Elstatu quo ante bellum es manté a Europa. Gran Bretanya i Espanya adquireixen gran part de les colònies franceses a l'Amèrica del Nord. Gran Bretanya s'annexionaBengala. El control prussià sobreSilèsia no canvia.[1]
Els exèrcits saxons i austríacs no estaven preparats i les seves forces estaven disperses i Frederic va poder ocuparDresden fàcilment el9 de setembre, i després de labatalla de Lobositz de l'1 d'octubre de 1756,Maximilian Ulysses Browne es va retirar per unir-se amb un exèrcit saxó aïllat a la fortalesa dePirna onva quedar assetjat pels prussians, que van ocupar Saxònia. L'exèrcit saxó es va rendir el 14 d'octubre, i va ser incorporat per la força a l'exèrcit prussià. Saxònia es ret el15 d'octubre, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana.[7]
Frederic prengué de nou la iniciativa i l'abril de1757 va envair Bohèmia destrossant un exèrcit austríac el6 de maig a laBatalla de Praga i va posarsetge a la ciutat[6] L'emperadriu Maria Teresa va enviar almariscal von Daun amb 60.000 homes per salvar la segona ciutat de l'Imperi i Frederic, en inferioritat numèrica va atacar sent derrotat en labatalla de Kolin el18 de juny i obligat a retirar-se.[8]
Invasió francesa de Menorca i l'Electorat de Hannover
Els francesosdesembarcaren a Menorca amb grans forces i vanposar setge a Maó el 20 d'abril de 1756[9] iJohn Byng rebé elcomandament d'una esquadra destinada a foragitar de l'illa deMenorca, que fou derrotada i el 29 de juny els francesos van prendre l'illa.[10]William Pitt va planejar unaincursió amfíbia a Rochefort per envair la ciutat i cremar els vaixells aCharanta per provocar que França hagués de destinar més tropes a protegir el litoral havent de retirar-les del front continental. L'expedició va partir el 8 de setembre ambJohn Mordaunt comandant les tropes iEdward Hawke la flota. El 23 de setembre, l'Île-d'Aix va ser presa, però la boira no va permetre el desembarcament aRochefort durant diversos dies i l'expedició va tornar a casa.[11] L'atac va acabar amb un fracàs, però va ser seguit per diverses operacions similars en els anys següents.
Suècia va declarar la guerra a Prússia i va envair Pomerània amb 17.000 homes considerant que aquest petit exèrcit era tot el que es necessitava per ocupar Pomerània creient que no combatria amb els prussians, ocupats en molts altres fronts. La convenció de Kloster-Zeven va deixar el front occidental prussià extremadament vulnerable i Frederic va enviar peticions urgents a Gran Bretanya per a una ajuda més substancial, ja que ara es trobava sense cap suport militar extern.[14]
Elisabet va enfrontar-se a Prússia per una aversió personal aFrederic el Gran[15] i el 17 de maig de 1757 l'exèrcit rus, de 85.000 homes va avançar contraKönigsberg comandats perStepan Fiodorovich Apraksin, i vanassetjar Memel, una de les fortaleses més fortes de Prússia i després de cinc dies de bombardeig d'artilleria van assaltar-lo i utilitzar Memel com a base per envair Prússia Oriental i vèncer a labatalla de Gross-Jägersdorf el 30 d'agost de 1757 però no van poder prendre Königsberg en haver esgotat les municions d'artilleria i es van retirar.
Operacions militars a Saxònia i Silèsia en 1757
La situació era greu per a Prússia, amb els austríacs mobilitzant-se i la força deCharles de Rohan-Soubise que s'acostava des de l'oest amb les tropes franceses i l'exèrcit imperial dels estats alemanys més petits que s'havien unit per lluitar amb l'emperador Francesc I d'Àustria contra Frederic.[16] Tanmateix, al novembre i desembre de 1757, tota la situació a Alemanya es va invertir. A labatalla de Rossbach que té lloc el5 de novembre, Frederic derrota la coalició entre França i elSacre Imperi i el5 de desembre la coalició cau derrotada Àustria a labatalla de Leuthen iBreslau caigué el 20 de desembre, i amb ella el control austríac de Silèsia.[17] L'atac a la neutral Saxònia va causar indignació a tot Europa i va provocar l'enfortiment de la coalició antiprussiana[18] mentre els austríacs havien aconseguit ocupar parcialment Silèsia i, el que és més important, impossibilitar a Frederic aquarterar l'hivern a Bohèmia.
Frederic s'havia consolidat com el millor general i les seves tropes com les millors d'Europa. Tanmateix, Frederic va perdre l'oportunitat de destruir completament l'exèrcit austríac a Leuthen que va escapar a Bohèmia. Frederic esperava que les dues victòries aclaparadores portarien Maria Teresa a la taula de pau, però ella estava decidida a no negociar fins que no hagués tornat a prendre Silèsia. Maria Teresa també va millorar el comandament dels austríacs després de Leuthen substituint el seu cunyat incompetent,Carles Alexandre de Lorena, pel mariscal von Daun.
Calculant que els russos no atacarien fins al 1758, Frederic va traslladar la major part de les seves forces orientals a Pomerània sota el comandament del mariscal Lehwaldt per combatre als suecs ocupant la major part de laPomerània Sueca i bloquejant la seva capitalStralsund.[19]Jordi II del Regne Unit després de labatalla de Rossbach va revocar laConvenció de Kloster-Zeven, i Hannover va tornar a entrar en la guerra.[20] Durant l'hivern, el seu nou comandant, el ducFerran de Brunsvic-Wolfenbüttel va reagrupar el seu exèrcit i va llançar una sèrie d'ofensives que van fer retrocedir els francesos a través del riu Rin i mantenint segur el flanc occidental de Prússia durant la resta de la guerra.[21] Els britànics havien sofert més derrotes a Amèrica del Nord, especialment a labatalla de Fort William Henry però a Europa s'havien estabilitzat. L'agost de 1757 un nou govern de coalició britànic va donar un fort impuls a l'esforç de guerra emfatitzant el compromís de Newcastle en defensa de les possessions alemanyes, com la determinació de Pitt d'utilitzar el poder naval per apoderar-se de les colònies franceses arreu del món, una "estratègia dual" que dominaria la política britànica durant els següents cinc anys.
Al gener de 1758, els russos van envair Prússia Oriental, on la província, gairebé desproveïda de tropes, va oposar poca oposició.[16] La Prússia Oriental havia estat ocupada per les forces russes durant l'hivern i romandria sota el seu control fins al 1762, tot i que era molt menys valuosa estratègicament per a Prússia que Brandenburg o Silèsia. En qualsevol cas, Frederic no va veure els russos com una amenaça immediata i, en canvi, va mantenir l'esperança de lliurar primer una batalla decisiva contra Àustria que els eliminaria de la guerra.
L'abril de 1758 els anglesos van enviar 9.000 soldats per reforçar l'exèrcit de Hannover de Ferran i complementat per tropes prussianes va expulsar els francesos de Hannover i Westfàlia i va tornar a capturar el port d'Emden el març de 1758 abans de creuar elRin amb les seves pròpies forces, però malgrat la victòria a labatalla de Rheinberg i el23 de juny de1758 a labatalla de Krefeld i la breu ocupació de Düsseldorf, es va veure obligat a retirar-se a través del Rin.[22]
Al febrer de 1758 una flota britànica que havia bloquejat una flota francesa a Cartagena va atacar i derrotar una força francesa que venia en la seva ajuda, impedint l'assistència a la fortalesa francesa de Louisbourg a Amèrica del Nord, assetjada per les forces britàniques iva caure aquell any.[23] Malgrat l'èxit estratègic discutible i el fracàs operatiu del descens a Rochefort,William Pitt va preparar una altra operació que va desembarcar el 5 de juny de 1758 a la badia de Cancalle, dirigint-se aSant-Maloù, que no va poder prendre, i vaatacar el port proper de Saint-Servant on va cremar vaixells al port i destruir quatre vaixells de guerra que estaven en construcció,[24] i l'atac aLe Havre iCherbourg van ser abandonats tornar, després d'haver danyat els corsaris francesos i proporcionant una nova demostració estratègica contra la costa francesa. A l'agost la flota anglesa finalment poguéatacar Cherbourg[25] però el setembrefracassà a Saint-Cast patint grans pèrdues i finalitzant els atacs a la costa francesa.[26]
A principis de 1758, Frederic va llançar una invasió de Moràvia i va posarsetge a Olmütz però després de la victòria austríaca a labatalla de Domstadtl el 30 de juny un comboi de subministraments va trencar el setge i Frederic es va retirar de Moràvia marcant el final del seu últim intent de llançar una gran invasió del territori austríac. El14 d'octubre els austríacs van sorprendre els prussians a labatalla de Hochkirk en la que Frederic va perdre molta artilleria però va poder retirar-se'n de manera ordenada.
En aquest moment Frederic estava cada cop més preocupat per l'avanç rus des de l'est i va marxar per contrarestar-lo, i el25 d'agost a labatalla de Zorndorf un exèrcit prussià de 35.000 homes comandat pel propi Frederic va lluitar contra un exèrcit rus de 43.000 comandats pel comteWilliam Fermor[27] i els russos acaben per retirar-se del camp de batalla. El25 de setembre a labatalla de Tornow, els prussians s'enfronten amb els suecs i aquests aconsegueixen de rebutjar sis atacs prussians però no van continuar fina a Berlín després de labatalla de Fehrbellin.[28]
La guerra continuava indecisa quan el 14 d'octubre els austríacs del mariscal von Daun van sorprendre el principal exèrcit prussià a labatalla de Hochkirch a Saxònia.[29] Frederic va perdre gran part de la seva artilleria però es va retirar en bon ordre, ajudat pels boscos densos però els austríacs van avançar poc en la campanya a Saxònia i després de l'intent frustrat de prendreDresden, les tropes de von Daun es van veure obligades a retirar-se a territori austríac per a l'hivern, de manera que Saxònia va romandre sota l'ocupació prussiana.[30] Al mateix temps, els russos van fracassar en un intent deprendre Kolberg, a Pomerània als prussians.[31]
El1759 es produeixen algunes desfetes prussianes. Així 47.000 russos dirigits pel comte Saltikov, van derrotar 26.000 prussians comandats pel GeneralCarl Heinrich von Wedel a labatalla de Kay. Malgrat que l'exèrcit de Hannover va derrotar un exèrcit de 60.000 francesos l'1 d'agost a labatalla de Minden, Frederic II va perdre la meitat de l'exèrcit a labatalla de Kunersdorf contra un exèrcit russo-austríac comandat per von Daun; i a labatalla de Maxen contra els austríacs, Prússia va perdre un cos sencer de 13.500 hòmens. No obstant això, els desacords amb els austríacs sobre la logística i els subministraments van fer que els russos es retiressin cap a l'est una vegada més després de Kunersdorf, permetent finalment a Frederic reagrupar les seves forces destrossades.
Per a França el 1758 havia estat decebedor, i arran d'això es va nomenar un nou primer ministre, elduc de Choiseul, que va planejar posar fi a la guerra el 1759 envaint les illes britàniques, acumulant tropes prop de la desembocadura delLoira i concentrant les seves flotes deBrest iToulon. A l'agost, la flota mediterrània sota el comandament deJean-François de La Clue-Sabran va ser dispersa la flota britànica d'Edward Boscawen a labatalla de Lagos i el 20 de novembre a labatalla de la badia de Quiberon, l'almirall britànicEdward Hawke va capturar la flota de Brest d'Hubert de Brienne i va enfonsar, capturar o forçar molts d'ells a encallar, posant un fi als plans francesos d'invasió.[32]
Operacions militars al front occidental en 1760
L'any 1760, elgeneral Fouqué va ser derrotat pels austríacs a labatalla de Landeshut,[33] i els suecs van capturar part de Pomerània, mentre que Hannover va vèncer els francesos a labatalla de Warburg defensant amb èxit Westfàlia dels francesos impedint el pas del riuDiemel per ajudar els austríacs contra Prússia a l'est, però es van veure obligats a abandonar l'estat aliat deHessen-Kassel al sud iWarburg iGöttingen van caure en mans franceses.[34] Malgrat això, els austríacs, sota el comandament del general Laudon, van capturarGlatz a Silèsia. Decidint enfrontar-se a l'exèrcit de Daun,Frederic II de Prússia va abandonar el seu intent dereocupar Dresden, que havia caigut en mans austríaques en 1759, i va aconseguir una forta victòria a labatalla de Liegnitz tot i ser superat en nombre tres a un.[35] Els russos sota el generalPyotr Saltykov i els austríacs sota el general von Lacy vanocupar breument Berlín,[36] a l'octubre, però no la van poder retenir durant molt de temps, tot i això la caiguda de la capital prussa a mans de russos i austríacs va suposar un gran cop per al prestigi de Frederic. El novembre de 1760, Frederic va derrotar el mariscal von Daun a labatalla de Torgau, però va patir baixes molt importants i els austríacs que van perdre l'esperança d'obtenir una victòria decisiva[37] es van retirar en bon ordre.
L'exèrcit rus havia quedat inactiu després de la batalla de Kunersdorf per les febles línies de subministrament[38] i l'octubre de 1759 els austríacs es van haver de comprometre a subministrar els russos però i en la pràctica, els russos van rebre pocs subministraments dels austríacs. A Liegnitz els russos van arribar massa tard per participar en la batalla. Van fer dos intents d'assaltar la fortalesa de Kolberg, però cap dels dos ho va aconseguir, i la tenaç resistència de Kolberg va permetre a Frederic centrar-se en els austríacs en lloc d'haver de dividir les seves forces.[39]
Prússia va començar la campanya de 1761 amb només 100.000 soldats disponibles, molts d'ells nous reclutes, i la seva situació semblava desesperada però alhora les forces austríaques i russes també estaven molt esgotades i no van poder llançar una ofensiva important. El febrer de 1761, el ducFerran de Brunswick-Wolfenbüttel va sorprendre les tropes franceses a labatalla de Langensalza[40] i després va avançar perassetjar Cassel, havent d'aixecar el setge després de la derrota a labatalla de Grünberg, i a l'estiu Ferran va derrotar dos exèrcits francesos labatalla de Villinghausen.[41]
Al front oriental, el progrés era molt lent doncs l'exèrcit rus depenia molt dels magatzems a Polònia, i l'exèrcit prussià els assaltava, atès que mancats d'efectius, aquesta nova estratègia retardava l'avanç dels seus enemics i l'exèrcit deFrederic II de Prússia, esgotat, no fou atacat al seu quarter general deBrunzelwitz, ja que tant els austríacs com els russos dubtaven a atacar-lo. No obstant això, a finals de 1761, Prússia va patir dos contratemps crítics quan els russos sotaZakhar Txernixov iPiotr Rumiàntsev vanassaltar Kolberg a Pomerània, i els austríacs van capturarSchweidnitz. La pèrdua de Kolberg va costar a Prússia el seu darrer port al Bàltic[42] i serviria proveir els seus exèrcits a Europa central per mar, considerablement més ràpid i segur doncs la cavalleria prussiana no podia interceptar vaixells russos al Bàltic i canviant l'equilibri de poder de manera decisiva contra Prússia, que no podia destinar tropes per protegir la seva capital.[43] A Gran Bretanya, es va especular que un col·lapse total prussià era ara imminent.
La Gran Bretanya ara amenaçava amb retirar els seus subsidis siFrederic II de Prússia no considerava oferir concessions per assegurar la pau. Com que els exèrcits prussians s'havien reduït a només 60.000 homes i amb el mateix Berlín a punt de caure assetjat, la supervivència tant de Prússia com del seu rei estava greument amenaçada. Aleshores, el 5 de gener de 1762 va morirElisabet I de Rússia i el seu successor prussòfil,Pere III de Rússia, pelTractat de Sant Petersburg[44] va acabar immediatament amb l'ocupació russa de Prússia Oriental i Pomerània, va mediar la treva de Frederic amb Suècia i va posar un cos de les seves pròpies tropes sota el comandament de Frederic. Aleshores, Frederic va poder concentrar-se contra Àustria expulsant-los de gran part de Silèsia després derecuperar Schweidnitz,[45] mentre que el seugermà Enric va guanyar una victòria a Saxònia a labatalla de Freiberg[46] ocupant la major part de Saxònia però no la seva capital, Dresden, i els seus aliats de Brunswick van capturar la ciutat clau deGöttingen i ho van agreujarprenent Kassel.
QuanFerran VI d'Espanya va morir el 1759 i el va succeir el seu germà petitCarles III d'Espanya, més ambiciós, volia preservar el prestigi d'Espanya com a potència europea i colonial. El 1761 França semblava estar perdent la guerra contra Gran Bretanya, i tement una victòria britànica sobre França, Carles va signar elTercer Pacte de Família amb França l'agost de 1761, i va reclamar una compensació pels atacs delscorsaris anglesos a les aigües espanyoles.
Gran Bretanya va declarar la guerra aEspanya el 4 de gener de 1762 i Espanya va reaccionar emetent la seva pròpia declaració de guerra contra Gran Bretanya el 18 de gener, iPortugal va seguirunint-se a la guerra al costat de Gran Bretanya.[47] Espanya, ajudada pels francesos, va llançar una invasió de Portugal i va aconseguircapturar Almeida. L'arribada de reforços britànics va frenar un nou avanç espanyol i, a labatalla de València d'Alcántara, les forces britànico-portugueses van envair una important base de subministrament espanyola. Els invasors van ser detinguts a les altures davant d'Abrantes on estaven atrinxerats els angloportuguesos. Finalment, l'exèrcit angloportuguès, ajudat per guerrilles i practicant una estratègia de terra cremada,[48] va perseguir l'exèrcit francoespanyol fins a Espanya, recuperant gairebé tots els pobles perduts,[49] entre ells la caserna espanyola aCastelo Branco plena de ferits i malalts que havien quedat enrere. Entre el 5 de maig i el 24 de novembre de 1762. al nord i l'est de Portugal, l'intent d'invasió espanyola fou tres vegades derrotada, aconseguint una victòria decisiva anglo-portuguesa.
El llarg bloqueig naval britànic dels ports francesos havia minat la moral de la població francesa, i França havia perdut la majoria deNova França, tret de part de laLouisiana. La derrota a labatalla de Signal Hill a Terranova,[50] el realiniament de Rússia, la retirada de Suècia i les dues victòries de Prússia contra Àustria, Lluís XV es va convèncer que Àustria no seria capaç de reconquerir Silèsia, que havia de suposar per França rebre elsPaïsos Baixos austríacs, sense suport financer i material de Lluís, que ja no estava disposat a oferir, i va fer la pau ambFrederic el Gran evacuant Renània de Prússia, posant fi a la participació de França en la guerra.[51]
El 1763, la guerra a l'Europa central estava en un punt mort entre Prússia i Àustria. Prússia havia recuperat gairebé tota Silèsia als austríacs després de la victòria a labatalla de Burkersdorf i tot i que la seva situació financera no era greu, el regne estava devastat i l'exèrcit severament afeblit, mancat d'homes i havent perdut tants oficials i generals efectius que semblava impossible una ofensiva contraDresden. Els britànics havien estat aturats pel nou primer ministre, John Stuart, iPere III de Rússia havia estat enderrocat per la seva dona,Caterina II de Rússia,[52] que va posar fi a l'aliança de Rússia amb Prússia i es va retirar de la guerra. Àustria, però, com la majoria de participants, s'enfrontava a una greu crisi financera i va haver de reduir la mida del seu exèrcit afectar molt el seu poder ofensiu. En aquell moment, Àustria encara controlavaDresden, el sud-est de l'Electorat de Saxònia i elcomtat de Glatz al sud deSilèsia, però la perspectiva de la victòria era feble sense el suport rus, iMaria Teresa I d'Àustria havia abandonat en gran part les seves esperances de reconquerir Silèsia; el seu canceller, el seu marit i el seu fill gran la van instar a fer les paus, mentre que Daun va dubtar a atacar Frederic. El 1763 es va arribar a un acord de pau amb elTractat de Hubertusburg, en què Glatz va ser retornat a Prússia a canvi de l'evacuació prussiana de Saxònia. Això va acabar amb la guerra al centre d'Europa.[53]
A Amèrica del Nord el primer atac britànic es va produir el maig de 1754. Però el primer enfrontament que va anar més enllà d'una petita escaramussa es va produir dos mesos després, al juliol, aFort Necessity. El 1756 els francesos vancapturar Fort Oswego[54] i l'any següentFort William Henry als britànics.[55] Aquesta darrera victòria es va embrutar quan els aliats nadius de França van trencar els termes de la capitulació i van atacar la columna britànica en retirada, que estava sota la guàrdia francesa, matant soldats i fent captius molts homes, dones i nens mentre els francesos es negaren a protegir els seus captius. Els desplegaments navals francesos el 1757 també vandefensar amb èxit la fortalesa clau de Louisbourg a l'Illa del Cap Bretó assegurant les aproximacions al Quebec cap al mar. La campanya anglesa de 1758 va aconseguirprendre Louisbourg[23] després que els reforços francesos quedessin bloquejats per la victòria naval britànica a labatalla de Cartagena, i les captures deFort Duquesne[56] iFort Frontenac.[57] Els britànics van continuar el procés de deportació de la població acadiana amb una onada d'operacions importants contra Île Saint-Jean, el riu St. John i les valls del riu Petitcodiac, i tot i que un gran exèrcit britànic de més de 16.000 homes fou derrotat en labatalla de Fort Carillon,[58] la pèrdua de Louisbourg i Frontenac va fer que els francesos perdessin els seus queviures i provisions per a la campanya de la vall delriu Ohio i l'abandonament de molts dels seusaliats nadius[23] obligant als francesos a adoptar una postura defensiva centrada al voltant de Quebec i Montreal, i laConfederació Iroquesa va tornar a entrar en la guerra en el bàndol britànic a finals de 1758.[59]
Totes les campanyes britàniques contra Nova França van tenir èxit el 1759, part del que es va conèixer com a Annus Mirabilis. A partir del juny de 1759, els britànics sota el comandament deJames Wolfe iJames Murray van establir un campament a l'illa d'Orleans a través delriu Sant Llorenç des del Quebec, cosa que els va permetre començar el setge de tres mesos que va seguir. Els francesos sota elmarquès de Montcalm van anticipar un assalt britànic a l'est del Quebec, així que va ordenar als seus soldats que fortifiquessin la regió de Beauport. El juliol de 1759,Fort Niagara[60] iFort Carillon van caure en mans de forces britàniques importants, tallant la comunicació amb els forts fronterers francesos més a l'oest. El 31 de juliol, els britànics vanatacar Beauport amb 4.000 soldats, però els francesos situats a dalt dels penya-segats amb vistes a lescascades de Montmorency van obligar les forces britàniques a retirar-se a l'illa d'Orleans. Mentre Wolfe i Murray planejaven una segona ofensiva, els guardaboscos britànics van assaltar els assentaments francesos al llarg del Sant Llorenç, destruint subministraments d'aliments, municions i altres béns en un intent de vèncer els francesos per fam.
El 13 de setembre de 1759 James Wolfe va dirigir 5.000 soldats fins a les Planes d'Abraham a l'oest de la ciutat de Quebec posicionant-se entre les forces de Montcalm i les deLouis Antoine de Bougainville. Montcalm va atacar immediatament sense esperar l'arribada de Bougainville ivan ser derrotats.[61] Wolfe i el marquès de Montcalm moriren de les ferides. Els francesos van abandonar la ciutat i els francesos canadencs liderats perFrançois Gaston de Lévis van organitzar una contraofensiva a les Planes d'Abraham a la primavera de 1760, amb èxit inicial a labatalla de Sainte-Foy[62] però Lévis no va poder prendre mai la ciutat doncs i els reforços que esperava no van arribar per la superioritat naval britànica després de labatalla de Pointe-aux-Trembles i labatalla de Restigouche.[63] Lévis va optar per retirar-se i tornar a Montreal.
A l'agost els aliats amerindis de França van arribar a un acord de neutralitat amb els britànics altractat d'Oswegatchie i després d'una campanya aclaparadora de dos mesos de les forces britàniques i que els últims reductes de la milícia canadenca fossin derrotats a labatalla de les Mil Illes,[64]Jeffrey Amherst va romandre a Fort Lévis durant quatre dies i després va dirigir-se a Montreal, on es va reunir amb les forces del Quebec i el llac Champlain i encerclant completament la ciutat amb 17.000 homes, cremant pobles al llarg del camí i provocant desercions massives de la milícia canadenca. El8 de setembre de 1760, Montreal va ser rendida pel governador de Nova França, elmarquès de Vaudreuil, per evitar més vessament de sang.[65] Amb totes les forces franceses expulsades de Nova França, la guerra franco-índia es donava per acabada. En veure la derrota francesa i índia, el 1760, les Sis Nacions de la confederació Iroquesa va renunciar a continuar la guerra i van negociar eltractat de Kahnawake amb els britànics, pel què podrien desplaçar-se sense restriccions entre Canadà i Nova York, ja que les nacions tenien un extens comerç entre Montreal i Albany, així com poblacions que vivien per tota la zona.[66]
Hi va haver un últim enfrontament, labatalla de Signal Hill el setembre de 1762,[67] en un intent d'obtenir alguna victòria per negociar, en la que els francesos van enviar una flota per prendreSaint John's,[67] però fou derrotada; la victòria anglesa va permetre la conquesta definitiva deTerranova. Com que la Guerra dels Set Anys encara no havia acabat a Europa, els britànics van posar tota Nova França sota un règim militar mentre esperaven els resultats. Aquest règim duraria de 1760 a 1763.
Espanya va declarar la guerra contra Gran Bretanya el 18 de gener de1762, iPortugal va seguirunint-se a la guerra al costat de Gran Bretanya.[47] Entre setembre de 1762 i abril de 1763, les forces espanyoles dirigides per don Pedro Antonio de Cevallos, governador de Buenos Aires vanemprendre una campanya contra els portuguesos a laBanda Oriental, conquerint els assentaments portuguesos de Colonia del Sacramento iRio Grande de São Pedro i van forçar els portuguesos a rendir-se i retirar-se, entretant els portuguesos van conquerir la major part de la vall delRio Negro, i van repel·lir un atac espanyol aMato Grosso.[71]
Amb elTractat de París de1763, Espanya va haver de retornar a Portugal l'assentament de Colonia del Sacramento[72] però el vast i ric territori de l'actualRio Grande do Sul seria presa de l'exèrcit espanyol durant la guerra hispanoportuguesa no declarada[73] fins alTractat de San Ildefonso de1777. Com a conseqüència de la guerra, el sistema de fortificacions deValdivia al sud de Xile, va ser actualitzat i reforçat a partir de 1764, i altres localitats vulnerables del Xile colonial com l'arxipèlag de Chiloé,Concepción, l'arxipèlag Juan Fernández iValparaíso també es van preparar per a un eventual atac anglès. La guerra també va contribuir a la decisió de millorar les comunicacions entre Buenos Aires i Lima, donant lloc a l'establiment d'una sèrie de refugis de muntanya als alts Andes anomenats Casuchas del Rey.[74]
A mesura que la guerra avançava, el govern espanyol neutral es va preocupar que la cadena de grans pèrdues franceses a mans dels britànics s'havia convertit en una amenaça per als interessos espanyols. Gran Bretanya va declarar la guerra contra Espanya el 4 de gener de 1762, i el 18 de gener de 1762, Espanya va emetre la seva pròpia declaració de guerra contra la Gran Bretanya.[47]
Al sud, tot i que els francesos vancapturar Cuddalore, el seusetge de Madràs va fracassar, mentre que el comandant britànicEyre Coote va derrotar decisivament elcomte de Lally a labatalla de Wandiwash el1760 i va envair el territori francès delsCircars del Nord. La capital francesa a l'Índia,Pondicherry, va caureen mans dels britànics el1761, i amb la caiguda dels assentaments francesos menors deKarikal iMahé va suposar eliminar el poder francès a l'Índia.[79] En1763, després delTractat de París, França perd al seu primer imperi colonial, en particular els seus territoris delDècan a l'Índia. La influència de la Companyia francesa va declinar gradualment, no sent capaç de mantenir-se econòmicament, i va ser abolida en1769.
William Pitt va enviar una expedició per prendre l'assentament francès aSaint Louis del Senegal, i els britànics van capturar Senegal amb facilitat el maig de 1758 enduent-se grans quantitats de mercaderies capturades. Aquest èxit va convèncer Pitt de llançar dues expedicions més perprendre l'illa de Gorée i l'establiment comercialfrancès a Gàmbia. Les batalles a l'Àfrica occidental van ser, finalment, una sèrie d'expedicions britàniques contra les riques colònies franceses. Els britànics i els francesos havien estat competint per la influència a la regió de Gàmbia després de l'adquisició de l'illa James el 1664 pels anglesos als holandesos. La pèrdua d'aquestes valuoses colònies a mans britàniques va afeblir encara més l'economia francesa.[80]
Tot i ser una de les principals potències europees del període l'Imperi Otomà va ser notablement neutral durant la Guerra dels Set Anys. Després del seu estancament militar amb l'Imperi Rus i la seva victòria posterior sobre el Sacre Imperi Romanogermànic (i fins a cert punt Àustria), durant laGuerra Austro-Russo-Turca de 1735 a 1739 i la signatura delTractat de Belgrad, l'imperi havia gaudit d'una generació de pau mentre Àustria i Rússia lluitaven contra l'ascens de Prússia a l'Europa de l'Est.Frederic el Gran va maniobrar diplomàticament ambMustafà III per portar l'imperi a la guerra al costat de Prússia, Gran Bretanya i els seus altres aliats i el29 de març de1761 es va signar un tractat d'amistat ambPrússia que no va arribar a aliança, però que orientava Turquia cap a una futura influència militar prussiana, però va ser persuadit per la seva cort de no unir-se a la guerra.[81]
ElRegne de Dinamarca i Noruega es mantingué neutral durant la guerra dels Set Anys tot i que van estar a punt de ser arrossegada a la guerra al costat de França a causa de les accions de l'Imperi Rus quanPere III de Rússia va voler recuperar el seu títol de ducat deHolstein-Gottorp de mans deFrederic V de Dinamarca, i estava disposat a atacar-los per fer-ho, tanmateix l'emperador rus va ser deposat per la seva dona,Caterina II de Rússia, abans que la guerra pogués esclatar.[52]
Pieter Steyn,Gran Pensionari d'Holanda, va voler que lesProvíncies Unides alineessin la seva política exterior amb l'estat de les seves finances, fent tot el possible per garantir que la República no s'impliqués en la disputa franco-britànica, malgrat l'animadversió cap a França i ser un aliat de la Gran Bretanya des de fa temps, tot i que Londres estava exercint una gran pressió sobre els Estats Generals perquè tinguessin tropes disponibles per a la defensa de Gran Bretanya tan bon punt s'iniciessin les hostilitats amb França, i que laprincesa Anna, regent deGuillem V d'Orange era la filla deJordi II del Regne Unit. Tanmateix, els rics comerciants d'Amsterdam no volien anar a la guerra pels interessos de Gran Bretanya, i juntament amb les garanties donades per Lluís XV, que no volia multiplicar els seus enemics, i que va serFrederic el Gran dePrússia el que va trencar la pau, va fer possible que Steyn declarés neutral la República.[83] Malgrat les amenaces britàniques, la detenció de molts vaixells mercants holandesos per part dels britànics i diversos incidents, la República va preservar la seva neutralitat durant la guerra, però extraoficialment, laCompanyia Holandesa de les Índies Orientals intentaria soscavar o fins i tot impedir la dominació britànica a l'Índia durant laTercera Guerra del Carnàtic.[84]
Pèrsia estava dominada per ladinastia Zand durant la guerra dels Set Anys i com l'Imperi Otomà, també van ser neutrals durant la guerra doncsKarim Khan Zand estava en procés de legitimar la seva reclamació al tron persa col·locant al tron un rei titella,Ismaïl III de Pèrsia, net de l'últim rei safàvida, i el 1760, quan havia aconseguit eliminar tots els altres possibles aspirants al tron i a Ismail III, es va establir com el cap de la seva pròpia dinastia.[85]
La guerra dels Set Anys va acabar en 1763. El 10 de febrer, elTractat de París va ser signat pel duc de Choiseul, el marquès de Grimaldi i John Russell, 4t duc de Bedford.[86] El primer britànicWilliam Pitt s'havia entossudit a mantenir viu el conflicte fins a aconseguir l'anihilament de les forces militars de França al continent americà.
Els tractats de pau que van posar fi a la guerra dels Set Anys representen una victòria per a Gran Bretanya (que veu el creixement sobtat del seu imperi colonial) i Prússia (que es converteix en gran potència europea), i per a França significa la pèrdua de la major part de les seves possessions colonials a Amèrica i Àsia. Els canvis territorials acordats van ser els següents:
El 15 de febrer es va signar elTractat de Hubertusburg, que va confirmar aSilèsia com a possessió prussiana i va convertir a Prússia en potència europea.
Respecte alRegne de França, la pèrdua de les colònies de Canadà i l'Índia no va ser sentida per les seves elits político-militars com quelcom catastròfic. Es conservaven almenys els drets pesquers aTerranova i la població catòlicafrancòfona deQuebec rebria un tracte de respecte. D'altra banda, les pèrdues de petites illes a la zona delCarib podien ser compensades, perquè la colònia francesa més extensa i rica delmar Carib,Port-au-Prince (l'actualHaití), produïa la meitat delsucre consumit a tot el món, i el seu comerç ambÀfrica i lesAntilles estava en ple apogeu. Així mateix, les colònies de l'Índia es consideraven de molt difícil defensa malgrat les riqueses que significava el comerç francoindi; d'altra banda les colònies de Canadà eren jutjades com a molt pobres i llunyanes en comparació amb les despeses que significaven per a la metròpoli, ja que amb prou feines elcomerç de pells resultava l'única activitat que assegurava un lucre fàcil al territori.
Tot i que la depreciació de la moneda per finançar la guerra dels Set Anys va deixar el sistema monetari prussià en desordre,[87] l'Edicte de la Moneda de maig de 1763 el va tornar a l'estabilitat fixant les taxes a les quals s'acceptarien les monedes depreciades i exigint el pagament d'impostos en moneda de valor anterior a la guerra. Això va provocar una escassetat de diners però va permetre controlar els preus alliberant les existències de cereals que tenia en reserva per a les campanyes militars i permetrien a la població civil sobreviure a les regions necessitades, on la collita era pobra,[88] i Frederic va promoure el conreu de lapatata com a aliment en veure el potencial de la patata per ajudar a alimentar la seva nació i reduir el preu delpa i calmar lafam després de la guerra.[89]
↑George Ripley, Charles Anderson Dana,The American Cyclopaedia, New York, 1874, p. 250, "...the standard of France waswhite, sprinkled with golden fleur de lis...". *Arxivat 2008-01-16 aWayback Machine.The original Banner of Francewas strewn with fleurs-de-lis. *:on the reverse of this plate it says: "Le pavillon royal était véritablement le drapeau national au dix-huitième siecle...Vue du chateau d'arrière d'un vaisseau de guerre de haut rang portant le pavillonroyal (blanc, avec les armes de France)." from the 1911 Encyclopedia Britannica: "The oriflamme and the Chape de St Martin were succeeded at the end of the 16th century, when Henry III, the last of the house of Valois, came to the throne, by the white standard powdered with fleurs-de-lis. This in turn gave place to the tricolour."
↑23,023,123,2Horn, Bernd; Legault, Roch.Loyal Service: Perspectives on French-Canadian Military Leaders (en anglès). Dundurn, 2007, p. 82.ISBN 9781550026931.
↑Clodfelter, M.Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en anglès). 4th ed.. Jefferson, North Carolina: McFarland, 2017, p. 86.ISBN 978-0-7864-7470-7.
↑Mitford, Nancy.Frederick the Great (en anglès). Nova York: New York Review Books, 2013, p. 242-243.ISBN 978-1-59017-642-9.
↑52,052,1Dawson, Ruth P. «[23540490 Perilous News and Hasty Biography : Representations of Catherine II Immediately after her Seizure of the Throne]» (en anglès). Biography. University of Hawai'i Press, 27, 3, 2004, pàg. 517-534.
↑Acton, John Emerich Edward Dalberg.The Cambridge Modern History (en anglès). Sir Adolphus William Ward, 1907, p. 346.
↑68,068,1Rodriguez, Junius P.The Louisiana Purchase: A Historical and Geographical Encyclopedia (en anglès). ABC-CLIO, 2002, p. 272-273.ISBN 9781576071885.
↑Bento, Cláudio Moreira. «chapter 5: As guerras no Sul 1763–77». A:Brasil, conflitos externos 1500–1945 (en portuguès). Academia de História Militar Terrestre do Brasil.
↑Webb Jr, James L.A. «The mid-eighteenth century gum Arabic trade and the British conquest of Saint-Louis du Senegal, 1758» (en anglès). Journal of Imperial and Commonwealth History, 25, 1, 1997, pàg. 37–58.
↑Van Nimwegen, Olaf.De Republiek der Verenigde Nederlanden als grote mogendheid: Buitenlandse politiek en oorlogvoering in de eerste helft van de achttiende eeuw en in het bijzonder tijdens de Oostenrijkse Successieoorlog (1740–1748) (en neerlandès). De Bataafsche Leeuw, 2002.ISBN 90-6707-540-X.
↑Van Nimwegen, Olaf.De Nederlandse Burgeroorlog 1748–1815 (en neerlandès). Amsterdam: Prometheus, 2017, p. 31-34.ISBN 978-9035144293.
↑Malleson, George Bruce.The Decisive Battles of India: From 1746 to 1849 Inclusive (en anglès). W.H.Allen, 1883.
↑«History of Iran» (en anglès), 03-03-2016. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 17 octubre 2022].
↑Shaw, William Arthur.The History of Currency, 1252-1894: Being an Account of the Gold and Silver Moneys and Monetary Standards of Europe and America, Together with an Examination of the Effects of Currency and Exchange Phenomena on Commercial and National Progress and Well-being (en anglès). Londres: Wilson & Milne, 1895, p. 202-203.
↑Ritter, Gerhard.Frederick the Great: A Historical Profile (en anglès). Traducció: Peter Peret. Berkeley: University of California Press, 1974 [1a. ed. 1936], p. 178.
Anderson, Fred.Crucible of War: The Seven Years' War and the Fate of Empire in British North America, 1754–1766 (en anglès). Vintage – Random House, 2007.ISBN 978-0-307-42539-3.
Antonov, Boris.Russian Tsars (en anglès). Saint Petersburg: Ivan Fiorodov Art Publishers, 2006.ISBN 5-93893-109-6.
Asprey, Robert B.Frederick the Great: The Magnificent Enigma (en anglès). Nova York: Ticknor & Field, 1986.ISBN 978-0-89919-352-6.
.gif)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.gif)
