimpremta (aprox. 1440) fins al 31 de desembre de1500.[2] La paraula incunable procedeix del llatíincunabula ('que pertany al bressol'), però el seu ús referit a la impremta data d'un fullet publicat aColònia el1639 en ocasió del segon centenari de la seva invenció, pel degà de lacatedral de Münster, Bernard von Mallinckorodt, titulatDe ortu et progressu artista typographicae ("Del naixement i l'evolució de l'art de latipografia"), en què els llibres delsegle xv es qualifiquen comprima typographicae incunabula ("la primera infància de la impressió").[3]
Els incunables solen dur signatures alfabètiques en cadaquaternio (quadern), amb exponents numerals romans o aràbics, per facilitar la tipografia i la confecció. Un registre, col·locat al principi o més freqüentment al final del llibre contenint en columna les primeres paraules de cada full de la primera meitat delquaternio, en el qual constava amb freqüència el resum de les signatures. Portaven també reclams, consistents en una o dues paraules al final del foli girat, que són les primeres del següent. I poden portar també un colofó o subscripció al final del volum, que té importància perquè proporciona a vegades autor i títol, data i lloc d'impressió, impressor, tipògraf o editor i les seves corresponents marques en llibres mancats de portada, cosa que passa amb freqüència.
La invenció de laimpremta va ser una novetat tècnica adequada per multiplicar elsllibres. La seva força de difusió va ser incomparablement superior a la delmanuscrit. En el període comprès entre1450 i1500, al voltant de 1.700 impremtes, distribuïdes entre 300 ciutats d'Europa, van produir entre 30.000 i 35.000 edicions diferents de 10.000 a 15.000 textos, xifra que potser podria ser superior a 40.000 si es compten les edicions desaparegudes.[4][5] La tirada mitjana suposava uns 500 exemplars, pel que resulta una xifra de 20 milions d'incunables, impressionant mostra d'afició a la cultura si es té en compte que la població d'Europa no arribava als cent milions d'habitants, dels quals només una minoria sabia llegir.
Impressors i llibreters treballaven amb un objectiu essencialment lucratiu, no acceptaven finançar la impressió si no jutjaven possible la venda d'un nombre determinat d'exemplars en un termini raonable. Es tractava de veritables erudits, ja que una mateixa persona fonia els tipus, preparava el text, era impressor, editor i llibreter. Aquesta indiferenciació de funcions va ser característica a l'època dels incunables, els especialistes només van aparèixer a mitjan segle xvi, com, per exemple, la dinastia editorial fundada perRobert Estienne (que va morir el 1559).[6]
Els incunables no difereixen gaire dels manuscrits medievals, fins i tot tracten d'imitar-los. El paper d'impressió, que acostumava a estar fabricat a mà, portava generalment en transparència empremtes lineals i filigranes. Elstipus tenien un punxó de metall dur, en l'extremitat es gravava en relleu el signe, la matriu era de metall menys dur, el que permetia fondre els caràcters enestany oplom. Els primers punxons van ser dellautó obronze; més tard es va emprar elcoure o l'acer. Una sòlida i rústica premsa col·locada sobremarbre servia per a la impressió.[7]
Els fulls dels incunables habitualment presenten dos formats: elregalis (70 x 50 cm) i el mitjà (50 X 30 cm). Van doblegades una vegada (infoli, de 4 pàgines), dues (quart, 8 pàgines) o quatre vegades (vuitè, 16 pàgines); excepcionalment, hi ha també plecs diferents. Els primers incunables presenten gran varietat d'alfabets o tipus d'escriptura: latextura dels manuscrits litúrgics, la lletra desumas,gòtica, dels textosescolàstics, una gòtica més gran i menys rodona anomenadalletra de missal, la gòtica bastarda dels textos legals i narratius, lacursiva cancelleresca, l'escriptura humanística olittera antiqua, derivada de la carolina, etc. Aquesta profusió de tipus acredita l'invent de Gutenberg com un substitutiu dels manuscrits: a la seva època hi va haver gairebé 300 signes a la caixa d'impremta, entre lletres, lligams i abreviatures. Mig segle després els tipus s'havien reduït a 40 a la caixa baixa i menys encara en l'alta, amb un sol signe d'abreviatura (&) i pocs lligams (fi, fl, ff) i la gran varietat d'alfabets va quedar reduïda a la pràctica a dos: una lletra antiga (rodona i cursiva) i una altra gòtica (Fraktur, Schwabach). Els tipus rodons més antics van aparèixer a Estrasburg el 1467, i van ser perfeccionats aVenècia per Nicolau Jenson (1470). Els primers cursius procedien de la cal·ligrafiahumanista, adaptada a la impremta per Francisco Grifo (lletra grifa), que va treballar per Aldo Manucio a Venècia, cap a 1500, i de la cal·ligrafia pontifícia, adaptada per Ludovico Arrighi i per l'impressor de Roma Antonio Blade, cap a 1520. En general, es pot dir que laLittera antiqua va predominar sobre la gòtica.
Els impressors d'incunables varen imitar els manuscrits literaris, litúrgics i jurídics preferentment. I com passava en els manuscrits, col·laborant amb il·luminadors per donar més bellesa al text imprès, per això l'ornamentació d'aquests llibres unes vegades està feta a mà i altres gravada, i consisteix en orles, inicials col·locades en buits deixats expressament, i fins i tot pàgines senceres amb gravats de caràcter ornamental.
L'incunable no va significar una revolució immediata a la ciència i la cultura, la invenció de la impremta va portar com a conseqüència una selecció dels textos, que significa, per la seva adaptació al gust de l'època, la desaparició d'algunes formes literàries (per exemple, lagoliàrdica) i d'altra banda la resurrecció d'alguns autors oblidats, com ara els místics delssegles XII ixiii). Nascut l'incunable per raons econòmiques, per la seva claredat per a la lectura i harmonia en la distribució del text en una o dues columnes, i també per fer accessible a un públic més nombrós laBíblia, la literatura de l'antiguitat i els llibres litúrgics i de pietat, va fer perdre el caràcter de creació personal que tenia abans el manuscrit, en paradoxal contrast amb l'individualisme humanista en aquest ambient es va produir. Es van realitzar belles edicions de clàssics, sobretot aItàlia, i va néixer el desig d'editar «bons manuscrits», estímul d'estudis filològics.
A la segona meitat delsegle xv i primera delxvi s'adverteix una concentració apreciable en la indústria de la impremta i en l'edició i venda de llibres impresos. Així, a França destaquen per la seva importància les edicions deParís,Lió iGinebra, aItàlia,Venècia,Florència iRoma, alsPaïsos Baixos,Amsterdam,Leiden iAnvers. Se sol considerar com el primer llibre imprès laBíblia de 42 línies deGutenberg, començada a compondre el 1452 i publicada abans de l'agost de1456. Les premses deGutenberg van passar a poder dePeter Schoeffer, gendre i soci deJohannes Fust (cap a 1400-1466), advocat deMagúncia que va finançar l'inventor de la impremta i cèlebre impressor.
Alemanya va ser el bressol de la impremta. Després deGutenberg varen aparèixer incunables aEstrasburg (1460-1461),Colònia (1464),Basilea (1466), etc.Itàlia va ser el primer país estranger on va arribar la impremta (1465) i varen aparèixer incunables aRoma (1467),Venècia (1469),Milà,Nàpols iFlorència (1471). A França,la Sorbona va impulsar la confecció d'aquests llibres, establint-se la primera impremta aParís el 1470. AAnglaterra, William Caxton, anglès que havia après a Colònia, va establir una premsa pròpia el 1473.[8]
Els primers incunables espanyols daten de1471 (Catena aurea, deTomàs d'Aquino, impresa aBarcelona) o potser de1472 (Sinodal deSegòvia, que recull decisions delsínode celebrat aquell any). El primer impressor aEspanya va ser potser Joan Parix de Heidelberg, que va instal·lar les seves premses aCastella. Les ciutats espanyoles on van aparèixer els primers incunables datats van serValència,Saragossa iBarcelona, el primer,Obres i trobes en lahors de la Verge Maria, és una col·lecció de poesies d'un certamen celebrat l'11 de febrer de1474.
La impremta grega més antiga utilitza caràcters llatins per a les lletres equivalents i només tenia tipus especials per a les lletres específicament gregues, com la delta, zeta i psi. Els primers incunables grecs van ser obra dePeter Schöffer, el1465.
La tipografia hebraica va néixer aItàlia. Els llibres més antics en aquests caràcters es van imprimir cap a1475 aReggio de Calàbria, Pieve di Sacre i Soncino, llogaret que va donar nom a una important dinastia editorial. També a Espanya, i des de 1478, hi va haver impremtes hebrees aMontalbán,Guadalajara,Híjar iZamora, i les premses d'Alcalá van fer famosa la cèlebre Bíblia Complutense delcardenal Cisneros.
Entre la gran massa d'incunables editats hi ha una elevada proporció en llengua llatina, que arriba al 77%, els textos en llengua vulgar constitueixen una minoria i són sobretot traduccions, algunes de les quals van obtenir gran èxit (deDante hi ha 15 edicions delDecameró: 11 italianes, 2 alemanyes, 1 francesa i 1 espanyola). Els clàssics llatins van ser objecte de múltiples edicions: 316 deCiceró, majoritàriament italianes; 71 deSèneca, 57 deSal·lusti, 99 deVegeci, 61 deJuvenal, i 80 de lesfaules d'Isop.
La majoria dels lectors eren clergues, per la qual cosa no és estrany que un gran nombre d'incunables continguen textos religiosos i sobretot la Sagrada Escriptura. Entre les primeres impressions d'ella figuren les dues de Gutenberg, de 42 i de 36 línies. Hain enumera 109 edicions d'incunables de Bíblies llatines, xifra que en el suplement de Copinger arriba a 124. Després de la Bíblia, el major nombre d'incunables varen ser els llibres de culte i oració, de pietat i tractats religiosos. Els temes més sol·licitats i difosos van ser els breviaris, missals, llibres d'hores, laImitació de Jesucrist, laCiutat de Déu i els cèlebresManipulus curatorum, que van arribar a tenir 98 edicions, però amb aquestes obres van figurar també les de Sant Bernat, Sant Bonaventura i Sant Francesc, així com innombrables vides de sants.
Els milers d'estudiants de les universitats cèlebres (París,Colònia, etc.) compraven textos defilosofia iteologia, utilitzats com a instruments de treball. Els editors no només van imprimir a les ciutats universitàries, sinó que altres comercials comBasilea,Venècia oNuremberg varen difondre moltes edicions amb aquesta finalitat. Així, de les 16 edicions de lesSentències dePere Llombard, la meitat procedeixen deBasilea, mentre que només una es va imprimir aParís. També van tenir èxit les compilacions medievals (lèxics odiccionaris), com les de Balbi, Comestor, etc. De laLegenda Aurea, deIacopo da Varazze, es van fer 88 edicions llatines, 18 franceses i moltes altres variants. Textos d'iniciació gramatical com elDoctrinale d'Alexandre de Villadei, gramàtic delsegle xiii, van arribar a tenir 300 edicions. I l'enorme enciclopèdia en quatre parts tituladaSpeculum mundi, obra deVicenç de Beauvais, preceptor dels fills deSant Lluís, també va tenir múltiples reimpressions.
Els llibresxilogràfics, en els quals la imatge té tanta importància com el text, anaven destinats al públic que no freqüentava els grans centres d'estudi, ni tenia diners per comprar altres llibres. A més, han estat considerats com un precedent històric dels incunables, però la major part de les xilografies datables són d'èpoques en que ja existia laimpremta. Text i il·lustracions es gravaven en la mateixa planxa de fusta: més rares eren les de metall, encara que hi ha algunes que es remunten al segle xiv.
No es conserva cap llibre xilogràfic espanyol, si bé els gravats més antics existents apareixen aCatalunya a principis delsegle xv (estampes i cartes). La majoria dels textos xilogràfics són de la segona meitat delsegle xv, abundant els «llibres d'arts» (tractats gramaticals), contemporanis, per tant, dels incunables.
En el terreny de la crítica, els incunables varen tenir un paper fonamental, ja que varen donar a conèixer i difondre, entre els homes de labaixa edat mitjana, els llibres que els posaven en contacte amb els clàssics. Només en el terreny científic preferia el públic els autors contemporanis als mestres clàssics i medievals.
L'estudi dels incunables es va iniciar abans de1650, bicentenari de la invenció de la impremta.Cornelius de Beughem, en el seuIncunabula typographia publicat aAmsterdam el 1688, va fer el primer intent de donar una llista d'incunables, que comprenia prop de 3.000 títols. La primerabibliografia sobre incunables, amb estudi cronològic, es deu aMiguel de Maittaire, en les sevesAnnales typographici (La Haia, 1719). També els va estudiarGeorg Wolfgang Panzer aAnnales Typographici (Nuremberg, 1793-1803), i Hain, Repertorium bibliographicum (Stuttgart, 1826-1838); aquest últim descriu i estudia uns 16.000 incunables. L'obra clàssica de Hain va tenir un suplement fet per Walter A. Copinger,Supplement to Hain's Repertorium (Londres, 1895-1902) i un altre posterior deDietrich Reichling,Appendices ad Hainii - Copingerii Repertorium (Múnic, 1905-1914). Actualment són els estudis deRobert Proctor,An Index to the Early Printed Books in the British Museum (Londres, 1898-1903), i deKonrad Haebler,Typenrepertorium der Wiegendrucke (Leipzig, 1905-1924). Inspirats en la metodologia deHenry Bradshaw, llibreter de launiversitat de Cambridge, prenen com a criteris per identificar incunables, la mesura de 20 línies (Proctor) o la forma de la lletra M (Haebler).
El monumentalGesamtkatalog der Wiegendrucke, començat aLeipzig el 1925 i que es va interrompre la seva publicació el1940 i elIndice generale degli incunabuli nelle biblioteche d'Italia (1943), són les obres generals de major categoria de què es disposa en l'actualitat. Cada país sol tenir els seus repertoris generals i les seves monografies sobre incunables de diferents biblioteques. Les majors col·leccions d'aquests llibres es troben a Itàlia (potser més de 100.000) i a lesbiblioteques del Congrés deWashington,Nacional de París, de l'Estat de Mònaco,Vaticana, delMuseu Britànic, Laurenziana,Ambrosiana, Cívica de Milà, etc.[9]
↑Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.300.ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 1r desembre 2014].
↑Reyes Gómez, Fermín de los.La imprenta incunable, el nuevo arte maravilloso de escribir (en castellà). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2015, p.16.ISBN 978-84-00-09917-6.
↑Segons Bettina Wagner: "Das Second-Life der Wiegendrucke. Die Inkunabelsammlung der Bayerischen Staatsbibliothek", a: Griebel, Rolf; Ceynowa, Klaus (eds.): "Information, Innovation, Inspiration. 450 Jahre Bayerische Staatsbibliothek", K G Saur, München 2008,ISBN 978-3-598-11772-5, pp. 207–224 (207f.) the Incunabula Short Title Catalogue dona 30,375 títols publicats fins 1501.
↑Glomski, J «Incunabula Typographiae: seventeenth-century views on early printing». The Library, 2, 2001, pàg. 336.DOI:10.1093/library/2.4.336.
↑Oxford Companion to the Book, ed. M.F. Suarez and H.R. Woudhuysen, OUP, 2010, s.v. 'Incunabulum', p. 815.
↑Daniel De Simone (ed),A Heavenly Craft: the Woodcut in Early Printed Books, New York, 2004, p. 48.
↑«ISTC». Arxivat de l'original el 2021-11-18. [Consulta: 16 maig 2009].
