| |||||
| Organització social: | |||||
| |||||
| Magistratures ordinàries | |||||
| Magistratures extraordinàries | |||||
| Càrrecs i honors | |||||
| |||||
Imperator, enllatí, era el grau militar equivalent ageneral. Deriva d'imperare, que significa 'governar', 'manar',[1] i el títol comportava tant el poder civil com el militar. Unpretor, per exemple, quan téimperium, està qualificat per prendre el comandament de l'exèrcit i per presidir un tribunal de justícia.
Originàriament s'usava com un títol sota laRepública Romana. Més tard va passar a formar part dels títols delsemperadors romans. Quan a Roma hi governaven elsreis, el sobirà havia de ser investit com a monarca alscomicis curiats, que després li conferien l'imperium.
Durant la República romana, un imperator era un magistrat amb imperium.[3] Però també, sobretot a cap al final de la República i durant lesguerres civils, imperator era un títol honorífic que rebien alguns comandants militars. Després d'una victòria especialment important, les tropes d'un exèrcit proclamaven imperator al seu general, una aclamació necessària per poder sol·licitar els honors deltriomf alSenat. Després de ser aclamat imperator, el general victoriós tenia el dret d'utilitzar el títol juntament amb el seu nom fins al moment del seu triomf. Llavors renunciava al títol i al seu imperi.[2]
Com que el triomf era l'objectiu de molts comandants romans ambiciosos, la història de la República està plena de casos en què leslegions van ser subornades per anomenar el seu comandant imperator. El títol d'imperator el va rebre l'any90 aC aLuci Juli Cèsar, l'any84 aC aGneu Pompeu Magne, l'any60 aCJuli Cèsar, que era parent de Luci Juli Cèsar, i que l'any 50 aC el va tornar a rebre per les guerres a laGàl·lia. El 45 aC de nou el va ostentar Juli Cèsar, el43 aCDècim Juni Brut Albí i el41 aCLuci Antoni, germà petit i aliat deMarc Antoni. L'any15Germànic Cèsar també va ser imperator durant l'imperi del seu pare adoptiuTiberi.[3]
Després queAugust establís l'Imperi Romà, el títol d'imperator es va limitar generalment a l'emperador, tot i que en els primers anys de l'Imperi ocasionalment s'atorgava a membres de la seva família. Com a títol permanent, imperator va ser utilitzat com apraenomen pels emperadors romans que el prenien quan eren proclamats. Després del regnat de Tiberi, l'acte de ser proclamat imperator es va transformar en un acte d'adhesió imperial. De fet, si un general era aclamat per les seves tropes com a imperator, equivalia a una declaració de rebel·lió contra l'emperador governant. Al principi, el terme es va continuar utilitzant en el sentit republicà com a títol de victòria però vinculat al monarca de facto i al cap d'estat, més que al comandant militar real.
Com a títol imperator es va traduir generalment al grec comAutocràtor (αὐτοκράτωρ, "el que es governa a si mateix", terme que també s'utilitzava de vegades com a traducció dedictador romà). No obstant això, aquest títol (juntament amb el desebastos forma de traducció del títol d'august) s'utilitzava en els textos en llengua grega que feien referència als emperadors romans des de l'establiment de l'Imperi.
A l'est, el títol es va continuar utilitzant a l'Imperi Romà d'Orient, encara que en menor mesura, i molt més cerimonial. En la majoria dels escrits romans d'orient, es prefereix la traducció grega "Autocràtor", però "Imperator" apareix al mosaic de mitjans delsegle vii deConstantí IV Pogonat a la basílica deSant'Apollinare in Classe i en diversos segells de plom delsegle ix.[4]
