Laguerra de guerrilles, genuïnament ditaguerra de partides[1] i antigamentguerra guerrejada,[2] és un tipus deconfrontació en què uns escamots irregulars, és a dir, no professionals, dirigeixen petites i ràpides accions de combat contra unexèrcit,policia o, de vegades, altres forces insurgents.[3][4] Aquestes accions poden ser independents o part d'unaestratègia militar de més abast.[5]
Les accions de la guerra de guerrilles es caracteritzen no per seguir els fronts de combat delimitats sinó per un tipus d'accions més assimilables alsabotatge: escaramusses, ràtzies, falses alarmes...[2][3]
La guerra de guerrilles es practica en situacions on les forces entre els bel·ligerants no estan equilibrades. El partit minoritari en una confrontació armada tria aquesta forma de confrontació en situacions en què el control del territori està garantit pel bàndol dominant. La guerra de guerrilles cerca desestabilitzar al bàndol més fort. Les guerrilles actuen preferentment en zones poc poblades. Selves, boscos, deserts, muntanyes.
Resistència en forma de guerrilles a la península ibèrica a l'ocupació francesa a labatalla de Valdepeñas
En català, per influència espanyola, la paraula castellanaguerrilla ha passat gairebé a substituir la forma genuïnaguerra de partides, encara viva en les contrades on lesGuerres Carlines van tenir més incidència. La paraula castellanaguerrilla és la forma diminutiva deguerra ("guerra"). El terme es va popularitzar durant laGuerra Peninsular de principis del segle xix, quan, després de la derrota dels seus exèrcits regulars, els espanyols i portuguesos es van aixecar amb èxit contra lestropesnapoleòniques i van derrotar un exèrcit molt superior mitjançant l'estratègia guerrillera. En l'ús correctedel castellà, persona que és membre d'unaguerrilla unitat és unguerrillero ([geriˈʎeɾo]) si és home, oguerrillera ([geriˈʎeɾa]) si és dona.
El termeguerrilla es va utilitzar en altres llengües (en anglès des de 1809) per referir-se alscombatents individuals (per exemple, "La ciutat va ser presa per la guerrilla"), i també (com en espanyol) per a designarun grup o banda d'aquests combatents. Tanmateix, en la majoria de les llengüesguerrilla encara denota l'estil específic de la guerra. L'ús deldiminutiu evoca les diferències de nombre, escala i abast entre l'exèrcit guerriller i l'exèrcit formal i professional de l'estat.[6]
Presumiblement, els guerrers tribals prehistòrics van utilitzar tàctiques d'estil guerriller contra les tribus enemigues.[7] Les proves de laguerra convencional, en canvi, no van sorgir fins al 3100 aC aEgipte iMesopotàmia.
El general i estrateg xinèsSun Tzu, en el seuL'art de la guerra (segle VI aC), es va convertir en un dels primers a proposar l'ús de la guerra de guerrilles.[8] Això va inspirar l'evolució de la guerra de guerrilles moderna.[9]
El creixement de la guerra de guerrilles es va inspirar en part en els treballs teòrics sobre la guerra de guerrilles, començant pelManual de Guerra de Guerrillas deMatías Ramón Mella escrit al segle XIX:
«
...les nostres tropes haurien de... lluitar mentre estan protegides pel terreny... utilitzant petites unitats de guerrilla mòbils per esgotar l'enemic... negant-los el descans perquè només controlin el terreny sota els seus peus.[10]
»
Més recentment,Sobre la guerra de guerrilles de Mao Zedong,[11]La guerra de guerrilles deChe Guevara,[12] iGuerra de guerrilles de Lenin,[13] tots van ser escrits després de les revolucions reeixides que van dur a terme a la Xina, Cuba i Rússia, respectivament. Aquells textos van caracteritzar la tàctica de la guerra de guerrilles com, segons el text deChe Guevara, ser "utilitzat pel bàndol que està recolzat per la majoria però que posseeix un nombre molt menor d'armes per utilitzar-los en defensa contra l'opressió".[14]
Untuareg combatent rebel amb unDShK en unartillat al nord del Níger, 2008
«
Per què lluita el guerriller? Hem d'arribar a la inevitable conclusió que el guerriller és un reformador social, que pren les armes responent a la protesta enfadada del poble contra els seus opressors, i que lluita per canviar el sistema social que manté tots els seus germans desarmats en la ignomínia i la misèria.
A la dècada de 1960, elmarxista revolucionariChe Guevara va desenvolupar la teoria delfoquisme de larevolució al seu llibreLa guerra de guerrilles,[16] basat en les seves experiències durant laRevolució Cubana de 1959. Aquesta teoria es va formalitzar més tard com a "focalisme" perRégis Debray. El seu principi central és que l'avanguardisme per part decadres de grupsparamilitars petits i ràpids pot proporcionar un focus per al descontentament popular contra un règim assegut i, per tant, liderar unainsurrecció general. Encara que l'enfocament original era mobilitzar i llançar atacs des de les zones rurals, moltes idees delfoquisme es van adaptar als moviments de laguerra de guerrilles urbana.
L'efecte de la guerra de guerrilles sobre l'oponent és variable depenent del terreny on es lluiti. En camp obert no és gaire eficaç, però en jungles (com el cas de la guerra del Vietnam) o escenaris urbans pot arribar a ser devastador, especialment per desmoralitzar l'oponent i esgotar les seves forces. Alguns politòlegs com Harkavy R. i Neuman S. (2001) consideren que la guerra de guerrilles és una modalitat bèl·lica que obeeix al patró d'una guerra de desgast.[17]
↑Leonard, Thomas M.,Encyclopedia of the developing world, 1989, p. 728. "One of the earliest proponents of guerrilla war tactics is the Chinese master of warfare, Sun Tzu."
↑Snyder, Craig.Contemporary security and strategy, 1999, p. 46. "Many of Sun Tzu's strategic ideas were adopted by the practitioners of guerrilla warfare."
Boot, Max.Invisible Armies: An Epic History of Guerrilla Warfare from Ancient Times to the Present. Liveright, 2013, p. 10–11, 55.ISBN 978-0-87140-424-4.
