L'Imperi Austríac fou un estat creat el1804 i format per un conjunt de territoris sota dominació austríaca. L'estat durà oficialment fins al1867, quan es transformà en l'Imperi Austrohongarès.
La derrota a labatalla d'Austerlitz on l'exèrcit de laTercera Coalició fou anorreat per l'exèrcit francès va significar queFrancesc II hagués d'acceptar els termes deltractat de Pressburg.[1] Els Habsburg van perdre les seves últimes possessions a Itàlia, Llombardia va tornar a França, i Venècia, Ístria i Dalmàcia es van afegir alRegne napoleònic d'Itàlia mentre que el Tirol i el Vorarlberg van caure en mans de Baviera. Amb aquests guanys territorials, amb el consentiment de Napoleó, a principis de 1806 es va establir elRegne de Baviera[2] i elRegne de Württemberg.[3] Napoleó declarava la constitució de l'Imperi abolida i els principats del Rin es van independitzar l'1 d'agost de1806 formant laConfederació del Rin,[4] Les demandes d'Àustria sobre els estats alemanys es van rebutjar sense excepció. El 6 d'agost de 1806Francesc va dissoldre elSacre Imperi Romanogermànic, a causa de la formació de laConfederació del Rin, ja que no volia queNapoleó, que la liderava amb el títol deProtector, fos el seu successor.[5] Aquesta acció va ser reconeguda perJordi III del Regne Unit que també era l'Elector deHannover i que havia perdut els seus territoris alemanys al voltant deHannover, incorporats al nouRegne de Westfàlia.[6] Els dominis de Francesc es limitaren al nou Imperi Austríac. Els successors de Francesc II van continuar titulant-se emperadors d'Àustria fins al1918. L'emperador esdevingué emperador d'Àustria i obtingué diferents territoris secularitzats entre els quals destaca el Bisbat deSalzburg.
Després de diversos intents fallits de reforma constitucional, l'Imperi austríac es va transformar en l'Imperi Austrohongarès com a conseqüència directa de la derrota soferta a laGuerra Austroprussiana,[8] per la qual perdria el Regne de Llombardia- Venècia i tota influència en els estats alemanys a favor delRegne de Prússia. Amb la signatura del Compromís Austrohongarès del 1867 sota el regnat de Francesc Josep I naixeria la monarquia dual en la qual es concediria igualtat d'estatus als territoris hongaresos.
L'Imperi d'Àustria (en alemany: Kaisertum Österreich) va ser un imperi successor modern fonamentat en un romanent delSacre Imperi Romanogermànic, que es va centrar en el que és l'Àustria d'avui i que oficialment va durar des del 1804 fins al 1867. Va ser seguit per l'Imperi Austrohongarès, que va ser proclamat després de proclamar l'Emperador d'Àustria tambérei d'Hongria, una acció diplomàtica que va elevar l'estat delRegne d'Hongria dins de l'Imperi Austríac, com a resultat de la monarquia austrohongaresa de transacció de 1867. L'Imperi Austrohongarès (1867-1918) va ser dissolt pels vencedors al final de laPrimera Guerra Mundial i es va descompondre en nous estats independents.
El terme "Imperi d'Àustria" també es fa servir per a les possessions delsHabsburg abans del 1804, que no tenia nom oficial col·lectiu, encara queÀustria és més freqüent, el terme d'Àustria-Hongria també s'ha utilitzat.
L'Imperi Austríac va ser fundat pel monarca Habsburg, emperador Francesc II (que va esdevenir l'emperador Francesc I d'Àustria), com un estat que abastava terres dins i fora delSacre Imperi Romanogermànic. Aquesta va ser una reacció a la proclamació deNapoleó Bonaparte del Primer Imperi Francès el 1804.
Àustria i algunes parts delSacre Imperi Romanogermànic van començar la campanya contraFrança i els seus aliats alemanys durant la Tercera Coalició que va portar a l'aclaparadora derrota d'Austerlitz a principis del desembre del 1805. En aquest mateix mes, una treva estava en converses.
Posteriorment, Francesc II va acceptar l'humiliantTractat de Pressburg el desembre de 1805,[9] que en la pràctica va significar la dissolució de la llarga vida delSacre Imperi Romanogermànic amb una reorganització dels territoris perduts d'Alemanya en una empremta deNapoleó en un estat precursor del que va esdevenir l'Alemanya moderna, aquestes possessions nominalment havien estat part delSacre Imperi Romanogermànic dins dels límits actuals d'Alemanya, així com altres mesures de debilitament d'Àustria i dels Habsburg. Certes possessions austríaques aAlemanya van passar aFrança i als seus aliats, el rei deBaviera, el rei deWürttemberg i l'Elector deBaden. Les demandes d'Àustria en els estats alemanys es van rebutjar sense excepció.
Una conseqüència que es va produir vuit mesos després, el 6 d'agost de 1806, és que Francesc II va dissoldre elSacre Imperi Romanogermànic, a causa de la formació de la Confederació del Rin perFrança, ja que no volia queNapoleó fos el seu successor. Aquesta acció va ser reconeguda per George III delRegne Unit que també era l'Elector deHannover, que també havia perdut els seus territoris alemanys al voltant deHannover, que havien passat aNapoleó. La part demandant anglesa va ser resolta per la creació del Regne de Hannover, que es va dur a terme pels hereus britànics fins a l'ascensió de la reina Victòria, després de la qual es va dividir entre la família reial britànica iHannover.
Tot i que el càrrec d'emperador era electiu, la Casa d'Habsburg havia mantingut el títol des del 1440 (amb una breu interrupció) iÀustria va ser el nucli dels seus territoris.
Després queÀustria fou derrotada en laguerra Austroprussiana de 1866, i va sortir de la Confederació d'Alemanya, l'Imperi Austríac es va transformar en l'Imperi Austrohongarès per la transacció de 1867, que va concedir alRegne d'Hongria i a les terres hongareses igualtat de condicions amb la resta d'Àustria en el seu conjunt.
Es van dur a terme canvis en la configuració de la naturalesa de l'Imperi Austríac durant les conferències a Rastatt (1797-1799) i Ratisbona (1,801-1.803). El 24 de març de 1803, el recés Imperial (en alemany: Reichsdeputationshauptschluss) va ser declarat, que va reduir considerablement el nombre de territoris administratius de 81 a 3 i de les ciutats imperials de 51 a 6. Aquesta mesura estava destinada a substituir la vella constitució delSacre Imperi Romanogermànic, però la conseqüència real del Recés Imperial va ser la fi delSacre Imperi Romanogermànic. Tenint en compte un canvi significatiu, Francesc II va crear el títol d'Emperador d'Àustria, i els seus successors van anar abandonant el títol d'emperador delSacre Imperi Romanogermànic a partir del 1806.
La caiguda i la dissolució de l'Imperi es va veure accelerada per la intervenció francesa a l'Imperi, el setembre de 1805. El 20 d'octubre de 1805, un exèrcit austríac encapçalat pel general Karl Mack von Leiberich va ser derrotat pels exèrcits francesos prop de la ciutat d'Ulm. La victòria francesa va resultar en la captura de 20.000 soldats d'Àustria i de molts canons. l'exèrcit deNapoleó va obtenir una nova victòria en labatalla d'Austerlitz, el 2 de desembre de 1805. A la llum d'aquests esdeveniments, Francesc es va veure obligat a negociar amb els francesos del 4 de desembre al 6 de desembre de 1805. Aquestes negociacions van concloure amb un armistici el 6 de desembre de 1805.
Les victòries franceses van encoratjar governants de certs territoris imperials per fer valer la seva independència formal de l'Imperi. El 10 de desembre de 1805, el príncep elector deBaviera, que era duc, es va proclamar rei, seguit per l'elector duc deWürttemberg, l'11 de desembre. Finalment, el 12 de desembre, elmarcgravi deBaden se li va donar el títol de Gran Duc. A més, cada un d'aquests nous països van signar un tractat ambFrança i es van convertir en aliats francesos. El Tractat de Presburg entreFrança iÀustria, signat a Presburg (avuiBratislava,Eslovàquia) el 26 de desembre, va ampliar el territori dels aliats alemanys deNapoleó, a costa de la derrotadaÀustria.
El 12 de juliol de 1806, la Confederació del Rin es va establir, comprenia 16 països i sobirans. Aquesta confederació, sota la influència francesa, va posar fi alSacre Imperi Romanogermànic. El 6 d'agost de 1806, fins i tot Francesc va reconixèr el nou estat de coses i va proclamar la dissolució delSacre Imperi Romanogermànic.
Quan, l'11 d'agost de 1804, Francesc II va assumir el títol del primer emperador d'Àustria, l'imperi es va estendre des de l'actualItàlia a l'actualPolònia i elsBalcans. La composició multinacional de l'Imperi la il·lustra el fet que la seva població es componia d'alemanys, txecs, polonesos, romanesos, hongaresos, italians, ucraïnesos, croats, eslovacs, eslovens, serbis, i nombroses nacionalitats més petites. L'emperador d'Àustria no només va governar com a tal, sinó que també exercia el títol de rei d'Hongria, Bohèmia, Croàcia, Eslavònia i Dalmàcia, i va comandar l'exèrcit multinacional de l'Imperi, sent l'estilKaiserliche-Königliches Armée (Imperial de l'Exèrcit Reial). L'Imperi tenia una estructura centralista, tot i que cert grau d'autonomia es va deixar aHongria, que va ser governat per la seva pròpia dieta, i elTirol.
Els anys 1804-1815 en la política exterior d'Àustria es van determinar de manera significativa per lesGuerres Napoleòniques. Després dePrússia, va signar un tractat de pau ambFrança el 5 d'abril de 1795,Àustria es va veure obligada a portar la càrrega principal de la guerra amb la República Francesa per gairebé deu anys. Aquesta situació va portar a una distorsió de l'economia austríaca que va contribuir a fer que els austríacs veiessin la guerra d'una manera altament impopular. Pel que fa a l'estat d'ànim esmentat, l'emperador Francesc II es va negar a participar en la propera guerra contra la França napoleònica durant molt de temps. D'altra banda, Francesc II no va abandonar la possibilitat de venjar-se deFrança i, per tant, va entrar en un acord secret militar amb l'Imperi Rus, al novembre de 1804. Aquest conveni fou per assegurar la cooperació mútua entreÀustria iRússia en el cas d'una nova guerra contraFrança.
Una aparent manca de voluntat d'Àustria per unir-se a la Tercera Coalició va ser superat pels subsidis britànics. Una derrota decisiva a labatalla d'Austerlitz va posar fi a la presència austríaca en la Tercera Coalició. Tot i que el pressupost d'Àustria va patir per les despeses de la guerra i la seva posició internacional es va debilitar considerablement, l'humiliant Tractat de Presburg va donar temps per enfortir l'exèrcit i l'economia. D'altra banda, un ambiciós Arxiduc Carles, juntament amb Johann Philipp von Stadion, van dur a terme una nova guerra contraFrança.
L'Arxiduc Carles d'Àustria va exercir com a Cap del Consell de Guerra i comandant en cap de l'exèrcit austríac. Dotat de les competències ampliades, que va reformar l'exèrcit austríac a la preparació per a una altra guerra.Johann Philipp von Stadion, el ministre de Relacions Exteriors, personalment odiava aNapoleó, a causa d'una experiència de la confiscació de les seves possessions aFrança perNapoleó. A més, la tercera esposa de Francesc II, Maria Ludovika d'Àustria, d'acord amb els esforços d'iniciar una nova guerra. La derrota de l'exèrcit francès a labatalla de Bailén aEspanya el 27 juliol de 1808 va desencadenar la guerra. El 9 d'abril de 1809, un grup austríac de 170.000 homes van atacar aBaviera.
Malgrat les derrotes militars, especialment d'alta magnitud com les pèrdues en les batalles de Marengo, Ulm, Austerlitz i Wagram i, per tant, la pèrdua de territori al llarg de laRevolució Francesa i lesGuerres Napoleòniques (el Tractat de Campo Formio el 1797, Presburg el 1806, i de Schönbrunn el 1809),Àustria va tenir un paper decisiu en l'enderrocament deNapoleó en les campanyes de 1813-1814.
A l'últim període de lesGuerres Napoleòniques Metternich va exercir un alt grau d'influència sobre la política exterior en l'Imperi Austríac, una qüestió nominalment decidida per l'emperador. Metternich inicialment va recolzar una aliança ambFrança, l'organització del casament entreNapoleó i la filla de Francesc II, Maria Lluïsa, però per la campanya de 1812, s'havia adonat de la inevitabilitat de la caiguda deNapoleó i es va dur aÀustria a la guerra contraFrança. La influència de Metternich alCongrés de Viena va ser notable, i no va esdevenir l'estadista de primera classe aEuropa, sinó el virtual governant de l'Imperi amb elconcert europeu, un sistema basat en una sèrie d'aliances entre potències, de les més destacades va ser laSanta Aliança,[11] fins al 1848, l'any de les revolucions, i el sorgiment del liberalisme, que van provocar la seva caiguda política i exili aLondres.[12]
LaRevolució de 1848 fou controlada per l'exèrcit imperial amb l'ajuda de l'exèrcit rus mentre la família imperial s'instal·là aInnsbruck. A la mort deFelix zu Schwarsenberg el 1852, el ministre de l'Interior,Alexander von Bach, va dictar en gran part la política a Àustria i Hongria centralitzant l'autoritat administrativa de l'Imperi austríac i avalant polítiques reaccionàries, amb un gran augment de la llibertat econòmica a la dècada de 1850, abolició dels drets duaners interns i emancipació dels camperols.[16] El concordat d'agost de 1855 que va donar a l'Església catòlica el control de l'educació i la vida familiar.
L'any1864 esclatà laGuerra dels Ducats al nord d'Alemanya per les pretensions daneses d'annexar-se els ducats deSlesvig-Holstein, que provocaren la intervenció conjunta d'Àustria i de Prússia. D'acord amb laconvenció de Gastein que va posar fi a aquesta guerra, elDucat de Holstein va quedar sota domini d'Àustria, i els deSlesvig iLauenburg sota el de Prússia,[21] però cap dels dos països va quedar satisfet amb l'acord. Prússia, però, declarà laguerra a Àustria l'any1866 i Itàlia va aprofitar la situació per declarar la guerra a Àustria el 20 de juny. Els Habsburg es van veure obligats a buscar un armistici amb Itàlia a causa de l'enfonsament dels seus exèrcits del nord després de la decisivabatalla de Sadowa i el ràpid avanç prussià cap a Bohèmia i cap a Viena. Amb la pèrdua de la província deVenècia pelTractat de Viena i l'hegemonia delRegne de Prússia, l'impuls cap a la unificació de tots els estats del nord d'Alemanya creà en1867 laConfederació d'Alemanya del Nord[22] encapçalada perGuillem I de Prússia, integrada per un govern federal de 21 estats del Nord que excloïa Àustria. Per primera vegada en més quatre-cents anys els Habsburg quedaven relegats als seus dominis austríacs i fora de joc tant aItàlia com aAlemanya, concloent elCompromís Austrohongarès de 1867, que va atorgar una major autonomia a Hongria i va transformar l'Imperi austríac en lamonarquia dual de l'Imperi Austrohongarès.[23]
Fins a la Revolució de 1848 els únics propietaris de la terra eren els nobles. La reforma agrària de 1852-1853 per part de la corona va tractar de crear una nova classe social de camperols propietaris en la qual recolzar-se enfront de la noblesa magiar. La reforma va ser, però, un fracàs. Les noves possessions eren, en general, massa petites per a sustentar a la pagesia que, sense experiència en el mercat, sense crèdit accessible i a causa de la depressió agrícola de finals del segle xix es va veure abocada a vendre les seves propietats als terratinents i a tornar a una situació de dependència molt similar a l'anterior reforma.
Lalor, John J. (Ed.), 1881.Encyclopædia of Political Science, Political Economy, and the Political History of the United States by the Best American and European Writers. New York: Maynard, Merrill, and Co.
Manfred, Albert M., 1973.Napoleon Bonaparte. Prague, Czech Republic: Svoboda.
.svg)
