Elshebreus (delllatíHebraei, i aquest al seu torn provinent delgrec antic:Ἑϐραῖοι /Hebraioi, el qual prové de l'hebreuעבריIvri) són un antic poblesemita delPròxim Orient mencionat en laBíblia hebrea, que conté nombroses referències i constitueix la principal font documental sobre ells. Se'ls considera amb freqüència com a avantpassats delsjueus. De fet, ambdós termes s'utilitzen de vegades com a sinònims en certes llengües o en certs contexts.[1] El terme també s'acosta bastant al d'« israelites ».
« Hebreu » (עבריIvri) prové de la rel del verb enllengua hebrea: עברAvar, que significa "passar". Per definició, els hebreus serien «els que passen» o «aquells que passen a l'altra banda del riu » (els errants, elsnomades), els que no s'instal·len, els pelegrinants.
Alguns plantegen un origen egipci,habiru, que vol dir « nomades ». Només hi ha un terme que soni semblant,Apiru, i que estigui mencionat en un altre lloc. Aquest terme, que s'escriu tambéHapiru oHabiru, apareix des de la Dinastia Arcaica fins al final de l'Edat del Bronze. Hom el troba aMesopotàmia,Anatòlia i a l'Egipte. Designa principalment els rodamóns marginals, de vegades mercenaris i més o menys bandits. Elshabiru porten noms d'orígens ètnics diversos: no són considerats com una ètnia única, sinó com un gurp socioeconòmic que comprèn diverses moltes ètnies.
Els hebreus mencionats a la Bíblia podrien ser, doncs, una de les nombroses ètnies errants exògenes aplegades sota el nom comú d'Apiru. Per contra, segons Olivier Rouault,
«
El termeHapiru/Habiru ha fet córrer rius de tinta, en part per raó de la seva semblança amb el nom dels hebreus, amb els quals sembla, finalment, que no tindria més que una relació llunyana.[2]
»
AGènesi 10:21Sem, germà gran deJàfet, primogènit deNoè, és citat com a pare dels fills d'Éber (עבר enhebreu), que pot tenir un significat similar.
Alguns autors argumenten queIbri denota els descendents del patriarca bíblicÉber, fill deXèlah, besnet de Noè i avantpassat d'Abraham.[3]
El terme no s'ha trobat a fonts bíbliques o extra-bíbliques per a cap altra tribu o nació que no sigui la d'Abraham i els seus descendents.[4]
Segons laBíblia i les tradicions hebraiques, els hebreus són originaris deMesopotàmia, d'Ur aCaldea. Són nòmades, vivien en tendes, criaven ramats de cabres i ovelles i utilitzaven ases i mules com a animals de càrrega. Una crisi econòmica hauria pogut impulsarTèrah, pare d'Abraham, a deixar la vila i anar aHaran, en l'Alt Eufrates. Des d'allà, alguns d'ells emigraren versCanaan, la terra promesa perDéu a la descendència delpatriarcaAbraham.[5]
Abraham i els seus s'haurien instal·lat al sud deCanaan: aSequem (actualNablus),Beerxeba o fins i totHebron. A poc a poc, es mesclaren amb les poblacions locals i esdevingueren agricultors sedentaris. Dels primerespatriarques hebreus provenen, entre d'altres, elsedomites, elsmoabites, elsammonites,ismaelites (tribusàrabs arabitzants, anomenadesmustaʿribah) i el poble d'Israel. La tradició bíblica presenta els hebreus de l'època patriarcal com a « estrangers » (gérim) amb relació a la població local, com a pastors seminòmades en vies de sedentarització, a la recerca de pastures. S'instal·len prop de les ciutats i mantenen en general bones relacions amb la població local. Viuen de manera autàrquica i es neguen a casar-se « amb les filles descanaaneus ». S'agrupen en famílies extenses (bêyt'âb) o en clans (mishpâhâh), els quals conserven llur identitat i llurs tradicions pròpies (culte al déu de llurs pares).
Segons la Bíblia, una gran fam els hauria impulsat a partir vers Egipte.[6] Amb el temps, haurien esdevingut esclaus (segons la Bíblia);[7] certament, és bastant probable que fossin oprimits.Moisès gràcies a una intervenció divina (la travessa de laMar Roja i la travessa delSinaí en direcció a Canaan). Després d'haver rebut lesTaules de la Llei sobre elMont Sinaí, Moisès conduí els hebreus a través del desert durant 40 anys. Després d'aquest temps de vagarejar, arribaren a Canaan, habitat per set tribus (Josuè 9-11). És després de la mort de Moisès queJosuè, fill de Nun conquereix la Terra d'Israel als cananeus.
És el principi dels reialmes, com el deSalomó, que hauria regnat del970 aC al930 aC i hauria tingut com a capitalJerusalem, on Salomó hauria fet bastir un temple per tancar-hi l'Arca de l'Aliança. El regne es va dividir en dos, amb elregne de Judà que va sobreviure fins al587 aC, i el d'Israel, fins al722 aC.
Víctima de la seva divisió, el poble hebreu, afeblit va patir diverses invasions, perses, gregues i romanes, l'última dirigida perTit en el70 de la nostra era provocà la segonaDiàspora (dispersió del poble jueu al voltant de la conca mediterrània).
Mapa polític de l'Orient Mitjà al primer període cobert per lesCartes d'Amarna, primera meitat del segle xiv aC
Ultra la controvèrsia sobre el significat del terme « hebreu », els recents descobriments arqueològics qüestionen en profunditat la versió bíblica:
Textos extra-bíblics rars, com l'Estela de Merneptah, es refereixen a aquest poble amb el nom d'Israel. Els historiadors fan servir el terme "protoisraélistes." o "primers jueus".
Mai no hi ha hagut una invasió militar del territori deCanaan per un exèrcit hebreu organitzat segons el model dels exèrcits egipcis o mesopotàmics.[8]
Les versions bíbliques i històriques es superposen lleugerament a partir delsegle viii aC, car els historiadors confirmen l'existència dels dos regnes d'Israel i Judà.
