Lesilles Balears són unarxipèlag de laMediterrània occidental, situat a l'est delPaís Valencià, alsud deCatalunya i elGolf de Lleó, a l'oest deSardenya i alnord de l'Atles Tell (Magreb), actualment són unacomunitat autònoma d'Espanya.
El nom de les Illes Balears prové delgrec Βαλλιαρεῖς (Bal·liaris), nom amb el qual eren conegudes des de l'antiguitat clàssica. Els autors grecs i romans derivaven el nom del poble de la seva habilitat com a llançadors (baleareis, βαλεαρεῖς, deballo, βάλλω), encara queEstrabó considerava que l'origen del nom erafenici. De fet, l'arrelbal- té un origen fenici; potser les illes foren consagrades al déuBaal; la similitud amb l'arrel grec ΒΑΛ (en βάλλω), i l'ocupació de les persones, podrien ser el fonament de l'assimilació d'aquesta designació al grec. Que el seu origen no sigui grec, s'ha inferit del fet que el nom grec més comú per a les illes no és βαλεαρεῖς, ans Γυμνησίαι (Gymnesiae) per referir-se a les illes deMenorca iMallorca. En canvi, cartaginesos i romans van preferir la denominació de Balears per aMenorca iMallorca.Eivissa iFormentera van ser anomenades per totsPitiüses.
Malgrat que durant força temps s'ha pensat que «Balears» provindria del grecbal·lin, que vol dir 'llançar', darrerament s'ha canviat de parer i sembla descartat l'origen hel·lènic. L'origen llavors no seria grec sinó púnic. Provindria del pluralba’ lé yaroh. El substantiuba’ lé vol dir 'els que exercitaven l'ofici de' i actua de subjecte del verbyaroh que significa 'llançar pedres'. Amb tot, el significat final seria quelcom així com 'els mestres del llançament'. I aquests mestres del llançament no són altres que elsfoners de les illes. Així doncs Balears vol dir 'foners'.[1]
Autors clàssics comPlini el Vell,Estrabó oDiodor de Sicília n'han parlat molt. Però és la narració de Licofront de Calcis, en el seu poema hermètic Alexandra (versos 633-641), quan parla dels fugitius de laguerra de Troia que arribaren a les Balears, que ell anomenaGimnèsies, on es dona aquesta descripció:
| « | I altres, després de navegar com crancs als roquissars gimnesis envoltats de mar, arrossegaran la seva existència coberts de pells peludes, sense vestits, descalços, armats de tresfones de doble corda. I les mares ensenyaran als seus fills més petits, en dejú, l'art de tirar; ja que cap d'ells tastarà el pa amb la seva boca si abans, amb precisa pedra, no n'encerta un bocí posat sobre un pal com a blanc. | » |
Aquesta fama i possiblement també un excés de població en les darreries de l'època talaiòtica va fer que molts d'aquests foners illencs acabessin nodrint els exèrcits cartaginès i més tard romà. La primera menció expressa dels balears en l'exèrcit cartaginès (en lluita amb els grecs de Sicília) la faDiodor de Sicília (XIII, 80), referint-se al 406 aC. Sembla que el costum d'utilitzar la fona a les illes no es va deixar entre la gent del camp fins ben entrat el segle xx. De fet, l'anomenaven «bassetja», mot d'origen incert, però possiblement preromà, és a dir, contemporani dels foners que van donar nom a les Balears. A Menorca, segons expliquenAntoni Maria Alcover iFrancesc de Borja Moll i Casasnovas, existia la tradició fins a no fa gaire que, per entrar en el gremi dels bassetgers, l'aspirant havia d'encertar amb la pedra de la fona i sense errar cap tir els 9 barrerons d'una barrera o bé els 8 espais buits entre barra i barra (Camps, 1921).
Fins fa poc, els historiadors tenien la hipòtesi queEivissa va ser poblada per pobles procedents de lapenínsula Ibèrica en el cinquè mil·lenni abans de Crist.
Entre el 3000 i el 1300 aC, petites col·lectivitats organitzades al voltant de l'agricultura i laramaderia van habitar l'arxipèlag. És l'època dels sepulcres megalítics i els rituals religiosos en túmuls mortuoris formats per pedres gegantines. A finals d'aquest període comencen a sorgir lesnavetes, unes edificacions en forma de nau invertida destinades a fins funeraris, tot i que aMallorca, les anomenades navetiformes servien d'habitació. La més famosa naveta és laNaveta des Tudons, a l'illa deMenorca.
Pel que fa a l'adscripció lingüística i l'origen ètnic dels seus pobladors, les dades que permetrien treure'n conclusions són escassíssimes i es limiten a un petitcorpus detopònims iantropònims que, al seu torn, és molt insegur, perquè no és possible de tenir la certesa que un topònim és, efectivament,preromà i no pas una aportació posterior, o que un antropònim és indígena, i no pas portat decolons o, simplement, adoptat pels indígenes per moda (fenomen antroponímic ben comú).[2]
Pel que fa als antropònims, després molts treballs i propostes, hom ha identificat cinc antropònims que són raonablement autòctons:Icesta,Isaptu,Paditu iCudiniu aMallorca iAetara aMenorca; la manca d'antroponímia preromana aEivissa s'explicaria per lacolonització fenícia, mentre que per la manca d'antroponímia fenícia hom pensa en possibles llatinitzacions de noms púnics.[2]
Pel que fa a la toponímia,el corpus és força més extens però també molt més insegur, car en general es tracta de topònims documentats a partir de la conquesta catalana elsegle xiii i que és dubtós que no siguin de l'àrab o delromanç prejaumí. Hom sol esmentarAlaior,Alaró,Escorca o tots els acabats en el sufix àton-er (-ə):Bóquer (documentat en època romana com aBocchorum),Búger,Cúber,Míner,Síller iSóller.[3]
Finalment, hom té tres testimonis directes d'autors antics sobre ellèxic dels pobladors balears:argistinum (llatí:grando 'calabruix'),[4] documentat pel bisbeSever de Menorca (segle v dC);[5][6]laurices ('conillons', 'cries de conill'),[4] documentat perPlini el Vell (segle i dC);[7] ivipiones (llatí:minorem gruem 'grua petita'),[4] també documentat per Plini.[8] Cal tenir en compte que no hi ha cap prova que cap d'aquests tres mots sigui d'origen preromà balear, car es podria tractar de llatí dialectal o de manlleus (i també poden estar corromputs per errors detransmissió textual). De fet, el mateixlaurices sembla que s'ha de relacionar amb el mot catalàlloriguera, amb possiblescognats a tota laRomània; atesa la improbabilitat que un mot panromànic tengui el seu origen en la llengua preromana de les Balears, hom pensa que més aviat es pot tractar d'un manlleu d'aquesta llengua a una altra llengua.[9]
Lacultura dels talaiots fou una cultura que es desenvolupà durant l'edat del bronze i l'edat del ferro a lesIlles Balears, entenent aleshores per Balears només les anomenades pels grecsGimnèsies, és a dir,Mallorca iMenorca. A lesPitiüses no hi va ser mai present.
Cap a l'any 1300 aC, les Illes Balears van viure la invasió dels pobles talaiòtics (de talaiot, atalaia gran), cultura guerrera que perduraria fins a la conquesta romana. És l'època de la civilització ciclòpies, en la qual els talaiots, les taules menorquines i les navetes proliferen al voltant d'una societat guerrera, la dels baleàrics, segons la denominació emprada per diversos autors de l'antiguitat. Els historiadors clàssics van anomenar Mallorca i Menorca «illes Gimnèsies», o dels homes nus.
Untalaiot és una estructuraprehistòrica, de forma generalment troncocònica, construïda amb pedres de grans dimensions col·locades en sec, de 3 a 10 metres d'alçada. Es tracta de construccions exclusives de les illes de Mallorca i Menorca. Aquests edificis han donat nom a la cultura talaiòtica. Són un element sempre present en els assentaments humans del Bronze final i de l'edat del ferro de les illes Balears. No els trobem, en canvi, a les illesPitiüses on la cultura talaiòtica no s'hi va desenvolupar.
Sota el nom de talaiot s'hi engloben construccions que, tot i tenir certs trets comuns, són tipològicament diverses. A Mallorca hi ha talaiots de planta circular (els més comuns) i de planta quadrada. Tant uns com els altres presenten generalment un espai interior de planta circular, força ampli, amb una columna central que serveix per sustentar la coberta, construïda a base de grans lloses de pedra disposades de forma radial.[10] Un bon exemple dels talaiots mallorquins es troba al poblat deSon Fornés. Els talaiots menorquins presenten una major diversitat tipològica, tot i que els talaiots de planta quadrada hi són gairebé desconeguts.[11][12][13] No disposen, en general, d'uns espais interiors tan amplis: alguns presenten corredors que els travessen de banda a banda; o bé passadissos que porten fins a cambres de dimensions més o menys reduïdes. En la major part dels casos, malgrat tot, sembla que l'espai útil (al contrari del que succeeix a Mallorca) es trobava a la part de dalt de l'edifici. A Menorca trobem, d'altra banda, alguns talaiots més grans que els de Mallorca, com per exemple el talaiot oest deCornia Nou, el deTrepucó o el deTorelló.
En el cas dels talaiots mallorquins, amb els seus grans espais interns, s'ha proposat que podria tractar-se d'espais comunitaris, on es redistribuirien els aliments entre tots els membres de la comunitat.[14] Els talaiots menorquins presenten una estructura bastant diferent, de forma que es fa difícil interpretar-los de la mateixa manera. Alguns dels talaiots d'aquesta illa es poden interpretar com estructures defensives, però n'hi ha d'altres que, per la seva situació i la seva estructura, semblen edificis monumentals amb una gran càrrega simbòlica, destinats potser a representar el poder de certs individus o grups socials. És el cas, per exemple, del gran talaiot oest deCornia Nou, que presenta una ampla escala descoberta, al costat sud.[15][16]
A Mallorca existeix una ruta dels talaiots amb 6 itineraris, creada pelConsell Insular de Mallorca i promoguda per laConselleria de Turisme a la guiaL'altra Mallorca. Alguns dels talaiots més espectaculars de Mallorca, excavats i oberts al públic, els trobem als jaciments deSon Fornés,L'Hospitalet Vell o alpoblat talaiòtic de Capocorb Vell.
La Xarxa Monumental de Menorca, promoguda pelConsell Insular de Menorca, inclou també nombrosos poblats talaiòtics amb talaiots ben conservats, com els deTrepucó,Torre d'en Galmés oMontefí. Altres jaciments comCornia Nou, tot i no formar part de la Xarxa Monumental, també es troben oberts al públic.
Hi ha proves que el primer poblament humà a les Illes Balears (Mallorca iMenorca) data del III mil·lenni abans de la nostra era.[17] Aquests colons podrien provenir del sud deFrança o de les costes orientals de lapenínsula Ibèrica. Malgrat tot, l'origen dels primers pobladors de les Illes Balears no és, ni de bon tros, un tema tancat.
Entre el 2200 i el 1900 aC arriben influències de lacultura del vas campaniforme (només a Mallorca, no a Menorca), que en aquesta època es difonia perEuropa, el nord d'Àfrica i laMediterrània.
A partir de mitjans del II mil·lenni s'observen canvis en aquestes comunitats: innovacions en les tècniques de fabricació de ceràmica, millores en la metal·lúrgia del bronze (amb un augment de la producció d'armes i eines), entre d'altres.
L'etapa compresa entre l'establiment de les primeres comunitats humanes i l'aparició de la cultura talaiòtica se sol anomenarperíode pretalaiòtic.
Cal tenir en compte que el complex cultural conegut com a Talaiòtic comprèn un arc temporal molt ampli, i han estat molts els intents de sistematitzar les seves etapes i la seva cronologia. Malgrat tot, podem afirmar que hi ha, actualment, tres línies teòriques principals que intenten explicar la gènesi i evolució de la cultura talaiòtica.
La primera d'aquestes corrents, desenvolupada per Lluís Plantalamor a partir de les investigacions dutes a terme per l'equip delMuseu de Menorca (i centrat a l'àmbit d'aquesta illa) segueix en part l'esquema elaborat per Guillem Rosselló-Bordoy per a la prehistòria de Mallorca. Els orígens de la cultura talaiòtica, segons aquest model, caldria buscar-los en l'aportació d'idees i models externs, sia per l'arribada de nous contingents humans a l'illa o bé per contactes d'altre tipus. Aquest investigador proposa influències procedents deSardenya on hi ha uns edificis, elsnurags, que presenten alguns trets en comú amb els talaiots. Els primers talaiots es construirien cap al 1500 CAL ANE. Aquest tipus de construccions aniria evolucionant al llarg dels temps, canviant de forma i, segurament, de funció, però continuarien construint-se al llarg de l'edat el Ferro. La cultura talaiòtica no desapareixeria del tot fins a la conquesta romana i el posterior procés d'aculturació.[18]
Plantalamor divideix la cultura talaiòtica en quatre grans períodes culturals, basats principalment en la divisió tipològica dels monuments observats.
El segon esquema cronològic ha estat desenvolupat per un grup d'investigadors de laUniversitat Autònoma de Barcelona. Aquests autors consideren que les primeres manifestacions talaiòtiques es produeixen cap al 1000 aC, és a dir, de forma contemporània als últims naviformes pretalaiòtics. La cultura talaiòtica s'hauria consolidat a les illes cap al 850 aC, i a partir del 550 aC elstalaiots comencen ja a abandonar-se, iniciant-se així la fase anomenada posttalaiòtica. En aquests moments s'intensificaria l'activitat agrícola, fet que permetria la producció d'excedents, a través dels quals les illes s'integrarien als circuits comercials de la Mediterrània.[19]
L'última d'aquestes propostes explicatives és fruit de les investigacions de Víctor M. Guerrero, Manuel Calvo i Bartomeu Salvà, de laUniversitat de les Illes Balears. Per aquests autors la cultura talaiòtica és, bàsicament, una societat de l'edat del ferro, de manera que el moment de la seva gènesi no es pot situar més enllà dels segles VIII o IX aC. Així, la cultura talaiòtica seria el resultat de l'evolució interna de les societats pretalaiòtiques del bronze final, potenciada per la influència del comerç púnic al Mediterrani occidental.[20]
En allò que coincideixen la majoria dels autors és en la interpretació del món talaiòtic com una societat amb una forta estratificació social i amb un accés diferenciat als recursos.
D'acord amb les proves arqueològiques, les bases econòmiques de la societat talaiòtica eren el conreu delcereals i la ramaderia decaprins (cabres iovelles) combinada, en menor mesura, amb la cria deporcs ivaques.
Alguns autors proposen que la concentració de la població en nuclis urbans més protegits i la construcció dels primerstalaiots es va fer necessària per les pirateries delsPobles del mar, que es mouen per la Mediterrània cap al segle xiii abans de la nostra era, però cal tenir en compte que no hi ha proves directes de la influència d'aquests pobles a la Mediterrània Occidental. Les fortificacions ens podrien estar parlant també d'enfrontaments entre els vilatges de les illes, cada un dels quals (almenys els més grans) constituïa potser una entitat independent. Aquesta història d'enfrontaments hauria creat el poble bel·licós, molt hàbil amb lafona obassetja del qual ens parlen les fonts escrites gregues i romanes. Durant els darrers segles del I mil·lenni abans de la nostra era, tant elspúnics com elsromans van utilitzar els habitants de lesIlles Balears com a mercenaris en diferents conflictes:Guerres Púniques, etc.
Se sap, a través de les fonts escrites romanes, que els natius de les illes utilitzaven un ungüent fet amb oli dellentiscle (en aquesta època no s'havia generalitzat encara l'oli d'oliva) i saïm de porc, amb el qual s'untaven el cos. Aquests autors expliquen també que els illencs anaven nus, durant l'estiu, mentre que a l'hivern es cobrien amb pells. Els balearics disposaven demules que exportaven, potser, a altres regions, perquè també apareixen citades a les fonts com una de les peculiaritats de les illes.
La població vivia en vilatges amb cases de pedra, construïdes amb pedres relativament grans, amb cambres rectangulars intercomunicades en algunes ocasions. A Menorca, a partir de l'arribada de la influència púnica, sembla generalitzar-se un tipus de casa molt característica: de planta oval o arrodonida, amb un pati central que dona accés al diferents àmbits, disposats de forma radial. S'han excavat exemples d'aquestes cases a poblats comTorre d'en Galmés. Aquest tipus d'habitatge, en canvi, no el trobam a Mallorca.
Alguns dels vilatges estaven emmurallats amb blocs de pedres a manera de paret sense cap unió de fang o d'altre material. En aquestes muralles es van construir torres amb aspecte de torres de vigilància (en català es diuen talaies, d'on derivatalaiots). D'aquestes torres n'existeixen de diverses formes: rectangulars, circulars, quadrades i ovalades; i són d'altures diverses; però totes tenen un aspecte similar; es creu que la seva funció era la vigilància, en tant que s'ubicaven a les muralles, però pels casos en què se situaven al centre del vilatge semblen tenir una funció més defensiva (com unaciutadella). Les pedres utilitzades tant per les muralles com per a les torres eren d'una considerable grandària i la seva instal·lació degué exigir grans esforços. Tot i que, probablement, la seva finalitat inicial era militar, és necessari tenir en compte la possible dimensió simbòlica (com a espai de representació del poder) d'aquests elements.
A Menorca s'han comptat dos-cents seixanta-settalaiots (cal tenir en compte que cada vilatge té, almenys, un talaiot), vint-i-cinctaules, seixanta-quatrenavetes i sis-cents noranta-una troballes diverses, gairebé totes a la meitat sud.
Una altra construcció típica del talaiòtic són les anomenadesnavetes d'enterrament. Es tracta d'una espècie de naus de pedra, de forma trapezoidal i quasi rectangular, com una nau invertida. Disposaven d'una petita obertura, i estaven destinades exclusivament a l'enterrament col·lectiu. Apareixen només a Menorca. A Mallorca s'han trobatnavetes per enterraments individuals, més tardanes i força diferents. Els cadàvers es col·locaven en forma semblant a la fetal. L'enterrament en aquestos monuments no excloïa el que continuaren practicant-se enterraments en coves, però el sistema es feia més complex: les coves, excavades artificialment, són cada vegada més grans i, per tant, ja convenia col·locar-hi bigues i puntals.
Les diferències de sistema d'enterrament no semblen respondre ni a diferències ètniques ni cronològiques, les possibles diferències polítiques, religioses o socials no són perceptibles. Se sap que existien alguns santuaris on se sacrificaven animals, i es percep un incipient culte albou que, segons certs autors, podria indicar una influència cretenca, car s'ha trobat també alguna construcció de columna amb capitell típica de l'art minoic deCreta.
Finalment, l'altre monument característic és el recinte detaula, exclusiu de Menorca, consistent en un edifici de planta en forma de ferradura. Al centre d'aquesta estructura s'hi dreça una enorme columna monolítica sobre la qual reposa un capitell descomunal, amb un aspecte semblant a unataula. Tenien caràcter religiós però es desconeix la seva funció exacta. Una de les primeres hipòtesis apuntava la possibilitat que servissin per realitzar sacrificis, però aquesta teoria ha quedat descartada per manca de proves que la recolzin.
Laceràmica talaiòtica és sempre feta a mà, donat que no es coneixia el torn. El sistema de cocció també era força primitiu, tot i que a les etapes finals es troben proves de la utilització de forns tancats. En conseqüència, la ceràmica pròpia d'aquesta cultura presenta un aspecte molt característic: taques de colors diferents (marró i gris) producte de la cocció irregular i desgreixant calcari, de color blanc, molt visible. Els atuells ceràmics, molt abundants, mostren una gran diversitat tipològica: vasos troncocònics, olles globulars, olles carenades, grans contenidors pitoides, etc. S'observen algunes diferències, a nivell tipològic, entre la ceràmica de Mallorca i la de Menorca.
Són freqüents, al registre arqueològic d'època talaiòtica, altres tipus d'objectes: punxons i espàtules d'os, molins de vaivé de pedra sorrenca (molons), elements de bronze i, a partir de mitjans del primer mil·lenni aC, de ferro (eines, armes, ornaments personals).
Elsgrecs,fenicis,cartaginesos iromans són les invasions de les grans civilitzacions mediterrànies, seran primerenques i notables i causants del primer poblament estable a les illes. Aquesta diferència rau en la diferent història paleogeogràfica que ha condicionat ecosistemes diferents, molt pobres per als humans en el cas de les Pitiüses, i amb més recursos aprofitables en el cas de les Gimnèsies.
El nom de les Illes Balears prové delgrec Βαλιαρεῖς, nom amb el qual eren conegudes des de l'antiguitat clàssica. Els autors grecs i romans derivaven el nom del poble de la seva habilitat com a llançadors (baliareis, βαλιαρεῖς, de ballo, βάλλω), encara queEstrabó considerava que l'origen del nom erafenici. De fet, l'arrelbal- té un origen fenici; potser les illes foren consagrades al déuBaal; la similitud amb l'arrel grec ΒΑΛ (en βάλλω), i l'ocupació de les persones, podrien ser el fonament de l'assimilació d'aquesta designació al grec. Que el seu origen no sigui grec, s'ha inferit del fet que el nom grec més comú per a les illes no és βαλιαρεῖς.
Els fenicis s'estableixen a l'illa d'Eivissa al segle viii aC,[21] i el 654 aC funden laciutat d'Eivissa passant a convertir-se, gràcies a la seva privilegiada i estratègica ubicació, en el centre del comerç mediterrani occidental. Durant laSegona Guerra Púnica, l'illa pacta ambRoma una capitulació que li permet conservar autonomia política i econòmica. El general cartaginès Magó intenta entrar a l'illa i, en no permetre-li els eivissencs, intenta desembarcar a Mallorca. En fracassar l'intent de desembarcar a Mallorca, decideix posar rumb a Menorca, on s'estableix temporalment i tradicionalment s'ha dit que fundaMaó (avui això es posa en dubte). Els foners menorquins s'uneixen alsexèrcits cartaginesos. La necròpolis púnica d'Eivissa, formada per unes cinc mil tombes, data d'aquesta època.
Acabada la Guerra Púnica, els romans intenten sotmetreMallorca en diverses ocasions, però fracassen fins al123 aC, quan les hostes deQuint Cecili Metel cònsol de Roma, anomenat per això «el Baleàric», conquereix l'illa i funda amb tres mil colons les ciutats dePalma iPol·lència (a Alcúdia). Expliquen els historiadors que les tropes invasores van ser rebudes per una pluja de pedres llançades pels foners, mítics i avesats llançadors que perviuen en l'art i la memòria col·lectiva. Gairebé dotze anys després de la conquesta ja s'havien integrat a la campanya africana dels exèrcits romans. Al segle iv, l'emperador Teodosi va unir les Pitiüses a Mallorca i Menorca per formar laprovíncia de les Illes Balears el395.[22]
Amb lacaiguda de l'Imperi Romà d'Occident al segle v, les illes de la Mediterrània occidental queden en mans delsvàndals, que estableixen el seu regne al nord d'Àfrica en el marc d'un període turbulent. El 534, en temps deJustinià I,Belisari conquereix el Regne Vàndal i les Illes Balears queden sota eldomini romà d'Orient.
Lacomunitatjueva deMallorca es remunta als tempsromans; la historiografia mallorquina tradicional ha donat per fet, sense poder documentar-ho, que l'arribada de jueus a l'illa es va produir amb ladiàspora posterior a la destrucció del segonTemple de Jerusalem, alsegle i, i si bé hi ha indicis d'aquesta presència,[23] els primers vestigis segurs es remunten alsegle V: l'epístola del BisbeSever de Menorca, l'any 418, en la qual es parla dels vincles de la comunitat jueva menorquina amb Mallorca, l'existència d'un bisbe mallorquí amb el nomhebreu d'Elies l'any 484, i les troballes arqueològiques dels ploms funeraris deSes Fontanelles (Santa Maria), amb inscripcions hebraiques, i d'unallantia amb la representació d'unamenorà a Palma constitueixen l'inventari material que acredita la seva presència en aquells moments. Tot i així, de l'anàlisi de la descripció que fa Sever de la comunitat jueva de Menorca, molt nombrosa, ocupant altes dignitats municipals, capaç d'oposar-se enèrgicament a l'església cristiana... es dedueix que només pot correspondre a una comunitat sòlidament assentada des de temps enrere, com també devia passar a Mallorca.[24]
El1391 una revolta pagesa, dirigida inicialment contra el poder polític i els excessos fiscals, però segurament influïda pels assalts generalitzats a les juderies castellanes i aragoneses del mateix any, acabà amb l'assalt alscalls de laciutat de Mallorca i d'Inca. Molts jueus foren assassinats i espoliats, i finalment una bona part s'exilià o es convertí.[25] Després d'un breu període de decadència el1435, la resta de la comunitat jueva mallorquina va ser obligada a convertir-se alcristianisme, finalitzant en aquesta data l'existència oficial dels jueus a l'illa. Però, com en molts altres llocs, bona part dels jueus mallorquins varen practicar elcriptojudaisme, és a dir, continuaren practicant la seva religió sota aparença cristiana, i s'articularen baix l'organització de la Confraria de Sant Miquel o delsConversos, posteriorment de Nostra Senyora de Gràcia, com a instrument de cohesió interna, ajuda mútua i resolució de conflictes. D'aquesta comunitat, alsegle xvii se'n derivarà la qüestióxueta, amb les condemnes sota acusació decriptojudaisme i el consegüent procés d'estigmatització que va patir aquesta minoria des de llavors i fins a l'actualitat.
Elsxuetes [ʃu'ətəs], també anomenatsxuetons, són un grup social de l'illa deMallorca, descendents d'una part delsjueus mallorquins conversos al cristianisme i dels quals al llarg de la història s'ha conservat consciència col·lectiva del seu origen per mor de ser portadors d'algun dels cognoms, de llinatge convers, afectat per les condemnesinquisitorials percriptojudaisme al darrer quart del segle xvii, o per estar-hi estretament emparentats. Els xuetes han estat històricament estigmatitzats i segregats, per la qual cosa, i fins a la primera meitat delsegle xx, han practicat una estricta endogàmia. Avui dia, entre 18.000 i 20.000 persones a l'illa són portadores d'algun d'aquests cognoms.[26]
La dominació romana d'Orient de les Illes Balears és un fosc període històric que s'inicia el534, amb la conquestaromana d'Orient d'aquesta part delRegne Vàndal, i finalitza en una data incerta situada entre principis del segle VIII i principis del X. La documentació sobre aquesta època és molt escassa així com les restes arqueològiques conegudes, per la qual cosa abunden les suposicions historiogràfiques.
Enderrocat el reivàndalHilderic, aliat romà d'Orient, per l'usurpadorGelimer, l'emperadorJustinià I va encarregar aBelisari (533) l'expedició de conquesta delRegne Vàndal, que a més de la regió deNumídia, a l'Àfrica nord-occidental, incloïa les illes deSardenya,Còrsega i lesBalears. Belisari encomanà un any més tard, al seu lloctinentApol·linar, laconquesta de les Balears, on hi exercí el càrrec de governador. Els romans d'Orient mantingueren l'estructura territorial vàndala, i les Balears, extrem occidental de l'imperi, romangueren a la província de Sardenya, que al seu torn depenia de la prefectura d'Àfrica.
Poc després de la conquesta romana d'Orient de les Illes Balears, l'Imperi d'Orient reconqueríEspània, extensos territoris del sud d'Hispània (552-620), iniciada aCartago Nova, (cosa que fa pensar que les Balears en foren el cap de pont). Així les Balears passaren a ser un territori estratègic en les rutes marítimes imperials cap a l'occident de l'imperi, que en aquests anys ocupava un territori molt similar al de l'antic Imperi Romà (tret de la resta d'Hispània iGal·lia). Aquesta centralitat permet suposar que les Balears estaven ben integrades en el conjunt de l'imperi.
D'aquesta època, les escasses referències documentals conservades, en refereixen a qüestions religioses:
Al segle vii els romans d'Orient visqueren una etapa de decadència, molt debilitats en les lluites contra l'Imperi Sassànida, a orient, i amb elslongobards, a les seves possessionsitàliques. Així, l'any 620 els romans d'Orient perderen, a mans delsvisigots, les seves possessions hispàniques, i les Balears tornaren a ocupar una posició excèntrica a l'imperi. Poc temps després elsàrabs emergeixen com una nova potència mediterrània, i entre els anys 633 i 645 els romans d'Orient perderen definitivament les seves possessions aSíria,Egipte iCirenaica i fins i tot sofriren el setge deConstantinoble (688). Se suposa que, en aquest context, el poder romà d'Orient s'anà afeblint a les Balears.
En aquest estat de debilitat imperial, Constantinoble mantenia les seves possessions deSicília, Sardenya, alguns enclavaments al centre i sud de la península Itàlica així com les possessions deNumídia, al nord d'Àfrica occidental, però aquestes darreres foren preses perMussa ibn Nussayr, l'any 705, el qual, l'any 707, envia al seu fillAbd-Al·lah ibn Mussa ibn Nussayr a una expedició als territoris imperials insulars deSicília,Sardenya i lesIlles Balears, signant amb els seus governants un tractat de submissió oahd, així mateix s'emportà, entre altres ostatges dels distints territoris atacats, elsmalik deMallorca iMenorca, segurament governadors romans d'Orient, aDamasc, per ratificar-lo davant el CalifaomeiaAl-Walid ibn Abd-al-Màlik. Aquest tractat no s'ha conservat, però devia ser semblant altractat d'Oriola, signat pel germà d'Abd-Al·lah,Abd-al-Aziz, sis anys més tard.
Aquests tractats de submissió, reiterats l'any 848,[29] semblen incompatibles amb el manteniment de la dependència de l'Imperi Romà d'Orient, enemic declarat dels musulmans, però aquesta és una qüestió sense resoldre definitivament.
També a finals del segle VIII, l'any 799, davant els continus [[Atacs musulmans a les Illes Balears (segles viii iix)|atacs musulmans a les Illes Balears]] s'enviaren ambaixades a la cort deCarlemany per tal d'oferir-li lasubmissió de les Balears als carolingis a canvi d'ajut, la qual fou acceptada. No es documenta la continuïtat d'aquesta submissió, però no sembla que aquesta dependència es pogués mantenir una vegada iniciades les guerres civils franques (830-840) i en tot cas després de la renovació del tractat de submissió amb l'emir de Còrdova d'Abd al-Rahman II, l'any 848.
Tots aquests episodis, juntament amb l'expedició normanda de 859, i lespretensions del bisbat de Girona sobre Mallorca i Menorca formulades el892 i897 posen de manifest que si encara existia una dependència dels romans d'Orient aquesta era purament formal i els balears havien d'afrontar les grans dificultats del moment per si sols.
Finalment les Balears, forenannexionades l'any 903 alCalifat de Còrdova. En el relat de la conquesta que en fa l'historiador al-Zuhri (mort entre 1154-1161), s'afirma que elsrum, resistiren alCastell d'Alaró per espai de vuit anys i cinc mesos. La paraulaàrabrum és polisèmica, i tant pot referir-se, en un sentit restringit, als romans d'Orient com, en un sentit extens, als cristians, per això s'ha defensat que els mallorquins d'aleshores encara eren percebuts, si més no, com a romans d'Orient.
Al llarg dels segles viii iix hi hagué diversos atacs musulmans a les Illes Balears, sense que arribassin a suposar l'ocupació efectiva del territori, si bé la documentació existent permet deduir que hi hagué relacions de submissió, segurament concretada amb tributs, i actes de resistència a aquesta dependència.
Des de L'any 534 lesBalears, integrades en l'Imperi Romà d'Orient, formen part de la província deSardenya. l'any 705Mussa ibn Nussayr conquereix definitivament els territoris del nord d'Àfrica occidental als romans d'Orient i l'any 707 envia al seu fillAbd-Al·lah ibn Mussa ibn Nussayr a una expedició als territoris imperials insulars deSicília,Sardenya i lesIlles Balears, signant amb els seus governants un tractat de submissió oahd, així mateix s'emportà elsmalik deMallorca iMenorca (segurament governadors romans d'Orient) aDamasc, per ratificar-lo amb el CalifaomeiaAl-Walid ibn Abd-al-Màlik
Es desconeix la vigència d'aquest tractat, però establint paral·lelismes amb situacions semblants, cal suposar la desvinculació amb l'Imperi Romà d'Orient i la independència de fet dels insulars condicionada al pagament de tributs.
En tot cas la documentació franca de finals del segle VIII informa de les freqüents ratzies musulmanes sobre les Balears: L'any 798 els balears remeteren ambaixades a la cort deCarlemany, al que li oferiren la seva submissió a canvi d'ajut, contra els musulmans que els havien assaltat l'any anterior, i l'obtingueren. També consta que l'any 813, la flota franca, sota comandament d'Ermenguer d'Empuries feu servir les Balears el com a base per empaitar l'esquadra musulmana. Tot plegat fa pensar que entre finals del segle viii i principis del IX la submissió no era efectiva.
L'any 848 l'emir de Còrdova d'Abd al-Rahman II, sotmet els illencs[29] per haver deixat de pagar els tributs a què estaven obligats, tal vegada derivats del primer tractat o d'un altre posterior signat amb els emirs independents deCòrdova. L'any següent els balears li enviaren una ambaixada que obté el perdó i la restitució de l'antic status a canvi d'una multa.
La influència de l'Imperi Carolingi a les Illes Balears es troba testimoniada a diversos textos icronicons francs. Les notícies que ofereixen aquestes fonts són escasses i es presten a l'especulació sobre el grau de relació, o fins i tot de domini, de l'Imperi Carolingi i lesIlles Balears.
Les referències més antigues provenen de l'obra d'Einhard, dignatari de la cort ambCarlemany, amb qui mantingué una relació estreta i en feu la seva biografia, cap a l'any 830. Precisament a la biografia fa una referència genèrica a les Illes afirmant que:Balearico mari miscetur (barrejà elmar Balear).[30]
Però és en la seva altra obra,Annales Regni Francorum, escrita pels mateixos anys que l'anterior, on es donen les informacions més detallades i que serà el model de les cites posteriors. Així, informa que l'any 798, les Balears foren atacades pels musulmans, així mateix aclareix que això era un fet habitual i que el nom de les illes erenMallorca iMenorca.[Nota 1] Per aquest motiu a l'any següent els balears s'adreçaren a l'emperador per suplicar-li auxili i oferint-li la seva submissió. El monarca va atendre les súpliques i els defensà.[Nota 2]
La mateixa crònica cita un altre episodi que només està vagament relacionat amb les Illes Balears, l'any 813,Ermenguer d'Empúries, apostat a les costes mallorquines, atacà la flota musulmana, procedent deCòrsega, prenguent-los vuit naus i alliberant cinc-cents corsos captius.[Nota 3]
En aquest context, les cròniques islàmiques documenten una expedició de la marina musulmana a les illes de Mallorca,Eivissa iSardenya, l'any 815. Aquesta razia fou reforçada per un comboi procedent deTarragona i conjuntament assolaren els entorns deMarsella.[32]
Dels anys 892 i 897 són dues butlles papals sobre lavinculació de Mallorca i Menorca al bisbat de Girona, de complexa interpretació i que algun historiador ha vinculat a la tradició carolíngia, mentre que d'altres han negat que es refereixin a les Illes Balears.[33]
Les incursions normandes a les Illes Balears es produïren al llarg delsegle ix per la mobilització cap a laMediterrània en cerca de fortuna. A lapenínsula Ibèrica arribaren primer perGalícia i després d'atacar les costes orientals, arribaren a l'arxipèlag balear.
Segons l'historiador Mn.Pere Xamena Fiol, una esquadra denormands que atacaren les Balears, arribaren a despoblar-la per complet (859).
El1018 un nombrós destacament de pirates normands operaven per la mediterrània comandats perRoger de Tosny i atacaven alssarraïns de l'Emirat de Dàniyya i les Balears.
L'any1109, durant lacroada noruega es produí un atac normand, comandat perSigurd I de Noruega, queatacà Formentera,Eivissa iMenorca, obtenint grans botins.
El poble normand era d'ascendència escandinava, en la seva majoria,vikings danesos, que assolien les terres del centre i sud d'Europa. Amb el reiCarles III de França, anomenat «El Simple», aconseguiran pel normands les terres deNormandia per establir-se. Canviaran de religió i pactaran aliances amb els principals regnes de l'Europa occidental.
A finals del segle VIII, l'any 799, davant els continus [[Atacs musulmans a les Illes Balears (segles viii iix)|atacs musulmans a les Illes Balears]] s'enviaren ambaixades a la cort deCarlemany per tal d'oferir-li lasubmissió de les Balears als carolingis a canvi d'ajut, la qual fou acceptada. No es documenta la continuïtat d'aquesta submissió, però no sembla que aquesta dependència es pogués mantenir una vegada iniciades les guerres civils franques (830-840) i en tot cas després de la renovació del tractat de submissió amb l'emir de Còrdova d'Abd al-Rahman II, l'any 848.[29] Tots aquests episodis, juntament amb l'expedició normanda de 859, posen de manifest els balears havien d'afrontar aquestes dificultats per si sols i que si encara existia una dependència de Constantinoble aquesta era purament formal fins a la invasió dels àrabs.
El 902 les illes s'incorporaren de forma definitiva a la dinastia musulmana delsOmeies. Va seguir una etapa de gran creixement, que va tenir amadina Mayurqa, la Palma actual, un lloc d'irradació cultural. La caiguda i desmembrament delcalifat de Còrdova deixa les Balears dins lataifa de Dénia. El 1076, laTaifa de Saragossa conquereix la de Dénia i les Illes s'independitzen i formen unataifa pròpia que viuria d'una excel·lent explotació agrícola i la pirateria, amb unes eficacesràtzies que colpejaven les costes veïnes des d'Itàlia a Catalunya passant per la costa mediterrània francesa. El 1113 la taifa mallorquina és conquerida en lacroada pisano-catalana que tenia per objectiu posar fi a la pirateria i probablement pretenia ser també una expedició de càstig. Les fonts islàmiques diuen quemadina Mayurqa va ser arrasada i sembla que l'arqueologia apunta que és cert. Aquesta expedició va arribar a Mallorca i a Eivissa, però no hi hauria en cap cas un domini efectiu de les Illes. El 1116 elsAlmoràvits desembarquen a Mallorca i les Balears entren al domini del seu imperi, junt amb la resta d'al-Àndalus. Posteriorment el domini almoràvit decau i es forma una segona taifa mallorquina que aconsegueix un gran esplendor amb la dinastia delsBanu Ghaniya. Aquesta dinastia almoràvit es va enfrontar als almohades, sent l'últim regne de taifes conquerit per aquests. Es va seguir dedicant a la pirateria però també la va dirigir cap al nord d'àfrica, on va arribar a posar en problemes els almohades, que seguien enfrontats als almoràvits. El 1203 els almohades conquereixen la Taifa de Mallorca, que segueix sota el seu domini fins a la seva incorporació a la Corona d'Aragó després de laconquesta catalana.
La conquesta de Mallorca per part de les tropes musulmanes es va produir l'any 290 de l'Hègira (902/903 de l'era cristiana). La conquesta de Mallorca va enfrontar les tropes d'Issam al-Khawlaní[34] amb la resistència delrum de lesIlles Balears que durant vuit anys i cinc mesos foren assetjats pels musulmans alCastell d'Alaró.[35]
L'emirAbd-Al·lah ibn Muhàmmad li reconegué la conquesta i el nomenàvalí de l'illa, càrrec que exercí des del904 fins al912.
| « | En aquesta illa [Mayurqa] es troba una gran fortalesa construïda en un lloc amb el nom de Hisn Alarum alt i erm, sense igual en el món habitat; és coneguda amb el nom deHisn Alarum. Conten els mallorquins que quant l'illa fou conquistada a l'època de Muhammad, fill del quint amir Ummaya a al-Andalus, els Rum es feren forts en aquesta fortalesa durant vuit anys i cinc mesos després de la conquesta, sense que ningú pogués fer res contra ells; només la falta de queviures els obligà a sortir. Aquesta fortalesa s'aixeca sobre el cim d'un puig de pedra dura on hi ha una font abundant. | » |
| — Al-Zuhri[36] | ||
La historiografia debat sobre qui eren elsrum que oferiren resistència, per la polisèmia d'aquesta paraula; per una banda podria referir-se, en un sentit restringit, alsromans d'Orient o, en un sentit extens, als cristians, atès que en897, una butlla papal fa dependre les illes del bisbat de Girona, mostrant la gran feblesa de les estructures de poder, que han anat quedant molt afeblides amb els successius atacs musulmans.[35]
Ladominació musulmana a Mallorca (902-1229) començà quan un poderós home de l'emir deCòrdova,Issam al-Khawlani, viatjà de camí a la Meca en peregrinació amb més vaixells. Davant una gran tempesta, l'emir i el seu seguici es refugiaren a Mallorca. Descobrí una illa que no coneixia i en tornar de la seva peregrinació va intentar indagar més sobre ella i informar al seu senyor, l'emir Abd-Allah de les condicions defensives i l'incità a conquerir-la.
Issam al-Khawlaní informà al seu senyor que Mallorca pertanyia a un arxipèlag d'illes que els vells romans anomenaven Baleària. Aviat l'emir envià moltes naus cap a l'arxipèlag, principalment a la més gran per aconseguir la seva conquesta. Malgrat l'oposició, els natius aguantaren 8 anys i cinc mesos. Un cop reintegrat dins l'emirat de Còrdova, l'arribada de sarraïns fou constant. Issam al-Khawlaní fou designat senyor de Mallorca.
LaCorona d'Aragó, durant els segles xii ixiii experimenta un fort procés d'expansió cap a la Mediterrània que la porta a fer seves les terres balears. L'actual extensió delcatalà té el seu origen a laCorona d'Aragó, on era la llengua dominant i la més parlada, parlada pel 80% de la població. A diferència del que succeirà ambValència, que serà una conquesta conjunta de catalans i aragonesos, la conquesta del regne de Mallorca és només catalana. El jove rei aragonèsJaume I el Conqueridor (tenia 21 anys) comanda una flota que desembarca a Mallorca a finals d'estiu de1229. Després d'ardents combats que es van prolongar durant mesos, entra victoriós a la ciutat el31 de desembre d'aquell any. L'assalt fou seguit d'una matança indiscriminada que va ocasionar un veritable genocidi de la població mallorquina. Els milers de cossos morts que no podien ser enterrats van produir una epidèmia entre els conquistadors que provocà nombroses morts. Com a conseqüència, els nobles van voler apoderar-se de tot el botí en compte de sortejar-lo entre la tropa. Això va motivar la revolta de peons i cavallers. Finalment es va fer el repartiment del botí, que durà fins al30 d'abril de1230.
Gràcies a tot plegat, els musulmans supervivents van tenir temps d'organitzar diferents focus de resistència a les muntanyes, cosa que va fer allargar durant un parell d'anys més les lluites contra els musulmans a Mallorca, que finalment van acabar convertits en esclaus o semi-esclaus. Arran de tota aquesta destrucció, però també a causa de la debilitat en què havia quedat l'exèrcit de Jaume I,Menorca va demanar el vassallatge de la Corona i així li va ser concedit, mitjançant elTractat de Capdepera. D'aquesta manera, Menorca esdevindria unataifa autònoma on la religió i la cultura àrab encara van mantenir-se mig segle més. Però en plegener de1287, i amb una flota mig delmada per un fort temporal,Alfons el Franc arribà al port deMaó. ElMoixerif va pactar la capitulació de manera que cabdills i nobles pogueren escapar dels catalans a canvi de lliurar la resta de la població perquè l'esclavitzessin. Pel que fa a Eivissa, també va ser conquerida durant el regnat de Jaume I, el8 d'agost del1235. Els seus habitants també van ser esclavitzats i els seus béns repartits entre els magnats. Les Illes Balears van ser repoblades per cristians de l'Empordà i de laCatalunya Vella que van establir elcatalà com la nova llengua de les illes.
El nouregne cristià de Mallorca o Mallorques queda instituït per laCarta de Privilegis i Franqueses de Mallorca (1230). Com el seu nom indica, no només institueix el nou regne, sinó que és una carta de poblament que dona una sèrie de llibertats als nous repobladors en un intent de protegir-los dels abusos del règim feudal i per tal d'atreure'ls a les noves terres. No existeixen corts ni institucions comunes a totes les Illes, llevat de la mateixa monarquia. Així, ellloctinent (anomenat tambévirrei en temps de laMonarquia Hispànica) i laReial Audiència de Mallorca són les úniques institucions per a totes les illes. Mallorca es regeix pelGran i General Consell i Menorca i les Pitiüses per la Universitat de cada illa. Menorca i Eivissa eren governades també per governadors nomenats pels lloctinents mallorquins.
El1276 mor Jaume I i la Corona d'Aragó es parteix, quedant-se els regnes peninsulars (Aragó, Catalunya i València) en mans del fill major,Pere el Gran i el regne de Mallorca en mans del fill menor,Jaume II de Mallorca, si bé els reis de Mallorca eren vassalls dels d'Aragó. Neix així l'anomenat Regne Privatiu de Mallorca. Aquest regne estava format, a més de per les Illes Balears, pels comtats catalans del nord dels Pirineus (Rosselló iCerdanya) i les possessions que encara li restaven aOccitània i malgrat fer construir els seus reis elcastell de Bellver, no van residir habitualment a l'illa. Elpalau dels reis de Mallorca és aPerpinyà. Durant aquest període la Corona d'Aragó conquereix Menorca, que definitivament s'incorpora al regne de Mallorca el 1295. El període del regne privatiu va durar de1276 a1349, quanPere el Cerimoniós d'Aragó conquereix Mallorca aJaume III. Així, el regne de Mallorca queda definitivament integrat a la Corona d'Aragó.
Econòmicament les illes gaudeixen de la puixança econòmica elsegle xiii i bona part delxiv, quan comença la crisi baix medieval. Les Illes pateixen durant labaixa edat mitjana un retrocés econòmic i demogràfic. A més, pateixen també durant l'edat mitjana i el principi de lamoderna nombrosos atacs de lapirateria barbaresca i el cors. En aquest aspecte destaquen el desembarcament i saqueig deBarba-roja a Maó el1535 i el de Ciutadella el1558. El1521 esclata a Mallorca laGermania, en part com a continuació de la de València. Els agermanats aconsegueixen el control de la ciutat i el virrei es veu obligat a fugir i refugiar-se a Eivissa, que pateix l'atac dels agermanats. La revolta acabà amb l'enviament d'una flota a Mallorca per part deCarles I.
Elsegle xvii també és un segle de persecució religiosa. A Mallorca els processos i la discriminació pública contra els jueus, anomenats despectivamentxuetes, són especialment durs. Des de labaixa edat mitjana els xuetes havien estat discriminats i obligats a convertir-se, vivint com acriptojueus.
Les Illes Balears es declaren lleials a l'arxiduc Carles d'Àustria durant laGuerra de Successió. El1715 els castellans ocupen Mallorca i les Pitiüses i es fa efectiva la derrota. S'aprova eldecret de Nova Planta de les Illes Balears, que posa fi a l'administració sorgida de la conquesta catalana i al dret foral, implanta el municipi castellà i el centralisme. A més, la llengua catalana desapareix de l'administració i n'és prohibit el seu ús públic.
El1706 els anglesos ocupen Menorca en nom de l'arxiduc i posteriorment se la queden com a colònia en virtut delTractat d'Utrecht. L'administració pública fa servir l'anglès en les relacions amb la metròpoli, però a nivell intern continua fent-se servir la llengua catalana, essent Menorca l'únic territori on elcatalà és oficial després de la fi de la Guerra de Successió. La presència britànica aMenorca deixa canvis en laramaderia i l'agricultura (introducció de vaques, porcs i conreus de lleguminoses i farratges) i es construeixen noves carreteres (destaca elCamí d'en Kane) que ajuden a la prosperitat demogràfica i econòmica de l'illa. A més, els anglesos suprimeixen laInquisició i deixen la seva empremta arquitectònica en les cases senyorials del camp menorquí. Entre 1756 i 1763 els francesos ocupen l'illa, que va tornar a domini anglès. LaPau d'Amiens (1802) va suposar el retorn definitiu de Menorca a Espanya.
Elsegle xviii és també un segle de reformes il·lustrades dins la política general de la monarquia borbònica. Es funda la Societat Econòmica d'Amics del País de Mallorca, que intenta posar en marxa reformes importants amb la introducció de conreus més comercials (cotó,lli,morera,vinya,ametller,garrover...) i difondre la utilització d'adobs. Elreformisme borbònic permetrà l'obertura al mercat americà i es participarà en la fundació de laCompanyia de Comerç, que pretenia fomentar els intercanvis comercials ambAmèrica i impulsar les primeres fàbriques. A Eivissa, el canvi en l'organització territorial també pretenia urbanitzar l'illa, ja que els il·lustrats consideraven que el poblament dispers al camp era el major obstacle per al progrés de l'illa. La davallada de la pirateria i el cors fa que definitivament es repobli Formentera, que mai no havia tingut un poblament estable des del segle xiii. En conjunt s'ha de dir que malgrat els esforços, totes les mesures il·lustrades a Mallorca i les Pitiüses seran en general, fracassos, o èxits més aviat relatius. És a dir, continuen sent zones bàsicament endarrerides.
La presa austriacista de Mallorca va ser un episodi de laGuerra de Successió Espanyola que va tenir lloc el 27 de setembre de 1706, quan el Gran i General Consell delregne de Mallorca va decidir rendir-se davant la presència en el port dePalma d'una flota angloholandesa de laGran Aliança que recolzava aCarles III en les seves pretensions d'ocupar el tron de laMonarquia Hispànica, enfront delborbóFelip V, que havia estat designat com a successor per l'últim rei de laCasa d'Àustria,Carles II, un mes abans de morir. Amb l'alineament del regne de Mallorca a favor de la causa austriacista —encara que Menorca no seria presa fins a dos anys després— tots els estats de laCorona d'Aragó s'havien decantat per l'Arxiduc, mentre laCorona de Castella recolzava a Felip V, com ho havia demostrat la fracassada primera entrada a Madrid de l'Arxiduc Carles que havia tingut lloc tres mesos abans.
El projecte de prendre les Illes Balears es va idear al mateix temps que es planejava l'ofensiva austracista sobre Madrid. L'objectiu era aconseguir per a la flota de guerraaliada —integrada per vaixells anglesos i holandesos— una base segura i un centre d'aprovisionament per a les seves operacions navals en el Mediterrani.[37]
A les tres illes existia un partit austriacista que mantenia contactes amb els austriacistes catalans a través deJoan Antoni de Boixadors, comte de Savellà, l'esposa del qual estava emparentada amb destacats nobles mallorquins. Per això l'Arxiduc Carles es va posar al capdavant de l'expedició i quan va ser ocupat elregne de Mallorca exerciria el càrrec de governador en el seu nom.[37]
L'esquadra aliada formada per uns 35 vaixells, en la seva majoria anglesos, primer es va dirigir a Eivissa que va capitular el 19 de setembre de 1706 només en albirar la flota. Immediatament elConsell d'Eivissa va reconéixer Carles III com a rei i va jurar obediència al comte de Savellà. Sis dies després la flota es va presentar en el port de Palma i el dia 26 esclatava un motí popular austriacista durant el qual algunes cases i tendes de francesos i d'alguns assenyalats filipistes van ser saquejades, la qual cosa va dificultar la resistència del virrei de Mallorca, elcomte de l'Alcúdia, que comptava amb pocs efectius per a la defensa de l'illa. Així, el dia 27 de setembre el Gran i General Consell va decidir capitular.[37]
Després de desembarcar el comte de Savellà va reunir el Consell, al que va assistir la representació al complet dels artesans i dels pagesos, però no així la dels altresestaments dels quals només van assistir la meitat dels seus representants, «la qual cosa resulta indicatiu dels suports polítics amb què va comptar Carles III», segonsJoaquim Albareda. En aquesta sessió del Consell es van aprovar les capitulacions, entre les quals figurava la confirmació de «tots els privilegis, pragmàtiques, franqueses» concedits a la Ciutat i al Regne en temps de Carles II, però no els «concedits pels sereníssims reis passats», tal com va reclamar el Consell al comte Savellà.[37]
Després d'aquesta reunió del Consell l'Arxiduc va ser proclamat el 4 d'octubre com a rei de Mallorca amb el nom de Carles III, actuant com plenipotenciari seu el comte de Savellà —que al desembre seria nomenat virrei i capità general del regne de Mallorca. El 6 d'octubre van embarcar per a Almeria el comte d'Alcúdia, i altres destacats filipistes, com el bisbe Francesc de la Portilla i el jurista de l'Audiència, Francesc Ametller.[37]
La nit de l'11 d'octubre va tenir lloc una insurrecció austriacista iniciada a Ciutadella que prengué el control de tota Menorca.Joan Miquel Saura va ser nomenat governador pel comte de Savellà, qui va jurar en nom de Carles III els privilegis de l'illa. Però el domini austriacista va durar només tres mesos, perquè quan la flota aliada va abandonar les Illes Balears, es va presentar una flota francesa a Maó i va recuperar l'illa per als borbònics l'1 de gener de 1707. La repressió contra els austriacistes va ser molt dura i es va convertir en una onada de terror quan al febrer va ser descoberta una nova conspiració a favor de Carles III l'Arxiduc. Trenta-tres persones van ser executades. El novembre de 1707 el governador borbònic, el castellàDiego Leonardo Dávila, va suprimir els privilegis de l'illa, va restringir el sistema de representació i va ordenar que els jurats majors de les viles (equivalents alsjurats del Regne de València) fossin nomenats pel rei.[38]
La presa borbònica de Mallorca va ser l'últim episodi de laGuerra de Successió Espanyola. Va tenir lloc el 2 de juliol de 1715 quan l'illa de Mallorca —l'últim reducte de la resistència austriacista que recolzava aCarles VI del Sacre Imperi Romanogermànic en les seves pretensions a ocupar el tron de laMonarquia Hispànica— va capitular davant l'arribada d'una flota borbònica, deu mesos després de lacaiguda de Barcelona en poder deFelip V d'Espanya. A continuació va ser ocupada Eivissa, però no l'illa de Menorca, ja que segons l'estipulat en elTractat d'Utrecht va passar a sobirania de laGran Bretanya, sota la qual romandria gairebé sense interrupció fins al 1802 (Tractat d'Amiens).
Una vegada produïda la caiguda de Barcelona al setembre de 1714, l'últim reducte austriacista era elRegne de Mallorca que des de 1706, com la resta dels estats de laCorona d'Aragó, s'havia alineat amb l'Arxiduc Carles, qui a la fi de 1711 havia estat proclamat emperador delSacre Imperi Romanogermànic. Durant els mesos següents Mallorca i Eivissa —Menorca segons el Tractat d'Utrecht havia passat a sobirania britànica— van estar governades pel virrei nomenat per Carles VI, el marquès de Rubí, que comptava amb el suport de forces imperials i amb la presència d'alguns catalans que s'havien refugiat allí a causa de la derrota dels austriacistes delPrincipat de Catalunya.
Segons va informar el general britànic comte de Peterborouhg els mallorquins van demanar la protecció del rei de la Gran Bretanya «no podent assumir de cap manera sofrir l'esclavitud dels espanyols i considerant-se sempre com a súbdits de l'emperador». Per la seva banda l'enviat britànic Matthew Prior va comunicar al govern francès que era una «rondalla sense cap fonament» queJordi I hagués «ofert als mallorquins lliurar-se a Anglaterra» o que «els acolliria en cas que decidissin lliurar-se».
El maig de 1715, quan ja semblava imminent l'ocupació borbònica de l'illa, un emissari de l'emperador Carles VI, l'austriacista Juan Amor de Soria, va intentar negociar a París les condicions de la rendició, que inclourien el manteniment de les "llibertats" del regne i de tota la Corona d'Aragó. Però les converses no van produir cap resultat. Beneficiant-se de la passivitat dels britànics, ara amb elswhigs al govern, els exèrcits francès i espanyol van ocupar l'illa, que va capitular el 2 de juliol. L'11 de juliol el virrei Rubí lliurava les claus de Palma al general francès ClaudeFrançois Bidal d'Asfeld, després de més de trenta dies de resistència a l'avanç de les tropes borbòniques.
A diferència de l'ocorregut després de lapresa austriacista de Mallorca en la qual el representant de l'Arxiduc Carles va reunir elGran i General Consell davant el qual va confirmar «tots els privilegis, pragmàtiques, franqueses» concedits a la Ciutat i al Regne en temps de Carles II, Felip V de Borbó va promulgar unDecret de Nova Planta el 15 de novembre de 1715, similar al Decret de Nova Planta de València i d'Aragó de 1707, pel qual van quedar abolides les lleis i institucions pròpies del regne de Mallorca —el que no van fer els britànics a Menorca. Així, com ha assenyalatNúria Sales, "amb la Nova Planta el regne de Mallorca deixava d'existir per convertir-se en un simple títol honorífic".
ElGran i General Consell va ser abolit, i els seus poders van passar alcapità general, la nova màxima autoritat a les illes amb majors atribucions que el virrei al que va substituir, i a laReial Audiència que va suplantar a la suprimida Audiència. El sistemainsaculatori («de sac i sort») per a l'elecció dels càrrecs va ser suprimit i a partir de llavors serien designats pel rei o pel capità general. Així mateix, va ser suprimit el dret públic —però no eldret privat, que es va mantenir com en elRegne d'Aragó després del segon Decret de Nova Planta de 1711; el contrari del que va succeir en elRegne de València. Així mateix, Mallorca va perdre el dret a encunyar moneda pròpia.
Quant al règim local es va imposar el sistema castellà delcorregidor i elsregidors desapareixent la representació de l'estament popular. Així, el 1718 l'ajuntament dePalma va quedar format per 20 regidors, 16 cavallers —noblesa— i 4ciutadans honrats, sistema que es va aplicar a la resta de municipis de l'illa. En elCronicó deCampaner es va dir: «si bé van quedar els cavallers molt satisfets d'empunyar ells sols el govern econòmic de la ciutat, en breu es van desenganyar veient que la seva autoritat no era com la que van tenir els Jurats». No obstant això, si bé és cert que la Reial Audiència podia suspendre qualsevol acord dels municipis, aquests tenien competències, per exemple, sobre jornals el que va permetre a la noblesa imposar-se sobre les classes populars, que no estaven representades en els municipis —al contrari del que succeïa durant l'«època foral».
Menorca, conquerida per una esquadra anglo-holandesa el 1708 en plenaGuerra de Successió Espanyola, va passar a la sobirania de la Gran Bretanya en virtut delTractat d'Utrecht de 1713 i així va romandre al llarg del segle xviii fins a la signatura delTractat d'Amiens de 1802, excepte durant laGuerra dels Set Anys (1756-1763) que va estar ocupada pels francesos i entre 1782 i 1797 en què va estar sota la sobirania del rei d'Espanya.
Com l'interès britànic per Menorca era estrictament militar —tenir una base naval en ple Mediterrani Occidental en el qualMaó constituïa un excel·lent port natural, per aquest motiu va passar a ser la nova capital de l'illa enfront de l'aristocràticaCiutadella—, la Corona va mantenir les institucions i lleis pròpies de Menorca, excepte laInquisició espanyola que va ser abolida. Així els municipis van continuar sentuniversitats governades pels històricsjurats que representaven als diferentsestaments. A Ciutadella eren quatre: uncavaller (noble), unciutadà (burgès), unpagès (camperol) i unmenestral (artesà).
La llengua pròpia va seguir sent l'oficial i d'ús públic. Contrastava, per exemple, laSocietat Maonesa de Cultura fundada el 1778 on tot es feia encatalà, amb la Reial Societat d'Amics del País del Regne de Mallorca fundada el mateix any a Palma que competia en zel amb la Reial Audiència i amb elbisbat en matèria de campanyes sistemàtiques d'extirpació del «dialecte mallorquí» i imposició del castellà. Això va redundar en la florida de la literatura en català a l'illa amb figures comJoan Ramis i Ramis oAntoni Febrer i Cardona fins a tal punt que alguns estudiosos han anomenat a l'últim terç del segle xviii el "període menorquí de la literatura catalana".
El primer governador britànic va ser sirRichard Kane, que va estar en el càrrec entre 1712 i 1736, i va deixar molt bon record per les mesures que va prendre com la construcció de la carretera entre Maó i Ciutadella —el «camí d'en Kane»—, el dessecament de moltsaiguamolls , o la introducció a l'illa del cultiu de latrepadella i altres plantes ferratgeres. Així mateix, la presència de la flota britànica va acabar amb les incursions delspirates barbarescos del nord d'Àfrica, amb el que la població a partir de llavors va poder instal·lar-se a la costa sense por de ser atacada.
Quan a partir de 1802 pelTractat d'Amiens Menorca va passar a sobirania espanyola va perdre les seves institucions d'autogovern i en el seu lloc es va imposar el centralisme a través de Palma; el català va deixar de ser la llengua oficial per ser-ho el castellà; va ser suprimida la llibertat de comerç i Maó va deixar de ser un port franc; els menorquins van perdre l'exempció de servir a l'Exèrcit i a la Marina que havien conservat, no sense dificultats, sota la dominació britànica; i en desaparèixer la flota britànica va tornar l'amenaça dels pirates barbarescos del nord d'Àfrica.
La transició democràtica iniciada amb la mort del dictadorFrancisco Franco van permetre dotar a les Illes Balears d'unEstatut d'Autonomia el 1983 com a expressió de la seva identitat històrica, després que el 4 de juny de 1977 elPacte Autonòmic de les Illes Balears.[39] L'Estatut estableix la doble oficialitat del català, llengua pròpia de les illes, i del castellà, llengua oficial de l'Estat. Elcatalà és una llengua parlada per set milions de persones dins d'un territori habitat per onze milions, repartit en quatre estats: Espanya, França, Itàlia i Andorra.
Amb l'Estatut, les Illes recuperen com a país les institucions pròpies: els tresConsells o governs insulars, elParlament i elGovern de les Illes Balears. Tot això és fruit de la recuperació de la democràcia a Espanya el 1977, amb la nova Constitució de l'Estat de les Autonomies. Sorgeix així un període democràtic on floreix un enorme associacionisme civil amb moviments alternatius importants a les Illes com l'ecologisme, elfeminisme i elpacifisme.
El desenvolupament turístic de les Illes és enorme en aquests anys, amb la vinguda de turistes de l'Europa occidental i central (alemanys) que tenen una enorme presència en el territori. L'evolució econòmica és molt positiva tot i el debat sobre l'impacte al territori o els dèficits fiscals. També ha resorgit el debat sobre el fet nacional de les Balears representat per una enorme xarxa d'entitats i partits polítics. La incorporació a laUnió Europea i la creació de laUniversitat de les Illes Balears són altres fets destacables.
Les Illes Balears mantenen avui dia un forta realitat cultural i artística. S'ha fet un gran esforç de recuperació de la cultura popular i tradicional que encara són molt vives. S'han recuperat les relacions culturals ambCatalunya i les aportacions dels diferents governs autonòmics que han canviat diverses vegades de mans han creat una institucionalitat pròpia.
| Història | Prehistòria · Edat Antiga · Edat Mitjana · Edat Moderna · Edat Contemporània Per territori:L'Alguer · Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · El Carxe · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià |  |
|---|---|---|
| Geografia | ||
| Llengua | Per territori:L'Alguer · Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · El Carxe · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià | |
| Política | Independentisme · Nacionalismecatalà,valencià,mallorquí iandorrà · Regionalisme · Espanyolisme o unionisme · Blaverisme iGonellisme · Republicanisme · Socialdemocràcia · Conservadorisme · Neoliberalisme Per territori:Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià | |
| Economia | ||
| Societat | Per territori:Algueresos · Andorrans · Catalans · El Carxe · Formenterers · Frangencs · Eivissencs · Mallorquins · Menorquins · Nord-catalans · Valencians | |
| Cultura | ||
