 |
| Antiga Medieval Renaixentista (humanisme) Moderna (il·lustració) Filosofia contemporània Filosofia postmoderna |
| Per cultura: |
Lahistòria de la filosofia és el conjunt de problemes i pensadors que han dominat elpensament al llarg dels segles, amb influències constants entre períodes i relectures de les afirmacions de filòsofs anteriors. És difícil parlar d'una sola història de la filosofia, però, ja que al marge de la divisió entrefilosofia oriental ifilosofia occidental, cada disciplina de la filosofia té la seva pròpia evolució i sovint els avenços es deuen a altres ciències afins.
No obstant això, es poden establir grans períodes, marcats per una manera de fer i un conjunt de temes com a preocupacions centrals:
No hi ha un acord unànime sobre una divisió temporal estricta en la filosofiaoccidental, tot i que és més o menys acceptada una divisió segons els períodes tradicionals de lahistòria occidental:edat antiga,edat mitjana,Renaixement,edat moderna iedat contemporània. No obstant això, hi ha qui creu que la filosofia moderna i contemporània formen un únic bloc, o bé que la filosofia medieval és només la visió religiosa de les qüestions de la filosofia antiga. D'altres pensadors afirmen que no es pot assimilar l'evolució de les etapes filosòfiques a les edats de la història.
Lafilosofia antiga és la filosofia del món grecoromà, desenvolupada des delsegle vi aC fins alsegle iv dC. Suposa el naixement de la filosofia com a tal a Occident, a l'antiga Grècia. Usualment se subdivideix en quatre períodes: el períodepresocràtic (del 600 al 450 aC), el període deSòcrates,Plató,Aristòtil (del 450 al 300 aC), lafilosofia hel·lenística, o postaristotèlica (del 300 al 100 aC), i lafilosofia romana (del 100 al 500 dC). A vegades s'estableixen altres divisions, com ara la que considera com un període distint els filòsofscristians ineoplatònics. Els pensadors més influents d'aquest període de cara a la filosofia posterior són Plató i Aristòtil.[1]
Els temes generals de la filosofia antiga són: intentar entendre les causes fonamentals i els principis de l'Univers, i buscar-ne una explicació econòmica i uniforme; intentar reconciliar la diversitat i el canvi observat a lanaturalesa amb la unitat i la possibilitat d'obtenir un coneixement fix i cert sobre ella (el problema de la unicitat respecte a la multiplicitat, exemplificat típicament amb el debat entreHeràclit iParmènides); com tractar els objectes que no poden ser percebuts pels sentits, com ara elsnombres, elselements clàssics, elsuniversals i elsdéus; la preocupacióètica per lavirtut, i la importància de comprendre el coneixement necessari per adquirir-la, etc.[1] En aquest període s'estableixen els punts fonamentals del mètode filosòfic: un apropament crític als punts de vista establerts, i l'ús encoratjat de laraó i l'argumentació.
Alguns dels filòsofs més coneguts d'aquest període són, entre d'altres, els presocràticsTales,Anaximandre,Pitàgores,Parmènides iDemòcrit, els ja esmentatsSòcrates,Plató iAristòtil, els fundadors dels principals sistemes de la filosofia hel·lenísticaEpicur i l'epicureisme,Zenó i l'estoïcisme,Pirró d'Elis i l'escepticisme, i tambéDiògenes de Sinope -tot i no ser-ne el fundador, és un dels més coneguts representants- i elcinisme, al costat d'altres grans pensadors comEuclides iArquimedes. Finalment, en el període romà, hi haCiceró,Lucreci,Sèneca,Filó d'Alexandria,Plotí -figura fonamental delneoplatonisme- iProcle, entre d'altres.
Lafilosofia medieval és la filosofia desenvolupada fonamentalment a l'Europa Occidental i l'Orient Pròxim durant el període comprès aproximadament entre lacaiguda de l'Imperi Romà fins alRenaixement. A grans trets, lafilosofia medieval està caracteritzada per la recepció de lafilosofia hel·lènica (i especialment, delneoplatonisme) en els àmbits cultes de les societatscristianes,islàmiques ijueves, i també per l'adaptació de la filosofia al marc propi de cada religiómonoteista.
En aquest període es discuteix especialment la possible conciliació o divergència entre lafe i laraó, l'existència i unicitat deDéu, el problema delconeixement humà -i particularment, el granproblema dels universals-, l'objecte de lateologia i lametafísica, etc.
Entre els filòsofs medievals es troben diversos filòsofs cristians, comAgustí d'Hipona,Escot Eríugena,Pere Abelard,Anselm de Canterbury,Joan Duns Escot,Tomàs d'Aquino, iGuillem d'Occam, també filòsofs musulmans, comAl-Farabi,Avicenna,Avempace,Ibn Tufail oAverrois, i filòsofs jueus, comMaimònides,Ibn Gabirol iGersònides.
Tota lafilosofia medieval té caràcterreligiós i la majoria defilòsofs sónteòlegs. Filosofia i teologia van estar lligades durant tota l'edat mitjana. Com que tenirfe era sinònim de conèixer, l'escolàstica era, en el fons, la comprensió de la fe. Durant l'edat mitjana, la filosofia va desenvolupar-se tenint com a objectiu establir un equilibri entre el racionalisme grec i el nou pensament medieval. Calia posar sobre la mateixa taula els principis de la lògica i el raonament amb la revelació divina. Pot l'home, a través de la raó i els sentits, arribar al coneixement i a la veritat de Déu? Aquest enfrontament entredogma idialèctica marcaran els inicis del pensament filosòfic medieval.Agustí d'Hipona aporta els fonaments de lateologia i l'antropologia cristianes.
La relació entre lafe religiosa i la raó, les demostracions de l'existència deDéu i elproblema dels universals ocuparan bona part del treball filosòfic. Paral·lel amb aquesta qüestió, a poc a poc, anant contra les teories realistes que defensen l'existència dels Universals, es va imposant a poc a poc elnominalisme, que els nega explícitament.
L'aristotelisme s'imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle xiii. En l'adopció parcial de l'aristotelisme per part del cristianisme són importantsAverrois iTomàs d'Aquino, entre d'altres.
En tota l'edat mitjana predominen, en l'astronomia, les teories geocèntriques d'Aristòtil,Eudox de Cnidos i el matemàticPtolemeu; es pot dir que, fins ja passada l'edat mitjana ambCopèrnic iGalileo Galilei, amb elmètode científic,[2] no es van deixar enrere definitivament les opinions sobre l'astronomia i el moviment dels planetes.
ElRenaixement és un període de transició entre la filosofia-teologia de l'edat mitjana i el pensament modern. En aquest període, elllatí comença a perdre el seu paper de llengua principal de discussió filosòfica. L'estudi dels clàssics (especialment dePlató i delneoplatonisme), i de les arts humanes, com lahistòria i laliteratura, recobra la popularitat.
Els filòsofs es desmarquen del període anterior, que consideren que ha privat l'home de la sevallibertat, i fan dures crítiques a l'Església per haver negat als homes la possibilitat de comunicar-se directament ambDéu. És per això que els conceptes d'humà i dedignitat serien l'objecte central de la reflexió filosòfica, de forma especialment notable enMontaigne i enPico della Mirandola.
Al Renaixement es renova també l'interès per la filosofia natural: en són exemples els treballs deNicolau de Cusa iGiordano Bruno. Lanaturalesa és vista d'una manera màgica -en Pico della Mirandola iFicino,[3] per exemple-, en part perquè elsistema científic aristotèlic, tan usat durant l'edat mitjana, ha perdut la seva credibilitat. Així, l'alquímia busca les connexions ocultes entre els elements del cosmos, i la forma d'assolir la perfecció material i espiritual, com queda patent en les obres deParacels i tambéRamon Llull.
La filosofiaètica ipolítica reviu de la mà deNicolau Maquiavel i les utopies deThomas More iTommaso Campanella iFrancis Bacon. Tot aquest moviment filosòfic influiria en el si del cristianisme, i estaria íntimament lligat amb laReforma protestant (Petrus Ramus).
A la filosofia renaixentista es va viure un auge de l'anomenadafilosofia natural, molt emparentada amb la ciència, que intentava analitzar de manera racional la realitat a la llum de la redescoberta dels escrits d'Aristòtil de les darreries de l'edat mitjana, que van seguir comentant-se i traduint-se.[4] Igualment va seguir conreant-se àmpliament lalògica, entesa com a llenguatge per preparar la ment per a l'estudi acurat del món.
Un dels temes fonamentals en l'ontologia renaixentista és la noció de canvi,[5] entès com a procés natural del qual cal copsar les lleis que el regeixen i que, aquestes sí, són immutables i fixades per Déu.Giordano Bruno va desembocar en un panteisme considerat herètic en afirmar que la divinitat estava present en totes les coses físiques justament per l'existència d'aquestes lleis. Copèrnic i Galileu van estudiar el moviment com a centre de la preocupació científica. LaInquisició va frenar el desenvolupament d'aquests corrents.
Al món hispànic, on triomfaria laContrareforma, es va practicar un aristotelisme molt teològic, amb autors comFrancisco de Vitoria i la sevaEscola de Salamanca. En aquests pensadors la metafísica prenia pes per sobre de les explicacions sobre el món material, pel lloc central que Déu ocupava en les explicacions sobre com estava feta la Creació.Francisco Suárez és un dels màxims exponents d'aquest corrent. A Itàlia, elneoplatonisme deFicino i els seus successors es pot emmarcar en la mateixa tendència.
La filosofia moderna neix de l'escepticisme respecte a la filosofia renaixentista, fet que possibilita la creació de laciència moderna: un dels principals centres d'interès és la polèmica entre elracionalisme i l'empirisme, entre larealitat i l'experiència. Els filòsofs moderns valoren les implicacions filosòfiques de les novesciències naturals en temes com ellliure albir iDéu, o la naturalesa de lament i la seva relació amb elcos. La filosofia està molt influïda per la ciència i lesmatemàtiques, i en particular, la reflexióètica s'allunya de lareligió i es lliga tant amb lapolítica com amb laraó.
A vegades se subdivideix aquest període en dos: un primer que comprèn el període que comença ambDescartes i arriba fins a laIl·lustració, i un segon període en què l'idealisme racionalista pren noves formes, i que arriba fins aNietzsche. Alguns dels més coneguts pensadors del primer període sónHobbes,Descartes,Locke,Spinoza,Leibniz,Berkeley,Rousseau,Hume iKant.[6] El segon període, que comença després de Kant,[7] comprèn elsidealistes alemanys comFichte,Hegel, iFriedrich Schelling, i elsromàntics, comGoethe.
A partir del debat sobre l'idealisme, i especialment després de l'últim intent de construcció d'un gran sistema filosòfic, per part deHegel, s'obren diversos camins per a la filosofia, que influirien notablement el segle posterior.Karl Marx comença, amb elmarxisme, l'estudi de la filosofia socialmaterialista. La feina deFrege en el camp de lalògica i deSidgwick enètica proporcionen les eines per a lafilosofia analítica.Husserl inicia l'escola de lafenomenologia, iPeirce iWilliam James la delpragmatisme. Per la seva banda,Kierkegaard iNietzsche assenten les bases per a l'existencialisme.
Lafilosofia contemporània s'ha separat en dues grans postures: lafilosofia analítica i lafilosofia continental, tot i que alguns filòsofs, comRichard Rorty, han afirmat que aquesta divisió és perjudicial per a la filosofia i han intentat un mètode combinat.
En el món anglòfon, l'escola dominant ha estat lafilosofia analítica, que s'inicia amb l'obra deGottlob Frege,Bertrand Russell iGeorge Edward Moore. Durant la primera meitat del segle xx, ha estat una escola més o menys identificada amb elpositivisme lògic, unida per la idea que els problemes filosòfics es podien resoldre per mitjà de lalògica i l'estudi acurat delllenguatge. Durant la segona meitat del segle, aquesta unitat es va perdre, i els filòsofs analítics van quedar units tan sols per línies històriques d'influència i un intent autoimposat d'apostar per la claredat i el rigor. Des d'aproximadament el 1960, la filosofia analítica ha recobrat l'interès en la història de la filosofia, i ha intentat integrar el treball filosòfic amb els resultats científics, especialment enpsicologia iciència cognitiva.
Lafilosofia continental que s'ha dut a terme al continent europeu, per contra, no ha tingut una sola escola de pensament dominant. Partint de les arrels de l'idealisme alemany, ha rebut molta atenció elmètode fenomenològic deHusserl. També l'existencialisme, un moviment literari i filosòfic que parteix deKierkegaard iNietzsche, ha rebut l'aportació de filòsofs comJean-Paul Sartre,Franz Kafka iFiódor Dostoievski. Altres moviments com l'hermenèutica deHans-Georg Gadamer, l'estructuralisme -Michel Foucault,Jacques Lacan-, o elconstructivisme deJacques Derrida s'inclouen en aquesta categoria poc definida.
Störig, Hans Joachim (2012). Historia universal de la filosofía (3ª edición). Madrid: Tecnos.ISBN 978-84-309-5457-5.
