L'imaginisme (anglès:imagism) va ser un moviment literari circumscrit a l'avantguarda angloamericana.[1]
Els seuspoetes cercaven la precisió en laimatge i un llenguatge clar i punyent. Els imaginistes rebutjaven el sentiment i la forma discursiva pròpia de la major part de la poesiaromàntica ivictoriana. L'actitud de trencament dels imaginistes, és contrària a la delspoetes georgians, que en primer lloc volien la continuïtat amb latradició. Els imaginistes publicaven col·lectivament sota el nom “Imagist” durant el període 1914-1917. Entre els seus membres es troben alguns dels autors més importants de la tradició modernista en llengua anglesa, alguns dels quals foren més importants en camps aliens a la poesia.
El centre d'aquest moviment eraLondres i els seus practicants provenien deGran Bretanya,Irlanda i elsEstats Units. Una de les característiques més inusuals per a l'època és la gran quantitat de dones pertanyents al moviment i que foren importants en el seu desenvolupament. L'imaginisme és també significant com a primer moviment modernista en llengua anglesa. En paraules deT.S. Eliot, “Elpoint de repère que es pren normalment i convenientment com punt d'inici de la poesia moderna és el grup denominat “imaginistes” a Londres el 1910”.[2]
A l'època en la qual sorgiren els poetes imatgistes,Longfellow iTennyson eren considerats com els grans noms de la poesia, i el públic admirava el to ocasionalment moralitzador dels seus escrits. En canvi, l'imatgisme cercava un retorn al que anomenava valors “clàssics”, com la presentació directa i l'economia de llenguatge, a més de la voluntat d'experimentar amb versificacions no tradicionals. El focus del seu plantejament és la “cosa” quant a “cosa”: la voluntat d'aïllar una imatge solitària per tal de revelar la seva essència, portant al terreny de la poesia tècniques contemporànies de l'art d'avantguarda com elcubisme. Tot i que l'imatgisme vol aïllar els objectes mitjançant allò queEzra Pound anomenava “detalls lluminosos”, elmètode ideogramàtic de Pound consistia a juxtaposar instàncies concretes per expressar una abstracció, de forma semblant a la manera en la qual el cubisme sintetitza múltiples perspectives en una sola imatge.[3]
