LaGuerra de les Malvines (Falklands War en anglès) va tenir lloc entre l'abril i el juny de1982. L'Argentina s'enfrontà alRegne Unit per intentar conqueriraquest arxipèlag així com lesIlles Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud, situades també a l'Atlàntic Sud. L'Argentina inicià una ocupació militar el2 d'abril. Fracassades les iniciatives diplomàtiques, el Regne Unit va enviar una força naval per enfrontar-se a la marina i l'aviació argentines i així recuperar les illes mitjançant una operació amfíbia. La guerra acabà amb capitulació de les forces argentines, que va tenir lloc el14 de juny. Després de setanta-quatre dies de combats, el balanç de baixes mortals fou de dos-cents cinquanta-cinc soldats britànics així com de sis-cents quaranta-nou militars argentins entre soldats, marins i aviadors, i de tres civils de les Malvines.
Aquest conflicte va resultar d'un llarg i arrelat enfrontament diplomàtic entre el Regne Unit i l'Argentina per la sobirania sobre lesMalvines. Durant les accions militars, no va haver-hi cap declaració formal de guerra i la lluita va limitar-se a la zona en disputa. Segons els argentins, l'ocupació del 2 d'abril va significar la reconquesta d'una part del territori nacional sotmès a domini colonial per una potència estrangera mentre que, des del punt de vista britànic, es va tractar d'una invasió d'unTerritori Britànic d'Ultramar.[1]
La Guerra va tenir importants repercussions polítiques en tots dos països; a l'Argentina, la derrota va dur a la fi de ladictadura i a la reinstauració de la democràcia; per la seva banda, al Regne Unit, l'èxit de la campanya va reforçar el govern deMargaret Thatcher, la qual va guanyar leseleccions de 1983
L'autoanomenatProcés de Reorganització Nacional, la dictadura militar argentina instaurada arran del cop d'estat que el24 de març de1976 va enderrocar la presidentaMaría Estela Martínez de Perón, va començar a mostrar símptomes de crisi el1981 quan, el29 de març, al capdavant del règimJorge Rafael Videla fou substituït perRoberto Eduardo Viola, qui, al cap de només uns mesos al poder, va haver de deixar el govern que, el22 de desembre, passà aLeopoldo Fortunato Galtieri.
En una situació en què el govern militar argentí es trobava cada vegada més qüestionat arran de la greu crisi econòmica que patia el país, (amb uns índexs d'hiperinflació del 140% annual a final de1981), com també a conseqüència de lesprotestes contra les violacions delsdrets humans i la brutalitat de la seva repressió, amb milers de morts i de"desapareguts", el dictador Galtieri va mirar d'usar en profit propi un tema patriòtic argentí com ho és la reivindicació de les Malvines, el qual es relaciona amb el conceptegeopolític de l'Argentina bicontinental en què la possessió de lesAntilles antàrtiques (lesMalvines, lesIlles Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud, lesIlles Òrcades del Sud i lesIlles Shetland del Sud) serviria de pont cap als territorisantàrtics que l'Argentina pretén annexionar-se.[2]
La dictadura vacoordinar la persecució als «subversius» amb els governs dels països limítrofs[3] (tots ells també erendictadures) i va signar acords de cooperació comercial amb diversos països llatinoamericans.[4] Però la relació ambXile va estar afectada per l'ambició de part dels alts comandaments (dirigits per Massera) que creien necessària una«bona guerra» per aixecar lamoral de la població.[5] L'oportunitat la hi va donar elLaude Arbitral de 1977, que va atorgar la sobirania de les illes orientals delcanal de Beagle a Xile. Una escalada d'amenaces i provocacions portar a tots dos països a preparar-se per una guerra imminent; l'Exèrcit Argentí va planificar un atac massiu sobre el seu veí, que estava programat per a finals de 1978.[6] L'opinió pública argentina va reaccionar negativament, i Videla es va oposar a l'esclat d'unaguerra, però temia ser desplaçat pels seus generals més bel·licistes. En canvi, va acceptar immediatament un oferiment demediació arbitral per part delPapaJoan Pau II, sotmetent la qüestió a un nou arbitratge.[7] La guerra es va evitar, però els grups bel·licistes no van quedar conformes, el que portaria dos anys més tard a la Guerra de les Malvines.[8]
Després de la ruptura de les negociacions diplomàtiques el gener de1982, es va encarregar a l'almirallJorge Anaya planificar la invasió de l'arxipèlag, programada per a l'abril; com a pas previ, el19 de març un grup de civils argentins, que es presentaven com a ferrovellers, va desembarcar a les Gèorgies del Sud i va realitzar-hi un acte patriòtic com ho fou hissar-hi la bandera argentina i cantar l'himne nacional; el25 de març, la flota britànica de l'Antàrtida va rebre l'ordre d'expulsar-los però no va poder dur-la a terme perquè tres vaixells militars argentins l'hi van impedir; per altra banda, el30 de març, el govern argentí va efectuar un embarcament de tropes aPuerto Belgrano.
Immediatament després de la invasió del2 d'abril, la bandera argentina va onejar als edificis públics de l'arxipèlag, com també s'hi va imposar elcastellà com a llengua oficial, s'hi introduïren canvis en la toponímia, el més destacat dels quals fou denominar la capital de les Malvines (Malvinas en castellà) Puerto Argentino, bandejant així el nom tradicional dePort Stanley, i es va decretar que en la conducció de vehicles calia circular per la dreta, i no pas per l'esquerra com s'havia fet fins aleshores.
A l'Argentina, la decisió britànica presa mesos abans de replegar les forces navals de l'Atlàntic Sud fou el fet que la dictadura argentina interpretà com a senyal queLondres no tindria ganes ni forces per defensar les Malvines, als habitants de la qual el1981 s'havia retirat la plena ciutadania britànica
Durant la guerra, el govern va excitar elxovinismenacionalista de la població[9] amb una campanya mediàtica[10] destinada tant a alimentar el triomfalisme de la població com a difondre informacions falses en relació al desenvolupament de la guerra. Les portades de les publicacions més importants publicaven frases comESTAMOS GANANDO,¡SEGUIMOS GANANDO! oESTAMOS DESTRUYENDO LA FLOTA BRITÁNICA (Revista Gente) oEUFORIA POPULAR POR LA RECUPERACIÓN DE LAS MALVINAS (Diari Clarín) oBASTA, PIRATAS: SI NOS ATACAN: ¡VAN A LA LONA! (Crónica). Elscanals de televisió, monopoli de l'Estat, també van participar en la campanya mediàtica. Personalitats de tots els camps van donar suport a la invasió en entrevistes televisives.[11] Elcanal 7 de l'Argentina va transmetre tant les notícies de la guerra, mitjançant l'informatiu60 minutos (a càrrec deCarlos Gómez Fuentes) com un programa especial,24 horas por Malvinas,[12] destinat per a recaptar fons de tot tipus (joies,abrics de pell,diners, etc.) per l'anomenatFondo Patriótico (Decret 753/82)[13] un fons especial que suposadament estaria destinat a finançar les operacions, però que al cap i a la fi mai no es va saber sense dubtes on va anar a parar.[14]
Malgrat tot, l'ocupació argentina de les Malvines va agafar per sorpresa el govern britànic;[15] tanmateix, Margaret Thatcher va anunciar la seva intenció de respondre a l'agressió invocant el dret internacional, el dret a legítima defensa i, fins i tot, els drets humans davant de la necessitat d'evitar la caiguda de la població de les Malvines en mans de la dictadura argentina. Així doncs, Londres va engegar la creació d'una armada així com va dur a terme una ofensiva diplomàtica, com a resultat de la qual, el3 d'abril, l'endemà de la invasió, elConsell de Seguretat de l'ONU va aprovar la resolució 502, exigint a l'Argentina la retirada de les seves tropes dels arxipèlags ocupats:
| « | El Consell de Seguretat,
Recordant la declaració formulada pel President del Consell de Seguretat el dia 23 45a. Sessió del Consell de Seguretat, celebrada l'1 d'abril de1982 (S/14944), en la qual s'instava els governs de l'Argentina i del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord a abstenir-se de l'ús o de l'amenaça de la força a la regió de las Illes Falkland,
Profundament preocupat pels informes sobre una invasió per part de les forces armades de l'Argentina el2 d'abril de1982,
Declarant que existeix un trencament de la pau a la regió de les Illes Falkland,
1.Exigeix l'aturada immediata de les hostilitats.
2.Exigeix la retirada immediata de totes les forces argentines de les Illes Falkland.
3.Exhorta els Governs de l'Argentina i del Regne Unit a procurar trobar una solució diplomàtica a les seves diferències i a respectar plenament els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides. | » |
| —Resolució 502 del Consell de Seguretat.Nova York,3 d'abril de1982. |
Aquesta resolució fou aprovada amb els vots favorables delsEUA,Gran Bretanya,França,Jordània,Togo,Uganda,Zaire,Guaiana,Irlanda iJapó.Panamà va votar-hi en contra, mentre que laUnió Soviètica, laXina,Polònia iEspanya van abstenir-se.
El president francèsFrançois Mitterrand va telefonar Thatcher per comunicar-li el seu suport, com també va ordenar als serveis secrets mostrar als britànics models dels avionsMirage i dels míssilsExocet, que França havia venut a l'Argentina;[16] Londres va tallar relacions comercials amb l'Argentina i, el10 d'abril, laComunitat Econòmica Europea va votar sancions econòmiques contra l'Argentina.
Arran de l'òbvia ruptura de relacions diplomàtiques entre els dos països bel·ligerants, elPerú va decidir assumir la representació dels interessos diplomàtics argentins al Regne Unit, iSuïssa els de la Gran Bretanya a l'Argentina; a més, segons es va saber després, l'ajuda peruana a l'Argentina també es va produir en l'àmbit militar enviant a Buenos Aires deu avions Mirage M5-P carregats de medicines i equipaments militars[17] eludint els radarsbolivians ixilens;[18] com a mostra de solidaritat, aquests avions foren venuts al govern argentí a un preu molt inferior al del mercat[19] De fet, el Perú fou un dels pocs aliats incondicionals de l'Argentina, ja que, malgrat les seves similituds d'ideologia i de mètodes amb la dictadura argentina, el règim dePinochet va donar suport als britànics arran del contenciós territorial existent entre Xile i l'Argentina per la possessió de les illes delCanal de Beagle.
El tractat de l'OTAN no obligava pas els EUA a donar suport als britànics a l'Atlàntic Sud així com elTractat de Rio de Janeiro no els impel·lia tampoc a posar-se de banda de l'Argentina, la potència agressora; a més, dins del govern americà hi havia una divisió entre partidaris de fer costat al Regne Unit per reforçar així l'OTAN mentre que d'altres, com araJeane Kirkpatrick, representant dels EUA a l'ONU, s'estimaven més ajudar l'Argentina considerant-la un puntal de la lluita contra elcomunisme a l'Amèrica del Sud. Tot això va donar lloc al pla de pau presentat pel secretari d'EstatAlexander Haig, segons el qual les Malvines havien de quedar, provisionalment, sota una administració tripartita (americana, argentina i britànica); ara bé, a final d'abril, el presidentRonald Reagan va atribuir el fracàs de les negociacions als argentins, i, per això, es declarà favorable al Regne Unit per la qual cosa va decretar sancions econòmiques contra l'Argentina, com també proporcionà armes als britànics.
Al seu torn, malgrat l'anticomunisme visceral de la Junta Militar, la Unió Soviètica es va posicionar a favor de l'Argentina, cosa que va condicionar la postura deCuba en aquest conflicte.
La recuperació britànica de l'arxipèlag
[modifica]Quan, per mitjà deRadioaficionats,[20] va arribar la notícia de l'operació argentina, al Regne Unit es va considerar molt difícil recuperar les Falkland; el principal problema era el desavantatge de l'aviació, ja que els britànics només disposaven de trenta-quatre avionsSea Harrier mentre que Argentina posseïa dos-cents vint jets de combat. Per la seva banda, la marina dels EUA considerava impossible que una invasió militar britànica pogués tenir èxit.[21]
A mitjans d'abril, laRoyal Air Force va aconseguir instal·lar una base aAscension, illa de l'Atlàntic que depèn deSanta Helena, on també va arribar-hi el gruix de la flota britànica mentre que una petita flota havia marxat per alliberarGeòrgia del Sud
La recuperació de Geòrgia del Sud i l'atac al Santa Fe
[modifica]Els expedicionaris de l'Operació Paraquet van començar a desembarcar a l'illa Geòrgia el21 d'abril; ara bé, per culpa del mal temps, les tropes desembarcades van haver de retirar-se després que, a causa de laboira, dos helicòpters s'estavellessin alGlaciar Fortuna.
El25 d'abril les forces britàniques aconseguiren inutilitzar el submarí argentí Santa Fe, i, poc després començà l'atac britànic a l'illa, a conseqüència del qual les forces argentines es rendiren, notícia que Margaret Thatcher aviat va fer difondre.[22]
La recuperació de les Falkland
[modifica]Poc després de l'alliberament de l'illa Geòrgia, van començar els atacs aeris a les Falkland, dirigits des d'Ascensión, principalment contra les instal·lacions aèries dePort Stanley; per altra banda, el2 de maig la flota britànica va aconseguirenfonsar el vaixell argentí "General Belgrano", amb la qual cosa es va aconseguir que la força naval argentina es retirés del combat. Tanmateix, el4 de maig, els argentins enfonsaren el destructor britànic Sheffield.
Durant la nit del21 de maig, els britànics aconseguiren desembarcar a la badia de San Carlos, situada a la costa septentrional de les Falkland, cent quilòmetres a l'oest de Stanley; el28 de maig, després d'intensos combats, els britànics recuperaren Darwin i Goose Green, i, l'11 de juny, començaren l'atac contra Port Stanley, on la guarnició argentina va rendir-se eldia 14.
Durant les sis setmanes de laGuerra de les Malvines les unitats aèries argentines infligiren seriosos danys i pèrdues a les forces navals britàniques de laRoyal Navy. Es desplegaren avions de la RAF a l'Illa de l'Ascensió i a bord delsportaavions de l'Armada. Les missions de perfil més alt d'aquest conflicte van ser les incursions "Black Buck" pels avionsAvro Vulcan amb base a Ascensió; però la RAF també realitzà molts altres serveis durant el conflicte amb els seus helicòpters a les mateixesIlles Malvines, amb els seusHarrier GR3 volant des del portaavionsHMSHermes, els seus caces protegint Ascensió, els avions de patrulla marítima escrutant l'Atlàntic Sud, i la seva flota d'avions cisterna i de transport, que ajudaren en l'enorme esforç logístic de la guerra.
La Guerra va tenir importants repercussions polítiques en tots dos països; a l'Argentina, la derrota va dur a la fi de ladictadura i a la reinstauració de la democràcia; per la seva banda, al Regne Unit, l'èxit de la campanya va reforçar el govern deMargaret Thatcher, la qual va guanyar leseleccions de 1983.[23] Malgrat el resultat de la guerra de 1982, després de la reforma de1994 la constitució argentina recull en el seu text la reivindicació sobre lesIlles Malvines i lesIlles Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud així com sobre els espais marítims i insulars corresponents per considerar-los part del seu territori nacional.
- ↑James, Lawrence.The Rise and Fall of the British Empire (en anglès). St. Martin's Griffin, 1997, p. 624-626.ISBN 978-0312169855.
- ↑Thual, François.Géopolitique de l'Amérique latine (en francès), 1996.
- ↑«Comienza hoy en Italia el juicio por el Plan Cóndor» (en castellà). El País, 11-02-2015.
- ↑Cisneros, Andrés;Escudé, Carlos. «Las relaciones con América latina» (en castellà). Historia de las Relaciones Exteriores.
- ↑Cisneros, Andrés;Escudé, Carlos. «Las relaciones con Chile» (en castellà). Historia de las Relaciones Exteriores Argentinas.
- ↑Passarelli, Bruno.El Delirio Armado; Argentina-Chile, la guerra que evitó el Papa (en castellà). Sudamericana, 1998.
- ↑Marcial Sánchez Gaete, Marco Antonio León León.Historia de la Iglesia en Chile Volum 5 (en castellà). V: Bajo la mano del Vaticano. Editorial Universitaria, 2009, p. 427.
- ↑Sáenz Quesada, María.La Libertadora (en castellà). Sudamericana, 2007, p. 153-156.
- ↑"Història contemporània d'Amèrica 315"
- ↑«Medios de comunicación» (en castellà). Portal ABC. Dirección General de Cultura y Educación de la Provincia de Buenos Aires.
- ↑"La sangre de Malvinas"
- ↑Iglesia, Fernanda. «50 años de Canal 7: la historia en imágenes» (en castellà). Diari Clarín. Grupo Clarín, 01-10-2001. Arxivat de l'original el 2009-11-03. [Consulta: 29 juny 2009].
- ↑«Decreto 753/82» (en castellà). Decret presidencial signat per Galtieri i Alemann. Ministerio de Trabajo, Empleo y Seguridad Social (Argentina), 15-04-1982. Arxivat de l'original el 2009-06-20. [Consulta: 11 març 2021].
- ↑Calvo, Pablo. «EQUIPO DE INVESTIGACION: EL ULTIMO SECRETO DE LA GUERRA - DOCUMENTOS INEDITOS A 23 AÑOS DEL DESEMBARCO. El oro de Malvinas: cómo se esfumó la mayor colecta de la historia argentina» (en castellà). Clarín, 01-04-2005. Arxivat de l'original el 2009-04-08. [Consulta: 29 juny 2009].
- ↑Badsey, Stephen; Whittick Havers, Robin Paul; Grove, Mark J.The Falklands Conflict Twenty Years on: Lessons for the Future (en anglès). Psychology Press, 2005, p. xiv.ISBN 0415350298.
- ↑«« Argentine. Le code ou la bombe. »,Marianne, 24/11/2005.». Arxivat de l'original el 2006-11-16. [Consulta: 26 juny 2009].
- ↑Pilotos de la Fuerza Aérea del Perú llevaron los mirage a Buenos Aires en vuelo silencioso. El Comercio, 2 d'abril de 2007
- ↑[enllaç sense format]http://www.elcomercio.com.pe/EdicionImpresa/Html/2007-04-02/ImEcTemaDia0701054.html Plan de vuelo desde Perú a Argentina para eludir radares. El Comercio, 2 d'abril de 2007]
- ↑Venta de mirages peruanos a Argentina a la quarta parte del precio real del momento. El Comercio, 2 d'abril de 2007
- ↑(anglès) BBC NEWS,How BBC man scooped invasion news
- ↑One Hundred Days Woodward, Admiral Sandy (1992) Annanapolis, Md.:Naval Institute Press, p.72.ISBN 978-1-55750-651-1;ISBN 978-1-55750-652-8. Cited inTo Rule The Waves: How the British Navy Shaped the Modern World Herman, A (2004)Harper Collins, New York, p.560
- ↑«1982: Marines land in South Georgia». BBC. [Consulta: 20 juny 2005].
- ↑ «1983: Thatcher triumphs again» (en anglès). BBC News, 05-04-2005 [Consulta: 8 juny 2010].
_1982.jpg)
.svg)
.svg)
