Elgriu ogrifó és unacriatura mitològica ferotge i perillosa que té el cap i les potes de davant d'ocell rapaç gegant, amb plomes daurades, urpes esmolades i un bec ganxut. Les musculoses potes de darrere i la cua són delleó.[1] La paraula prové del llatí ''grypus'', manllevat delgrec γρυψ, genitiu γρυπός,[2] que significa animal fabulós mig ocell, mig lleó amb potes i urpes daurades i un bec ganxut.[3] En català antic també es deia grifó.[4]
Cal no confondre'l amb l'opinicus, un animal semblant però amb les potes davanteres també de lleó. Tradicionalment, ellleó ha estat sempre el rei dels animals terrestres i lesàligues són els més majestuosos de tots elsocells. El griu reunia les millors característiques de cada un. Era, al mateix temps, rei de laterra i rei delcel, per això se'l considerava un animal noble. Tot i la seva perillositat mags i déus n'han pogut domesticar.Apol·lo, déu de lamúsica i lamedicina, ho va aconseguir segons relata una llegenda grega: ell va anar a cercar un griu per domesticar-lo, i quan va tornar en muntava un. Tot tipus demags idéus els domesticaven per custodiartresors. El déu Apol·lo en va contractar un per a protegir el seu tresor dels atacs delsarimaspes. El déuDionís també va tenir tractes amb grius perquè li protegissin les seves gerres devi.El seu origen ésMesopotàmia.[1] Els grius apareixen en dibuixos igravats de fa 5 000 anys, que s'han trobat en diversossantuaris itombesegipcis iperses. Construeixen els seusnius als cims de les muntanyes deMongòlia, això els permet tenir una perspectiva de visió immillorable del seu territori. També es diu que vivien al país delshiperboris. S'alimenten de carn crua (sobretot decavall), per això de tant en tant surten acaçar. Quan els grius cacen, planegen pel seu territori per buscar una presa, de vegades aterren i ho fan a peu. Quan en troben una, baixen en picat i la recullen amb les seves urpes d'àliga gegant. Sempre miren de no topar amb cap lleó nielefant. No els agrada gens que unésser humà transiti tranquil pels seus dominis, si en veuen un, l'agafen amb les urpes i el pugen molt amunt; quan són a una certa alçada el deixen anar perquè caigui lliurement i quedi esclafat en impactar contra terra. Sobre la seva reproducció no se'n saben gaires coses, però el fet que construeixin nius ja ens fan pensar que sónovípars; si un griu mascle s'ajunta amb unaeuga formen unhíbrid, l'hipogrif.
La font de coneixement sobre aquests éssers mitològics han estatllegendes i lesrondalles de l'Àsia i de l'est d'Europa que s'explicaven oralment i es transmetien de pares a fills sense que fossin escrites. Això vol dir que, amb el pas del temps, sovint la realitat quedava transformada i això ha creat moltes incògnites.Arístees, un viatger i poeta grec del625 aC, va ser el primer que va estudiar els grius. Va recollir totes aquestes històries, escoltant-les i escrivint-les; després les va estudiar i hi va establir relacions. Els seus estudis van inspirar nombrosos artistes grecs iromans que representaven els grius atacantcérvols i cavalls o estirant elscarros dels déus. Els romans en feienescultures amb finalitats decoratives: les posaven com a potes de les taules i a les parets.
Altres històries ens expliquen que els grius es delien per l'or. El buscaven alsdeserts asiàtics, especialment aldesert del Gobi. En aquest desert de l'Àsia es van originar moltes de les rondalles sobre els grius perquè ells hi freqüentaven molt allà. Algunes llegendes donen una explicació en aquest fenomen: diuen que l'utilitzaven per fer els seus nius, perquè com que és unmetall moltnoble poden estar segurs que els seus nius no s'oxidaran.
Diem que el griu és una criatura mitològica perquè ve delsmites de tradició oral i de les creences antigues delsgrecs, els egipcis, els perses i d'altres cultures. Una hipòtesi planteja que l'origen real dels grius és en els nombrososfòssils iesquelets dedinosaures de la famíliaCeratopsidae que s'han trobat als deserts de l'Àsia, especialment els deMongòlia. Aquests fòssils i esquelets pertanyen a uns éssers que tenien un bec ganxut, una cua llarga i peülles amb molts dits.
A l'edat mitjana la figura del griu, i també la de moltes altres criatures mitològiques, no representava el mateix que en l'època clàssica. El poeta italiàDante Alighieri (1265-1321) va escriure molt sobre els grius, però sobre els grius com a símbols deCrist. Al contrari, altresescriptors de l'època mitjançaven la figura del griu per representar eldimoni. El griu també apareix en nombrososescuts heràldics de famílies nobles: representava el poder de la vista de l'àliga i el de la rapidesa del lleó, que són les virtuts principals dels grius.
Unopinicus és un animal mitològic molt semblant al grifó però amb les potes davanteres també delleó.[cal citació]
↑Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «griu». A:Diccionari etimològic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004, 4a edició), p. 472.ISBN 9788441225169.
↑José M. Pabón S. de Urbina & Vicenç Reglà i Jiménez et alii, «γρυψ»,Diccionari manual grec clàssic-català, Barcelona,Larousse, 2011, |pàgines =123,ISBN 978-84-7153-909-0
.jpg)
