| |||||
| |||||
 Imperi suec sense incloure possessions d'ultramar | |||||
| Informació | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Capital | Estocolm | ||||
| Idioma oficial | Suec,Finès,Noruec,Estonià,Sami,Baix alemany,Livonià,Letó,Danès,Neollatí | ||||
| Religió | Luteranisme(Església Ortodoxa, reconeguda com a religió minoritària)>) | ||||
| Moneda | Riksdaler suec | ||||
| Població | s. XVII (est.): 2,500,000 | ||||
| Període històric | |||||
| Establiment | 1611 | ||||
| Dissolució | 1721 | ||||
| Política | |||||
| Forma de govern | Monarquia constitucionalDe jureMonarquia absolutaDe facto | ||||
L'Imperi Suec fa referència al control territorial que exercíRegne deSuècia sobre gran part de laRegió bàltica durant el segle xvii i principis delxviii, un període durant el qual Suècia fou una de les grans potències europees.[1] Com a inici de l'Imperi se sol prendre el regnat deGustau II Adolf, el qual ascendí al tron el 1611, i com el final la pèrdua de territoris arran de la derrota a laGran Guerra del Nord el 1721. Ensuec, el període és anomenatstormaktstiden, traduït literalment "l'era de la gran potència".[1]
Després de la mort de Gustau II Adolf el 1632, l'imperi fou, durant llargs períodes, controlats per part de l'alta noblesa, la més prominent de les quals fou la famíliaOxenstierna, actuant com a tutors de monarques menors d'edat. Els interessos de l'alta noblesa contrastaven amb lapolítica d'uniformitat tradicional de la monarquia sueca que promovia una igualtat d'estatus entre els diferents estats (noblesa, clergat, burgesos i camperols). En els territoris adquirits durant els períodes de governde facto nobiliari, laservitud no fou abolida, i la noblesa s'apropià de terres de la corona. LaGran Reducció de 1680 posà final a aquestes tendències i obligà al retorn de les terres al patrimoni reial. La servitud, no obstant això, romangué amb força a molts dels territoris adquirits alSacre Imperi Romanogermànic i a l'Estònia Sueca, on l'aplicació de la uniformitat política fou obstaculitzada pels tractats signats durant la seva annexió.
Després de les victòries a laGuerra dels Trenta Anys, el clímax de lastormaktstiden s'aconseguí durant laSegona Guerra del Nord, quan el principal adversari dels suecs, Dinamarca, fou neutralitzada en el Tractat de Roskilde de 1658. No obstant això, en el curs posterior de la guerra, així com en laGuerra d'Escània, Suècia només pogué mantenir el seu imperi gràcies al suport del seu màxim aliat, elRegne de França.[2]Carles XI de Suècia consolidà l'imperi i assegurà un període de pau, abans que elTsarat Rus,Electorat de Saxònia iDinamarca-Noruega efectuessin un atac conjunt contra el seu successor,Carles XII. Després d'un seguit de victòries inicials sueques, Carles va aconseguir assegurar per darrer cop l'imperi amb elTractat de Traventhal (1700) i elTractat d'Altranstädt (1706), després de labatalla de Poltava[3] (1709) portà lastormaktstiden sueca a un abrupte final.
_en2.png)
Suècia ascendí com una gran potència europea a les ordres d'Axel Oxenstierna i el reiGustau II Adolf. Com a conseqüència de les noves adquisicions territorials sueques, a costa delTsar de Rússia i laConfederació de Polònia i Lituània, així com amb la seva participació en laGuerra dels Trenta Anys, convertiren a Suècia en el líder delprotestantisme.
Durant laGuerra dels Trenta Anys, Suècia aconseguí conquerir aproximadament la meitat dels estats membres delSacre Imperi Romanogermànic. La fortuna de la guerra feu que els suecs avancessin i retrocedissin; després de laBatalla de Nördlingen, el suport de Suècia en les províncies alemanyes caigué, i diverses d'aquestes províncies s'escaparen del control suec, conservant els suecs només dues províncies al nord d'Alemanya, Després de la intervenció francesa al costat de Suècia, la fortuna canvià de nou. La guerra es tornà més cruel; i quan acabà, havia afectat greument a la població dels estats alemanys. Encara que no existeixen estimacions exactes de la població, els historiadors calculen que un terç de la població del Sacre Imperi hauria mort com a resultat de la guerra.[4]
Al final de la Guerra dels Trenta Anys, laPau de Westfàlia el 1648 garantí contrapartides a Suècia en concepte de reparacions de guerra. Suècia demanàSilèsia,Pomerània que controlava des delTractat de Stettin de 1630, una indemnització de guerra de 20.000.000riksdaler i un vot a laDieta Imperial.[5]
Gràcies als esforços deJoan Oxenstierna iJoan Adler Salvius els suecs obtingueren:
Aquestes possessions a Alemanya foren mantingudes com afeus delSacre Imperi Romanogermànic, mantenint el seu vot a laDieta Imperial, i li permeté "dirigir" laCircumscripció de la Baixa Saxònia alternant-se amb Brandenburg.França i Suècia, per altra banda, es convertiren en garants del tractat amb l'Emperador del Sacre Imperi i se'ls confià el compliment de les seves disposicions, com fou decretat pel congrés general deNuremberg el 1650.
Després de les paus deBrömsebro i Westfàlia, Suècia fou el tercer estat més gran d'Europa per extensió geogràfica, només superat pelTsarat Rus i l'Imperi Espanyol. Suècia aconseguí la seva màxima extensió territorial durant el regnat deCarles X Gustau després delTractat de Roskilde.[6]
Com a resultat de divuit anys de guerra, Suècia guanyà un seguit de petites i fragmentades possessions, però s'assegurà el control dels tres principals rius al nord d'Alemanya - l'Oder, l'Elba i elWeser - i aconseguiren els drets de peatge d'aquestes importants artèries comercials. Les dues principals raons de les petites reparacions de guerra foren la gelosia deFrança i la impaciència deCristina de Suècia. Com a resultat de la intervenció sueca, es consolidà la llibertat religiosa aEuropa pelsprotestants, convertint-se en el principal poder continental protestant durant 90 anys. L'ascensió de Suècia al ranc de potència imperial requerí que es convertís en una monarquia militarista, armada i preparada per a qualsevol emergència. La pobresa de Suècia i la seva escassa població dificultaren el manteniment de l'estatus imperial. No obstant això, a mitjans del segle xvii, amb França com una ferma aliada, la incompatibilitat entre el seu poder real i les seves pretensions no era tan òbvia.
De moment, Suècia mantingué una tènue posició de lideratge. Una política acurada podia comportar el domini permanent de les costes del Bàltic, però el marge per l'error era escàs. Desafortunadament, l'extravagància dels successors immediats de Gustau Adolf,Cristina de Suècia iCarles X Gustau, causà grans dificultats al nou imperi.
L'extravagància financera de Cristina gairebé portà a l'estat suec a la bancarrota, i les dificultats financeres es feren evidents. Els suecs temien que l'artificial grandesa del seu país podia costar-los les seves llibertats civils i polítiques. Els suecs buscaren un nou monarca per redreçar el problema que representava l'excessiu poder de la noblesa.
Carles X Gustau exercí un fort arbitratge entre el poble i la noblesa. Sent bàsicament un soldat, dirigí les seves ambicions envers la glòria miliar; però ell també fou un polític extremadament perspicaç. Si bé posa un gran èmfasi en el poder militar, també entengué que la unitat interna era necessària per dur a terme una política exterior de gran abast.
La qüestió interna més important a afrontar era laReduktion, o la restitució de les terres alienades a la corona. AlRiksdag dels Estats de 1655, el rei proposà als nobles que eren titulars de terres de la corona: 1) pagar una suma anual de 200.000 Riksdaler, o 2) lliurar una quarta part de la propietat, amb un valor d'uns 800,000 Riksdalers. Els nobles volien esquivar els tributs i establiren que el 6 de novembre de 1632, dia de la mort de Gustau Adolf, era la data límit per cobrar imposts retroactius, i que no hi hauria cap altra restitució dels béns alienats a la corona. Contra això, les petites propietats amb un càrrega impositiva excessiva protestaren, i la Dieta s'hagué de suspendre. El rei proposà la creació d'un comitè especial per investigar el tema, abans de la reunió del proper Riksdag, i que una contribució proporcional havia de ser cobrada a totes les classes. Ambdós grups acceptaren aquesta proposta.
Carles Gustau feu tot el possible per corregir les extravagàncies financeres deCristina. No obstant això, els seus propis desitjos de glòria militar podien haver causat problemes al seu propi país. En tres dies, persuadí elsRiksdag dels Estats diferents estats dels beneficis d'atacar laConfederació de Polònia i Lituània. No obstant això, quan deixà Estocolm per marxar contraVarsòvia, el 10 de juliol de 1654, ho feu més per glòria personal que per afavorir els interessos nacionals. LaGuerra polonesosueca s'estengué a la resta d'Europa donant lloc a laSegona Guerra del Nord. Carles Gustau aconseguí el control delGran Belt i triomfà, però morí d'esgotament. Immediatament després de la seva mort, es formà un consell de regència per governar Suècia durant la minoria d'edat del seu únic fill i successor,Carles XI de Suècia, el qual només tenia quatre anys. El consell de regència s'afanyà a signar la pau amb els nombrosos enemics de Suècia, entre els quals hi havia elTsarat Rus, laConfederació de Polònia i Lituània, l'Electorat de Brandenburg iDinamarca-Noruega.
ElTractat d'Oliva, el 3 de maig de 1660, posà fi a la disputa ambPolònia. Durant els combats (coneguts en la història de Polònia com elDiluvi) Polònia perdé aproximadament un terç de la seva població i la condició de gran potència.[7] La mediació deFrança permeté la pau entre Suècia i l'Elector de Brandenburg. Les parts acordaren reconèixer la sobirania de Suècia sobre laLivònia i la de Brandenburg sobre elDucat de Prússia; el rei de Polònia renuncià a futures reclamacions sobre la corona sueca. El tractat obligà aDinamarca-Noruega a reprendre les negociacions directes amb Suècia. Finalment, enTractat de Copenhagen, del 27 de maig de 1660, Suècia mantingué el control de lesTerres d'Escània i la província noruega deBohuslän, que Dinamarca-Noruega ja havia cedit dos anys abans en elTractat de Roskilde, però Suècia hagué de retornar la província noruega deTrøndelag i l'illa danesa deBornholm que havia obtingut a Roskilde. Dinamarca hagué de reconèixer la independència delsDucs de Holstein-Gottorp. LaGuerra russosueca (1656-1658) finalitzà el 2 de juliol de 1661 en elTractat de Cardis, elTsarAleix de Rússia cedí les següents províncies bàltiques a Suècia:Íngria,Estònia iKexholm.
D'aquesta manera, Suècia es convertí en una gran potència i en un dels estats més extensos d'Europa, controlant dues vegades més territori que la Suècia actual. L'Imperi Suec tenia en aquells moments una superfície de 1,100,000 km². Mentre la Suècia moderna limita amb el Bàltic, durant el segle xvii el Bàltic era el nexe d'unió entre els dispersosDominis de Suècia. Totes les illes del Bàltic, excepte les més properes a Dinamarca, eren controlades pels suecs. Els estuaris de tots els grans rius alemanys, dues terceres parts delLlac Ladoga i la meitat delLlac Peipus estaven sota control suec.Estocolm, la capital, es convertí en el centre de l'Imperi, la segona ciutat del qual eraRiga a l'altra riba del mar. L'Imperi Suec tenia una població de 2,500,000 i una densitat de 2.3 habitants per quilòmetre quadrat. No obstant això, l'expansió sueca fou possible gràcies a la debilitat i la inestabilitat dels seus veïns, els quals s'afanyaren a recuperar els seus antics territoris quan esdevingueren més estables internament.
Suècia obtingué una considerable influència política, però es veié afectada per la pèrdua de prestigi moral. Amb l'ascens deCarles X Gustau, el 1655, els veïns de Suècia podrien haver esdevingut els seus aliats; no obstant això, les pèrdues territorials combinades amb la pèrdua de llibertat religiosa debilitaren els seus vincles amb Suècia. A la mort de Carles X Gustau, cinc anys després, Suècia no només havia danyat els territoris recentment incorporats sinó que s'havia guanyat l'odi dels estats circumdants per la seva poc vigorosa i entusiasta defensa delProtestantisme. Carles X Gustau intentà guanyar-se el favor deBrandenburg a través de la divisió de Polònia, però no ho aconseguí i creà un rival, tant perillós com Dinamarca-Noruega, a l'oest.
El 1660, després de cinc anys de guerra, Suècia obtingué la pau i l'oportunitat per organitzar i desenvolupar el seu vast imperi. Desafortunadament, la regència de quinze anys que generà la mort de Carles X Gustau impossibilità explotar al màxim el potencial suec. L'administració es trobava profundament dividida i debilitada per la incapacitat dels seus membres. Els dos grans rivals s'agruparen en dues faccions, la militar-aristocràtica liderada perMagnus Gabriel De la Gardie i la partidària de la pau i el comerç liderada perJohan Gyllenstierna. El partit aristocràtic prevalgué i instaurà una laxitud moral que degradà el país a ulls dels seus veïns. L'administració es caracteritzà per la mandra i la falta de lideratge, fet que comportà la desatenció dels afers d'estat. A més a més, la corrupció del govern convertí a Suècia en un estat mercenari al servei d'altres monarquies. Les "polítiques de subsidi", que tingueren lloc a partir delTractat de Fontainebleau de 1661, en el qual s'estipulava que a canvi d'una suma de diners els suecs donarien suport al candidat francès al tron polonès. Suècia es debatia entre donar suport a les pretensions deLluís XIV de França sobre elsPaïsos Baixos espanyols, o bé donar suport als seus rivals. La facció anti-francesa prevalgué, i l'abril de 1668 Suècia s'integrà a laTriple Aliança, la qual acabà posà punt final a les reivindicacions franceses en elTractat d'Aquisgrà. Durant els quatre anys següents, Suècia feu honor a la seva paraula; però el 1672 Lluís XIV aconseguí aïllar lesProvíncies Unides i obtingué el suport suec. El 14 d'abril de 1672 se signà elTractat d'Estocolm, en el qual Suècia es comprometia a donar suport als interessos francesos sobre les Províncies Unides a canvi de 400.000riksdaler l'any, en temps de pau, i 600.000 en temps de guerra.
