Balduí de Flandes en fou elegit el primeremperador.[3] Les seves victòries inicials sobre elsromans aPemanè iAdramítion no impediren que les coses aviat es torcessin i sumissin l'imperi en un estat de precarietat del qual ja no sortiria en tota la seva breu existència. Enfrontats ambBulgària per la possessió de territoris romans que cada part reclamava per a si mateixa, l'abril del 1205 els llatins patirenuna derrota aclaparadora a mans deltsarKaloian prop d'Adrianòpolis, en la qual caigué pres el mateix Balduí. La sort de l'emperador fou un misteri fins que tres mesos després se sabé que havia mort en captivitat. Li succeí el seu germàEnric.[4]
Els barons elegiren com a nou emperador un noblefrancès,Pere II de Courtenay, que ni tan sols no arribaria a trepitjar Constantinoble. El 1217, havent assetjatDirràquion amb els venecians, fou capturat a traïció perTeodor Comnè Ducas i ja no se'n sabé mai més res.[8] La seva muller,Violant de Flandes, que havia viatjat per mar, parí el futur emperadorBalduí II de Courtenay al cap de poc de desembarcar a les ribes delBòsfor. La mateixa Violant agafà les regnes de l'imperi entre el 1217 i el 1219, sia com aregent,[9] sia en nom propi com a emperadriu.[10] El seu únic acte diplomàtic conegut fou el matrimoni de la seva fillaMaria amb l'emperador nicèTeodor I Làscaris.[5]
L'Imperi Romà d'Orient disgregat després de la IV Croada en l'Imperi Llatí, l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda i el Despotat de l'Epir. Les fronteres són molt incertes.
El nom llatí de l'emperador eraImperator Romaniae. El nom no té res a veure amb la Romania actual; és la forma llatina del títol d'emperador romà d'Orient, a qui l'emperador llatí esperava reemplaçar. L'Imperi Romà d'Orient mai no es va dir així i el títol de l'emperador era βασιλεύς Ῥωμαίων, (Vassilevs Roméon) o emperador dels romans, ja que aquests es veien com a continuadors de l'anticImperi Romà. Açò va produir el curiós efecte que aEuropa existien alhora tres imperis «romans», el tercer dels quals era elSacre Imperi Romanogermànic.
David Comnè, després de conquerir les ciutats del Pont per Trebisonda, va enviar el seu generalSinadè a ocupar la ciutat deNicomèdia, que havia estat evacuada per l'Imperi Llatí, i Teodor va caure sobre el flanc del seu enemic amb total sorpresa però no va poder forçar la frontera occidental de David perquèTerri de Loos va apoderar-se de Nicomèdia. Els croats van capturar la major part deBitínia el1205 amb la derrota de les forces de Teodor aPemanè[18] iAdramítion, que fou presa per l'exèrcit d'Enric de Flandes.[19] El territori de Nicea va pertocar com a feu aLluís I de Blois però quanKaloian de Bulgària va atacar Tràcia, Lluís va haver d'anar en ajut de Balduí i va morir en labatalla d'Adrianòpolis el1205, en la que Balduí fou capturat i els búlgars van aconseguir el control de la major part de Tràcia tret de diverses ciutats més grans que Kaloian volia capturar,[20] mentre Teodor li va prendre Bitínia[21] i va absorbir els territoris deSaba Asidè a la regió deSampson,Manuel Maurozomes aFrígia iTeodor Mangafàs aFiladelfia.
A la tardor de 1205Terri de Termonde i Terri de Loos van intentar reagrupar a Rúsion les restes de l'exèrcit croat derrotades a Adrianòpolis, on forenderrotats pels búlgars el gener de 1206 i els comandants croats morts.[27] Els supervivents es reagruparen a Rodostó, on hi havia un destacament venecià, però de nou forenderrotats al febrer.[28]
Enric I de Flandes, regent de l'Imperi Llatí va llançar una contrainvasió contra Bulgària al juny però no va poder capturar ni Adrianòpolis niDemòtica.
Enric desitjava ampliar el seu territori a l'Àsia Menor a costa de l'imperi de Nicea. El 1211, només un petit enclavament al voltant dePigas romania en mans llatines, i aprofitant les pèrdues patides per l'exèrcit de Nicea contra elSoldanat de Rum a labatalla d'Antioquia del Meandre,[32] Enric va desembarcar amb el seu exèrcit a Pigas i va marxar cap a l'est fins al riu Rindac. La victòria llatina a labatalla del Ríndac va ser aclaparadora i després de la batalla, Enric va marxar sense oposició fins a Nimfèon.[33] Tres anys més tard elTractat de Nimfèon va reconèixer el seu control de la major part de Bitínia i Mísia.[7]
El1215 elpapa Innocenci III va convocar elConcili del Laterà IV en què considerava les esglésies romana i grega de l'Imperi Llatí com una sola i reconeixia Enric com a emperador; el papa va declarar Constantinoble la segona seu del cristianisme després de Roma.[34]
El1216 Enric va iniciar preparatius per la guerra contra el seu antic aliat, eldèspota de l'Epir i Etòlia,Teodor Comnè, però va morir sobtadament abans de començar les hostilitats. La seva mort es produí en circumstàncies estranyes, alguns pensen que fou produïda per una malaltia, d'altres que fou enverinat per la seva dona o per Hubert de Biandrate, governador de Tessalònica que ell havia fet fora; de les tres hipòtesis la tercera sembla la menys probable.[35]
Hi va haver grans dificultats per trobar un successor per Enric i l'assumpte va ser portat davant del nou papaHonori III, que va donar dret aPere II de Courtenay, comte d'Auzerre, que podia reclamar els drets de la seva esposaViolant de Flandes, germana de Balduí i Enric. El mateix papa el va consagrar l'abril de 1217 a laBasílica de San Lorenzo fuori le mura, perquè no hi hagués cap vulneració de la prerrogativa, reconeguda alPatriarca de Constantinoble, de consagrar emperadors.[36]
Pere que va embarcar amb un exèrcit de 160 cavallers i 5.500 soldats[37][38] aportat en bon part pels venecians a canvi de conquerirDirràquion, queTeodor Comnè havia ocupat tres anys abans. Va arribar a Dirràquion el1216 però la ciutat va resistir el setge, va haver de renunciar a la conquesta i els venecians es van retirar. Pere va pactar amb Teodor la renuncia a més operacions militars a canvi del lliure pas pel seu territori passant per l'antigaVia Egnatia fins aTessalònica, creuant Albània i la regió occidental de Macedònia,[39][40] però Teodor va incomplir el pacte i el va fer caure en un parany a un congost prop d'Elbasan, essent fet presoner juntament amb altres incloent-hi el llegat papal.[41][42] El papaHonori III va amenaçar d'enviar una croada contra ell i els contingents es van començar a aplegar aAncona a finals del1217 mentre els venecians es preparaven per atacar Dirràquion. El març del1219 Teodor va alliberar el legat papal de Giovanni Colonna i va prometre lleialtat al papa. Aquest va desmuntar la croada i va prohibir al duc de Venècia fer cap acció contra Teodor, refiant que així alliberaria els altres captius.
Pere II de Courtenay no fou alliberat i va morir captiu, probablement abans del setembre del1219[43][44] i va ser succeït pel seu fill, Robert de Courtenay, el 1318, quedant com a regentViolant de Flandes. Amb la mort de Pere de Courtenay, elRegne de Tessalònica i l'Imperi Llatí quedaven en mans de regents femenines. La vídua de Pere va arranjar el matrimoni de la seva filla Agnès amb l'hereu delPrincipat d'Acaia,Jofre II de Villehardouin i va assegurar la frontera oriental del seu imperi oferint la seva filla Maria de Courtenay en matrimoni aTeodor I Làscaris, que acabava d'enviudar per segona vegada.[45] Violant va morir el 1219.
Per la renúncia deFelip II de Namur, el seu germàRobert de Courtenay va ser escollit emperador llatí. Robert seguia a Namur i no va arribar a Constantinoble fins al 1221 pel que de fet durant dos anys més no hi va haver emperador present i el govern el va exercir, com a regent,Conon de Béthune. Va ser coronat emperador el25 de març de1221, enmig d'un bon nombre d'enemics. Robert es va desinteressar del govern i no va treure profit de les rivalitats entre eldespotat de l'Epir i l'Imperi de Nicea.
Coronat emperador el 25 de març de 1221, la primera pèrdua de Robert va ser elRegne de Tessalònica, tret de la seva capital, el 1222 davantTeodor I Àngel-Comnè Ducas de l'Epir.[46] Preocupat per la situació, el papaHonori III va demanar una croada per a la defensa de Tessalònica. L'emperador alemanyFrederic II va enviar alguns soldats en1223 però l'atac deJoan III Vatatzes de Nicea va obligar a retirar aquestes tropes. Teodor va ocupar llavorsAdrianòpolis i part deTràcia. Mentrestant els seus soldats ja s'acostaven aConstantinoble,[47] però va haver d'abandonar en arribar-li la notícia queGuillem VI de Montferrat havia desembarcat a Tessàlia.[48] L'imperi de Robert va patir una altra derrota davant l'imperi de Nicea a labatalla de Pemanè en1224, i quan es va conèixer la derrota, l'exèrcit imperial llatí que assetjava Serres al Despotat de l'Epir es va retirar en caos en direcció a Constantinoble i va ser derrotat decisivament i a finals de 1224 Teodor va entrar aTessalònica. Amenaçat tant per Nicea a Àsia com per l'Epir a Europa, l'emperador llatí va demanar la pau a Joan III Ducas Vatatzes, que es va concloure el 1225 per la qual els llatins van abandonar totes les seves possessions asiàtiques excepte la riba oriental del Bòsfor i la ciutat de Nicomèdia amb la regió circumdant.
Menyspreat pels seus barons i desacreditat per la pèrdua d'Adrianòpolis,Tràcia iBitínia, es va dedicar als plaers mundans.[49] Va raptar la filla d'un noble de Neuville-en-Artois al seu promès i s'hi va casar en secret. El nuvi va reunir alguns barons que van irrompre en el palau per tallar-li el nas i els llavis a la jove, sense que Robert fes res per impedir-ho. Temorós per la seva seguretat, es va refugiar a Roma amb el papa Honori III, que li va retreure la conducta i li ordenà que tornés a Constantinoble. Robert va emmalaltir durant la tornada i va morir durant una escala aMorea a finals de gener de 1228.
A principis de1241, mentre l'Imperi Llatí assetjava la fortalesa nicena deTzurúlon, a l'est deTràcia, Joan III va atacar les fortaleses llatines al nord deNicomèdia. Amb la seva flota acompanyant l'exèrcit, va capturarDacibiza i elcastell de Nicetiata, però la flota nicena es va trobar amb una flota de laRepública de Venècia que havia sortit de Constantinoble, i va patir una forta derrotaen una batalla davant les muralles de la ciutat.[56] Bulgària, l'Imperi Llatí i l'Imperi de Nicea van signar una treva de dos anys poc després de la mort d'Ivan II i l'ascensió deKaliman Assèn I de Bulgària.[57]
El 1247, els nicens havien envoltat amb eficàcia Constantinoble, contra les fortesmuralles de la ciutat que només els mantenien a ratlla. El poder creixent de Nicea al sud dels Balcans i la intenció deMiquel VIII Paleòleg, de recuperar Constantinoble, van conduir a la formació d'una coalició en1258 entre eldèspota de l'EpirMiquel II Comnè Ducas,Guillem II d'Acaia, iManfred de Sicília, per prendreTessalònica,[58] però les rivalitats entre els epirotes i els seus aliats llatins van causar que els epirotes abandonessin els llatins la vigília de la batalla i que el fill bastard de Miquel II,Joan Ducas, es passés al bàndol nicè.[59] Els niceus van atacar els llatins els van derrotar a labatalla de Pelagònia en1259,[60] mentre que molts nobles, inclòs Villehardouin, van ser fets captius marcant el principi de la fi del predomini llatí a Grècia.
El25 de juliol del1261, amb la majoria de les tropes llatines lluny de la campanya, el general nicèAleix Estrategopul[61] va trobar una entrada sense vigilància a la ciutat,hi va entrar amb les seves tropes i va restaurar l'Imperi Romà d'Orient per al seu cap,Miquel VIII Paleòleg.[62][63] El14 d'agost del1261 Miquel feia l'entrada a la capital que, si bé havia entrat en franca decadència durant el domini llatí, conservava encara força importància. Miquel va confirmar privilegis de comerç apisans,venecians igenovesos i els en va donar de nous. Miquel va tornar a ser coronat a la catedral deSanta Sofia i en aquesta coronació no hi era el jove Joan IV, sinó el seu fill Andrònic. Amb aquest acte es consumà la restauració de l'Imperi Romà d'Orient[64] però els hereus de Balduí II van continuar utilitzant el títol d'emperador de Constantinoble durant un segle, i es veien com a teòrics senyors de diversos estats llatins en lamar Egea.
L'imperi es va formar i administrar segons els principis feudals d'Europa occidental, incorporant alguns elements de la burocràcia romana d'Orient. L'emperador va ser assistit per un consell, format pels diferents barons, elpodestà venecià de Constantinoble i el seu consell de sis membres. Aquest consell tenia una veu important en el govern del regne, especialment en períodes de regència, quan el regent (moderator imperii) depenia del seu consentiment per governar. El podestà, així mateix, era un membre molt influent, essent pràcticament independent de l'emperador. Va exercir autoritat sobre els barris venecians de Constantinoble,Pera i els dominis venecians dins de l'imperi; assistit per un comitè d'oficials. El seu paper era més el d'ambaixador i vicegerent de Venècia que no pas de vassall de l'imperi. Al podestà se li va concedir el títol de governador de la quarta part i la meitat de l'imperi de Romania, i tenia dret a portar els vestits carmesí imperials com l'emperador.[65]
Les fonts textuals diuen que els emperadors llatins encunyaven la seva pròpiamoneda aConstantinoble, però no se n'ha trobat cap que els pugui ser atribuïda amb certesa, fet que es considera «el gran misteri de lanumismàtica bizantina i de les croades». Una possibilitat és que elsvenecians, els veritables amos i senyors de l'imperi, haguessin imposat l'ús de les seves monedes d'or iargent als emperadors llatins, que haurien hagut de conformar-se a emetre monedes anònimes decoure.[66] Així i tot, una llista de monedes d'or compilada perFrancesco Balducci Pegolotti parla de «perpres llatines d'or» que, segons el medievalistaAlan M. Stahl, en realitat haurien estat fetes d'electre, si és que existiren de debò.[67]
Jaume dels Baus (1373-1383). A la seva mort va llegar els drets titulars de l'imperi aLluís I d'Anjou, pretendent al tron de Nàpols, pero ni aquest ni els seus successors van utilitzar el títol imperial.
↑Setton, Kenneth M., Zacour, Norman P., Hazard, Harry W..A History of the Crusades: The Impact of the Crusades on the Near East (en anglès). Wisconsin University Press, 1985, p. 436.ISBN 0299091449.
↑Duggan, Anne J. «Conciliar Law 1123–1215: The Legislation of the Four Lateran Councils». A: Hartmann, Wilfried; Pennington, Kenneth.The History of Canon Law in the Classical Period, 1140–1234: From Gratian to the Decretals of Pope Gregory IX (en anglès). The Catholic University of America Press, 2008, p. 345.
↑Geanakoplos «Greco-Latin Relations on the Eve of the Byzantine Restoration: The Battle of Pelagonia-1259» (en anglès). Dumbarton Oaks Papers, 7, 1953, pàg. 104-105.
Madgearu, A.The Asanids: The Political and Military History of the Second Bulgarian Empire (1185-1280) (en anglès). Brill, 2017.ISBN 978-90-04-33319-2.
Runciman, S.A History of the Crusades, Volume III: The Kingdom of Acre and the Later Crusades (en anglès). Cambridge University Press, 1951.ISBN 0-521-06163-6.
