Lesilles Åland (ensuec:Åland, enfinès:Ahvenanmaa) siutades alGolf de Bòtnia almar Baltic,[1] formen part de Finlàndia, de la qual constitueixen una regió autònoma i desmilitaritzada, si bé els seus habitants són de llenguasueca (el 95% de la població).
Amb una superfície total de 1.527 km²,[2] repartits entre més de 6.500 illes i illots, de les quals només 80 són habitades per 26.257 habitants (2002), les illes estan formades per una variant local de granit i pòrfir (Aland-Rapakin). Són més aviat baixes, i el seu punt més alt, l'Orrdalsklint (129 metres), és a l'illa més gran, Åland, on es troba també la capitalMariehamn.[3]
Les illes Åland tenen l'estatus de província autònoma de Finlàndia, i gaudeixen, d'acord amb laLlei sobre l'autonomia d'Åland adoptada el 12 d'octubre de1951 i confirmada el 1990, d'un estatus d'Estat lliure associat. Disposa de la seva pròpia bandera des del1954, unparlament amb poders amplis, el dret d'emetre segells i conservar el suec com a llengua oficial.[4]
Com a territori autònom, les Åland són membres delConsell Nòrdic, on disposen de 2 representants.[5]
Les illes van sorgir del mar potser en el8000 aC, i cap al4200 aC hi aparegueren els primers assentaments humans, de caràcter estacional, caçadors i pescadors dels quals es conserva alguna terrissa. En el2500 aC s'hi establiren gent de la cultura Ware que fanJettbölegoddesses, divinitats de fang amb forma humana.[6]
Durant l'edat de Bronze (1500-1000 aC) les illes foren poblades completament (cultura de Sundby), però els canvis climàtics del400 aC van provocar una disminució forta de la població, de la que no es recuperaria fins al800 dC.
Es creu que les illes ja foren poblades pelsescandinaus durant el segle x, pels anticsvikings suecs, i que formaren part del regne deSuècia. Es construïren granges i es va introduir elcristianisme. El1300 passaren a formar part de la batllia i del bisbat d'Åbo (avuiTurku,Finlàndia), i el1388 és esmentat per primer cop el castell deKastelholm. Cap al segle xv formaren part delducat de Finlàndia, que pertanyia a Suècia, i Kastelholm n'era la capital.[7] El1442 es ratificà el codi legal del rei Cristòfol, mercè el qual els illencs només podien comerciar amb Åbo iEstocolm.Per aquestes dates s'afegirà a laUnió de Kalmar.[8]
El1472 és esmentat per primer cop el monestir de Kökar, i el1507 una flota danesa comandada per Sören Norrby arrassà Kastelholm. En1521-1523 les illes es van veure involucrades en laguerra sueco-danesa deGustau Vasa. El1556 el duc Jan de Suècia rebé Åland i Åboland com a feu, i el1571 el reiEric XIV de Suècia i Karin Månsdotter van restar com a presoners al castell de Kastelholm.
El1634 les illes passaren a formar part del comtat d'Åbo i Björneborg (Turku iPori, enfinès), i des del1638 s'establí un servei de correu entre les illes amb Suècia i Finlàndia, privilegi reial que hagueren de pagar els pagesos. El1639 s'establí a Saltvik l'escolaÅlands pedagogi.
El1714 eltsar deRússiaPere I el Gran hi vencé l'armada sueca en una batalla naval, i el1743 foren ocupades temporalment pels russos. Les illes foren devastades i la major part de la població decidí fugir cap aSuècia. El1718 suecs i russos signaren lapau de Vårdö, i els suecs mantingueren la possessió de les illes. El1765 els illencs reberen el privilegi de comerciar amb qui vulguessin. El1795 F.W. Radloff en feu el primer cens, i el 1796 s'instal·là untelègraf òptic entreGrisslehamn iSignildskär.
El1808 els russos ocuparen les illes i establiren tropes aKumlinge, cosa que provocà una forta sublevació pagesa que els deixà fora de combat. Però per laPau de Friedricksham del1809, igual que totFinlàndia, passaren a mans deRússia.[9] Formarien part del govern d'Åbo-Björneborg, dins delducat de Finlàndia. El1820 el tsarNicolau I de Rússia va fer construir la fortalesa deBormasund a la vila deSkarpans; el1828 es creà una oficina de correus aEckerö, i el1835 una escola de navegació aGodby. Els governadors del districte d'Åland foren:
1832 -1853 Adolf Fredrik von Willebrand 1796 - 1853
1853 - 1880 Carl Oskar Lignell 1815 - 1880
1881 - 1890 Johan Frithiof Salvén 1836 - 1890
1890 - 1896 Alexander Stefanus Träskelin 1854 - 1896
1896 - 1897 Thure Severin Granberg
1898 - 1906 Reinhold Waldemar Blomqvist 1845 - 1906
1906 - 1913 Johan Axel Bergroth 1862 -
1913 - 1915 Robert Optatus Silander 1861 - 1917
1915 - 1916 Karl Fredrik Nummelin 1881 - 1916
1917 Aarne Nyström Inha
1917 Robert Optatus Silander
1917 - 1919 Emil Valter Johansson
Durant laGuerra de Crimea del1854, la flota anglofrancesa, comandada pel francèsBaraguay d'Hilliers, va destruir la fortalesa deBormasund. Així, per laConvenció d'Åland del1856, signada perRússia,França iGran Bretanya, s'acordà que les illes no serien mai més fortificades i serien declarades zona desmilitaritzada i de lliure comerç.[10] Això va possibilitar un fort desenvolupament econòmic dels camperols. Tot i així, el1908 el ministre rúsIswolski va intentar fortificar-les, però n'hagué de desistir per les protestes angleses. La capital de l'illa,Mariehamn, no es fundaria fins al1861, al voltant de la vila d'Övernäs, aJomala. El1886 es va formar una colònia d'artistes suecs aÖnningeby, liderada perVictor Westerholm,[11] mentre que el1895 va començar a funcionar aFinström l'Institut Popular d'Åland.
Quan el1917 es proclamà la independència deFinlàndia, els alandesos reclamaren el dret d'autodeterminació per unir-se a Suècia a l'Ateneu d'Åland el20 d'agost del1917. Reberen el suport tant del govern com del poble suec.[13] El2 de febrer del1918 els alandesos demanaren ajuda oficialment als suecs per tal que se'ls annexessin, amb un plec de signatures de la major part de la població adulta, en resposta als enfrontaments deGodby entre els Guàrdies Rojos i el Nystad (Uusikaupunki) Corps. Així,el 23 de febrerSuècia hi envià 600 soldats i ocupà militarment les illes, però les abandonà el3 de març. Això ho aprofitaren els alemanys per tal d'organitzar un govern proalemany aEckerö amb un parlament no escollit, per poder donar suport als independentistes finlandesos, i així ocupar també les illes.
Pel juny del1921 laSDN va declarar queFinlàndia tenia lasobirania sobre les illes, però alhora que certes condicions pertanyents a laidentitat nacional havien de ser incloses en la legislació autonòmica oferta perFinlàndia, i que les illes havien de ser declarades zona neutral i no fortificada.[15] D'aquesta manera, el9 de juny del1922 (diada nacional de les illes) el govern finès deRafael Erich concedí un fort grau d'autonomia als illencs a canvi que no donessin suport a les reivindicacions sueques. Des d'aleshores, van gaudir d'un parlament autònom oLandsting i d'un govern propi presidit per unLantråd (primer ministre); elsuec va ser declarat llenguacooficial i l'únic idioma a l'ensenyament.
Se celebraren també les primeres eleccions al parlament local.Julius Sundblom (1865-1945), líder del moviment popular de retorn aSuècia, en fou elegit el primer president. El1938 els governs suec i finès aprovaren el Pla d'Estocolm per a militaritzar les illes, cosa que provocà les protestes dels illencs i del govern soviètic,[15] raó per la qual al final no es va dur a terme. Tot i així, es van construir fortificacions des del1939 al1944, i en acabar la guerra es van demolir.
Després de laSegona Guerra Mundial, el1947 es garantí per les noves grans potències (EUA iURSS) la neutralitat i desmilitarització de les illes. Alhora, el govern finès aprovà el1951 una Llei de Revisió de l'Autonomia, mercès a la qual els donà independència en la legislació d'afers interns i control autònom sobre l'economia de les illes. A més, aquesta llei no pot ser rebutjada o esmenada per l'Eduskunta finès sense consentiment del Landsting alandès. El1954, a més, es va aprovar l'ús oficial de la bandera de les illes.
