James Harold Wilson, baró Wilson de RievaulxKG,OBE,FRS,PC (11 de març de1916 –24 de maig de1995).Polític membre delPartit Laborista, fouprimer ministre delRegne Unit en dues etapes: entre1964 i1970, i entre1974 i1976. És considerat per molta gent com un dels polítics més intel·lectuals del segle xx.
Quan el líder laboristaHugh Gaitskell va morir sobtadament el gener de1963, Wilson va guanyar les eleccions al lideratge del partit, i, convertint-se enlíder de l'oposició.
Wilson va liderar els laboristes a una victòria limitada a leseleccions al Parlament del Regne Unit de 1964.[1] El seu primer mandat com a primer ministre va viure un període de baix atur i prosperitat econòmica; més tard això es va veure obstaculitzat per importants problemes amb la balança exterior de pagaments. El seu govern va supervisar canvis socials significatius, abolint tant lapena capital com lacensura teatral, despenalitzant parcialment l'homosexualitat masculina a Anglaterra i Gal·les amb laLlei de delictes sexuals de 1967,[2] relaxant les lleis dedivorci, limitant laimmigració i liberalitzant la llei decontrol de la natalitat iavortament.[3] Enmig d'aquest programa, Wilson va convocareleccions anticipades el 1966, que els laboristes van guanyar amb una majoria molt augmentada.
La crisi de la devaluació de lalliura esterlina1967 havia danyat el prestigi de Wilson, igual que la segona negativa del president francèsCharles de Gaulle a permetre que el Regne Unit entrés a laComunitat Econòmica Europea.[4] El seu govern va armar Nigèria durant laguerra de Biafra. El 1969, vaenviar tropes britàniques aIrlanda del Nord iniciant l'Operació Banner.[5]
Després de perdre leseleccions al Parlament del Regne Unit de 1970 davant els conservadors d'Edward Heath, Wilson va optar per romandre a la direcció laborista i va reprendre el paper de líder de l'oposició.
Per febrer de1974, quan ja començaven a notar-se els greus efectes de lacrisi econòmica de 1973, es convocaren eleccions generals després d'unavaga delsminaires. Wilson, candidat pel Partit Laborista,guanyà les eleccions per poc i com les negociacions entre conservadors i liberals fracassaren, Harold Wilson va poder formar govern. El govern de Harold Wilson va proposar el projecte de llei d'Escòcia i Gal·les el desembre de 1976 que va ser derrotat per l'oposició conservadora.[6]
A mesura que avançava l'any la situació econòmica millorà un xic (s'acabà la vaga dels minaires i d'altres mesures d'emergència que havia pres el govern) i fracassaren elsacords de Sunningdale per aIrlanda del Nord,[7] i Wilson, envalentit pel decurs dels esdeveniments, tornà a convocar eleccions generals,per al mes d'octubre de 1974, que de nou guanyaria el Partit Laborista, tot i que també per un marge molt estret.
Gràcies a la mediació del clergat protestant, el desembre de 1974 s'organitzen converses per mirar de resoldre elconflicte nord-irlandès entre el govern britànic i l'IRA provisional, que anuncia, el 22 de desembre, una treva, i començaren negociacions secretes entre les parts.[8] però la violència es reprèn a poc a poc en el transcurs de l'estiu del 1975.
Wilson va supervisar el referèndum del 5 de juny de 1975 que va confirmar la pertinença del Regne Unit a laComunitat Econòmica Europea en què el 67,23% dels votants van pronunciar-s'hi a favor.[9]
El16 de març de1976, Wilson va sorprendre a tot el país anunciant la seva dimissió com a primer ministre. En el seu discurs, afirmà que sempre s'havia plantejat abandonar el càrrec als 60 anys i que en aquell moment ja es trobava esgotat físicament i mental. De fet, els seus col·laboradors més propers sabien, des de finals de ladècada de 1960, que Wilson no volia serPremier més de 8 o 9 anys. Tot i això, la raó més veraç seria que el mateix Wilson havia pres consciència que l'alzhèimer començava a afectar-lo, amb símptomes com ara la pèrdua de memòria o la falta de concentració.[10]
Poc després del seu anunci oficial, lareina Elisabet II anà a sopar a la residència del primer ministre, al número10 de Downing Street, per acceptar la seva dimissió. Aquest honor reial només l'havia concedit abans a un altrePremier:sirWinston Churchill.
- ↑Pylas, Pan. «UK’s landmark postwar elections: When Labour ended 13 years of Conservative rule in 1964» (en anglès). Associated Press, 29-06-2024. [Consulta: 20 agost 2024].
- ↑«Texte original de laSexual Offences Act 1967» (PDF). Office of Public Sector Information. [Consulta: 27 març 2008].
- ↑Aldrich, Richard.A Century of Education (en anglès). Routledge/Falmer, 2002, p. 5.ISBN 9780415243230.
- ↑«18 June 1970» (en anglès). BBC. [Consulta: 11 desembre 2025].
- ↑ «L'exèrcit britànic abandona l'Ulster». La Xarxa, 01-08-2007 [Consulta: 19 desembre 2020].
- ↑ «How Thatcher tried to thwart devolution» (en anglès). The Scotsman, 27-04-2008 [Consulta: 20 abril 2013].
- ↑Argelaguet, Jordi «Dos casos de democràcia consociativa : Irlanda del Nord i el Tirol del Sud comparats» (pdf). Working Papers. Institut de Ciències Polítiques i Socials [Barcelona], 205, 2005.ISSN:1133-8962 [Consulta: 26 octubre 2020].
- ↑Faligot, Roger.La resistence irlandaise (1916-2000) (en francès). Terre de Brume, 1999, p. 205.ISBN 2843620406.
- ↑«The 1974-75 UK Renegotiation of EEC Membership and Referendum» (en anglès). [Consulta: 1r gener 2021].
- ↑Morris, Nigel. «Wilson 'may have had Alzheimer's when he resigned'» (en anglès). The Independent, 11-11-2008. [Consulta: 11 desembre 2025].
- Simon Ford:Wreckers of Civilisation - The Story of Coum Transmissions & Throbbing Gristle, Black Dog Publishing, 2003.
.jpg)
.svg)
