guerra de la Independencia Española, Guerra del Francès,Guerra Peninsular,guerre d’indépendance espagnole,Iberiar Penintsulako Gerra,Guerra da Independencia española,Guerra d’o Francés,guerra de la Independencia española iGuèrra d’Espanha
LaGuerra del Francès (també coneguda com aCampanya d'Espanya,Guerra de la Independència Espanyola, oGuerra Peninsular) fou un conflicte bèl·lic entreEspanya i elPrimer Imperi Francès que s'inicià el1808 amb l'entrada de les tropesnapoleòniques, i que conclogué el1814, amb el retorn deFerran VII d'Espanya al poder.[1] Fou provocat per la pretensió deNapoleó d'instal·lar el seu germàJosep Bonaparte en el tron espanyol després de lesabdicacions de Baiona. Forma part de lesGuerres Napoleòniques, una sèrie de guerres iniciada el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra aPortugal, tradicional aliat delRegne Unit. També va tenir un important component de guerra civil a nivell espanyol entreafrancesats i patriotes. El conflicte es va desenvolupar en plena crisi de l'Antic Règim i sobre un complex rerefons de profunds canvis socials i polítics impulsats per l'aparició de laidentitat nacional espanyola i la influència en el camp dels «patriotes» d'alguns dels ideals nascuts de laIl·lustració i laRevolució francesa, paradoxalment difosos per l'elit dels afrancesats.
En l'anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d'un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sinó que existeix una important presència de laguerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins al moment.
Segons elTractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), el primer MinistreManuel Godoy preveia, de cara a una nova invasió hispanofrancesa dePortugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials. Sota el comandament del generalJean-Andoche Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el18 d'octubre de1807, creuant el seu territori a tota marxa abans de l'hivern, i van arribar a la frontera ambPortugal, el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoleó anaven més enllà, i les seues tropes van anar prenent posicions en importants ciutats i places fortes a fi d'enderrocar laCasa de Borbó i suplantar-la per la seua pròpia dinastia, convençut de comptar amb el suport popular.
El ressentiment de la població per les exigències de manutenció de les tropes estrangeres, que va donar lloc a nombrosos incidents i episodis de violència, juntament amb la forta inestabilitat política sorgida per la querella entreCarles IV d'Espanya i el seu fill i hereuFerran VII, orquestrada pels francesos, que es va iniciar amb el Procés de l'Escorial i va culminar amb elMotí d'Aranjuez i l'ascens al poder deFerran VII, va precipitar els esdeveniments que van desembocar en els primers aixecaments al nord d'Espanya i l'Aixecament del 2 de maig de1808 aMadrid. La difusió de les notícies de la brutal repressió, immortalitzada en les obres deFrancisco de Goya, i de lesabdicacions de Baiona del 5 i 9 de maig, que van estendre per la geografia espanyola la crida, iniciada aMóstoles, a enfrontar-se amb les tropes imperials, van decidir la guerra per la via de la pressió popular malgrat l'actitud contrària de la Junta de Govern designada per Ferran VII.
La guerra es va desenvolupar en diverses fases en les quals tots dos bàndols van prendre successivament la iniciativa, i es va destacar per l'aparició delfenomen guerriller que, juntament amb els exèrcits regulars aliats dirigits perArthur Wellesley, duc de Wellington, van provocar el desgast progressiu de les forces bonapartistes. La població civil, que va patir els efectes d'unaguerra total, en la qual tant els francesos com els aliats van abusar de la població i dels objectius civils, saquejant i devastant a gran escala i devastant, per exemple, la indústria espanyola, considerada una amenaça per als seus respectius interessos. Com el desmantellament de les fàbriques de tèxtils de Segòvia i Àvila, o la destrucció de la ciutat de Sant Sebastià. Els primers èxits de les forces espanyoles a la primavera i a l'estiu de 1808, amb labatalla del Bruc, la resistència deSaragossa iValència i, en particular, lasonada victòria de Bailén, van provocar l'evacuació de Portugal i la retirada francesa al nord de l'Ebre, seguida a la tardor de 1808 per l'entrada de laGran Armée, encapçalada pel mateix Napoleó, que va culminar el màxim desplegament francès fins a mitjan 1812. La retirada d'efectius amb destinació a la campanya de Rússia va ser aprofitada pels aliats per reprendre la iniciativa a partir de la seva victòria en la Batalla dels Arapiles (22 de juliol de 1812) i, contrarestant l'ofensiva francesa, avançar al llarg de 1813 fins alsPirineus, derrotant els francesos en les batalles deVitòria (21 de juny) i Sant Marcial (31 d'agost). ElTractat de Valençay (11 de desembre de 1813) va restaurar a Ferran VII i deixava a Espanya lliure de la presència estrangera, però no va evitar la invasió del territori francès, sent labatalla de Tolosa de Llenguadoc (10 d'abril de 1814), l'últim enfrontament de la guerra. Referint-se a la guerra d'independència espanyola, Napoleó I, en el seu exili, va declarar:
«
Aquesta maleïda Guerra d'Espanya va ser la causa primera de totes les desgràcies de França. Totes les circumstàncies dels meus desastres es relacionen amb aquest nus fatal: va destruir la meva autoritat moral a Europa, va complicar les meves dificultats, va obrir una escola als soldats anglesos... aquesta maleïda guerra m'ha perdut.
»
— Fraser, Ronald:La maleïda guerra d'Espanya. Història social de la guerra de la Independència, 1808–1814.[2]
En el terreny socioeconòmic, la guerra va costar a Espanya una pèrdua neta de població d'entre 215.000 i 375.000 habitants, que no va poder compensar-se malgrat els elevats índexs de natalitat propis de l'època, per causa directa de la violència i les fams de 1812, i que es va afegir a la crisi arrossegada des de les epidèmies de malalties i la fam de 1808, resultant en un balanç de descens demogràfic de 560.000 a 885.000 persones, del 6 al 10% de la població ponderada a partir del cens de 1787, que va afectar especialment aCatalunya,Extremadura iAndalusia. A l'alteració social i la destrucció d'infraestructures, indústria i agricultura es va sumar la fallida de l'Estat i la pèrdua d'una part important del patrimoni cultural.
A la devastació humana i material es va sumar la feblesa internacional d'Espanya, privada del seu poder naval i exclosa dels grans temes tractats en elCongrés de Viena, on es va dibuixar el posterior panorama geopolític d'Europa. A l'altre costat de l'Atlàntic, l'Amèrica espanyola obtindria la seva independència després de laGuerra d'Independència Hispanoamericana. En el pla polític intern, el conflicte va forjar laidentitat nacional espanyola i va obrir les portes alconstitucionalisme, concretat en les primeres constitucions de l'estat espanyol, l'Estatut bonapartista de Baiona i laConstitució de Cadis. No obstant això, també va donar inici a una era de guerres civils entre els partidaris de l'absolutisme i els delliberalisme, anomenadesGuerres Carlines, que s'estendrien a tot el segle xix i que marcarien l'esdevenir d'Espanya.
Antecedents: política exterior i crisi de la monarquia espanyola (1800–1808)
L'exèrcit portuguès estava posicionat per defensar els ports marítims contra una invasió anglesa, i d'aquesta manera,Lisboa va caure l'1 de desembre, i el 29 de desembre de 1807 la reinaMaria I i elPríncep Joan, el regent, van fugir aRio de Janeiro amb tota la cort i van establir-hi la nova capital.
Aliança hispanofrancesa i guerres contra la Gran Bretanya
Al maig de 1802, quan Napoleó va decidir forçar la neutralitat de Portugal que es resistia a trencar com a aliat de la corona britànica, l'exèrcit espanyol va intervenir a Portugal provocant l'efímeraGuerra de les Taronges. Aquest conflicte va rebre aquest nom a causa de la branca de taronges que Godoy va enviar a la reina quan assetjava la ciutat d'Elvas, que va posar de manifest la falta de resolució de la cort espanyola. Des de 1803, Espanya va ajudar econòmicament i va posar a disposició la sevaArmada per a la guerra naval contra els britànics, que culminaria a l'octubre de 1805 en labatalla de Trafalgar.
La gravetat de la derrota hispano-francesa de Trafalgar no va tenir les mateixes repercussions a Espanya i França. Napoleó, proclamat ja el 1804Empereur des Français, va haver de renunciar, llavors, a la invasió immediata per via marítima de laGran Bretanya, però va poder equilibrar la seva posició amb els triomfs militars successius aAusterlitz, també anomenada Batalla dels Tres Emperadors el2 de desembre de 1805, i deJena el 14 d'octubre de 1806,[3] aconseguint acords de pau amb austríacs, russos i prussians. No obstant això, a Espanya, la destrucció de l'Armada va agreujar la crisi econòmica al no permetre les comunicacions amb les colònies americanes, mentre que augmentava el recel cap a la política d'aliança.
El fracàs de les negociacions amb el govern britànic del primer ministre Lord Grenville va induir Napoleó a rellançar amb el Decret de Berlín del 21 de novembre de 1806 l'enfrontament directe amb els britànics mitjançant la pràctica de laguerra econòmica total delBloqueig Continental, que ja es venia aplicantde facto després de l'augment de les taxes duaneres, el tancament dels ports del nord de França i de les desembocadures delRiu Elba i elWeser a la primavera de 1806.
La política del Bloqueig va orientar l'interès de Napoleó cap a la península Ibèrica i elMediterrani occidental, incrementant la pressió sobre la cort de Portugal, a la qual se li va advertir perquè adoptés mesures per al tancament del comerç amb els britànics des dels seus ports, així com la confiscació dels béns i bloqueig dels residents al país. Davant la inacció portuguesa, a l'agost de 1807 Napoleó va encarregar aJean-Andoche Junot l'organització enBaiona delCos d'Observació de la Gironda amb una força d'uns 30.000 soldats, i reprenent la fórmula de 1801 per forçar a acceptar el Bloqueig als portuguesos, va reclamar el suport de la cort espanyola que, a aquest efecte, va enviar a través del comte de Camp Alange un ultimàtum al govern portuguès el 12 d'agost de 1807. A partir del 25 de setembre de 1807, els portuguesos van expulsar els navilis anglesos però, anteriorment notificats que el govern britànic no permetria cap acte hostil contra els seus ciutadans a Portugal, no es va realitzar cap acció en aquest sentit.
El18 d'octubre de1807, Junot travessa la frontera acompanyat de tres divisions espanyoles i pocs dies després, el27 d'octubre, el representant de Godoy signa eltractat de Fontainebleau, en el qual s'estipula la invasió militar conjunta, la cessió a la corona dels nousregnes de Lusitània i Algarves, així com el repartiment de les colònies.[4] El dia 30 Junot va entrar aLisboa amb uns 1.500 homes esgotats de la marxa mentre el gruix de l'exèrcit va arribar els dies següents. No hi va haver resistència a la invasió però la família reial va refugiar-se aBrasil.[5]
A la fi de1807, Napoleó va decidir que la monarquia deCarles IV, aliada però independent, era ja de molt escassa utilitat i que seria molt més convenient per als seus designis la creació d'un Estat satèl·lit, situació a la qual s'arribaria per un cúmul de circumstàncies que resumeix l'historiador Jean Aymes:
«
...l'expedició a Espanya deriva d'una sèrie de consideracions entre les quals es troben barrejades la feblesa militar de l'estat veí, la complaença dels sobirans espanyols, la pressió dels fabricants francesos, la necessitat de fer fora els anglesos de Portugal, l'enemistat de l'Emperador cap a la dinastia dels Borbó, els imperatius d'una estratègia política per al conjunt del Mediterrani i, per fi, per a rematada i per ocultar certs càlculs bruts, els designis de Déu o les exigències d'una filosofia ad hoc
»
—Aymes, Jean R.La Guerra de la Independència. Madrid: segle xxi, 1974.
La presència de tropes franceses a Espanya en virtut del tractat de Fontainebleau s'havia anat fent amenaçadora a mesura que anaven ocupant (sense cap suport del tractat) diverses localitats espanyoles, comBurgos,Salamanca,Pamplona,Sant Sebastià,Barcelona oFigueres. El total de soldats francesos acantonats a Espanya ascendia a uns 65.000, que controlaven no només les comunicacions ambPortugal, sinó també ambMadrid i la frontera francesa.
La presència d'aquestes tropes va acabar per alarmar aGodoy. Al març de 1808, tement-se el pitjor, la família reial es va retirar al Palau Reial d'Aranjuez per, en cas de necessitat, seguir camí cap al sud, cap aSevilla i embarcar-se cap a Amèrica, com ja havia fetJoan VI de Portugal.
El 17 de març de 1808, després de córrer pels carrers d'Aranjuez el rumor del viatge dels reis, la multitud, dirigida per membres del partit de Ferran, nobles propers al Príncep d'Astúries, s'amuntega enfront del Palau Reial d'Aranjuez i assalta el palau de Godoy, cremant tots els seus estris. El dia 19, al matí, Godoy és amagat entre estores del seu palau i traslladat fins a la Caserna, enmig d'una pluja de cops. Davant d'aquesta situació i el temor d'un linxament, intervé el príncep Ferran, veritable amo de la situació, en el qual abdica el seu pare Carles IV al migdia d'aquest mateix dia, convertint-se en el nou rei Ferran VII.
Aprofitant els successos derivats delmotí d'Aranjuez i el fet que tropes franceses al comandament de Murat havien ja ocupat el nord d'Espanya (emparant-se en el tractat de Fontainebleau), Napoleó va forçar la cessió de la corona espanyola al seu germà, Josep Bonaparte, comJosep I a lesAbdicacions de Baiona.
L'aixecament contra els francesos va partir de les classes populars i dels notables locals. Va començar com una sèrie de motins espontanis, però la seva reiteració i la seva ràpida expansió per tot Espanya permeten entreveure cert grau d'inducció o, si més no, de coordinació. És probable que el detonant fos la pressió de les tropes d'ocupació sobre la població civil, l'obligació de mantenir a un exèrcit depredador d'aliments i béns de consum bàsic, sobretot quan Espanya havia travessat recentment per un cicle de fams i males collites. Ja a l'abril va haver-hi revoltes en ciutats comLleó oBurgos, si bé, després de l'aixecament de Madrid, el 2 de maig de 1808, les accions contra els ocupants es van propagar per totEspanya. La difusió de les notícies sobre la repressió exercida per l'exèrcit invasor aMadrid i a altres localitats va encoratjar la insurrecció. Així mateix, la revolta va tenir certa continuïtat amb elMotí d'Aranjuez, que va derrocar aGodoy al març de 1808: els qui llavors havien combatut l'aliança contraNapoleó es van unir de nou contra l'exèrcit del Nord. Un sector majoritari de l'Església, que considerava en perill la religió i la tradició davant l'onada secularitzadora provinent deFrança, va viure l'aixecament com una croada. El baix clergat va ser un eficaç agent mobilitzador: la seva agitació i les seves proclames van resultar crucials per transformar una sèrie de revoltes aïllades en una escomesa general contra els francesos que es va estendre amb força en mitjans populars.
Arreu de Catalunya començaren enfrontaments locals: crema de paper segellat aManresa, o la constitució de la Junta de Govern i Defensa aLleida. El6 i14 de juny es donen els primers incidents bèl·lics importants a labatalla del Bruc, primeres victòries sobre els exèrcits napoleònics. Les tropes franceses són derrotades a labatalla de Bailèn el juliol i inicien elBloqueig de Barcelona, que és respost per les forces deLaurent Gouvion Saint-Cyr que es trobaven a l'Empordà per prendreGirona, fracassant en dues ocasions, el juny i juliol. Els 9.000 presoners de Bailènforen traslladats a l'illa de Cabrera, on restaren en pèssimes condicions.
Napoleó va decidir resoldre directament els problemes militars de la Península Ibèrica, creuant la frontera el4 de novembre amb 200.000 homes decidit a la reconquesta de Madrid, i la derrota de l'exercit anglès.[18] Els espanyols van ser incapaços d'expulsar els francesos per la seva derrota a labatalla de Tudela el23 de novembre i els francesos avançaren de nou sobreMadrid derrotant pocs dies després als espanyols en labatalla de Somosierra, entrant a la capital i publicant elsdecrets de Chamartín de4 de desembre de1808 que abolien les institucions de l'Antic Règim.[19]
L'any 1809, Soult envaeix de nouPortugal i prenPorto, però és aïllat per l'estratègia de contenció emprada pel generalFrancisco da Silveira. Més preocupat per mirar d'aconseguir el tron de Portugal no aten els consells dels seus oficials. Trobant-se aïllat és derrotat en lasegona batalla de Porto perArthur Wellesley de Wellington,[22] iniciant una retirada, desastrosa, per les muntanyes perseguit perWilliam Carr Beresford i Silveira, mentre Wellington avança cap a Madrid, derrotant de nou els francesos a laBatalla de Talavera el 1809, retirant-se de nou a Portugal mentre els francesos ocupaven la península fins alGuadiana.[23]
Després de la sortida deNapoleó de la península el gener de 1809, els espanyols van llançar una sèrie de violents contraatacs, buscant de totes totes la batalla decisiva. Es van aconseguir algunes petites victòries en batalles campals però les derrotes van ser molt més nombroses fins a la catàstrofe definitiva a labatalla d'Ocaña i pocs dies després a labatalla d'Alba de Tormes que van deixar Espanya oberta a la dominació francesa.[25]
Amb la derrota d'Àustria a laCinquena Coalició i la signatura de laPau de Schönbrunn, Napoleó pogué destinar més tropes a la guerra peninsular.[26] L'abril de1810, s'inicia elsetge de Lleida, defensada pel general Juan Garcia Conde i amb el suport de les divisions del general O'Donnell. Aquell any, l'activitat guerrillera comença a prendre força importància i una nova invasió dePortugal fracassa a labatalla de Buçaco.[23]
El gener de1811 espren Tortosa. Cap a final de juny de1811, cauTarragona, després d'unsetge terrible i que el marquès de Campoverde abandonés la ciutat amb l'excusa d'anar a cercar més tropes per defensar la ciutat, ordre que popularment es creu que mai es va donar, pel que assumeix el comandament el general Juan Senén de Contreras, que esperava l'arribada per mar dels reforços del Coronel britànic John Skerret, però en arribar aquest, per covardia, es va negar a intervenir en veure la situació de la plaça, i els francesos reconquereixen el 19 d'agost (diada de Sant Magí a Tarragona) elCastell de Sant Ferran, que elterç dels Miquelets havia pres l'11 d'abril.[27] Per la fi de1811 es pot considerar que Catalunya és totalment ocupada pels francesos. A l'inici de1812, es procedeix a l'annexió deCatalunya dins l'imperi napoleònic, dividida administrativament en elsdepartaments delTer, deMontserrat, delSegre i de l'Ebre.
A mitjans de1812 el decurs dels esdeveniments militars són desfavorables als francesos. A escala europea,Napoleó pateix fortes derrotes aRússia, iWellington al comandament de les tropes aliades (espanyoles, angleses i portugueses) comença a obtenir victòries a la península, concretament amb la victòria a labatalla de los Arapiles (Salamanca) que va marcar l'inici de la retirada francesa. LesCorts de Cadis van proclamar el19 de març de1812 laConstitució Espanyola de 1812, de caràcter liberal. El generalLuis de Lacy és designat per la regència nou capità general de Catalunya, i les Corts reemplacen Lacy per Copons el febrer de1813.
Les derrotes de les tropes franceses van motivar que Josep I abandonésMadrid el març de 1813 iniciant la davallada del domini francès a la península. Després de labatalla de Vitòria, les forces aliades es van reagrupar i van ocuparSant Sebastià iPamplona. El desembre es va iniciar la invasió des de les bases del País Basc del Nord, i per a la seva defensa,Napoleó Bonaparte va enviarNicolas Jean de Dieu Soult des del front alemany.[28] En aquesta campanya Soult demostra el seu talent com a general, malgrat que fou vençut repetidament per les tropes comandades perArthur Wellesley de Wellington. Les seves últimes ofensives a Espanya són rebutjades per Wellington en labatalla de Sorauren i pel general Manuel Alberto Freire Andrade Armijo a labatalla de San Marcial.[29]
A Catalunya, les tropes deLouis-Gabriel Suchet, vingudes des deValència, restarien fins al final del conflicte. Es mantindria a Barcelona i marxaria ordenadament cap a França instal·lant-se primer a Girona i després a la línia del riuFluvià. El general Habert va mantenir el domini de Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó. Finalment, el28 de maig de1814, Barcelona és deslliurada dels francesos.[34] Catalunya és la zona de la península ocupada més temps, però sense estar-ho mai del tot. Les tropes franceses dominaven viles i ciutats, però no les zones rurals, cosa que fou un constant desgast per a les tropes napoleòniques.
Juan Martín Díez,El Empecinado, retratat per Francisco de Goya (c. 1814-15. Oli sobre llenç, 84 x 65 cm. Col·lecció privada)
Sense un exèrcit digne d'aquest nom amb el qual combatre els francesos, els espanyols de les zones ocupades utilitzen com a mètode de lluita laguerra de guerrilles, com a única manera de desgastar i destorbar l'esforç de guerra francès. Es tracta del que avui es denominaguerra asimètrica, en la qual grups de poca gent, coneixedors del terreny que trepitgen, fustiguen amb ràpids cops de mà a les tropes enemigues, per dissoldre's immediatament i desaparèixer a les muntanyes.
Gravat militar de l'època representant a Francisco Chaleco com a Brigadier.
Com a conseqüència d'aquestes tàctiques, el domini francès no passa de les ciutats, quedant el camp sota el control de les partides guerrilleres de líders comFrancisco Chaleco, Vicente Moreno Baptista,Espoz i Mina,Jerónimo Merino,Julián Sánchez,el Charro,Gaspar de Jáuregui oJuan Martínel Empecinado. El mateix Napoleó reconeix aquesta inestabilitat quan, en contra dels desitjos del seu germà, teòric rei d'Espanya, posa sota govern militar (francès) els territoris a partir del marge esquerre de l'Ebre, en una sort de novamarca hispànica.
La guerra a Espanya tindrà importants repercussions en l'esforç de guerra de Napoleó. Un aparent passeig militar s'havia transformat en un entrebanc que absorbia uns contingents elevats, preciosos per a la seva campanya contra Rússia. La situació era, en qualsevol cas, tan inestable que qualsevol retirada de tropes podia conduir al desastre, com efectivament va ocórrer al juliol de1812. En aquesta data,Wellington, al capdavant d'un exèrcit angloportuguès i operant des de Portugal, va derrotar els francesos primer aCiudad Rodrigo i després alsArapiles, expulsant-los de l'oest i amenaçant Madrid: José Bonaparte es va retirar a València. Si bé els francesos van contraatacar i el rei va poder entrar de nou a Madrid al novembre, una nova retirada de tropes per part de Napoleó després de la seva catastròfica campanya de Rússia al començament de1813 va permetre a les tropes aliades expulsar ja definitivament a José Bonaparte de Madrid i derrotar els francesos aVitòria iSan Marcial. Al mateix temps Napoleó es va afanyar a defensar la seva frontera fins a poder negociar amb Ferran VII una sortida. A canvi de la seva neutralitat en el que quedava de guerra, aquell va recuperar la seva corona (començaments de1814) i va pactar la pau amb França, permetent així a l'emperador protegir el seu flanc sud. Ni els desigs dels espanyols, veritables protagonistes de l'alliberament, ni els interessos dels afrancesats que havien seguit a l'exili al rei Josep, van ser tinguts en compte.
La signatura deltractat de Valençay pel qual es restituïa en el tron a Ferran VII,el Desitjat, com a monarca absolut, va ser el començament d'un temps de desil·lusions per tots aquells que, com els diputats reunits a lesCorts de Cadis, havien cregut que la lluita contra els francesos era el començament de laRevolució espanyola i també l'inici de laGuerra d'Independència Hispanoamericana.
D'altra banda, les conseqüències materials de la guerra van ser desastroses per a Espanya. A la gran quantitat de morts i la destrucció de pobles i ciutats es van unir la rampinya de molts francesos i també dels anglesos, la deslleialtat dels quals pot veure's exemplificada en el bombardeig, ordenat per Wellington, de la indústria tèxtil de Béjar, que era competidora de l'anglesa,[35] o en la destrucció de la Reial Fàbrica de Porcellana del Buen Retiro aMadrid, quan ja els francesos havien evacuat la ciutat.
Va ser una guerra llarga i destructora:França va perdre uns 200.000 homes iEspanya entre 300.000 i 500.000. A més, la guerra va resultar molt costosa. Els exèrcits contendents i les guerrilles es van aprovisionar sobre el terreny mitjançant requises. La devastació i els robatoris van delmar la producció agrària, mentre que els camperols no es van animar a conrear per la incertesa. Les collites de 1811 i 1812 van ser dolentes i escasses. La falta de subsistència va estendre la gana i va provocar una intensa crisi de mortaldat el 1812. No només va caure la producció agrícola, va haver-hi indústries que gairebé van desaparèixer com la tèxtil llanera deCastella, ja que els ramats d'ovelles merines van servir per alimentar les tropes. El transport de mercaderies es va paralitzar, perquè els bous, muls, cavalls i altres animals de tir van ser confiscats pels militars. Finalment, la guerra va generar un fort dèficit en les finances públiques: el 1815 el deute estatal superava els 12.000 milions derals, xifra vint vegades superior als ingressos anuals ordinaris.
Per decret de Napoleó de26 de gener de1812 fins al final de la guerra el maig de1814, Catalunya va quedar incorporada a l'Imperi francès. Es va dividir el territori en quatredepartaments a la francesa:
↑La defensa del parc de Monteleón, obra deJoaquim Sorolla que va obtenir el1884 la medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional de Belles arts. Els episodis del 2 de maig van ser posteriorment font d'inspiració de nombrosos artistes i escriptors que van contribuir a conformar la seva categoria de mite nacional, exaltant el seu caràcter heroic i dramàtic. El mateix Sorolla va comentar referent a la seva obra: «Aquí, per donar-se a conèixer i guanyar medalles, cal fer morts».Biografia de Sorolla per Arts d'EspanyaArxivat 2012-05-11 aWayback Machine..
↑Chandler, David G.The Campaigns of Napoleon (en anglès). Weidenfeld & Nicolson, 1994, p. 611.ISBN 0-297-81367-6.
↑Gates, David.The Spanish Ulcer: A History of the Peninsular War (en anglès). W W Norton & Co, 1986, p. 51.ISBN 0-393-02281-1.
↑Servicio Histórico Militar.Guerra de la Independencia, 1808-1814: Primera campaña de 1808. Editorial San Martín, 1966, p. 81.ISBN 8497810317.
↑ «decrets de Chamartín» (en castellà). Gaceta de Madrid, núm.151, 11-12-1808, pàg. 1567. Arxivat de l'original el 8 d'abril 2024 [Consulta: 15 novembre 2023].
Antonio Moliner Prada (ed), Josep Alavedra Bosch, Esteban Canales Gili, Andrés Cassiniello Pérez, Emilio de Diego García, Alicia Lasparra Rodríguez, Juan López Tabar, Francisco Miranda Rubio, Maties Ramisa Verdaguer, Marion Reder Gadow, María Gemma Rubí Casals, Lluís Ferran Toledano, Joaquín Varela Suanzes-Carpegna, Antonio Ventura Pires: La guerra de la independencia en España, 1808–1814. Nabla Ediciones 2007ISBN 978-84-935926-2-2.
Aymes, Jean-René: La Guerra de la Independencia en España (1808–1814). Madrid: Siglo XXI de España Editores, 2008. (6ª ed.)ISBN 978-84-323-1335-6.
Conde de Toreno: Historia del levantamiento, guerra y revolución de España. París, 1851.
Deulonder, Xavier: La Guerra Peninsular o Guerra del Francès (1807-1814) Barcelona, Llibres de l'Índex:2019ISBN 9788479481704
Diego García, Emilio de: España, el infierno de Napoleón. Madrid, 2008ISBN 978-84-9734-691-7
Duby, Georges (2003). «La reprise de la guerre avec l'Angleterre et la marche à la guerre générale (1803–1805)». Histoire de la France, des origines à nos jours. París: Larousse.ISBN 2-03-575200-0.
Farias, Rafael: Memorias de la Guerra de la Independencia escritas por soldados franceses. Madrid, 1920.
Fletcher, Ian: En el Infierno antes del Amanecer. Asedio y asalto a la fortaleza de Badajoz. Badajoz, 4 Gatos, 2007.ISBN 84-611-6180-7.
Fraser, Ronald (2006). La maldita Guerra de España. Historia social de la guerra de la Independencia 1808–1814. Barcelona: Crítica.ISBN 84-8432-728-0.
García de Cortázar, Fernando, y González Vesga, José Manuel, Breve historia de España,ISBN 84-206-0666-9.
Largo Martín, Miguel Ángel; La estrella de comenzó a brillar en Fuenteguinaldo. Castilla Ediciones, Valladolid 2011.ISBN 978-84-96186-75-0.
Malye, Françoise (2007). Napoleón y la locura española. Madrid: Editorial EDAF.ISBN 978-84-414-2038-0.
Olóriz, Hermilio de: Navarra en la Guerra de la Independencia. Biografía del Guerrillero D. Francisco (Espoz y Mina) (sic). Pamplona, 1910.
Vicente, Antonio Pedro (2005). «Portugal en 1808: Otro escenario de la guerra peninsular». Revista de Historia Militar (Instituto de Historia y Cultura Militar, Ministerio de Defensa). www.ejercito.mde.es.
Sanchez Arreseigor, Juan José; Vascos contra Napoleón. Actas, Madrid 2010.ISBN 978-84-9739-099-6.
Malye, Françoise (2007). Napoleón y la locura española. Madrid: Editorial EDAF.ISBN 978-84-414-2038-0.
Rodríguez Espinosa, M. (2011) "Cádiz, la ciudad cosmopolita y la traducción durante la Guerra de la Independencia", en J.J. Zaro (ed.) La traducción como actividad editorial en la Andalucía del siglo XIX. Sevilla: Alfar. Colección: Alfar Universidad, 174, págs. 27-56.ISBN 978-84-7898-379-7.
