Guillem I dels Països Baixos (La Haia1772 -Berlín1843). Príncep d'Orange, príncep sobirà delsPaïsos Baixos entre1813 i1815, rei delRegne Unit dels Països Baixos de1815-1839, i rei delRegne dels Països Baixos des de1839 fins a1840. També era duc deLuxemburg de1815 a1840.
Nascut aLa Haia el dia24 d'agost de1772, era fill delstadhouderGuillem V d'Orange-Nassau i de la princesaGuillemina de Prússia. Guillem era net per via paterna delstadhouderGuillem IV d'Orange i de la princesa reialAnna del Regne Unit i per via materna ho era del príncepAugust Guillem de Prússia i de la duquessaLluïsa Amàlia de Brunsvic-Lüneburg.
L'any1791 contragué matrimoni aPotsdam amb la princesaGuillemina de Prússia, filla del reiFrederic Guillem II de Prússia i de la landgravinaFrederica de Hessen-Darmstadt. La parella tingué quatre fills:
Guillem es casà de nou el1841 amb la comtessa Henriette d'Oultremont de Wégimont aBerlín. Quatre anys abans el monarca havia quedat viudu de la seva primera esposa i un any abans havia abdicat en favor del seu fill primogènit.
Després de la desfeta deNapoleó aWaterloo, elCongrés de Viena l'any1815 es va constituir elRegne Unit dels Països Baixos compost pelsPaïsos Baixos septentrionals, elsPaïsos Baixos austríacs i elPrincipat de Lieja i en elcongrés de Viena va poder mantenir sota el seu domini part de l'imperi holandès lesÍndies Orientals Neerlandeses: l'Indonèsia, elSurinam i lesAntilles Holandeses, però la resta el va haver de cedir aAnglaterra.
ElTaalbesluit, Decret de la Llengua de 1823 va introduir gradualment el neerlandès com a llengua oficial a les províncies de Flandes Occidental, Flandes Oriental, Anvers i Limburg,[1] va provocar certa resistència al sud, on Valònia, els dirigents eclesiàstics, la noblesa i la burgesia a Flandes parlava francès. Els catòlics –la majoria de la població– reclamaven la llibertat d'educació i religió d'una banda, mentre que els nous liberals de l'altra s'oposaven a l'estil repressiu de govern de Guillem, comportant la creació de l'unionisme liderat per joves intel·lectuals per als que la secessió es va convertir en una alternativa seriosa. El 1829 es va intensificar l'oposició dels diputats del sud dels Països Baixos als Estats Generals. La part francòfona de la burgesia, en particular, va expressar el seu descontentament amb els "banquets patriòtics" i les "peticions" a l'Haia. L'enjudiciament penal de l'oposició va fer que 'màrtirs' com Louis de Potter guanyessin fama nacional i assoleixin l'heroisme en alguns cercles.
LaRevolució belga va conduir a la independència deBèlgica. Un govern provisional es va instituir el4 d'octubre del mateix any. Després de la instal·lació deLeopold I com a "rei dels belgues" el 1831,[2] el rei Guillem va fer un intent tardà per reconquistar Bèlgica i restaurar la seva posició mitjançant una campanya militar. LaCampanya de deu dies va contra un pràcticament inexistent exèrcit belga va fracassar a causa de la intervenció militar francesa, que va provocar la retirada neerlandesa i vuits anys de status quo,[3] fins que pelTractat de Londres del1839, també conegut amb el nom de Tractat dels XXIV articles, elsRegne Unit dels Països Baixos,França, elRegne Unit,Àustria iPrússia reconeixen la independència deBèlgica. És també la fi de dret del Regne Unit dels Països Baixos, que esdevéRegne dels Països Baixos.[4]
- ↑Colenbrander, Herman Theodoor.Willem I, koning der Nederlanden - Part 2 (en neerlandès). J.M. Meulenhoff, 1935, p. 293.
- ↑Paxton, J.The Statesman's Year-Book 1974-75: The Encyclopaedia for the Businessman-of-the-World (en anglès). Springer, 2016, p. 760.ISBN 0230271030.
- ↑Wintle, Michael.An Economic and Social History of the Netherlands, 1800–1920: Demographic, Economic and Social Transition (en anglès). Cambridge University Press, 2000, p. 291.ISBN 113942856X.
- ↑Hertslet, Edward.The Map of Europe by Treaty: Showing the Various Political and Territorial Changes which Have Taken Place Since the General Peace of 1814 (en anglès). vol.2. Butterworths, 1875, p. 994.
