| Orígens estilístics | Bebop,West coast jazz,Blues,Gospel |
|---|---|
| Orígens culturals | Mitjans delslos 50 i dècadadels 60, alsEstats Units |
| Instruments típics | trompeta,trombó,saxo,piano,contrabaix,bateria |
| Popularitat alMainstream | Moderada a tot el món des dels 50 fins als70. |
| Formes derivades | New Wave -Post-punk -Rock alternatiu |
| Origen | Estats Units d'Amèrica |
| Creació | 1955 |
| Part de | bebop |
| Gèneres de fusió | |
| Jazz rock | |
.jpg)
Elhard-bop és un estil musical deljazz que es va desenvolupar des de la meitat de la dècada delscinquanta fins a la meitat delsseixanta del segle xx. Cronològicament, segueix alcool i precedeix a les avantguardes jazzístiques (en concret, alfree-jazz i aljazz modal). En el seu moment va rebre també la denominació deEast Coast jazz, per oposició alWest Coast jazz.[1]
Elcool i elWest Coast jazz van assimilar algunes de les innovacions delBebop però, en línies generals, es van desenvolupar des de camins més propers a la música europea i a les formes més avantguardistes delswing. Per això, molts músics negres, especialment a la Costa Est delsEUA, se sentien aliens a aquests estils i van reaccionar contra el que consideraven una nova usurpació de la seva música, com ja ocorregués en elsanys trenta.
Amb la finalitat de revitalitzar el jazz, la seva preocupació va a oscil·lar, d'un extrem a un altre, des d'una mescla reactualizada delgospel i elblues, que donarà lloc a un estil (dins el jazz) anomenat funky o soul, fins a una forma revisada del Bebop, mitjançant un retorn a l'expressionisme. Des d'aquesta perspectiva, no és possible dissociar el hard-bop delfunky jazz.
Un dels primers músics associats amb el hard-bop va serMiles Davis, juntament amb els músics que li van acompanyar en elMiles Davis Quintet:John Coltrane,Cannonball Adderley,Red Garland,Philly Joe Jones,Paul Chambers iMilt Jackson. També, per descomptat,Sonny Rollins. Però és entre 1953, amb la creació delsJazz Messengers d'Art Blakey, i 1954, amb l'aparició dels quintets deHorace Silver iClifford Brown -Max Roach, quan realment podem situar el punt de partida d'aquestes dues tendències indissociables que conformen el hard-bop. Un bon nombre d'intèrprets del nord (Detroit, Chicago...) i de l'est dels Estats Units van quedar enquadrats en aquest estil:Kenny Burrell,Pepper Adams,Bobby Timmons,Reginald Workman,Paul Chambers,Donald Byrd,Tommy Flanagan…
En el repertori hard-bop es percep per tant una forta influència delblues i delgospel, sent molt notables els temes basats en les seves respectives estructures harmòniques. La utilització delicks de blues sobretot tipus d'acords es consolida com a lloc comú, continuant la tradició iniciada perCharlie Parker.
Quant a l'entorn social en què neix el hard-bop, és convenient recordar que la postguerra va ser una època socialment repressiva als Estats Units i les ideologies progressistes es veuen marginades a cercles molt concrets. En aquest context, el jazz entra en contacte amb aquests cercles en els locals nocturns on toquen els músics desplaçats dels circuits comercials i aquest contacte suposa una embranzida en la cerca de la ruptura amb el Swing. És important assenyalar, que aquesta relació jazz-política serà permanent durant la història del Bop, arribant al seu màxim exponent amb l'aparició delfree jazz.[6]
En aquesta línia, la música del hard-bop s'enorgulleix de ser negra i s'inspira clarament en el moviment de drets civils. El bateriaArt Blakey va descriure el hard-bop com elmoviment de tornada als orígens.
Durant elsanys 50 i començament dels60, el hard-bop va oscil·lar entre les seves dues tendències indissociables, tal com ja queda dit, i segons la tirada de cada músic.A partir de la meitat dels anys 60, apareix unanova ona dehard-boppers, molt més mal·leables, que van a assimilar les troballes modals, del free jazz i, més tard, deljazz rock. Entre ells,Eric Dolphy,Wayne Shorter,Roland Kirk,Randy Weston,Joe Zawinul, etc. Després de l'apogeu de les avantguardes, i a partir de1975, el hard-bop té un fortrevival de la mà dels anomenatsgrupsVSOP, bandesall stars que desenvolupen una versiómainstream del bop, adusta i ajustada als patrons clàssics del gènere. Al capdavant d'ells,Herbie Hancock,Terence Blanchard i, sobretot,Wynton Marsalis.
