Un niu de l'ocell anomenatmascarell del Perú (Sula variegata) fet de guano.
Elguano és unfertilitzant orgànic provinent de lesdejeccions d'aus marines,ratpenats o foques acumulats en llocs de clima desèrtic (principalment illes deXile i elPerú). En el llenguatge comú de la pagesia d'edat avançada, guano és qualsevol adob en pols, en record de quan aquest era l'únic que s'emprava. La paraula guano deriva de l'idiomaquítxuawanu. Es troba acumulat fins a fondàries de diversos metres i s'explota de forma minera.[1]
Els principals animals productors de guano són elcorb marí guaner (Phalacrocorax bougainvilliorum) i elpelicà del Perú (Pelecanus thagus). La seva composició aproximada és 6% denitrogen, 15% defòsfor, 3% depotassi.[2] Combina l'acidesa de les dejeccions amb l'alcalinitat de les terres on s'acumula.
De 1840 a 1879 va tenir una gran importància l'extracció de guano per fornir d'un adob especialment complet a l'agricultura dels països desenvolupats coincidint amb l'aparició de les teories deJustus von Liebig referides a la fertilització dels vegetals. La disputa per la possessió d'importants dipòsits de guano va ser motiu principal de les guerres entre Xile iBolívia i de l'ocupació nord-americana de petites illes desertes aplicant laLlei d'Illes Guaneres (en anglèsGuano Islands Act). El descobriment de lasíntesi química de l'amoníac a partir de finals del segle xix, junt amb l'explotació de mines defosfats, va fer perdre gran part de la importància comercial del guano. Tot i així encara es comercialitza com un adob orgànic d'ús enagricultura ecològica.
