El territori d'Ucraïna fou un centre clau de la cultura eslava oriental en l'edat mitjana, abans de ser dividia entre una varietat de poders. Tanmateix, lahistòria d'Ucraïna es remunta a molts milers d'anys enrere. El territori ha estat poblat amb continuïtat des de fa almenys 5.000 anys, i és un dels indrets que s'ha proposat com aubicació original delprotoindoeuropeu. Elcavall va ser domesticat per primer cop al territori d'Ucraïna.[1][2][3]
Els primers pobladors coneguts que van viure en el que és avuiUcraïna van ser indoeuropeus de llengua iraniana septentrional: elscimmeris, elsescites i elssàrmates, que van ser units i van ser influenciats pelsgrecs a Crimea.
Un regne escita hel·lenitzat, la Bosforània (Regne del Bòsfor), es va formar alsegle iii aC, al voltant del mar d'Azov; la seva brillant capital era Panticapea (Kertx). Alsegle i, aquest va esdevenir un estat-client delsromans, desprésromans d'Orient.
A partir del segle iii, elsgots i altres pobles nòmades es van succeir durant tot elprimer mil·lenni: la cultura material d'aquests pobles (artesanat, ritus funeraris, etc.) es troba als jaciments arqueològics de laCultura de Txèrniakhov. Entre aquests pobles, elsantes són d'un interès particular pels ucraïnesos, ja que es pensa que els antes són una civilització protoeslava. Molts objectestripolians es remunten a aquesta època.
Després se succeïren diversos pobles turcòfons o fino-úgrics, d'est a oest al llarg de la Mar Negra. (huns,àvars,búlgars,khàzars,magiars,petxenegs,cumans i tàrtarsmongols), les tribuseslaves ocuparen pacíficament la Ucraïna occidental, central i septentrional a partir delsegle vi: van tenir un paper important en la fundació deKíev.
Durant l'edat d'or de Kíev el territori de laRus de Kíev ocupava el nord de l'actual Ucraïna i l'oest deRússia iBelarús.
Al segle ix, Kíev fou arrabassada alskhàzars per part delvareg (viking oriental)Oleg de Kíev. Situada sobre rutes comercials lucratives, Kíev es va fer ràpidament el centre d'un poderós estat eslau, anomenat "Rus" oRutènia (el nom d'"Ucraïna", que significa "marca fronterera" en rutè, prové de l'expansió posterior de Moscòvia).
Alsegle xi,Rutènia era geogràficament l'estat més vast d'Europa. El988,Vladímir I de Kíev es va fer batejar pel bisbe metropolità Miquel, i es va canviar el nom a Basili. Junt amb ell, es va convertir també l'aristocràcia kieviana (sobretotvaregs) i la majoria de la població.[4]
Sota el regnat deIaroslau I de Kíev, el prestigi de l'Estat kievià va atènyer el seu apogeu: s'estenia des de lamar Bàltica a lamar Negra i des de la confluència de l'Okà amb elVolga fins alsCarpats septentrionals.
Iaroslav va ser un gran constructor; fou ell qui va fer construir la cèlebreCatedral de Santa Sofia de Kíev. També fou un gran legislador. El dret, l'educació, l'arquitectura i l'art kievià van tenir un renaixement impressionant sota el seu regnat.
La successió al tron de Kíev no és hereditària en línia directa: el poder va al membre més gran de la família principesca. El territori és dividit en diferents herències jerarquitzades que, segons el seu poder, van a un membre més o menys gran de la dinastia. La defunció d'un d'ells comporta el pas dels altres prínceps a l'herència superior.
Aquest sistema engendra nombrosos conflictes i, al final, provocarà la decadència de l'Estat. Kíev va ser saquejada pel príncep de Vladimir (1169). Les cobdícies exteriors es fan més fortes. Kíev és saquejada pelscumans i després pelstàtarsmongols el 1240. Per tant, els principats rutens hauran de reconèixer la sobirania delsmongols. L'autoritat mongola era molt cruel, sobretot en matèria penal, i el poble va fugir sovint cap a altres països comPolònia,Hongria oMoldàvia.
El principat de Galítsia va succeir l'estat deRutènia, en el territori de l'actual Ucraïna occidental. Va ser el més poderós dels principats rutens, que aviat va englobar laVolínia (o Vladimíria) i va fer deMoldàvia la seva vassalla.
Durant aquest període (segle xiii-segle XIV), cada principat rutè va dur a terme la seva pròpia política; els del nord-est (Txerníhiv,Pereiàslav) es van acostar als principats russos deNóvgorod oMoscou, mentre que els del centre (Kíev iTurov) van cercar l'aliança lituana.
Fou el1253 quan el papa va atorgar al príncepDaniel de Galítsia la corona reial que va ostentar fins a la seva mort el1264.
Però elPrincipat de Galítsia-Volínia va esdevenir finalment també un vassall de l'Imperi mongol, tot i continuar a la recerca del suport dels altres europeus (polonesos i lituans).
Durant el segle xiv, els polonesos i els lituans van combatre els mongols i finalment tota Ucraïna septentrional va passar a estar sota l'autoritat dePolònia i deLituània, que s'annexà Kíev el 1362. Els tàrtars es mantingueren sobre el litoral de la Mar Negra i a Crimea; tanmateix, de 1382 a 1484, el Gran Ducat de Lituània va arribar a la Mar Negra pel cantó d'Otxakiv (vers l'actualOdessa).[5]
Lituània va prendre el control deVolínia al nord-oest d'Ucraïna (incloent-hi les regions al voltant de Kíev). Quant a Polònia, va prendre el control deGalítsia. En resposta a laConfederació de Polònia i Lituània, acordada el1385, va tenir lloc una intensa política de repoblació: polonesos, moldaus,alemanys,armenis ijueus van immigrar al país. Es van fundar moltes ciutats i pobles. La noblesa d'Ucraïna occidental va ser sovint «polonitzada». La legislació polonesa va ser introduïda a Ucraïna occidental el 1434. Si bé Polònia va dur a terme una política relativament tolerant enfront de l'ortodòxia, no és menys cert que el catolicisme progressà als territoris sota el seu domini.
La influència polonesa penetrà més lentament als territoris que formaven part del gran ducat de Lituània. L'ortodòxia hi guardà el seu predomini. Tanmateix, les relacions de força al si de l'Estat poloneso-lituà s'inclinaren en favor dels polonesos. La Unió deLublin (gener de 1569) consagrà el triomf de Polònia. Lituània perdé la major part de les seves possessions ucraïneses (Podlàquia,Volínia,Podíl·lia, regió deBràtslav i deKíev). La noblesa d'aquestes regions és polonesa i es converteix al catolicisme. L'alt clergat ortodox és temptat per l'acostament amb Roma. El metropolità de Kíev i una part de l'alt clergat, en reacció contra les intervencions reformadores del patriarca de Constantinople, s'uneix a Roma quan se celebra el concili deBrest-Litovsk el 1590.
És durant aquest domini lituano-polonès, a partir del segle xv, que es van formar elscosacs, pagesosrutensortodoxos que refusaven la servitud i l'assimilació als polonesoscatòlics. El regne de Polònia els tolerà i els utilitzà contra els tàtars, i posteriorment, a partir del segle xvi, contra els turcs otomans, que havien esdevingutsuzeranis delstàtars de Crimea.
Alsegle XVI van tenir lloc diversos aixecaments cosacs contra la noblesa polonesa. Entre aquests, el més cèlebre va ser dut a terme per l'ataman cosacSeverín Nalivaiko en1594.
L'atamanPetrò Sahaidatxni va contribuir a la creació d'un centre cultural a Kíev i va intentar unificar l'exèrcit cosac amb la noblesa i el clergat rutens.
El1648, l'atamanBohdan Khmelnitski es va revoltar al seu torn contra Polònia i que hom coneix amb el nom derebel·lió de Khmelnitski.[6] El16 de maig, aliat amb elstàtars de Crimea i amb elsrussos de Moscou, vencé els polonesos aJovti Vodi i el26 de maig aKòrsun. Va ser el començament de la guerra d'alliberament que va sacsejar els fonaments i l'estabilitat de la unió lituano-polonesa. Aquest aixecament va comportar finalment la creació d'un territori cosac autònom anomenat "Ucraïna" ("El nostre país", enucraïnès) a la conca delDniepr, entre Polònia i Rússia.La Ucraïna de la riba esquerra fou integrada a Rússia en tant que Hetmanat cosac en resposta alTractat de Pereiàslav el 1654 i la guerra russo-polonesa que vingué a continuació. Els cosacs van combatre contra Polònia, i posteriorment contra Rússia, per llur independència.
Al tombant del segle xviii, l'Hetmanat es trobava entre els països més ben alfabetitzats de tot Europa. Hi havia escoles a la majoria dels pobles, els cosacs ucraïnesos eren coneguts per ser persones molt ben educades. Els atamans Bohdan Khmelnitski, Petro Sahaidatxnnyi i Ivan Mazepa sabien parlar diverses llengües.[7]
El1708, l'atamanIvan Mazepa feu reconèixer la independència perCarles XII de Suècia però el1709, el tsarPere I de Rússia vencé Ivan Mazepa i els suecs aPoltava. Els cosacs esdevingueren vassalls de Rússia, que els utilitzà en la seva expansió contra l'Imperi Otomà i Polònia. Quant al sud d'Ucraïna, estava sota el control de l'Imperi Otomà.
El1772, quan es va produir el primer repartiment de Polònia, la Galítsia (Ucraïna de l'oest) va esdeveniraustríaca. El1793, en el moment del segon repartiment,Caterina la Gran, emperadriu de Rússia, suprimeix l'autonomia dels cosacs, i estén l'Imperi rus fins a la Mar Negra. Les tres quartes parts de l'actual Ucraïna foren, des de llavors, russes.Bucovina iBessaràbia eren encara moldaves, mentre que el comtat deMaramureș, l'actual Rutèniatranscarpàtica, era encarahongaresa.
Els intel·lectuals i escriptors ucraïnesos (sobretotTaràs Xevtxenko) es van inspirar en l'esperit nacionalista que movia els altres pobles d'Europa sotmesos a diversos imperis, i van decidir reanimar la llengua ucraïnesa i les tradicions culturals rutenes per tal de constituir un estat nació. Els russos en particular es mostraven virulents contra tota temptativa de revifar la llenguaucraïnesa, i fins i tot van arribar a prohibir-ne la utilització i estudi. La sort dels ucraïnesos era més positiva sota els austríacs o els moldaus. El 1892,Kíev comptava amb prop de mig milió d'habitants, però era una ciutat russificada, mentre que aLviv (Lemberg) iTxernivtsí (Cernauti) prosperaren les associacions culturals ucraïneses.
Ucraïna va continuar estant compartida entre els imperis austríac i rus fins a laRevolució de febrer de 1917.
Mentre que laPrimera Guerra Mundial i laRevolució russa destruïen els imperis rus i austríac, els ucraïnesos van declarar llur independència. Van crear des del17 de març de1917 laVerkhovna Rada de la qualMikhailo Hruixevski en va esdevenir president el27 de març i allà hi va restar fins a l'abril de1918. El20 de novembre, la Rada Suprema Central proclamà laRepública Popular d'Ucraïna (UNR), reconeguda per França i la Gran Bretanya el gener1918, i declarà la seva independència el22 de gener de1918. Tanmateix, l'ofensiva dels bolxevics obliga el govern a fugir de Kíev el febrer1918.
El març1918, per l'armistici de Brest-Litovsk, Lenin lliura Ucraïna als ocupants alemanys, que permeten la tornada del govern a Kíev. Però tot seguit tindrà lloc un període de terribles disturbis: partides de guerrillers alemanyes, tropes russes desbandades, anarquistes deNèstor Makhnò, diferents faccions ucraïneses (proaliades, proalemanyes o pro-bolxevics) s'enfrontaran i saquejaran ciutats i pobles. El29 d'abril, Mikhailo Hruixevsky és elegit de nou president, però un cop d'estat conservador proclamaPavló Skoropadskyiataman de l'Estat Ucraïnès. Aquest període d'Hetmanat serà breu, ja que durarà fins al novembre de 1918, data en la qual una insurrecció delDirectori venç l'ataman el18 de novembre prop de Motovylivka.Volodímir Vinnitxenko i desprésSímon Petliura seran llavors els presidents del Directori de laRepública Popular d'Ucraïna fins a l'octubre de 1920. A més, durant l'any1919, Ucraïna va ser sacsejada per múltiplespogroms contra elsjueus.
Al mateix temps i en resposta a la caiguda de l'Imperi Austrohongarès, es va proclamar laRepública Popular d'Ucraïna Occidental (ZUNR) el 9 de novembre aLviv però el govern es va haver d'establir aTernòpill després de l'ocupació de Lviv per les forces poloneses. El22 de gener de1919, UNR i ZUNR s'uneixen, però al mateix temps, els alemanys es retiren, i al seu lloc arriben les tropes russes blanques (dirigides pel generalAnton Denikin, amb el suport dels exèrcits aliats franco-britànics), l'Exèrcit roig dels bolxevics, l'exèrcit ucraïnès deSímon Petliura i la "Makhnovsxina" anarquista. Es produeix de nou un enfrontament generalitzat.
Cap a la fi de 1919 i la primera meitat de1920, els bolxevics acaben prevalent contra els altres bel·ligerants, i la part ex-russa d'Ucraïna, amb Kíev com a capital, és integrada a l'URSS creada en1922, mentre que la part ex-austríaca, amb Lviv com a ciutat principal, és integrada a Polònia el 1921. La petita Ucraïnatranscarpàtica, abans hongaresa i breument independent el novembre de 1918, va votar per la seva unió ambTxecoslovàquia i quant a laBucovina, la seva minoria ucraïnesa va votar per la seva unió ambRomania. Aquestes dues regions van evitar així la «sovietització». La ZUNR va continuar existint a l'exili fins a1923.
El 30 de desembre de 1922, naixia l'URSS a conseqüència del tractat que aplegava l'RSFSR,Belarús, Ucraïna i la Transcaucàsia.[8] En el conflicte que va oposar els comunistes del centre (Moscou) i els partits comunistes nacionals, el centre en va sortir vencedor i va imposar una federació.
QuanIóssif Stalin va llançar el primer pla quinquennal en1928, Ucraïna es va convertir en una de les fonts indispensables del seu finançament. Els anys d'industrialització van ser marcats per la construcció de la més gran central hidroelèctrica d'Europa sobre elDnièper (laDnieproGuES), la qual cosa va contribuir a l'electrificació de la república, així com una important revalorització de la gran conca minera i metal·lúrgica, elDonbàs.
.svg)
Malgrat un breu període d'ucraïnització a finals delsanys 1920, que es va traduir en un retorn a la llengua d'origen en les publicacions, la reobertura de les escoles i les universitats amb un ensenyament enucraïnès i la promoció dels quadres dirigents nacionals, Stalin no va mesurar, però, els seus esforços per reprimir el menor signe d'un despertar nacional ucraïnès, que era interpretat com un rebuig del poderestalinista i una amenaça a la integritat territorial de laUnió Soviètica.
El calvari dels ucraïnesos va començar en1922 amb una primerafam que va seguir laGuerra Civil Russa i després va continuar amb la tristament cèlebre fam de1933 (coneguda pels ucraïnesos com aHolodomor), provocada per les col·lectivitzacions de les terres i que va fer fins a vuit milions de morts. Va ser l'última gran fam d'Europa. El règim estalinista va cometre llavors innombrables detencions i assassinats, sobretot d'intel·lectuals ucraïnesos. Aquestes execucions i detencions foren orquestrades durant lesGrans Purgues de1937-1938. Milers d'ucraïnesos foren executats o enviats agulags.
Després de la invasió dePolònia el setembre1939 per les tropes alemanyes i després pels soviètics, la Unió soviètica es va annexar les regions poloneses amb forta minoria ucraïnesa; les regions amb minoria ucraïnesa deRomania les van seguir el juny1940. Tots aquests guanys territorials van ser incorporats a laRepública Socialista Soviètica d'Ucraïna el mes d'agost de1940.
Ucraïna amplia així el seu territori, però el règim estalinista era tan repressiu, que quan l'Alemanya nazi envaeix l'URSS en1941, certs ucraïnesos (essencialment a l'oest del país) van acollir laWehrmacht com a exèrcit alliberador. El22 de juny de1941, l'organització dels nacionalistes ucraïnesos va proclamar la independència d'Ucraïna aLviv, refusada per Alemanya, la qual comença la repressió contra l'organització, en la qual mata o deté els seus dirigents i es formà l'Exèrcit insurgent ucraïnès, una xarxa de resistència nacionalista per lluitar contra els ocupants. Un cert nombre d'ucraïnesos es van introduir sobretot en lesforces de policia, elbatalló Nachtigall i elBatalló Roland, l'Exèrcit d'alliberament ucraïnès, elsHiwis, i la14a Divisió Waffen SS de Granaders.
El1944, l'Exèrcit Roig allibera Ucraïna. Els ucraïnesos que havien servit els alemanys, i igualment els membres de l'UPA van ser, en la seva immensa majoria, el 1945, internats alsgulags com a traïdors (la majoria d'ells van ser amnistiats i alliberats perKhrusxov després de la mort de Stalin). Al final de la guerra, les pèrdues ucraïneses ascendiren a 8 milions de persones[9] dels quals 1.377 milions eren militars soviètics de nacionalitat ucraïnesa (15,9% de les pèrdues totals de l'exèrcit soviètic).[10] El1945, per subratllar el seu paper en la derrota dels nazis, l'ONU fa d'Ucraïna, al mateix temps que l'URSS i Belarús, un dels membres fundadors d'aquesta organització. L'URSS hi disposarà així de 3 vots en lloc d'un. A més a més, 4 ciutats ucraïneses:Odessa,Kertx,Sebastòpol iKíev porten el títol honorífic deciutat heroica (concedit a les ciutats de la Unió soviètica els habitants de les quals van combatre heroicament la Wehrmacht en el transcurs de la Segona Guerra mundial). L'Exèrcit insurgent ucraïnès (UPA) continuarà el seu combat contra l'Exèrcit Roig, fins a la seva destrucció el1954.
El1945, Stalin treu a Txecoslovàquia la Rutèniatranscarpàtica abans hongaresa (fins a 1918) i la incorpora a laRepública Socialista Soviètica d'Ucraïna. Finalment, el1954, el seu successorNikita Khrusxov, que havia estat criat a Ucraïna, per marcar el tres-cents aniversari deltractat de Pereiàslav, va transferirCrimea a l'RSS d'Ucraïna, i així s'acaba la seva unitat territorial.
A partir de1955, amb el relatiu període de liberalització començat sotaNikita Khrusxov, els comunistes ucraïnesos van començar a continuar objectius nacionals. En aquesta època del desglaç, alsanys 1960, hi va haver un moviment dissident a Ucraïna, dut a terme per personalitats tals comViatxeslav Txornovil,Vassil Stus iLevkò Lukiànenko. Com a les altres repúbliques membres de l'URSS, els moviments van ser ràpidament reprimits, els seus membres condemnats a penes degulag i d'exili. Fou durant laperestroika deMikhaïl Gorbatxov que aquests objectius van poder ser concretats. ElMoviment Popular d'Ucraïna «Roukh», el primer partit polític independent ucraïnès, va ser així fundat en1989.
En1986, a la ciutat deTxernòbil, va tenir lloc unaexplosió en unacentral nuclear que va esdevenir la més important catàstrofe nuclear del segle, i que va contaminar no només Ucraïna, Belarús i Rússia, sinó també altres països d'Europa.
No fou fins al1989 quan la liberalització del règim soviètic i l'alliberament de tots els presoners polítics va permetre als ucraïnesos organitzar-se per defensar els seus drets. En1989, es va crear elMoviment Popular d'Ucraïna. Quan es van celebrar les eleccions de març de1990, els partits ucraïnesos del bloc democràtic van obtenir llavors aproximadament un 25% dels escons del Parlament. Sota la influència dels diputats demòcrates, el Parlament va adoptar, el16 de juliol de1990, la Declaració sobre la sobirania política d'Ucraïna. Va ser el primer pas cap a la independència completa d'Ucraïna. Aquesta va ser proclamada el24 d'agost de1991 i confirmada pel referèndum organitzat l'1 de desembre de1991: el 90,5% d'electors van votar per a la independència. La setmana següent, l'URSS va acabar d'existir en resposta a la dissolució decidida en el moment de la reunió a Minsk dels dirigents de Rússia, Ucraïna i Belarús.
El12 de desembre,Leonid Kravtxukés elegit president de la República. Conflictes d'interès oposen llavors Ucraïna a Rússia sobretot sobre l'estatut deCrimea i sobre el control de la flota de lamar Negra.
En1994,Leonid Kutxma, antic Primer Ministre,és elegit per a la presidència de la República iserà elegit de nou en 1999. A partir d'aquest segon mandat, Kutxma serà cada vegada més discutit per diversos afers de corrupció, de segrestos de periodistes i altres pressions electorals i envers la premsa.
El seu mandat s'hauria hagut d'acabar el novembre del2004 amb l'elecció presidencial però laRevolució taronja i l'anul·lació de la segona volta, el van perllongar fins al 23 de gener de 2005.
El23 de gener del2005,Víktor Iúsxenko presta jurament davant el Parlament, i esdevé així oficialment eltercer president de la Ucraïna postsoviètica. El24 de gener,Iúlia Timoixenko és anomenadaPrimera Ministra interinament.
El4 de gener, el govern ucraïnès arriba a un acord amb Rússia sobre el preu delgas natural. D'aleshores ençà, Ucraïna paga aproximadament dues vegades més car el seu gas (95dòlars els 1 000 m³, contra 50 d'abans). Aquest acord irrita fortament el Parlament; es forma una coalició per votar una moció de censura contra el govern. El10 de gener, la moció és aprovada per 250 vots a favor 50 en contra, sobre els 450 membres del parlament (la majoria necessària és de 226 vots). El govern es mantindrà en funcions fins a la investidura d'un nou Primer Ministre. Un fet que no es produirà fins després de leseleccions legislatives, previstes pel26 de març.
Després de llargs mesos de negociacions per formar una majoria al parlament i un govern,Víktor Iúsxenko decideix anomenarVíktor Ianukòvitx Primer Ministre el6 d'agost del2006 (diverses hores després de la data límit constitucional per designar-ne un), validat pel Parlament el4 d'agost.
Després de mesos de conflictes entre Iúsxenko i Ianukòvitx i de nombrosos diputats que es passen de l'oposició a la coalició majoritària (de manera inconstitucional, segons el president), Iúsxenko decreta la dissolució del parlament el2 d'abril del2007. LaRada Suprema va qualificar aquesta decisió d'anticonstitucional. Leseleccions legislatives parcials van ser fixades per al 30 de setembre del mateix any.
En2010, Ianukòvitx, cap de l'oposició, guanya l'elecció presidencial. Pren possessió del càrrec dePresident d'Ucraïna el25 de febrer del2010.
Des de finals de febrer de2014, van tenir lloc manifestacions de grups pro-russos, ultranacionalistes, i en contra del govern a les principals ciutats de les regions de l'est i sud d'Ucraïna,[11] arran del moviment Euromaidan i la 2014 revolució ucraïnesa. Durant la primera etapa dels disturbis, Crimea va ser annexada per la Federació de Rússia després d'una crisi a la regió, la intervenció militar russa i un referèndum criticat internacionalment. Les protestes a les províncies deDonetsk iLuhansk van desembocar en una insurrecció separatista armada. Això va portar al govern d'Ucraïna per llançar una contra-ofensiva militar contra els insurgents, que va resultar en laGuerra civil a l'est d'Ucraïna[12] i a laInvasió russa d'Ucraïna del 2022.[13]
El 2015 el govern prohibí diversos partits comunistes[14] i va suspendre l'activitat de 10 partits polítics el mes de març de 2022.[15]
| ||||||||
.jpg)
