Guerra franco-espanyola iCrisi del 1640 | |||
|---|---|---|---|
 Corpus de Sang, obra de H.Miralles (1910) | |||
| Tipus | rebel·lió | ||
| Data | 7 juny 1640 – 13 octubre 1659 | ||
| Escenari | Catalunya, nord-est de lapenínsula Ibèrica i vessant nord dels Pirineus | ||
| Lloc | Principat de Catalunya | ||
| Estat | Corona d'Aragó | ||
| Resultat | La revolta catalana és sufocada. La Monarquia espanyola cedeix els territoris del nord de Catalunya a la Monarquia francesa | ||
| Conseqüència | Tractat dels Pirineus | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Ofensiva espanyola de 1640-41 | |
Ofensiva catalano-francesa de 1641-43 | |
El lent avanç espanyol 1643-1652 | |
Miravet · Montsó 1643 · Lleida 1644 · Tarragona 1644 · Roses · Sant Llorenç de Montgai · Balaguer · Flix 1645 · Lleida 1646 · Santa Cecília · Lleida 1647 · Àger · Constantí · Tortosa 1648 · Sitges · Vilafranca · Montblanc · València · Vall d'Aran · Flix 1650 · Tortosa 1650 · Montblanc 1651 · Montgat · Barcelona 1652 | |
Resistència final 1653-1659 | |
| Mapa de tots els punts |
|---|
| OSMWikiMap |
| Descarrega format KML |
Laguerra dels Segadors (oGuerra de Separació oSecessió) fou un conflicte bèl·lic que afectà bona part delPrincipat de Catalunya entre els anys1640 i1652 i que tingué com a efecte més perdurable la signatura delTractat dels Pirineus (1659) entreEspanya iFrança pel qual se separava delPrincipat de Catalunya elcomtat de Rosselló, elConflent, elVallespir, elCapcir i una part delcomtat de Cerdanya, que passaren a mans franceses.[1]
És comú dir que els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven provocaren un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa alsegle xvii. Però realment va ser la defensa de Catalunya després que elcanonge dela Seu d'Urgell,Pau Claris, demanés ajuda a França per sufocar la revolta popular contra la burgesia i la noblesa catalana. Catalunya es veié agreujada pel malestar que generà a diferents contrades catalanes la presència de tropes castellanes durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en laGuerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos alRosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació.
Un altre detonant fou la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat iConsell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.
Elcomte-duc Olivares, primer ministre o favorit deFelip IV de Castella i III d'Aragó i Catalunya, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona per fer front a la política expansionista delsÀustries a Europa, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenadaUnió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.[2]
L'any 1638,Pau Claris, conegut per la seva lluita contra els bisbes no catalans que sempre col·laboraven amb la corona, fou elegit diputat pelbraç eclesiàstic ipresident de la Generalitat, mentre queFrancesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar iJosep Miquel Quintana pel braç popular.
Al voltant del1639, les dues causes s'entroncaren i es produí la identificació i solidaritat dels pagesos amb l'actitud de recel polític de les autoritats. Així s'anà configurant la doctrina política de l'aixecament i la ideologia popular de la revolta. Però la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, cada vegada més important, tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol iSalses en mans dels francesos i governades per batlles no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posteriorrecuperació de Salses el28 de gener del1640. Però malgrat les lleis catalanes, el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit hispànic restés sobre el país, alhora que era una càrrega fiscal sobre la pagesia i tot Catalunya en patí les conseqüències. Aquest fet comportà abusos de la soldadesca a la població i produí greus incidents a petits nuclis camperols comSant Esteve de Palautordera,Riudarenes,Santa Coloma de Farners,Palafrugell, etc.[3] A poc a poc s'estengueren a les poblacions més grans, com a Barcelona, cap i casal, on també van intentar allotjar la tropa i el Consell de Cent, govern municipal, s'hi oposà fermament[4]
Els revoltats van justificar la rebel·lió principalment amb arguments religiosos, acusant l'exèrcit hispànic d'haver comès impunement sacrilegis contra elSantíssim Sagrament en cremar diverses esglésies,[5] a més d'haver realitzat violacions de dones.
La primavera del 1640,Francesc de Tamarit fou empresonat per l'autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar aBarcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat[6] juntament amb enFrancesc Joan de Vergós i de Sorribes iLleonard Serra.
Els revoltats, acampats aSant Celoni, prepararen un assalt aBlanes, on es refugiaven elsterços castellans comandats pelcomte de Santa Coloma,baró de Queralt ivirrei de CatalunyaDalmau III de Queralt, i aquest decidí l'evacuació alRosselló. En no poder embarcar la cavalleria,Juan de Arce va dirigir-la al nord. Va sortir el 27 de maig, cremàMontiró el 30 de maig i l'endemà es refugià a laciutadella de Roses.[7]
El 7 de juny del mateix any, en el que es coneix com elCorpus de Sang, "La Revolta dels Segadors" es va iniciar aSant Andreu de Palomar el 1640, quan elssometents de Sant Celoni de Blanes i pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-se per la sega van decidir marxar contra les forces del comte-duc Olivares, que es mantenien a Catalunya bo i acabada la guerra contra el francès i que saquejaven poblacions i violaven drets bàsics dels seus habitants. Escolliren per bandera el Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar i s'enfilaren cap a Barcelona. Grups de segadors entraren de nou a la ciutat i s'originà un motí, en el qual fou assassinat (no del tot aclarit) el virreiDalmau III de Queralt. Aquest fet marca l'inici del conflicte, que es converteix de seguida en una autèntica revolta social. Fou succeït per l'anterior virreiEnric III d'Empúries que, tot i patir de molt mala salut, va acceptar el nomenament, i per tercera vegada prestà jurament com a virrei de Catalunya el matí del 19 de juny de 1640. Després d'arrestar els dos comandants més impopulars de l'exèrcit castellà, la seva malaltia s'agreujà i moria el 22 de juliol. Catalunya estava altre cop sense virrei, i els diputats es destacaven com les úniques figures d'autoritat en un territori escombrat per la revolució.
El vespre del 21 de juliol, els tortosins es revolten contra el governador de la ciutat per la sospita que lapólvora que havia rebut, així com les tropes estacionades aTortosa, serien utilitzades en larepressió reial contra el Principat. La revolta triomfa i davant el bloqueig de Tortosa en el trànsit i estacionament de les tropes castellanes, el comte-duc d'Olivares exigeix en la reunió de la Junta d'Execució del dia 31 de juliol que s'utilitzin mitjans "más sangrientos y rigurosos" contra els revoltats.[8][9]
Nombroses reunions entre els consellers de Barcelona i els segadors revoltats tingueren lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. El 7 de setembre de 1640, els representants de laGeneralitat de CatalunyaFrancesc de Tamarit,Ramon de Guimerà[10] iFrancesc de Vilaplana[10] van signar elPacte de Ceret ambBernard Du Plessis-Besançon, delegat perArmand Jean Du Plessis de Richelieu (elCardenal Richelieu) en representació deLluís XIII de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar, se separaria de la monarquia hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
LaJunta de Braços va emetre el dia 18 de setembre una carta al monarca espanyol comunicant-l'hi que a Catalunya tothom era del parer que els qui arruïnaven el Principat eren Olivares i Gerónimo de Villanueva, no pas el rei, però que no obstant això si el monarca permetia l'entrada de l'exèrcit a Catalunya els catalans estaven disposats a defensar les seves constitucions i llibertats amb tots els mitjans.[11]
El governador general del Rosselló,Juan de Garay Otañezva fracassar en el seu intent d'ocupar militarment la franja entreIlla iMillars,[12] i detenir els representants francesos[13] per evitar l'arribada de reforços al Principat.
El setembre, l'exèrcit deFelip IV de Castella comandat perPedro Fajardo, el marquès de Los Vélez, es va dirigir contra Catalunya,[14] va ocuparTortosa, que tenia una guarnició castellana alCastell de la Suda, amb un exèrcit de 23.000 infants, 3.000 genets i 24 canons[15] i la va convertir en el port de sortida de tropa i municions a Itàlia i el Rosselló.[16] Avançant en direcció aBarcelona i després de les batalles delcoll de Balaguer (10 de desembre) i deCambrils, el 24 de desembre pren la ciutat deTarragona, queRoger de Bossost,[17] baró d'Espenan, va rendir sense combatre, fugint cap a França en lloc dedefensar Martorell,[18] on van anar les tropes catalanes de la ciutat, mentreJosep Margarit i de Biure atacava la rereguarda aConstantí. L'ocupació fou seguida d'una duríssima repressió contra el poble revoltat.
El 16 de gener de 1641, davant l'alarmant penetració de l'exèrcit castellà després de la derrota a labatalla de Martorell, Barcelona es va preparar per defensar la ciutat de les tropes hispàniques des de Montjuïc.[19] En aquesta situació,Pau Claris al capdavant de laGeneralitat de Catalunya proclamà laRepública Catalana,[20] amb l'adhesió de la burgesia urbana descontenta per la pressió fiscal i atorgant el desitjat conseller menestral al govern municipal de Barcelona,[21] d'aquesta manera es va acordar una aliança político-militar amb França.
Amb les tropes castellanes allotjades ja aSants, per tal d'obtenir l'ajuda necessària, sota les disposicions de la Junta de Guerra que es constituí a la ciutat de Barcelona i de la qual formaren part, entre d'altres,Francesc de Tamarit iJoan Pere Fontanella, Catalunya es posava finalment sota l'obediència deLluís XIII de França el 23 de gener de 1641 i la Generalitat obtingué una important victòria militar en labatalla de Montjuïc (26 de gener del 1641) que obligà l'exèrcit castellà delmarquès de Los Vélez a retirar-se aTarragona, on quedàassetjat durant mesos[22] i fou rellevat com a virrei perFederico Colonna.[23]
Pocs dies després de la victòria de Barcelona, el 14 de febrer arribava l'ajuda de l'exèrcit francès de terra dePhilippe de La Mothe-Houdancourt i l'armada deJean Armand de Maillé-Brézé. El 25 de febrer es forma elBatalló del Principat[24] d'exèrcit regular que lluitarà al costat de l'exèrcit francès, amb 5.000 soldats d'infanteria dirigits perJosep Sacosta i 500 de cavalleria comandats perJosep d'Ardena, que es pagaren amb l'impost del batalló.[25] Tanmateix, el 27 de febrer moria el presidentPau Claris, possiblement enverinat.
Per a assegurar que l'adhesió a la corona francesa es realitzava preservant els drets i lleis catalanes, es comença a preparar un document de condicions, elPacte de la Péronne, signat pel rei de França en temps del presidentBernat de Cardona, el 1641.
Lacampanya de Tarragona comença a l'abril de 1641 i s'estableix el setge el 4 de maig, mentre que el bloqueig de la ciutat per mar és efectiu el 5 de maig. Es tanca el cercle a l'interior perConstantí iSalou, però el setge és aixecat quan, en elsegon intent, un gran estol espanyol comandat perGarcía Álvarez de Toledo y Mendoza va lliurar provisions a la ciutat, derrotant l'estol francès d'Henri d'Escoubleau de Sourdis. L'exèrcit hispànic era superior en nombre al francocatalà, però la seva moral de derrota després de la batalla de Montjuïc va provocar que els hispànics es quedessin a l'interior de Tarragona. Allí l'exèrcit es desfarà, quedant l'agost només uns 5.000 homes dels més de 15.000 que tenia l'exèrcit el mes de febrer.
Els castellans envien dues columnes el 1642, la primera de 20.000 homes des deFragaatacant Lleida i la segona de 4.500 homes des deTarragona cap alRosselló,[26] sent interceptats i derrotats a labatalla de Montmeló i labatalla de la Granada. Després de fracassar en els intents d'abastirRoses per terra i per mar, amb la derrota que reben a labatalla naval de Barcelona, els espanyols retiren bona part de l'exèrcit que es troba aRoses per via marítima[16] i França aconsegueix, durant l'estiu del 1642, l'ocupació deCotlliure,Perpinyà i deSalses i amb això el control dels comtats deRosselló i deCerdanya, i les tropes situades al sud vanatacar Montsó iTamarit de Llitera. L'any següent, queden en mans espanyoles únicament Tarragona,Tortosa iRoses.
ElRosselló va caure completament en mans francocatalanes, i d'aquesta manera els objectius deRichelieu iLluís XIII de França de controlar els comtats nordcatalans quedaven satisfets i, per tant, es van donar per acabades les operacions principals. L'atenció donada pel cardenal Mazarino a les campanyes d'Itàlia provocà un cert desinterès francès, i, en perdre la batalla de Lleida, que es rendí el 31 de juliol, amb la posterior jura de les Constitucions per Felip IV a Lleida el mes d'agost, les posicions pro-espanyoles prevalgueren. A més, el 4 de desembre de 1642, moriria Richelieu, i el 14 de maig de 1643, Lluís XIII, a qui va succeir el seu fillLluís XIV, conegut com elrei sol, fins al 1652.
El 1644 Felip IV aconseguia recuperarLleida i mantenir Tarragona del'assalt franco-català. Això provocà la substitució de La Mothe perHenri Harcourt de Lorena, que cap al final de 1648 contraatacà amb resultats notables, ja que a partir de 1645 els francesosocupen Roses i recuperen terreny al sud: alliberenAgramunt,Cervera iMollerussa, sense poder travessar elSegre tot i els setges de Lleida de 1646 i 1647, envaeixen l'Empordà i assetgenGirona, escometen elVallès i ocupen temporalmentCadaqués,Castelló d'Empúries,Solsona iBerga.
El 6 de gener de 1647 es van crear diversos regiments catalans regulars, tant d'infanteria com de cavalleria. Tortosa es mantingué sota sobirania castellana fins al 1648, en què fou conquerida pels francesos, que s'hi mantingueren fins al 1650. Laguerra de la Fronda, una guerra civil francesa durant la minoria d'edat deLluís XIV de França va afeblir les possibilitats militars franceses a Catalunya, amb la retirada de gran part de la tropa francesa, i va provocar l'avanç de les tropes castellanes.
La recuperació espanyola posa setge a Barcelona, i ja a mitjans de 1653 es produeix el primer contraatac seriós francès amb el setge a Girona. L'any següent la iniciativa passa de nou als francesos en acabar-se la Fronda el 1653 a la Guyena francesa.
Durant la major part de la guerra, la línia divisòria entre les dues sobiranies seguiria aproximadament el Llobregat amunt, trencaria vers Igualada i Cervera i la Seu d'Urgell, totes tres de la banda francesa. Incursions des d'una i altra banda feren oscil·lar aquesta línia. Amb el Tractat dels Pirineus, França renunciava alPrincipat de Catalunya però s'annexionava elRosselló, elConflent i part de laCerdanya. Catalunya conservava les seves institucions i les seves constitucions, però França abolia totes les dels territoris controlats.
Per poder abastir els esforços militars,Jorge de Bande va instal·lar laFàbrica de Municions de Ferro Colat de Corduente per als castellans, més a prop dels escenaris de guerra.[27]
El conflicte s'allargà més enllà de laPau de Westfàlia (1648). Però, durant la guerra, els mateixos conflictes anteriors amb els castellans es repetien ara amb els francesos. Les tropes franceses també provocaren malestar i entraren en lluita amb la població rural. De la mateixa manera, l'administració política francesa a Catalunya tingué greus topades amb els organismes polítics i eclesiàstics catalans per no respectar les constitucions.
La campanya espanyola de 1649 va partir deLleida amb 6.000 homes i 3.000 cavallers comandats perJuan de Garay Otañez. Va avançar des de Lleida, passant perVimbodí,Poblet,Cabra del Camp,Montblanc,Valls,Constantí,Tarragona (on es van rebre reforços),Torredembarra,Vilanova i la Geltrú iSitges (on deixaren tropes). Tornant cap a Lleida, van abandonar la costa i van obtenir una victòria aVilafranca el 17 d'octubre i aMontblanc el 14 de novembre.
Cap al1650 el suport que inicialment s'havia donat al domini francès s'ensorrava mentre l'exèrcit espanyol,Francisco de Orozco, el marquès de Mortara, avançava una altra vegada des de Lleida i posava setge aBarcelona l'agost de 1651. El 1652 Barcelona, després demés d'un any de setge[28] i l'entrada de la pesta, queia en mans de l'exèrcit de Felip IV comandat perJoan Josep d'Àustria. D'aquesta manera es posava fi al conflicte i les autoritats catalanes restaven novament sota l'obediència del rei castellà.
Les tropes franceses encara es mantingueren aCatalunya, i Tortosa es mantingué sota sobirania castellana fins al 1648, en què fou conquerida pels francesos, que s'hi mantingueren fins al 1650. Laguerra de la Fronda, una guerra civil francesa durant la minoria d'edat deLluís XIV de França va afeblir les possibilitats militars franceses a Catalunya, amb la retirada de gran part de la tropa francesa, i va provocar l'avanç de les tropes castellanes. La recuperació espanyola al llarg de 1652 va fer recuperarBarcelona als castellans, i encara que el conflicte va continuar al Rosselló, el 1653 el front s'havia estabilitzat al llarg de la frontera moderna dels Pirineus[29] i a mitjans de 1653 es produeix el primer contraatac seriós francès amb el setge a Girona. L'any següent la iniciativa passa de nou als francesos en acabar-se laFronde el 1653 a laGuiena francesa.[30]
Felip va tornar a la fallida, mentre que el final de la Fronda va permetre aMazzarino reprendre els atacs a Milà, la possessió dels quals permetria a França amenaçar l'Àustria dels Habsburg. L'intent va fracassar malgrat el suport de Savoia, Mòdena i Portugal. A hores d'ara, els dos antagonistes estaven esgotats, sense poder establir el domini; de 1654 a 1656, les grans victòries franceses aArras,Landrecies i Saint-Ghislain van ser compensades per les victòries espanyoles aPavia iValenciennes. Sota la pressió del Papa, Mazzarino va oferir la pau però es va negar a acceptar la insistència de Felip que Condé tornés als seus títols i terres franceses.[31] Com que Felip ho va veure com una obligació personal, la guerra va continuar.[32]
Durant la major part de la guerra, la línia divisòria entre les dues sobiranies seguiria aproximadament el Llobregat amunt, trencaria vers Igualada i Cervera i la Seu d'Urgell, totes tres de la banda francesa. Incursions des d'una i altra banda feren oscil·lar aquesta línia. Amb el Tractat dels Pirineus, França renunciava alPrincipat de Catalunya però s'annexionava elRosselló, elConflent i part de laCerdanya. Catalunya conservava les seves institucions i les seves constitucions, però França abolia totes les dels territoris controlats.
Les tropes franceses es retiraren a la signatura delTractat dels Pirineus el 1659, i el 1653, acabat el conflicte de laFronda,[33] el general francèsPhilippe de La Mothe-Houdancourt[34] amb els catalans liderats perJosep Margarit i de Biure, un total de 14.000 homes i 4.000 cavalls[35] entrava perel Pertús.Jacques de Rougé de Plessis-Belliéreprenent Castelló d'Empúries iFigueres, i el 12 de juliol es posavasetge a Girona, que fou aixecat perJoan Josep d'Àustria, que recuperà tot l'Empordà tret deRoses.[36]
Armand de Contí va dirigir una nova ofensiva en 1654 en la que recuperà l'Empordà tret de Castelló d'Empúries, elConflent,Puigcerdà,Camprodon,Ripoll,Olot iBerga, i la vila de Castellófou assetjada de nou en 1655 pels francesos.[36]
Laconferència de Ceret i elTractat de Llívia (1660) van conformar la nova frontera entre les dues corones.
El resultat final va ser dolent per als interessos de Catalunya, la qual va veure's envaïda, a més de perdre territori en favor de França. Més tard, el rei de França, incomplint el tractat dels Pirineus, va prohibir el català i els seus furs anteriors a la zona del Rosselló. Felip IV per la seva banda va signar obediència a les lleis catalanes.
