En 1252 el Gran KhanMöngke va concedir el govern de Pèrsia aHülegü i li va encarregar una campanya contra elsnizaris i elcalifat abbàssida per establir un nou khanat a la regió: l'Ilkhanat.[2] El seu títol fou «ilkan» que vol dir 'kan subordinat' (al gran kan) i fins al temps de Ghazan Khan van regnar nominalment en nom del kagan deMongòlia i després de laXina.
A Pèrsia la majoria de la població era musulmana però els primers kans van afavorir altres religions. Tant Hulegu com Abaqa eren budistes i van afavorir els interessos delsbudistes i cristiansnestorians (molts mongols eren nestorians incloent les mares dels primers kans). En l'aspecte exterior, aquesta orientació es traduí per un intent d'apropament amb l'Occident, amb la tramesa d'ambaixades alpapa de l'època,Gregori X, i als sobirans europeus (entre d'altres el rei catalàJaume I) per tal dur a terme una acció comuna contra les potències musulmanes (en particular elsmamelucs deSíria i d'Egipte), però aquestes iniciatives van resultar infructuoses. Abaqa va estar en guerra contra Berke de l'Horda d'Or pel Caucas però a la mort d'aquest va acordar la pau amb el successor,Mengku Timur.
El1268 elsmamelucs del soldàBaybars I van ocuparAntioquia, que era vassalla dels ilkans, però això va quedar sense resposta. El1269 els mamelucs van envairArmènia Menor, i van fer presoner al príncep hereu Lleó, fill del reiHatum I, vassall fidel dels ilkans, i tampoc aquesta vegada hi va haver resposta. El1269 a tot tardar, elBurak Khan deTxagatai, va envair elGran Khorasan i va derrotar un exèrcit ilkànida. Abaqa va derrotar l'exèrcit de Barak aHerat (22 de juliol de1270) i Barak va morir poc després. Elskurt okurtídes d'Herat van donar suport a Barak, i el seumalik (rei) fou enverinat per ordre d'Abaqa el1278. Abaqa fou reconegut perKhublai Kan, el gran kan que dominava la Xina (1270).
Després de vèncer en la Guerra Civil Toluida, Khublai Khan el1271 va proclamar ladinastia Yuan[8] i va establir la nova capital aCambaluc, l'actualBeijing l'any següent. Khublai va prendre va intentar, sense èxit, recuperar el control delsTxagataïdes iOgodeïdes però la guerra civil juntament amb laguerra Berke-Hulagu i la posteriorguerra Kaidu-Kublai havien debilitat molt l'autoritat del gran khan sobre la totalitat de l'Imperi mongol i aquest es va fracturar en quatre khanats separats, cadascun perseguint els seus propis interessos i objectius: el khanat de l'Horda d'Or al nord-oest, elKanat de Txagatai a l'Àsia central, l'Ilkanat a l'Iran i la dinastia Yuan a la Xina, amb seu aCambaluc, l'actualBeijing,[7] encara que els emperadors posteriors de la dinastia Yuan eren considerats els sobirans nominals dels kanats occidentals.
Abaqa va seguir lluitant contra els mamelucs i fou derrotat perBàybars I a la fortalesa d'al-Rahba mentre Fakhr al-Din al Himsi i Ala al-Din al-Hajj va derrotar-lo aal-Bira[9] i una treva es va establir amb els francs, però en el front oriental va envair elkanat de Txagatai i va saquejarBukharà (1272/1273).
El 1275 elSoldanat de Rum es va posar sota vassallatge mameluc, i el23 d'abril de1277 fou altre cop derrotat per aquests a labatalla d'Elbistan, que van entrar aKayseri (Cesarea), la capital dels seljúcides peròBàybars I davant la possibilitat de l'atac d'un nou exèrcit mongol estant tan lluny de les seves bases i línia de subministrament i hagué de retornar a Síria i l'Ilkanat tornà a assumir el control del Soldanat de Rum.[10] El1281 va enviar contra els mamelucs un potent exèrcit dirigit per Mengku Timur, però aquest fou derrotat greument aHoms el30 d'octubre de1281. Hülegü va morir el1282 aHamadan d'una borratxera.
Hülegü va deixar dos fills,Arghun iGaykhatu, que foren ambdós kans ilkànides, però el va succeir el seu germà Tegüder que com que era musulmà va adoptar el nom d'Ahmad. Tot i ser musulmà (convers) no va fer pas una política contrària als cristians, i el seu breu regnat fou de fet una guerra constant amb el seu nebotArghun Khan, budista, que finalment es va imposar i va fer matar Ahmad i es va proclamar kan (11 d'agost de1284); la seva entronització es va demorar fins al7 d'abril de1286 quan es va rebre el diploma del granKhublai Kan.
Elsmamelucs es van reforçar i el sultàQalàwun va lluitar contra els croats, vassalls de l'Ilkanat. ElRegne Armeni de Cilícia després de dos anys de lluita va demanar la pau i es va signar una treva per deu anys el1285, pagant els armenis un tribut anual i alliberant a tots els presoners musulmans. El1285 va trencar la treva amb elscroats i va atacar alshospitalers aMargat, que va ocupar després de 38 dies de setge, retirant-se els cavallers aTrípoli del Líban;[11] el comte local Bohemon VII, per congraciar-se amb el sultà li va cedir el castell deMaraclea. El mateix any Margarida de Tir va demanar la pau que li fou atorgada per deu anys però en condicions humiliants. Convertida en la darrera fortalesa de l'extintprincipat d'Antioquia, i governada des delcomtat de Trípoli, el22 de març de1287, les defenses deLatakia es van malmetre pels efectes d'un terratrèmol, i Qalàwun va aprofitar l'oportunitat per conquerir-la el20 d'abril, doncs no estava coberta per les treves amb els llatins.[12]
El1288 va anar aShamakhi per rebutjar una invasió de la regió deDerbend per l'Horda d'Or sota el kan Tama Tokta (Tole Buqa), el qual es va retirar quan Arghun s'hi va acostar; el1290 va lluitar altre cop contra l'Horda d'Or a la riba delKarasu. En política exterior va intentar establir una aliança franco-mongola contra els mamelucs i va arribar a prometre que siJerusalem era conquerida hi aniria per ser batejat, però els europeus ja no estaven interessats a lescroades i les seves propostes no van tenir continuïtat i el18 de maig de1291 el darrer reducte important croat,Acre, fou conquerit pels mamelucs.
Va morir el10 de març de1291 i fou el pare deGhazan, Yesu i Timur (Oldjeitu), però el successor immediat fou el seu germàGaikhatu (o Gaykhatu), especialment favorable als nestorians. El1292 va fer un atac a l'Àsia Menor però fora d'aquest fet no es va ocupar dels afers de l'estat. Per aturar la ruïna financera de l'estat, el seu ministre de finances (sahib diwan) Sardr al-Din Ahmad ibn Abd al-Razzak Khalidi al-Zandjani (nomenat el1292) el va aconsellar d'adoptar paper moneda seguint l'exemple de la Xina, però el paper moneda (els bitllets "xao") era llavors desconegut i fou mal acceptat i es va emetre en quantitat superior a les reserves i l'economia es van enfonsar (tardor del1294). Els emirs van deixar de donar-li suport, i el seu cosíBaydu (net d'Hulegu) es va revoltar a Bagdad. Gaykhatu fou derrotat aHamadan el21 de març de1295 i tres dies després fou fet presoner i executat. Baydu va pujar al tron i el paper moneda fou retirat i tot i ser budista va donar mostres de fortes simpaties cristianes, però després d'un mes de guerra civil es va imposarGhazan, nebot de Gaykhatu i fill d'Arghun Khan que va pujar al tron.
Ghazan va adoptar com a religió l'islam i això li va donar prou suport; va instal·lar la capital aTabriz i va canviar el seu nom a Mahmud (i adoptar el turbant), però privadament va conservar les seves pràctiques xamàniques. En política exterior va refusar d'intervenir en els afers de l'Horda d'Or. QuanNogai Noyan iTokhta Khan (Toktu Khan) li van demanar suport militar, ho va refusar. Tokhta va reclamar el Caucas però va mantenir relacions cordials amb Ghazan. Després de la derrota de Nogai Khan el1299, la seva vídua i fill foren acollits per Ghazan. Amb el gran kan de ladinastia Yuan de la Xina va conservar també bones relacions;Temür Kan, successor deKhublai Kan, li va enviar a Baiju com a comandant militar de la regió occidental dels mongols; però a les monedes de Ghazan ja no apareix el nom del gran kan i el títol «ilkan» esdevingué simplement kan (tot i que els historiadors han conservat el nom d'ilkans pel conjunt de sobirans). Ghazan va protegir els camperols i va restablir l'economia. Va cultivar les arts i les ciències i ell mateix fou gran coneixedor d'història natural, medicina, astronomia, química i oficis manuals. Quan fou coronat el1295 el kan de Txagatai,Duwa Khan va envair elGran Khorasan, però fou rebutjat. El1299 va fer una expedició a Síria contra els mamelucs (1299-1300). Va ocuparAlep, va derrotar l'exèrcit mameluc aHoms a labatalla de Wadi al-Khazandar el 23 o24 de desembre de1299; els mongols van perseguir els mamelucs en retirada cap al sud, però es van aturar a l'altura deGaza. El febrer de1301 Ghazan va enviar una força de 60.000 homes a Síria però pràcticament només va lliurar escaramusses amb els mamelucs. Finalment l'exèrcit mongol es va retirar. A l'hivern següent (1301-1302) Ghazan va demanar al Papa enviar tropes, sacerdots i camperols per poder refer un estat franc aTerra Santa. El1302, durant el planejament de la segona campanya a Síria, va entrar altre cop en contacte amb el Papa i les potències cristianes europees demanant una acció conjunta en la campanya de l'any següent. La campanya fou iniciada la primavera del1303. L'exèrcit mongol el formaven uns vuitanta mil homes i incloïa als armenis del reiHethum II. Ghazan va patir una greu derrota a Homs el30 de març de1303, i tot seguit a la decisivabatalla de Marj al-Saffar, al costat de Shahkab, al sud i propera deDamasc (el20 d'abril de1303). Fou el darrer intent mongol de conquesta de Síria. Encara el1303 Ghazan va escriure al reiEduard I d'Anglaterra una carta en què prometiaJerusalem als francs a canvi d'ajut contra els mamelucs.
Ghazan va ordenar un nou cens per planificar la política fiscal. Va unificar les mesures, pesos i monedes i va començar a reutilitzar les terres abandonades que foren concedides als soldats com aikta (feu); va fer construir edificis públics com hospitals i escoles i un sistema de correu per enviaments urgents; els enviats de la cort rebien un sou i els de la noblesa els havia de pagar aquesta. Va iniciar una nova política d'armament i va crear diverses unitats militars entre les quals una que formaven joves mongols que havien caigut en l'esclavatge per manca de diners i la llibertat dels quals fou comprada amb fons públics. Va morir la nit del10 de maig de1304 de malaltia. En el llit de mort, per manca de fills vius, va nomenar el seu germàOldjeitu (Timur) com a successor.
Oldjeitu no va continuar les reformes de Ghazan però fou un bon kan en termes generals. El1310 va adoptar l'islamxiïta i va prendre mesures contra elssunnites que encara eren majoria. També foren perseguits els cristians.
Va morir el1316 i el va succeir el seu fillAbu Said (no tenia cap nom mongol anterior).Amir Coban (Čoban,amir al-ulus, ancestre delsCobànides) i Husayn (ancestre delsjalayírides) van començar a destacar. El1319Uzbeg Khan de l'Horda d'Or va envairAzerbaidjan i no va trobar gaire resistència. El1320 es va signar un tractat comercial ambVenècia que donava als frares llatins el dret de construir oratoris a les ciutats del kanat. El1321 Ghazan Khan, germà d'Uzbeg Khan de l'Horda d'Or, va envairGeòrgia i Abu Said hi va haver d'enviar tropes que el van expulsar. La revolta deTimurtaix Coban, fill de Čoban, a Anatòlia (vers1322) no va reduir el poder de la família cobànida, i el mateix Čoban va demanar permís al kan per marxar contra el rebel, que va capturar i va portar a la cort on fou perdonat i nomenat altre cop pel mateix càrrec. El kanat deTxagatai va fer una campanya contra el Khorasan. El1322 es va signar aAlep un tractat comercial amb els mamelucs egipcis que de fet posava fi a les hostilitats latents que havien existit des de1260.
Alisha fou visir únic fins al1324 en què va morir de mort natural (l'únic visir ilkànida que va morir de causes naturals) i el va succeir, després d'una breu disputa del càrrec entre els seus dos fills, Rukn al-Din Sain, client de Čoban, el qual era realment qui tenia el poder. Vers el1325 el va succeir un fill de Čoban, Husayn Kwadja. El1325 Uzbeg Khan de l'Horda d'Or va envair altre cop territori ilkànida i Čoban el va anar a combatre i va penetrar al territori enemic que va devastar com a represàlia. Abu Said es volia casar amb la filla de Čoban,Bagdad Khatun, però aquesta estava casada amb Shaykh Hasan ibn Amir Huseyn, l'antic governador de Khorasan; en canvi el fill de Čoban,Dimaskh Khwadja, utilitzava en benefici propi les dones de l'harem reial. El24 d'agost de1327 Abu Said va ordenar l'execució de Dimaskh a Sultaniya i va dictar una ordre per l'extermini de tota la família. En aquest moment el cap de família, Čoban, estava en campanya al Khorasan, i es va dirigir a l'oest; va intentar una mediació amb el kan que va fracassar i llavors les forces que el seguien van desertar i va haver de fugir cap aHerat on fou assassinat pel kankurt local Ghyath al-Din obeint una ordre d'Abu Said (novembre/desembre del1327). Quan Timurtash va conèixer la mort del seu pare, va fugir d'Anatòlia cap aEgipte on inicialment fou rebut amb honors però després fou executat (agost de1328) i el seu cap enviat a l'ilkan; els altres membres de la família van ser capturats i executats o van fugir.
Abu Said va agafar les regnes del poder per a si mateix ajudat pel nou visir Ghyath al-Din Muhammad (fill de Rashid al-Din); el càrrec d'amir al-ulus fou confiat a Shaykh Hasan ibn Husayn (el jalayàrida) que va haver de renunciar a la seva muller Bagdad Khatun que fou entregada a l'ilkan. A partir d'aquesta època van millorar molt les relacions amb el sultanat deDelhi on governavaMuhammad ibn Tughluk, però Abu Said no va acceptar una coalició contra els kans deTxagatai amb els quals les relacions, en canvi, havien empitjorat. El1328 el kan de Txagatai va fer una nova campanya contra Khorasan. Una altra incursió d'Uzbeg Khan de l'Horda d'Or es va produir el1335. Abu Said en va agafar personalment el comandament i marxava contra els invasors quan va morir als quarters deKarabakh el30 de novembre de1335. Fou enterrat a Sultaniya, la seva capital, suposadament enverinat per Bagdad Khatun, deixada de costat en favor de la seva nebodaDelsad Khatun (Dilshad Khatun), filla de Dimaskh Khwadja. Tot i les seves nombroses esposes, no va deixar fills.Arpa Khan, un tuluïda descendent d'Arik Boke (germà de Mongke, Khublai Kan i Hulegu) es va proclamar successor, va fer matar Bagdad Khatun i es va casar amb Sati Beg, germana d'Abu Said i vídua de Čoban.
Fragmentació de l'ilkanat a la mort d'Abu Said Bahadur Khan
Delsad Khatun estava embarassada quanAbu Said Bahadur Khan va morir, però al cap de set mesos va néixer una filla. La manca d'hereu fou decisiva i es va iniciar un període de deu anys de lluites per la successió entre pretendents, on alguns d'aquests, com el seu successor Arpa Khan, no eren ni descendents d'Hulegu. Nominalment hi va haver ilkans fins al1357.
Delsad Khatun va fugir a Bagdad amb el governador de l'Iraq i elDiyarbakir,Ali Padshah, que es va revoltar i va derrotar el nou kan Arpa prop de Maragha el10 d'abril de1336; Arpa Khan fou capturat poc després i executat. Delsad havia donat a llum a una filla i Ali Padshah va haver de proclamar sobirà aMusa Khan (12 d'abril) net deBaydu. Poc després Ali Padshah fou derrotat a Qara Darra (24 de juliol de 1336) per Shaykh Hasan ibn Amir Huseyn; Musa va haver de fugir i va morir en data desconeguda; i llavors Delsad es va casar amb Hasan (amb el qual va tenir a Shaikh Uways, que després va succeir a Hasan al front dels jalayàrides).
Es va iniciar llavors la lluita entre els dos Hasans:Hasan Buzurg o Hasan el Gran (Hasan ibn Amir Husayn) i Hasan Kučuk o Hasan el Petit, net de Čoban, lluita que va dividir el kanat. El1336 Hasan ibn Amir Husayn (conegut en endavant com Hasan Buzurg), després de la seva victòria sobre Ali Padshah, van posar al tron persa al seu candidatMuhammad Khan besnet de Mengu Timur, un dels fills d'Hulegu. Llavors Hasan ibn Timurtash ibn Čoban (Hasan Kučuk oHasan Kücük) va provar de reagrupar les forces de la seva família i va anunciar que el seu pare Timurtash Coban, que gaudia de molts suports entre els emirs, era viu; un esclau anomenat Kara Djari (potser un bastard d'amir Coban), que hi tenia certa similitud, fou presentat com a Timurtash i la vídua d'aquest el va acceptar. Els cobànides i els seus partidaris se li van unir. Alguns dels cobànides van abandonar el servei deljalayàridaHasan Buzurg i els revoltats van derrotar aquest darrer a Alataq (prop deNakhichevan) el16 de juliol de1338. La regió deTabriz (i tot Azerbaidjan) fou ocupada i Muhammad Khan fou executat.
Llavors Kara Djari va provar de prendre el poder per a si mateix; va fracassar i va haver de fugir. Hasan Kücük va posar al tron ilkànida aSati Beg, germana d'Abu Said Bahadur Khan i vídua d'amir Coban (estiu de1338). Un altre pretendent al tron,Togha Timur, un descendent deJotxi que s'havia proclamat alGran Khorasan, va obtenir el suport jalayàrida el 1338; va sortir delGran Khorasan l'hivern del1339 contra els cobànides, seguint ordres d'Hasan Buzurg, que marxaria darrere seu per donar-li suport. Llavors Kücük va oferir la mà de Sati Beg a Togha; aquest va enviar unes cartes de complaença a Kücük que aquest va fer arribar a Hasan Buzurg, el qual es va sentir traït i va aturar la seva progressió en ajut de Togha; aquest darrer llavors es va veure obligat a retirar-se (juliol de1339). Hasan Buzurg va proclamar kan aDjahan Timur, fill d'Ala-Fireng i net deGaykhatu.
El maig de1339 Hasan Kücük va portar al tronSulayman Khan, besnet de Yoshmut (tercer fill d'Hulegu), que es va casar amb Sati Beg. Després va decidir atacar els jalayàrides, als quals va derrotar a la vall del Zarrina (Zarrina Rud) prop deMaragha. Hasan Buzurg va retornar a Bagdad. Togha Timur va enviar el seu germà Amir Saikh Ali Kawun a envair Iraq, i el governador Surgan va fer aliança amb l'invasor; Hasan Buzurg va deposar Djahan Timur (la sort del qual és desconeguda) i va reconèixer altre cop a Togha Timur, i junts van atacar els cobànides però foren derrotats perMalik Ashraf (germà de Kücük) a la segona meitat de1341.
El15 de desembre de1343 l'esposa d'Hasan Kücük, Izzat Malik, el va assassinar segons es creu per temor que es descobrís que li havia estat infidel. No va deixar successor iMalik Ashraf,Yaghi Basti, iSurgan es van disputar l'herència. El primer es va imposar al cap d'uns mesos de lluita i va proclamar kanAnushirwan Khan (1344) un kan d'obscur origen que podria haver estar un simple criat de Malik Ashraf (monedes en nom d'Anushirwan es van emetre fins al 1356 any en què hauria mort; posteriorment apareixen fins a 1357 monedes a nom deGhazan II, totalment desconegut).
Sulayman va demanar el suport a Hasan Buzurg que el va reconèixer. Surgan, derrotat, va fugir amb Sulayman Khan i Sati Beg, però els jalayàrides no els van donar suport i Surgan va morir a la lluita. Sulayman va fugir alDiyar Bakr on va emetre moneda fins al1346 i després se li pel rastre i probablement va morir; Hasan Buzurg va deixar el tron sense titular mantenint ell mateix el títol deUlus Beg que ja tenia sota Abu Said Bahadur Khan abans del1335. Malik Ashraf no va aconseguir ocuparBagdad (1347/1348); les províncies d'Esfahan,Kirman,Yazd iFars (Siraz) havien reconegut l'autoritat delscobànides, i els jalayàrides van conservar Mesopotàmia. El tron ilkànida va restar sense cap titular que tingués el suport de Hasan Buzurg fins a la mort d'aquest el1356. Al Khorasan, Togha Timur havia mort el1353 i el seu fill Laqman va recollir la successió però no fou reconegut per ningú i es va haver de limitar a lluitar contra elssarbadars.
Togha Temur 1338-1353 al Khorasan, reconegut pels Kart d'Herat 1338-1349, pels jalayàrides 1338-1339, i 1340-1344, i pels sarbadars 1338-1341, 1344 i 1353)
Sulayman Khan 1339-1343 i al Diyar Bakr fins a 1346 (instrument cobànida, reconegut pels sarbadars del 1341 al 1343, reconegut pels jalayàrides 1344-1346)
↑Turnbull, Stephen R.Genghis Khan and the Mongol conquests, 1190-1400 (en anglès). Taylor & Francis, 2005, p. 60.
↑Grousset, René.L'histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem (en francès). vol.3 - 1188-1291 l'anarchie franque. TEMPUS PERRIN, 2006, p. 581-586.ISBN 9782262025694.
↑Madden, Thomas F.A Concise History of the Crusades (en anglès). Rowman & Littlefield Publishers, 2005, p.160.ISBN 0742538230.
↑7,07,1Allsen, Thomas. «The rise of the Mongolian empire and Mongolian rule in north China». A: Denis C. Twitchett; Herbert Franke; John King Fairbank.The Cambridge History of China: Volume 6, Alien Regimes and Border States, 710–1368. Cambridge University Press, 1994, p. 413.ISBN 978-0-521-24331-5.
↑Journal of Central Asia. Vol. 16. Centre for the Study of the Civilizations of Central Asia, 1993, p. 19.
↑Raphael, Kate «Mongol Siege Warfare on the Banks of the Euphrates and the Question of Gunpowder (1260-1312)» (en anglès). Journal of the Royal Asiatic Society, Third Series, 19, 3, 7-2009, pàg. 368 [Consulta: 30 gener 2025].
