El territori té 86 504 km² i 185 000 habitants (segons l'estimació del2004), que viuen majoritàriament a la costa. La Guaiana és un país molt poc poblat, ocupat majoritàriament per una densaselva tropical. La capital n'ésCaiena.
El país fa part del massís de les Guaianes, on destaca l'alçària del Tumuc-Humac (880 m) i el mont Bellevue d'Inini (850 m). També hi destaquen el Massif Tabulaire (830 m) al sud; les Montagnes Françaises (623 m), a l'oest; i les muntanyes Kaw. El país és cobert al 88% per boscos selvàtics, i només hi ha 1000 hectàrees aptes per al conreu, totes a la costa. Darrerament, però, s'ha adaptat bosc selvàtic per a plantacions experimentals.
Els principals rius en són l'Oyapock (amb els afluents Camopi i Yaroupi), Maroni (amb els afluents Maroniwir i Itany), Lawa, Mana, Approuague, Sinnamary i Amazones.
La Guaiana és una col·lectivitat d'ultramar que té per prefectura Caiena. Té una assemblea de 51 membres, i envia dos diputats i dos senadors a l'Assemblea Nacional Francesa. El territori es divideix en dos districtes (arrondissements):Caiena iSaint-Laurent-du-Maroni, i 22 municipis.
La població del país ha crescut força darrerament, per una banda pel fort creixement vegetatiu i per l'altra per la immigració (el 2001 foren expulsats 15 000 residents de manera il·legal). Dels 73 000 habitants que hi havia el 1982 han passat a 90 500 el 1989, 115 000 el 1994, 149 000 el 1996 i 188 000 el 2002, malgrat la desocupació endèmica provocada per l'emigració del país de bona part del jovent. L'augment de població s'explica pels projectes espacials francesos que hi porten nous pobladors no solament de la metròpoli, sinó també d'altres colònies franceses comMartinica iGuadeloupe.
És un país multiètnic, la qual cosa en dificulta la cohesió nacional; segons dades del 1998 i del 2000, la població del territori es dividia ètnicament en diversos grups:
Territori dels kali'na
Uns 50 000 habitants que sóncreoles de Guyane (criolls de Guaiana), negres o mestissos que viuen principalment a la costa i a Cayenne, i parlen un crioll de base lexical francesa semblant al de les Antilles.
Uns 7000 habitants que sóncreoles d'altres colònies franceses (Reunió,Martinica i Guadalupe, principalment), la majoria aCayenne i la costa. Parlen el crioll antillès, poc diferent del de Guaiana.
Uns 30 000 habitants que són haitians establerts al territori; parlen el crioll haitià, i la majoria viuen als barris barraquers de Cayenne.
Uns 23 000 habitants que sónnoirs de bois onegres bush. Elsnegres marrons són considerats "gent del riu", igual que els indis. Són descendents de diversos grups d'esclaus que fugiren a la selva i s'hi establiren. També anomenatsbushinenge tongo ('gent del bosc'), parlen el seu propi crioll, eltakitaki (mot depreciatiu), amb base lexical d'anglès i neerlandès, i la majoria desconeixen el francès; viuen de portar en canoa o piragua els turistes, i es divideixen en diverses tribus:
Elsboni oaluku (5000 persones), que viuen al marge dret del Maroni, sobretot a Apatou, Papaïchton iMaripasoula,
Elsndjuka (entre 6000 i 10 000 persones), que viuen als marges del Maroni, particularment a Saint-Laurent-du-Maroni,Apatou iGrand-Santi, però també a Kourou i als voltants de Cayenne,
Elssaramaka, que són uns 8000 (altres afirmen que només 500), i viuen aSaint-Laurent-du-Maroni i aKourou, i altres més al sud, als marges del riu Tampoc (un afluent del Maroni) o a l'est, als marges de l'Oyapock (que delimita la frontera de la Guaiana Francesa i del Brasil).
Uns 18 000, que sónbrasilers, principalment negres.
Uns 18 000, que són europeus, principalment francesos, que viuen a Kourou i en barris de luxe de Cayenne.
Uns 5000, que sónsurinamesos, i que parlen el seu propi crioll de base lexical neerlandesa, molts dels quals eren refugiats del país veí quan les coses anaven mal dades.
Uns 7000, que sónxinesos, la majoria dels quals a Cayenne, originaris de Hong Kong, Taiwan i Malàisia.
Uns 2000, que sónhmong deLaos, també refugiats arribats el 1977.
Uns 9000, que són amerindis (un 5% de la població), i que són dividits en sis grups:
Elsarawaks (150-200 individus) i els leskali'na o galibi (entre 2000 i 4000 habitants), que viuen prop de les zones costaneres de l'oest (Awala-Yalimapo, Paddock-et-Fatima, Saint-Laurent-du-Maroni),
elspalikur (entre 600 i 1000 individus), que habiten al sud de la Guiana a Macouria fins a la desembocadura del riu Oyapok, vora el Brasil,
elswayana (uns 900 individus), que viuen més al sud (Antécume-Pata, Elaé, Twenké),
elsteko (uns 400 individus) i elswayampi (400-600 individus), que habiten el sud guainanès, sobre la línia est-oest entreMaripasoula iCamopi.
Pertanyen a les famílies lingüístiquesarawak (els arawak i els palikour),caribe (els kalinha i els wayana) itupi-guaraní (els emerillon i els wayampi). Tot i que les seves llengües tenen pocs parlants, la cultura ameríndia de Guaiana és força viva. La gran majoria viuen al sud del país, on —mercès a l'abundància de boscos equatorials— han pogut mantenir llurs tradicions amb prou feines influenciades per cultures al·lòctones.
La costa de La Guaiana va ser explorada perCristòfor Colom al1498. El1503 va començar el primer assentament francès a la zona deCaiena. El 1604, la colònia de La Guaiana va prendre el nom de França Equatorial. La Guaiana serà unacolònia francesa fins al19 de març de1946, en què va obtenir l'estatut dels departaments d'ultramar.[1] També va albergar una notable colònia penal fins al1951. El tancament de la presó es va obtenir després de laPrimera Guerra Mundial, després de la publicació de 27 articles per Albert Londres i sota l'impuls deGaston Monnerville. El1938 s'hi envià el darrer comboi de "bagnards" (forçats), però no va ser fins al1945 que l'Assemblea Constituent francesa va decidir repatriar els supervivents que ho desitjaven (molt pocs hi restaren). L'operació va durar vuit anys.
La colònia francesa ha experimentat un fort augment demogràfic a finals del segle xx amb immigració principalment provinent delBrasil,Surinam iHaití. Per posar fi almoviment social del 2017 a la Guaiana Francesa el govern deBernard Cazeneuve va haver d'anunciar la disposició a invertir 3.000 milions d'euros en l'economia de la Guaiana Francesa, un dels departaments més pobres de França.[2]
.svg%26amp%3blang%3dca)
