Lahistòria del Sudan del Sud abasta la història del territori actual delSudan del Sud i dels pobles que l'habiten.
Hi ha poca documentació de la història de l'actual territori del Sudan del Sud fins al començament del domini egipci al nord durant la dècada de 1820 i la posterior ampliació de captures d'esclaus al sud. La informació abans d'aquella època es basa en gran manera en la història oral. Segons aquestes tradicions, alguns poblesnilòtics com elsdinkes,nuers,shilluk i d'altres van entrar per primera vegada al Sudan del Sud en algun moment abans delsegle x. Durant el període comprès entre elsegle XV i el segle xix les migracions tribals, en gran part de la zona deBahr al-Ghazal (Riu de la Gasela), van reunir aquests pobles a la seva ubicació actual. El poblezande (no nilòtic) va entrar al Sudan del Sud durant el segle xvi, i habità en l'estat més gran de la regió. En el segle xviii el poble avungara hi va entrar i ràpidament va imposar la seva autoritat sobre els zandes.
Durant segles, les barreres geogràfiques van impedir l'avenç de l'islam cap al sud delSudan, i s'hi mantingué el domini avungara i el patrimoni social i cultural de les diverses ètnies que habitaven l'actual Sudan del Sud. Els intents de colonitzaciófrancesos ibelgues foren repel·lits per les guerrilles avungara i zande. De nou, a finals del segle xix l'arribada delsbritànics iegipcis trencaria aquesta independència de les tribus sudaneses del sud.
Egipte, en aquesta època un estat vassall de l'Imperi Otomà, dominava el territori de l'actual Sudan des de 1821 i va realitzar el seu primer intent expansionista al sud quan en la dècada de 1870 elkhedivIsmaïl Paixà creà la província d'Equatòria. El primer governador nomenat per part d'Egipte va ser el britànicSamuel White Baker el 1869, seguit perCharles George Gordon el 1874 i d'Emin Pasha el 1878. La rebel·lió dels anys 1880 a Egipte contra la forta influència europea va desestabilitzar la província naixent i Equatòria deixà d'existir com un lloc d'avançada d'Egipte el 1889. D'aquella època van romandre alguns assentaments, comCostat,Gondokoro, Dufile i Wadelai.
La rebel·lió deMuhàmmad Àhmad va estendre la seva influència des del Sudan cap al sud, però després de la seva mort les seves forces no van poder mantenir-se cohesionades i foren derrotades per les forces angloegípcies, que finalment van establir el seu domini formant el condomini delSudan angloegipci el 1899, i hi incorporaren l'antiga Equatòria. Mentrestant, el 1894 els colonitzadors belgues havien format el territori de Costat, unexclavament de l'Estat Lliure del Congo. A la mort del reiLeopold II de Bèlgica, el territori passà a mans britàniques, que l'incorporaren al Sudan, però dos anys després cediren la seva part meridional aUganda.
Malgrat formar una única entitat, el Sudan angloegipci fou administrat com dos territoris diferents: mentre el sector nord era predominantment musulmà i parlant de l'àrab, al sudanimista es fomentava l'ús de l'anglès. Després de la independència egípcia, elsreis d'Egipte van exigir la incorporació de tot el Sudan al seu domini, la qual cosa fou rebutjada pel Regne Unit. La incapacitat dels egipcis de recuperar el Sudan despertà tant els sentiments revolucionaris a Egipte com els independentistes al Sudan. Davant la imminència de canvis, el Regne Unit decidí modificar l'estatus del Sudan: convocà una conferència a Juba el 1948. Encara que la idea inicial dels europeus era incorporar el sud del Sudan al seu protectorat a Uganda, finalment es decidí acabar amb el règim diferenciat i tenir una colònia unificada, malgrat les protestes dels sectors del sud. El 1953, finalment, britànics i egipcis van acceptar donar la independència alcondomini i formar el 1956 laRepública del Sudan amb capital aKhartum, i de caràcter unitari.
Les tensions entre ambdós grups ètnics sota un únic govern no van tardar a sortir a la llum; el 1955, uns soldats del sud van protagonitzar uns motins que derivaren en laPrimera Guerra Civil sudanesa. El conflicte, que enfrontà el govern central amb elMoviment d'Alliberament del Sud del Sudan, acabà el 1972 amb la signatura d'un protocol de pau aAddis Abeba que permetria la creació d'un govern autònom al Sudan del Sud. L'acord atorgaria una dècada de pau fins que el president sudanèsGaffar Nimeiry anunciés l'establiment d'unestat islàmic i l'aplicació de laxaria a tot l'estat, cosa que provocaria l'esclat de laSegona Guerra Civil sudanesa.
Després d'anys d'enfrontament, el conflicte acabà oficialment amb la signatura d'un acord de pau el gener de 2005 entre el govern del Sudan i l'Exèrcit d'Alliberament del Poble del Sudan (ELPS). L'acord restablí el govern autònom sud-sudanès per sis anys, després del qual termini es realitzaria un referèndum sobre una possible secessió.Aquest referèndum es feu el gener de 2011 i atorgà una aclaparadora majoria d'un 98,83% a l'opció independentista. Després d'aquests resultats, el govern sudanès d'Omar al-Bashir va acceptar la divisió de l'estat, que es va dur a terme el 9 de juliol de 2011, quan es va proclamar oficialment la República del Sudan del Sud.[1]
Després de la independència delSudan, el sud de l'estat es veié afectat per duesguerres civils, que van provocar una gran destrucció, fre al desenvolupament, així com l'expulsió de milions de persones. S'estima que en aquestes dues guerres civils han mort uns 2.500.000 de persones i uns 5.000.000 de persones han estat desplaçades, i s'han convertit enrefugiades.
El1955, un any abans que el Sudan declarés la independència, esclatà la Primera Guerra Civil del Sudan, en què els sudanesos del sud pretenien obtenir major representació i autonomia regional. Durant disset anys, el govern sudanès lluità contra l'exèrcit rebelAnyanaya. El1971 Joseph Laguna reuní totes les faccions rebels sota el comandament del seuMoviment d'Alliberament del Sudan del Sud (MLSS). Per primera vegada els rebels disposaven d'una estructura de comandament unificada per aconseguir la secessió i la formació de l'estat independent delSudan del Sud. També fou la primera organització que s'establí com a portaveu i negociadora de tot el sud del Sudan. La mediació del Concili Mundial d'Esglésies (CMI) i la Conferència d'Esglésies de tota Àfrica (CITA), finalment portà a la signatura d'un acord entre els sudanesos del nord i del sud aAddis Abeba el1972, que establí la Regió Autònoma del Sudan del Sud entre aquest any i el1983.
El 1983 el president del SudanGaafar Nimeiry declarà que tot el Sudan es convertia en un estat islàmic sota lasharia, incloent-hi la majoria no musulmana del territori del sud. La Regió Autònoma del Sudan del Sud va ser dissolta el 5 de juny de 1983, i es dissolgué l'acord d'Addis Abeba. En resposta a aquest acte unilateral, es formà l'Exèrcit d'Alliberament del Poble del Sudan, sota el lideratge deJohn Garang i esclatà la Segona Guerra Civil del Sudan. Aquesta guerra va durar 22 anys (fins a l'any 2005), i va esdevenir la guerra civil de més llarga durada d'Àfrica. L'any 2005 s'arribà a un acord de pau que fou signat aNairobi mitjançant la mediació de l'Autoritat Intergovernamental de Desenvolupament (AIGD), així com un consorci de països donants. Aquest acord va durar fins a l'any 2011, moment en què elSudan del Sud va declarar la independència.
AlKordofan del Sud el 6 juny del 2011 va esclatar un conflicte armat entre els exèrcits del Sudan del Nord i del Sudan del Sud, abans de la declaració formal d'independència del Sudan del Sud del 9 de juliol. El conflicte va acabar amb un acord entre les dues parts per retirar-se d'Abyei.
A finals de juny, diversos interlocutors internacionals, incloent-hi lesNacions Unides, van proposar desplegar a 4.200 soldatsetíops a Abyei per mantenir la pau entre les dues parts.[2] L'abril del 2012 la situació es va agreujar, entre altres raons per la presa del camp petrolífer de Heglig per part de tropes afins a les pretensions territorials del Sudan del Sud.[3]
Entre el 9 i el 15 de gener del 2011 el poble del Sudan del Sud va votar entre romandre com a part del Sudan o a favor de la independència. El 30 de gener del 2011 un 98,83% de la població havia votat a favor de la independència.[4]
A mitjanit del 9 de juliol del 2011Sudan del Sud es va convertir en un país independent amb el nom deRepública del Sudan del Sud. El 14 de juliol el Sudan del Sud es va convertir en el país 193 que passava a formar part de lesNacions Unides.
Encara hi ha diversos problemes sense resoldre amb elSudan, com els recursos petrolífers, doncs s'estima que un 80% del petroli del Sudan procedeix de Sudan del Sud, la qual cosa representaria un gran potencial econòmic per a un dels llocs més pobres del món. La regió d'Abyei encara segueix en disputa i està previst unreferèndum per a determinar si els seus habitants volen unir-se al Sudan del Nord o del Sud.[5]
Actualment elSudan del Sud es troba en guerra almenys per set grups armats.[6] Segons lesNacions Unides la guerra encara afecta nou dels deu estats del Sudan del Sud, amb desenes de milers de refugiats. S'ha acusat el govern de voler romandre indefinidament en el poder, sense representar ni donar suport amb justícia a tots els grups ètnics, alhora que descura el desenvolupament de les zones rurals.
En un intent de desarmar els grups rebelsshilluk i murle, moltes aldees han estat arrasades, centenars de dones i nenes violades, i un nombre sense determinar de civils han estat assassinats.[7]Els civils afirmen que se'ls ha torturat, arrencant les ungles, els nens han estat utilitzats com a ostatges perquè els seus pares lliurin les armes i els camperols han estat cremats en les seves barraques si se sospita que han donat aixopluc als rebels. El maig del 2011 suposadament l'exèrcit sudsudanès va cremar més de set mil cases a l'estat d'Unity.[8]
El diumenge15 de desembre del2013, un intent de cop d'estat va provocar una novaGuerra Civil al Sudan del Sud. Segons la versió donada pel president electe,Salva Kir, una facció de l'exèrcit fidel a l'ex-vicepresidentRiak Mashar s'hauria alçat en armes a la capital de l'estat,Juba, tot i que les forces governamentals van aconseguir sufocar-la. Tot i això, el cop sí que va tenir èxit en altres llocs, fet que provocà un clima de violència que feu que milers de persones es desplacessin cap a les instal·lacions que allí té l'ONU.[9] Segons aquest organisme, el dia18 de desembre ja hi havia més de 500 morts i 20.000 desplaçats a causa d'aquest conflicte.
El19 de desembre els rebels, liderats pel general Peter Gadet, que feia uns mesos ja havia desafiat al govern, van ocupar la ciutat deBor, capital de la regió deJonglei.[10]
El 2015 a causa del conflicte més de 30.000 persones vivien amb risc de morir de fam.[11]
L'Organització de les Nacions Unides denuncià en març del 2016 que les autoritats de l'estat permetien als aliats violar tot el que els apetira.[12]
