Huambo, antigamentNova Lisboa és una ciutat, capital de laProvíncia de Huambo, aAngola. La ciutat està localitzada a 220 km a l'est deBenguela i a 600 km al sud-est deLuanda. És la segona ciutat més poblada d'Angola, després de la capital, Luanda. Huambo és unhub principal delCaminho de Ferro de Benguela (CFB) (el ferrocarril de Benguela), que va des del port de Benguela fins a la frontera amb laRepública Democràtica del Congo i té l'Aeroport Albano Machado (antigament, aeroport de Nova Lisboa).
El municipi d'Huambo té les comunes de Calima, Huambo i Tchipipa, amb una població de 655.574 habitants en 2014.[1]
Huambo té unclima subtropical de les terres altes i té unaestació humida que va d'octubre a abril i unaestació seca entre el maig i el setembre. Tot i la seva localització, dintre dels tròpics, degut a la seva alçada, Huambo té temperatures primaverals al llarg de l'any. La ciutat gaudeix de precipitacions al llarg de l'any i té una mitjana de 1500 lítres per metre quadrat de precipitacions anuals.
L'actual Huambo es deiaWambu, un dels 14 antics regnesOvimbundu de les serres del centre d'Angola. Elsovimbundus, una tribu antiga que va arribar d'Àfrica oriental va fundar el seu regne central deBailundo a principi del segle xv. Wambu fou un dels regnes més petis i a nivell jeràrquic estava situat sota el rei de Bailundo, tot i que gaudia d'un grau d'independència considerable.[4]
Bailundo està mencionat en les cròniques dels segles xviii ixix, en connexió amb una ruta comercial que els posava en contacte ambViye (Bie). Wambu només fou conegut a l'època de la construcció delFerrocarril de Benguela pelsportuguesos. Els reis de Bailundu i Wambu (sobretot Ekuikui II i Katiavala I) s'oposaven a la construcció del ferrocarril i a l'arribada de treballadors i colonitzadors que havien de rebre la col·laboració de l'exèrcit portuguès. Huambo es va fundar oficialment el8 d'agost de1912 pel general portuguèsJosé Mendes Norton de Matos.L'origen de Huambo i la importància econòmica que va aconseguir sota l'administració portuguesa està molt relacionada amb la construcció del Ferrocarril de Benguela que s'havia començat el1902 aLobito. Aquest ferrocarril fou ideat per l'empresari britànic Sir Robert Williams com la manera més barata d'arribar a les mines decoure deKatanga, alCongo Belga des de la costa per a l'exportació d'aquest material. Lobito es considerava el millor port natural del continent africà.
La construcció del ferrocarril primer va avançar amb gran dificultat, degut a la rudesa del terreny, la prevalència de lamalària i a la resistència dels pobladors nadius. Un clima benigne (degut a la seva gran altitud, 1700 m.) i a la presència d'abundants recursos hídrics va fer que Huambo un lloc ideal per a constituir un hub del ferrocarril. Quan ho van descobrir, els treballs de la construcció del ferrocarril van anar més ràpid que abans i es va acabar el1929. En aquell temps Huambo havia esdevingut el lloc més important de la línia del ferrocarril.
A ladècada de 1920 Huambo ja era un dels principals centre econòmics de l'Angola Portuguesa.[5] Va esdevenir un lloc important a on es processaven aliments i va servir com a lloc principal d'exportació dels productes agraris de la províncies, així com va ser conegut pels seus nombrosos serveis educatius, sobretot l'Institut de Recerca Agrícola (que avui forma part de la Facultat de Ciències Agrícoles).
El1928 Huambo fou anomenatNova Lisboa cosa que indicava que l'administració colonial la volia convertir en la capital de la colònia. Al final de ladècada de 1960, Nova Lisboa va aconseguir renom internacional quan s'hi va organitzar la Carrera Automobilística Internacional de les 6 hores de Nova Lisboa.[6][7] Fins a la independència d'Angola, el1975, la ciutat de Nova Lisboa havia crescut i havia esdevingut un dels centres urbans més importants de l'Àfrica Occidental Portuguesa.[8]
Després de la independència d'Angola, el 1975, Nova Lisboa es va tornar a anomenar amb el seu nom original, Huambo. LaGuerra Civil Angolesa (1975-2002) va frenar el desenvolupament de la ciutat i es va destruir gran part de les seves infraestructures.[9]
Huambo va esdevenir el centre d'una batalla brutal entre l'MPLA iUNITA fins que el líder de la UNITA,Jonas Savimbi va morir. La ciutat fou molt danyada s'hi va massacrar molts civils.
Amb la independència el 1975, Savimbi va declarar la ciutat de Huambo com una república separada de la nació. Tot i això, el8 de febrer de1976, el MPLA va recuperar la ciutat amb l'ajuda de l'exèrcitcubà, tot i que la majoria de les zones del seu voltant continuaven sota el control d'UNITA.
A mitjan 1976, una força militar cubana va establir les seva seu més important a la zona de San Pedro, Lufefena i Cruzeiro, a Huambo i guarnicions importants a la majoria de les capitals municipals i ciutats principals, però UNITA mantenia el control del territori entre elles.
A les ciutats s'hi va començar a establir persones desplaçades, buscant protecció física i assistència humanitària. En aquest context, una de les primeres agències humanitàries que va arribar a laProvíncia de Huambo fou elComitè Internacional de la Creu Roja (1979). El1984 el conflicte armat es va intensificar i això va fer que les ciutats recollissin més desplaçats. UNITA va minar de manera important les carreteres i les operacions militars més importants que va fer el MPLA foren a les ciutats de les serralades centrals.
El maig de1991 el MPLA i UNITA van firmar un acord de pau amb la mediació de lesNacions Unides. El setembre de1992 es van celebrar eleccions generals. UNITA, que considerava la província de Huambo com el seu centre polític no va acceptar els resultats de les eleccions. La ciutat estava sota el control governamental del MPLA, però la tensió progressiva va fer augmentar les accions violentes. A la fi del 1992 totes les agències de lesorganitzacions no governamentals havien fugit de Huambo i UNITA havia aconseguit el control absolut de la ciutat en el curs de moltes batalles carrer a carrer que havien començat just després del nadal del 1992 i que van arribar al seu clímax a mitjan gener del 1993. Els combats violents a Huambo van durar 55 dies fins que les tropes governamentals es van retirar. La majoria de les altres ciutats de la serralada central també foren ocupades per UNITA a aquesta època. L'agost de1994 va tornar a esclatar el conflicte armat. El9 de novembre el govern va tornar a obtenir el control de la ciutat i poc després va controlar la resta de les capitals de la província. Llavors,Jambo, a laProvíncia de Kuando Kubango va passar a ser la capital d'UNITA.
La guerra civil es va acabar oficialment el20 de novembre de1994, quan es va signar elProtocol de Lusaka. En gran manera, això va fer que el país tornés cap a la normalitat i va ser rebut per la població de Huambo amb un optimisme moderat. UNITA va tornar a canviar la seva capital aBailundo, a 50 km al nord deHuambo. Aquest trasllat va provocar preocupació entre els observadors.
El1995 es va restablir el trànsit lliure de les persones i els béns a la Província. A final d'any, les forces de pau de les Nacions Unides (UNAVEM III) també s'havien desplegat a Huambo, seguint les disposicions del protocol de pau deLusaka. El1996 i el1997 van ser anys de millora relativa de les condicions de vida de la població civil de Huambo, tot i que el retorn de la població fou moderat i la ciutat no va recuperar el seu vigor comercial del passat.
Després que elConsell de Seguretat de les Nacions Unides forcés sancions contra UNITA (29 d'octubre de 1997) a causa de les demores en la implementació del protocol de Lusaka i la seva reticència a desmilitaritzar-se, la inseguretat a Huambo va tornar a augmentar de manera gradual, sobretot durant la segona meitat del 1998. A principi de desembre, el govern angoleny va llançar una ofensiva destinada a prendre els últims bastions que dominava UNITA a Huambo i aKuito. Aquest nou brot de la guerra aviat es va estendre a altres regions del país. Altra vegada, el país va patir grans desplaçaments de població a les zones rurals de Huambo, Kuito iCaala. A fora aquestes ciutats s'hi va instal·lar grans camps de desplaçats i la comunitat humanitària es va veure obligada a retirar-se de les zones controlades per UNITA i es van concentrar a Huambo, Caala i després aUkuma.
La seguretat era molt volàtil. Com que Huambo i les principals poblacions de la Meseta estaven bombardejades des deBailundo i altres posicions que continuaven en mans d'UNITA. Dos avionsHercules C-130 que evacuaven les restes de la missió UNAVEM III a Huambo foren derrocats per l'exèrcit d'UNITa el 26 de desembre de 1998 i el 2 de gener de 1999.
L'octubre de 1999 el govern va tornar a prendre la ciutat deBailundo. A la fi d'aquest any, el govern ja dominava ciutats comLonduimbali,Vila Nova i totes les capçaleres municipals. En aquest període de la guerra convencional va acabar a la província i va començar la guerra deguerrilles, ja que UNITA seguia controlant la major part de les zones rurals i seguia colpejant les instal·lacions militars o policials governamental, així com a comunitats civils.
La població civil de Huambo i Caala es va tornar a desplaçar. A principi de2000 hi havia més de 25.000 persones desplaçades al poble de Caala i més de 40.000 a la ciutat de Huambo. Com que UNITA va patir més sancions internacionals, les seves accions militars a Huambo foren més freqüents i van arribar a un punt culminant violent a final d'aquest any.
A l'octubre de2001 el govern va llançar una nova ofensiva contra UNITA des del nord i el sud de la Província de manera intensa. Feu lesoperações de limpeça, en les que es van eliminar de manera literal grans zones rurals i molta de la població rural es va veure obligada a viure en zones urbanes. Aquesta estratègia volia privar a la guerrilla del suport que encara trobava en els pobles que abans havien controlat a les zones muntanyoses i volia fer que no es pogués viure en l'hàbitat natural d'UNITA. A curt termini, això va donar lloc a una nova pressió sobre els recursos disponibles a les zones segures de la província i va causar molts problemes entre la població civil. Aquest punt representa el punt culminant de les penúries que va patir la població civil de la província de Huambo durant la guerra civil.
El febrer de2002, amb la mort deJonas Savimbi i la signatura del nou alto el foc va fer que la ciutat tornés a la tranquil·litat i que pogués tornar a tenir condicions per al seu desenvolupament.
↑Childs, Gladwyn M «The Kingdom of Wambu (Huambo):A Tentative Chronology». The Journal of African History, 5 (3), 1964, pàg. 367-379.DOI:10.1017/S0021853700005077.
↑Maria da Conceição Neto,In Town and out of Town: A Social History of Huambo (Angola), 1902-1975, PhD thesis, School of Oriental and African Studies/University of London, 2012
