 | No s'ha de confondre amb el text clàssic “Guoyu “ que tracta de la història de la Xina Clàssica ni amb el senyor de la guerra Guo Yu (també conegut com a Cheng Rui). |
| Tipus | idioma oficial,dialecte ilingua franca |
|---|---|
| Dialecte de | mandarí estàndard |
| Ús | |
| Estat | República de la Xina iTaiwan |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües sinoaustronèsiques llengües sinotibetanes xinès mandarí mandarí pequinès | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | xinès tradicional |
| Codis | |
| ISO 639-6 | goyu |
| Glottolog | taib1240 |
| IETF | cmn-TW |
Guoyu o tambéGuo Yu (xinès tradicional: 國語, xinès simplificat: 国语, pinyin:Guóyǔ, literalment 'Idioma nacional'), és el terme que fa referència alxinès estàndard (basat en eldialecte pequinès) que rep altres noms commandarí iputonghua; així com el nom de la modalitat del xinès que es feia servir oficialment tant a laRepública de la Xina fins al 1949, com actualment aTaiwan.[1]
Té els seus orígens en el naixement de laRepública de la Xina, ja que la modernització del xinès equivalia a escriure tal com es parlava. I s'inicia amb elbaihua (contraposat alxinès clàssic, el wényán).
No és estrany, per tal d'especificar, l'ús del terme guoyu utilitzat per a denominar el xinès estàndard deTaiwan iHong Kong,[2] diferenciant-lo delputonghua. En el cas del xinès estàndard aTaiwan, tot i ser equivalent al homòleg delcontinent, hi trobem majors influències del japonès o de les variants deJiangsu iZhejiang.[3] ASingapur i elsud-est asiàtic des de mitjans de ladècada del 1960 s'utilitza també l'expressióhuayu, que originàriament es referia a totes les variants lingüístiques delxinès.[2]
El xinès no és un únic idioma, sinó un grup d'idiomes de la branca sinotibetana, que inclouen variants com el mandarí, el cantonès i el hakka.[4][5] Comparteixen un origen comú i un sistema d'escriptura - els caràcters xinesos - i entre els parlants del xinès són considerats dialectes (方言 fāngyán) d'un mateix idioma. No obstant això, aquests dialectes sovint difereixen molt en la forma oral i no són mútuament intel·ligibles. En conseqüència, els lingüistes occidentals tendeixen a considerar-los com a idiomes separats, i no com a dialectes d'un mateix idioma;[6] fent referència a Yuen Ren Chao, John DeFrancis va comparar les diferències entre alguns dialectes amb les diferències entre l'anglès i l'holandès, per exemple.
El dialecte mandarí del xinès és un grup d'idiomes xinesos que inclou almenys vuit subgrups, sovint anomenats dialectes. En anglès, "dialecte mandarí" pot referir-se a qualsevol d'aquests dialectes del mandarí, que no necessàriament són mútuament intel·ligibles. No obstant això, aquest terme s'utilitza més sovint per referir-se a l'idioma xinès estàndard,[7][8] el dialecte prestigiós.
L'idioma xinès estàndard a la Xina continental s'anomena putonghua (普通話; Pǔtōnghuà; "discurs comú"), i a la República de la Xina (Taiwan) es diu guoyu (國語; Guóyǔ; "idioma nacional"). Aquests dos idiomes, com el dialecte mandarí, es basen en el dialecte de Pequín i són mútuament intel·ligibles, però tenen diferències lèxiques, fonològiques i gramaticals diferents. També existeixen diferències significatives entre putonghua i guoyu. Alguns estudiosos argumenten que el putonghua i el guoyu són estàndards artificials que, estrictament parlant, no representen la llengua materna d'un nombre significatiu de persones o, fins i tot, de cap persona.[9][10]
El guoyu existeix en un rang que va des de la versió més estàndard i oficial de la llengua fins a una forma influenciada més fortament pel dialecte min nan (hàk-kâ).[11]
