Lahistòria deLleida s'ha desenvolupat al voltant delturó de la Seu, ja que sempre ha estat el lloc on s'han situat les infraestructures representatives del poder de control social: la fortalesa andalusina (La Suda) i lamesquita, i més tard lacatedral (la Seu Vella). El Turó era, a més, un bon lloc per a defensar-se de possibles atacs, i ben aviat es va envoltar amb muralles. Aquestes van deixar d'ésser útils amb l'arribada de larevolució industrial i demogràfica del segle xix. Una vegada enderrocades, Lleida va poder expandir-se per la plana, això sí, havent de salvar els obstacles que representaven elriuSegre i la via del tren, que es va construir sense preveure que la ciutat creixeria tal com ho va fer.
De fet, la seua situació com a nus important en la xarxa de comunicacions es remunta a fa més de vint segles, a la conversió del nucliilerget a la nova manera de fer delsromans, que s'estaven expandint cap a l'interior de lapenínsula Ibèrica. D'aquesta maneraIltirta (Lleida) passaria a ser un assentament com a lloc de pas en el camí entre l'interior (Osca i el nord-oest de lapenínsula) i la mar (Tarraco,Barcino, i d'aquí a lapenínsulaItàlica).
Lleida va ser la nova capital de la tribu ibèrica que els autors romans anomenarenilergets, un cop abandonada l'antiga capital, la ciutat d'Atanagrum (Tornabous). Iltirda estava situada alturó de la Seu Vella, a la vora del riuSicoris (Segre), on han sortir restes ibèriques de poca entitat, i que corresponen alsegle i aC, en ple domini romà.Estrabó esmenta les ciutats d'Ilerda iIleosca (Osca) al país dels ilergets.
Les monedes dels ilergets que es coneixen, que també estarien datades a l'època romana republicana, portaven una inscripció ibèrica que deiailt(ze)rd (deil =altura itzerda otzurda, referent al poble que l'habitava);Plini els anomenailergetes surdaonum; algunes monedes estaven relacionades ambMassília, amb Cose (Tarraco),Salauris (Salou) que demostrava que eren un poble fort i donat al comerç, i van destacar com amants de la independència per la resistència que van oferir primer als cartaginesos, dirigits perIstolaci iIndortes, i després als romans sotaIndíbil iMandoni.
Lleida va portar el nom d'Ilerda durant el període romà. Fou elegida pels llegats dePompeu,Afrani iPetreius com a base per la seua defensa d'Hispània el49 aC; els llegats tenien cinclegions a Ilerda; Ilerda fouassetjada per Cèsar[1] i la ciutat es va rendir;Luci Afrani iMarc Petrei van quedar lliures per la generositat de Cèsar però no van fer després honor a la seua paraula.
Sota l'imperi fou primer ciutat i després municipi en temps d'August, segons les monedes que es conserven. D'un pont romà sobre el Segre encara es conserven els fonaments.
El449 elsbagaudes vascons liderats per Basili s'havien aliat amb el rei sueuRequiari.[2] i van atacarTuriaso, on es trobaven elsfederats amb el bisbe Lleó, que moriren en l'atac[3] i amb Requiari assaltaren Lleida i desprésSaragossa.[4]
Dominada pels visigots en data incerta del segle v, va ser bisbat durant tot el període.
El seu nom àrab fou Làrida (Lārida) a la riba delnahr al-Seghire anticSecoris. No se sap la data exacta en què fou conquerida però ho fou després deSaragossa i deTarragona, que s'havien sotmès sense lluita. Segons al-Razí la regió de Làrida fou objecte de saqueig i devastació per part dels francs al segle VIII i pelshispanii emigrats aFrança.
Fou capital d'un districte (amal) de laMarca Superior (al-Thaghr al-Ala) del que depenien altres viles i un gran nombre de castells i fortaleses. Estava situada en una plana fèrtil i rodejada de jardins i horts i una de les seves principals fonts de riquesa eren les plantacions de lli d'alta qualitat, que es venia per tota la Marca. Al riu s'hi trobava or; el districte incloïa les planes que anaven fins alCinca (Nahr Zaytun) amb oliveres i vinyes; nombroses explotacions agrícoles (diya) tenien terres per cereals i per pastures. Totes les entitats rurals (daya) posseïen una torre de vigilància fortificada (al-burdj) amb galeries soterrànies on la població es podia refugiar en cas d'atac.[5] Era punt de pas obligat en la ruta militar cap a la Marca Superior i element important en el sistema defensiu. Fou governada pervalins amb atribucions militars, i a causa de la seva llunyania deCòrdova sovint l'autoritat de l'emir hi fou nominal. ElsBanu Qasi d'un costat, elsBanu Tawil de l'altra, i elsTugibites ocupan la història de la regió durant els segles IX i X.
Ismail ibn Musa ibn Musa ibn Qasi va reconstruir i fortificar Làrida el 883/884. Els seus fills van haver de lluitar des del890 contraMuhammad al-Tawil d'Osca que els disputava laBarbitània (Barbastre iLlitera a laRibagorça).
L'any942 unaràtzia hongaresa travessà saquejant els comtats carolingis, en especial elscomtats de Besalú iGirona,[6] arribaren a les portes deBarcelona i després s'encaminaren a les muralles de la ciutat andalusina de Làrida, onforen derrotats per l'exèrcit musulmà[7] i en la seva fugida per traspassar els Pirineus van ésser derrotats a labatalla de Baltarga[8] per les hosts conjuntes catalanes i provençals.
Els valins de Làrida es van enfrontar diverses vegades, sols o amb ajut de tropes de Còrdova, alscomtes de Pallars i deBarcelona. A l'inici del segle xLlop ibn Muhàmmad ibn Qasi va fer construir la gran mesquita a la part superior de la fortalesa. Al darrer terç del segle x apareix com a cadi Rashid al-Barghawati que va rebre orde d'entregar aHashim ibn Muhammad ibn Hashim al-Tugibí, fill deMuhammad ibn Hashim al-Tugibí el districte de Làrida, que va restar a mans dels tugibites fins vers1018 i nominalment fins al1037 quanSulayman ibn Muhàmmad al-Mustaín, oficial tugibita a Làrida, es va proclamar emir fundant la dinastiaBanu Hud.
El1039 Sulayman va conquerirSaragossa. A la mort de Sulayman el1046 el seu fillYússuf ibn Sulayman al-Mudhàffar va rebre Làrida que ja governava en vida del seu pare com a delegat seu. El1064 va perdreBarbastre i el seu germà Abu-JàfarÀhmad ibn Sulayman al-Múqtadir, que havia rebutSaragossa, el va fer responsable de la derrota i les relacions van esdevenir tenses i Abu-Jàfar Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir de Saraqusta va ocupar Làrida el1079. Al morir Àhmad va deixar l'emirat de Làrida, amb els deTurtuixa iDàniyya, al seu fillal-Múndhir Imad-ad-Dawla (1082-1090), el qual va fer aliança ambBerenguer Ramon II, comte de Barcelona, contra elCid. A la seva mort (1090) el regne de Làrida va passar al seu jove hereuSulayman Sayyid-ad-Dawla (1090-1102), el darrer dels Banu Hud.
Posteriorment (1102) caigué en poder dels almoràvits, i restà en mans de governadors saharians, el més conegut dels quals va ser Abu-Hilal, conegut també com a Avin-Hilet o Avifelel, que pactà ambRamon Berenguer III en1120 a canvi d'evitar la caiguda deLàrida en mans aragoneses i bloquejar el seu l'avanç cap alMediterrani, atès que avançaven a l'Aragó iconquerien Saraqusta el1118.Alfons el Bataller, que aspirava a conquerir l'emirat, es va enutjar i va posar setge a la ciutat[9] el maig de1122;[10] el març de1123 es construí un castell enfront deLàrida, on s'enfrontarenRamon Berenguer III iGuillem IX de Poitiers contraAlfons el Bataller sense poder aixecar el setge, que el Bataller aixecà en juny de1123.[10] Després de les conquestes de fortaleses fetes perErmengol VI d'Urgell i deRamon Berenguer IV de Barcelona, el valí al-Muzaffar ibn Sulayman es va haver de rendir als comtes catalans el24 d'octubre de1149. El valí va poder marxar aMallorca amb 200 cavallers.
Quan s'incorpora alcomtat de Barcelona, s'integra en una nova xarxa nord-sud, estructurada als voltants dels rius, alhora que continua en la xarxa est-oest que anava deBarcelona aSant Jaume de Galícia. Els comtes de Barcelona i Urgell delegaren la seva autoritat i defensa del territori a doscastlans, un per a cadascun dels comtes. Aquest règim mixt de castlanies, funció que ocuparen les famíliesCervera iMontcada, perdurà fins ben avançat el segle xiii, quan el rei Jaume I aconseguí col·locar el conjunt de la ciutat sota el domini reial.[11] Tornant a l'època de la incorporació al comtat de Barcelona, els primers anys d'aquesta s'hi crea elTribunal de les Coltellades. Dins l'ordenament jurídic feudal el 1150 se li concedeix a Lleida una carta de poblament amb amples drets i llibertats. El 1197 Pere I li dona la categoria de municipi i el 1264Jaume el Conqueridor li atorga el Privilegi de Concessió de la Paeria.[12]
El1228 els cònsols municipals encarreguen al també cònsol i jurista de la ciutatGuillem Botet la redacció delsCostums de Lleida, primerCòdex de dret local escrit aCatalunya que recopila no tan sols Costums escrits sinó també la normativa atorgada pels reis a la ciutat, Estatuts, Bans que havien dictat els cònsols lleidatans i Usatges no escrits. Van romandre vigents per un període de gairebé 600 anys, i van contribuir a la formació de la ciutat i de la societat civil lleidatana. El text original en llatíConsuetudines Ilerdenses fou traduït al català durant el segle xiv.
Al segle xiii es va crear l'Estudi General de Lleida, un dels principals centres culturals de l'edat mitjana. Entre 1325 i 1328Ramon Muntaner va escriure a la sevaCrònica la famosa fraseBarcelona és cap de Catalunya en la marina, i en la terra ferma, Lleida.[13] A la ciutat fou jurat com a comte de Barcelona, el reiPere III el Cerimoniós el1336. El1364 Na Eleonor va presidir les corts catalanes. El1410 es va declarar perFerran d'Antequera a la mort deMartí l'Humà i va celebrar corts presidides per la reina Maria.Jaume d'Urgell va atacar la ciutat i la va assetjar el1413 (vegeusetge de Lleida [1413]) però fou rebutjat. Sota el reiJoan II el príncep de Viana fou fet presoner a Lleida durant la celebració de corts, tot i la seva condició d'ambaixador; els lleidatans es van aixecar contra aquesta injustícia i es van declarar pel príncep i el rei va haver de fugir de la ciutat cap aFraga; en revenja Joan II va assetjar Lleida el1464 i la ciutat va resistir un temps fins que es va rendir honorablement jurant el rei els furs i privilegis de la ciutat. Com a altres llocs els jueus foren desterrats el1492.
El 1519 l'emperadorCarles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic va visitar la ciutat;Felip II la va visitar el1585. En aquest temps la zona estava infectada de bandolers. El1589 una pesta va delmar la població. El1610 foren expulsats els moriscs. Durant laGuerra dels Segadors la ciutat fou un dels principals escenaris del conflicte. Va resistir l'atac castellà el 1642 però va caure en mans espanyoles després delsetge de 1644 quan es va rendir al generalFelipe de Silva el2 d'agost de1644,[14] i el1645 les tropes franceses i catalanes s'aproximaren fins aBalaguer iCamarasa, per poder assetjar la ciutat el1646[15] i1647[16] sense èxit. El1677 l'horta lleidatana fou devastada per una terrible inundació.
Durant laGuerra de Successió Espanyola poc després de lapresa de Barcelona, l'ofensiva aliada per ocupar els països catalans continua,Lleida cau en mans deManuel Desvalls i de Vergós el23 de setembre de1705,[17] però el1707, va sofrirun nou setge[18] que va suposar la seva caiguda en mansborbòniques i la destrucció de bona part de les seves edificacions. Després de l'abolició dels privilegis la universitat fou traslladada aCervera.
Durant laguerra del Francès fou ocupada pel mariscalSuchet després delSetge de Lleida; Suchet, després d'haver fet una incursió aValència va retornar a Catalunya i el13 d'abril de1810 es va presentar als murs de Lleida amb 13.000 homes; la ciutat estava defensada per 8.000 homes manats pel general García Conde; un exèrcit de socors manat perO'Donnell fou derrotat pels francesos que llavors van assaltar la ciutat per un forat a la muralla del Carme; Lleida fou saquejada durant tres dies. Elbaró d'Eroles va intentar recuperar-la aprofitant la confusió causada per l'explosió del polvorí, però fou rebutjat. El1833 fou declarada capital provincial. El primer diari que es va publicar a la ciutat fouEl Alba Leridana, en actiu tota ladècada del 1860 i des d'on es va expressar l'ideari de laRenaixença Catalana, encara que el diari fos en castellà.[19]
El2 de novembre de1937 durant laGuerra Civil espanyola la ciutat patí un durbombardeig obra de l'exèrcit colpista,[20] mitjançant aviació italiana inazi, que passà a la fama per la seva cruesa amb casos com el delLiceu Escolar de Lleida, on 48 infants i diversos professors foren assassinats.[21]Igualment tràgica fou la pèrdua de centenars de vides innocents, la gran majoria de les quals es troben documentades.[22] Al Mercat de Sant Lluís, una seixantena de dones i fills són massacrades per les bombes feixistes. Uns 750 lleidatans perderen la vida durant l'atac malgrat que a la ciutat no hi havia objectius militars ni fàbriques d'armaments. El bombardeig i llur matança s'expliquen perquè l'aviació italiana procedent deSòria no va poder arribar al seu destí original,Flix, a causa de les males condicions meteorològiques. Tenien ordre d'atacar el municipi de laRibera d'Ebre, però per raons desconegudes en fer mitja volta van rebre l'ordre de massacrar la ciutat de Lleida.[23]
El3 d'abril del1938, després de gairebé una setmana de bombardejos aeris i una cruenta batalla final, les tropes franquistes conquerien Lleida, durant l'Ofensiva d'Aragó.[24] Les baixes, entre morts i ferits, també es van atansar a les 5.000. Llavors, Lleida ja s'havia convertit en una ciutat fantasma perquè la majoria de la població l'havia abandonat el dia 27. Segons un informe de l'arquitecte municipal a inicis del 1939, 110 edificis van ser reduïts a runa pels bombardejos i el 90 per cent de la resta van quedar afectats en menys o més mesura. El barri del Canyeret va quedar gairebé enderrocat, però bona part delBarri Antic, l'entorn de l'Escola del Treball i carrers comrambla d'Aragó, Democràcia, Comerç o Nord van patir una gran destrucció. Els republicans van travessar el riu Segre i van volar elpont Vell i el del ferrocarril.[25]
Començava una trista i fosca època de repressió,[26] deportacions acamps d'extermini nazis[27] ijudicis sumaríssims.[28] Un total de 10.355 lleidatans van ser represaliats, i 389 foren executats pels consells de guerra delfranquisme.[29] La Seu Vella es va convertir en un camp de concentració de presoners que va estar operatiu entre 1938 i 1940. Hi varen ser tancats milers de presoners —més de 20.000—, dels quals centenars van morir i les seves despulles van ser enviades al cementiri de Lleida. Més endavant els cossos dels presoners assassinats serien transferits al Valle de los Caídos.[30]
