En l'antiguitat, el Iemen era dividit en quatre regnes:Sabà (al centre),Ma'in (al nord),Qataban (al sud-oest) iHadramaut (al sud), que constituïen l'anomenadaAràbia Feliç, per raó de les seves riqueses. A partir del segle i aC, els sabeus absorbiren els altres regnes, primer Qatabā i després Hadramawt (s. II dC). Posteriorment, el Regne de Saba estigué dominat per la nova dinastia himyarita.[1]
Fou ocupat pel Regne cristià axumita d'Abissínia (521-575), després ho fou pels perses sassànides, i vers el628 esdevingué una província de l'Imperi musulmà. A partir del segle ix, el país es dividí en petites dinasties locals cada vegada menys lligades als califes deBagdad.
ElIemen del Nord esdevingué un regne independent de l'Imperi Otomà el 1918; el 1962, un cop d'estat va canviar de forma de govern i esdevenia laRepública Àrab del Iemen. La lluita de l'imam mutawakelita del Iemen amb suport de part de les tribus del país per restablir lamonarquia va durar fins al1969, i en aquests 7 anys hi va haver, de fet, dos governs. Finalment, els republicans s'hi van imposar.
Elsbritànics, per la seva banda, havien adquirit del soldà deLahej el port meridional d'Aden, que esdevingué colònia britànica, i progressivament van establir el protectorat als emirats i xeicats de la zona i de la part oriental, l'Hadramaut iMahra; es van formar així dues entitats:
Lacolònia d'Aden (formada per la ciutat d'Aden i rodalia), formada el 1839, però colònia separada només el 1937.
Les dependències de la colònia: l'illaKamaran a la costa del Iemen (nord), l'illa dePerim, a l'estret de Bab al-Màndeb, i les illes deKuria Muria, a la costa sud-oest d'Oman (alDhofar).
ElProtectorat d'Aden, organitzat entre 1888 i 1912 i dividit el 1917 en:
El1963, es va formar laFederació d'Aràbia del Sud, a la qual es van anar afegint els estats de la zona occidental (menys l'Alt Yafa), però va entrar en crisi i alguns se'n van retirar. Quan els anglesos, com havien anunciat, se'n retiraren el1967, els guerrillers nacionalistes (de tendència comunista) van prendre el poder a la federació i també als estats del protectorat oriental; els governs monàrquics foren abolits i es va proclamar la República Popular delIemen del Sud. Quatre anys més endavant (1971), la nova constitució va consagrar el caràcter marxista de l'estat i li va donar el nom deRepública Democràtica Popular del Iemen. Durant dues dècades, hi va haver una certa hostilitat entre els dos estats iemenites al nord i al sud.
Amb la caiguda de laUnió Soviètica, els dos països es van unificar formalment amb el nom deRepública del Iemen, el 1990. La unificació no resolgué els conflictes, per tal com dins el nou estat es desenvolupà una lluita pel poder entre les faccions agrupades a l'entorn del president, d'una banda, i del vicepresidentAli Salim al-Bid (antic president delIemen del Sud), de l'altra. El21 de maig de1994 el sud es va declarar independent i va restablir la República Popular i Democràtica del Iemen sota la presidència d'al-Baidh, iniciant unaguerra civil per restaurar la independència i el laïcisme al sud es va acabar el7 de juliol de1994 amb la victòria del nord, quan va ocuparAden[2] després d'un mes de lluita, amb el suport dels règims conservadors àrabs.
L'any2000, l'Aràbia Saudita i el Iemen convingueren una delimitació de llur frontera.
El nucli del territori és constituït pels afloraments del sòcol cristal·lí aràbic, els quals assoleixen la màxima altitud a l'hadur Šu'ayb, 3.760 m, vora la capital. L'altiplà, que és situat a l'àrea dels monsons, té pluges abundants i destaca per la prosperitat de les poblacions agrícoles. Vers l'oest i el sud, les muntanyes cauen bruscament sobre la mar Roja i deixen només una estreta plana costanera, arenosa, d'uns 40 a 70 km d'amplada. Aquesta plana litoral és una regió àrida i gairebé desèrtica, amb temperatures suaus a l'hivern i humides a l'estiu (90% d'humitat). Cap al sector oriental, els altiplans màxims arriben als 2.000 metres, i davallen lentament vers el desert de Rab' al-Hālī', que s'estén pel nord del país. No hi ha cursos d'aigua permanents.
El clima és majoritàriament desèrtic; càlid i humit vora la costa oest; temperat a les muntanyes occidentals, afectades pel monsó estacional; extraordinàriament calorós, sec i extrem a les regions orientals.
Les governacions estan dividides en 333 districtes (muderiah), subdividits al seu torn en 2.210 subdistrictes; hi ha un total de 38.284 poblacions (dada del 2001).
La població del Iemen és de 28 milions per a 2018, amb 46% de la població menor de 15 anys i 2,7% més gran de 65 anys. En 1950, eren 4,3 milions.[6][7] S'estima que per a 2050 la població augmentarà a uns 60 milions. Iemen té una alta taxa de fecunditat total, de 4,45 fills per dona. És la 30a més alta del món. La població de Sana'a ha augmentat ràpidament, d'aproximadament 55.000 el 1978 a gairebé 2 milions a principis del segleXXI. La població és predominantmentàrab, si bé hi ha petites minories indopakistaneses i somalis. És un país poc poblat (21%); la població és rural en un 76%. La taxa anual de creixement és elevada (29‰), tot i la forta mortalitat (19‰), sobretot perquè cada dona té una mitjana de set fills. Gairebé la totalitat de la població és musulmana, la qual és en el 50% sumnita i en l'altre 50%,xiïta. La llengua oficial és l'àrab.
Sanà, amb vora dos milions d'habitants, n'és la capital i la ciutat principal. La segueixen en importànciaTa'izz i els ports d'al-Hudayda iAden, totes tres amb més de mig milió d'habitants.
Els grups ètnics iemenites són predominantmentàrabs, seguits d'afroàrabs, asiàtics del sud i europeus.[8] Quan es van establir els antics estats del nord i el sud del Iemen, la majoria dels grups minoritaris residents van marxar.[9] Iemen és una societat en gran maneratribal.[10] En les zones muntanyenques del nord del país hi ha 400 tribus zaidi.[11] També hi ha grups de castes hereditàries en zones urbanes comAl-Akhdam.[12] També hi ha iemenites d'origen persa. SegonsMuqaddasi, els perses van formar la majoria de la població d'Aden en el segle deu.[13][14]
Elsjueus iemenites van constituir una minoria considerable al Iemen amb una cultura diferent d'altres comunitats jueves del món.[15] La majoria va emigrar a Israel a mitjan segle xx, després de l'èxode jueu dels països àrabs i musulmans i l'Operació Catifa Màgica.[16] S'estima que 100.000 persones d'origen indi es concentren en la part meridional del país, al voltant d'Aden, Mukalla, Shihr, Lahaj, Mokha i al-Hudayda.[17]
La majoria dels destacats indonesis, malaisis i singapurencs d'ascendènciaàrab són personeshadhrami amb orígens en el sud del Iemen a la regió costanera d'Hadramawt.[18] Avui hi ha gairebé 10.000 hadramis a Singapur.[19] Els hadramis van migrar al sud-est asiàtic, a l'est d'Àfrica i alsubcontinent indi.
Els maqil eren un grup de tribus àrabsbeduïnes d'origen iemenita que migraven cap a l'oest a través d'Egipte. Diversos grups d'àrabs iemenites van tornar al sud deMauritània, i a la fi del segleXVII van dominar tot el país. També poden trobar-se al Marroc i a Algèria, així com en altres països del nord d'Àfrica.[20]
Iemen és l'únic país de la Península Aràbiga signatari de dos acords internacionals de 1951 i 1967 que regeixen la protecció dels refugiats.[21] Iemen va acollir a una població de refugiats i sol·licitants d'asil que ascendia a aproximadament 124.600 en 2007. Els refugiats i sol·licitants d'asil que viuen al Iemen eren principalment deSomàlia (110.600), l'Iraq (11.000),Etiòpia (2.000) iSíria.[22][23] A més, més de 334.000 iemenites han estat desplaçats internament per conflictes.[21]
La diàspora iemenita es concentra en gran manera en la veïna Aràbia Saudita, on resideixen entre 800.000 i 1 milió de iemenites, i al Regne Unit, on viuen entre 70.000 i 80.000 iemenites.[24][25]
L'agricultura és variada, però aprofita menys del 10% del territori. Hi ha conreus devinya i arbres fruiters de clima temperat i tropical (palmera de dàtils), camps de cereals, entre els quals predominen lamelca, elblat, l'ordi i el blat de moro, els llegums, les patates, les oleaginoses (sèsam icotó), les hortalisses, el cafè i el tabac. Hi té una modesta importància la ramaderia i la pesca. La mineria extreucarbó, sal i pedra i, modernament, l'or i altres minerals metal·lífers i, sobretot, petroli. Hi ha indústries d'alimentació, de composts químics, del ciment i de construcció, i una important refineria de petroli a Aden, ciutat que també disposa d'un dels ports més destacats de l'Aràbia.
Gran estació carbonera, i també petroliera després, era una etapa obligada de la ruta imperial britànica (i després delCommonwealth) entreBombai i el canal de Suez. Però el tancament del canal (1967-75) desvià vers el cap les grans rutes de tràfic, i la recuperació posterior ha estat insuficient. Les importacions superen les exportacions. Importa principalment maquinària i material de transports, petroli, manufactures de base i productes químics i alimentaris; exporta productes petroliers, peix, cotó i cafè. La balança de serveis també és desfavorable, però és compensada per les aportacions dels treballadors a l'estranger, l'entrada de capitals i la recaptació duanera. Com a conseqüència de la unificació del Iemen del Nord amb el del Sud, coexisteixen dues unitats monetàries: el rial i el dinar.
↑Hans Küng : 2006 «... las gentes de Ma'in, Saba', Qatabān y Hadramut, a quienes, por lo general, se les daba el nombre de sabeos; luego pasaron a ser denominadas himyaríes (homeritas) y hoy se les conoce como yemeníes. Durante largos siglos, la Arabia meridional desempeñó un papel preponderante gracias a su favorable clima (cerca de la zona de los monzones), a su lucrativo monopolio del incienso y, sobre todo, a su extraordinaria situación geográfica de cara al comercio antiguo entre Oriente (India) y Occidente (Egipto, países mediterráneos, Mesopotamia). No en vano se denominaba a esta parte de Arabia, con sus puertos de Adén y Qana', laArabia felix.» (pàg. 47)
↑Central Statistical Organisation of Yemen. General Population Housing and Establishment Census 2004 Final Results[1]Arxivat 2013-05-21 aWayback Machine., Statistic Yearbook 2005 of Yemen[2]Arxivat 2010-06-20 aWayback Machine.
↑«World Refugee Survey 2008». U.S. Committee for Refugees and Immigrants, 19-06-2008. Arxivat de l'original el 19 octubre 2014. [Consulta: 13 desembre 2013].
Küng, Hans.Der Islam. Geschichte, Gegenwart, Zukunft [El Islam. Historia, presente, futuro] (en traducció al castellà). Madrid: Editorial Trotta, 2006.ISBN 9788481649208.
.svg)
.jpg)
.svg%26amp%3blang%3dca)
_-_YEM_-_UNOCHA.svg)
