L'halofília (delgrechalos, 'sal' ifilo, 'amant de', 'amant de la sal') és la tendència o necessitat d'alguns organismes de viure en ambients amb concentracions elevades de sals.
Els organismes halòfils (ditshalòfits quan són plantes) sónextremòfils, puix que viuen en condicions extremes; en aquest cas, en entorns amb molta sal, com zones litorals,salines i llacunessalobres.
En la majoria d'organismes, la sal pot provocar la mort perdeshidratació per l'osmosi. Si l'entorn és salí, amb moltaconcentració de sals, l'aigua de l'interior de lescèl·lules tendeix a sortir cap a l'exterior delcitoplasma. És a dir, es dessequen i moren. En el cas dels halòfils, això no passa. Viuen allà on altres organismes moririen gràcies a diverses adaptacionsfisiològiques que els permeten retenir l'aigua. Un dels mecanismes que han desenvolupat és emmagatzemar en l'interior dels seusteixits (cèl·lules, en definitiva) concentracions d'unsolut compatible amb la viabilitat cel·lular, que compensi la concentració superior de sals de l'exterior, evitant així que l'aigua surti per osmosi i podent, fins i tot, fer-ne entrar pel mateix fenomen. Un d'aquests soluts és l'àcid polihidroxibutíric o PHB.
Alguns d'aquests halòfils pertanyen al dominibacterià delsarqueus. Lahipòtesi de la Terra porpra[1] suposa un període dominat per aquests organismes.
La majoria dels organismes halòfils ohalotolerants gasten molta energia en excloure les sals del seu citoplasma per fi de minimitzar els dany en les seves proteïnes (precipitació salina). Amb la finalitat de sobreviure a altes concentracions salines, els halòfils utilitzen dues tècniques diferents per fi de evitar la deshidratació causada pel moviment osmòtic de l'aigua del citoplasma. Ambdues tècniques treballen per incrementar laosmolaritat interna de la cèl·lula, alguns compostos orgànics sintetitzats o provinents del medi son acumulats en el citoplasma com aosmoprotectors. Els soluts mes comuns solen ser de naturalesa neutre ozwitterionica son : elsaminoàcids,sucres,polialcohol,betaïna.[2]
La segona tècnica d'adaptació consisteix en la presencia de flux selectius de ions potassi(K+) en el citoplasma. Aquesta adaptació es única en els bacteris halòfils moderats de l'ordre de lesHalanaerobials, elsarqueus halòfils extrems de la família de lesHalobacteriaceae i dels bacteris halòfils extremsSalinibacter Ruber. La presencia d'aquesta adaptació en tres línies evolutives diferents suggereixen un cas deconvergència evolutiva.
Una dada curiosa es que la majoria d'arquees halòfiles extremes o haloarquees les quals requereixen menys de 2M de concentració salina, son usualment trobats en solucions saturades salines. En principi aquests son medis inhabitats com llacs salats o mines de sal. Les altes concentracions de clorur de sodi en el medi limiten significativament la capacitat de obtenció d'oxigen mitjançant la respiració. Aquests microorganismes estan adaptats a viure a ambients altament salins acumulant aminoàcids en la seva superfície, lo que permet la retenció del aigua. Aquestes arquees sonheteròtrofs i normalment aeròbiques.
Els microorganismes halòfils poden obtenir energia de diverses maneres. Poden ser tant aerobis com anaerobis. Els halòfils anaerobis poden ser fototrófics, fermentatius, reductors de sulfats, metanogènics, homoacetogènics.[3]
Les haloarquea, mes concretament la família de les Halobacteriacea, formen part del domini de les arquea i formen la major part dels organismesprocariotes que habiten en medis hipersalins.[4] Actualment s'han reconegut 15 generes en aquesta família.[5] El domini Bacteria formen el 25% de microorganismes procariotes halofils, però són més comuns de trobar.[6] La micro-alga Dunalillea salina pot proliferar en medis salins.[7]