 | Aquest article tracta sobre Història de Catalunya. Si cerqueu la sèrie d'animació, vegeu «Història de Catalunya (sèrie d'animació)». |
Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats establerts pels francs, al nord-est de lapenínsula Ibèrica, en temps deCarlemany. Avui en dia, el mot «Catalunya» s'empra sobretot per referir-se a laComunitat Autònoma de Catalunya, aEspanya, i laCatalunya del Nord, que forma el Departament delsPirineus Orientals aFrança. Quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l'actualComunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric delPrincipat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de laCatalunya Nord.
Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social.
Gran part de la història deCatalunya, fins al1714, està vinculada a l'establiment d'una unió dinàstica del Regne d'Aragó i el Principat de Catalunya que es materialitzà políticament en laCorona d'Aragó. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren Catalunya tracten d'esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de laCorona d'Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seva estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva alRegne de València o alRegne d'Aragó o, un altre exemple, elsDecrets de Nova Planta no s'aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.
La gran expansió feudal catalana es dona, però, al segle xiii i principi delxiv, i arran de la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L'expansió s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l'estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'edat mitjana, els dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.
Tanmateix, a partir de mitjan segle xiv, s'inicià una època de crisi demogràfica (desencadenada fonamentalment per la pesta negra, però també per les recurrents crisis agràries), econòmica i política, que culminarà en el desenvolupament d'unaGuerra civil catalana entre1462 i1472.
Malgrat els esforços fets en els darrers vint anys, el coneixement de la Prehistòria a Catalunya resulten encara superficials i incomplets. Fins fa pocs anys es considerava que els primers signes clars de presència humana a l'espai geogràfic que avui es coneix com a Catalunya corresponien a la fase delPaleolític mitjà i presentaven una antiguitat aproximada de 25.000 anys, si bé a laCatalunya Nord, es conserven restes delPaleolític inferior[1] d'una antiguitat de 450.000. Ara bé, els treballs realitzats en els darrers anys a alguns jaciments importants, com la Cova de la Font Major (L'Espluga de Francolí), algunes troballes fetes aSalt i altres indicis detectats arreu del país, apunten la possibilitat d'una ocupació en el Paleolític inferior de fins a 300.000 anys d'antiguitat. Pel que fa al Paleolític Mitjà, es conserven diferents jaciments prehistòrics al nord i sud de Catalunya, com ara el cau del Duc o la cova de Mollet (Pla de l'Estany). I elPaleolític Superior, que es desenvolupa fa aproximadament uns 20.000 anys, i que ha deixat restes a indrets com la Bora Gran d'en Carreres, aSerinyà, o el Cau de les Goges, enSant Julià de Ramis
Entre el 8000 i el 5000 aC es desenvoluparia la fase prehistòrica coneguda com aMesolític o Epipaleolític.
Vers el 4500 aC s'iniciaria la fase delNeolític, del qual s'ha destacat que la sedentarització presenta uns trets molt menys profunds que en altres territoris, a causa de la forta presència de bosc mediterrani, que permetria el manteniment d'una elevada activitat caçadora i recol·lectora. Es troba representat fonamentalment pels jaciments de lesMines de Gavà o de la DragaBanyoles.
Entre els anys 2500 i 1800 aC es desenvoluparà la fase delCalcolític, en la qual apareixeran els primers objectes de coure. Li segueix l'edat del bronze, entre els anys 1800 i 700 aC, moment que coincidirà amb l'arribada dels pobles indoeuropeus. I en el segle vii aC el territori assolirà l'edat del ferro.
Elsibers són un conjunt de pobles que, segons les fonts clàssiques delshistoriadors,escriptors igeògrafsgrecs iromans comHecateu de Milet,Aviè,Heròdot,Estrabó, etc., identifiquen a la costa oriental de lapenínsula Ibèrica amb aquest nom almenys del segle vi aC ençà:elísics,sòrdons,ceretans,airenosis,andosins,bargusis,ausetans,indígets,castel·lans,lacetans,laietans,cessetans,ilergets,iacetans,suessetans,sedetans,ilercavons,edetans,contestans,oretans,bastetans iturdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions enllengua ibèrica apareixen a grans trets en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costanera que va des del sud delLlenguadoc fins aAlacant, que penetra a l'interior per lavall de l'Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta delGuadalquivir.
El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de forma uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d'altres i que a vegades comparteixen amb pobles no identificats com a ibers.
Des del final del segon mil·lenni, els pobles de laMediterrània oriental es van sentir atrets per lapenínsula Ibèrica, com ho demostra la instal·lació de les primeres colònies fenícies aAndalusia vers el 1100 aC.
Seguint les rutes obertes pels fenicis, en elsegle viii aC, es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com araRode (en l'actualitatRoses i el580,Emporion (en l'actualitatEmpúries), tot deixant per als fenicis el sud de la costa (Bàrcino seria originàriament una posta fenícia).
El període romà a Catalunya és el període següent alperíode iber. Comença elsegle iii aC amb laromanització i va acabar amb la invasió delsvisigots. El territori a l'arribada dels romans estava compost per un conjunt de tribus iberes i colònies hel·lèniques, i no seria fins segles després que es formaria el que avui s'anomenaPrincipat de Catalunya.
L'Ebre va ser la primera frontera militar entrecartaginesos i romans (269 aC). Després de la conquesta deSagunt, ciutat aliada dels romans per les tropes púniques liderades perHanníbal el218 aC va esclatar laSegona Guerra Púnica, que duria al ple domini romà de la península Ibèrica.
Elsromans van ser els estructuradors bàsics del territori de Catalunya tal com avui s'entén, tant en infraestructures com en creadors de ciutats. LaHispània Citerior fou una de les dues províncies en què es va dividir la península Ibèrica després de la conquesta romana. Va ser creada el197 aC, i s'hi inclou l'actual territori de Catalunya.
L'increment de territori controlat per Roma i l'enriquiment que això produïa en els seus governants va conduir a una etapa molt convulsa entre els segles II i I aC, que van transformar laRepública Romana enImperi Romà quanOctavi (August) va vèncer tots els seus enemics el31 aC.
August va proclamar l'imperi el13 de gener de l'any27 aC. En virtut d'aquesta reforma s'encarregava del proconsolat de totes aquelles províncies que tenien acantonades legions (prenent així el comandament de tot l'exèrcit) i del mateixAugust dependrien els oficials i soldats. Entre les províncies afectades per aquestes mesures hi havia la Citerior. Hispània, constituïda per dues províncies, la Citerior i l'Ulterior, va ser dividida en tres: Tarraconense, Bètica i Lusitània (27 aC).
La pressió delshuns, que liderats perÀtila va arribar a les portes de Roma, va empènyer les tribusgermàniques cap a l'Europa occidental. Per intentar fer front a aquesta crisi, a la mort de Teodosi I el gran va deixar la partoccidental (en la que es trobava Hispània) de l'imperi al seu fillHonori, i la partoriental al seu fillArcadi. La invasió va precipitar lacaiguda de l'Imperi Romà el476.
En la historiografia europea l'edat mitjana ha estat representada com un període de decadència passant d'una societat altament tecnificada i amb xarxes de comerç de llarga distància, de l'Imperi Romà cap a una societat més fragmentada, basada en l'economia de subsistència basada en elfeudalisme. Catalunya no és una excepció en aquest sentit. Per altra banda l'edat mitjana culmina a Catalunya amb l'assoliment progressiu d'una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat. I també és el període en què neix elcatalà com allengua diferenciada delllatí i de les altresllengües romàniques, i també gaudeix d'un auge com a llengua literària i oficial, tant alscomtats catalans com a laCorona d'Aragó.
A partir de laCaiguda de l'Imperi Romà d'Occident els visigots passen a controlar laHispània, laSeptimània i l'Aquitània. Tanmateix, durant els segles vi,vii iviii els visigots, van perdent progressivament els control d'aquests territoris. L'arribada dels àrabs (711) a la península representa la desaparició formal delRegne de Toledo, ide facto un canvi en l'equilibri de poders a Europa. Els francs perden el seu veïnatge amb un poble germànic i són amenaçats directament per un imperi amb el qual no comparteixen ni llengua, ni ètnia, ni religió.
Elsgots eren un poble dels consideratsbàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle iii iiv vers occident empesos pelshuns. AlDanubi els gots es van separar envisigots iostrogots, van adoptar la religió cristiana en la formaarriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els poblesgermànics que van arribar a la península Ibèrica durant el segle v.
El410 els visigots van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el415. Poc després arriben a un pacte (foedus) amb Roma (418-507) segons el qual esfederaven i combatrien a favor de l'imperi, enfrontant-se als huns, a qui venceren en labatalla dels Camps Catalàunics (451). Es va establir elregne de Tolosa des d'on iniciaren durant el regnat d'Euric una expansió que els portà a la península, arribant a dominar laHispània i gran part de laGàl·lia. Al llarg del segle v elsfrancs, un poble germànic establert a la frontera de la gal·logermànica, els van anar empenyent fins a vèncer-los en labatalla de Vouillé (507). Llavors van establir la capital aNarbona, Barcelona un altre cop, i finalmentToledo, lloc des d'on podien controlar per una banda elssueus establerts al que avui és més o menysGalícia, elsvascons i càntabres al nord i els romans d'Orient establerts a labètica.
En morirVítiza el 710, els seus enemics elegiren reiRoderic. Els fills de Vítiza, partidaris d'Aquila II es refugiaren aCeuta, on governava elcomte Olbà, dit tambéJulià, sota el domini deMussa ibn Nussayr. Amb ells negociaren un ajut per tal de recuperar el tron i el patrimoni familiar. Mentre Roderic assetjavaPamplona i lluitava contra els bascs revoltats, elsàrabs, comandats perTàriq ibn Ziyad i ajudats per Olbà, passaren l'estret i s'establiren al lloc després anomenatGibraltar contra l'opinió del califa. Roderic tornà a Còrdova i reuní l'exèrcit, i s'entaulà labatalla de Guadalete, en la qual els vitizans, encarregats de les ales, abandonaren el combat, i el centre d'aquest fou destruït. Les batalles es van anar succeint, iArdó, que va succeirAquila II va concedir l'ocupació de Catalunya, que es va completar el720, i Mussa es va convertir en el primervalí de l'Àndalus.
L'organització de Catalunya durant el període de domini visigòtic va continuar sent la mateixa que durant el domini romà, i l'impacte demogràfic molt limitat atès que els visigots eren relativament poca població respecte als hispanoromans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus.
Ladiòcesi de Tarragona i laNarbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta dePaulus al673, personatge d'origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el reiVamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els vascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat.
El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, Elcodi d'Euric, o elLiber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l'època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com “Alfred” o “Arnau” i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com “maduixa”, “bru”, “bogada” i topònims com “Geltrú” o “Areny”.
Segons l'historiadorFerran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de lameseta (altiplà) central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.
En la primavera del713Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill deMussa ibn Nussayr, governador deKairuan, firmava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir, pel qual aquest reconeixeria la sobirania islàmica i passava administrar un ampli territori que abastava les conques dels riusSegura iVinalopó, la futuracora de Tudmir, amb el seu centre aOriola. Aquest és el punt de partida de la islamització delXarq al-Àndalus, per la costa mediterrània ibèrica.
El773,Abd-ar-Rahman I proclama l'Emirat de Còrdova, independitzant políticament als musulmans de l'Àndalus. També es consoliden com a territoris independents laTaifa de Turtuixa i laTaifa de Làrida.
Abd-ar-Rahman III considerà adient la seua autoproclamació com acalifa, és a dir, com a cap polític i religiós delsmusulmans i successor deMahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta (branca omeia), haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nordpeninsular i la creació delCalifat Fatimita enEgipte oposat als califesabbàssides deBagdad. És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada atès que acabà en el1010 amb lafitna o guerra civil pel tron, que es desencadenà entre els partidaris de l'últim califa legítimHixam II, i els successors del seu primer ministre ohàjib,Almansor. En el rerefons també existien problemes amb l'excessivapressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics. Oficialment, això no obstant, el califat seguí existint fins a l'any1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com aTaifes.
La divisió entaifes es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També se succeïren diferents invasions des delnord d'Àfrica, com la delsalmoràvits (1090-1102), elsalmohades (1145-1146) i elsbenimerins (1224).
El termeGòtia es va fer servir per designar els territoris que serien elscomtats catalans per part dels francs, o també com a sinònim d'Hispània, fins a la independència dels comtats respecte a l'imperi franc. Segurament també formava part del territori laSeptimània. El terme també es va estendre per definició als habitants autòctons delsPirineus en contraposició alshispani (la resta de la península).
Carlemany va establir una sèrie de comtats als territoris entorn delsPirineus per actuar com a frontera militar entre l'Imperi Carolingi i elCalifat de Còrdova, territori historiogràficament i en algunes cròniques franques com a "Marca Hispànica". Era una terra fronterera, amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs. Aquestamarca, neix després d'un avanç pràcticament imparable delsmoros fins a labatalla de Poitiers (732). Els comtats que feien frontera amb el poderósemirat de Còrdova, van ser el nucli territorial i polític del que seria posteriorment Catalunya.
Destaquen els comtats com a nuclis territorials i el paper de l'església, a través dels seus monestirs (com el deRipoll, per exemple). Els primers comtes depenien totalment dels carolingis però a mesura que passaven els anys es van anar independitzant. De la mateixa manera, previsiblement aquests primers comtes no eren originaris de les terres que governaven sinó d'arreu de l'imperi. A la llarga es passaria de comtes forans a comtes naturals del país essentGuifré el Pelós, potser el primer d'aquests.
Guifré el Pelós reuní elscomtats d'Urgell,Cerdanya,Barcelona iGirona, progressivament més autònoms delsfrancs. AmbBorrell II, comte de Barcelona, es considera que aquests comtats arriben a la seva independència envers el regne franc en tant que Borrell considera trencat el vincle de vassallatge que el lligava al rei franc quan aquest no l'ajudà davant l'atac d'Al-Mansur a la ciutat de Barcelona el 985.
La societat d'aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc excedent i poc comerç, tret de a les ciutats.Barcelona va anar guanyant importància.
Durant aquest període s'evidencien els canvis delllatí vulgar que desembocaren a la formació de lesllengües romàniques. Gràcies a l'esforç deCarlemany es produí dins l'Imperi Carolingi, del qual formava part la "Marca", una renaixença intel·lectual (la "Renovatio carolingea") que promovia el renaixement de la culturallatinacristiana. Per a fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte. El resultat d'aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquellllatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de lesllengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre elllatí i el primitiuromançcatalà. Diversos indicis, fan pensar que elcatalà ja era parlat en aquest racó de la península cap al segle viii. És a dir, elllatí parlat a Catalunya des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou per a diferenciar-se de la llengua vulgar deRoma i ser notablement diferent.
La derrota aragonesa en labatalla de Muret el13 de setembre de1213 i la mort del reiPere el Catòlic significà la fi de l'expansió de laCorona d'Aragó alLlenguadoc. En endavant l'expansió es dirigirà aValència i a lesIlles Balears i la resta del Mediterrani.
La baixa Edat Mitjana és l'època de màxima esplendor catalana i de lacorona d'Aragó. Els monarques catalanoaragonesos (especialmentJaume el Conqueridor o Jaume I) van conquerir als àrabs gran part dels seus territoris, expandint elcatalà com a idioma de cultura. A més, unes potents armades van expandir-se per laMediterrània, fins al punt quela llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres". S'escriuen lesQuatre grans cròniques catalanes,Tirant lo Blanc,Curial e Güelfa, i apareixen personatges comRamon Llull i el període delSegle d'or valencià.
En el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base elpactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts, on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana. Aquest sistema constitucional donà lloc al a unes institucions de govern sorgides a partir del segle xiii, en el cas del Principat de Catalunya, s'establí laDiputació del General el1359, coneguda també com aGeneralitat de Catalunya), que va adquirir progressivament un paper polític. El govern es feia a través de laCort General de Catalunya (1218) i les administracions locals, entre les quals destaca elConsell de Cent de Barcelona.
Lesvegueries eren el sistema més arrelat de divisió administrativa tant en la baixa edat mitjana com en tota la moderna, estaven sota les ordres d'un veguer, nomenat pel rei. Amb el pas de l'edat moderna i l'allunyament de la cort reial els conflictes jurisdiccionals es van agreujar i complicar atès que molts llocs estaven sota diversa administració senyorial, religiosa o de laGeneralitat, i com que les Corts cada vegada eren convocades amb menys assiduïtat, els representants de les viles i els veguers perdien poder. Això va fer que moltes disputes es resolgueren, paral·lelament a l'Audiència i mitjançantbandolers.
El papaMartí IV i pel rei de FrançaFelip III l'Ardit vadeclarar una croada contraPere el Gran per la sevaintervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. La major part del conflicte es desenvolupà en terres catalanes, tot i que els primers episodis van succeir a la frontera navarroaragonesa. Com a venjança, els catalans van atacarMallorca iOccitània. Pere el Gran va haver de lluitar contra el poderós exèrcit croat que donava suport aFelip III l'Ardit, fonamentalment compost per tropes delRegne de França, elRegne de Mallorca i laRepública de Gènova, únicament amb les tropes catalanes i valencianes,[2] sense poder comptar amb la noblesa delRegne d'Aragó, que va abstenir-se de participar en el conflicte. Lapesta s'estengué entre els francesos, que encerclats i malalts s'hagueren de retirar i foren aniquilats en labatalla del coll de Panissars. El reiFelip III de França, que acompanyava el seu fill Carles de Valois, pogué arribar aPerpinyà, on va morir el 5 d'octubre.
El mateix 1285 Pere el Gran envià una flota contra el seu germà Jaume II de Mallorca, que estava a Perpinyà, a qui finalmentconfiscà les Balears després de la rendició de l'illa sense combatre.[3] Jaume II va conservar tota la resta dels seus territoris, tret de les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant elTractat d'Anagni, amb les mateixes condicions pactades el 1279 alTractat de Perpinyà.
A la mort del reiMartí l'Humà (1410), el darrer monarca del Casal de Barcelona, representants del Principat de Catalunya i dels regnes d'Aragó i de València van dur a terme l'elecció del nou monarca entre els diversos pretendents a laCorona d'Aragó alCompromís de Casp, l'any1412. Finalment van sortir victoriósFerran deTrastàmara enfront deJaume d'Urgell, que no acceptà el resultat, es revoltà i va ser empresonat fins a la seva mort.
La màxima extensió que ocupà laCorona d'Aragó és durant el segle xiv i segle xv, quan, a part dels dominis peninsulars, es posseeixen les Balears,Sardenya, elRegne de Sicília, elRegne de Nàpols, i els ducats d'Atenes iNeopàtria.
El successor de Ferran,Alfons IV el Magnànim, va impulsar una nova etapa d'expansió catalano-aragonesa, aquesta vegada sobre el Regne de Nàpols, sobre el qual finalment va aconseguir conquerir el 1443. Al mateix temps, però, es va agreujar la crisi social del Principat de Catalunya, tant al camp com a les ciutats. El conflicte polític a Barcelona va sorgir per les disputes pel control del Consell de Cent entre dues faccions polítiques,la Biga i la Busca, les quals cercaven una solució a la crisi econòmica. Mentrestant, elspagesos de remença plenament sotmesos als abusos feudals coneguts com amals usos van començar a organitzar-se com a sindicat remença contra les pressions senyorials, buscant la protecció del monarca. El germà d'Alfons,Joan II sense fe, trobà una ferma oposició de les institucions catalanes i de diverses faccions polítiques.
L'oposició de les institucions catalanes a les polítiques de Joan II va donar com a resultat el seu suport al fill de Joan,Carles, príncep de Viana sobre els seus drets dinàstics negats. En resposta a la detenció de Carles pel seu pare, la Generalitat va establir un òrgan polític, elConsell del Principat, amb el qual, sota l'amenaça d'un conflicte, Joan es va veure obligat a negociar. LaCapitulació de Vilafranca (1461) va obligar a alliberar Carles de la presó i a nomenar-lo lloctinent de Catalunya, mentre que el rei necessitaria el permís de la Generalitat per entrar al Principat. El contingut de la Capitulació va representar una culminació i consolidació del pactisme i del sistema constitucional de Catalunya. No obstant això, l'oposició de Joan II a l'acord, la mort de Carles poc després i l'esclat de la revolta dels remences el 1462 van provocar la guerra civil catalana de deu anys que va deixar el país esgotat i devastat. El 1472, l'últim governant separat de Catalunya, el reiRenat d'Anjou ("el Bo"), va perdre la guerra contra el rei Joan.
El conflicte de la remença no va arribar a cap conclusió definitiva i el 1493 França va retornar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, que havia ocupat durant el conflicte.Ferran II el Catòlic va reformar profundament les institucions catalanes, va recuperar sense guerra els comtats nord-catalans, va augmentar la participació activa a Itàlia i finalment va resoldre els principals greuges dels remences amb laSentencia Arbitral de Guadalupe de 1486, a canvi de diverses concessions econòmiques per part dels pagesos. La Sentència va permetre l'inici del dret a contractar lliurement acords emfitèutics, que seria un factor important en la prosperitat general del camp català al llarg dels segles següents. En el marc de les reformes institucionals del rei Ferran, l'any 1481 les Corts catalanes van aprovar laConstitució de l'Observança, que establia la teòrica submissió del poder reial a les lleis del Principat de Catalunya.
Amb el matrimoni d'Isabel de Castella iFerran II el catòlic, tots dos de la casa castellana dels Trastàmara, el1479 els destins de les dues corones s'uniren. Algunes interpretacions provients de la historiografia espanyolista volen veure aquí el naixement d'Espanya. Tot i això, no es pot ignorar que els estats de laCorona d'Aragó va mantenir totes les seves institucions, fins alsDecrets de Nova Planta. De fet, el primer rei anomenat només de Les Espanyes (en plural) seràJosé Bonaparte el1808, per l'estatut de Baiona. El seu antecessor,Carles IV d'Espanya, encara feia servir tot el reguitzell de títols, inclosos Els Algarves,Jerusalem iGibraltar. No serà fins a la Constitució Espanyola de1978 que es parlarà només de Regne d'Espanya. L'auge de l'imperi hispànic (amb el domini de mig Europa i eldescobriment d'Amèrica) i la crisi interna catalana van portar a una certa castellanització de la societat catalana.
L'edat moderna de Catalunya és una època molt convulsa, caracteritzada per els continus conflictes contra el poder reial:Guerra civil catalana (1462-1472),Segona revolta remença (1485-1486),Guerra dels Segadors (1640-1652) i finalment laGuerra de Successió (1700-1714). Durant el final d'aquest període es produí la fragmentació del país i l'anul·lació de les institucions, lleis i sobirania de Catalunya.
Va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenadaGuerra dels Segadors (1640-1652, i enmig de laGuerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar elvalidocomte-duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a reiLluís XIII de França, però els exèrcits de l'Habsburg acabaren imposant-se contra els exèrcits catalans. Com a conseqüència,Els Comtats (l'actualCatalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedit a la monarquia francesa. El1659, arran deltractat dels Pirineus entre les corones espanyola i francesa, Catalunya perdé una 5a part del territori i població en passar sota administració francesa elRosselló, elCapcir, laFenolleda, elConflent i la meitat de laCerdanya (menysLlívia).
El reiFelip V va decretar elsDecrets de Nova Planta, una vegada derrotats els estats de laCorona d'Aragó a laGuerra de Successió Espanyola, que marginava elcatalà i gravava l'economia local. Lesvegueries es van substituir percorregiments, sota comandament militar, després de la desfeta de1714, tal com tota Catalunya quedava sota el comandament d'un capità general. El nou règim va afavorir els qui l'havien donat suport, els anomenatsbotiflers (en contraposició, els fidels a la causa austriacista que eren anomenatsvigatans). Un d'aquests il·lustres botiflers va ser enPere Anton Veciana al qual s'atribueix la formació dels lesEsquadres de Catalunya el1719, que es convertiria així en la primera policia catalana. Aquest cos, reorganitzat a partir de1721 serviria per perseguir la munió de guerrilles antiborbòniques que restaven pel país.
A final de segle xviii tindrà lloc, mercès a l'empenta de la societat catalana, larenaixença econòmica del país que prepararà laRevolució Industrial de Catalunya al segle següent i el naixement delcatalanisme polític (1898).
La crisi econòmica, els nous impostos i les noves necessitats militars fan que es produeixi un intent del mateix Principat de anar-se'n de la Monarquia Hispànica. Les raons de fons són de dos tipus, en primer lloc per les anomenades "causes antigues" (reducció dels privilegis medievals de la noblesa des de la unió de laCorona d'Aragó iCastella, la no convocatòria i presidència de lesCorts catalanes, la introducció d'alguns dels impostos que es pagaven a Castella, i la introducció aCatalunya de laInquisició espanyola nova en substitució de la vella Inquisició que ja operava des de l'edat mitjana, i que va ser el model pel qual es va implantar la Inquisició a Castella en l'època delsReis Catòlics). I en segon lloc per la política centralitzadora delComte-Duc d'Olivares, que pretenia unificar els regnes d'Aragó i Castella, reorganitzar i pujar el pagament d'impostos per mantenir la guerra dels trenta anys. Es pot resumir els principals problemes en la crisi econòmica, el malestar de la guerra, els intents castellans de imposar les seves tradicions en la Corona d'Aragó i la petició de nous impostos i lleves per mantenir l'esforç militar durant la guerra.
Durant laguerra existent entre França i Espanya des de 1635, els francesos van envair elRosselló al comandament de Condé i es van apoderar de la vila i la plaça de Salses. Les Corts Catalanes van aixecar un exèrcit de 13.000 homes, amb ajuda de soldats reials, un exèrcit de 24.000 soldats al comandament del virrei de Santa Coloma i de Francescs de Tamarit, que va recuperar la plaça el 6 de gener de 1640, després del que Olivares va pretendre portar la guerra a l'interior deFrança i forçar la pau. Amb aquesta intenció es va ordenar una lleva forçosa d'uns 5.000 soldats catalans, enervant encara més els ànims, de manera que a mitjans de març els consellers (Pau Claris) i la Diputació van iniciar negociacions secretes amb elCardenal Richelieu, primer ministre deFrança, que van ser ratificades a final de maig. El 1640 comença la revolta d'Independència aPortugal amb suport deFrança iAnglaterra. Un gran èxit per a la diplomàcia internacional francesa que obre un nou front per les tropes del rei d'Espanya, que ja havia vist com començava una revolta aNàpols iSicília. El 22 de maig (1640) van arribar a Barcelona 3.000 camperols delVallès armats. De retorn a l'Empordà, van assassinar als oficials del rei refugiats en els convents obligant-los a retrocedir cap alRosselló cometent aquests, actes de venjança aCalonge,Palafrugell,Roses i altres pobles.
El 6 de juny, que era la festivitat deCorpus (dia que posteriorment ha estat recordat amb el nom deCorpus de Sang), els segadors van entrar a la ciutat de Barcelona a la recerca de treball a la sega, sent acompanyats per rebels armats, cometent assassinats.
L'ambaixador francès, Du Plessis Besancon, es va reunir a Barcelona amb el president de laGeneralitat de Catalunya,Pau Claris, amb la intenció de treure el Principat en l'aliança d'unificació entre la Corona de Aragó i Castella. Es va arribar a un acord mitjançant la signatura del tractat el 16 desembre de 1641 i Catalunya i les seves Corts van nomenar al reiLluís XIII de Françaprinceps de Catalunya. El 4 de desembre de 1642 va morir Richelieu i, pocs mesos després, el rei Lluís XIII. Per la seva banda, Felip IV va prescindir del Comte Duc d'Olivares. Tot això va marcar un canvi de tendència en la Guerra i, encara que les tropes franceses van entrar a Catalunya com aliats dels catalans, aviat va ser evident per aquests que els soldats francesos es comportaven de la mateixa manera a com ho havien fet els de Felip IV. Un any després van ser recuperadesLleida i les comarques lleidatanes, que no van tornar a caure en mans franceses. El 1648 acaba la guerra dels 30 anys amb laPau de Westfàlia, el que deixa lliures a les tropes del rei per intervenir en Catalunya. El 1649 els reialistes van avançar fins a gairebé Barcelona, on el comportament dels francesos va fer inclinar la balança novament a favor deFelip IV produint fins i tot diverses conspiracions en aquest sentit, i cal destacar la protagonitzada per la senyora Hipòlita d'Aragó, baronessa d'Albi.
El 1651Joan d'Àustria inicià elsetge de Barcelona recuperant en menys d'un anyMataró,Canet de Mar,Calella,Blanes,Sant Feliu de Guíxols iPalamós. LaDiputació del General va reconèixer a Felip IV, provocant la fugida de Margarit (president de la Diputació després de la mort de Clarís) i els seus partidaris a França. La ciutat, en estat de pesta després d'un any de setge, es va rendir, poc després, el 3 de gener de 1653, Felip IV va confirmar les Lleis i Constitució del Principat. La fi de la guerra es va saldar amb l'annexió delRosselló, elConflent, elVallespir i part de laCerdanya a la corona francesa, annexió confirmada en elTractat dels Pirineus (1659), encara que en la Catalunya del nord sota administració francesa els furs catalans van ser derogats el 1660 i l'ús del català poc després, incomplint el rei Lluís XIV de França aquest tractat.[4]
El 1638, Pau Claris es va trobar amb una Generalitat amb greus problemes econòmics fruit d'anys de mala gestió, i agreujats pels conflictes amb la corona espanyola, especialment els nous impostos amb els que elcomte-duc d'Olivares volia incorporar tots els territoris de lacorona espanyola a l'esforç econòmic per sufragar les despeses de laGuerra dels Trenta Anys.[5]
El 16 de gener de 1641, els Braços van acceptar la proposta de constituir laRepública Catalana sota la protecció de França, i el 17 de gener ho feu el Consell de Cent.[6] Aquesta decisió va ser presa en un context d'extrema dificultat i va ser vista per molts com l'única manera de preservar les institucions catalanes davant l'amenaça castellana,[7] i s'emprà el raonament que els privilegis carolingis contenien els pactes fundacionals de lares publica catalana.[8]
La proclamació de la República Catalana va ser un fet històric sense precedents. Catalunya es separava de lamonarquia hispànica i es constituïa com unestat independent en forma derepública, sota la protecció d'una potència estrangera.[9]
El Tractat dels Pirineus o Pau dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre del1659 per part dels representants deFelip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els deLluís XIV de França,Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riuBidasoa, als límits delPaís Basc Nord), tot posant fi al litigi de laGuerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió alRegne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.[10]
Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar lesCorts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar oficialment fins a lesCorts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori des de 1660, tal com consta alDietari de la Generalitat, on laDiputació va haver de fer una ambaixada alvirrei per a "donar-li l'enhorabona de la feliç nova de l'ajustament de les paus entre Espanya y França".[11] Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al1720.
El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra elJurament per les Illes, pel qual les terres de l'anticRegne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència deGibraltar oMenorca, cedides a Anglaterra el 1713 pelTractat d'Utrecht,[12] cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus. Sovint es considera al Tractat dels Pirineus com a part delsTractats de Westfàlia, del que es considera una conseqüència.
Durant laGuerra de SuccessióCatalunya, com la resta d'estats de laCorona d'Aragó, es va decantar a favor de l'Arxiduc Carles, qui va ser reconegut a Barcelona el 1705 com a rei de laMonarquia Hispànica amb el títol deCarles III, i allí va situar la seva cort. La fidelitat de Catalunya a la causaaustriacista la convertirà en l'últim reducte —juntament amb el regne de Mallorca— de la resistència a l'avanç deFelip V, fins i tot després que s'haguessin signat elstractats d'Utrecht-Rastatt (1713-1714) que van posar fi a la guerra a Europa. Després de la capitulació de Barcelona el 12 de setembre de 1714 el rei va promulgar elDecret de Nova Planta que va obrir una nova etapa en la història de Catalunya.
L'11 de setembre de 1714 tingué lloc la darrera defensa deBarcelona després de14 mesos de setge davant elduc de Berwick durant laGuerra de Successió en la qual elsBorbons (Felip V) i elsÀustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tot Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil, ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrant-se els filipistes a la part de laCorona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a laCorona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca). Amb la victòria deFelip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades perla Casa d'Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se'n va escapar temporalment). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
El16 de gener de1716 es va publicar el Reial Decret de 16-I-1716 que establia el nou sistema de govern absolutista, establint la Nova Planta de laReial Audiència de Catalunya (borbònica) seguint el model castellà. Eldret civil català, el dret penal i el processal –més severs els catalans que els castellans– quedaren restablerts per defecte en no pronunciar-se sobre aquests en el Reial Decret de 16-I-1716 i establir en l'article 42 que quedaven com a subsidiaris: «En tot allò que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell». Havent estat abolit el dret públic, la reial audiència quedava presidida pelCapità General de Catalunya que aquest recollia les atribucions dels antics virreis. En el govern local també s'aplicaren les lleis castellanes, quedant abolides les tradicionalsvegueries, que foren substituïdes per dotzecorregiments al capdavant dels quals hi havia un corregidor escollit pel rei, i es prohibia elsometent. Per defecte, es mantingué elConsolat de Mar i la jurisdicció que aquest exercia. Elcatalà fou substituït pelcastellà, que des de llavors passava a ser oficial i obligatori a l'administració i a la judicatura.
Partint del pòsit polític delComte-duc d'Olivares i l'absolutisme d'enFelip V, l'assimilació de laCorona d'Aragó per laCorona castellana mitjançant elsDecrets de Nova planta fou el primer pas en la creació de l'estat nació espanyol. I com altres estats nació europeus en formació,[13][14] tampoc fou sobre una base ètnica uniforme, sinó mitjançant la imposició de les característiques polítiques i culturals de l'ètnia dominant, en aquest cas lacastellana, sobre les de les altres ètnies, esdevinguesminories nacionals a assimilar mitjançant polítiques nacionalistes.[15][16] Aquestes polítiques nacionalistes, en ocasions molt agressives,[17][18][19][20] i encara vigents,[21][22][23] han sigut i són la llavor dels reiterats conflictes territorials dins l'Estat.
La Història Contemporània de Catalunya s'inicia el segle xix amb laGuerra del Francès (1808-1814).
En l'àmbit institucional és una fita destacada laconstrucció de l'estat liberal a Espanya i la consegüent crisi del sistema d'Antic Règim.
En l'àmbit econòmic, Catalunya, a diferència de la resta de l'Estat, exceptuant elPaís Basc, realitza de forma sorprenent laRevolució Industrial de Catalunya durant el segle xix.
En l'àmbit cultural neix laRenaixença catalana, és un moviment culturalcatalà del segle xix. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer elcatalà com a llengua literària i decultura després de segles dediglòssia respecte alcastellà (període anomenat genèricamentDecadència).
En l'àmbit polític, el segle xix, veu aparéixer una nova força ideològica: el naixement delcatalanisme polític.
La Guerra del Francès fou un conflicte bèl·lic entreEspanya i elPrimer Imperi Francès que s'inicià el1808 amb l'entrada de les tropesnapoleòniques, i que conclogué el1814, amb el retorn deFerran VII d'Espanya al poder. En l'anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d'un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sinó que existeix una important presència de laguerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins al moment.
Havent quedat el país sense poder central a arrel de la guerra del Francès, es constituïren Juntes de govern locals i regionals, amb funcionament autònom. En el cas de Catalunya es constituí una Junta Superior amb seu a Lleida, que donà als diputats catalans a lesCorts de Càdis el mandat de requerir el restabliment elsFurs en funció de com es plantegès el nou Estat espanyol. Però a Càdis triomfaren les tendències unitàries d'influència francesa, com ara un poder central fort i una divisió territorial per províncies a imitació de la francesa.
El retorn del Ferran VII anul·là els canvis plantejats, excepte pel que feia a Catalunya, continuant el procés centralitzador:[24]
La construcció de l'estat liberal a Espanya va començar a partir de la mort, el1833, deFerran VII, monarcaabsolutista. Aquest arribarà fins a laRevolució de 1868. Es narra, doncs, el complex i imperfecte procés de modernització de les estructures socials i de la transformació de l'Estat espanyol en un sentit liberal i constitucionalista. Les condicions institucionals pròpies d'unaeconomia de mercat moderna van quedar finalment establertes, superant-se, doncs, la societat d'Antic Règim.
És durant aquest període que es recupera la divisió provincial promoguda per les Corts de Cadis, i es prosseguí el procés centralitzador espanyol, amb mesures diverses de les que es poden assenyalar algunes:[24]
L'economia catalana havia estat seriosament afectada per les guerres del final del segle xviii i el principi delxix car aquestes produeixen despeses extraordinàries immenses sense increments proporcionals a la tributació ordinària, i deprimeixen l'activitat econòmica i, per tant, motiven la caiguda de la recaptació. Els desequilibris es fan molt grans i l'Estat ha de recórrer a l'endeutament massiu. El període de guerres que es va iniciar a Espanya el1793 va presentar una situació d'aquesta naturalesa, agreujada per la mateixa continuïtat dels conflictes.
Així, de l'any 1793 al 1807, la despesa anual de l'Estat es va duplicar, mentre que els ingressos interiors es van mantenir estables i l'augment de les transferències dels territoris americans de l'Imperi no va aconseguir assolir els equilibris perduts. La traducció més patent va ser l'emissió massiva de vales reales -a mig camí entre diner fiduciari i títols del deute-, que es van depreciar ràpidament, i l'endeutament.
El carlisme va ser un movimentpolític ultraconservador aEspanya, que pretenia d'establir una branca alternativa dels Borbons altron d'Espanya. Ideològicament, el carlisme és tradicional, anti-"liberal" ireaccionari. Va néixer el 1833 i el seu lema de Déu-Pàtria-Furs-Rei, avui ho reflecteixen i actualitzen comFederalisme/Confederació-Socialisme-Autogestió. El seu suport social provenia tradicionalment de les àrees rurals, atès que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de viure amb l'entrada dels principis econòmics liberals al camp, a causa de les successivesdesamoritzacions i també dels constants atacs per a privar-los dels Comunals. El suport del baix clergat al primer moviment carlí també fou considerable, per la seva defensa d'un catolicisme militant, atès que l'Església llavors no admetia lallibertat de culte, així com tampoc lalaïcitat de l'Estat. Altrament, així com els Furs bascos i navarresos, en el marc de Catalunya cal considerar també el rerefons de recuperació delsFurs perduts després delDecret de Nova planta, segons la promesa del pretendentCarles Maria Isidre de Borbó.[26][27]
Les Guerres Carlines (dites també popularment encatalà carlinades) foren tres guerres que tingueren lloc aEspanya al segle xix. Foren l'origen del movimentpolíticcarlí.[28]
Durant elTrienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors deCatalunya. La insurrecció va reprendre amb laGuerra dels Malcontents (1827).
El Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari és un període històric delRegne constitucional d'Espanya comprès entre laRevolució de 1868 que suposà la fi del regnat d'Isabel II d'Espanya i laRestauració de la dinastia borbònica el Gener del1875. Aquesta etapa de la història espanyola es pot considerar un fet homòleg a laprimavera dels pobles que visqueren les nacions europees; arribada, com molts altres fets o corrents, amb un cert retard a la península.
L'any 1866, tot un conjunt d'opositors al règim monàrquic d'Isabel II acordaren l'anomenat Tractat d'Ostende, tractat amb el qual pretenien posar fi a la dinastia borbònica així com amb el seu contemporani govern corrupte de Narváez. Com a resultat d'aquest pacte, al setembre de 1868, a Cadis, s'inicià la coneguda Revolució de 1868, també dita "La Gloriosa". A part de ser un aixecament militar liderat perJoan Prim i Francisco Serrano, cal tenir present el suport de la població, car en molts pobles la ciutadania ocupà els carrers amb el crit de "Morin els Borbons". Havent triomfat l'aixecament i després de la redacció de laConstitució de 1869, la Constitució més liberal del sXIX, de seguida sorgí el problema de en quina figura havia de recaure la monarquia espanyola. Finalment,Amadeu de Savoia, membre de la família reial italiana que havia dut a terme la reunificació del seu Estat, fou elegit com a nou Monarca constitucional -és a dir, Rei que regna, però que no governa- l'any 1871. No obstant això, el regnat d'Amadeu I durà fins al 1873, moment en què abdicà en vistes de la manca de suport dels diferents partits polítics, de les sublevacions populars decebudes, a més de latercera guerra carlina la qual havia estat detonada per la seva elecció com a rei en comptes del pretendent carlí. A la seva marxa es va proclamar laPrimera República Espanyola.
La Primera República Espanyola (febrer1873 – gener1874) va ser el primer període en lahistòria d'Espanya en el qual l'elecció, tant del Cap d'Estat com del Cap de Govern erademocràtica. El reiAmadeu de Savoia abdicà el dia11 de febrer de1873.[32] Al mateix temps el poble de Madrid va prendre els principals punts de la ciutat en suport dels diputats republicans que aconseguiren l'endemà la proclamació de laRepública. Elrepublicanisme està dividit entre els que volen una República unitària (un únic govern per a tot el país) i els que volen la República federal (estats autònoms que es posen d'acord per a crear un Estat de rang superior). Des de febrer fins a juny, la presidència recau sobreEstanislau Figueras, home relativament feble, a qui donen suport els unitaris. Al juny, les Corts Constituents, que preparen una nova Constitució Republicana Federal, nomenen de PresidentFrancesc Pi i Margall (republicà federal). Aquest resultà un valuós intel·lectual i capaç home d'estat però que es va veure sobrepassat pels esdeveniments.
Fins a1931 els republicans espanyols celebraven l'11 de febrer l'aniversari de la Primera República; posteriorment la commemoració es va traslladar al14 d'abril, aniversari de la proclamació de laSegona República, dia que entre 1932 i 1938 va ser festa nacional.
La Restauració borbònica fou el període de la història d'Espanya comprès entre el pronunciament del GeneralArsenio Martínez Campos el1874 que posà fi a laPrimera República Espanyola, i la proclamació de laSegona República el14 d'abril de1931.
Elpronunciament de Martínez Campos el 1874 restablí la Monarquia Espanyola i ladinastia borbònica en el fill d'Isabel II, el reiAlfons XII d'Espanya. El període es caracteritza per una certa estabilitat institucional, la conformació d'un model liberal de l'Estat i la incorporació dels moviments socials i polítics, fruit de larevolució industrial, que comença la seva decadència amb la dictadura deMiguel Primo de Rivera en1923.
La República espanyola es trobà amb un gran nombre de dificultats; en primer lloc, la gran majoria de polítics i de la població en desconfiaven mentre que la jerarquia eclesiàstica, els carlins i altres conservadors hi estaven clarament en contra; per altra banda, els camperols veieren en la República la possibilitat d'una reforma agrària, fet que els governs republicans ni es van plantejar, i els obrers sortiren a ocupar els carrers; a tot això cal afegir-hi a més a més, les confrontacions entre els republicans unitaris i els federalistes i cantonalistes així com l'intent de Catalunya de crear un Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
Com a resultat, el gener de 1874,Manuel Pavía va fer un pronunciament lliurant el poder al general Francisco Serrano, qui governà de forma dictatorial durant 12 mesos; finit aquest temps,Arsenio Martínez-Campos Antón, realitzà un cop d'Estat aSagunt, i el 29 de desembre de 1874 es proclamà reiAlfons XII, fill d'Isabel II, amb què es tornava a la monarquia borbònica que va iniciar l'època de la Restauració.
La Revolució Industrial de Catalunya, o l'era del vapor, es va produir entre1840 i1891, fet que va convertirCatalunya en un dels territoris de major dinamisme industrial i va incorporar-se al grup reduït de les regions europees que van assolir abans del1860 uns nivells d'industrialització elevats. LaRevolució Industrial va ser possible per larenaixença econòmica que va experimentar la societat i l'economia catalana durant el segle xviii. L'augment de lademanda i la transformació del sistema productiu, amb una mobilització important d'iniciativa,treball icapital van ser elements centrals.
Durant la primera etapa del procés d'industrialització, des de l'acabament de laRevolució Liberal fins a la virada nacionalista del capitalisme espanyol (1891), les relacions econòmiques amb la resta d'Estat espanyol es van intensificar molt decididament. La integració econòmica va progressar al mateix temps que es va avançar en la unificació de l'àmbit administratiu, fiscal i financer. El desenvolupament de les infraestructures modernes, especialment gràcies a la construcció de la xarxa ferroviària, va incentivar aquesta dinàmica.
El creixement econòmic català va ser resultat, en gran part, de la ràpida integració a l'economia espanyola. Les vendes dels productes de la nova indústria van conformar el corrent més actiu d'aquestes relacions. També van augmentar les connexions amb el mercat colonial deCuba iPuerto Rico i, bé que de forma limitada, el tràfic amb la resta del món.
La Renaixença és un moviment culturalcatalà del segle xix. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer elcatalà com a llengua literària i decultura després de segles dediglòssia respecte alcastellà (període anomenat genèricamentDecadència). És paral·lel a altres similars, com elRexurdimento galego.
Sovint s'ha discutit l'oportunitat del termeRenaixença perquè comporta el seu antecessor, laDecadència; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenadaDecadència; d'altra banda s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el motRenaixença.[33]
Els conceptes dellengua ipàtria queden equiparats perHerder en el romanticisme alemany. La Renaixença es consolida entorn d'una burgesia culta que troba en elromanticisme un interès pel propi passat. Es reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixença, s'utilitza poc aquest terme davantRenaixement, referint-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. El primer cop que hi ha constància de l'ús del terme és quanPere de Rosselló realitza un discurs com a secretari delsJocs Florals de 1869. El 1871, es fundà la revista quinzenalLa Renaixensa, però en els seus articles es continua emprant el motRenaixement per a referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.
Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació catalanista més ampli (abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per laRevolució industrial.La Renaixença s'identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.
| « | Intent de recuperar-i definir- una consciència nacional catalana i, alhora, d'adaptar algun dels corrents més vius de la cultura europea. L'intent es realitza en tots els camps de creació i posa en joc ideologies sovint oposades | » |
| —Joaquim Molas | ||
El segle xix veu també la primera vertebració del catalanisme com un moviment polític. En aquest procés, hi destacaren tres sectors principals:
El1880 té lloc el Primer Congrés Catalanista. Reclamen una escola en llengua catalana per transmetre la cultura i la llengua. Aquesta demanda té una primera resposta el1882 amb la creació delCentre Català, constituït perValentí Almirall. El1883 es reuneixen al Segon Congrés Catalanista, donant pas al primer acte oficial en català: elMemorial de greuges. Es tracta d'un escrit demanant al rei,Alfons XII, certs privilegis polítics. Els components del Centre Català volien aconseguir el suport de la burgesia, però això fou inviable. La burgesia no feia seu el català medievalitzant que parlaven i fins i tot sorgí un moviment anomenatLa Renaixença popular, burlant-se d'aquells sectors més cultes.
Veient que no aconseguien el suport de la burgesia, els integrants del grup deLa Renaixensa se separaren del Centre Català i crearen laLliga de Catalunya, aconseguint així el suport que cercaven. El1888, aprofitant la visita de la Reina regent a Barcelona per l'Exposició Universal, redacten elMissatge a la Reina Regent, demanant autonomia política per Catalunya.
El1891 es fundà laUnió Catalanista, però no es presentaren a les eleccions, ja que ho veuen absurd per les manipulacions caciquistes i les tupinades. Aquest partit redactà lesBases de Manresa, un programa d'autonomia política per Catalunya.Àngel Guimerà pronuncià un discurs demanant el català com a llengua oficial i tot seguit la burgesia retirà el seu suport a aquest partit per identificar la demanda de la llengua oficial amb el republicanisme.
Paral·lelament al rebrot del catalanisme, sorgeix una nova manera d'entendre les relacions polítiques: elfederalisme.Francesc Pi i Margall, un català resident a Madrid i un dels presidents de laPrimera República Espanyola fou el gran ideòleg del federalisme fora dels Països Catalans, que definia que només el pacte federal lliurement establert entre les diverses regions ibèriques podia garantir el respecte total a la realitat plural de la Península.
A Catalunya, en canvi, el federalisme va ser una de les cares que va adoptar el catalanisme polític. Una ideologia populista i interclassista, que estava estretament relacionada amb els inicis delmoviment obrer. El federalisme català va viure una època gloriosa: elSexenni Revolucionari. Durant aquest període es va produir una divisió entre federalistes, els moderats i els radicals. Ambdós eren partidaris de la federació, però els radicals exigien com a pas previ a la igualtat laindependència, per tal de poder decidir lliurement la federació posterior. Els moderats preferien un federalisme impulsat des del govern central.
El1873, arran de la proclamació de laPrimera República Espanyola, un grup de federals intransigents van proclamar l'Estat Català aBarcelona el9 de març del1873. Promoguda perBaldomer Lostau, va ser proclamada per laDiputació de Barcelona. L'Estat català incloïa les quatre províncies catalanes i lesIlles Balears.[34] Es tractava d'una proclama federalista republicana, i no pas separatista. La proclamació es va desconvocar després que el president de laPrimera República Espanyola,Estanislau Figueras, i el cap de files del partit federal,Francesc Pi i Margall, prometessin la dissolució de l'exèrcit espanyol aCatalunya, que es transformava en un cos voluntari al servei de la República dirigit per una Junta d'Armament i Defensa.[35]
Posteriorment, durant laTercera Guerra Carlina, laDiputació del General fou restablerta durant dos anys, gràcies al decret que el pretendent carlíCarles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya pels carlins fou la jura delsFurs, tot restablint oficialment la Diputació l'1 d'octubre de1874. En fou declarat President el generalRafael Tristany i Parera, que jurà els furs aOlot, seguit el 1875 per enFrancesc Savalls.[36][37]
En aquesta etapa inicial del catalanisme polític, la personalitat més notòria ésValentí Almirall, qui participà activament en la vida política al costat dels federals intransigents o radicals oposant-se al centralisme, l'oligarquia i l'especulació. Almirall pretenia regenerarCatalunya de manera que repercutís a la resta de l'Estat, que imaginava com una associació de pobles a manera de laCorona d'Aragó.
Almirall va intentar unir les dretes i les esquerres catalanistes, però no ho va aconseguir perquè existien massa divergències entre els dos corrents. Va impulsar elPrimer Congrés Catalanista, que es va celebrar el1880, en el que es conjuntaren els diferents grups catalanistes: el federalisme republicà i el corrent apolític, el literari, el propulsor delsJocs Florals i de la revistaLa Renaixensa [sic], però les tendències esquerranes d'Almirall va fer que el grup deLa Renaixensa abandonés el Congrés i trenqués l'entesa. Tot i això, el Congrés va prendre tres acords cabdals: crear una entitat aglutinadora del catalanisme – elCentre Català -, el començament de gestions per constituir l'Acadèmia de la Llengua Catalana – que tindrà una curta vida -, i la redacció d'un document en defensa del català.
Posteriorment, Valentí Almirall impulsà elSegon Congrés Catalanista, que es va declarar partidari de la cooficialitat del català a Catalunya, va proclamar l'existència de Catalunya com a realitat per sobre de divisions administratives i va condemnar la militància de catalanistes a partits d'àmbit estatal. Aquest últim fet impulsà la creació de partits d'àmbit únicament català, inexistents fins al moment. L'època gloriosa delCentre Català i d'Almirall va culminar amb elMemorial de Greuges i la publicació deLo Catalanisme.
El1887, després de ser derrotat a les eleccions a la Junta Directiva el Centre Català, el sector més conservador es va escindir i, junt amb un grup d'universitaris anomenat Centre Escolar Catalanista van crear la Lliga de Catalunya, els dirigents la qual, més tard es van integrar en un altre partit polític català, laLliga Regionalista. Partint de la seva iniciativa es va crear laUnió Catalanista, que englobava diverses entitats unides pel catalanisme, dividits en dues tendències: la gent de ‘La Renaixensa', més culturalista i apolítica; i laLliga de Catalunya, més partidària de participar en la vida política. Els catalanistes d'esquerres, Almirall i els federalistes, no en formaven part. LaUnió Catalanista va convocar una assemblea aManresa el 1892, on es va congregar bona part de la burgesia catalana conservadora. En aquesta assemblea es van aprovar les ‘Bases per la Constitució Regional Catalana', més conegudes com a ‘Bases de Manresa'. Aquestes bases marcaven les pautes a seguir per una futura ‘Constitució regional catalana', és a dir, unEstatut. Aquestes bases expressen els plantejaments del regionalisme conservador i tradicionalista oposat al sistema parlamentari basat en el sufragi universal. La posterior actuació de laLliga Regionalista es fonamenta en aquestes bases.
Entre el naixement delcatalanisme polític (1898) i fins a laTransició espanyola (1982).El segle xx a Catalunya es va caracteritzar pels conflictes obrers i per la recuperació de l'autonomia política deCatalunya després de la seva abolició el 1714. LaSetmana Tràgica, laMancomunitat de Catalunya, ladictadura de Primo de Rivera (1923-1930, lasegona república (1931-1939), laguerra civil (1936-1939), elfranquisme (1939-1975),la transició (1975-1982) i el govern deJordi Pujol (1980-2003). La divisió encomarques de Catalunya va ser establerta per la Generalitat de Catalunya durant laSegona República Espanyola el1936 després d'una enquesta als ajuntaments.[38] Després de la dictadura franquista, fou aprovat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. La Generalitat restituïda va tornar a establir la divisió en comarques elaborada durant el període republicà sota el lideratge dePau Vila, formant-se el 1988 les noves comarques delPla de l'Estany, separat delGironès, i amb la curiositat delVallès Occidental, única comarca que té dues capitals a causa de la seva rivalitat.
Es coneix com a Setmana Tràgica als esdeveniments succeïts aBarcelona i altres localitatscatalanes, entre el25 de juliol i el2 d'agost de1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per al seu enviament a la zona deMelilla, on el dia 9 del mateix mes havia començat laGuerra de Melilla, per a molts motivada exclusivament pel descobriment l'any anterior d'unes mines propietat d'una societat controlada pelComte de Romanones, elMarquès de Comillas i elComte de Güell.[39] Aquesta mobilització és molt mal acollida per les classes populars, ja que, a causa de la legislació de reclutament, es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis milrals, quantitat que no estava a l'abast dels més pobres (el sou d'un obrer de l'època no era de més de 5 pessetes o 10 rals al dia). D'altra banda, els reservistes majoritàriament ja eren casats i amb família a càrrec seu.
El govern deMaura i el nougovernador civil,Evaristo Crespo Azorín, porta a terme una repressió duríssima i, pitjor, arbitrària. En total, entre juliol de 1909 i abril de 1910 foren detingudes 1.967 persones i 200 més foren expulsades a 300 kilòmetres de Barcelona. S'organitzà un procés militar contra 1.925 individus, d'ells 214 en contumàcia, dels quals 469 foren sobreseïts i 584 absolts. Es dictaren 17 penes de mort, però només 5 foren aplicades. Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigeixen els prelats de Barcelona, és detingutFrancesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, qui acusen de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el13 d'octubre del mateix any Ferrer és afusellat juntament ambEugenio del Hoyo Manjón,Antoni Malet i Pujol,Ramon Clemente i Garcia iJosep Miquel i Baró alcastell de Montjuïc. Cap d'ells no havia estat dirigent destacat durant la revolta.
Aquests afusellaments ocasionen una àmplia repulsa cap a Maura aEspanya i a totEuropa, amb una gran campanya a la premsa estrangera, com també manifestacions i assalts a diverses ambaixades. El reiAlfons XIII, alarmat per aquestes reaccions tant en l'exterior com en l'interior destitueixMaura i el substitueix pel liberalSegismundo Moret. Després dels fets de laSetmana Tràgica, laBarcelonaanarquista va rebre el sobrenom dela Rosa de Foc.[40]
La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes:Barcelona,Girona,Tarragona iLleida. Es va formar el6 d'abril del1914, si bé el procés per a la seva creació va començar el1911. El Congrés dels Diputats d'Espanya la va aprovar, però amb competències molt retallades respecte al projecte enviat pel Govern. En canvi, el Senat d'Espanya no ho va fer tancant la via legislativa. Finalment el govern, necessitat del suport parlamentari dels catalanistes, es va decidir per la via del decret que el18 de desembre del1913 el rei signà: el dret de mancomunitats provincials.[41] La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en cert sentit un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antiguesCorts Catalanes. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives, i les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial deCatalunya des del1714.
La institució estava integrada per una assemblea que aplegava els 96 diputats provincials –36 per Barcelona i 20 per les tres restants– i que es renovava, doncs, al mateix temps que aquestes –per meitats, cada dos anys, per sufragi universal masculí, a raó de 4 diputats per partit judicial– i pel Consell, format per vuit consellers i el president. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes. Foren elegides sis Assemblees Generals: l'abril de 1914, març de 1915, març de 1917, juliol de 1919, juny de 1921 i juny de 1923. La III Assemblea General, el 1917, estava composta per 36 monàrquics dinàstics (23 liberals, 9 conservadors i 4 maurins), 28 de la Lliga, 23 republicans, 6 carlins, 2 reformistes i 1 independent i la VI i darrera, el 1923, 38 catalanistes (27 de la lliga i 11 d'acció catalana), 29 monàrquics, 21 republicans (15 del partit republicà català i 6 radicals lerrouxistes) i 8 de diverses, menors, adscripions polítiques, mostrant doncs, la institució, una gran estabilitat política.
Va ser presidida perEnric Prat de la Riba (1914 -1917) i després perJosep Puig i Cadafalch (1917 -1923), militants tots dos de laLliga Regionalista. A continuació ho feuAlfons Sala (1923-1925), imposat per Primo de Rivera el 1923). En general, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques,ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
A principi del segle xx el català era la llengua majoritària i natural de la gent, però no existia encara unestàndard ni unes normes. A mésEnric Prat de la Riba era conscient que "de la cultura catalana l'estat no se'n preocupa i les diputacions hem de suplir aquesta deficiència de l'estat fomentant el conreu i perfeccionament de la llengua".[42]
Quan es va crear l'IEC es van fer dos encàrrecs a la Secció Filològica liderada perPompeu Fabra: sistematitzar unes regles d'escriptura i promocionar el català com a llengua d'ús científic,[43] objectius que es van explicitar durant la constitució de l'IEC: "el restabliment i l'organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana" i "la investigació científica de tots els elements de la cultura catalana".[44] L'IEC va publicar lesNormes ortogràfiques el1913, dotant el català d'unaortografia formal.[45][46] Immediatament es van generar grans i durs debats sobre algunes de les decisions ortogràfiques preses (el més aferrissat fou el d'escriure els plurals -es i no -as), però de mica en mica s'anaren acceptant:[47] La Mancomunitat va adoptar de seguida el català de Fabra i va promocionar les seves obres: totes les seves institucions l'adoptaren com a llengua vehicular, des de les diverses escoles d'educació professional fins a les escoles de primària.[48]
El 1916 laMancomunitat de Catalunya va enviar una petició oficial per reconèixer lallengua catalana com a cooficial, tot adjuntant un detallat programa denormalització lingüística. La proposta va provocar queixes i pressions de laReal Academia Española, fins que el llavors president comte de Romanones va dir que mai donaria aquest reconeixement al català, perquè es feia servir com aemblema polític.[49]
La dictadura de Primo de Rivera fou el règim polític autoritari que s'instaurà aEspanya entre el13 de setembre del1923 i el28 de gener del1930 sota la direcció del generalMiguel Primo de Rivera y Orbaneja i l'acceptació per part del reiAlfons XIII. En mig d'una situació social amb tensions revolucionàries (creixement del proletariat industrial i la concentració urbana, creació delPartido Comunista de España el1921, nombrosos episodis d'enfrontaments entre patrons i obrers, etc.), una crisi econòmica des del1919 a causa de la contracció dels mercats europeus durant laPrimera Guerra Mundial i la commoció de la societat que provoquen els fracassos de la política colonial espanyola alMarroc (desastre d'Annual el1921), es produeix elCop d'Estat del general Primo de Rivera, Capità General deCatalunya, que provocà la dimissió del Govern de García Prieto. L'alternativa autoritària per resoldre els problemes de l'estat comptà amb el suport de laMonarquia d'Alfons XIII, el suport evident de l'Exèrcit, de la burgesia, dels terratinents i dels medis eclesiàstics. El règim nasqué amb la pretensió de constituir-se en un sistema de govern estable, amb fonaments constitucionals propis, influït per les maneres delfeixisme italià, tot i no identificar-s'hi.
A Catalunya va ser inicialment aplaudit pels sectors de l'alta burgesia conservadora que van donar la benvinguda a Primo com a salvaguarda davant les forces radicals de l'anarquisme. En un primer moment es va permetre que la Mancomunitat continués existint, però la dictadura va treballar a fons contra el catalanisme republicà, cada cop més radicalitzat i en alça, prohibint partits, associacions i institucions autòctones. Finalment, laMancomunitat de Catalunya va ser definitivament suprimida l'any 1924 i prohibit l'ús de la llengua i la bandera catalanes en l'administració i en la vida pública.
Catalunya es va convertir aviat en un dels focus més actius i unànimes d'oposició a la dictadura, ambient que va afavorir el creixement de la força i popularitat del catalanisme republicà que va tenir enEstat Català (1922) i en el seu líderFrancesc Macià, el lluitador més compromès. Per contra, el catalanisme moderat i socialment conservador de laLliga Regionalista va quedar molt desprestigiat.
Pelpacte de Sant Sebastià de17 d'agost de1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política deCatalunya dins l'anheladaRepública. Arran de leseleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de lamonarquia,Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia14 d'abril,[50] poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar laSegona República espanyola. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»),[51] no és la proclamació original, sinó que ho és la citada anteriorment.
La proclamació de la República catalana preocupà el govern provisional espanyol, i el dia 17 d'abril, els ministresFernando de los Ríos Urruti,Marcel·lí Domingo, iLluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, arribaren a un pacte amb en Macià, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu deGeneralitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de laDiputació del General.Aquesta Generalitat provisional, presidida pel mateixFrancesc Macià i composta per unconsell o govern, una assemblea de representants dels municipis (Diputació Provisional de la Generalitat) i uns comissaris que, en qualitat de delegats del govern, s'encarregaven dels serveis pertanyents a les suprimidesDiputacions provincials deGirona,Tarragona iLleida, mentre que s'establia la seu de la Generalitat alPalau de la plaça Sant Jaume. Els diputats catalans elaboraren unprojecte d'Estatut a Núria aprovat en referèndum el2 d'agost de1931 i modificat i aprovat a lesCorts Espanyoles el12 de setembre de1932. Amb l'estatut aprovat, el20 de novembre de1932 es varen fer les úniqueseleccions al Parlament de Catalunya del període republicà per constituir les institucions i passar d'ungovern provisional a ungovern estatutari ambFrancesc Macià ratificat com apresident iLluís Companys com apresident del Parlament.
ElBanc de Catalunya i elBanc de Reus van fer fallida després de la sobtada retirada de tots els fons queCAMPSA tenia al banc, ordenada perIndalecio Prieto (llavors ministre d'Hisenda del govern provisional republicà),[52][53] el 5 de juliol de 1932, quinze dies després de la redacció de l'Estatut de Núria, que proclamava Catalunya com un Estat dins de la República espanyola.
El25 de desembre de1933 morí Macià i el Parlament, nomenà Companys com a successor, qui va exercir el càrrec fins al final de laguerra civil, excepte el parèntesi de suspensió de l'Estatut (bienni negre)que va d'octubre de 1934 a febrer de 1936, ocasionat pelsfets del sis d'octubre. Al capdavant del Parlament, succeïren CompanysJoan Casanovas i Maristany, fins a octubre de 1938 (amb el mateix parèntesi), iJosep Irla i Bosch, a partir d'aquesta data.L'Estatut Interior de Catalunya de25 de maig de1933 va deixar fixades les institucions autonòmiques i les relacions entre elles, i es configurà elConsell Executiu, encapçalat pel president de la Generalitat -o per unConseller Primer, com a delegat de l'anterior- i format per consellers titulars dels departaments de l'administració. El traspàs dels serveis d'ordre públic permeté eliminar els governadors civils (11 de gener1934), donà lloc a laJunta de Seguretat de Catalunya, que coordinava les accions autonòmica i estatal en aquesta àrea. ElTribunal de Cassació, amb jurisdicció sobre les matèries civils i administratives de competència autonòmica.
El6 d'octubre, en resposta a l'entrada de les dretes de laCEDA algovern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola» però la insurrecció va ser vençuda el mateix dia pel capità general de Catalunya, i Companys destituït i empresonat. Entre octubre de 1934 i febrer de 1936, l'Estatut va ser suspès pel Govern d'Espanya i la presidència de la Generalitat fou ocupada per persones designades pel govern espanyol amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas (7.10.1934-10.1.1935), Manuel Portela Valladares (10.1-23.4.1935), el polític radicalJoan Pich i Pon (23.4.1935-28.10.1935), Eduardo Alonso Alonso (28.10.1935-27.11.1935), el cedista valenciàIgnasi Villalonga (27.11.1935-16.12.1935) i el lliguistaFèlix Escales (18.12.1935-17.2.1936). Amb el triomf delFront Popular a les eleccions de16 de febrer de1936 es va aixecar la suspensió de l'Estatut i Companys va tornar a ser president de la Generalitat.
El cop i l'aixecament militar del 18 de juliol fracassà a Catalunya gràcies principalment a l'actuació de les milícies populars. Les forces sindicals de la CNT van imposar unComitè Central de Milícies Antifeixistes que actuàde facto com un poder governamental al llarg dels mesos següents. El setembre de 1936Josep Tarradellas com a conseller primer va formar un govern d'unitat amb forces d'esquerra i va fer el decret de col·lectivitzacions de 24 d'octubre. Elsfets de maig de 1937 conflicte entre anarquistes i faccions comunistes aturaren la revolució, i les forces republicanes concentraren l'activitat en la guerra. Barcelona al final de la guerra acollí al govern republicà espanyol cosa que va originar molts conflictes entre els dos governs. Si bé formalment elgeneral Franco va abolir la Generalitat quan entrà el 1938 a Catalunya per Lleida la Generalitat republicana va seguir actuant fins a l'entrada de les tropes nacionalistes el gener de 1939.
En gran part va continuar i va ampliar la política educativa de la Mancomunitat de Catalunya. Tingué moltes dificultats financeres i la cessió de competències no es va acabar mai de fer completament. En general aquest període va constituir un assaig i una lliçó històrica per a la realització posterior de la Generalitat de 1977.
La Guerra civil a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial delMarroc (junt amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de1936 en contra de laRepública legal i institucionalment establerta.[54] Catalunya fou l'única zona de tot Espanya que aconseguí una llei de col·lectivització, fruit de la unió de totes les forces republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya.[55] Es produí el 24 d'octubre de 1936 a través d'un decret anomenat,Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços.[56] A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya.[54]
.jpg)
Principals centres franquistes
Principals centres republicansDesprés de la victòria electoral de les esquerres el febrer de1936 (a Catalunya sota la bandera delFront d'Esquerres de Catalunya) i la substitució del president conservadorNiceto Alcalá-Zamora per l'esquerràManuel Azaña la tensió política es va continuar incrementant. Els actes violents dels dos bàndols van culminar amb l'assassinat del líder de la dreta radical,José Calvo Sotelo. Pocs dies després va tenir lloc el fallit cop d'estat contra la II República, que va desembocar en la Guerra Civil. A Barcelona, el cop va ser liderat pel generalManuel Goded, però l'oposició armada dels militants de sindicats i partits d'esquerra i la decisiva intervenció de laGuàrdia Civil va propiciar el fracàs de la rebel·lió. A partir d'aquest moment, Catalunya quedaria dins el sector no controlat pels revoltats i sota la teòrica autoritat del govern republicà.El desenvolupament de la guerra a Catalunya es va caracteritzar en una primera fase per una situació de doble poder: el de les institucions oficials (la Generalitat i el Govern republicà) d'una banda, i el de les milícies populars armades coordinades per unComitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya per un altre. Es va desencadenar una onada de repressió contra els sectors als quals es considerava afins als revoltats, principalment religiosos catòlics i simpatitzants de la Lliga Catalana. La poc coordinada acció militar es va encaminar en dues direccions: una ofensiva contra l'Aragó controlat pels revoltats, que només va permetre estabilitzar el front durant un temps, i un fracassat intent de conquerirMallorca.
Amb l'avanç de la guerra es van produir també greus enfrontaments entre les organitzacions que volien donar prioritat a la revolució social, principalment laCNT i elPartit Obrer d'Unificació Marxista, i els qui consideraven prioritari dirigir els esforços al front bèl·lic i mantenir el suport dels sectors moderats. Aquest segon sector integrava al govern republicà, elPSUC, l'Esquerra Republicana de Catalunya i altres partits. L'enfrontament va culminar en les jornades de maig de 1937, durant les quals ambdós bàndols es van enfrontar amb les armes. La victòria del bàndol governamental va suposar una major integració dels anarcosindicalistes en la disciplina de l'Exèrcit Popular de la República i l'eliminació (fins i tot física) del POUM, incòmode rival comunista per al PCE i el PSUC (i dominat pels prosoviètics). Tampoc va ser bona la col·laboració entre la Generalitat dirigida per Companys i el govern republicà a causa del desig d'aquest de centralitzar el comandament bèl·lic i a la tendència d'aquella a excedir les seves competències estatutàries.
Finalment l'exèrcit rebel va trencar en dos el front republicà en ocuparVinaròs, el que va aïllar a Catalunya de la resta del territori republicà (constituït ja només perValència i la zona central). La derrota dels exèrcits republicans en labatalla de l'Ebre va permetre l'ocupació deCatalunya per les tropes encapçalades pel generalFranco entre1938 i1939. La victòria total del Generalísimo va suposar la fi de l'autonomia catalana i l'inici d'una llarga dictadura.
Elfranquisme a Catalunya va implantar-se entre1939 i1977, (les primeres eleccions democràtiques, tingueren lloc el 15 de juny de 1977),[57][58] en un context determinat per les conseqüències derivades de laGuerra Civil espanyola i larepressió franquista. Ladictadura, aCatalunya, complementà a més la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de lacultura catalana. Durant el període franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. Elcastellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. La situació es va agreujar per les grans onades immigratòries de castellanoparlants del segle xx, sobretot les dels anys 60 i 70, procedents de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia iExtremadura, i que en gran part es van concentrar a l'àrea metropolitana de Barcelona. Tot això va provocar un gran retrocés de l'ús social del català i del seu coneixement, fins al punt que a Catalunya el castellà va superar al català com a llengua materna per primera vegada en la seva història. A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és la immigració procedent de la resta d'Espanya. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hauria passat d'uns 2 milions de persones el 1900 a 2,4 el 2001,[59] en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 el 2008); és a dir, la població sense immigració hauria estat el 39% de la real el 1980.
El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i una sola llengua, la castellana. A més, el tarannàanticatalà del règim va constituir un tret específic, però no va ser un obstacle decisiu perquè creixés un franquisme català que s'havia anat forjant durant la guerra i s'havia alimentat amb la victòria.[60]
Elfranquisme (1939-1975) va suposar aCatalunya, com a la resta d'Espanya, l'anul·lació de les llibertats democràtiques, la prohibició i persecució dels partits polítics (excepteFalange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), la clausura de la premsa no adscrita a la dictadura militar i l'eliminació de les entitats d'esquerres. A més, es van suprimir l'Estatut d'Autonomia i les institucions d'ell derivades, i es va perseguir amb sistematicitat la llengua i la cultura catalanes, almenys al principi, en moltes de les seves manifestacions públiques i fins i tot (en els primers temps) privades.
Els vençuts van ser desvertebrats. Als nombrosos morts durant la guerra cal sumar els que van ser afusellats després de la victòria franquista, com el mateix presidentLluís Companys, molts altres, obligats a l'exili, no tornarien al seu país, gran nombre dels quals no van fugir van ser empresonats, i molts més van ser "depurats" i inhabilitats per ocupar càrrecs públics o exercir determinades professions, el que els va deixar en pèssima situació econòmica en una època ja dura de per si. Un petit sector d'anarquistes icomunistes va intentar lliurar unaguerra de guerrilles en unitats conegudes com amaquis. La seva acció més destacada va ser la invasió de laVall d'Aran.
Després de la primera etapa d'economia autàrquica, en la dècada dels anys 1960 l'economia va entrar en una etapa de modernització agrícola, d'increment de la indústria i va rebre l'impacte del turisme de masses.Catalunya va ser també una de les metes del moviment migratori, que va donar aBarcelona i a les localitats del seu entorn un creixement accelerat. També es va desenvolupar fortament l'oposició antifranquista, les manifestacions més visibles en el moviment obrer van serComissions Obreres, des delsindicalisme i elPSUC. A la dècada dels anys 1970, el conjunt de forces democràtiques es van unificar al voltant de l'Assemblea de Catalunya. El 20 novembre de 1975 va morir el dictadorFranco, fet que obriria un nou període de la història de Catalunya.
| « | "A partir de larepressió, elfranquisme va crear unes xarxes de complicitat en què milers de persones es van veure implicades o en van ser còmplices, de totes les maneres possibles, del vessament de sang infligit, de les persecucions efectuades, de la vida de centenars de milers de persones a les presons, als camps de concentració o als Batallons de Treballadors.[61] En definitiva, de les formes més diverses de repressió: política, social, laboral, ideològica, i, en el cas deCatalunya, d'un intent degenocidi cultural que pretenia fer desaparèixer d'arrel la seva especifica personalitat nacional…" | » |
| —Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Vilarroya i Font[62] | ||
Tradicionalment elBisbat de Lleida incloïa les comarques de laFranja de Ponent, a excepció de la zona deBeseit iVallderoures alMatarranya. La segregació es va iniciar durant ladictadura Franquista i culminà durant latransició democràtica,[63][64] en tres fases, els anys 1955, 1995 i 1998, culminant amb un litigi arran de les obres d'art dipositades al Museu Diocesà de Lleida,[65] i acabant amb 800 anys d'homogeneïtat del Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i incorporant-la a un noubisbat situat fora de l'àmbit cultural català.[66]
Latransició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement, transició, és el període comprès entre la fi de laDictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques aEspanya. LaConstitució Espanyola de 1978 i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de delegació politicoadministrativa en les comunitats autònomes. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estatueix en el seu preàmbul que «elParlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació», tot i que la vigentConstitució espanyola limita el reconeixement de la realitat nacional deCatalunya al d'unanacionalitat històrica. Amb la mort del generalFranco, es va iniciar el període conegut com a transició democràtica, al llarg del qual s'anirien aconseguint les llibertats bàsiques, consagrades per laConstitució espanyola de 1978. S'hi reconeix l'existència decomunitats autònomes dins d'Espanya, el que dona lloc a la formulació de l'Estat de les Autonomies.
Després de les primeres eleccions generals, el 1977, es va restaurar provisionalment laGeneralitat, gràcies a l'impuls de la societat civil catalana (representada per la massiva manifestació que va tenir lloc a Barcelona l'11 de setembre d'aquest any) i la iniciativa del Govern d'Adolfo Suárez, recolzada pel rei i les altes instàncies de l'Estat. Al capdavant de la Generalitat restaurada es va situarJosep Tarradellas, que havia preservat la legalitat de l'autogovern català com a President a l'exili, després de declarar la seva adhesió al rei i al procés de reforma política. Tarradellas va constituir un govern autònom provisional compost per representants de les forces més rellevants en aquell moment. Tarradellas formà ungovern de concentració (1977-1980) amb dotze consellers per tal de redactar l'estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 que seria aprovat en referèndum el novembre de1979. Finalment va convocareleccions al Parlament de Catalunya (1980) i als comicis convocats el20 de març de 1980 foren elegits els primers 135 diputats delParlament de Catalunya, que quedà constituït el10 d'abril. Finalment amb l'elecció del president del Parlament i del president de la Generalitat quedà format el primer Govern estatutari i la Generalitat de Catalunya quedà total i novament constituïda. El 1979, es va aprovar finalment un nouEstatut d'Autonomia de Catalunya, netament superior al de 1932 en alguns aspectes com ensenyament i cultura, però inferior a altres com justícia, finances i ordre públic. En ell,Catalunya es defineix com "nacionalitat", es reconeix elcatalà com a "llengua pròpia de Catalunya" i aconsegueix l'oficialitat al costat delcastellà. Després de la seva promulgació, van tenir lloc les primeres eleccions catalanes, que van donar la presidència de la Generalitat aJordi Pujol, deConvergència i Unió, càrrec que ostentaria, després de sis triomfs electorals consecutius, fins a l'any 2003.
Al llarg dels anys 1980 i anys 1990 es van desenvolupar diferents aspectes de la construcció autonòmica, entre ells el desplegament de la policia de la Generalitat de Catalunya, elsMossos d'Esquadra, la creació de l'administració comarcal i elTribunal Superior de Justícia de Catalunya. També es va desenvolupar la Llei de Normalització Lingüística i la immersió lingüística a les escoles, per tal de fomentar el coneixement i l'ús delcatalà, i es va crear laCorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, els mitjans de comunicació de ràdio i televisió de titularitat pública catalana (TV3 iCatalunya Ràdio).
El 5 de novembre de 1992Espanya va ratificar a Estrasburg laCarta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, per la qual adquireix entre altres el compromís de reconèixer-les, respectar-les i promoure-les.
El 1992Barcelona va celebrar elsJocs Olímpics, que van servir per donar aCatalunya i aEspanya un reconeixement internacional. Al llarg de la dècada dels anys 1990, l'absència de majories absolutes al govern espanyol tot just va contribuir a ampliar les competències autonòmiques, malgrat el suport deCiU a l'últim govern deFelipe González (1993-1996) i al primer deJosé María Aznar (1996-2000).
Des dels 16 anys actuà a la resistència contra el règim del generalFranco, a través d'identitats catòliques, polítiques o culturals, en defensa de la democràcia, de la identitat de Catalunya i sobretot de la seva llengua i de la seva cultura, perseguides per la dictadura. En una d'aquestes associacions, el Grup Torras i Bages, hi coincidí amb l'activistaPere Figuera i Serra. Pujol va ser arretat el 1960 per les seves activitatsantifranquistes, i va ser sentenciat a set anys depresó pelsFets del Palau, alPalau de la Música Catalana, dels quals en va complir dos i mig a la presó deSaragossa i un de confinament a la ciutat deGirona. Liderà les campanyes contra el director dela Vanguardia Luis de Galinsoga (coneguda com l'Afer Galinsoga), la delsFets del Palau o la de "Volem bisbes catalans". Un cop en llibertat, va tornar a l'activitatpolítica, amb l'objectiu d'organitzar un movimentcatalanista. Presidí l'entitat financeraBanca Catalana la qual fou un centre de finançament d'activitats culturals catalanes, com el grupEnciclopèdia Catalana,Òmnium Cultural o laLlibreria Ona.
El1974 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, i en va ser escollit Secretari General. Va ésser Conseller de laGeneralitat de Catalunya en temps del PresidentJosep Tarradellas. Va ser elegit president de la Generalitat a leseleccions del Parlament de Catalunya del 1980, i reelegit a les del1984,1988,1992,1995 i1999. El2003, en acabar el seu darrer mandat, es va retirar de la primera línia política, deixant la direcció del partit en mans d'Artur Mas i fou nomenat President Fundador deCiU, tot i que continuà com a president deCDC. El 2008 fou proclamat de nou president de CDC, càrrec que mantingué fins a l'any 2012, quan passà a ser president honorari de CDC. L'any 2003 feu donació a laBiblioteca de Catalunya del fons bibliogràfic recollit durant l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat, format per més de 16.000 documents.
El16 de setembre del2005, laICANN aprovà oficialment eldomini .cat, el primer domini per a unacomunitat lingüística.
L'any 2006 s'aprovà un nouEstatut per via parlamentària i per referèndum que establia una nova relació bilateral i pràcticament federal de Catalunya amb Espanya, però posteriorment elTribunal Constitucional el varetallar profundament.
ACatalunya el mot s'empra per designar dos governs successius de laGeneralitat en el període2003 -2010. El primer Tripartit és el que es va formar arran de les eleccions del16 de novembre de2003 pelPartit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC),Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya 2003 (ERC) iIniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), havent signat l'Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya, també conegut com a «Pacte del Tinell»[67] (en referència al lloc on es va signar, elSaló del Tinell delPalau Reial Major de Barcelona), del qual sorgí un govern presidit pel socialistaPasqual Maragall i format per 16 consellers i conselleres (8 del PSC, 6 d'ERC i 2 d'ICV-EUiA).
Aquest primer govern tripartit va tenir una vida molt agitada, marcada pel procés d'elaboració delnou Estatut i sotmès a diverses crisis de govern i polèmiques que van marcar la gestió diària. L'11 de maig de2006, arran de l'anunci d'ERC que la formació demanaria el vot negatiu en el referèndum sobre el nou Estatut, el PresidentPasqual Maragall va decidir, sense consultar-ho amb els seus socis de govern, expulsar-ne els consellers del Govern. Aquest fet va suposar el pas d'ERC a l'oposició, així com fortes crítiques d'ICV-EUiA, que es va negar a gestionar les conselleries vacants i que va condicionar el suport a la convocació d'eleccions anticipades després de la realització delreferèndum estatutari. El21 de juny de2006 el presidentPasqual Maragall anuncià que no es tornaria a presentar com a candidat,[68] deixant via lliure d'aquesta manera perquè el26 de juny la Comissió Executiva del PSC proposés el seu primer secretari,José Montilla, que aleshores eraministre d'Indústria delGovern espanyol, com a candidat a laPresidència de la Generalitat de Catalunya.[69]
Per superar la insuficiència legisladora i econòmica que limitava el benestar dels ciutadans catalans i la protecció de la llengua catalana, es promové un nou estatut d'autonomia de caràcter mésfederal,[70] que rebé el nom d'Estatut de Miravet.[71] Després d'una substancial modificació que intentava harmonitzar-lo amb la constitució de l'estat, fou aprovat pel Congrés dels Diputats i pel Senat, i en referèndum pels ciutadans deCatalunya.[72] L'abstenció en el referèndum va ser de més del 50%.[73] Promulgat i publicat al BOE, elTribunal Constitucional modificarà o anularà alguns punts troncals[74] Tot i això, alguns dels articles anulats són vigents en estatuts d'altres comunitats espanyoles que els copiaren.[75][76]
El resultat de leseleccions de 2006 feu possible la reedició del tripartit, malgrat queConvergència i Unió va guanyar les eleccions en vots i escons, gràciea a un acord batejat com a Entesa Nacional pel Progrés, i que investí president al candidat socialistaJosé Montilla. Sovint s'interpreta aquesta decisió com a contrària a la voluntat delPSOE, que hauria vist amb millors ulls un acord delPSC ambConvergència i Unió, atesa la posició cada cop mésindependentista d'ERC, tendència que ha estat qualificada de "deriva sobiranista"; tot i així la postura que oficialment adoptà el PSOE fou la de respectar la lliure decisió del PSC respecte de les seves aliances aCatalunya. Entre les lleis aprovades sota aquest segon tripartit destaquen la llei d'erradicació de laviolència masclista i lallei de serveis socials, entre d'altres. Amb la contundent derrota a leseleccions del28 de novembre del2010, que pateixen especialment elPSC iERC, es fa inviable una nova reedició del Tripartit que, d'altra banda, Montilla ja hi havia renunciat abans de l'inici de la campanya electoral.[77]
El 28 de juny de 2010, elTribunal Constitucional espanyol (TC) va emetre la sentència STC 31/2010 sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, aprovat per referèndum.[78] La sentència va declarar inconstitucionals 14 articles, en va reinterpretar 27, va limitar el caràcter jurídic del terme “nació” aplicat a Catalunya, va restringir el caràcter preferent del català com a llengua vehicular, i va retallar competències en justícia i finances.[79] Aquesta decisió, fruit de recursos presentats pelPartit Popular (PP) i elDefensor del Poble espanyol, va generar una onada de desafecció cap a les institucions espanyoles,[80] desencadenàuna gran manifestació el 10 de juliol,[81][82][83] i va impulsar l'organització de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC).[84][85]
Lesconsultes sobre la independència de Catalunya són un conjunt de consultes d'àmbit municipal no vinculants sobre laindependència deCatalunya celebrades des del 2009, de les quals laconsulta d'Arenys de Munt va ser la primera[86][87][88] i la de Barcelona, el 2011, la darrera.[89] Més de 60.000 voluntaris, organitzats en comissions locals, i coordinats per una coordinadora nacional, van col·laborar per organitzar les consultes en diferents onades,[90] tot i patir actes de repressió per part de l'Estat.[91]
ElCatalangate fou l'espionatge informàtic, a una escala mai vista, contra elmoviment independentista català, inclosos els quatrepresidents de la Generalitat de Catalunya des del 2010, dos presidents delParlament de Catalunya i altres càrrecs electes,europarlamentaris, activistes, advocats, desenvolupadors informàtics i, en alguns casos, fins i tot els seus familiars. L'informe queCitizen Lab del18 de març del2022 identificava fins a 65 víctimes, consumades o intentades. Les eines informàtiques emprades, com araPegasus, només estan a l'abast delsestats.[92][93]
Havent-se constituït el Parlament de la IX legislatura, el 16 de desembre de 2010, la presidenta del Parlament,Núria de Gispert, el proposà com a candidat a la presidència de la Generalitat. En el discurs d'investidura, Mas reivindicà un nou model de finançament per a Catalunya, inspirat en elconcert econòmic, com el gran repte per als pròxims anys i proclamà la transició nacional de Catalunya basada en el dret a decidir.[94]
Fou investit el 129èPresident de la Generalitat de Catalunya, el 23 de desembre de 2010, gràcies al suport del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i l'abstenció del Grup Parlamentari del Partit dels Socialistes de Catalunya en una segona volta. Va prendre possessió del càrrec el 27 de desembre, recollint el testimoni del seu predecessorJosé Montilla.[95] Mas va prometre exercir el càrrec amb lleieltat al rei, la Constitució i l'Estatut i amb plena “fidelitat al poble de Catalunya”.[96]
Artur Mas va nomenar el seu primerGovern l'endemà d'accedir al Palau de la Generalitat, amb gent del seu entorn proper però també independents. En el primer discurs de cap d'any, Mas va fer una crida a “reaccionar” amb “serenitat i fermesa” davant les “amenaces” contra la realitat nacional catalana. Per això, va fer una crida a la unitat, animant a buscar els mínims comuns més que les diferències.[97]
Amb la crisi econòmica a sobre, en la primera trobada com a president de la Generalitat ambJosé Luis Rodríguez Zapatero, el febrer de 2011, Zapatero exigí una retallada presspostària més enllà del 10%.[98] Mas va sortir de la Moncloa reconeixent només dos acords concrets: el reconeixement a pagar un deute pendent amb Catalunya del 2008 de 759 milions d'euros, i que el Govern autoritzarà una nova emissió de deute de la Generalitat per valor de 2.500 milions en poques setmanes.[99]
L'obra de govern realitzada en el seu primer executiu es va veure marcada per la reducció del dèficit de la Generalitat amb l'aprovació de retallades pressupostàries o bé amb l'augment de taxes, en àmbits com la Universitat o la Justícia, i la implantació d'algunes com la d'un euro per cada producte receptat pel Servei Català de la Salut o lataxa turística, malgrat haver pres com a mesura inicial del mandat la supressió de l'Impost de Succeccions.
Arran de la històrica diada de l'11 de setembre de 2012, i també de la negativa del president del Govern espanyol,Mariano Rajoy a negociar la proposta de pacte fiscal aprobada pel Parlament aquell mateix any, Mas i CiU es van posicionar a favor d'un Estat propi per a Catalunya i va convocareleccions a la cambra catalana, pel 25 de novembre, amb el debat de l'autodeterminació i del dret a decidir com a aspecte protagonista.
Lacrisieconòmica global (2007-2014) va impactar fortament Catalunya, amb retallades superiors al 20% en sanitat, educació i serveis socials entre 2010 i 2012, que causaren descontentament social i l'aparició delmoviment 15M a escala estatal.[100] Aquest moviment promogué l’"AcampadaBCN" a la Plaça de Catalunya,[101] que va aplegà milers de persones exigint democràcia real i justícia social, i una crítica creixent al sistema polític espanyol,[102] que en algun sector va reforçar el discurs independentista,[103][104] tot i que en general havia una tensió/incomprensió entre ambdós moviments, en prendre com a base realitats nacionals diferents.[105][106]
L’11 de setembre de 2012, l'ANC va organitzar la manifestació “Catalunya, nou estat d'Europa”, amb 1,5-2 milions de participants, segons estimacions. Va ser un punt d'inflexió, amb una crida clara a la independència. Artur Mas, pressionat pel context, va convocar eleccions anticipades el 25 de novembre. CiU va perdre escons (de 62 a 50), però ERC (21 escons) i la CUP (3 escons, primera entrada al Parlament) van créixer, formant una majoria independentista. El govern resultant va prometre un referèndum sobre la independència.[107][108][109]
Elscomicis, que van elegir el Parlament de la X legislatura, van suposar la pèrdua de 90.489 vots per a les candidatures de Convergència i Unió, liderades pel President Mas, que tot i guanyar les eleccions van obtenir 12 diputats menys que fins llavors, en una contesa amb una participació inèdita del 70% del cens electoral. Artur Mas va firmar un acord de governabilitat amb ERC,[110] segona en escons per primera vegada en la història postfranquista, que incloia la celebració d'unconsulta sobre la independència l'any 2014,[111][112][113][114] i fou investit president.[115][116]
Continua el creixement de l'independentisme, lesconsultes populars, lamanifestació del 10 de juliol de 2010, lamanifestació multitudinària de l'11 de setembre del 2012, provocat per la retallada del Tribunal Constitucional a l'Estatut del 2006, i pel rebuig del govern de Rajoy al pacte fiscal, la promesa electoral d'Artur Mas, que pretenia eliminar el dèficit fiscal que pateix Catalunya amb un sistema semblant al concert basc.
Les manifestacions multitudinàries per la independència del El 2012, 2013 i 2014 van forçar a Artur Mas a convocar unaconsulta el 9 de novembre de 2014 i unes eleccions parlamentàries considerades plebiscitàries el27 de setembre de 2015.
El9 de gener de 2016, arran de l'acord entreJunts pel Sí i laCUP, es va anunciar que seria substituït com apresident de la Generalitat perCarles Puigdemont[117][118] i el dia12 de gener va entrar en vigor el seu cessament.[119]
El 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va aprovar la “Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir”, que afirmava que el poble català tenia dret a decidir el seu futur,[120][121] però va ser suspesa pel TC.[122][123][124]
L’11 de setembre de 2013, l'ANC i Òmnium van organitzar laVia Catalana, una cadena humana de 400 km des del Pertús fins a Alcanar, amb 1,6 milions de participants.[125][126][127] L'acció va simbolitzar la unitat del moviment independentista i va tenir ressò internacional.[128]
LaDiada de 2014 havia format una “V” gegant a Barcelona amb 1,8 milions de participants, simbolitzant el vot.[129][130][131] El 9 de novembre de 2014, el govern d'Artur Mas va organitzar unaconsulta no vinculant sobre la independència,[132][133][134][135] malgrat la suspensió del TC. Hi van participar 2,3 milions de persones (42,65% del cens), amb un 80,76% a favor de la independència. L’ANC i Òmnium van coordinar l'esdeveniment, amb milers de voluntaris. La consulta va ser un desafiament directe a l'Estat i va provocar judicis contra Mas i altres líders.
Les eleccions alParlament de Catalunya corresponents a l'XI legislatura se celebraren el27 de setembre de l'any2015. S'anunciaren el 14 de gener de 2015, és a dir, poc temps després que les institucions espanyoles suspenguessin laconsulta sobre la independència de Catalunya i intentessin evitar la celebració del procés participatiu que la substituí.[136][137] Per aquest motiu, per l'independentisme, van esdevenir uneseleccions plebiscitàries sobre laindependència de Catalunya.[138][139][140][141][142][136] De fet,Artur Mas definí aquestes eleccions com la «consulta definitiva».[143] CiU i ERC formaren la coalicióJuntsxSi.
Segons la lectura plebiscitària, les forces independentistes van guanyar amb 72 escons, però a l'independentisme li van mancar 79.667 vots per obtenir la majoria absoluta en vots.[144] Segons Artur Mas, els nous parlamentaris tenen «un mandat democràtic clar per començar un procés polític responsable i negociat que acabarà amb la creació d'un estat independent per Catalunya».[145]
El govern espanyol bloqueja el pressupost de a Generalitat adduint el control del dèficit i en pren el control de les finances.[146] La Generalitat ha demanar permís per a tots els gastos a realitzar, i a més el govern espanyol assumeix el pagament de les nòmines funcionarials.[147][148]
.jpg)
El10 de gener de2016Carles Puigdemont i Casamajó va ser investit president de la Generalitat pelParlament de Catalunya[149] gràcies a l'acord dut a terme el dia abans entreJunts pel Sí i laCUP i en el qual es va anunciar que substituiriaArtur Mas com a president de la Generalitat a canvi de garantir l'estabilitat parlamentària al Govern.[117][118] El 14 de gener va presentar el seu nouGovern de la Generalitat.
El 2016, la judicialització del procés es va intensificar amb els judicis contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel 9N, acusats de desobediència. Carles Puigdemont va superar un vot de confiança de la CUP el 29 de setembre,[150] consolidant el suport al full de ruta independentista.[151] El govern va anunciar plans per a un referèndum vinculant l'1 d'octubre de 2017, malgrat l'oposició de l'Estat. Es promulgaren les lleis de desconnexió (Llei del referèndum d'autodeterminació de Catalunya, i laLlei de transitorietat jurídica i fundacional de la República) per tal de que tot el procés fos ordenat i pacífic, de llei a llei.
Elsatemptats de Catalunya de 2017 van ser un seguit d'accions violentes reivindicades per una cèl·lula d'Estat Islàmic composta per 12 militants liderats per l'imam deRipollAbdelbaki es Satty,[152] els quals van preparar accions violentes des d'un xalet d'Alcanar. Aquests atacs van causar setze víctimes mortals en dos atacs amb senglesvehicles-ariet i accions amb arma blanca, i la mort de vuit dels militants.[153][154][155]
L'Operació Catalunya va ser un entramat policial, judicial, mediàtic i polític per era desacreditar i enfonsar a polítics sobiranistes, mossos d'esquadra, empresaris, membres de la societat civil o, fins i tot, qualsevol membre sospitós de simpatitzar amb la causa del dret a decidir.[156] Impulsat pelgovern delPP deMariano Rajoy,[157] emprà accions fora de la legalitat, com investigacions prospectives, creació i filtració d'informes policials sense base jurídica i la manipulació de l'opinió pública.[158][159] La trama va comportar proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial[160] iguerra judicial.[161]
Dins l'anomenadaoperació Anubis, la Guàrdia Civil va escorcollar el delDepartament d'Economia de la Generalitat. S'originà una concentració espontània de rebuig que anà aplegant milers de persones.[162] La comitiva de la guàrdia civil que feia l'escorcoll va abandonar, a la vista dins dels cotxes oberts, armes llargues carregades amb munició real.[163][164][165][166] En ser-ne conscients, gràcies a l'acció preventiva de l'ANC i Omnium cultural, ningú les va agafar. A resultes d'aquell episodi, els presidents d'aquestes entitats,Jordi Sànchez iJordi Cuixart van ser empresonats.[167][168]
El Govern deMariano Rajoy va aprovar el Reial Decret Llei 15/2017, de manera que, entre altres coses, es permetia als consells d'administració de les empreses canviar el domicili social sense necessitat de l'aprovació de la Junta General d'accionistes.[169][170] Alhora, diverses institucions de l'Estat pressionaren empreses importants per a que canviessin la seu.[171][172][173][174]
Dues de les empreses més grans que es deslocalitzaren forenCaixabank iBanc Sabadell, possiblement presionades per una ingent retirada de dipòsits d'organismes de l'Estat Espanyol (p.e.RENFE,ADIF, Ports de l'Estat iRTVE, van treure 2.000 milions d'euros del Banc Sabadell en un sol dia), d'uns 35.000 milions d'euros.[175][176] La resposta dels clients catalans fou el transllat de fons cap a altres entitats, que s'estima en uns 11.600 milions d'euros en només les primeres setmanes.[177][178][179]
El juny de 2017Carles Puigdemont va convocar un Referèndum d'autodeterminació que es va celebrar l'1 d'octubre de 2017 i va donar més d'un 90% de vots a favor del sí. Pocs dies després va fer una declaració parcial d'independència, a l'espera d'una mediació internacional.[180] El referèndum estigué marcat per l'arribada de milers d'efectius policials d'arreu d'Espanya i la violència exercida per aquests contra els ciudadans que votaven.[181][182][183][184][185][186][187]
El dimarts 3 d'octubre de 2017, Catalunya va viure una jornada devaga general i mobilització massiva en protesta per la violencia dels cossos de seguretat de l'Estat espanyol l'1-O. La convocatòria fou impulsada principalment per laTaula per la Democràcia, una plataforma transversal que aplegava entitats sobiranistes com l'ANC i Òmnium Cultural, així com sindicats minoritaris (CGT,CNT,COS,Intersindical-CSC,IAC) i part de la patronal catalana (PIMEC,CECOT). Incòmodes, les filals dels sindicats estatals,CCOO iUGT de Catalunya van optar per una "aturada de país" o "aturada cívica" sense usar explícitament el terme de vaga general per evitar implicacions legals. La jornada va tenir un seguiment massiu.[188][189][190]
En resposta al referèndum i la vaga general, aquell vespre el reiFelip VI feu un discurs en que trencava cap possibilitat d'enteniment amb els votants de l'1-O i els emplaçava a sotmetre's a la legalitat espanyola.[191][192][193]
El 2017 pelPresident de la GeneralitatCarles Puigdemont després delReferèndum sobre la independència de Catalunya, va proclamar la independència de Catalunya, tot i que en el mateix acte la va deixar en suspens temporal per tal d'intentar propiciar una mediació internacional.[180] Posteriorment, el dia 27 d'octubre, el Parlament de Catalunya va proclamar laRepública amb 70 vots favorables, 10 contraris i 2 en blanc.[194] Els fets que han esdevingut des d'aquella sessió del Parlament (judicialització del procés, empresonaments, exili i indults), han donat com a resultat un estancament del procés i un debat intern que ha facilitat al govern d'Espanya l'estabilització del model territorial autonòmic i el manteniment de la integritat territorial.
El 27 d'octubre de 2017, el Senat espanyol va aprovarl'article 155 dela Constitució espanola, destituint el govern de Puigdemont, dissolent el Parlament, suspenent l'autonomia catalana, amb el govern espanyol assumint el control de la Generalitat, i convocant eleccions pel 21 de desembre.[195][196] La manca de govern va durar fins al 2 de juny de 2018, quan, després de les el·leccions, es va formar un nou govern català. Alguns líders, com Puigdemont, van exiliar-se a Bèlgica i Suïssa, i d'altres foren empresonats.
.jpg)
Leseleccions del 21 de desembre de 2017, convocades sota l'article 155, assoliren una participació rècord del 79,04%. Els partits independentistes van mantenir la majoria, malgrat la victòria en vots deCiutadans, que aplegà el vot unionista. Després dels intents bloquejats pel TC d'investir en Carles Puidemont i elJordi Turull,Joaquim Torra va ser investit president el 14 de maig de 2018.[197][198] Torra va presidir un govern de coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, que es va oposar en diferents ocasions amb el govern espanyol per la repressió del moviment independentista i la judicialització del conflicte.[199] El govern està marcat per la manca de cohesió, atès que els consellers de cada partit actuen com dos governs autònoms,[200][201][202] i la deslleialtat vers el president Torra, com ara durant lapandèmia de COVID19.[203][204][205][206] La seva presidència finalitzà després de la inhabilitació per part del Tribunal Suprem.[207][208][209]
El 14 d'octubre de 2019, elTribunal Suprem va condemnar nou dels líders independentistes per sedició i malversació, amb penes d'entre 9 i 13 anys. Oriol Junqueras va rebre 13 anys, mentre que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser condemnats a 9 anys cadascun. Les sentències van provocar protestes massives, incloent el bloqueig de l'aeroport del Prat i disturbis a Barcelona.
LesMarxes per la llibertat foren sis marxes a peu organitzades del 16 al 18 d'octubre de 2019 com a reacció a la sentència del Tribunal suprem. El dimecres 16 d'octubre cinc columnes sortiren simultàniament de diversos punts del territori (Berga,Girona,Tarragona,Tàrrega iVic).[210] El divendres 18 d'octubre, però, s'hi afegí una d'independent, des deCastelldefels, organitzada pels CDR.[210] El divendres 18 d'octubre, les diferents marxes confluïren aBarcelona en una manifestació de mig milió de persones[211] coincidint amb lavaga general catalana d'octubre de 2019,[212] emmarcada com un acte més de lesProtestes contra la sentència del judici de l'1-O.
El movimentTsunamiDemocràtic, fundat el 2 de setembre de 2019, va sorgir com a resposta ciutadana a la sentència del Tribunal Suprem, promovent anònimament[213] accions de “desobediència civil no violenta” amb l'objectiu de defensar els drets, la llibertat i l'autodeterminació.[214] Va obtenir suport massiu, amb 85.000 adhesions a Telegram i 55.000 seguidors a Twitter. Va utilitzar eines segures com Protonmail (servidors a Suïssa) i Signal per evitar la repressió. Entre les accions destacades hi ha el bloqueig de l'aeroport del Prat,[215] el tall a la frontera amb França,[216] i la protesta al partit de futbol Barça-Madrid.[217] L’Audiència Nacional va investigar el moviment per terrorisme, acusant líders com Carles Puigdemont,Marta Rovira iRuben Wagensberg.[218]
El 14 de febrer de 2021 es va efectuareleccions al Parlament de Catalunya després que no es pogués nomenar un nou president després de la inhabilitació de Joaquim Torra. La participació va ser la més baixa de la democràcia a Catalunya, amb un 53,54%, però el vot independentista va assolir la majoria en vots (51,57%) i escons (74). Guanyà el PSC quasi en empat amb ERC, i es formà una coalició ERC - JuntsxCatalunya que feu president aPere Aragonès,[219] el maig de 2021. El13 de març de2024, en prosperar les esmenes a la totalitat de Comuns i de Junts, Pere Aragonès va convocar leseleccions al Parlament de Catalunya de 2024 per al 12 de maig de 2024.[220]
El cens de població i habitatges 2024 de l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), publicat el 2025, assenyala que des del 2021 s'han establert a Catalunya quasi 800.000 nouvinguts.[221]
.png)
Leseleccions al Parlament de Catalunya de 2024 van donar com a guanyador al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat perSalvador Illa. Les forces polítiques independentistes van patir una notable desfeta electoral, perdent la majoria absoluta que tenien des de les eleccions del 2015. El 8 d'agost de 2024, Salvador Illa fou investit president formantun govern en minoria.[222]
A finals de 2025Barcelona es va convertir en la segona ciutat d'Europa on els veïns han de dedicar una part més gran del sou, gairebé un 75%, a pagar el lloguer,[223] i la segona ciutat de laUnió Europea amb més robatoris.[224]
| Història | Prehistòria · Edat Antiga · Edat Mitjana · Edat Moderna · Edat Contemporània Per territori:L'Alguer · Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · El Carxe · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià |  |
|---|---|---|
| Geografia | ||
| Llengua | Per territori:L'Alguer · Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · El Carxe · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià | |
| Política | Independentisme · Nacionalismecatalà,valencià,mallorquí iandorrà · Regionalisme · Espanyolisme o unionisme · Blaverisme iGonellisme · Republicanisme · Socialdemocràcia · Conservadorisme · Neoliberalisme Per territori:Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià | |
| Economia | ||
| Societat | Per territori:Algueresos · Andorrans · Catalans · El Carxe · Formenterers · Frangencs · Eivissencs · Mallorquins · Menorquins · Nord-catalans · Valencians | |
| Cultura | ||
