L'abast de l'espècie, i per tant la seva distribució geogràfica i temporal i la seva posició en l'arbre evolutiu del gènereHomo és encara debatuda. Una interpretació clàssica engloba com aHomo erectus les formes evolucionades a partir d'Homo habilis, originades a l'Àfrica fa al voltant de dos milions d'anys,[2] convivint en els primers estadis ambaustralopitecs iparantrops al mateix temps al mateix lloc a les coves deDrimolen, molt a prop delbressol de la Humanitat aSud-àfrica.[3] Es desconeix quan interaccionaren aquestes diferents espècies.
En qualsevol cas, van aparèixer restes defauna, defoc i indústria lítica al costat d'ossos humans que mostren una ocupació de forma intermitent d'unacova de la localitat deZhoukoudian,[4] durant potser mig milió d'anys. A aquest conjunt defòssils es va anomenarHome de Pequín, i la gran majoria es van extraviar al final de laSegona Guerra Mundial. El1940 es va definir l'espècieHomo erectus, i s'hi van incloure els fòssils deJava,Zhoukoudian i altresjaciments de l'est asiàtic.[5]
Homo erectus fou la primera espècie que va abandonarÀfrica, fa 1,85 milions d'anys, quan va arribar a l'actualGeòrgia, i d'allà es va estendre a cap al sud d'Àsia i Europa (preneandertals) fins fa pocs centenars de milers d'anys, i fariaHomo erectus antecessor delsneandertals i delshumans moderns, o dels avantpassats comuns de les dues espècies.[6][7][8] Una segona i diferent onada deH. erectus havia colonitzat Zhoukoudian, Xina, uns 780.000 anys enrere. Una altra interpretació anomenaHomo erectus només els fòssils asiàtics i fa servir la denominacióHomo ergaster per als primers exemplars africans,[9][10] que serien avantpassats delsHomo erectus asiàtics i dels que van seguir a l'Àfrica i es van estendre cap a l'Orient Mitjà i Europa, anomenatsHomo antecessor i considerats avantpassats dels neandertals i els humans moderns.
S'anomenaerectus (oarcantrop) perquè, quan descobríEugène Dubois l'home de Java a Triní, a l'illa de Java (Indonèsia) l'any 1891 consistien en unfèmur molt semblant a unfèmurhumà i un crani (aquest darrer és conegut com aTrinil 2, l'espècimen tipus. Dubois va batejar-lo com aPithecanthropus erectus ('humà mico que camina dret' o 'pitecantrop').[13] En aquell moment era l'Homo fòssil més antic que podia caminar dret, però posteriorment se n'han trobat de més antics.H. erectus es localitza en molts llocs d'Euràsia i Àfrica, amb una antiguitat d'entre 1,8 milions a 300.000 anys.
Dubois argumentava que elP. erectus era unsimi semblant a ungibó, que va ser el precursor d'un pla corporal humà més familiar, però a ladècada de 1930, l'anatomistaFranz Weidenreich va notar una similitud sorprenent amb les restes de l'Home de Pequín recentment desenterrades,[14] i aquesta caracterització va obtenir més suport quanRalph von Koenigswald va descobrir durant la dècada més restes humanes antigues aMojokerto,Sangiran iNgandong. Weidenreich creia que eren els avantpassats directes de la subespècie local d'Homo sapiens modern, d'acord amb els conceptes històrics de raça (policentrisme), és a dir, l'home de Pequín era l'avantpassat directe del poble específicament xinès i l'home de Java dels aborígens australians.[15] A mesura que la importància de la distinció racial va disminuir amb el desenvolupament de la síntesi evolutiva moderna, moltes espècies i gèneres humans fòssils d'Àsia, Àfrica i Europa inclosos el pitecantrop i el sinantrop van ser reclassificats com a subespècies d'Homo erectus.[16]
El pitecantrop agafava la posició vertical perfectament, igual que els altresHomo erectus; se sap que fabricava utensilis i es creu que es menjaven el cervell dels seus congèneres. El crani del sinantrop és més humà que el delsaustralopitecs, però encara segueix guardant parentiu amb els simis; era d'alçada lleugerament superior però de baixa capacitat craniana -amb tot, aquesta capacitat era superior als australopitecs- i la dentadura era essencialment humana. La capacitat craniana del pitecantrop és inferior a la del sinantrop i és més semblant a la de l'atlantrop. L'alçària d'un pitecantrop estaria sobre 1,65 m i la del sinantrop seria lleugerament inferior. Es discuteix eldimorfisme sexual.[17] Construïen els seus acampaments i practicaven larecol·lecció i lacaça i fabricaven llances de fusta. Els últimsHomo erectus van descobrir com dominar el foc. Utilitzaven vestits i eren capaços de comunicar-se.
Les primeres dents dels fòssils deSangiran, aJava són més grans i més semblants a les de l'H. erectus occidental i l'H. habilis que a les de l'Home de Pequín. Les dents posteriors de Sangiran semblen reduir-se de mida, la qual cosa podria indicar un esdeveniment de colonització secundari de Java per part dels Zhoukoudians o d'alguna població estretament relacionada.[18]
L'any 2000, els arqueòlegs de la Universitat Meiji de Tòquio van afirmar haver trobat dues alineacions pentagonals de forats de pals en un turó prop del poble de Chichibu, que van interpretar com dues barraques datades al voltant de 500.000 anys construïdes perHomo erectus.[19]
Cos: Alt, esvelt i modern, molt similar a l'humà actual
Cap: Volta cranial baixa i llarga, pronunciat arc supraorbitari, front molt pla, pòmuls plans, vora inferior orbitària marcada, manca de demarcació entre la regió nasal i la regió de la cara, i arc occipital molt marcat en forma de barra contínua[5]
La columna vertebral delnen de Turkana de fa 1,6 milions d'anys no hauria suportat els músculs respiratoris correctament desenvolupats necessaris perproduir la parla,[20][21] i un crani delnen de Mojokerto d'1,5 milions d'anys mostra que aquesta població no va tenir una infància prolongada, requisit per a l'adquisició del llenguatge. Tot i que l'anatomia coclear deSangiran 2 iSangiran 4 conserva diversos trets que recorden elsaustralopitecs, el rang auditiu pot haver inclòs les freqüències més altes utilitzades per discernir la parla.[22] Atesa la mida creixent del cervell i la innovació tecnològica, l'Homo erectus pot haver estat utilitzant algun protollenguatge bàsic en combinació amb gestos, i va construir el marc bàsic al voltant del qual finalment es formarien llengües completament desenvolupades.[23]
Protobifaç propi de l'olduvaià evolucionatUna destral acheuliana
H. erectus dominava la tècnica de tallar pedres fabricació debifaços i petites destrals, en laindústria lítica d'eines de pedra anomenadesolduvaià, que eren les primeres desenvolupades pels homínids. L'aparició de la indústria lítica de l'acheulià és una de les grans fites de l'evolució humana, amb la que apareix un comportament complex, expressat en la fabricació recurrent d'eines de tall de grans dimensions senzilles i elaborades, i destrals bifacials, amb formes estandarditzades, que implica una previsió i una planificació més avançades per part dels homínins que les que requeria la tecnologia anterior.[24] En un jaciment arqueològic a Gona, al nord d'Etiòpia es van trobar les eines olduvaianes més antigues conegudes al costat dels cranis BSN12 de 1,26 milions d'anys, i el DAN5 d'entre 1,6 i 1,5 milions d'anys.[17] Les dues tecnologies van conviure simultàniament durant centenars de milers d'anys.
La primera evidència definitiva deldomini del foc pels primers humans va ser trobada aSwartkrans (Sud-àfrica). S'han trobat diversosossos cremats entre les einesacheulianes, eines d'os i els ossos amb marques de talls d'homínids.[25] Aquest lloc mostra algunes de les primeres proves decarnivorisme d'Homo erectus. A la cova de les Llars (Cave of Hearths) al sud d'Àfrica, s'han trobat dipòsits amb data de 0,2-0,7 Ma, igual que en diversos altres llocs comMontagu Cave (0,058-0,2 Ma) i a la desembocadura del riuKlasies (0,12-0,13 Ma BP).[25]
Els Homo erectus utilitzaven el foc de manera sistemàtica, i la posició dels ossos dels animals calcinats dona informació per determinar que van ser rostits i menjats a l'interior de la cova. El domini del foc va ser un avanç crucial per a la humanitat, a banda de la cocció dels aliments, en facilitar la reunió al voltant d'una foguera, fet que va estimular una major comunicació i cohesió social i va ajudar a estructurar grups més complexos.[26]
Els artefactes de l'acheulià descoberts en illes aïllades que mai havien estat connectades a terra en elPlistocè semblen indicar la capacitat de navegar d'Homo erectus fa un milió d'anys a Indonèsia, on van arribar a les illes Flores, Timor i Roti, cosa que hauria obligat a creuar laLínia de Wallace almenys abans de 800.000 anys. També és possible que fossin els primers en travessar l'estret de Gibraltar. Una anàlisi genètica del 2021 d'aquestes poblacions insulars de H. erectus no va trobar cap evidència de mestissatge amb humans moderns.[27] La capacitat de navegar demostraria queHomo erectus tenia una gran capacitat de planificació, probablement mesos abans del viatge.[28] De la mateixa manera,Homo luzonensis es data entre fa 771.000 a 631.000 anys. Com que Luzon ha estat una illa tot elQuaternari, els avantpassats d'Homo luzonensis haurien hagut d'haver realitzat una important travessia marítima i haver travessat lalínia de Huxley.[29]
Homo erectus va ser retratat des del principi com el primercaçador-recolector amb una dieta basada en aliments tous comfruites ibaies,[30] imamífers de mida mitjana i també algunestortugues.[26] Hàbil depredador de caça major, depenia de la seva habilitat per córrer,[31] i el canvi gradual adepredador alfa pot haver portat a la sevadispersió per tot Afro-Euràsia,[32] tot i que elscarronyaires poden haver tingut un paper més important almenys en algunes poblacions doncs els fòssils de H. erectus s'associen sovint amb les restes carronyades de grans herbívors,[33] especialmentelefants,rinoceronts,hipopòtams,bovins isenglars. Les complexitats dels comportaments de les preses i el valor nutricional de la carn s'han relacionat amb el creixement del volum cerebral.[34]
No és clar quan es va inventar laroba, amb les primeres estimacions que s'estenien fins a 3 milions d'anys per compensar la manca depèl aïllant.[35] Se sap que elspolls del cap i elspolls del cos, que només poden habitar individus vestits als humans moderns van divergir aproximadament 170.000 anys, molt abans que els humans moderns abandonessin l'Àfrica, és a dir, la roba ja s'utilitzava bé abans de trobar-se amb climes freds. Es creu que un dels primers usos de la pell animal era per a la roba, i els raspadors de pell més antics daten d'uns 780.000 anys, tot i que això no és indicatiu de l'ús de la roba.[36]
Homo erectus continua sent una de les espècies més reeixides i longeves d'Homo. Com una espècie diferent d'Àsia, però, no hi ha hagut consens quant a si és ancestre deH. sapiens o de qualsevol homínid posteriors.
Els jaciments més importants se'n situen a l'illa de Java («home de Java») i en altres illes d'Indonèsia, a la Xina i nord d'Àfrica (atlantrop). Entre els jaciments xinesos, la cova de Zhoukoudian, a uns 50 km dePequín, n'és un dels més importants. Les restes descobertes s'hi anomenaren inicialmentSinanthropus pekinensis (sinantrop),humà de Pequín.
↑Herries, Andy I. R.; Martin, Jesse M.; Leece, A. B.; Adams, Justin W.; Boschian, Giovanni; Joannes-Boyau, Renaud; Edwards, Tara R.; Mallett, Tom; Massey, Jason «Contemporaneity of Australopithecus, Paranthropus, and early Homo erectus in South Africa» (en anglès). Science, 368, 6486, 03-04-2020, pàg. eaaw7293.DOI:10.1126/science.aaw7293.ISSN:0036-8075.PMID:32241925.
↑Weidenreich, F. «Some problems dealing with ancient man» (en anglès). American Anthropologist, 42, 3, 1940, pàg. 375–383.DOI:10.1525/aa.1940.42.3.02a00010.
↑Latimer, B.; Ohman, J. «Axial dysplasia inHomo erectus». Journal of Human Evolution, vol. 40, 2001.
↑Schiess, R.; Haeusler, M. «No skeletal dysplasia in the Nariokotome boy KNM-WT 15000 (Homo erectus)--a reassessment of congenital pathologies of the vertebral column». American Journal of Physical Anthropology, vol. 150, 3, 2013, pàg. 365–374.DOI:10.1002/ajpa.22211.PMID:23283736.
↑Urciuoli, A.; Kubat, J.; Schisanowski, L.; Schrenk, F.; Zipfel, B.; Tawane, M.; Bam, L.; Alba, D. M.; Kullmer, O. «Cochlear morphology of IndonesianHomo erectus from Sangiran». Journal of Human Evolution, vol. 165, 2022.Bibcode:2022JHumE.16503163U.DOI:10.1016/j.jhevol.2022.103163.PMID:35299091.
↑F. Diez-Martín, P. Sánchez Yustos, D. Uribelarrea, E. Baquedano, D. F. Mark, A. Mabulla, C. Fraile, J. Duque, I. Díaz, A. Pérez-González, J. Yravedra, C. P. Egeland, E. Organista & M. Domínguez-Rodrigo «The Origin of The Acheulean: The 1.7 Million-Year-Old Site of FLK West, Olduvai Gorge (Tanzania)» (en anglès). Scientific Reports, 5, 07-12-2015 [Consulta: 3 octubre 2021].
↑25,025,1James, Steven R. «Hominid Use of Fire in the Lower and Middle Pleistocene: A Review of the Evidence». Current Anthropology. University of Chicago Press, 30, 1, febrer 1989, pàg. 1-26.DOI:10.1086/203705 [Consulta: 12 desembre 2007].
↑Bastir, M.; García-Martínez, D.; Torres-Tamayo, N.; Palancar, C. A.; Beyer, B.; Barash, A.; Villa, C.; Sanchis-Gimeno, J. A.; Riesco-López, A.; Nalla, S.; Torres-Sánchez, I.; García-Río, F.; Been, E.; Gómez-Olivencia, A.; Haeusler, M.; Williams, S. A.; Spoor, F. «Rib cage anatomy inHomo erectus suggests a recent evolutionary origin of modern human body shape» (en anglès). Nature Ecology & Evolution, 4, 2020, pàg. 1178–1187.DOI:10.1038/s41559-020-1240-4.
↑Carotenuto, F.; Tsikaridze, N.; Rook, L.; Lordkipanidze, D.; Longo, L.; Condemi, S.; Raia, P. «Venturing out safely: The biogeography ofHomo erectus dispersal out of Africa» (en anglès). Journal of Human Evolution, 95, 2016, pàg. 1-12.Bibcode:2016JHumE..95....1C.DOI:10.1016/j.jhevol.2016.02.005.PMID:27260171.
↑Ben-Dor, M.; Gopher, A.; Hershkovitz, I; Barkai, R. «Man the fat hunter: the demise ofHomo erectus and the emergence of a new hominin lineage in the Middle Pleistocene (ca. 400 kyr) Levant» (en anglès). PLOS ONE, 6, 12, 2011, pàg. e28689.Bibcode:2011PLoSO...628689B.DOI:10.1371/journal.pone.0028689.PMC:3235142.PMID:22174868.
↑Gilligan, I. «The Prehistoric Development of Clothing: Archaeological Implications of a Thermal Model». Journal of Archaeological Method and Theory, 15, 2010, pàg. 15–80.DOI:10.1007/s10816-009-9076-x.
↑Toups, M. A.; Kitchen, A.; Light, J. E.; Reed, D. L. «Origin of Clothing Lice Indicates Early Clothing Use by Anatomically Modern Humans in Africa» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 28, 1, 2011, pàg. 29–32.DOI:10.1093/molbev/msq234.PMC:3002236.PMID:20823373.
.svg){kind=icon}
