Aquest instrument s'empra molt en música moderna, especialment en elrock, on abunden bandes amb dues o tres guitarres elèctriques.
La guitarra elèctrica es toca com la guitarra acústica, però té tota una sèrie d'elements, a part del disseny, especialment pensats per produir determinats efectes sonors.
Les guitarres elèctriques van ser dissenyades perlutiers i fabricants de guitarres acústiques. El que la va dissenyar, eraLeo Fender. Algunes de les primeres són les que fabricavaRickenbacker alsanys trenta, ambpastilles detungstè, o les que poc després va comercialitzarEpiphone, amb pastilles de fabricació menys costosa.
La popularitat de la guitarra elèctrica va començar durant laBig Band Era, quan l'amplificació d'instruments es va fer necessària per a fer-se sentir per sobre dels alts volums de les seccions de metall comunes a les orquestres dejazz dels anys 30 i 40.
La versió d'aquest instrument més coneguda avui dia, la guitarra elèctrica de cos sòlid, va ser inventada, d'una banda, per lacasa Gibson en col·laboració amb el músic i inventorLes Paul (que va construir la primera guitarra elèctrica de cos sòlid el 1941) i, d'altra banda, pel fabricant d'amplificadorsLeo Fender, que també inventà elbaix elèctric.
Músic tocant la guitarra elèctrica
Gibson, com tants d'altres constructors, ja havia experimentat amb l'ús de pastilles en guitarres acústiques, però va ser als anys cinquanta que va introduir al mercat la Gibson Les Paul, instrument que esdevindria la seva marca. Les Paul va declarar que el mèrit de l'invent era seu, tot i que alsanys quaranta la companyia de Leo Fender havia presentat la Fender Broadcaster, que més tard es va rebatejar com a Fender Telecaster.[2] Altres fonts parlen d'un tercer inventor, Paul Bigsby, que estava investigant en aquest mateix camp mentre ho feien Gibson i Fender.
Detall d'una Stratocaster
El 1954 Fender va crear el model Stratocaster, sovint abreujada com Strat, que des de finals dels anys seixanta ha esdevingut el més estès del mercat.
Avui dia els dissenys de les guitarres de moltes companyies imiten els de la Gibson Les Paul i la Fender Stratocaster.
La majoria de guitarres elèctriques tenen siscordes, normalment afinades, d'agut a greu, mi₅, si₄, sol₄, re₄, la₃, mi₃, com totes les guitarres, tot i que hi ha afinacions alternatives, com ara abaixar un to la corda més greu. També hi ha models amb set cordes, que normalment inclouen un si₂ greu per sota del mi₃ greu, i que es van popularitzar gràcies aSteve Vai i bandes modernes denu metal.Jimmy Page, un innovador delrock dur va fer famoses les guitarres Gibson amb dosmànecs, conegudes com a guitarres de doble mànec, que feia servir per obtenir diferents menes de so amb un mateix instrument, combinant un mànec amb sis cordes simples i l'altre amb sis cordes dobles, o bé un mànec amb sis cordes i l'altre amb quatre, com unbaix. També es fan altres combinacions, com que un mànec sigui normal i l'altre, enslide. Llavors, lacelleta que divideix la pala del diapasó és metàl·lica i s'aconsegueix de fer-la sonar com si es tingués untub slide al dit, però amb la comoditat de no tenir-lo. Steve Vai n'utilitza una.
Algunes guitarres elèctriques tenen una palanca detrèmolo acoblada al pont que pot comprimir o perllongar les cordes temporalment, produint unvibrato. Un innovador important en aquest camp va serFloyd Rose, que va idear un dels primers trèmolos que permeten a la guitarra mantenir-se afinada encara que se'n faci molt ús.
Els ponts que permeten d'acoblar-hi una palanqueta de vibrato s'anomenen «ponts flotants». A grans trets, n'hi ha de dos tipus, que es diferencien principalment pel preu: el semiflotant i el flotant. El primer és propi de les guitarres de gamma baixa. Només permet afluixar les cordes estirant la palanqueta cap al guitarrista. Això genera una desafinació cap a greu.
L'altre tipus és més adient en instruments de qualitat entre mitjana i alta: és possible moure la palanqueta cap al músic i cap a l'exterior, de manera que la desafinació es pot alternar cap a greu i cap a més agut.
També és molt conegut el pontFloyd-Rose, que pertanyeria al segon grup dels esmentats. Permet tibar i afluixar les cordes tant com permeti el material. Així com els ponts flotants de lesStratocaster tenen un límit determinat per unes molles, elsFloyd-Rose, no.
No obstant això, la majoria de guitarres per sota dels 3.000 € es desafinen contra la voluntat de l'artista després de fer un vibrato fort. Per solucionar aquest inconvenient van sortir els ponts de microafinació i els bloquejadors a lacelleta.
Unaguitarra MIDI és una guitarra elèctrica proveïda d'una pastilla especial que transforma el so de les cordes en missatges MIDI per a controlar sintetitzadors o altres instruments MIDI. També és útil en la transcripció automatitzada de partitures amb un ordinador i el programari adequat.
Donat que el que se sent quan algú toca una guitarra elèctrica no és el so de les cordes vibrant a l'aire, com sí que ocorre amb els instruments acústics, el so de la guitarra elèctrica depèn en gran manera del camí que recorre el senyal elèctric.
A finals dels anys seixanta va esdevenir una pràctica habitual aprofitar aquesta dependència per a alterar el so de l'instrument. La innovació més dramàtica va ser incrementar el guany del preamplificador per a saturar l'entrada de l'amplificador de l'altaveu, distorsionant el so d'una manera musical. Cal dir que la primera distorsió la va inventarJeff Beck kkj provocant un tall a la membrana de l'amplificador amb una fulla d'afaitar, a la dècada dels seixanta.
A partir d'aquesta innovació la paleta tonal de la guitarra elèctrica va ser ampliada introduint pedals d'efectes en el recorregut del senyal. Tradicionalment construïts en una petita caixa metàl·lica amb un interruptor que pot ser accionat amb el peu, aquests elements han esdevingut part de l'instrument per a molts guitarristes. D'entre tots els efectes, els més típics de model·lació de senyal són: vibrato, fuzz, wah-wah, flanger, phasing, chorus i tremolo. Quant a efectes d'ambientació en trobem de sala, d'habitació, aire, eco únic, eco doble, eco triple —referent al nombre de repeticions d'un so. Sovint s'utilitzen compressors, ja que tracten el so rebut per tal de poder augmentar més el volum.
L'ordre a seguir per col·locar els pedals és, preferiblement, el següent: compressor/wah-wah, simulació d'amplificador (distorsió), efectes de model·lació, ambient/eco.
Existeixen guitarres elèctriques amb circuits especials incorporats, com per exemple, guitarres que incorporen elFernandes Sustain, un efecte que manté el so de manera infinita (aquestes guitarres, a més, duen una pastilla especial que fa possible que un so duri infinitament). També hi ha guitarres ambFuzz,Kaoss Pad,Wha-Wha tàctil iPhaser incorporats. Una guitarra que utilitza aquests métodes és la conegudaManson, creada especialment per aMatthew Bellamy, vocalista, guitarrista i pianista del grup de rock alternatiuMuse.
El cos de la guitarra acostuma a ser de fusta (alzina,vern,caoba,til·ler,freixe, etc.), tot i que vegades es pot construir amb materials sintètics com ara materials plàstics, com elpolicarbonat ialiatges d'alumini. Tot i que acostuma a ser massís, també pot ser buit per dintre, i actuant com una petitacaixa de ressonància. Dintre del cos s'hi col·loquen els components electrònics. La densitat de la fusta incideix en el lapse que una nota roman sostinguda després de prémer la corda.
La pastilla (enanglès:pickup), és un transductor que capta, per inducció electromagnètica, les vibracions de les cordes metàl·liques als instruments musicals elèctrics. Estan formades per un imant permanent envoltat per un bobinatge de fil de coure. Quan un cos metàl·lic ferromagnètic es mou dins del camp magnètic de l'imant permanent es genera un corrent induït en el bobinatge proporcional a l'amplitud del moviment i de freqüència igual a la de l'oscil·lació del cos. Aquest corrent és molt feble per la qual cosa el cablejat de l'interior de l'instrument així com el cablejat fins a l'amplificació ha d'estar molt ben blindat per evitar sorolls paràsits. Hi ha diferents tipus de pastilles depenent de l'estil musical i el so que vulgui el guitarrista, les més comunes són les de bobinatge simple (per al cas de les Stratocaster) i les de bobinatge doble (enanglès:hambucker) per a sons més agressius.
Hi ha diversos tipus de pont, cadascun amb característiques especials que incideixen en el so final de l'instrument i fins i tot alguns ponts inclouen pastillespiezoelèctriques per captar la vibració de les cordes o també palanques de vibrato (també anomenades dewhammy i incorrectament detrèmolo) per variar la tensió de les cordes i causar un efecte vaivé a l'entonació.
Igual que el cos, el mànec també pot ser fet d'una o diverses peces de fusta (auró, caoba,fustade rosa, etc.). Al seu interior hi ha una barra d'acer o algun altre material molt resistent, anomenada ànima, per contrarestar la tensió de les cordes i evitar que perdi la linealitat. Acostuma a anar caragolat al cos (com en la Fender Stratocaster) o bé enganxat (a la Gibson Les Paul). Encolat a sobre del mànec hi ha el batedor (on es premen les cordes en tocar) de la mateixa fusta que el pal o bé d'una altra (palorrosa,palisandro africà,banús, auró…). A sobre del batedor i perpendicular a les cordes s'hi fixen els trasts, que són petites barres metàl·liques (normalment d'acer) que entren en contacte amb la corda en recolzar els dits al diapasó en l'espai que hi ha entre dos trasts.
El claviller o pala del claviller està situat a l'extrem del mànec hi és on es fixen les cordes que s'enrotllen a les clavilles (unes peces metàl·liques cilíndriques amb un caragol sense fi) que serveixen per a regular la tensió de la corda i, per tant, la sevaafinació.
Lespastilles electromagnètiques (enanglès:pickup) estan formades per unimant permanent envoltades per unbobinat de filferro de coure. Quan un cos metàl·lic ferromagnètic es mou dins del camp magnètic de l'imant permanent es provoca un corrent induït en el bobinat proporcional a l'amplitud de moviment i de freqüència igual a la de l'oscil·lació del cos. Aquest corrent és molt feble, per tant, el cablejat de l'interior de la guitarra i el que va des d'aquesta fins a l'amplificació ha d'estar molt ben apantallat, per evitar sorolls paràsits.
Les pastilles electromagnètiques es troben en diverses formes, però normalment dues: lespastilles de bobinat simple (enanglès:single coil) amb un sol nucli magnètic i leshumbucker (de l'anglèshum, brunzit) amb dos nuclis magnètics i doble bobinat per eliminar sorolls. Les primeres són les més comunes, el bobinat simple dona a l'instrument un so més brillant, però generen una descàrrega o soroll en ser saturada per algun efecte de distorsió. Aquest tipus de pastilles poden ser observades en guitarres tipusStratocaster oTelecaster. El doble bobinatge de les segones permet bàsicament eliminar aquest soroll i la descàrrega que es genera amb les pastilles simples, i a més, un so més greu, gruixut i nítid. Les guitarres de la marcaGibson, com els modelsLes Paul iSG, utilitzen aquest tipus de micròfons. Aquestes últimes solen ser les preferides per distorsionar el seu senyal en estilsrock més «durs».
Les pastilles piezoelèctriques es basen en l'efecte piezoelèctric d'alguns materials com elquars que en ser deformats en un pla provoquen un corrent proporcional a la deformació produïda. Solen anar al pont o als seients de les cordes, ja que han d'estar en contacte gairebé directe amb la corda. El so és més natural que el de les electromagnètiques. A diferència de les pastilles simples o dobles, aquestes presenten un preamplificador integrat que dona al so molt més guany, nitidesa i volum. També són anomenades pastilles ceràmiques, ja que no presenten els imants a la vista com sí que ho mostren els micròfons anteriorment nomenats. Es poden observar col·locades en diverses guitarres de la marcaJackson oESP. No estan afectades per camps elèctrics o magnètics, per la qual cosa són immunes a l'anomenat soroll elèctric procedent de motors, lluminàries fluorescents o aparells electrònics.
La resta dels circuits que es troben a la guitarra elèctrica estan formats per potenciòmetres de volum, un commutador de canvi de pastilles, condensadors com a filtre de to, i potenciòmetres de
to associats a aquests condensadors. Poden arribar a ser més complexos, segons les necessitats del guitarrista, arribant fins i tot a introduir un petit preamplificador (previ) o equalitzador transistoritzat alimentat per una pila o bateria. Això augmenta el senyal de sortida i acusa menys el soroll paràsit. En aquest cas es parla de «circuiteria activa» davant de la «circuiteria passiva» que no té aquest previ. Aquests previs solen estar construïts al voltant d'amplificadors operacionals caracteritzats pel seu alt rendiment, baix consum i petita grandària.
Un pas més enllà és la inclusió de pastillesMIDI per utilitzar la guitarra ambsintetitzadors i generar-hi sons.
Algunes guitarres elèctriques també compten amb un sistema en el pont (instrument musical) pont que genera un efecte de vibrat anomenat palanca o trèmolo.
Aquest dispositiu va ser introduït per primera vegada a les guitarres delsanys 50 reemplaçant al pont fix. Aquest nou sistema disposa de ressorts que permeten un moviment que pot estirar i afluixar les cordes generant vibració i la modificació del to a preferència del músic.
El primer sistema de palanca va ser el «Bigsby», consistia en un braç metàl·lic la tensió del qual era sostinguda per un sol ressort, en moure's el braç, les cordes variaven la tensió canviant la seva afinació. Aquests sistemes es continuen observant en guitarres semisòlides, sobretot en models de la marcaGretsch.
El sistema de palanques de Fender va ser el més usat en lesdècades del 70 i80 i actualment és triat per milers de músics en el món. A diferència del Bigsby, el qual comptava amb un sol ressort, aquest sistema disposa d'un opcional de cinc ressorts a la part posterior del cos de la guitarra, però generalment quan s'adquireix una guitarra de fàbrica amb aquest tipus de palanca, en porta només tres. Això permet que l'afinació sigui més «perfecta» i no produeixi una desafinació un cop accionada la palanca.
El sistemaFloyd Rose també és un dels dispositius més usats en l'actualitat per molts guitarristes, generalment d'estils de rock pesat, siguimetal,heavy ohard rock. Aquest sistema compta amb l'opció de cinc ressorts com Fender, però a diferència d'aquesta, disposa d'una morsa que «trava» les cordes al claviller impedint la seva fricció. Per això, al principi, una vegada travades les cordes no es podia tocar a afinació, per la qual cosa es va crear un sistema de microafinadors al pont que aconsegueixen afinar la guitarra una vegada travada.
El sistema flotant és una variació del Floyd Rose. Compta amb totes les característiques de l'anterior, però a diferència d'aquell, aquest té doble acció, és a dir, tant afluixa les cordes com les estira més enllà de la seva afinació estàndard. El sistema bàsicament funciona així: els ressorts ubicats a la part posterior de la guitarra creen una força que és directament proporcional a la força que exerceixen les cordes sobre el pont. Això crea la sensació, en estar minuciosament calibrat, que el sistema «estigui a l'aire», o com el seu nom ho indica, sigui flotant. La més reeixida marca és Edge, una versió millorada delFloyd Rose, feta perIbanez.
Hi ha moltes marques de guitarra, des d'algunes poc conegudes, comArirang, a les més conegudes, comGibson oFender, el model més conegut ésStratocaster. També són comunes: Brümer, C.Giant, Arirang, Epiphone (aquesta patrocinada per Gibson),ESP,Fernandes, Hagstrom, Harley Benton,Ibanez, Line 6, Peavey,Squier (del grup Fender), Startone, Thoman oYamaha. Moltes d'aquestes marques sobretot Epiphone,Fender iGibson venen peces per a guitarres com el cinturó i recanvis per a cordes.
