Hermann Staudinger (Worms,Alemanya,23 de març de1881 -Friburg de Brisgòvia1965) va ser unquímic i professor universitarialemany guardonat amb elPremi Nobel de Química l'any1953.
Fill d'un professor defilosofia deDarmstadt, el 1899 va començar a estudiar botànica ambGeorg Klebs a laUniversitat de Halle, però aviat va adonar-se que la seva vocació era la química i va anar a estudiar aquesta ciència a Darmstadt i Múnic. Va tornar a la Universitat de Halle, on es va doctorar el1903 amb una tesi dirigida per Daniel Vorländer.[1] El1907 fou nomenat professor de química a laUniversitat d'Estrasburg, i uns mesos després va ser nomenat professor de química orgànica de l'Institut Tecnològic de Karlsruhe.[1] El 1912 va traslladar-se a l'Escola Tècnica Federal deZúric (ETH Zürich) per succeirRichard Willstätter, que va marxar a Berlín.[1] L'any 1926 va ser nomenat catedràtic de laUniversitat de Friburg de Brisgòvia (Albert-Ludwigs-Universität Freiburg).[2] En aquesta universitat va dirigir el Laboratori de Química fins a 1951 i l'Institut de Química Macromolecular, que ell mateix va fundar el 1940, fins al 1956.[1]
Durant la seva estada a Karlsruhe havia establert amistat amb el també químicFritz Haber, però durant laPrimera Guerra Mundial Haber va fer recerca per a l'exèrcit alemany investigant per al desenvolupament d'armes químiques. Staudinger era pacifista i va oposar-se públicament a la recerca per desenvolupar armes químiques de destrucció massiva.[1]
El1934 el filòsofMartin Heidegger, rector de la Universitat de Friburg, assabentat de l'actitud pacifista de Staudinger, va denunciar-lo al Ministeri d'Educació i en va demanar l'expulsió de la Universitat. Després de ser interrogat per laGestapo, va signar una declaració de renúncia, però sense data. Atès el seu prestigi internacional va seguir en el seu lloc, però aquell document va servir als nazis per mantenir-lo controlat i evitar que fes declaracions com les que havia fet durant la Primera Guerra Mundial. Tampoc el van deixar viatjar a l'estranger i no va rebre molt de suport per a la seva recerca.[1]
Staudinger va morir el8 de setembre de1965 a la seva residència deFriburg de Brisgòvia.[3] Després de la seva mort, la seva segona esposa, Magda, que li havia donat suport, va continuar defensant les seves idees pacifistes; va ser membre del Comitè de laUNESCO de laRepública Federal Alemanya i va col·laborar en el desenvolupament del Programa sobre l'Home i la Biosfera.[1]
Staudinger inicià la seva recerca científica estudiant elspolímers. Al maig de1922 publica un article a la revistaHelvetica Chimica Acta on encunyà el termemacromolècula i assentà les bases de lapolimerització. Finalment l'any1926 va exposar la seva hipòtesi sobre els polímers, enunciant que aquests són una llarga cadena d'unitats petites unides perenllaços covalents.
Des de1935 va ampliar el seu estudi de les solucions de polímers alspolièsters i lesfibres artificials, cosa que li va permetre descobrir la relació que vincula laviscositat i elpes molecular.
El1953 fou guardonat amb elPremi Nobel de Química «pels seus descobriments en el camp de la química macromolecular».[4]
- 1912:Die Ketene
- 1932:Die hochmolekularen organischen Verbindungen
- 1939:Organischqualitative Analyse
- 1947:Makromolekulare Chemie und Biologie
- ↑1,01,11,21,31,41,51,6Mülhaupt, Rolf «Hermann Staudinger and the origin of macromolecular chemistry» (pdf) (en anglès). Angewandte Chemie International Edition, 43, 2004, pàg. 1054-1063.
- ↑«Hermann Staudinger» (en anglès). Notable Names Database. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑«Hermann Staudinger» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 04-09-2021. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Química 1953(anglès)
