 Implant dental amb corona adjunta que s'utilitza per a implantar una sola dent | |
| CIM-9-MC | 23.5-23.6 |
|---|---|
| MeSH | D015921 |
Unimplant dental és unproducte sanitari destinat a ser el substitut artificial de l'arrel d'unadent perduda. Habitualment té forma roscada i està fabricat ambmaterials biocompatibles que no produeixen reacció de rebuig i permeten la seva unió a l'os. La superfície de l'implant pot presentar diferents textures i recobriments, utilitzades habitualment per a augmentar-ne l'adhesió a l'os (osteointegració si és de titani ibiointegració si es tracta d'un material ceràmic).Amb la seva col·locació, ja que elsalvèols contenen un element que simula l'arrel de la dent, es conserva gran quantitat d'os alveolar i, per tant, es manté en cert grau la dimensió vertical de la boca.[1]
A principis del segle XX es van veure diversos implants fets amb una varietat de materials. Un dels primers implants amb èxit va ser el sistema d'implants Greenfield de 1913 (també conegut com a bressol o cistella Greenfield).[2] L'implant de Greenfield, un implant d'iridioplatí unit a una corona d'or, va mostrar evidències d'osteointegració i va durar uns quants anys.[2]
En els temps moderns, ja l'any 1969 es va informar d'un implant de rèplica dental, però l'anàleg de la dent de polimetacrilat estava encapsulat per teixit tou en lloc d'osteointegrar.[3]
Lainvestigació clínica ha portat a un nou tipus d'implant anomenat trans-zigomàtic,[4]que permet un aprofitament màxim de l'os. Es tracta d'implants a la zona del pòmul (os zigomàtic), el volum no es veu afectat per la pèrdua dental, com passa habitualment amb els ossos maxil·lars que poden atrofiar-se. Aquesta tècnica permet tractar boques amb poc os sense utilitzar pràctiques més agressives i de pitjor pronòstic com els empelts ossis.[5]
És la porció de l'implant dental que es dissenya per a ser introduït en l'os per tal d'ancorar elscomponents protèsics, generalment amb aspecte de cargol encara que també hi hagi altres tipus.
Al seu torn, aquest cos es compon de 3 parts, que són:
Després d'inserir durant la 1 ª etapa quirúrgica el cos de l'implant a l'os, es posa una cobertura sobre el mòdul de cresta, a fi d'evitar el creixement de teixits a l'interior de la rosca que posseeix aquest mòdul o porció superior.
Una vegada que s'han produït l'osteointegració es realitza una 2ª etapa quirúrgica, en la qual es descargola i retira el cargol de cobertura i es colla el pilar de cicatrització, la funció és prolongar el cos de l'implant sobre els teixits tous, i permetre la unió de la mucosa gingival al mòdul de la cresta, donant així lloc alsegellat gingival.
Hi ha diferents tipus de connexió protètica, entre els més coneguts hi ha:Connexió amb Hexàgon Extern,Connexió amb Hexàgon Intern,Connexió tipus Con Morse, Connexió a Fricció
És la porció de l'implant que sosté lapròtesis. Segons el mètode pel qual es subjecti la pròtesi a l'implant, distingim tres tipus de pilars:
Utilitza un cargol o rosca per fixar la pròtesi.
La pròtesi s'uneix al pilar mitjançantcements dentals, comportant com un monyó al qual va unit una corona, un pont, o una sobredentadura.
Consta d'un sistema d'ancoratge que suportarà una pròtesi amovible, que el pacient podrà posar i retirar manualment.
És un element utilitzat en tècniques indirectes de treball, que serveix per transferir la posició i el disseny de l'implant o del pilar, al model mestre sobre el qual treballarà elprotètic dental al seu laboratori.
És una còpia exacta del cos de l'implant o del pilar, que s'uneix al transfer una vegada hagi estat feta laimpressió de la boca del pacient, i que ens permet obtenir un model mestre amb el qual treballar la tècnica indirecta per a la fabricació de lapròtesis implantosportada.A partir de l'anàleg de l'implant, el Tècnic de Laboratori o Protèsic Dental comença a crear la dent a reemplaçar.
Segons la seva localització en relació a l'os, es diferencien 2 tipus d'implants:[6]
Consten d'uns dispositius en forma de sella de muntar que es col·loquen sobre la cresta òssia entre elperiosti i 'os alveolar. Consta també d'uns pilars on s'ancora la pròtesi. S'empren poc, i estan indicats en casos de mandíbula amb una granreabsorció òssia.
Aquests implants van introduïts en elos alveolar, i segons la seva forma es classifiquen en:
Són làmines de titani amb perforacions que permeten el creixement de l'os a través d'elles. Porten pilars soldats on es referiran les pròtesis. Estan indicades per a pacients en que l'amplada de l'os alveolar és molt escassa per a col·locar un implant cilíndric.
En l'actualitat, no s'utilitzen.
L'alta estabilitatquímica i les bones propietats de biocompatibilitat el fan el material més utilitzat en els implants.Mecànicament té una duresa que li permet de suportar les elevades càrregues oclusals que es produeixen en lamasticació i alhora té unaelasticitat molt semblant a la de l'os.Els implants es poden fabricar detitani pur o de titani enaliatge ambalumini ovanadi.Aquests materials permeten l'osteointegració de l'implant, sempre que la superfície no sigui llisa.
El més utilitzat és lahidroxiapatita, que s'utilitza per a cobrir la superfície d'implants de titani. Existeixen implants fabricats completament amb materials ceràmics, com són aquells fets exclusivament ambòxid d'alumini monocristal.També estan apareixent en el mercat implants dediòxid de zirconi (ZrO2) anomenats comunament zirconi. Actualment es considera que aquest material té un gran potencial per ser usat en l'odontologia moderna. Una altra variant seria el Diòxid de Zirconi estabilitzat ambItri.
Aquests materials permeten una integració més ràpida i forta que la produïda amb el titani, ja que la unió no és mecànica, sinó suposadament química (alguna cosa encara no contrastat científicament), donant lloc a labiointegració.
