Lahistòria d'Alacant abasta milers d'anys, i comença a la localitat com un punt geogràfic d'interés militar estratègic en la costa mediterrània de lapenínsula Ibèrica des de temps antics. La ciutat és resguardada al sud-oest pelcap de Santa Pola i al nord-est pelcap de l'Horta. El complex fortificat delcastell de Santa Bàrbara, les parts més velles del qual van ser construïdes al segle ix, domina la ciutat des d'una altura de 160 m dalt delBenacantil, un massís rocós elevat a la vora de la mar.[1]
Dins els límits territori del municipi, és probable que haguera arrelat algun grup humà ençà vora 4000 anys a. C. Les restes que s'han trobat als jaciments de la zona podrien sostenir esta hipòtesi.[2] En l'àrea de l'Alacantí ja es trobaven, en el III mil·lenni a. C., alguns grups humans que es dedicaven a l'agricultura i el pasturatge.[3] Al llarg de l'II mil·lenni a. C., en l'edat del bronze, es va desenvolupar l'assentament de comunitats humanes a Alacant i el seu entorn. Es tractava de poblats menuts dispersos arreu el territori.[4] En l'I mil·lenni a. C. va formar-se la cultura ibèrica, considerada com la dels pobladors autòctons inicials i que, juntament amb l'orientalització, hi va reeixir.[5] Parlem d'una aculturació que es veia afavorida pel comerç marítim amb elsfenicis,grecs i altres pobles aliats. Els orígens de l'assentament urbà en l'horta i voltants d'Alacant es remunten a l'aparició de poblatsibers que daten delsegle iii III a. C.[6] Un d'aquests assentaments va ser alTossal de Manises.
Els primers assentaments humans al terme municipal actual d'Alacant són de pobleiber. Des d'aleshores, l'han habitat successivament fenicis, grecs, romans iromans d'Orient, gots, així com pobles hispànics, àrabs i africans. Alguns dels assentaments més primerencs van tenir lloc a les costeres del Benacantil. Com a part de laprovíncia romana d'Hispània sota el nom deLucèntum, la República romana i, més tard, l'Imperi romà hi va establir el seu govern.
Al cim del tossal de les Basses, a l'Albufereta, es documenta l'establiment d'un poblat iber cap al segle iv aC, que desaparegué cap al230 aC, quan els bàrquides hi construïren una fortificació altossal de Manises, en el context de la conquesta púnica del sud-est ibèric. Amb els anys, la fortificació es transformà en una estructura urbana consolidada. Segons diverses hipòtesis, els nadius podrien haver anomenat la ciutatLakkantó en la llengua ibera delscontestans, un topònim vinculat a les formes orogràfiques de l'indret on es trobava la fortalesa. Alguns estudiosos consideren que aquest lloc podria correspondre aAkra Leuké, la ciutat esmentada perDiodor de Sicília, tot i que la identificació no és unànime. LaSegona Guerra Púnica destruí la ciutat, i la població abandonà la fortificació.
Durant laGuerra de Sertori, els romans reconstruïren parcialment el lloc i, sota el govern d'August, hi fundaren una ciutat amb estatus demunicipium i dret llatí, amb el nom deLucèntum. La nova ciutat prosperà durant els primers segles de l'Imperi romà i assolí la màxima esplendor durant els mandats d'August i els seus successors. No obstant això, el regnat deVespasià inicià un llarg període de decadència que s'estengué al llarg del segle ii. Al segle iii, els habitants abandonaren progressivament la ciutat, que perdé l'estatus municipal i s'integrà dins de la jurisdicció d'Ílici.
En algun moment de l'antiguitat tardana, part de la població es traslladà als peus delBenacantil i hi fundà un nou assentament. El nou nucli hauria conservat el nom romanitzat deLacant, que amb el temps derivaria en la formaLaqant com a topònim fossilitzat, i que el trobem documentat alPacte de Teodomir i considerada el precedent directe del topònim actual d'Alacant.
Els comerciants fenicis iniciaren els intercanvis comercials amb els ibers a bona part de la costa delsPaïsos Catalans al segle viii aC[7] i establiren assentaments costaners des deSant Jaume d'Alcanar,[8] al nord, fins a la vall baixa delriu Segura, alBaix Segura.[9] Durant el segle vii aC, introduïren l'alfabet fenici, la metal·lúrgia del ferro i la roda de treball de ceràmica, que transformaren la cultura material ibera.[10] Els fenicis fundaren un emplaçament comercial al tossal de Manises,[11] mentre que laFonteta, a uns 28 km al sud d'Alacant, esdevenia una de les ciutats fenícies més importants de la Mediterrània occidental.[12] Des de la posició d'esta ciutat a la riba del Segura, hi controlava el comerç marítim i mantenia connexions amb les comunitats contestanes de l'interior. El llogaret estava envoltat per una muralla amb torres, construïda entre la primera meitat del segle viii aC i mitjan segle vi aC.[13][14] Al segle vi aC, elsgrecs foceus s'establiren a la costa amb petits ports comercials,[15] con ara a la Picola, a Santa Pola (Baix Vinalopó), on excavacions hi trobaren un nucli comercial iber amb elements arquitectònics d'influència grega, fet que suggereix una presència hel·lènica activa al jaciment.[15]
Les troballes als cementiris del Tossal de les Basses i de l'Albufereta mostren que la convivència urbana de poblacions d'orígens diversos afavorí el desenvolupament econòmic i les connexions amb les rutes comercials de la Mediterrània.[16] Això explicaria que els assentaments del Tossal les Basses i laIlleta dels Banyets (el Campello, a l'Alacantí) disposaven de bones connexions amb les rutes comercials de la Mediterrània a través d'instal·lacions portuàries, i el tràfec de mercaderies que transitava per al comerç marítim. Els investigadors discrepen sobre l'impacte real dels grups forans, ja que alguns consideren que fenicis i grecs impulsaren els canvis socials i econòmics dels pobles ibers, mentre que d'altres no veuen que la presència hi fos determinant.[16] Situat a prop d'una extinta albufera, el Tossal de les Basses comptava amb instal·lacions portuàries i una muralla fortificada amb torres datades del segle v aC.[13] Excavacions recents hi han identificat una zona industrial extramurs amb fargues, forns per fondregalena i extreure plata, així com de tallers ceràmics, que demostren la participació de l'assentament en el comerç amb altres països del mediterrani. La producció de ceràmica per a l'exportació, com lesàmfores, confirma esta activitat manufacturera.[16]
Estudispaleoecològics indiquen que els cultius predominants eren olives, raïm, magranes, pomes, peres i figues, que probablement s'exportaven. L'absència de cereals a la zona industrial suggereix una especialització comercial i processadora, centrada en productes com el vi,[16] a una escala que no s'assemblava als assentaments de l'interior del sud valencià.[17] L'evidència suggereix que diversos jaciments hi van tenir un paper important en l'economia agrària, però no se sap si tenien lloc a prop dels assentaments o si importaven productes d'arreu l'interior per processar-los i exportar-los.[16] Els contestans establiren un altre assentament al capdamunt del tossal de les Basses al segle iv aC, on els arqueòlegs han recuperat artefactes de fusta provinents de pous destinats a l'abastiment d'aigua del poblat.[18] Durant la conquesta púnica de la zona de la Contestània, elsbàrquides cartaginesos hi fundaren una gran fortificació cap al 230 aC, que més endavant es transformà en una ciutat amb estructura urbana.[19] El topònim original d'est assentament podria haver estatLakkantó, probablement relacionat amb la topografia del lloc. Alguns investigadors identifiquen est nucli amb Akra Leuké, la ciutat que esmentaDiodor de Sicília.[20]
Als darrers anys del segle vi aC, els exèrcits rivals deCartago iRoma competiren pel domini territorial de la península d'Ibèria. El general cartaginésAmílcar Barca dirigí les conquestes ibèriques entre els anys 237 i 228 aC i va establir l'assentament fortificat d'Ákra Leukḗ, oAcra Leuce (engrec antic,Ἀκρα Λευκή),[21] que ve a significar 'ciutadella blanca' o 'promontori lluent'.[22] a l'extrem oriental del territori sota domini cartaginés al sud-est peninsular, on avui dia es troba Alacant.[11][23] És en est moment, cap al darrer terç del segle iii aC, quan es documenta la primera ocupació al tossal de Manises, amb la construcció d'aquest fortificatpúnic que, si bé inicialment tenia una funció militar, enjorn la transformaren en un nucli urbà fortificat. Esta nova ocupació comportà l'abandonament de l'anterior assentament iber del tossal de les Basses,[24] i és probable que els habitants d'Akra Leuka s'hagueren reallotjat al nou assentament púnic,[25] per l'avantatge de què disposava de tenir un port funcional amb accés a la mar.
Els púnics anomenaren el nou enclavamentAcra Leuce, segons explicaDiodor de Sicília,[26] qui relata comHamílcar Barca hi alçà un campament militar durant la conquestabàrquida d'Ibèria cap al230 aC.[25][21] Tot i això, es considera queAkra Leuka podria haver estat unexònim fenici aplicat sobre un topònim iber anterior. Un teoria recent planteja que el nom original descrivia la forma del terreny:lak correspondria a 'cala',kant significaria 'tossal', i el sufix-ó actuava com a genitiu en llengua ibera, donant lloc al nomlakkantó, amb significat de 'els del tossal de la cala'.[27] Per altra banda,Titus Livi podria haver fet referència al mateix lloc, possiblement a causa de les campanyes deMagó iHasdrúbal, sota el nom deCastrum Album,[28] tot basant-se en l'exònim fenici. Tanmateix, segons l'historiador Dexter Hoyos, els editors dels manuscrits alteraren el nom llatíCastrum Altum que apareix als manuscrits de Livi perCastrum Album, fet que genera la confusió errònia ambAcra Leuce.[11]
L'any209 aC, durant laSegona Guerra Púnica, una batalla arrasà l'assentament, i un incendi posterior el deixà en estat d'abandonament durant tot el segle ii aC.[29] A principis del segle i aC, en el context de laGuerra de Sertori, el nucli urbà va ser reconstruït. Esta vegada, però, el procés donà pas a un desenvolupament urbà estructurat fins que les autoritats ordenaren la construcció del primerfòrum i refundaren elmunicipi romà de Lucèntum[30] (pronunciat [lʊˈkɛntʊ̃] /lukéntũ, 'la lluenta'), potser cap al 26 aC, a prop del començament del regnat d'August.[31] El topònim apareix per primera vegada en inscripcions i llibres d'història en aquesta època,[32] i apareix en fonts antigues ha estat col·locat en el passat per historiadors posteriors en diferents punts d'Alacant, però la historiografia ha acceptat la localització al tossal de Manises des de la dècada de 1990.[33]
Des d'aleshores, s'inicià la planificació i edificació progressiva de la ciutat, que s'allargaria fins a les primeres dècades del segle i dC.[34] Malgrat esta puixança inicial, però, la ciutat començà a decaure sota el regnat deVespasià, al segle i, quan les autoritats desatengueren les tasques de manteniment de laclaveguera del fòrum o de les termes de Popili.[35] Durant els seglesi iii tenen lloc espolis i abocaments a la zona del fòrum[36] fins que, al segle iii, es produeix l'abandonament definitiu de la ciutat i Lucèntum perdé l'estatus jurídic com amunicipium. En conseqüència, el territori passaria a integrar-se dins del municipi romà d'Ílici, l'actual ciutat d'Elx,[37] que havia absorbit el comerç de Lucèntum, atés que la ciutat il·licitana tenia millors comunicacions per aigua i terra perquè es trobava de pas a laVia Augusta.[38][39] Tot i així, el topònim deu haver sobreviscut lligat al lloc, ja que al segle vii elgeògraf de Ravenna esmenta «Lucentes». Les restes de comestibles del període romà tardà trobades per l'arqueòleg Paul Reynolds a l'actual zona urbana de Benalua inclouen ordi despellorfat, forment, llentilles i pésols, pinyons, préssecs i raïm. També hi ha recuperat rastres de salsitxa iblat de moro, plantes que creixen a lamaresma i que s'utilitzaven per fer fluxde sosa per a la fabricació de vidre.[40]
Després del col·lapse de les estructures municipals romanes de Lucèntum, el territori de l'actual Alacant restà vinculat administrativament i eclesiàsticament almunicipium d'Ílici durant l'etapa d'influència romana d'Orient i visigòtica, que es mantingué com a nucli rector de la regió durant bona part de l'antiguitat tardana. No seria fins a la seua integració en elXarq l'Andalús, a partir del segle viii, quan la zona experimentà un progressiu reviscolament urbà, especialment al voltant del nucli fortificat (hisn) delBenacantil, origen de la futuramadīna deLaqant. Aquest període d'estabilitat i desenvolupament s'allargaria durant diversos segles, fins a laconquesta cristiana d'Alacant al segle xiii (pels reisAlfons X el Savi en1247, iJaume I el Conqueridor en1265), i que acabaria amb la seua incorporació definitiva alRegne de València en1296. No obstant això, laCorona de Castella i laCorona d'Aragó mantenen fins al segle xv una disputa territorial per Alacant i, en general, el sud valencià, motivada per les aspiracions expansionistes de Castella que desembocaren en quatre enfrontaments militars que prenen Alacant com a camp de batalla: Amb elTractat d'Almirra en l'any1244, laconquesta catalana del Regne de Múrcia en1296, laGuerra dels Dos Peres en1356 i laguerra dels Infants d'Aragó em1430. Finalment, el reconeixement de la importància estratègica i econòmica del nucli culminà amb l'atorgament del títol de ciutat per part del reiFerran el Catòlic l'any1490.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, l'Imperi Romà d'Orient inicià un període d'expansió territorial sota el regnat deJustinià I, qui impulsà una ofensiva per recuperar els antics territoris imperials dins del marc de la política de laRenovatio Imperii. En aquest context, a partir de l'any 554, les tropes romanes establiren la província d'Espània, amb capital a Carthago Spartaria (l'actualCartagena), i hi inclogueren dins del seu control bona part de les costes del sud-est ibèric, entre elles les ciutats d'Ílici (Elx), Eio (Elda) i Diànium (Dénia).[41] El municipi il·licità s'hauria integrat formalment a l'Espània en l'any 555, possiblement com a resultat d'un pacte entre el rei visigotAtanagild i l'emperador Justinià, a canvi del suport militar dels romans en la guerra civil contraÀkhila.
Tot i que no s'han identificat evidències arqueològiques directes d'una ocupació romana d'Orient al jaciment del Tossal de Manises, s'han documentat indicis significatius de presència romana al barri de Benalua, especialment al jaciment dels Antigons. Les excavacions han revelat materials datats entre els seglesv ivii, com ceràmica africana imonedes romanes d'Orient, a més d'una activitat industrial i portuària que podria haver-se desenvolupat paral·lelament a un nucli poblacional situat a la falda del Benacantil.[42] Aquest conjunt d'indicis suggereix un desplaçament de la població des del tossal de Manises cap a un indret amb millors condicions defensives, possiblement identificat amb la forma romanitzadaLacant, que hauria perviscut toponímicament en època islàmica comLaqant.
La ciutat de Lucèntum havia perdut el seu estatus jurídic com amunicipium romà al segle iii i el seu territori passà a integrar-se dins del municipi d'Ílici. Això és rellevant perquè s'ha documentat àmpliament la presència romana a Ílici, tant en fonts numismàtiques com en estructures urbanes, ceràmica d'importació, materials litúrgics i indicis d'una organització episcopal activa durant aquesta etapa.[43] Per tant, si el territori de Lucentes formava part d'Ílici durant l'antiguitat tardana, cal considerar plausible que la presència romana s'estengués, almenys de manera indirecta, sobre l'àrea de l'actual Alacant. A més, fonts geogràfiques com elGeògraf de Ravenna al segle vii esmenten el topònim de «Lucentes» (pronunciat com a [luˈkentɛs]),[44] fet que suggereix una pervivència geogràfica o administrativa d'aquest espai dins del marc romà d'Orient.[43]
Així, el territori de l'actual Alacant hauria romàs habitat, o com a mínim hauria conservat una funcionalitat estratègica, tot i l'absència d'un nucli urbà amb estructura municipal formal. La població s'hauria desplaçat des del tossal de Manises cap a la falda del Benacantil i l'embarcador natural del Baver. Diverses hipòtesis arqueològiques i historiogràfiques plantegen que, malgrat l'abandonament de Lucèntum com a municipi romà al segle iii, el seu entorn territorial va continuar actiu durant els seglesvi ivii, com mostra el jaciment costaner dels Antigons, al barri de Benalua. Amb les troballes s'ha interpretat un conjunt d'instal·lacions industrials i comercials vinculades a l'embarcador del Baver, on s'han documentat monedes romanes del segle vi.[45] Paral·lelament, s'ha suggerit l'existència d'un petitcastellum a la falda del Benacantil, amb funcions defensives i fiscals, possiblement relacionat amb el control marítim i l'activitat comercial dins de l'òrbita d'Espània[46][42] A més, la zona ha proporcionat indicis de presència habitacional tardoantiga, mentre que a l'Albufereta s'han identificat diverses necròpolis —com la del Tossal de les Basses— i indicis de continuïtat religiosa que podrien reflectir una pervivència poblacional fins als primers moments de l'etapa islàmica.[47][48]
No obstant això, la possible pertinença de Lucentes a Espània no pot considerar-se demostrada documentalment de forma explícita, però és altament plausible per la seua relació territorial amb Ílici i per la densitat d'indicis arqueològics atribuïts a aquest període dins del mateix terme municipal. En l'any 625, Ílici passà a mans visigodes, com a conseqüència de l'ofensiva final deSuíntila que posà fi a Espània amb la conquesta de Carthago Spartaria. Amb la conseqüent incorporació alregne de Toledo, la ciutat visqué menys d'un segle sota domini visigot en un context d'inestabilitat generalitzada, que afectà a la seua decadència urbana i pèrdua progressiva de centralitat respecte a l'antiguitat tardana.[44] Poc abans de l'arribada dels musulmans, la població ja s'havia dispersat a cotes d'altura mitjana a Laqant, amb el sotabosc com a principal mitjà de subsistència.
Durant el domini andalusí, el tossal de Manises torna a documentar ocupacions, però esta vegada no com a poblat sinó com amaqbara.[49] Sembla més probable, aleshores, que laLaqant andalusina ja es desenvolupara a l'altra banda de laserra Grossa, sota l'actual centre històric, sobre la base d'un assentament hispanoromà anterior que s'hauria traslladat en algun moment de l'antiguitat tardana (seglesiv-viii). Per tant, el topònim no seria d'origen àrab sinó de substrat iber romanitzat.
Entre el718 i el1247 la vila romangué sota dominació dels àrabs, a la demarcació territorial delXarq al-Àndalus, els quals posen de nomMedina Sagira Lqant (en àrab: مدينة صغيرة لقنت, que significa 'la menuda ciutat de Lqant'), abreujadamental-Lqant (en àrab: اَلقنت),[50] origen directe del nom actual en valencià,Alacant, així com la forma en castellà inicial d'Alacante.[51][52] També va ser coneguda amb el nom deLaqant-al-Qubra (لَقَنت الكوبرة), és a dir, 'gran Alacant', per a diferenciar-lo deLqnt-al-Hosun ('Fortí Luqant') el qual correspon a una població diferent, el deLlutxent, a la serra d'Aitana.[53]
Alacant fou una de les sis viles del pacte de Teodomir que van formar l'anomenatregne de Tudmir, qui ja esmenta concretament a la vila amb el nom deLaqant,[54] la qual cosa implica que l'al-Àndalus va respectar el topònim original que els cristians hispanoromans ja utilitzaven.[55] Durant el regnat de la Qura de Todmir, la població alacantina estava dispersa als turons que envolten el camp d'Alacant, i l'economia girava al voltant del conreu del secà mediterrani com ara el forment, l'oliva i la vinya, a més dels aliments procedents de la fauna silvestre com la mel, l'espart, el conill, el senglar o la perdiu.[56] Cap a eixos emplaçaments de mitjana altura es desplaçaren els habitants dels menuts nuclis urbans previs, com ara dels Antigons (actualBenalua) o del tossal de Manises, que es despoblaven mentre que una reduïda guarnició musulmana s'assentava al fort delBena'Laqantil. Pel que fa a la situació política, les autoritats andalusines respectaren els acords delpacte de Teodomir quant a la llibertat de culte, de confessions religioses relacionades amb les creences animistes i d'avantpassats familiars, mentre que el cristianisme era minoritari.
L'elit hispanogoda, un grup social molt reduït i hermètic d'origen germànic, encara havia aconseguit retenir els privilegis comercials i tributaris a Alacant, però la seua posició va ser desplaçada en relacionar-se mitjançant matrimonis amb elsBalŷ, procedents dels contingents militars originaris delLlevant mediterrani i d'Egipte que s'havien assentat albalad Balansiya i a la Cora de Todmir a partir de l'any746.[57] Els conqueridors també van intentar aliar-se amb l'aristocràcia terratinent local mitjançant matrimonis mixtos per assegurar les noves possessions i reforçar la posició política.[58]
Açò comportà el repoblament i reviscolament de les antigues viles romanes, mentre que la gran majoria dels muladís[59] continuarien als poblaments dels turons a les rodalies del camp d'Alacant, com Fontcalent, la Murta, el Maigmó (Agost) o l'ereta del Benacantil. Els privilegis de l'aristocràcia local arribaren al seu punt final en la derogació del Pacte de Teodmir per l'emirAbd-ar-Rahman I, després de vèncer aAbd-ar-Rahman al-Fihrí en la badia d'Alacant,[60] on havia desembarcat amb tropes procedents d'Ifríqiya amb la intenció d'invadir l'al-Àndalus en favor delCalifat Abbàssida.
L'antic regne de Tudmir passaria ara a ser una província de l'emirat omeia de Còrdova, com a Cora de Tudmir, i a Alacant l'elit era, per tant, pro-omeia. Destruïts els ports de València i de Cartagena per Abd-ar-Rahman I, el port de la medina Laqant seria l'únic actiu al segle ix en la façana entre el Delta de l'Ebre i Almeria. És quan comença a haver-hi un poblat estable a la falda del Benacantil, on residien marins que es dedicaven a la pesca, la pirateria i el tràfic d'esclaus blancs amb Ifríqiya. De fet, del seu port partiren alguns dels que fundarenPetxina. Durant el govern deMuhàmmad I la medina comença adquirir importància estratègica gràcies al reviscolament comercial de laVia Augusta i per la inexpugnabilitat del seu castell. Els emirs dividiren elbalad Balansiya en dos divisions administratives: Al nord encapçalada perXàtiva a lamamlaka Balansiya, que formaven les regions nord i central; i la regió del sud era la terra de Todmir, lamamlaka Mursīyyah encapçalada perKalyusha, i on es trobava integrada Alacant, que esdevendria en el seu port.[61]
Entre els anys 880 i 918, la classe dominantlaqantina mostrà connivència amb la rebel·lió d'Úmar ibn Hafsun, ja que estava força relacionada amb l'antiga aristocràcia visigòtica, origen que compartien amb Ibn Hafsun. A més a més, els muladís també hi recolzaven la causa, que patien de tributs excessivament alts que l'emirat els feia pagar per a poder pagar els sous dels exèrcits professionalitzats. Així, després de sufocar les revoltes delsaqlabí Ibn Hafsun,Abd-ar-Rahman III proclama elCalifat de Còrdova i, amb l'ajuda de berèbers assentats aKunka, pren Kalyusha i reconeix aMuhammad ibn Abd al-Rahman al-Xaikh al-Aslami com a governador de Callosa en l'any924. Est és l'origen de la dinastia dels Banu Xaikh, una família els membres de la qual es consideren els primers individus històrics que es coneixen per la seua vinculació amb Alacant.[62]
Els intents de reconstruir l'esplendor de l'emirat de Qúrtuba duraren poc. En 1014, elsaqlabíMujàhid al-Amirí proclama l'Emirat de Dàniyya, a la qual incloïa també lesilles Balears, i situa l'emirat d'Al-Mariyya sota la seua òrbita, en ajudar a la seua independència a un altresaqlabí aliat,Khayran al-Fatta. En l'any1021, les ciutats d'Elx, Alacant i Oriola passen a ser territori sota sobirania de Dàniyya.[63] Durant el govern dels Banu Mujàhid Alacant va gaudir del lliure comerç que pivotava el control naval i comercial de Dénia en el Mediterrani occidental. També hi augmentà el benestar social i hi hagué avenços culturals i científics en un context de política pacífica amb els emirats veïns de Mursiya i Dàniyya. Fins i tot hi havia bones relacions amb elComtat de Barcelona.
Es pot saber com era la ciutat en aquella època per les troballes arqueològiques i per la descripció de laTabula rogeriana. Segons aquesta obra d'al-Idrissí, Alacant era una ciutat menuda amb bones edificacions, especialitzada en l'exportació d'espart a molts països. Produïa fruites i hortalisses, figues i raïm, i s'hi construïen veixells per a travessies llargues i barcasses. Disposava d'unamesquita aljama, una altra de menor importància i només que un soc, i també d'una alcassaba alta i d'accés molt difícil al cim d'una serra.[64] Es deduïx que el sòl fora muralles era fèrtil i productiu, i pel port s'exportaven cordatges fets ambespart isosa i s'hi construirien naus de pesca i comercials.
Gràcies als estudis arqueològics es sap que Alacant ocupava el vessant delBena'Laqantil de cara a la mar, i que estava encerclada per muralles que s'enfilaven fins a la fortalesa que hi havia al cingle. Eixa alcassaba esdevendria més tard l'embrió de l'actual castell de Santa Bàrbara.[65] La principal porta d'accés, anomenadaporta Ferrissa, estava flanquejada per dues torres,[66] de les quals encara se'n conserva una gran columna de pedra en l'edifici municipal que es troba al carrer de Jordi Joan com a vestigi; i connectava amb l'actual carrer de la Vila Vella, que era l'artèria principal de la medina, amb una altra entrada a l'extrem oposat, el portal Nou.[67]
La xarxa defensiva es completava amb diverses torres de vigilància: de la torre de la Pólvora es conserva la base poligonal a l'actual plaça del Pont. Dins de la medina, de traçat irregular i adaptada a les costeres delBena'Laqantil, hi havia els elements típics d'una ciutat andalusina, com ara la mesquita major que es trobava on hui dia s'alça l'església de Santa Maria; i uns banys públics, a més d'habitatges d'una sola planta i tallers artesanals. A més, la població havia començat a assentar-se més enllà el recinte emmurallat, formant un raval extramurs a la zona de l'actual Ajuntament, on s'arribà a construir una segona mesquita a l'actualcocatedral de Sant Nicolau de Bari. Els historiadors especialitzats consideren que el primer cementiri podria haver estat a la plaça de Santíssima Faç (darrere de l'Ajuntament); quan cresqué el raval d'extramurs s'abandona esta necròpoli, i s'habilita una novamakbara al carrer de la Mare de Déu de Betlem, terra endins i més allunyat de la costa.[68]
Durant est segle, laMedina Sagira Laqant esdevingué un important port d'eixida cap al nord d'Àfrica, per on connectaria el Xarq al-Àndalus amb la resta del món islàmic. Per altra banda, per terra, també esdevendria un important node per la Via Augusta que el connectava amb València, Múrcia i Andalusia, alhora que resseguint el riu Vinalopó facilitava l'accés a l'interior peninsular. Això el convertiria en un important nucli comercial i marítim relacionat amb tota l'àrea mediterrània[69] i, per tant, en la capital d'un extens terme que disposava dels serveis que explica el cronista al-Idrissí.
El1091 la ciutat fou conquerida per l'almoràvit Yusuf, que havia ocupatAlmeria, va entrar a Múrcia,Xàtiva i finalment Dénia que va ocupar fàcilment incloent Alacant. Esta va romandre en mans dels almoràvits fins al1145. Després va passar aÀhmad ibn Abd-al-Màlik Sayf-ad-Dawla, mort en lluita el1146. Durant aquests segles la poblaciólaqantina estava disseminada en menuts assentaments cap a l'interior, en cotes de mitjana altura a les faldes delBena'Laqantil, la serra Grossa, Fontcalent o, fins i tot, el Cabeçó d'Or. No va ser fins ben entrat el segle xi que comença a desenvolupar-se una estructura urbana sobre l'actual Vila Vella, tot coincidint amb la introducció del sistema tributari-mercantil sota les ordres de l'emir de Múrsiya,Abd-Al·lah ibn Iyad.
En1147 passa a formar part dels dominis deMuhàmmad ibn Mardanix, conegut comel rei Llop, que dominava efectivament tot el Xarq al-Àndalus des de València fins Almeria, passant per Múrcia. El primitiu establiment alto-medieval és l'origen del centre urbà de l'actual ciutat, entre el barri de Santa Creu, a la falda delBena'Laqantil, i el Raval Roig, a la costa.
Posteriorment, a la mort del Rei Llop, la invasió almohade arribà a Alacant el 1171 o 1172, els quals implantaren el seu model administratiu delhisn,[70] que va potenciar el desenvolupament urbà de la medina en tenir una àrea polivalent vinculada al seu castell principal (oamal) i, a més, també es vinculaven altres castells (ohusun) i alqueries (oqura) en l'interior. Els nuclis de població se situaven en el perímetre dels camps de conreu, de ramaderia o de pesca, de manera que hi havia un equilibri poblacional entre els valls fluvials, la muntanya i la costa.
En el cas d'Alacant, elhisn Laqant era un districte administratiu delamal Medina Laqant, del qual estaven vinculats elshusun de Busot, Cabrafix (Aigües), Agost, Tabaià (Asp), Portitxol (Montfort), la Mola (Novelda) i lesqura d'Asp (Asf), Novelda (Niwala, ditNoel·la), Montfort (ditNompot), l'Alcoraia, Sant Joan (Benialí), Mutxamel i el Campello. Així, l'àrea cobria una activitat econòmica important: per una banda, a l'horta d'Alacant, que va des delriu Montnegre fins aBenimagrell i elcap de l'Horta, es collien fruites (panses, garrofes, raïm, figues), així com barrella (per a fer sabó) i sal de les marjals; per altra banda, les zones muntanyenques produïen fibres vegetals del lli i l'espart, que s'exportaven a tots els països de la Mediterrània. El lli no només permetia fer teixits, sinó també fer veles i xàrcies per a l'activitat pesquera (i de pirateria) des de Laqant, que disposava d'un port natural a la riba de la platja del Baver, a mitja llegua de lamedina, sortint per la porta Ferrissa cap al sud. Elhisn, a més a més, també cobria una part del Camp del Vinalopó, a l'oest.
Per tant, si es té en compte que el model socioeconòmic andalusí es bastia en una relació directa (sense intermediaris subordinants, com passaria després amb elfeudalisme) entre els habitants amb l'Estat islàmic, representat pel seu emir o pel seu califa, tots havien de complir un tribut anual que l'establien els funcionaris en comú acord amb l'aljama de lamedina, o consell d'ancians venerables. És a dir, un sistema precapitalista tributari. A laMedina Laqant hi anaven llauradors, pescadors, ramaders i artesans per acudir al soc per intentar vendre els productes, i així era com aconseguien moneda per poder pagar eixe tribut. El mercadal a Alacant en temps andalusins (o soc, desuq) es trobava extramurs, també cap al sud, prop de l'actualplaça del Portal d'Elx, on hi havia els horts de la Sueca (nom que ve de soc, desuaqiya). A eixe soc procedien tant del propihisn com els altreshisn propers (Alcoi, Elda, Villena o Elx), ja que el port d'Alacant permetia l'exportació dels seus productes via mar, així com via terra per la Via Augusta.
Durant el domini almohade, Alacant formava part de l'emirat de Dénia però est regne islàmic es va desintegrar amb lainvasió catalana de Mallorca i laconquesta de Menorca en1231, quedant una part unida a l'emirat de Múrsiya i una altra part, al nord, esdevingué una taifa vinculada a l'emirat de Balànsiya. Així, amb la independència dels països andalusins de l'imperi almohade, Alacant va quedar dins del segon Emirat de Múrsiya abans del1230, en unir-se a la causa d'Ibn Hud, proclamat emir a Múrcia en independitzar-se dels almohades.
La Corona d'Aragó comença en1225 la seua expansió peninsular[71] amb l'objectiu d'arribar fins aOriola[72] i, amb la caiguda de València en mans cristianes en1238, el seu emir,Zayyan ibn Mardanix (net del rei Llop), passa a ser l'arraix de la medina Laqant en 1240. Mentre intenta retenir el territori restant de l'emirat valencià que encara no havia caigut en mans cristianes, Zayyan negociaria amb Jaume I bescanviar el territori delhisn d'Alacant per l'illa de Menorca. El rei d'Aragó no en va accedir posant al mig l'excusa de les «conveniències que tenia amb Castella» arran del casament dels infants Constança d'Aragó i Manuel de Castella.[73] En realitat, però, el rei d'Aragó s'estava reservant davant Zayyan la possibilitat de conquerir Alacant i, per extensió, la resta de Múrcia.[74] En1243, l'emir de Múrsiya, Bahà al-Dawla, signà elTractat d'Alcaràs amb Castella que converteix el regne hudita deMúrcia en un protectorat vassall.
L'arraix Zayyan rebutjà el vassallatge a Castella i deslligà la medina Laqant de Múrcia, passant a una independènciade facto,[75] tot i que hauria pogut rebre ajuda des del califat d'Ifríqiya per a resistir durant cinc anys al setge militar de les forces cristianes. A més a més, d'esta manera, s'unia a la resistència andalusina que encapçalaal-Azraq[76] a les viles valencianes també sublevades contra Jaume I. La Corona d'Aragó i la de Castella signen en1244 eltractat d'Almirra amb què substancien l'acord matrimonial tot delimitant la frontera entre el regne de València i el de Múrcia a la línia de Biar i Busot, però el sobirà d'Aragó es reservaria el dret de recuperar Alacant en qualsevol moment.[77] Finalment, Zayyan seria l'última autoritat andalusina valenciana que partiria cap a l'exili al voltant del1247,[78] deixava enrere un buit de poder a Alacant, que passaria a ser governada de forma autònoma i precària per un consell d'aljama, i la defensa del seu castell passaria a mans de l'algutzir al-Azraq. Com que no està documentada la presa del castell del Benacantil, no es coneix la data concreta però els historiadors admeten que elslaqantins hi devien d'haver oposat força resistència.[79]
Els nous dominadors van expulsar a la població autòctona de la medina, dispersades per l'interior delhisn i obligades a abandonar habitatges i terres, que acabaren expropiades en favor dels nous terratinents cristians. En conseqüència, la població mudèjar alacantina s'ubicà arreu dels camps, sense cap mena de defensa ni protecció militar. Tot i això, les noves autoritats castellanes hagueren de tolerar la permanència dels autòctons ja que la política castellana de colonització de la ciutat no tenia prou força, per manca de pobladors cristians suficients. Finalment, cinc anys després de l'exili de Zayyan, apareix la primera prova documental del domini efectiu del rei castellà sobre Laqant en1252, amb la promulgació d'un privilegi reial alfonsí que instituïa elConsell d'Alacant; es tracta d'una institució foral local que continuaria existint durant els cinc segles de la vigència delsFurs de València, fins alsDecrets de Nova Planta de1707.
El procés colonitzador era lent i es perllongà al llarg de tot el segle xiii i, encara que els detalls no són ben coneguts per la desaparició dels Llibres del Repartiment, l'estudi històric considera que vora el 80 % dels nous pobladors eren procedents de la Corona d'Aragó, sobretot de catalans.[80] Els colons reberen tota mena de privilegis i franquícies per part del rei Alfons el Savi per tal de facilitar el seu assentament, com ara el Fur Reial (agost1252), l'organització del govern municipal (bala, jutge, mostassaf, escrivà, repartiment d'heretats, dotació d'un extens raval, exempcions fiscals, fixació d'aranzelsalmoixerifat), o l'impuls del seu port, al qual se li va concedir el1271, juntament amb el deCartagena, l'exclusivitat d'embarcament vers a Ultramar.
Però les mesures de Castella mirant d'afavorir la vida social i econòmica d'Alacant cal interpretar-les abans com una expressió de desitjos d'Alfons el Savi, més que no com una realitat existent. La conquesta d'Alacant havia provocat una greu mancança d'artesans, mercaders, lletrats i mariners experimentats, així com d'enginyers, va fer perdre la privilegiada situació econòmica i comercial de la qual Alacant gaudia amb els andalusins, i entrà en una època de crisi econòmica i social.[81] A més a més, els repobladors d'origen castellà eren refractaris a establir-se, mentre que els d'origen català estaven força interessats per les possibilitats de comerç a la Mediterrània i amb el nord d'Àfrica.[82]
Durant lesrebel·lions mudèjars que s'estengueren al sud delRegne de València i per tot elRegne de Múrcia, entre1264 i1266, Alacant romangué lleial a les noves autoritats feudals catòliques i es va trobar immersa en una nova campanya militar jaumina. El monarca havia demanat el vist-i-plau a les respectives corts d'Aragó i de Catalunya per a intervenir militarment en Múrcia en ajuda del rei de Castella, el seu gendreAlfons X el Savi, però només aconseguí el recolzament material i financer de la noblesa catalana, mentre que la noblesa aragonesa se n'havia desentés.[83] Així, amb un exèrcit organitzat i finançat exclusivament per les Corts Catalanes, Jaume I va assegurar definitivament el domini cristià de l'extens municipi que era aleshores Alacant, el21 de novembre de1265, acompanyant les seues tropes pel coll del Portitxol procedents deMontfort.
La població alacantina, tot i que exigua, ja seria presumiblement de majoria cristiana perquè va esdevenir fàcilment en el centre d'operacions, avituallament i allotjament de les tropes catalanes en estaempresa militar sobre el regne mudèjar de Múrcia. La campanya va durar fins al1266 a l'acabar la presa de la ciutat deMúrcia i s'hi quedaren al regne vassall una població important d'origen català, de vora 10 mil persones. A Alacant, concretament, quan hi va tornar el 4 de març de1266, Jaume I va manar que es quedaren 100 cavallers sota les ordres d'Arnal de Luna i d'Eiximèn d'Urrea, a més d'establir la ciutat com a centre d'operacions per a la vigilància de la frontera al nord,[84] entre el regne mudèjar de Múrcia i el regne de València.
Estes forces militars complementarien la massa de colonscristians que s'assentaren la vila alacantina de la qual les mainades d'origencatalà esdevendrien majoria, amb alguns militars d'origen aragonés que havien participat en la campanya militar a títol personal. En acabar l'operació murciana, tal com havia acordat pelTractat d'Almirra, Jaume el Conqueridor va mantenir la sobirania de Castella sobre Alacant, però per l'origen dels colonitzadors a la ciutat d'Alacant es parla en valencià, llengua que perdura fins a l'actualitat com a pròpia i tradicional.[85] Esta circumstància va romandre inalterable malgrat que el rei Alfons X el Savi va continuar en el seu intent d'augmentar la població cristiana d'origen castellà, atesa la importància militar i mercantil de la vila.
El reiJaume II el Just inicia lasegona conquesta del Regne de Múrcia en abril de1296 com a decisió davant de l'incompliment del compromís successori que Castella havia adquirit amb el seu avi Jaume I el Conqueridor en l'acord dinàstic amb Alfons X de Castella a Almirra en 1244.[86] En conseqüència, el21 d'abril de1296 el rei Jaume II va recobrar de nou Alacant i el va incorporar al Regne de València, tot forçant a la residència obligatòria dels beneficiaris de la intervenció militar. Amb la partició del Regne de Múrcia entre les corones de Castella i d'Aragó, Alacant romangué definitivament en sobirania valenciana amb laSentència Arbitral de Torrelles de1304 i elTractat d'Elx de1305, que fixaren la frontera amb Castella i es comença a aplicar jurídicament elsFurs de València.[87] La Corona aplicà una política de consolidació institucional i repoblació, amb exigència de residència efectiva dels beneficiaris i l'adaptació de càrrecs municipals al model foral; així, per exemple, es documenta l'escala salarial del Justícia i l'assessor a Alacant, alineada amb la dels principals nuclis de la nova frontera meridional.
El segle xiv fou una etapa de creixement fins als anys quaranta, encara que ja el1333, la fam es deixà sentir a Alacant, primer senyal de la crisi que s'acostava: laGuerra de la Unió (1348), lapesta negra (1348) i laGuerra dels Dos Peres (Pere I de Castella -Pere IV), entre1356 i1366, que al territori alacantí hi tingué un dels seus principals escenaris. La vila estigué en poder dels castellans i la seua població emigrà, morí o caigué captiva, restant buida. El1386 la vila fou atacadadurant una ràtzia de l'Emirat de Gharnata.[88] Amb la pau s'inicià la reconstrucció social i econòmica, encara que els mudèjars pràcticament desaparegueren i els jueus foren una minoria. Pere IV dictà nombroses mesures per tal de restaurar l'economia i la pau social, encara que en1391 no es va poder evitar l'atac contra els jueus, que van desaparèixer de la societat alacantina.
.svg)
Ben aviat, Jaume II el Just convocaria a Alacant com a vila de reialenc amb representació al braç reial a lesCorts valencianes de1314, on fou una de les 27 viles convocades,[89] a la qual hi assistiren tres representants: Pedro de Lienda, cavaller; i Guillem Bernat i Ramon de Mirambell, veïns.[90] En la sessió del 24 d'octubre de 1329 hi comparegueren els seus síndics i signaren els “furs nous”, segons les edicions forals.[91] La seua participació al braç reial és recurrent en època moderna; per exemple, en les Corts de 1645 la ciutat figura entre les quatre ciutats cridades pel braç reial.[92] A partir d'aleshores es configurà laGovernació d'Oriola, peça clau per a l'organització i la defensa d'un territori fronterer que seguiria cobdiciat per Castella fins el s.XV: Estructures fiscals i militars específiques, xarxa de torres de vigilància i competències del governador per a l'ordre públic i el proveïment.[93][94] La situació de frontera, tant amb Castella com amb l'Emirat de Gharnata, condicionà l'economia i la seguretat marítima i terrestre, i obligà a mesures contínues de guaita i represa.[95] El primer terç del segle xiv fou, amb oscil·lacions, una etapa de creixement demogràfic i urbà, tot i les tensions pròpies d'un espai militaritzat.[96] Tanmateix, el1333 la carestia de cereals —el conegut "mal any primer" en l'àmbit de laCorona d'Aragó— feu sentir els seus efectes també al sud valencià, anticipant un cicle de contracció.[97]
Després deTorrelles (1304) i l'Acord d'Elx (1305), la integració d'Alacant i l'entorn meridional en el Regne de València combinà una certa «desubicació mental» —documents que encara els percebien com a murcians— amb una ràpida implantació dels furs, la moneda i les mesures valencianes; ja el 1321, testimonis declaraven que «Oriola és del regne de València i poblat a fur de València».[98] La dualitat aflora encara el 1339 en un instrument que situa béns a Guardamar «in regno Murcie», mentre l'arribada de població catalanoaragonesa i la pràctica foral consolidaven una identitat «no diferenciada» de la valenciana septentrional.[99] Tant és així que Ramón de Muntaner observà en la seua crònica que a Alacant, però també a Elx, Guardamar i Oriola, hi ha "vers catalans" que hi residien des de fa més de 30 anys (des de la conquesta militar de Jaume I en 1268) i que van vicular-se a la lleialtat del nou rei de seguida, qui els colmava d'avantatjosos privilegis forals.[100] Concretament, el rei Jaume II obliga a l'aplicació dels Furs de València a Alacant (juntament amb Elx, Oriola i Guardamar) tot i admetent els furs alfonsins previs en aprovar uns furs locals, o Carta Magna, en1308.[101]
Tant lapesta negra com laGuerra de la Unió en1348 agreujaren la crisi, amb caiguda demogràfica, alteracions del mercat de treball i tensions fiscals i polítiques.[102][103] Poc després, laGuerra dels Dos Peres entre1356–1366 situà el territori alacantí com un dels principals escenaris bèl·lics de la frontera meridional: La vila i el castell patiren ocupacions temporals per tropes castellanes, amb despoblament i destruccions documentades.[104][94] A principis de setembre de1356, una esquadra de dotze galeres genoveses al servei de Pere I de Castella, junt amb el contingent reunit per l'infant Ferran, prengué Alacant, des d'on este darrer intentà imposar l'autoritat castellana fins a bona part del Senyoriu d'Oriola.[105] La vila fou recuperada el 4 d'octubre per Francesc i Hug de Cervià, mentre que l'infant Ferran, fugit, fou aturat el 17 d'octubre aBiar i fracassà en l'intent de conquistar-ne el castell.[106] Seguidament, s'hi va establir un contingent "informal" d'almogàvers procedents de València que practicaven "la cavalcada" contra posicions enemigues aCrevillent iOriola; és a dir, hi practicaven ràtzies a cavall i a primeres hores de la nit. La Guerra dels Dos Peres actuà com a catalitzador de la valencianitat d'Alacant, que es projectava fins a la frontera meridional, i la creació de laGovernació d'Oriola en1366 en fou la peça d'articulació duradora del sud valencià.[107] Acabada la contesa,Pere el Cerimoniós promulgà nombroses disposicions per a la reconstrucció econòmica i la restauració de l'ordre, incloent confirmacions de privilegis a la vila d'Alacant, en part per compensar pèrdues i danys de guerra.[93]
Malgrat això, la pressió militar no cessà i, el1386, la costa alacantina patí unaràtzia procedent deGharnata, inserida en les dinàmiques de guerra i atacs corsaris de la Mediterrània occidental en els últims anys de l'Edat Mitjana.[108][109][110] Socialment, el món mudèjar de la governació conegué una regressió notable al llarg del segle xiv per l'efecte combinat de guerra, fiscalitat i mobilitat forçada, mentre que la minoria jueva restà reduïda i, finalment, colpida per l'onada d'assalts del1391, que comportà la desaparició de l'aljama alacantina com a comunitat visible. De fet, va ser amb la invasió militar de Castella durant la guerra dels dos Peres que comportà l'extermini de la població d'origen andalusí que encara quedava a l'Horta d'Alacant, per la zona de la serra de Fontcalent i el Pla de la Vall Llonga.[108][103]
En el primer terç del segle xv, sotaAlfons el Magnànim, la frontera meridional es reforçà institucionalment i militarment, en què s'otorga un pes destacat a l'Orde de Montesa— i les oligarquies locals articulades al voltant del Consell d'Alacant, amb les quals assoliren el seu paper en la gestió del crèdit, del proveïment i de la defensa.[109][96] El cicle s'arrodoní amb laGuerra dels infants d'Aragó en1429, que tingué escenaris i efectes immediats a la governació del sud valencià (Oriola,Elx,Guardamar del Segura i l'entorn alacantí), amb operacions navals i d'incursió castellanes i mesures de mobilització i abastiment per part de les autoritats valencianes.[111][95]
_01.jpg)
Una altra vegada més, Castella intentà prendre Alacant de nou en1430 amb una armada marítima al capdavant de Fadrique Enríquez que desembarca en l'Horta d'Alacant i es dirigeix cap a Elx.[112] La resposta del governador Pere Maça de Liçana, que acudí des d'Alacant amb forces de la governació d'Oriola, derrotà els castellans al Pinatar i n’avortà qualsevol intent d'assalt sobre la badia alacantina.[112][113][114] El conflicte es clausurà amb laTractat de Majano en juliol de1430, que posaren fi a les hostilitats i obriren un període de recomposició política i econòmica que afavorí la ciutat durant elSegle d'or valencià.[115][111] Per exemple, el reiAlfons el Magnànim dictà a València, el10 d'octubre de1430, una Reial Provisió que autoritzava excepcionalment als mudèjars a traslladar-s'hi per a «passar e habitar en la dita vila d'Alacant e orta», amb la finalitat de reactivar el poblament i l'explotació agrària del terme.[111][116]
L’Alacant de principis de l'època foral consolidà un port de trànsit modest però creixent, amb un moll «carregador» senzill, magatzems i defenses, i amb funcionaris propis com el clavari, l'escrivà i el corredor. En1476, el reiJoan II atorga el privilegi de destinar els ingressos el «dret del molí» a la conservació del moll i en regulava la gestió municipal— s'inicia el pas cap a un moll/espigó d'obra. El 1491 hi consten despeses per a dues bombardes grosses per a la defensa del moll, acompanyades de partides regulars de pólvora.[117] La hisenda reial hi percebé eldret de duana (equivalent al peatge o almoixerifat) com a renda regular, amb sèrie d'arrendaments des de 1376 i un creixement marcat al llarg del segle XV; el 1488 una provisió reial aclarí que peatge, duana i almoixerifat eren un mateix dret i, pagat una sola vegada, no es podia exigir de nou.[117] Paral·lelament, la batllia d'Oriola-Alacant registra des de 1377 el "dret de treta de les coses vedades", que es tracta d'exportacions gravades sobre principals productes com la pega, la seu i el cànem, amb pics recaptatoris el 1390–1391 i davallades puntuals en 1411.[117]
Per altra banda, laGeneralitat foral, instituïda en1363, ordena eldret del general, un impost sobre l'entrada i eixida, així com el consum de diversos productes, que es dividia capítols (tall del drap, sal, llanes, fusta i vi, etc.). En el cas d'Alacant, ja recaptava l'impost deltall del drap en l'any1391, com a capçalera d'un "quarter" propi que comprenia "la vila d'Alacant e del loch de Nompot amb totes altres lochs e alqueries de les térmens dels dits vila e loch",[118] amb una gran similitud de l'antichisn al-Laqant en època andalusina. Això és, que el seu terme general incloïa els actuals municipis d'Alacant, Agost, Aigües, senyoria de Busot, el Campello (sense nuclis en el terme), Montfort (ditNompot), Mutxamel (Benaut, el Ravalent i Benitia), Sant Joan d'Alacant (antics llocs de Beniali, Benimagrell i Lloixa) i Sant Vicent del Raspeig. Ara bé, Montfort, en ser vila reial, i Agost i Busot, en ser llocs de senyoria, disposaven d'una certa autonomia.[119][120] El quarter d'Alacant, en definitiva, suposava un dels capítols més voluminosos d'ingressos, juntament amb el de València.[117]
Durant el segle xv Alacant continuà creixent i una pròspera agricultura orientada devers l'exportació (vi, fruits secs, espart) impulsaren un notable desenvolupament del port i d'una classe mitjana que controlava el govern municipal. Hi va tenir lloc una altra invasió militar per part de Castella en1430, de conseqüències menors que les anteriors, en el context de laGuerra dels Infants d'Aragó. La població continuà creixent i el1490 era la quarta del regne, per darrere de València, Oriola i Xàtiva.[119] Aquest progrés va servir de justificació aFerran el Catòlic per a enlairar-la del rang de vila al de ciutat el mateix any, entre les quals també esmenta la lleialtat en la defensa militar del Regne de València front a Castella.
Des de l'obtenció del títol de ciutat, el desenvolupament institucional, econòmic i demogràfic d'Alacant fou notable. El port es va convertir durant l'edat moderna en el més important de l'antic Regne de València, i alhora en el principal punt d'entrada del comerç de la Corona d'Aragó amb Amèrica.[121][122] L'activitat portuària era principalment d'importació de productes forans, però també d'exportació, i afavorí l'assentament de colònies de comerciants estrangers que van imprimir un gran dinamisme al tràfic mercantil. Al llarg del segle xvi la ciutat va triplicar la seua població,[123] i es desenvoluparen el raval de Sant Antoni i el de Sant Francesc, el més populós.[124][125]
La devoció a laSanta Faç s'inicià arran del conegut miracle de la llàgrima el17 de març de1489, quan es portà la relíquia del drap de lli en processó per demanar pluja i, segons els testimonis, la cara que que hi havia representada vessà una llàgrima visible davant els presents. La primera font documental conservada és el privilegi atorgat perFerran II d'Aragó a Tortosa el29 de gener de1496, pel qual es constituïa la confraria de la Santa Verònica a petició del Consell d'Alacant. El text recull l'acte públic del miracle i estableix que els confrares es reuniren “cascún any en lo dia de la festa de la Sancta Verònica”, la qual cosa demostra que ja existia una celebració anual.[126][127] En1525, el papaCliment VII concedí a les clarisses de la Santa Faç un ofici litúrgic propi en memòria del miracle, i el1600 el segon sínode de la diòcesi d'Oriola instituí oficialment la festivitat del 17 de març per a Alacant, Sant Joan i Mutxamel.[128][127] Per últim, el III sínode (1663) ordenà traslladar-la al dijous de la segona setmana de Pasqua, decisió que no s'aplicà fins al 1752.[129]
La construcció de l'embassament de Tibi a finals delsegle xvi permeté assegurar les produccions de la rodalia. El raïm i el vi esdevingueren els productes més remuneradors, junt amb labarrella, l'espart i la fruita seca.[130] El port es consolidà també com a punt d'eixida de les llanes castellanes, i com a redistribuïdor tant de productes colonials americans com de saladures procedents del nord d'Europa.[121][122] La ciutat visqué una gran activitat constructiva. Segons els cronistes, el 1530 es reconstruí la muralla de ponent (a l'actual Rambla), i el 1535 s'amplià el recinte emmurallat cap a la mar, en un espai triangular que encabia la plaça de la Mar, actual plaça de l'Ajuntament.[131] També es construí l'antigacasa de la ciutat osala Nova (1536-1618), la casa del Rei (1591) i lacasa de l'Assegurada (1685). Quant als edificis religiosos, es fundaren molts dels convents de la ciutat: Sant Francesc (1514), Sant Agustí (1585), Carme (1586), Sant Domingo (1597), Monges de la Sang (1606/1607) i Monges Caputxines (1674).[132][133]
El1519 esclatà a València laRevolta de les Germanies, que s'estengué arreu el Regne. A Alacant, però, la insurgència tingué poc seguiment, tot i que hi hagué víctimes. En recompensa per la lleialtat demostrada a la monarquia pel Consell, el reiCarles I concedí a la ciutat l'ús del Toisó d'Or en 1524, símbol que aparegué a partir de llavors en els escuts heràldics.[134][135] El1609,Felip III decretà l'expulsió delsmoriscos del Regne de València. Alacant, amb un nucli important a l'horta (sobretot a l'Alcoraia i al Pla de la Vall-llonga),[cal citació] esdevingué un dels ports clau en l'operació. Entre el 30 de setembre de 1609 i el 14 de gener de 1610, foren embarcades 30.204 persones cap aOrà, plaça castellana aleshores.[136][137]
Arran del creixement econòmic i demogràfic, alguns llocs del terme buscaren autonomia administrativa:Mutxamel iSant Joan i Benimagrell foren universitats reials en 1580 i 1593,[138] però tornaren al terme d'Alacant el 1614 i 1653 davant la incapacitat d'afrontar les finances locals. Més èxit tingué la colònia fundada el1598 perPere Franquesa i Esteve,El Palamó, que mantingué la seua autonomia fins el 1932.[138] El 1647 Alacant substituíOriola com a capital de la Batlia meridional valenciana, i el1785 es constituí un nouConsolat de Mar, a més del que ja hi havia aValència.[139] Durant el segle xvii, Alacant fou objectiu militar en diversos conflictes. El1691 la ciutat quedà pràcticament destruïda pelbombardeig de l'esquadra francesa comandada perJean II d'Estrées.[140][141]
En laGuerra de Successió Espanyola (1701-1714), la ciutat fou disputada entre austriacistes i borbònics. El 1706 fou ocupada pels miquelets valencians dirigits pel noble alacantíLluís Escòrcia, amb el suport naval de l'exèrcit anglés encapçalat per John Leake.[142] Després de laBatalla d'Almansa (1707), Alacant esdevingué un objectiu prioritari per a Felip V: ElSetge d'Alacant (1708-09) dirigit perd'Asfeld i reforçat per bombardejos navals francesos provocà la destrucció parcial del castell de Santa Bàrbara i la rendició austriacista.[143][144][145][146]
Fou la darrera ciutat valenciana ocupada pels borbònics, cosa que facilità la imposició delsDecrets de Nova Planta, amb l'abolició dels Furs de València i l'annexió del País Valencià a la Corona de Castella.[147][148]. A conseqüència d'açò, Felip V va dissoldre el Consell d'Alacant, i hi va establir el règim castellà dels Ajuntaments que, en avant, va decretar que es fes tota la comunicació en castellà, prohibint l'ús públic i institucional del valencià. El1714, el castell allotjà com a presoners delsetge de Barcelona a capitans generals supervivents, durant dos mesos, entre ells el mauletJoan Baptista Basset i Ramos,[149] abans d'enviar-los a diferents confins llunyans en la península. El 1716, Felip V restituí parcialment alguns privilegis d'origen alfonsí a Alacant i altres viles del sud valencià, arran de les protestes dels seus mateixos partidaris borbònics.[150]
El1768,Carles III fundà la colònia deNova Tabarca a l'Illa Plana, amb famílies d'origen lígur procedents de Tabarka (Tunísia), alliberades de l'esclavitud i establertes en un nou recinte emmurallat l'any 1770.[151] LaGuerra del Francés també afectà la ciutat: es construïren novesmuralles i elcastell de Sant Ferran, però les tropes franceses no arribaren a ocupar-la.[152] Tot i això, la crisi de subsistència i les despeses militars deixaren empremta.
El tarannà obert i liberal dels alacantins es va fer palés al llarg delsegle xix i d'això hi ha sobrades mostres: goig popular per laConstitució de Cadis i la desaparició de laInquisició espanyola, grans dificultats per a conformar un batalló de voluntaris reialistes el1824 per a reprimir els liberals,rebel·lió de Pantaleón Boné el1844, suport a laVicalvarada (1854) i al pronunciament de setembre de1868 que donà pas alsexenni revolucionari que enllumenaria laI República Espanyola. El primer club republicà s'obrí a Alacant pels volts del novembre de1868; esta tendència política triomfà a les eleccions municipals de1870.
Laprovíncia d'Alacant va nàixer com a tal a les Corts liberals de1822. Trenta anys després s'inauguraven les obres del ferrocarrilMadrid-Alacant, culminades el1858 amb l'enllaç d'Alacant iAlmansa. El trànsit del segle xix alxx mostra un lent creixement de la població a l'elevat nombre d'immigrants i a l'alt índex de mortalitat, producte de la crisi de subsistències i les freqüents epidèmies.
.JPG)
Durant el període1920-1935 l'economia alacantina es va decantar devers la indústria, restant l'agricultura sumida en una segona crisi. Les eleccions generals de febrer del1936 donaren el triomf a Alacant alFront Popular i la guerra civil desencadenada per la rebel·lió militar de juliol del1936 va fer que la ciutat suportés les conseqüències de manera tràgica.
A l'inici de la guerra, el bàndol sublevat fracassà un intent de posar-la a setge des d'Oriola i d'altres poblacions delBaix Segura. Un altre succés d'importància va ser l'afusellament deJosé Antonio Primo de Rivera, que es trobava a la presó d'Alacant. Tanmateix, la ciutat va ser escenari de 71 bombardejos sobre la població civil que van causar la mort a 481 persones i l'enderrocament de 705 edificis. El pitjor atac fou realitzat pel bombardeig d'avions italiansSavoia el migdia del dimecres25 de maig de1938, on moriren més de 300 persones, en gran part dones i nens que es trobaven fent cua alMercat Central (vegeuBombardeig del 25 de maig). La majoria dels historiadors actuals experts en laGuerra Civil espanyola coincideixen a equiparar-ho amb lamassacre de Guernica.
No obstant això, la ciutat es va mantenir fidel a laRepública fins al darrer instant, i era objecte de l'estratègia de debilitament psicològic com, per exemple, el llançament de pa blanc envoltat de lemes feixistes en època de fam. En ser la darrera població a caure en mans de les tropes del general Franco, al seu port es visqueren escenes dramàtiques entre els que esperaven veixells per a sortir cap a l'exili. Al capvespre del30 de març de1939, entraven a la ciutat les unitats de laDivisió Littorio, comandada pel general Gambarà, amb una desfilada visiblement ostentosa davant de l'Ajuntament i els principals carrers de la ciutat.
La repressió subseqüent fou notable, principalment quan es considerà la ciutat i província com a «roja» i perillosa, veient-se obligades les mateixes autoritats del règim a combatre est sentiment. La dècada dels seixanta contemplà el fenomen del desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, encara que en l'àmbit polític l'estroncament era evident. La mort del general Franco el novembre de1975 i el consegüent adveniment de la democràcia marquen, de manera clara, l'avenir de la ciutat.
El19 d'octubre de1982 queien 220 mm a la ciutat, un nou rècord de pluja en menys de 24 hores que va causar nombroses pèrdues materials. Larambla de les Ovelles va arribar als 400 m³/s, el seu rècord històric, i sembrà el caos al barri deSant Gabriel, amb dos morts, cosa que va motivar que després de la riuada fos canalitzat. El30 de setembre de1997 es torna a batre el rècord de pluja amb 270 mm i la ciutat va sofrir les pitjors inundacions de la seua història, amb quatre morts i una altura de les aigües que en alguns barris comara laPlatja de Sant Joan oSant Agustí van arribar a més d'un metre. Les pèrdues econòmiques van ser molt quantioses, sobretot al centre de la ciutat i les platges, cosa que va motivar un gran pla de defensa anti-riuades, l'efectivitat del qual encara s'ha de provar.
El 2018 al Ple de l'Ajuntament es va debatre si declarar la ciutat lliure de feixisme, racisme i xenofòbia. Va ser rebutjada per Ciutadans i el Partit Popular perquè volia que s'incloguera en l'enumeració el totalitarisme, l'independentisme i el nacionalisme.[153]
El 2018 el preu mitjà de l'habitatge va superar per primera vegada en la història d'Alacant el preu de 200.000 euros.[154]
