El clima de l'illa presenta majoritàriament característiques mediterrànies, llevat delMonte Capanne, on els hiverns tendeixen a ser moderadament freds. Les precipitacions es concentren a la tardor. Valors mitjans registrats aPortoferraio:
El seu nom en llatí fouIlva i els grecs l'anomenarenAethalia.[3] Fou famosa des de l'era delsetruscs per les seves mines de ferro. Van ser explotades fins a al segle xx,[3] però l'ocàs van començar des dels anys 1950. La darrera mina, «La Galleria del Ginevro», va tancar el 1981. S'han creat uns museus alParco Minerario Isola d'Elba on s'organitzen també excursions turístiques dedicades a la memòria històrica i cultural.[4]
L'illa fou assolada per la flota de Siracusa dirigida per l'almirall Phayllos en revenja per incursions pirates dels tirrens (etruscs). No va fer gaire estralls com que els Etruscs van corrompre l'almirall, que al seu retorn a Sicília va ser condemnat i exiliat.[5] Una segona expedició fou dirigida per Apelles que es va apoderar de l'illa temporalment. Més tard va passar als romans i fou una base en les seves expedicions a Sardenya i Còrsega.
Jaume I Appiani, senyor de Pisa, va vendre la senyoria alsVisconti però es va reservar Elba i les illesMontecristo,Pianosa,Cerboli iPalmaiola, així comPiombino, Scarlino, Populonia, Suvereto, Buriano, Abbadia al Fango i Vignale i va formar la senyoria del Piombino que elsAppiani van governar des del30 d'octubre del1392 fins al1634. Des del1501 a1503 fou ocupada perCèsar Borja. Els Appiani foren prínceps del sacre imperi per diploma imperial del8 de novembre de1509 en el qual el títol era «príncep al Piombino» en superposar el nom del territori al del cognom (abans foren comtes Appiani, senyors de Piombino).
Cap d'Enfola
El principat de Piombino fou ocupat del25 de juny de1549 al1552 perCosme I Medici deFlorència, en mig de la guerra entre Florència i Espanya d'un costat, iFrança,Turquia iSiena de l'altra; en la lluita contra els espanyols, els francesos i turcs aliats van atacar el principat el1552. L'ocupació es va perllongar fins al1557, en morir la regent Elena Salviati; Florència, pel tractat de Londres del20 de maig de1557, va rebre Portoferraio (i quasi tot el territori de Siena inclosa la ciutat) però va renunciar al Piombino; el rei d'Espanya es va reservar Orbetello, Porto Ercole, Monte Filippo, Monte Argentario, Porto Santo Stefano i Talamone, a la costa de Siena, com a compensació per la cessió de Siena a Florència, i en aquests dominis va establir presidis (fortaleses amb guarnició) i es van constituir elsPresidis Toscans, territori espanyol dependent del virrei de Nàpols.[3]
El1603 a la mort deJaume VII del Piombino, l'herència va entrar en litigi i un cosí,Carles del Piombino, es va proclamar príncep però fou enderrocat pels espanyols, que van ocupar el principat incloent Elba, però finalment el1611 van reconèixer la successió a Isabel del Piombino, germana gran de Jaume VII, encara que els espanyols van conservar una part de l'illa (Porto Longone, després Porto Azzurro) i van construir les fortaleses de Forte Focardo i Forte S. Giacomo, essent aquesta zona agregada als Presidis Toscans. Isabel va renunciar el1624 en favor de la seva filla Polissena de Mendoza, casada ambNicolau I Ludovisi, però altre cop va entrar en litigi iHoraci del Piombino, fill de Carles, es va proclamar príncep el1626; el 1628 Espanya va assolir el dret feudal i el va reconèixer.
Finalment. però. Nicolau I Ludovisi en fou reconegut príncep i investit el24 de març de1634 contra el pagament de més d'un milió de florins, i fou confirmat per diploma imperial de21 d'abril de1634. El1635 va poder prendre possessió del feu, que li fou confirmat el8 de novembre de1638 amb el marquesat de Populonia i les senyories annexes però va haver de renunciar a la part de l'illa d'Elba que posseïa a favor de Toscana.
Bandera concedida per Napoleó al principat imperial d'Elba, 1814-1815
Va romandre en mans de Toscana i Espanya fins a la fi del segle xviii. El 1796 quatre mil reialistes francesos es van refugiar a l'illa protegits per la flota anglesa; els anglesos van ocupar després el fort de San Giovanni (avui Forte Inglese) però el1797 fou ocupada pels francesos i van seguir quatre anys de lluites. Per lapau d'Amiens França va rebre l'illa i els Presidis Toscans. Elba va esdevenir una sotsprefectura deLiorna. Els presidis i Elba van passar alRegne d'Etrúria (format per l'abolició deGran Ducat de Toscana) i van formar part del departament de l'Ombrone (1801). El Regne fou dissolt peltractat de Fontainebleau el10 de desembre de1807 i el 1808 fou incorporat a França incloent Elba. Nominalment el país va tornar a ser un estat sobirà el 1809 quant fou donat amb títol de gran duquessa de Toscana a la germana deNapoleó,Elisa Baciocchi, el3 de març de1809, i el van conservar fins a l'1 de febrer de1814, però de fet sempre va romandre un domini francès.
Bandera d'Elba del 1815 al 1860Moderna versió de la bandera napoleònica d'Elba, utilitzada pels independentistes padans
Napoleó va arribar a l'illa el4 de maig de1814. Va dotar al seu estat (en aquest cas a l'illa) d'una bandera blanca amb diagonal taronja i les abelles símbol de l'Emperador a la diagonal. Napoleó tenia una guàrdia personal de sis-cents homes, però de fet l'illa estava sota control de la marina anglesa. Al llarg dels mesos, en part per passar el temps i en part per una autèntica preocupació pels illencs, va engegar una sèrie de reformes econòmiques i socials per millorar la qualitat de vida a l'illa. Nou mesos i vint-i-un dies després, el26 de febrer de1815, Napoleó va sortir de l'illa i va protagonitzar elGovern dels cent dies. Ja no va tornar a l'illa, que elCongrés de Viena va assignar alGran Ducat de Toscana. El1860 fou incorporada amb aquest alRegne d'Itàlia.[3]
Des del 8 de setembre 1943 la resistència va assajar alliberar l'illa junts amb les tropes italianes a l'illa, contra l'antic aliat alemany. Quan van refusar de capitular, el 16 de setembre de 1943 van bombardejar Portoferraio i matar 116 civils. Després l'illa fou ocupada pels alemanys. Els militars francesos van organitzar l'«Operació Brassard» i van desembarcar a l'illa el17 de juny de1944 posant fi a l'ocupació i retornant l'illa a Itàlia el 25 d'abril de 1945.[7]
↑2,02,1 «Elba». A:Enciclopedia Treccani (en italià). Roma: Istituto della Enciclopedia Italiana, s.d.
↑3,03,13,23,3Mori, Attilio; Solari, Arturo; Scaramella, Gino. «Elba». A:Enciclopedia Italiana di scienze, lettere ed arti (en italià). Roma: Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 1932.
